Megalitisme - Entitats de sant Just Desvern

SEAS
DE LA PREHISTÒRIA A LA ROMANITZACIÓ
DE CAN MAÇANA A LA POBLA DE CLARAMUNT
16 de desembre de 2012
Itinerari: C.Maçana, St.Pau de Guàrdia, coll del Bruc i La Pobla de Claramunt.
Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc (SEAS) www.santjust.org/seas
Panoràmica des del castell de Claramunt. A l’esquerra cinglera dels Mollons, al fons Montserrat i a la seva dreta el
turó de l’Avellana (màxima altitud amb 706 m). Foto de Lluís Solé.
El paper de les pràctiques funeràries
en l’estudi de la Prehistòria
Els contextos funeraris han demostrat ser una font extraordinària
d’informació relativa a les societats passades.
Però no només destaquen per la seva riquesa
material (la base del coneixement en arqueologia),
sinó que en diversos períodes han esdevingut els elements
arqueològics defi nitoris de determinats grups
culturals en diferents zones (“la cultura dels sepulcres
de fossa”, “la cultura megalítica”, etc.).
Al llarg del temps, i al mateix ritme que anava evolucionant
a nivell teòric i metodològic la disciplina arqueològica
també ha anat canviant la idea sobre quin
tipus d’informació ens aporten les tombes. Durant la
primera meitat de segle XX, els arqueòlegs de l’escola
històrico-cultural entenien que els canvis observats a
les tombes eren el resultat de migracions o difusions
de persones o creences.
Amb el sorgiment de la New Archaeology a la dècada
dels 70, es va adoptar una visió més positivista i es va
entendre l’Arqueologia com a ciència. En aquest moment
va sorgir l’Arqueologia de la mort, que entenia
que les tombes eren el refl ex de com una societat es
comporta davant la mort, i per tant, ens aporten informació
sobre l’organització social d’aquell grup.
Posteriorment, als 80, a Anglaterra va sorgir una escola
reaccionària denominada escola post-processual
que en comptes de considerar les tombes com a refl
ex de les formes en què s’organitza una societat, se
centren en els continguts simbòlics del ritual. Aquests
entenen que els dipòsits funeraris són eines per a la
manipulació i desenvolupament d’estratègies socials.
El megalitisme
El megalitisme és un fenomen arquitectònic i de caràcter
funerari iniciat a la Prehistòria recent en el qual,
Megalitisme 1

Dolmen dels Tres Peus, grup de Fitor al massís de les Gavarres
(Forallac, Baix Empordà).
entre les seves manifestacions diverses, destaquen els
monuments funeraris tipus dòlmens, cistes i coves
megalítiques que actuen com a contenidors sepulcrals,
entre altres possibles funcions. Essencialment
i etimològicament, els megàlits (del grec mega-gran
i lithos-pedra), són estructures construïdes per grans
blocs de pedres, anomenats ortostats.
Durant les darreres dècades d’investigació, i sobretot
en relació amb el desenvolupament de l’Arqueologia
Espacial i l’Arqueologia del Paisatge, va sorgir una
nova conceptualització del fenomen del megalitisme
a partir de la idea que els megàlits actuaven com
marcadors territorials. Es tracta de monuments que
combinen la funció sepulcral amb la de legitimar
l’establiment d’una comunitat en un espai físic determinat
mitjançant la presència dels ancestres. Recordem
que és en el període Neolític quan es produeix el
procés de consolidació del sedentarisme com a estratègia
de poblament majoritària.
Respecte a la qüestió dels orígens, a l’actualitat s’han
superat les teories difusionistes que assenyalaven un
origen mediterrani oriental del megalitisme europeu.
Actualment, la comunitat científi ca majoritària considera
el megalitisme com un fenomen transcultural
d’origen occidental. En aquest sentit, cal destacar
l’aportació de C. Renfrew qui a partir d’un projecte
de datacions per mètode radiocarbònic va demostrar
que la major antiguitat de les construccions megalítiques
europees se situa a la franja atlàntica, a Irlanda,
Bretanya i península Ibérica (Galicia i Portugal).
Megàlits a Catalunya
El fenomen del megalitisme s’inicia en un moment
avançat del Neolític antic a Catalunya, el denomi-
nat Neolític Antic Postcardial (segona meitat del
V mil·lenni, és a dir 4500-4000 cal ANE) el qual
s’identifi ca a grans trets per uns estils ceràmics que
anomenem Montboló i Molinot. Però les primeres
manifestacions semblen aparèixer en zones molt concretes,
com ja veurem, en coexistència amb altres tipus
d’estructures funeràries que denoten certa regionalitat
en qüestió de rituals funeraris.
El primer grup de sepultures vinculades amb el megalitisme
se situen a la comarca d’Osona, concretament
a la zona de Tavertet. A partir de prospeccions sistemàtiques
desenvolupades als anys 80-90 (dirigides
per M. Molist, W. Cruells i J. Castells) es van poder
identifi car un total de 7 sepultures concentrades en un
espai concret i amb una posició dominant vers el seu
entorn. Es tracta de petites cambres o cistes funeràries
(una caixa quadrangular o rectangular formada per
lloses disposades en vertical), envoltada i coberta per
un túmul circular que fi nalment es reforçava i delimitava
per un anell de pedra seca. El conjunt sencer arribava
a assolir un diàmetre entre els 11 i 22 m, i una
altura conservada entre 1,40 i els 2 m. Tot i que no es
van utilitzar grans elements de pedra, visualment no
hi ha dubte que es tracta de construccions amb una
intencionalitat clarament monumental.
Ja en el període del Neolític Mitjà, apareix l’anomenat
“megalitisme ple”, segons J. Tarrús, moment en què
es construeixen els primers sepulcres de corredor
Exemple de Galeria Catalana en “U”
Megalitisme 2

(primera meitat del IV mil·lenni ANE) a la zona de
l’Empordà i el Rosselló. S’utilitzen grans lloses per
aixecar les cambres funeràries de planta poligonal primer
i rectangular posteriorment (galeries catalanes)
que seran cobertes per túmuls de terra. Sepulcres de
corredor i galeries catalanes es documenten fi ns a mitjans
del III mil·lenni, quan semblen ser substituïdes
pels dolmens simples i les caixes pirenaiques (en actiu
fi ns a la primera meitat del II mil·lenni). Aquestes
noves construccions funeràries de tipus megalític
també començaren a documentar-se a altres zones del
territori català com a la Serralada Litoral i a les comarques
interiors.
D’aquesta manera, l’evolució arquitectural en les manifestacions
megalítiques observada a Catalunya s’ha
vist emmarcada en un context més ampli del Mediterrani
Occidental gràcies als treballs de J. Guilaine.
En termes generals s’accepta una primera etapa de
túmuls de tipus Tavertet, seguida de l’aparició dels
sepulcres de corredor antics, els sepulcres de corredor
evolucionats i les galeries catalanes, i fi nalment les
cambres i cistes pirenaiques.
Durant la conferència es realitzarà també una introducció
a les tradicions funeràries que van conviure
amb el megalitisme al territori català, així com tractarem
de veure quins són els poblats contemporanis
coneguts que per proximitat espacial podrien correspondre
als constructors de megàlits. Per últim ens endinsarem
en un cas d’estudi pràctic, el megalitisme al
massís de les Gavarres, on recentment s’ha iniciat un
nou projecte d’excavació, revisió i difusió d’aquests
tipus de jaciments arqueològics tan emblemàtics de la
regió empordanesa.
Anabel Ortíz i Maria Bofi ll
(Departament de Prehistòria de la UAB-SAPPO)
L’excursió
L’excursió transcorre per la part central de la Serralada
Prelitoral, des de l’extrem occidental del massís
de Montserrat (Can Maçana, 720 m), fi ns a l’entrada
de l’estret de l’Anoia (la Pobla de Claramunt, 255 m),
resguardat pel castell de Claramunt (454 m).
Des del coll de Can Maçana, on es gaudeix d’una esplèndida
vista de l’extrem occidental de les agulles
de la Portella de Montserrat, s’inicia el camí cap a
ponent, en direcció a Sant Pau de la Guàrdia (camí
marcat com a GR 172 i Camí Montserratí de Sant Jau-
Agulles del serrat de la Portella des de Can Maçana. Foto
de Lluís Solé.
me). D’entrada, el camí s’enfi la dret cap al coll de la
Guàrdia (780 m), fl anquejat per les runes de les torres
de defensa del castell de la Guàrdia i castell Ferran,
testimonis de la importància d’aquests passos en terres
de frontera durant l’Edat Mitjana.
Fins a Sant Pau de la Guàrdia el terreny i la vegetació
recorden els montserratins, encara que progressivament
van perdent importància els conglomerats,
deixant pas als gresos i argiles rogencs i posteriorment
a calcàries i margues blaves de l’Eocè (la mateixa edat
que la gran massa de conglomerats de Montserrat).
De can Maçana a Sant Pau de la Guàrdia (680 m) hi
ha 1,6 km amb un desnivell de pujada de 60 m.
A partir de Sant Pau, el camí gira cap el SO, travessant
la urbanització de Montserrat Parc, fi ns al seu
extrem SO, on continua cap al coll del Bruc (620 m),
i se segueix carenejant cap al Sud, per una zona molt
boscosa, fi ns a creuar l’actual túnel del Bruc (630 m).
Recorregut des de Sant Pau 3.2 km.
Per un bon camí dins el bosc, es continua baixant en
la mateixa direcció, deixant a l’est el pla de Can Soteres,
fi ns a la font del Ferro i el torrent de les Coves
(600 m). Recorregut 2 km.
Al creuar el torrent, el camí es dirigeix cap a ponent
per anar a buscar la collada de Cal Musset, i continuar
cap a l’oest fi ns a cal Jaume Bruguers, tot deixant les
runes del castell de Castellolí al nord. A partir de cal
Jaume, el camí segueix cap al sud pel fons del torrent
del Forn d’en Monners, passant pels Masets d’en
Mabres i fi ns a can Galan, per entrar ja a la Pobla de
Claramunt (255 m). El recorregut des del Torrent de
les Coves (Fembra Morta) es de 7,3 km.
Megalitisme 3

Capelles de Santa Maria i de Santa Margarida al castell
de Claramunt. Foto de Lluís Solé.
Recorregut total des de can Maçana 14 km, amb un
desnivell acumul·lat de pujada d’uns 100 metres i de
550 metres de baixada.
A la Pobla, si el temps ho permet, es tindrà l’opció de
pujar al castell de Claramunt (454 m). La carretera
per pujar al castell, surt de l’extrem sud del nucli de la
Pobla. El recorregut des del centre de la Pobla és de 2
km, amb un desnivell de prop de 200 m. Generalment
es tarda uns 45 min.
Les restolines tindran lloc als jardins del Capelló a
Capellades, un esplèndid mirador sobre els cingles
del Capelló, una potent massa de travertí, penjada sobre
l’Anoia, i on se situa l’abric Romaní, un dels jaciments
paleolítics més importants de Catalunya.
Castell de Claramunt
Es té menció del castell de Claramunt, un dels típics
castells de frontera del segles X i XI, des de l’any
978, que pertanyia als Cavallers de Claramunt. És
considerat un dels 10 castells més importants de Ca-
Castell de Claramunt des de Capellades. Foto de Ll.Solé.
talunya i conserva elements romànics i gòtics, encara
que ha estat restaurat en diverses ocasions. La importància
d’aquesta fortalesa era la defensa del pas de
l’Anoia, anomenat l’estret de Capellades, pas cabdal
entre Martorell i Barcelona i les terres de la Conca
d’Òdena i de la Segarra.
L’any 1306, per pactes matrimonials va passar a la
casa dels vescomtes de Cardona i en el segle XVII,
per la mateixa raó, a la dels Medinaceli-Cardona, que
el mantingueren fi ns a la desamortització del segle
XIX.
La primera gran destrucció la va sofrir l’any 1463,
durant la guerra entre la Diputació del General i el rei
Joan II, però va ser totalment reconstruït pocs anys
després pels vescomtes de Cardona. També va sofrir
danys importants durant la guerra amb Felip V i durant
l’última guerra carlina, quan va ser fortifi cat per
última vegada.
Ja en el segle XX, l’any 1913, el castell i les terres que
l’envolten van ser comprades per Enriqueta Miquel,
fi lla d’uns dels principals paperers de Capellades, i
l’any 1915 van començar les obres de reconstrucció
i la construcció de la carretera d’accés, per part de
l’arquitecte Domènec Sugrañes. El 1926 la família
Miquel va comprar el títols de marquesos de Claramunt.
L’any 1974 el castell va passar a ser propietat de
l’Estat espanyol, que el va transferir a la Generalitat
l’any 1981. Poc després començaren unes noves
obres de conservació i restauració. Des de 1996, és
l’Ajuntament de la Pobla de Claramunt qui es fa càrrec
de la gestió del monument.
Cal destacar, pel seu estat de conservació, una gran
sala romànica, la torre de l’homenatge de planta octogonal
i la capella de Santa Margarida (segles XIV
i XV). De la primera capella del castell, dedicada a
Santa Maria (segles X i XI), amb tres naus, només en
queden els absis romànics. Va ser quasi totalment destruïda
el 1463 i reconstruïda per Joan Ramon Folch
III de Cardona l’any 1484. La muralla exterior, encara
que molt reconstruïda i modifi cada durant la guerra
de Successió i durant les guerres carlines, data de la
primera fase de construcció de la fortalesa (segles X
i XI).
Lluís Solé Sugrañes
SEAS, desembre de 2012
Megalitisme 4