festa - Fundació Lluís Carulla

8 I La cultura popular j la identitat nacional I Jan Grau i Martí
La cultura popular
i la identitat nacional
Jan Grau i Martí
Les tradicions, un tret essencial de país
u n país es configura a partir d'un territori i dels
seus habitants, però aquests dos elements són incomplets
si no estan avalats per altres factors essencials
com són la història, la llengua, el dret, els símbols,
els costums i les tradicions. Tots aquests
elements, que són els trets bàsics d'una nació, s'entreteixeixen
i generen un sentiment i una forma de ser
comuns entre tots els qui els comparteixen.
És per això que, sempre que es vol reprimir un
país, s'intenta eliminar o diluir aquests elements essencials.
Ara bé, mentre que la prohibició és relativament
fàcil a l'hora d'intentar negar la història i afeblir
el dret, els símbols, fins i tot la llengua, els costums i
les tradicions, encara que pateixin també la repressió,
conserven un substrat que els manté vius, al mateix
temps que ajuda a sobreviure els altres elements
dins la memòria col·lectiva. Com a mostra més recent,
només cal fixar-nos en el fenomen que va significar
la recuperació de les tradicions amb l'arribada
de la democràcia i l'empenta que va prendre la cultura
popular a tot el territori. Després d'anys de lluita
per la identitat nacional, el folklore va ser, i de fet és,
un vehicle de consolidació de la identitat.
Mentre en l'àmbit nacional els altres elements essencials
esmentats es recuperaven, mentre s'iniciaven
campanyes de normalització lingüística, es restablien
les institucions i els símbols recobraven el seu
paper, el poble català, d'inquietud activista després
de tants anys de resistència, es llançava a la recuperació
de la consciència del territori més immediat. El
mateix esperit que els havia mogut a defensar la identitat
nacional, va fer implicar la gent en la tasca de recuperació
dels símbols i els elements d'identitat lo­
cal. Un poble dinàmic com el català no pot restar inactiu
i sense assumir cap paper en la consciència cultural
del país i ho fa de la mà d'allò de què se sent
partícip i custodi: els costums i les tradicions.
Aquests són els únics elements essencials d'un país
no directament gestionats per les institucions i que
van ser veritables eines de conscienciació i de resistència
populars durant el franquisme, i la gent del
carrer mai no ha deixat de sentir-les seves.
La quantitat i la qualitat dels grups, persones i
col·lectius que s'hi interessen fan que la cultura popular
catalana sigui avui excepcional. No és que
aquesta compti de manera especial amb uns elements
únics al món. Moltes danses i cançons que ens
semblen només nostres tenen el seu equivalent a
d'altres terres; de gegants, n'hi ha a bona part d'Europa,
i fins i tot els castells, que ens semblen tant
únics, no són privatius de la nostra cultura, atès que
coneixem construccions humanes a d'altres indrets.
El que de debò ens fa diferents és el volum de gent
que conrea una o altra disciplina, és la voluntat de recuperar
les tradicions, de mantenir-les, fins i tot de
crear-ne de noves, malgrat que aquesta afirmació pugui
semblar incongruent a primer cop d'ull. Joan
Amades ens diu: «Les produccions populars tenen un
segell propi, inconfusible i molt difícil de definir, els
replecs de l'ànima humana són immensament múltiples
i diversos, com ho són també els replecs de l'ànima
col·lectiva, o sia del poble.»
Quan es parla del manteniment de les tradicions hi
ha la tendència de justificar-les dient que són «de
tota la vida», i justament aquesta totalitat de la vida
depèn de l'edat de qui ho diu. La memòria col·lectiva