Descarrega PDF (14.03 MB) - Revista Alella

a g o s t · o c t u b r e · 2 0 0 9 · a n y 4 9 · 3 , 5 0 e u r o s
actualitat
Entrevista amb Àlex Asensio,
regidor de l’Àrea de Sostenibilitat
Noves obres al municipi
cultura
Entrevista amb la pintora
Ana Miralles
Trenta anys
300
3,50
d’ajuntaments d’ajuntaments democràtics
democràtics

Editorial
Efemèrides
és el número d’aquesta edició de la revista Alella.
Quan s’assoleix una fita d’aquesta envergadura, els
actuals responsables mirem cap enrere i cap endavant.
En el primer cas, per recordar tots aquells companys,
tan presents en la nostra memòria, que ens
van precedir i que van sembrar la llavor del què ara és
la revista. A ells els volem dedicar la feina feta, amb la
confiança que, si poguessin, ens farien saber la seva
complaença per la tasca realitzada. I, en el segon cas,
mirant al futur ens adonem que estarà ple de dificultats;
ni abans ni ara ha estat fàcil tirar endavant la publicació.
Però el contemplem amb confiança perquè,
encara que no us ho creieu, hi ha una fada que vetlla
per la revista: ja són unes quantes les vegades que
ens hem trobat en atzucacs dels què no sabíem com
a eixir-ne i, de cop i volta, miraculosament, ha aparegut
la solució. Perdoneu-me l’estirabot però és que
aquesta és una broma que fem sovint a la redacció.
És clar que amb gairebé cinquanta anys ja som una
mica ganàpies per a confiar en fades, però de debò
que en ocasions sembla que ens hagin donat un bon
cop de mà.
són els anys que fa d’aquell esperançat 1979
en què vam poder escollir per primer cop democràticament
els veïns que ens representarien a l’Ajuntament.
Hi hem dedicat la portada i el dossier, que
està compost per tres peces: un article que resumeix
els diferents mandats que s’han succeït fins ara, un
reportatge amb fotografies i breus declaracions o comentaris
de totes les persones que han estat regidors
durant aquest temps i, finalment, una entrevista a
Esperança Font, la funcionària municipal més antiga
que encara exerceix a l’Ajuntament, un testimoni de
primera fila. Aquest treball serveix com a eina que ens
ajuda a interpretar aquestes tres dècades i ens fa valorar
el què ara tenim, malgrat les seves mancances.
són els anys què complirà l’any vinent la revista.
Ens agradaria celebrar-ho complidament: d’idees i
bones intencions no ens en falten. El que sí que podem
assegurar és que seguim agafant el compromís
que la revista surti regularment. També ens complau
anunciar-vos que estem treballant per millorar-ne l’aspecte
i els continguts: aviat hi haurà novetats. Voldríem,
a més, farcir l’aniversari amb d’altres esdeveniments,
de seguida que ho anem concretant en sereu
informats... A veure fins on ens arriben les forces...
RAMON RUIZ,
DIRECTOR DE LA REVISTA ALELLA
01 coberta
Sobre una foto de la façana de l’Ajuntament
en ple acte d’inauguració de la Festa de
la Verema, trobem un mosaic realitzat
digitalment amb les fotos de tots els
regidors que han passat pel consistori des
que el 1979 vam estrenar la democràcia.
05 cartes
07 del poble
· Festa solidària a la residència Els
Rosers
· Premis de dansa per a l’escola Laie
· Alella supera de llarg el preu mitjà
de l’habitatge
· Participació alellenca al Festival de
Cinema de Sant Sebastià
· Homentage a la poetessa Núria
Xicola
· La gira per places i carrers, nova
gira de Narcís Perich
· Xifres de l’atur del mes d’agost
· Sopar d’exregidors
· Un nou vi amb DO Alella és al
mercat
· Tiana ensopega amb el conveni
dels 18 municipis de la DO Alella
· Nova edició del Correllengua
· Els vins d’Alella presents a Cabrils
09 del ple
· Aprovades les festes locals per al
2010
· Els pressupostos participats, a
debat
· S’aprova el Pla Local d’Habitatge
· L’onada independentista d’Arenys
arriba a Alella
10 actualitat
· Entrevista amb Àlex Asensio,
regidor de l’Àrea de Sostenibilitat
· Pepito, adéu!
· Noves intervencions en forma
d’obres al municipi
· Ana Miralles guanya l’onzè premi
de pintura Ricard Camí
16 cultura
· Imatges de la Festa Major i la
Verema
· Unes quantes bones raons per
visitar l’Espai Golfes
30 personatge
· Tomàs Bel
33 dossier
· Trenta anys d’ajuntaments
democràtics
47 opinió
· Tasques diplomàtiques
49 món
· Dues grans clàssiques: la
Silveretta + l’Alta ruta per
excel·lència
53 magazín
· Forjadors de somnis: Maria
Callas
55 esports
· Atletisme: cinc podis durant les
vacances
· Xavi Amatrain guanya de nou
les 24 Hores de Lliçà
· Els germans Cabello canvien de
club
· Comença el nou curs a l’Escola
d’Iniciació Esportiva
· Gran nivell del Club d’Escacs
Laetània en el VI Obert d’Alella
· El Rugbi Alella amb les piles
carregades
· Canvis a la junta del Club de
Futbol Alella
· El Bàsquet Alella inicia
temporada
3

EDITA
Associació Cultural Revista Alella
PRESIDENTA
Maria Möller
ADREÇA
Aptat. 401 - 08328 - Alella
CORREU ELECTRÒNIC
revista.alella@gmail.com
TELÈFON
608 88 47 99
FAX
93 540 07 28
DIRECTOR
Ramon Ruiz Bruy
SOTS-DIRECTOR
Eudald Serra
REDACTOR EN CAP
Òscar Pallarès
REDACTORS
Albert Alabau
Jordi Albaladejo
Ramon Anglada
Laia de Bobes
Jordi Galbany
Sigrid Guillem
Victòria Molina
Lluïsa Oller
Carles Pérez
Eloi Perich
Laura Ruiz
Montse Serra
Eulàlia Serrano
COL·LABORADORS
Cristina Armengol
Guillem Bautista
Roser Bel
Jordi Farrús
Àlex Fraguas
Josep Ramon Germà
Albert Manyà
Joan Oliveras
Josep Parcerisa
David Roman
Jordi Serrano
Xavi Tarafa
CORRECCIÓ
Aïda Estrada
Lluïsa Oller
Eloi Perich
DIRECCIÓ D’ART
Laura Parra
Laia Verdú
MAQUETACIÓ
Laura Parra
PUBLICITAT
654 40 40 43
PRODUCCIÓ
RRB
IMPRESSIÓ
Comgràfic
SUBSCRIPCIONS
Maria Möller (93 555 18 68)
DIPÒSIT LEGAL
B-24.950-62
COL·LABORACIÓ
3,50 euros
Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa
comarcal.
Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i
Güell.
Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de
1989 a 1994.
La revista Alella no es responsabilitza
necessàriament de les opinions que
continguin els articles signats.
Cartes al director
Les cartes al director han de ser com a més breus millor i han d’anar signades i amb número de DNI. La revista Alella es reserva
el dret d’extractar-ne el contingut per motius d’espai. A més de fer ús del correu ordinari, també podeu fer-nos arribar
els vostres escrits a la següent adreça de correu electrònic: revista.alella@gmail.com
Dossier especial Ferrer i Guàrdia
Amb fruïció he llegit el dossier
dedicat a la figura de Francesc
Ferrer i Guàrdia del nº 298.
L’he trobat excel·lent tant per
l’amenitat de la presentació com
per l’amplitud de la informació
aportada.
Malgrat el pas d’un segle, sóc
del parer que encara avui cal reivindicar
la figura d’aquest pedagog
que, com a conseqüència de
la raó en què es fonamentaven les
seves idees, va ser executat precisament
per aquells que tenien
por de la raó.
Durant anys es van esmerçar
molts esforços en desacreditar
tant la seva obra com la seva
persona, però ja ha arribat el
moment de posar les coses al seu
lloc i proclamar sense embuts, tal
com defensava el mateix Ferrer i
Guàrdia, que la qualitat humana
de la societat avançarà si l’individu
aprèn a reflexionar i a cercar
la raó de les coses, qüestionant-se
les idees preconcebudes, les normes
i els dogmes que altres ens
dictin.
Us felicito, doncs, per aquest
dossier monogràfic.
JORDI CLIMENT
La Festa Major i la Festa de la
Verema
El tema d’aquesta carta fa referència
a les dues Festes del nostre
poble més importants per a mi.
Intentaré reflectir en paper algunes
reflexions meves i, que quedi
clar, no voldria de cap de les maneres
que ningú se sentís molest.
Ja sé que els temps canvien,
però quan sento dir que la Festa
de la Verema és millor que
la festa Major, no hi estic gents
d’acord; jo diria que és totalment
el contrari. La Festa Major és la
nostra festa, la de tota la vida, la
que ja celebraven els nostres rebesavis
i, potser, fins i tot ve de
més lluny, segur que de fa molts
anys. La Festa de la Verema, encara
que fa ja alguns anys que se
celebra, és molt nova; la filosofia
d’aquesta festa és diferent, és
una festa per donar a conèixer el
nostre poble a partir del vi de la
DO: Alella i la gastronomia de
la comarca principalment. Això
no vol dir que no es facin moltes
coses al seu voltant com la venda
del porró commemoratiu, que es
fa des del primer any; la fira d’artesans;
la botifarrada; el ball a la
Plaça, etc. Són festes diferents.
Però, on són aquells símbols
que feien que les festes fossin
més festa? Les banderes del mig
del poble, a la Rambla d’Àngel
Guimerà, a la Plaça...? A part de
les garlandes de llum de l’Hort de
la Rectoria, falten les banderetes i
els globus de colors. Alguns cops
se m’ha comentat que és problema
del personal de brigada, que
no pot penjar-les per falta de
temps... I per què abans sí que es
podia fer? Jo crec que el personal
de l’Ajuntament és molt vàlid i
servicial. Penso que, en les reunions
de la comissió de festes, se
n’ha parlat més d’un cop. Ja no
sé quants anys fa que el símbol
i el segell de les Festes de la Verema
no surt enlloc, sabeu a què
em refereixo? Doncs a la nostra
premsa, la gran oblidada. Fa alguns
anys que reclamo que torni
ocupar el seu lloc d’honor en els
cartells, en el programa i en tot
el que es faci per les Festes de la
Verema. Per si algú no ho sap, la
premsa és un monument dedicat
al mil·lenari del nostre poble, no
vull pensar que l’estem oblidant.
Per quin motiu no es fa servir?
On està el concurs de fotografia?
Enguany, no s’ha fet cap
reunió de la comissió de Festes
per a la Festa de la Verema. Les
coses, penso jo, es fan per inèrcia.
A cada bugada es perd un
llençol!
QUICO
Tifes de gos
Vull expressar la meva ja no queixa
sinó indignació per la manca
d’educació i civisme de certs
veïns de la zona de Verge de la
Mercè que, diàriament, treuen a
passejar els gossos i en comptes
d’endur-se els excrements dels
animals, els deixen a l’entrada
del Club d’atletisme d’Alella.
M’agradaria que aquestes persones
reflexionessin i es paressin
a pensar que quan l’endemà
tornen a deixar les tifes dels seus
gossos i no es troben les dels dies
anteriors, és perquè nosaltres, la
gent del club, les hem de treure
perquè els nostres socis, entre ells
nens, no les trepitgin o hagin de
fer equilibris per no trepitjar-les.
Les tifes dels vostres gossos
són vostres. No les voldríeu al
jardí de casa vostra, doncs no les
vulgueu tampoc a la via pública
del vostre poble.
JOAQUIM SAIZ
5

6
Festa solidària a la residència Els
Rosers
El passat 18 de juliol es va dur a terme a la residència Els Rosers
una festa solidària oberta al públic, els beneficis de la qual han estat
destinats a l’ONG AMIC (Associació Mèdica per a la Infància de
Catalunya). Hi va haver actuacions de grups musicals, tallers, un
pica-pica i una botigueta solidària, on es va vendre, entre altres, material
realitzat pels avis del centre i també manualitats fetes pels nens
de l’orfenat Casa Emanuel de Guinea Bissau, amb el qual treballa
l’ONG. Els 2.162 euros de benefici han servit per fer arribar 500
kg de llet en pols, 600 litres d’oli i 60 kg de flam en pols als nens
d’aquest orfenat de Guinea.
Instantània d’un dels tallers que va tenir lloc durant la jornada. CEDIDA
Premis de dansa per a l’Escola Laie
26 alumnes de l’escola Laie d’Alella van participar a les XIII Jornades
Internacionals de Dansa Ciutat de Riba-Roja del Túria el mes
de juny, en les quals van aconseguir 11 premis consistents en beques
per a assistir a algunes de les classes de dansa més importants a nivell
internacional. El Centre Oficial de Dansa Laie d’Alella és un dels
tres únics centres oficials de Catalunya on es pot estudiar el Grau
Mitjà de Dansa, i aquest ha estat el seu cinquè any de funcionament,
amb la particularitat que l’alumnat pot cursar el grau mitjà de dansa
i els estudis obligatoris de manera simultània.
Alella supera de llarg el preu mitjà
de l’habitatge
Segons un estudi realitzat per l’Associació de Promotors Constructors
d’Edificis de Barcelona, en col·laboració amb la Generalitat i
sobre 1.789 promocions d’obra nova en 116 municipis de la província
de Barcelona, el preu mitjà d’un habitatge d’obra nova a Alella
és de 848.214 euros, preu que supera amb escreix els 372.478 euros
de mitjana que reflecteix l’estudi. En conjunt, però, el preu mitjà
de 2008 és un 5% inferior al preu de l’any anterior, mentre que
la superfície mitjana s’ha incrementat en un 2’1% i queda en 80’2
metres quadrats.
Participació alellenca al Festival de
Cinema de Sant Sebastià
L’alellenc Esteve Riambau va presentar al darrer Festival de Cinema
de Sant Sebastià la pel·lícula Màscares, que ha dirigit amb Elisabet
Cabeza i que protagonitza l’actor Josep Maria Pou. En l’obra es descriu
el procés que fa l’actor per aconseguir posar-se en la pell d’Orson
Welles, a qui ha d’interpretar en una obra de teatre. Aquesta és la
segona pel·lícula que Riambau i Cabeza presenten a Sant Sebastià
després que el 2005 presentessin, en aquell cop fora de concurs, la
pel·lícula La doble vida del faquir. Màscares es pot veure als cinemes
des de l’octubre.
Homenatge a la poetessa Núria Xicola
El passat 19 de setembre es va celebrar, a la sala d’actes de l’institut
d’Alella, un acte d’homenatge a la poetessa alellenca Núria Xicola,
que va morir ara fa més de tres anys. Durant l’acte es van poder
escoltar poemes inclosos en el seu llibre Fins ara i, fins i tot, es van
llegir poemes inèdits. Les intervencions poètiques van anar acompanyades
de música que, sumada a la poesia, van fer que l’acte fos molt
emotiu per als familiars i amics de la poetessa que hi van assistir.
ÒSCAR PALLARÈS
La gira per places i carrers, nova
gira de Narcís Perich
El cantautor alellenc Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort estan
recorrent, des del mes de març, totes les comarques catalanes per a
presentar el seu disc Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort. Al
llarg de la gira es visiten les capitals i altres poblacions de cada comarca
i s’hi fa un concert gratuït a peu pla, sense escenari i sense cap
cost per a l’Ajuntament de la població. De moment, la gira els ha dut
a llocs com Mataró, Granollers, Alella, Montblanc, Falset, Manresa,
Tàrrega, Olot, Banyoles, Puigcerdà, Solsona, la Bisbal d’Empordà,
Amposta, Valls, Balaguer, Móra d’Ebre, Cervera, la Seu d’Urgell,
Sort o Vic. Està previst que la gira s’acabi l’estiu que ve.

Xifres de l’atur del mes d’agost
L’atur al Maresme va registrar el mes d’agost passat un augment
generalitzat, tant respecte el mes de juliol com respecte l’agost de
2008. La xifra total de persones aturades s’eleva a 32.229 i representa
un 14’25% de la població activa estimada, dada que se situa un
punt per sobre de la mitjana de Catalunya i mig punt per sobre de la
mitjana de la província de Barcelona. L’atur afecta per igual homes i
dones, tot i que el còmput anual afecta més negativament les dones.
En el cas d’Alella, el mes d’agost hi havia 426 persones aturades, que
representen el 8’56% de la població activa estimada, el percentatge
més baix de la comarca aquell mes.
Sopar d’exregidors
El passat 28 de juliol un nodrit grup d’antics regidors dels dos mandats
passats van celebrar un sopar de germanor. Asseguren que ho
van passar molt bé i que van parlar d’un munt de temes deixant la
política gairebé de banda. En acabat, se’n van anar a casa amb un
obsequi que Quico Lluch havia preparat per a tots ells: una foto de
família, obra de Guillem Bautista, en forma de sopar gal on Astèrix
i companyia havien estat substituïts per les cares dels convocats.
Guillem Bautista va situar tots els regidors en un sopar d’Astèrix.
Un nou DO Alella és al mercat
Es diu In Vita i és responsabilitat del celler Castillo de Sajazarra, que
no té celler dins la nostra DO. Aquesta empresa, que produeix vi a
La Rioja, és propietària d’una vinya de La Roca del Vallès i, com que
no disposa de celler a la DO Alella, ha fet vinificar i embotellar el vi
dins de la DO per poder portar el segell del Consell Regulador.
Tiana ensopega amb el conveni
dels 18 municipis de la DO Alella
Al mes d’abril, els alcaldes dels 18 pobles que configuren la DO
Alella van signar un conveni segons el qual es comprometien a
oferir vins d’Alella i caves de la zona en tots els actes públics que
celebressin. Fonts de la revista van poder fotografiar com, aquest
setembre durant la mongetada i botifarrada que l’Ajuntament de
Tiana organitza en el marc de la seva festa major, es van servir vi i
cava del Penedès. El fet resulta sorprenent, sobretot tenint en compte
que tres dels sis cellers de la DO tenen la seva seu a Tiana. Hem
pogut mantenir una conversa telefònica amb la tècnica de Cultura
de l’Ajuntament de Tiana, àrea responsable de l’organització de
l’acte. Aquesta treballadora ha manifestat que era la primera vegada
que sentia a parlar del conveni i ha explicat que si no s’ha complert
el que aquest estableix ha estat per desconeixement. Confiem que,
d’ara endavant, tant el de Tiana com els altres ajuntaments signants
respectaran el pacte i que aquesta mena d’errors per manca de comunicació
no es tornaran a produir. Unint esforços, entre tots, podrem
portar el vi d’Alella al lloc que es mereix.
Nova edició del Correllengua
El cap de setmana del 16 al 18 d’octubre es va celebrar a Alella una
nova edició del Correllengua. L’activitat, organitzada per la CAL,
té com a objectiu la promoció de la llengua i la cultura catalanes. A
Alella es van dur a terme, entre d’altres activitats, una xerrada colloqui
amb Vicent Sanchís, la rebuda de la flama de la llengua i la
lectura del manifest, un homenatge a Manuel de Pedrolo consistent
en una lectura popular dels seus textos, l’obra de teatre Diner negre
al Casal d’Alella, una botifarrada i una lectura-concurs de poemes.
A més, dins del marc del Correllengua, el dia 24 d’octubre es van
lliurar els premis literaris Alella a Maria Oleart, Alella a Guida Alzina
i el premi Isidre Pòlit de relats curts d’Astronomia.
Els vins d’Alella presents a Cabrils
El recinte de l’escola l’Olivera de la veïna vila de Cabrils va acollir
entre el 15 i el 18 d’agost la XXI Edició de la Mostra Gastronòmica
de Cabrils. L’acte, que és molt semblant a la Festa de la Verema,
va comptar amb la presència de Parxet, Alella Vinícola, Roura,
Quim Batlle i Altrabanda. Precisament aquest darrer, el celler de
Martorelles, mai no ha estat present a la Festa de la Verema. Joan
Plans, responsable d’Altrabanda, va declarar “venim a Cabrils perquè
és molt més econòmic. No ens podem permetre anar a Alella”.
7

Aprovades les festes locals per al 2010
Les festes locals del municipi d’Alella per a l’any 2010 es van aprovar
al ple de juliol, seran els dies 24 de maig -segona Pasqua- i 7 de
desembre. Com que l’any vinent, el dia 1 d’agost, Sant Feliu, cau en
diumenge, l’Ajuntament va proposar el dia 24 de maig donat que
l’Ajuntament de Barcelona normalment també el fixa com a festiu.
Els pressupostos participats
a debat
La regidora Marzo de Gd’A va presentar al ple de setembre una
moció perquè els pressupostos per al 2010 fossin participatius. “És
una manera d’aconseguir que la ciutadania se senti útil, que tinguin
un paper actiu i directe” va dir la regidora, que fa temps que
fa bandera del foment de la participació ciutadana. Tots els grups
es van mostrar d’acord a implementar-los. Tot i que, d’altra banda,
tots coincidien a destacar que és molt difícil moure el poble i a
creure que calia estudiar una proposta més concreta. Per això, es
va acordar retirar la moció a canvi d’estudiar conjuntament una
proposta de pressupost participat per al futur.
S’aprova el Pla Local d’Habitatge
Al ple de juliol es va aprovar inicialment, per una unanimitat, el
Pla Local d’Habitatge d’Alella. El document l’ha redactat l’empresa
GMG Plans i Projectes SL i fa una radiografia de la situació de l’habitatge
a Alella, no només del que és social sinó de totes les tipologies.
El Pla detecta els principals problemes i mancances i proposa
solucions tant a curt com a llarg termini. Tots els grups van coincidir
en que es tractava d’una eina molt útil per al poble. El responsable
de la Regidoria de Sostenibilitat, Àlex Asensio, va apuntar: “La
memòria social que incorpora aquest document és d’una qualitat i
d’un rigor excel·lent” i va constatar que “no remetrem el POUM a
aquesta memòria social, però les persones que l’han elaborat són les
més capacitades per vestir la futura memòria social del POUM”.
L’onada independentista d’Arenys
arriba a Alella
Després del referèndum celebrat a Arenys el passat 14 de setembre,
al ple del mateix mes, els grups d’ERC+LG, del COR i els regidors
de CiU, Cristina Xatart i Francesc Reverter, van presentar una moció
a favor de les possibles consultes per la independència que es
puguin celebrar a Alella. L’Alcalde va presentar la moció aclarint:
“és important demostrar que el dret a decidir és possible”. Gd’A,
que primer s’havia adherit com a proposant, finalment només hi va
votar a favor. El regidor Serés del PSC es va abstenir al·legant que
no es tractava d’una competència local. El PP va votar-hi en contra;
el regidor Berzosa va explicar que “l’autodeterminació només tenia
sentit en l’àmbit del tercer món” i que “aquestes consultes persegueixen
el mateix objectiu que el grup terrorista ETA”.
Alella també tindrà referèndum per la independència. CEDIDA
9

10
‘Va ser un pèl amateur i romàntic pretendre
iniciar la revisió del Pla General
i acabar-la en l’anterior mandat’
Àlex Asensio, regidor de l’Àrea de Sostenibilitat.
LAURA RUIZ
Àlex Asensio repeteix mandat al capdavant d’una de les àrees
més compromeses del consistori, la de Sostenibilitat, que
comprèn Urbanisme, Medi Ambient, Habitatge i Mobilitat.
A continuació trobareu la versió escrita de la conversa
de tres hores que hem mantingut amb ell per repassar els
temes que més ens amoïnen als alellencs i que tenen a veure
amb aquestes regidories, així com alguns aspectes de la
seva vida personal i política o la relació amb els companys
d’Ajuntament.
Quina és la situació de la promoció d’habitatges de Can
Calderó?
Hi havia la previsió de fer-hi una promoció d’habitatges
plurifamiliars ja que és un àmbit de sòl urbà a tots els efectes,
però l’empresa promotora, que havia arribat a acords
ÒSCAR PALLARÈS
amb les dues propietats per tirar endavant el projecte, s’ha
fet enrere a causa del context actual. A hores d’ara, les propietats
mantenen el seu dret a edificar però no hi ha cap
empresa promotora interessada.
De quina manera l’aturada d’aquesta promoció ha retardat
el projecte de nou Casal? Quan el podrem estrenar?
Fins a aquest moment no l’ha endarrerit, el que sí que pot
haver endarrerit és l’obertura del nou carrer que ha de connectar
Les Heures amb l’escola i el Rost, que hauria anat
a càrrec de la promotora i hauria estat simultània amb el
procés de construcció. Pel que fa al Casal, jo no sóc membre
del consorci, però sé que ara mateix hi ha tres propostes
sobre la taula i que s’estan estudiant. No sé quan quedarà
enllestit, però en aquest mandat la proposta quedarà coberta.

Veurem algun dia els Escolapis com un espai per al gaudi
dels alellencs?
Els Escolapis entesos com la totalitat de la finca, crec que
no. Aconseguir que els jardins sí que ho siguin és la idea
amb què treballem. Després d’haver estat en diverses mans
i que el Banc de Sabadell estudiés convertir-ho en un hotel
de luxe, actualment el propietari és un altre que tampoc
ha fet cap proposta. A nivell de planejament urbanístic, la
finca està igual que estava abans de l’any 2000 perquè ja no
existeix la clau hotelera sense contraprestacions pactada el
seu dia. Ara mateix no es pot fer un hotel, si es volgués fer
un hotel o qualsevol cosa diferent a un equipament caldria
modificar el que marca el Pla General o incloure-ho dins la
seva revisió. La idea de l’equip de govern és mirar de conciliar
un cert aprofitament per part de la propietat o d’algun
operador interessat, no se sap per fer-hi què exactament,
però que comportés tot un seguit de cessions.
Quan tirarà endavant la promoció de pisos de Can Segura?
No la veurem aviat; donada la conjuntura econòmica actual,
ara mateix no hi ha cap previsió com a promoció d’habitatges.
El que segurament farà l’Ajuntament serà adjudicarse
els espais de cessió sense esperar, com estava previst, que
s’adjudiqui el projecte urbanístic.
En quin estat es troba la redacció del nou Pla d’Ordenació
Urbanística Municipal (POUM)? Quedarà enllestit abans
que acabi el mandat?
El gener del 2007 es va aconseguir un document complet
que podria haver estat el d’aprovació inicial, però, per culpa
del canvi que produïa la revisió de la llei del sòl d’aquell
estiu i perquè era un document tècnicament correcte però
que no havia estat sotmès a parer polític -ni del govern ni
de l’oposició-, no es va aprovar. Amb el nou mandat vam
agafar el compromís de rellançar el projecte; es va convocar
un concurs per a readjudicar el treball i de les poques ofertes
que vam rebre cap no va convèncer a la mesa de contractacions.
Llavors es va decidir, després de diverses reunions,
que el més assenyat era que fossin els serveis tècnics municipals
els qui presentessin la proposta, a partir del document
de 2007 i tenint en compte tant la nova llei com l’opinió de
tots els grups. Un cop redactat, primer es presentarà davant
dels diferents grups municipals i, tot seguit, davant l’opinió
pública. La idea és que veiem una aprovació incial a principis
del 2010, mirant de trobar el màxim de suport en el Ple.
Però es tracta d’un procés llarg que no es podrà concloure
abans que acabi el mandat. Va ser una idea un pèl amateur
i romàntica pretendre iniciar la revisió i acabar-la en l’anterior
mandat, realment a la pràctica és molt més complicat.
Vam encetar el nou mandat posant-nos com a objectius
fer desaparèixer la tensió de l’anterior mandat i, realment,
les relacions estan prou més relaxades i espero que siguem
capaços de formular una bona proposta. No es pot forçar
la màquina i cal embastar-ho bé: s’ha de donar sortida a
qüestions que fa molts anys que estan estancades.
Quan ocuparan els seus futurs inquilins els pisos socials
de Cal Doctor?
Diria que Adigsa ens van jugar una mala passada a tots
plegats ja que, sense que les normes d’adjudicació ho preveiessin,
va decidir notificar a cadascun dels sol·licitants si
havien estat admesos o havien quedat exclosos provisionalment.
En realitat, l’anunci hauria d’haver sigut públic,
publicat tant al taulell com al web municipal durant deu
dies, segons les bases de la mateixa Generalitat. Això ha fet
trontollar tots els esquemes; tot i que la Generalitat ens va
dir que anàvem sobrats de temps no ha sigut així. Sembla
que la cosa requereix el seu temps i que els tràmits són així.
Des de fa dues setmanes, tenim les llistes definitives i la
gent ja ha rebut les notificacions. Ara tot dependrà de la
rapidesa d’aquestes 242 persones en anar a buscar les seves
notificacions individuals i de si presenten algun tipus de recurs.
Haurien d’anar-hi a viure prop de les festes de Nadal,
però es pot endarrerir si hi ha algú que presenta un recurs i
la Generalitat l’ha de resoldre.
Quin projecte té l’Ajuntament per als pisos del carrer de
Les Heures?
D’acord amb converses amb la Generalitat, hi ha el projecte
de remodelar-los i destinar-los a gent gran. Cal canviar
el gas butà per energia elèctrica, posar plats de dutxa
i un ascensor a l’escala. Potser hi ha joves de Les Heures
que, en ser moguts a Cal Doctor tindran algunes dificultats
econòmiques, doncs el cost del lloguer serà més car degut
a les millors prestacions (plaça d’aparcament, zona comunitària....).
De totes maneres, cal gestionar tot això amb
l’Incasol perquè les obres dels pisos de Les Heures no els
mantinguin desocupats molt de temps.
I qui seran els destinataris dels pisos que s’ubicaran al costat
de la nova biblioteca?
En principi també estan destinats a gent gran, tot i no haver-hi
una decisió tancada. En tractar-se d’habitatge soci-
11

12
al que es construirà en sòl d’un equipament, cal tenir en
compte la clàusula que especifica a quin tipus de gent ha
d’anar destinat. Cal veure exactament quin marge hi ha i
quines són les necessitats de la població d’Alella.
Quan es començaran a construir els pisos del carrer del
Canonge?
Encara no s’ha tirat endavant perquè no hi ha cap operador,
ni públic ni privat, que vulgui fer-se’n càrrec tenint en
compte que no és gens rendible a nivell econòmic. Per això,
segurament la solució és vincular les obres de la fàbrica de
pintures amb les del Canonge per a fer-ho més viable. Pel
que fa al projecte, el que convindria és una planta baixa
que fes de local social per al veïnat i que la planta de sobre
tingués lloc per a dos habitatges.
Quin projecte hi ha pel barri del Rost?
Vam presentar un projecte en la primera convocatòria de
la Llei de Barris per a poder posar-lo el dia en tots els sentits,
tant pel que fa a paràmetres urbanístics, compliment
d’estàndards de zones verdes, etc. És un barri molt costerut
i amb problemes d’accessibilitat, amb una població més
envellida que la mitjana, però la Diputació ens va desaconsellar
la seva presentació per una qüestió d’entitat del barri
i ens van apuntar a la via de realitzar un Pla de Millora
Urbana, que hauria de permetre estudiar la realitat actual i
posar al dia les infraestructures de serveis i el compliment
dels paràmetres urbanístics. Però resulta que un Pla de Millora
només es pot fer si tens un POUM adaptat a la nova
llei del sòl, per tant el futur del Rost passa pel nou POUM.
Ara mateix tenim un avanç de Pla de Millora Urbana que
hauria de quedar integrat en el POUM.
De quin èxit gaudeixen els ajuts als agricultors i per a la
recuperació d’elements com les barraques de vinya?
Jo n’estic molt content, cada any ve algú a dir-me “si no
fos per aquesta ajuda aquest any potser hauria llençat la
tovallola”. Hi ha pagesos, dels que només es dediquen a la
pagesia, que l’any passat n’estaven molt agraïts; si hi havia
alguna vinya amb moltes possibilitats de ser abandonada i
que finalment no ho ha fet, ja en podem estar contents. El
80% o 90% del que es demana són ajuts al conreu; dels de
camins o béns patrimonials encara no n’hem concedit cap
per manca de justificacions, però tot apunta que aquest any
sí que en concedirem algun.
Creus que el terme municipal d’Alella veurà incrementar el
nombre d’hectàrees de vinya en els propers anys?
No, no ho crec, però m’agradaria! No sóc expert en la matèria,
però si paguen tard i malament, si tenen excedents i no
ho col·loquen tot al mercat, si hi ha varietats de negre que ni
es cullen, si hi ha qui desqualifica DO Alella per embotellar
DO Catalunya, això vol dir que fem poc vi, encara que sigui
prou bo. I si uns aposten per l’alta qualitat i d’altres per
fer un producte econòmic per poder-lo vendre a les grans
superfícies, són pocs i no massa ben avinguts. Cada vegada
més, el celler és el propietari de la vinya i aquell que tingui
vinya i no es faci el seu propi vi està bastant condemnat.
El context no incentiva que hi hagi més vinya, però sí que
estaria molt bé pel que fa a l’augment de la biodiversitat,
a la prevenció d’incendis, l’economia, l’enoturisme,etc. El
potencial hi és: hi ha moltes parcel·les plenes de brolla o pinassa
que havien sigut vinyes. Les tenim mesurades i el Pla
General farà una proposta, no directament de recuperació,
però sí que per obrir possibilitats de recuperar-ne algunes.
Alella té, malgrat que hi ha urbanitzacions per tot arreu,
potencial per tornar a incrementar la superfície de vinya.
Una altra cosa és si és rendible. També és necessari que tots
els alellencs ens ho creguem una mica més.
I, més enllà de la vinya, veus futur a l’agricultura en el nostre
poble?
Sí, hi ha lloc perquè hi hagi gent que s’hi dediqui i s’hi guanyi
la vida, evidentment no perquè representi el 20% de
la població activa! Els masovers són una figura tocada des
de fa molts anys i, o bé acabaran desapareixent i hi haurà
explotacions que quedaran en crisi, o bé seguiran treballant
per estima a la terra que menen. Però sí que hi confio en
altres fórmules i crec que són solvents, no només en l’agricultura
ecològica sinó també en la d’horta.
Alguns propietaris de conreus a Rials s’han mostrat en
contra de la inclusió de la Vall en el Pla Especial d’Interès
Natural (PEIN). Com els faries canviar d’opinió?
Qualsevol opinió és respectable i cal analitzar-la, però no és
menys cert que les administracions públiques són les que
hem de planificar el territori i no ho podem fer tenint en
compte cadascun dels propietaris. El nostre grup municipal
creu que per aconseguir un equilibri, cal que determinats
espais que mai han estat urbanitzats continuïn restant-ne
al marge. Som conscients que aquests espais són un valor
afegit d’Alella i que el PEIN és una eina per aconseguir preservar-los.
A més, ningú se’n recorda que hi ha planificada
una via ràpida de doble carril que connecti Granollers amb
El Masnou amb calçada dos més dos? Fa molts anys que no
se’n parla, però està dibuixat i qualsevol dia podrien reactivar
el projecte. Tot i que el que vulguin fer els propietaris és
lícit, penso que nosaltres hem de vetllar perquè no es facin
més aberracions.
La Generalitat ha acceptat l’ampliació d’aquest PEIN?
Tots els Ajuntaments que vam formular propostes vam tenir
l’acceptació de la Direcció General del Medi Natural i
aquesta ha d’iniciar el tràmit d’ampliació del límit, però és
la primera vegada que són els ens consorciats d’un parc els
qui demanen a la Generalitat que n’ampliï els límits, i no
la mateixa Generalitat. Ara no saben ben bé com canalitzar
una proposta que no s’havia fet mai, per tant la pilota es
troba sobre la taula de la Direcció General.

La recollida selectiva de la fracció orgànica de la brossa
està força consolidada; quina valoració en pots fer?
Quan vam arribar al 2003 vam valorar la possibilitat de ferho
com ara o fer-ho porta a porta. La idea és que el porta a
porta és més efectiu, però a ningú li agrada ser inspeccionat
i el canvi d’hàbits és molt gran, per això vam optar per ferho
primer com ho fem ara i després valorar la possibilitat de
canviar al porta a porta. Els manuals diuen que amb el sistema
actual es recull un 30% de la brossa orgànica amb una
qualitat del 80%, però aquí ja s’han superat aquests límits.
A més, hi ha 171 compostadors instal·lats; això vol dir que
al cap de l’any hi ha una colla de tones que s’esfumen i que
no comptabilitzem! Avui penso que potser no cal passar
al porta a porta; no hi ha res millor que tenir contenidors
prop de casa, que reciclar et suposi una passejadeta agradable
i que ningú no t’estigui inspeccionant. Sembla mentida
que només una tercera part de la gent hi participi! És tot
tan obvi i tan fàcil que no ho entenc!
Quin ús fem els alellencs de la deixalleria mòbil?
En proporció, el més elevat dels tres municipis. En canvi,
de la deixalleria fixa som els que menys ús en fem, suposo
que perquè és lluny. Vam ser nosaltres qui vam proposar
posar la mòbil. La Generalitat ens la va concedir un any
després i, des que funciona, el resultat és correcte i supera
molt d’altres municipis. Hi ha algunes coses que cal millorar
com que hi hagi llum o que el responsable tingui un
bany on anar, que sembla que aviat se solucionaran.
Els veïns d’Ibars Meia s’han quedat sense servei de bus.
Què ens en pots dir?
S’han quedat sense bus d’Alella per culpa de la decisió legítima
que ha pres l’Ajuntament de Teià. Amb ells teníem un
acord per mancomunar els costos d’una línia de transport
que ens permetien relligar alguns barris que queden allunyats
dels centres de cadascuna de les poblacions i que amb
l’esforç comú els hi donàvem una sortida tan bona com
podíem. L’Ajuntament de Teià ha mantingut l’acord fins
que li ha estat possible econòmicament però al juliol ens
van comunicar que malauradament no podien continuar
oferint aquest servei. Vam replantejar els recorreguts perquè
els nostres veïns no s’hi veiessin afectats, amb l’excepció
d’Ibars Meia. Hem proposat a l’Ajuntament del Masnou
que estudiï la possibilitat d’allargar el recorregut dels seus
bussos i que passin per aquest barri. Ens han respost que
han d’estudiar-ho i estem a l’expectativa per solucionar el
problema. Ja els hem informat que el nostre Ajuntament si
fes falta hi posaria diners. El que no seria viable és que els
bussos que passen per la Riera o per la carretera es desviïn
per anar fins allà.
L’altra cosa que estem estudiant és oferir a les persones
d’uns determinats requisits un servei de transport particular
per a necessitats com anar al centre mèdic, una mena de
servei a la carta amb reserva prèvia. A nivell transport, hem
tocat fons; pitjor que ara no podem estar.
¿S’han estudiat les propostes d’altres grups municipals al
respecte del bus Alella-Barcelona, com ara la creació d’una
parada a Badalona o l’allargament de la ruta fins a la zona
universitària?
S’han plantejat a la Generalitat però encara no en tenim
resposta.
En quina situació es troba el projecte de construcció de
carrils segregats a l’autopista C-32?
Hi ha diversos documents de la Generalitat que tornen a
posar aquesta via en solfa, anomenant-la de diverses maneres
i sense un traçat clar. Juntament amb Vilassar i Teià,
d’això sempre n’hem fet bandera i hem de mirar d’establir
consens per seguir mostrant una oposició comuna. Ara mateix,
que l’Andreu Francisco sigui el cap d’ERC a la nostra
comarca fa que els senyors Nadal (N de la R: fent referència
al Conseller i al vicepresident del Periódico) siguin conscients
que al Maresme hi ha una forta oposició en aquest
assumpte. El 2021 venç la concessió dels peatges, però si es
construeixen aquests carrils, ens ensumem que continuarem
pagant-los perquè la Generalitat no té prou diners i licitaria
les obres a Acesa. A més, cal estudiar si aquest desdoblament
realment aconseguiria descondensar el trànsit de
la N-II, perquè hi ha un coll d’ampolla: no hi ha cap canvi
previst de Montgat en avall. Llavors, quin sentit té ampliar
l’autopista de Maresme si més avall quedarem embussats?
Perquè no se soluciona d’altres maneres, habilitant més autobusos
directes a Barcelona o no deixant passar camions a
segons quines hores?
13

14
Anaves de número 5 a la llista d’ERC+LG i se t’ha confiat
el càrrec de primer tinent d’alcalde i un grapat de carteres
importants. Tant segurs estàveu que trauríeu, al menys,
cinc regidors?
L’Alcalde sí que estava convençut del cinquè, jo no tant.
Però també tenia molt clar que duia unes carteres incòmodes,
feixugues i desagraïdes i que havíem jugat fort algunes
cartes i que per a continuar-ho fent la gent havia de confiar
en nosaltres. Cal tenir en compte tres coses: que cap de
nosaltres hi érem per a perpetuar-nos el càrrec, que calia
renovar la llista presentada el 2003 i que l’Alcalde és la referència
del nostre grup i del període i que ho va fer molt
bé. Suposo que la gent ens va donar una segona oportunitat
perquè acabéssim el que havíem començat. A mi ja em
va estar bé donar la possibilitat que es presentessin altres i
penso que si he sortit és perquè se m’ha tingut en compte
dins la valoració global.
Ets periodista de formació, portes gairebé vuit anys a la
política local... t’hi trobes còmode? Et tornaràs a presentar?
Et veus fent política durant molts més anys?
No ho sé, no ho sé... és difícil de dir. Política segur que
en segueixo fent, penso que tothom n’hauria de fer. Faig
política des de l’adolescència, a tota hora i a qualsevol lloc,
encara que sigui d’estar per casa. Sóc partidari de renovar
les llistes i penso que si no reben prou suport, és que alguna
cosa no s’ha acabat de fer bé. No he dedicat massa temps a
reflexionar si continuaré, tot i que algú m’ho ha demanat a
vegades, i dins del govern no n’hem parlat. Potser dependrà
una mica del regust que em quedi en acabar el mandat.
Pel que fa a la Garnatxa, ¿creus que després de gairebé set
anys al govern heu assolit els vostres objectius principals,
que podríem resumir en “la preservació del medi ambient
i del territori”?
Si no fos per les plagues de morruts i aquestes coses... [Riu]
Déu n’hi do la feina que s’ha fet! Però no hi ha una meta final.
Tenim algunes coses al sarró i moltes d’altres que ni ens
havíem plantejat i que hem fet... però encara queden moltes
coses per fer. De totes maneres, el balanç és positiu.
Quina és la vostra Alella ideal? Com us agradaria que fos
d’aquí a uns anys?
Si fos ideal suposo que no seria Alella. No sé si existeix
aquesta Alella ideal però potser no és tan important l’entorn,
tot i haver-nos guanyat l’etiqueta d’ecologistes, com
les persones. Ens agradaria que la gent estigués més implicada,
que es mogués més i fos més flexible.
I el vostre Maresme ideal? (sobretot pel que fa a la mobilitat)
Ja sé que a algú no li agradarà, però per mi seria aquell on
els pobles de dalt i les vil·les costaneres més poblades disposessin
d’una xarxa ferroviària. Tot sembla molt complicat,
però no ho és tant: es poden fer túnels i infraestructures
de mobilitat adequades per una comarca tan poblada com
la nostra. No pot ser que encara tinguem infraestructures
tan antigues i una via de tren centenària i que passa arran
de mar.
Quina és la teva relació amb el regidor dels socialistes Serés?
Company de govern?
És molt bona. A nivell personal és molt bona.
Quin és el nivell de diàleg amb els diversos grups de l’oposició?
En general han proposat molt poques coses i només han
exercit d’oposició en moments puntuals i per causes que
sovint no han motivat ni ells mateixos, sinó que s’han
apuntat a alguna queixa o reclamació veïnal. En general,
penso que no hi ha gaire dedicació, igual que en l’anterior
mandat. En els darrers mesos, detecto que CiU té certa
predisposició a arribar a acords i a parlar de temes que cap
altre grup ha plantejat. A més, ho fa establint diàleg entre
regidors, que és com s’ha de fer, i no a còpia de compareixença
o de moció.
Com es coordina la vostra relació amb ERC? De cara a les
properes eleccions, mantindreu la coalició?
Ens coordinem igual que en l’anterior mandat i com ho
hem fet sempre. Cada col·lectiu té unes dinàmiques pròpies
i es reuneix amb una certa periodicitat. Però per segons
quins temes, ens reunim conjuntament. En l’anterior
mandat i al principi d’aquest, miràvem de veure’ns un cop
al mes però ara fa un temps que hem perdut aquesta dinàmica.
La conversa entre els regidors és constant. La relació
sempre ha estat bona; és molt desimbolta i franca. De les
properes eleccions encara no n’hem parlat.

Pepito, adéu!
L’entranyable Pepito Xicola ens ha deixat. Des de la revista Alella li rendim homenatge
amb aquest repàs de la seva vida.
ÒSCAR PALLARÈS / RAMON RUIZ
L’Anna Mari i en Mingo ens reben a casa seva per passar
una estona recordant en Pepito Xicola, ja que durant els
darrers anys de la seva vida ells dos van ser, de fet, la seva
família. Ens mostren l’àlbum de fotos que en Pepito els hi
va llegar i ens n’adonem de com el van estimar per l’emoció
que traspuen els seus comentaris.
Fill d’Alella
En Pepito, per part de la seva mare, estava emparentat
amb la família de Can Calderó, propietaris de les cerveses
Damm, i, per part de pare, era de Can Ventalló, on de jovenet
va exercir de fuster. En aquell temps, els fusters eren
qui feien les caixes de mort, cosa que el va posar en contacte
amb el cementiri on, ben aviat, va començar a fer d’ajudant
d’enterramorts, ofici que va exercir la resta de la seva vida.
Es va casar amb Carme Taberner i se’n van anar a viure
a Camprodon, on va treballar de guarda forestal, sereno i,
com no, d’enterramorts. Però el pas dels anys i la salut de la
seva muller els van aconsellar tornar a
Alella; ella, allà, estava molt sola i, a
Alella, si li passava alguna cosa mentre
ell era fora, algú podia tenir-ne cura.
Van tornar al poble i va començar a
treballar d’agutzil.
Poc després de tornar, el juny del
74, la seva dona va morir i ell es va
sentir molt sol. Va anar a una agència
matrimonial i li van presentar la que
seria la seva segona esposa: Teresa Posadas.
Aquesta dona era la mare d’en
Mingo de Dios, en Mingo del bar del
Casal. Ella era de Sabadell i ell hi anava
cada setmana a veure-la conduint
la seva Mobilette. Al cap d’un any, el
1975, es van casar.
Mai no va tenir fills i la Teresa va morir l’any 85. Un parell
d’anys després, va agafar una pulmonia de què gairebé
CEDIDES
15
A dalt, Pepito ben
jove envoltat de
coloms.
A baix, un testimoni
gràfic de l’anècdota
de l’avió accidentat
(vegeu pàgina 17).

16
CEDIDES
A dalt, el seu carnet
de soci del Casino
de Camprodon.
A l’esquerra, l’agutzil
Pepito liderant
una marxa de músics
al carrer Rector
Desplà.
A la dreta, l’alcalde
Casco (1979-1983)
fa lliurament d’una
placa a Pepito amb
ocasió de l’homenatge
que l’Ajuntament
li va fer a ell
mateix i a Cebrià
Prat.
no se’n surt i que el va tenir molts mesos al llit. Finalment,
seguint les recomanacions del Dr. Suero, va ingressar a la
residència Germans Aymar i Puig, on va revifar moltíssim.
“Allí tenia vida social, amics, uns horaris, una disciplina,
coses a fer... Va ser molt positiu”, expliquen
en Mingo i l’Anna Mari.
Tot un personatge
El 24 de juliol de 2009 moria sense
patiment als 96 anys. En Pepito Xicola
va ser durant tota la seva vida
una persona molt valenta; això és
que no li feia por res i, gràcies al
seu ofici d’enterramorts, es desenvolupava
amb gran naturalitat en
situacions compromeses per a la resta
de mortals.
Pels que vam tenir la sort de conèixer-lo
quan ja era un adult i nosaltres
encara uns nens, la figura d’en Pepito era
gairebé mitològica, una mena gegant forçut
i bona persona que es dedicava tot el dia a ajudar
a qui ho necessités.
Va col·laborar molts anys amb la revista Alella on tenia
secció pròpia: Les coses d’en Pepito. Efectivament, de
manera puntual, arribaven al cos de redacció uns manuscrits
impecables, escrits amb lletres majúscules molt clares
i fàcils de llegir i en un català fonètic amb què ens anava
obsequiant amb els seus pensaments i les seves anècdotes.
Molts d’aquells articles estaven dedicats a persones
i famílies alellenques, de comiat quan ens
deixava algun conegut o de felicitació si, per
exemple, un matrimoni del poble celebrava
les noces d’or o d’argent. Alguns dels
seus temes preferits eren la cacera i el
muntanyisme, activitats a les quals va
ser molt afeccionat. Això el va portar
també a dedicar molts articles a la fauna
i a la natura en general. Hi ha alguns
articles on feia una defensa aferrissada
del paisatge i ens demanava a tots que
en tinguéssim bona cura.
D’en Pepito també podem dir que va
ser un personatge transversal, en el sentit
que tothom el va apreciar, des de les persones
més humils fins als personatges més aristocràtics,
com el Marquès d’Alella o el Baró de Ribelles.
Així mateix, va ser elevat a l’exclusiva categoria de capgròs i
l’Ajuntament d’Alella, a l’hora de la jubilació, li va retre un
homenatge i li va concedir una medalla.

L’home de les mil anècdotes
Però una de les facetes que ens fa recordar amb més enyor
la figura d’en Pepito és la gran quantitat d’anècdotes que va
protagonitzar i l’especial gràcia que tenia per explicar-les.
A continuació en recordarem alguna perquè en serveixi de
mostra:
Quan el rei d’Espanya va trencar-se una cama esquiant,
ell li va enviar una carta renyar-lo tot dient-li que ja
era massa gran i tenia massa responsabilitats com per anar
fent el ximplet d’aquella manera. Més tard, un dia, el Rei
va venir a Alella i va anar a dinar al Cafè de Baix. Ell volia
entrar a saludar-lo i els guardaespatlles no el deixaven. Finalment,
ho va aconseguir i va dir-li “només volia felicitarlo
per haver vingut a Alella, però ara el deixo, que tinc un
mort esperant”.
Quan ell era a Camprodon, en una ocasió va caure un
avió a la Balmeta, al gener del 57. El fred intens de l’hivern
d’aquella zona va fer que tots els cadàvers quedessin
garratibats asseguts als seients i, en una època en què no es
disposava d’helicòpters ni d’altres mitjans, ningú no sabia
com baixar-los de la muntanya. En Pepito va demanar que
li subministressin una serra i caixes. La resta de la història
ja us la podeu imaginar...
En una altra ocasió, també a Camprodon, el van avisar
que anés a vestir a una àvia que havia mort. Amb tota la família
reunida al menjador, en Pepito va pujar a la cambra de
la morta i va obrir un calaix per treure’n la roba. De sobte,
la dona es va despertar i li va dir: “Pepito, què fas aquí?” I
ell va respondre: “res, que venia a veure com es trobava...”
Va marxar i en passar pel menjador va etzibar a la família:
“bé, marxo, que avui no crec que em necessiteu...”.
Pepito, us trobarem a faltar. Trobarem a faltar els Nadals amb
les vostres històries; sí, aquelles que es repetien any rere any, i
aquelles cançons...
Trobarem a faltar els crits dels vostres nets al ritme de “hou!
hou! hou”, com si vos fóssiu el seu pare noel particular...
Però vos esteu amb la vostra Carme, “la dona més bonica del
món”, al vostre estimat cementiri on tantes hores vau passar.
Crec que, a la vostra manera, sou feliç.
CEDIDES
17
A dalt, vestit de
sereno.
Al mig, acompanyat
del seu capgròs.
A baix, durant el
darrer dinar familiar
de Nadal.

Noves intervencions en forma d’obres
al municipi
Fem un seguiment de les obres que han afectat i afectaran el poble els propers mesos.
EULÀLIA SERRANO
En període de crisi l’obra pública experimenta un fort impuls.
Mig Catalunya es troba en obres i Alella no n’és una
excepció. Al llarg del mes d’agost s’ha dut a terme una intervenció
important en una de les principals artèries comunicatives
del municipi i, els propers mesos, s’executaran
dos nous treballs de gran envergadura que, juntament amb
l’adequació del tram de la Riera Coma Clara entre Marià
Estrada i el carrer de Les Heures, mantindran el poble aixecat
durant un bon període més de temps.
L’agost, mes per aixecar el centre
Aprofitant la inactivitat pròpia del mes d’agost i per tal
d’evitar grans afectacions a la mobilitat, es van dur a terme
dues obres paral·leles al centre urbà. En tots dos casos
l’empresa promotora de l’obra ha estat ATLL (Aigües Ter
Llobregat), l’empresa pública encarregada de l’abastament
d’aigua a la ciutat de Barcelona i a vuit comarques del seu
entorn. Les obres, que van afectar per un cantó el passeig
del germans Aymar i Puig i per l’altre, la plaça de Can Lleonart
i el carrer de Ferran Fabra, tenien com a objectiu la
substitució de les canonades d’aigua entre els trams d’Alella
i Tiana, i d’Alella a Premià de Mar, que ja tenien uns 30
anys d’antiguitat. Tot el cost de l’obra ha estat finançat per
l’empresa promotora i, a més, l’Ajuntament va demanar a
l’empresa ATLL que les obres es fessin durant l’estiu per a
minimitzar-ne l’impacte al poble. Des del consistori també
s’ha demanat a l’empresa que, aprofitant que es feien les
obres, es duguessin a terme millores a la via pública. Per
tant, s’ha construït una nova vorera accessible al cantó de
la residència al passeig dels germans Aymar i Puig, i un
sistema de recollida d’aigües pluvials. També s’han renovat
L’estiu va veure com la plaça dels
Germans Lleonart quedava afectada
per unes aparatoses obres.
les pilones i la instal·lació elèctrica de l’enllumenat, i s’han
adaptat els guals que hi ha a l’encreuament amb la Riera
Coma Fosca. Finalment, també s’ha creat una rotonda en
l’encreuament entre el passeig i el carrer del Doctor Homs,
al davant de Cal Baró.
L’obra de substitució de canonades al poble ja fa temps
que s’està duent a terme. Anteriorment havia afectat els
trams del carrer Doctor Homs, del cementiri i del Camí
de Tiana. Aquest tram, així com la intervenció al passeig
dels germans Aymar i Puig, la del carrer Ferran Fabra i la
plaça de Can Lleonart estan pendents de pavimentar, acció
que es realitzarà properament. Així mateix, s’està pendent
que ATLL dugui a terme una altra intervenció de millora
i adequació al carrer de Ferran Fabra, aprofitant que hi ha
realitzat l’obra, i que en els propers mesos es faci també la
substitució de canonades a la Riera Coma Fosca.
Les obres de Can Comulada en marxa
La primera quinzena de setembre estava previst que comencessin
les obres a l’accés a la urbanització de Can Comulada
que tenen per objectiu la construcció d’un mur que aguanti
el vial i que impedeixi que en un futur pogués cedir amb
la pluja o per altres motius. A finals del mes d’agost es va
dur a terme una reunió amb els veïns afectats per a presentar-los
el projecte, que té força afectació a la mobilitat en
aquell tram. Durant les nou setmanes que és previst que
duri la intervenció i degut a que el vial és molt estret, ha
calgut instal·lar un semàfor provisional que regula el pas de
vehicles, que només es pot fer en un sentit cada vegada. Pel
mateix motiu, les obres aniran a un ritme pausat, ja que no
hi ha gaire espai per treballar.
Les obres, per a les quals ja es va demanar una subvenció
al PUOSC (Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya) en el
mandat anterior, són finançades en un 65% pel PUOSC
(mitjançant una altra subvenció extraordinària) i l’Ajunta-
19
ÒSCAR PALLARÈS
La nova vorera del
passeig dels germans
Aymar i Puig.

20
Les obres de Cal
Vell acabaran amb
els darrers carrers
de sauló del poble.
La circulació del
primer tram de
l’avinguda Millenari,
a Coma
Fosca, es farà de
manera alterna fins
que s’enllesteixi la
intervenció.
ment en paga el 35% restant. El cost total de la intervenció
és d’uns 266.000 euros.
Des de l’Ajuntament s’ha comunicat que, aprofitant
que es realitza l’obra i si hi ha un romanent de pressupost,
es vol aprofitar per a dur a terme la pavimentació del vial
des del punt afectat fins a la Riera Coma Fosca alhora que
per adequar i millorar el tram.
Cal Vell, el darrer barri en ser recepcionat
La urbanització de Cal Vell és la darrera de les urbanitzacions
d’Alella pendent de recepcionar per part de l’Ajuntament.
Quan es van construir, totes les urbanitzacions
eren propietat del promotor i després dels veïns que hi van
comprar les cases. Amb el pas dels anys, l’Ajuntament és
qui passa a fer-se càrrec dels serveis i el manteniment dels
carrers de les urbanitzacions, però per poder fer-se’n càrrec,
exigeix un mínim de condicions als veïns, com que els
carrers estiguin arranjats, que l’enllumenat funcioni, que
les voreres estiguin en bon estat, etc. Quan es compleixen
aquestes condicions, que han de dur a terme els veïns,
l’Ajuntament passa a ocupar-se de tot aquest manteniment.
El procés mitjançant el qual es fa aquest traspàs és el que es
coneix com a “recepcionar una urbanització”.
Totes les urbanitzacions d’Alella han anat fent aquest
procés al llarg dels anys i Cal Vell serà la darrera a fer-lo.
En aquest cas, el procés va començar amb una reunió informativa
el dia 3 de setembre amb el veïnat del barri per tal
de presentar-los el projecte de com quedarà la zona un cop
estigui recepcionada, i per explicar-los quin procediment
i quines passes es seguiran des d’aquest moment fins a la
recepció de la urbanització. El projecte preveu la substitució
de les canonades de l’aigua, el soterrament de les línies
elèctriques i de telèfon, la pavimentació dels carrers, el pas
de la fibra òptica, la plantació d’arbres i la instal·lació de
mobiliari urbà i d’un nou enllumenat.
Un cop posats d’acord Ajuntament i veïns, cal que la
junta de govern aprovi el projecte i que passi un temps en
exposició pública abans de poder iniciar les obres. Es preveu
que aquesta intervenció es dugui a terme al llarg de l’any
2010. El promotor de les obres és el propi Ajuntament, que
les treu a licitació i en fa el seguiment.
Es preveu que les obres tinguin un cost aproximat de
651.000 euros. El seu finançament anirà a càrrec dels veïns i
del propi consistori. Els veïns hauran de pagar entre tots el 75%
de l’actuació, una despesa que es coneix com a contribucions
especials, mentre que l’Ajuntament completa el 25% restant.
Fins a l’any 2003, quan es recepcionaven urbanitzacions, els
veïns havien de pagar el 90% del cost de l’obra i l’Ajuntament
només el 10% restant, però des del 2003 les proporcions han
canviat i han quedat en el 75% i 25% actuals.
En opinió de l’Ajuntament, el projecte “va tenir una
bona acceptació entre els veïns de Cal Vell, sense gaire queixes
i amb voluntat de tirar-lo endavant”. De fet, l’opinió
majoritària entre els veïns és, efectivament, la d’acceptació
del projecte. Segons Ignasi Blasco, veí del Carrer pins i president
de l’associació de veïns de la zona, el projecte és molt
benvingut perquè ha trigat molts anys a arribar. “Ja era hora”
és l’expressió que més utilitza el veïnat de Cal Vell quan es
refereix al projecte. Blasco afirma, a més, que l’arranjament
de la urbanització ja s’hauria d’haver fet fa deu anys. Per la
seva part, Manuel Daxa, veí del Carrer magnòlies, confirma
la voluntat general del veïnat de poder arranjar la zona i,
malgrat que una part l’hagin de pagar els veïns, creu que
el projecte és beneficiós per al barri. “Només em preocupa
saber si també s’arreglarà el tema de l’abastament d’aigua i
saber si, finalment, es canviaran les canonades”.

Ana Miralles guanya l’onzè Premi de
Pintura Ricard Camí
La pintora alellenca ens ho explica.
CARLES PÉREZ
El Premi de Pintura Ricard Camí és un dels premis més
prestigiosos i més ben dotats econòmicament de Catalunya.
Amb caràcter bianual i amb un primer premi dotat amb
18.000 euros, aquest certamen, promogut per l’Obra Social
de Caixa Terrassa i nascut el 1989, ha arribat a la seva onzena
edició. En aquesta ocasió han estat 325 els artistes que
s’han presentat amb un total de 394 obres.
El premi va ser instituït a la memòria de Ricard Camí i
Aliart que fou president de Caixa Terrassa i prohom de la
cultura i les arts de la ciutat.
“Sense títol, sèrie 5 núm. 7”, un oli sobre tela amb unes
dimensions de 130x130 centímetres, és l’obra guanyadora
del premi i Ana Miralles, alellenca nascuda a Barcelona,
n’és l’autora.
Enhorabona Ana.
Moltes gràcies.
Qui és Ana Miralles?
Fa uns 20 anys que visc a Alella. Vaig venir inicialment a
estiuejar i m’hi vaig quedar a viure. Vaig nàixer a Barcelona
el 1946 i em dedico íntegrament a la pintura. Ja els anys
1998 i 1999 vaig exposar a l’antiga sala d’exposicions de
l’Ajuntament.
Com has arribat fins a aquest punt?
Ja fa uns 20 anys que em dedico a la pintura, aproximadament
des de que vaig arribar a viure a Alella. Vaig estudiar
ceràmica a l’Escola Massana l’any 1964 i, de 1988 a 2007,
vaig estudiar dibuix i pintura a l’estudi d’Adelina Gaeta; de
2000 a 2007, historia de l’art, avantguardes i tècniques d’experimentació
pictòrica amb Jorge R. Pombo. L’any 2008
em vaig agafar una any sabàtic de pintura i, curiosament, va
ser quan vaig fer l’obra que ha resultat guanyadora.
Després de les exposicions d’Alella vaig trobar la galeria
de Carme Espinet al carrer Balmes de Barcelona i em vaig
presentar amb la sèrie “Toro”, en qual, mirada de forma
conjunta, es pot apreciar com em decanto contra la violència
i la mort d’un esser viu. Amb posterioritat he exposat
altres sèries com “Mares” o “Introspección”.
D’on treus la inspiració per pintar?
Jo pinto emocions i intento comunicar-les. Les pinto inconscientment.
Agafo un tema com a fil conductor i l’obra
flueix de forma inconscient. M’inspiro en la natura, els ar-
bres, els ocells, les flors... Si pintes amb emoció arribes a la
gent.
Què t’aporta la pintura?
Jo no pinto per agradar ni per vendre, pinto per que necessito
pintar. Per a mi és una teràpia. Pintar et remou moltes
coses internes.
Quines tècniques utilitzes?
Sempre oli. És la tècnica que més m’agrada. He provat altres
tècniques i les he descartat, ara em quedo amb l’oli que és suficient,
tot i que no descarto utilitzar-ne d’altres en un futur.
21
ÒSCAR PALLARÈS

Pinto quadres grans, sense esbossos ni dibuixos previs.
Això seria molt cerebral i això meu no és cerebral, és emocional.
Em poso davant de la tela i tot va fluint.
Quins són els colors que més fas servir?
Utilitzo molt pocs colors, la meva pintura és molt fosca i no
ho puc evitar. Negre, blanc, blau i terra. No és que hi hagi
un motiu especial, és que senzillament m’agraden aquests
colors.
Què ha significat per a tu haver guanyat aquest prestigiós
premi?
Per a mi és molt important. Penso que sovint l’edat representa
un handicap i, en aquest cas, el jurat ha prescindit
d’això. En altres premis també és valora l’edat i la trajectòria,
però en aquest cas el jurat no ho ha tingut en compte.
Jo no tinc una trajectòria molt àmplia, de fet aquest és
el primer premi a què m’he presentat i l’alegria és doble
atès que de les 27 obres seleccionades per a l’exposició,
a part de la guanyadora, me n’han seleccionat una altra.
Aquest premi m’aporta seguretat i també em pot obrir
algunes portes. Ara mateix estic tractant amb una sala de
Terrassa.
Com definiries el teu estil?
Jo crec que en aquest cas són els altres els que han d’opinar
més que no pas jo. Però sí que et puc dir que el jurat
d’aquest premi l’ha qualificat com un estil que se situa entre
la figuració i l’abstracció.
Vius a Alella des de fa 20 anys. Participes de la vida cultural
del poble?
La veritat és que no gaire.
Coneixes Can Manyé?
Sé que és la sala d’exposicions del poble. He llegit que s’ha
inaugurat fa poc una nova etapa d’aquesta sala.
Veurem la teva obra a Can Manyé?
Doncs, no ho sé. A mi em faria il·lusió!
23
Sense títol, sèrie
5 número 7 és el
nom de l’obra guardonada.
ÒP

24
Imatges
de la Festa Major
i la Verema
ÒSCAR PALLARÈS / FOTOS: QUICO LLUCH
Quan encara pensàvem que l’èxit de la Festa
Major de l’any passat podia haver estat una
flor d’estiu, podem començar a somiar que
la tònica general seguirà essent que el poble
torni a participar d’ella com feia anys que
no passava. Efectivament, totes les activitats
de la Festa Major van gaudir d’un èxit
espectacular i els carrers van bullir d’activitat
mentre la festa va estar en marxa. Pel que fa
a la Verema, la festa continua creixent. Les
sortides, les visites als cellers, la presentació
dels vins i la xerrada de Quim Vila van
registrar plens absoluts. Com ple va estar
l’Hort de la Rectoria en cadascuna de les
sessions en què el bon vi d’Alella i el menjar
van ser els protagonistes.
2 3
4 5
1

1. Caminant entre vinyes amb el Masnou i el mar al fons.
2. La baixada d’andròmines va mostrar un munt d’enginys divertits.
3. Els caps de colla dels Diables reunits per recollir la medalla d’or de l’Ajuntament.
4. Després d’una llarga caminada, recompensa en forma de botifarra.
5. Els cavallets, un clàssic de la Festa Major.
6. El concert de l’Orquestra Selvatana va omplir l’Hort de la Rectoria.
7. La canalla plasma el poble sobre el paper.
8. Què seria de les havaneres sense un bon cremat?
9. Escuma per refrescar grans i menuts.
10. La gresca està assegurada durant la Guerra Guarra.
11. Els diables “cremen” la premsa i “Can Lleonart”.
12. La Festa Major contribueix a la recuperació de les nostres peres farcides.
6 7
8 9
11 12
25
10

26
1 2
3
5
7
4
6 ÒSCAR PALLARÈS
8 ÒP

1. Els diables, element indissociable de la Festa de la Verema.
2. Joanna Riera, pubilla de la Festa de la Verema 2009.
3. Quin bé de Déu de copes!
4. Quim Vila va pronunciar la conferència magistral d’aquest any.
5. Can Manyé va acollir l’exposició de treballs del taller dirigit per Sara Milian.
6. Una gentada de por!
7. Josep Maria Pujol Busquets (Alta Alella) saluda el conseller Huguet.
8. Rosa Vila va ser l’encarregada del pregó d’enguany.
9. Trepitjant raïm per obtenir-ne el primer most.
10. Enòlegs dels cellers de la DO presenten els seus vins.
11. Els trabucaires van despertar i espantar més d’un despistat.
10
11
9
OPINIÓ
Ha arribat l’hora del canvi!
ÒSCAR PALLARÈS
Volem fer-nos ressò d’un sentiment molt generalitzat durant la darrera
Festa de la Verema. Efectivament, aquest és un esdeveniment que
agrada a tothom. Bona teca, millor vi, ballaruca i, potser el més important
de tot, el fet de trobar-se amb un munt de gent i xerrar una estona
amb aquest, una estona amb aquest altre. En els darrers anys hem vist
com la fira gastronòmica compta cada vegada amb més participació,
però, segurament aquest any, el que va passar divendres va ser la gota
que va fer vessar el got: estava tot a rebentar, les cues per comprar
tiquets eren llarguíssimes, les que calia fer per aconseguir segons quins
plats eren espectaculars i a l’Hort ja no hi cabia un ou ni tampoc una taula
més; un dels restaurants va acabar tot el menjar relativament d’hora,
a d’altres els va passar el mateix, tot i que quan l’hora de tancar era més
propera. L’Ajuntament va prendre la decisió de no vendre més tiquets
i 35 persones van reclamar que els tornessin els diners perquè no tenien
on aconseguir sopar. Els restaurants del poble estaven col·lapsats i
aquells que no havien pogut sopar a la fira peregrinaven d’un a un altre
a la recerca de taula amb una manca d’èxit frustrant.
Segons els números que ens ha facilitat l’Ajuntament, el divendres
a la nit es van consumir 3.600 tiquets de menjar i 1.750 de vi. Això vol
dir que cada restaurant va servir 720 plats en dues hores i mitja. Si quan
no hi caben més taules i quan els restaurants han de treballar a un ritme
frenètic encara segueix venint gent, no és el moment d’agafar el bou per
les banyes i prendre la decisió de canviar d’ubicació la fira i aconseguir
la participació de més restaurants? S’ha dit mil cops que un canvi de lloc
significaria una pèrdua de caliu. No hauríem de ser valents i permetre
que la fira segueixi creixent de manera natural? En cas contrari, la deixarem
morir d’èxit. ¿Quants estands de restaurants i cellers caben en
un lateral de la riera, entre el giratori de Can Lleonart i l’espai on s’ubica
la deixalleria mòbil? I quantes taules hi cabrien, d’un extrem a l’altre? I,
si tallem el trànsit, hi cap la fira d’artesans al carrer de la Riera Principal
entre el giratori i l’Avinguda Charlie Rivel? Si concentrem tot aquest
moviment allí, la plaça Antoni Pujadas no esdevé un escenari perfecte
pels concerts de la Salseta i de qui calgui? Potser, enlloc de perdre caliu,
en guanyaríem i tot. I, de passada, no caldria fer tantes cues, ningú no
s’hauria d’empipar per quedar-se sense menjar i, sobretot, no hauríem
de sentir més allò de “jo passo d’anar-hi, que fas mil cues i per acabar
sopant assegut al terra, ja sopo a casa meva!”.
Aquest sentiment, a més del cos de redacció de la revista, ens consta
que també el tenen molts alellencs que s’estimen la festa...
Una dada curiosa: malgrat que molts pensen que el dissabte hi havia
menys gent que el divendres, els números indiquen que és a l’inrevés.
La segona nit es van servir 4.200 plats i 2.000 copes de vi. Sembla evident,
doncs, que la tria de l’hora per anar a sopar va ser més espaiada. I
posats a cantar números, val la pena deixar per escrit que el diumenge
es van servir 3.700 racions d’aperitiu i 2.700 copes de vi al migdia i 1.700
plats i 850 copes al vespre.
ÒP
27

28
1. Logotip de “L’espai
golfes”
2. Vista general de
l’anomenada Sala
d’Entrada amb banderes
i estendards
tant del poble com
de la Parròquia.
Els Gonfanons que
marcaven els inicis
de les processons i
conjunts de rajoles
de mostra trobades
a les golfes altes
de l’església. Cal
destacar-ne l’escut
del rector Onofre
Talavera (1623-
1645).
3. Vista general de
la Sala de l’Altar Major
de l’Espai Golfes
amb diferents objectes
i orifici a la paret
que permet descobrir
l’espai dedicat a
presó.
Unes quantes bones raons per
visitar l’Espai Golfes
Des de la passada Festa Major ja es pot visitar el nou espai museogràfic a l’església de
Sant Feliu d’Alella.
RAMON RUIZ / FOTOS: JOAN MARQUÈS
Com els nostres lectors recordaran, una colla de voluntaris
ha esmerçat el seu esforç durant més de dos anys en rehabilitar
les golfes de l’edifici de l’església d’Alella, un espai
gairebé abandonat fins aleshores. Un cop dignificat l’espai,
s’ha destinat a l’exposició d’una sèrie d’objectes, convenientment
restaurats, la visita dels quals conforma un discurs
que ens apropa a la història de la parròquia i, per tant, a la
història d’Alella i els seus habitants.
De la mateixa manera que entre els voluntaris que van
participar en aquesta tasca hi havia persones creients i no
creients, pensem sincerament que la visita del nou museu
també ha d’interessar a un públic ben ampli ja que, a més
del seu interès purament religiós, s’hi suma un alt valor antropològic
i patrimonial molt útil per conèixer el desenvolupament
històric d’Alella.
Així podem trobar-hi sales dedicades a Antoni Gaudí,
amb el seu projecte d’Altar Major; i les escales de pujada
al campanar, que s’atribueixen al genial arquitecte; la llotja
dels senyors de la casa d’Alella; el calabós que ens recorda
episodis de les guerres carlines que tingueren per escenari
aquest mateix indret; o un bon nombre d’objectes la història
particular dels quals ens apropa als costums dels nostres
avantpassats.
Se sap que durant els segles XIV i XV, fins que el Comú
d’Alella no va comprar el terreny on s’edificaria el nou edifici
comunal que més endavant esdevindria l’actual ajuntament,
el lloc de trobada era l’església i els edificis parroquials,
i el rector, en tenir més formació, actuava com a
redactor de les actes d’aquesta institució. Per això, recuperar
els espais parroquials per apropar-los novament a tots els
veïns constitueix un acte que enllaça amb el passat i ens serveix
per recordar que les paraules “municipal” i “parroquial”
durant molt de temps van ser pràcticament sinònimes.
A partir d’ara, tots els primers dissabtes de mes, els matins,
d’onze a una del migdia, es pot visitar L’Espai Golfes.
També es poden fer visites concertades per a grups de més
de 10 persones telefonant al 93 555 30 85. Als voluntaris
que han fet possible aquesta esplèndida realitat i en tenen
cura els farà molt de goig acompanyar-vos en una visita
guiada on podreu descobrir mil i una anècdotes del nostre
passat col·lectiu. Visiteu-lo, no us defraudarà.
2 3
1

4 5
7
6
29
4. Reproducció de
l’únic fragment que
resta del retaule gòtic
de l’església de
Sant Feliu d’Alella
que Joan Andreu
Sors, fill d’Alella i
canonge de la Seu
de Barcelona, va
encarregar a Jaume
Huguet. Es tracta
d’una pintura al
tremp sobre fusta
de 37x22’5cm
datada entre 1455
i 1465. L’original
es conserva al
Museu Diocesà de
Barcelona.
5. Vitrall de nova
composició, dissenyat
i realitzat
per Joan Marqués
aprofitant les restes
de les lluernes de la
Capella del Santíssim
que foren retirades
pel seu mal
estat l’any 1985 i
emmagatzemades
a les golfes.
6. Mare de Déu
sense extremitats,
terracota policromada.
7. Safata del segle
XVII amb les figures
d’Adam i Eva,
emprada per recollir
les almoines a les
misses.

JORDI FARRÚS

SIGRID GUILLEM
Parlar de Tomàs Bel (Barcelona, 1958) com de l’artista és
generalitzar i provocar una visió segmentada i desdibuixada
de la seva persona i vida. Evoquem doncs el Bel alellenc, el
veí proper i amical que es mostra tal com és: afable, de veu
pausada i entonació suau, de paraules pensades abans de
ser expressades i raonaments que entreveuen perspicàcia i
coneixement. De pares vinculats al món de l’art, és visible
en ell que s’ha imbuït de moltes disciplines i ha crescut en
un entorn familiar procliu a la creació i la cultura. Maria
Oleart, la mare, escriptora de caràcter apassionat i marcat
compromís amb la cultura i política catalanes, i Tomàs Bel,
el pare, reconegut escultor.
Precisament, recorda el seu primer tempteig amb l’escultura
com un joc amb els estris del pare al seu taller: “Et
vas impregnant de l’ofici, vas veient...”. Als setze anys arriba
la seva primera exposició de pintura, disciplina a la qual
es dedica de ple fins que la mediació i contaminació del
mercat i les galeries d’art –“museus de col·leccionistes”- el
comencen a ofegar. I l’art ha de ser una forma d’expressió
lliure: “la pintura és poc previsible i inconscient”. “Es ficaven
amb el que feies: els formats, els colors... No es pot
controlar la quantitat, ni el què ni el com”. Parla de “la perversió
en el món de l’art: el galerista ha esdevingut l’artista
Tomàs Bel
-d’aquí que les galeries en reben el nom- i l’artista (productor)
del material que fa servir per crear un producte (obra
d’art) adequat a la galeria (marca)”.
Bel s’anirà desvinculant progressivament d’aquest món i
després d’una incursió en el teatre, troba en la pedagogia un
nou mitjà de relació amb l’art. Porta vint anys plenament
dedicat a la docència a l’Escola Superior d’Art i Disseny
Deià. Es refereix a l’ensenyament com a un “Tema d’afecte,
de respecte cap a la gent i sobre la matèria que expliques; i
de molta responsabilitat”.
Tomàs Bel és una persona polifacètica, amb una gran
sensibilitat que transmet en el seu marcat respecte per l’entorn
i la manera d’aprehendre’l i reinterpretar-lo mitjançant
la creació artística. Encara conserva a l’estudi una gran
arrel que va trobar a l’abocador municipal d’Alella i que
va formar part d’una exposició sobre la percepció visual i
els elements que intervenen en l’observació. Així, vista a
través d’una lent d’augment l’arrel esdevé un gran paisatge
de muntanya erosionat, un microcosmos.
Li agrada mantenir el jardí de casa seva salvatge, descuidat:
un ancoratge a un petit món primigeni i sensorial
de la seva joventut, on troba plantes que la seva àvia havia
sembrat, nous brots d’altres que creia mortes de molts anys
i un degoteig constant d’olors. Precisament, el record de la
seva joventut és un aiguabarreig d’olors dels camps d’Alella
i les vinyes on passava la major part de temps amb els amics
a l’estiu.
La casa de Tomàs Bel havia estat el taller del seu pare,
escultor, i el lloc d’estiueig de la família. A més de vivenda
i estudi, és la seu d’Amizade, “Junts amb Moçambic”
(www.amizadejam.org), l’ONG constituïda per ell i un
grup d’amics; avui dins l’urbanització Mar i Muntanya,
llavors l’entorn era molt tranquil i poc habitat al llarg de
l’hivern, motiu pel qual el pare s’hi va establir per treballar-hi.
Recorda de manera entranyable i amb nostàlgia
el camí de casa cap al centre del poble envoltat d’horts i
vinyes fins a la creu de terme que seguia per un camp de
garrofers. Avui és l’Avinguda Alella que puja fins al pont
de l’autopista i la creu de terme resta enmig d’un entorn
urbanitzat com a representació simbòlica d’una època
passada.
Joan Brossa, amic de la família, anava sovint de visita a
la casa. Veien plegats la sèrie Sherlock Holmes a la petita
televisió que tenien al saló - taller. A Joan Brossa li agradava
cridar l’atenció del petit Tomàs amb senzills jocs de mans
que van despertar en ell una afició i interès creixents vers
el món del teatre i d’il·lusionisme. Precisament, Brossa va
presentar l’espectacle d’il·lusionisme que Tomàs va fer junt
amb la seva companya Beatriu i que va estar durant tres
anys en cartell per diferents teatres: Lancelot, Llantiol i Romea
a Barcelona; el Claca a València... Aquesta la recorda
com a una experiència única; cansada i que suposava molta
dedicació, però divertida. La casa–taller era el lloc d’assaig
on preparaven l’escenari i, fins i tot, hi van arribar a representar
l’espectacle per a amics.
A l’ensenyament ha trobat una ocupació que li agrada
molt i hi dedica la major part del seu temps, junt amb la
tasca de voluntariat i la tesina sobre comunicació en la qual
ha començat a treballar. La comunicació ha estat també
l’eix temàtic d’Interaccions, l’exposició que va tenir lloc a
Can Manyé el passat mes de juny.
Encara troba temps per a practicar amb el violoncel,
per sortir a passejar amb en Tro o per pintar quan li ve de
gust. Aquest estiu ha pintat una sèrie de paisatges, quadres
que vol compartir amb els seus amics i els hi deixa per un
temps. Lluny queda el període en el qual li van arribar a
comprar quadres en quantitat sense ni tan sols mirar-se’ls,
com aquell qui compra patates a pes. L’art és molt més i
mereix persones com Tomàs Bel que ho comuniquin i el
mantinguin viu.
31
Compartir conversa
amb Tomàs Bel és
conèixer una persona
inquieta, viva en
moltes disciplines
i gelosament plena
en coneixements.
Dedicat a l’ensenyament,
ha recorregut
molt àmbits,
entre ells: la pintura;
sempre per elecció,
afecció i amb
un fort compromís
personal.

Trenta anys d’ajuntaments democràtics
El dossier que trobareu a continuació vol commemorar que fa trenta
anys que els alellencs vam recuperar el dret d’escollir en quins dels
nostres veïns delegàvem l’administració del patrimoni comú. Està compost
per tres treballs: La història resumida de cada mandat, la sala de
mostres de tots els regidors d’aquest anys i una entrevista amb Esperança
Font, una persona que durant tots aquests anys ha treballat a
l’Ajuntament.
Agraïm especialment la col·laboració amb què hem pogut comptar per part d’Esperança Font per a l’elaboració
d’aquest dossier. Sense ella no hauríem pogut completar la sala de mostres de manera tan exhaustiva.
33

34
30 ANYS D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS
Joan Reguant (Per
Alella), Frederic
Méndez (AP),
Antoni Pérez (ERC),
Lluís Rius (CiU),
Jaume Daunas
(PSC) i Fede Moraleda
(IC) al pati de
les escoles Fabra
el 26 de maig de
1991, durant la
jornada electoral.
JORDI ALBALADEJO
Ara fa poc més de trenta anys, el 3 d’abril de 1979, després
de gairebé mig segle, es van celebrar eleccions democràtiques
municipals a tot l’Estat. Des de l’any 1934, no s’havien
constituït ajuntaments sorgits directament de la voluntat
popular. Entremig, com diu l’expressió, ‘havia plogut
molt’: convulsions polítiques, una guerra incivil, una llarga
dictadura i finalment un període de transició.
El primer Ajuntament
Els alellencs i les alellenques van poder escollir entre dues
candidatures municipals l’abril de 1979: la Candidatura
Democràtica i la Candidatura Independent. Va triomfar la
primera de les citades que, sobre un cens electoral de 1.880
persones i una participació del 80%, va aconseguir 930
vots i 7 regidors, mentre la segona va aconseguir 582 vots i
4 regidors. Va ser nomenat alcalde José Antonio Casco Robledo.
Una de les primeres qüestions que va entomar van
ser les obres de construcció del nou edifici de l’Ajuntament
una vegada enderrocat el vell. Una situació que va propiciar
un article a la revista Alella el setembre de 1979 per
part de Salvador Artés, perquè el nou edifici integrés a la
façana el portal històric de l’antiga Casa del Comú (1591)
amb l’escut del poble i la data de construcció. El 4 de juliol
de 1981, es va inaugurar el nou edifici de l’Ajuntament
d’Alella, obra de l’arquitecte Agapit Borràs, tot respectant
el portal que dóna a la plaça.
Entre d’altres assumptes, també va prendre rellevància
l’augment de serveis assumits per l’Ajuntament i, per tant,
la contractació de més personal. L’any 1982, treballaven en
plantilla 25 persones, 7 de les quals, amb dedicació i sou
inferiors a mitja jornada.
Transcorreguts els quatre anys que duren els mandats,
el 8 de maig de 1983, van tenir lloc unes noves eleccions
municipals. Van participar-hi el doble de candidatures que
l’anterior convocatòria, presentant-se sota les sigles d’alguns
dels partits polítics del país: Convergència i Unió (CiU),
Partit Socialista de Catalunya (PSC), Alianza Popular (AP)
i Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Amb un
cens electoral de 2.507 persones i una participació del 77%,
va guanyar la candidatura de CiU (673 vots i 4 regidors); va
seguir-la la candidatura del PSC (583 vots i 3 regidors); AP
(521 vots i 3 regidors) i PSUC (159 vots i 1 regidor). Fou
nomenat batlle Josep M. Casals i Casals a partir del pacte
de govern entre CiU i AP.
Repetits canvis de govern
El 10 de juny de 1987 es van celebrar unes noves eleccions
municipals, amb un cens de 3.728 persones (un 48%
superior al de l’any 1983). Va resultar guanyadora la candidatura
de CiU col·lacionada amb Esquerra Republicana
de Catalunya (1.145 vots i 7 regidors), van seguir-la la
del PSC (743 vots i 4 regidors), AP (316 vots i 1 regidor),
Iniciativa per Catalunya (178 vots i 1 regidor), baixant la
participació al 65,4% del cens. Josep M. Casals i Casals va
repetir al capdavant de l’alcaldia, en un mandat que va ser
molt mogut i amb repetits canvis de govern. Primer pel
trencament del govern de CiU i ERC i el canvi de socis de

CiU que va pactar amb PSC i IC el 10 de febrer de 1989.
Sis mesos després, la manca d’entesa va portar a PSC i IC
a trencar el pacte amb CiU. Finalment, va tancar-se la crisi
amb un nou pacte CiU, PSC i IC, però amb tres regidors
que havien format part de la coalició electoral guanyadora
ara a l’oposició (1 de CiU i 2 d’ERC).
Els resultats de les eleccions municipals del diumenge 26
de maig de 1991 van reflectir una sèrie de canvis rellevants
en el mapa polític. D’un cens de 4.630 persones van anar a
votar tan sols un 56’24%, accentuant una continuada caiguda
de la participació des de 1979. Va imposar-se CiU
(744 vots i 4 regidors); ERC (488 vots i 3 regidors), que va
presentar per primera vegada una candidatura pròpia; PP
(487 vots i 2 regidors); IC (240 vots i 1 regidor); Per Alella
(194 vots i 1 regidor), candidatura independent encapçalada
per ex membres de Convergència. Un fet curiós va ser
la mínima diferència d’un vot a favor d’ERC davant del PP
i la consecució d’un regidor més. El pacte de govern entre
CiU, PSC i IC va portar a l’alcaldia a Lluís Rius i Valls.
El 28 de maig de 1995 van haver-hi preceptivament
noves eleccions municipals. La participació va augmentar
significativament (64’7%) mobilitzant els partits, aquesta
vegada sí, l’electorat. La candidatura de CiU va aconseguir
6 regidors; el PP, 2 regidors; ERC, 2 regidors; PSC, 1 regidor;
IC-V, 1 regidor; Alternativa Crítica d’Alella, 1 regidor,
candidatura independent relacionada amb el Casal d’Alella.
L’alcaldia va recaure en Antoni Caralps i Riera, realitzant-se
després de ‘set setmanes i mitja’, títol d’un article al respecte
a la revista Alella (2n trimestre 1995, núm. 228), un pacte
de govern entre CiU, PSC i ACA.
El 13 de juny de 1999 van presentar-se a les eleccions
municipals CiU, PP, ERC, PSC, IC i Acció Catalana (AC),
candidatura independent vinculada al partit de Max Cahner.
Per cinquena vegada consecutiva, tot i una important
davallada de vots, CiU va guanyar les eleccions, accedint a
l’alcaldia Salvador Artés i Llovet. L’equip de govern es va
formar amb un pacte a quatre bandes entre CiU (4 regidors),
PSC (2), ERC (2) i IC-V (1), restant a l’oposició
el PP (3) i AC (1). Aquest darrer, en la figura de Salvador
Galbany, va incorporar-se més tard al govern.
De CiU a ERC i ERC amb el PP
Les municipals de l’any 2003 van donar un tomb polític
a l’Ajuntament d’Alella. Amb un cens electoral de 6.855
persones i amb una participació del 60’79%, la candidatura
d’ERC+La Garnatxa, un col·lectiu ecologista molt actiu
localment, va guanyar les eleccions aconseguint 4 regidors;
CiU es va quedar amb tres regidors; PSC amb 2; PP amb 2;
IC-V amb 1; i la Lliga Social d’Alella (LlSd’A), candidatura
independent representada per l’exalcalde Caralps, que en
va aconseguir 1. Va ser nomenat alcalde Andreu Francisco
i Roger amb un equip de govern format per ERC+LG que
va governar un temps en minoria i que va pactar més tard
amb el PP. Pacte que es va trencar uns mesos més tard quan
des de Madrid es va obligar al trencament dels pactes PP-
ERC amb motiu de la reunió de Carod Rovira amb ETA
a Perpinyà. El govern es va haver de reorganitzar de nou
aquest cop amb l’ajut del PSC i la LlSd’A.
L’any 2007, amb un cens electoral de 6.956 persones
i una participació del 58’17%, la candidatura municipal
d’ERC+LG va consolidar
el seu projecte i va tornar a
guanyar les eleccions arribant
als 6 regidors; CiU va quedar-se
amb 3 regidors; PSC
amb 1; PP amb 1; Amor per
Alella (COR) i Gent d’Alella
(Gd’A), candidatures independents,
van aconseguir un
regidor cadascuna i IC-V va
quedar fora del consistori per
primera vegada. Per segona
vegada l’alcaldia va recaure
a Andreu Francisco i Roger,
formalitzant-se l’actual govern
municipal d’ERC+LG
i PSC.
35
ARXIU
Josep Maria Casals
(CiU), Isidre Bassas
(AP), Eudald Serra
(PSC) i Fede Moraleda
(IC) la nit
electoral del 10 de
juny de 1987.
Frederic Méndez
(PP), Joan Xirau
(PSC), Anna Fernàndez
(PP), Glòria
Mas (CiU), Salvador
Artés (CiU), Carme
Tort-Martorell (CiU),
Lluís Vilajosana
(PSC), Antònia de
Gràcia (ERC), Quico
Lluch (ERC), Salvador
Galbany (Acció
Catalana), Francesc
Reverter (CiU),
Josep Maria Fiter
(PP) i Fede Moraleda
(IC-V) al primer
ple del mandat
1999-2003.

36
1979-2009: TRENTA ANYS, SETANTA REGIDORS
JUAN ALLENDE
1983-1987 Regidor d’Esports (AP)
SALVADOR ARTÉS
1995-1999 Regidor d’Urbanisme (CiU)
1999-2003 Alcalde (CiU) 2003-2007
2003-2007 Regidor de l’oposició (CiU)
Reunir en aquesta sala de mostres la fotografia i les declaracions de tots aquells veïns que algun dia van ser regidors ha estat
una feinada considerable. Quan ens vam proposar aquesta tasca no ho prevèiem, però això no fa sinó augmentar el goig
què sentim a l’hora de poder-vos-la oferir. D’ençà de l’any 1979 ja són vuit les fornades de veïns que han emprat part del
seu esforç al servei de la comunitat. Malauradament, algun d’ells ja ens han deixat; en aquests casos, la fotografia s’acompanya
amb breu memòria de la seva actuació. Volem que aquest reportatge serveixi d’homenatge a tots els que algun dia
han estat regidors, en especial aquells pioners que l’any 1979, de forma altruista i plens d’il·lusió, van posar les bases de la
complexa realitat que avui gaudim.
“Jo no tenia vocació política, era entrenador de futbol
i em van escollir per això. Va ser una decepció.
Mai no vaig rebre suggeriments ni de la resta de
clubs esportius ni tant sols d’amics meus personals
que eren en altres partits. Jo tenia una altra
feina i a l’Ajuntament no hi tenia mitjans, només
les hores que hi dedicava, i per a mi va ser una
experiència nefasta. Ho feia perquè volia fer coses
pel meu poble, però en no trobar l’ajuda de ningú
em vaig retirar.”
“Les obres de la cobertura de la riera van ser la tasca
més important que vam dur a terme els anys en
què vaig ser regidor d’Urbanisme. Tinc un record
molt positiu d’aquells quatre anys perquè el fet de
tenir com a alcalde el doctor Caralps, que sempre
anava molt enfeinat, feia que moltes vegades ens
quedéssim sols i haguéssim de prendre decisions.
La tasca més important que vam dur a terme quan
vaig ser alcalde van ser les obres de remodelació
del casc urbà.”
JOSEP LLUÍS BALFEGÓ
1987-1991 Regidor a l’oposició / Regidor d’Hisenda (PSC)
1991-1995 Regidor d’habitatge (PSC)
“Considero que tothom hauria de passar per l’Ajuntament
per veure la feina que s’hi fa i per servir al
poble d’Alella. Es tracta de treballar pel poble i, per
fer-ho, s’ha de col·laborar amb la gent independentment
de les idees polítiques que puguis tenir, tot
i que està clar que influencien. Avui no hi tornaria
perquè m’he acostumat a no tenir responsabilitats
polítiques. A més, trobo que hem de donar pas als
joves, ha d’haver-hi rotacions generacionals.”
LAURA ALOY
2007-2011 Regidora de Serveis Socials i Sanitat (ERC+La Garnatxa)
“Valoro aquesta experiència com a part de ‘l’escola
de la vida’, ja que aprens moltíssim tant a nivell professional
com a nivell humà. Tot i que la burocràcia
és una de les coses que porto pitjor i em treu de
polleguera, ser regidora m’ha enriquit molt com a
persona, en coses positives i en negatives. Sovint
em confonen amb la Coordinadora de Serveis Socials
o amb la Tècnica de Sanitat, ningú es pensa
que una noia tan jove i amb aquest look pugui ser
la regidora!“
ÀLEX ASENSIO
2003-2007 Regidor de l’Àrea de Sostenibilitat (ERC+La Garnatxa)
2007-2011 Regidor de l’Àrea de Sostenibilitat (ERC+La Garnatxa)
“Ser regidor és ocupar una poltrona i una cadira
elèctrica alhora, perquè treballar a l’Ajuntament té
les seves coses bones però també n’hi ha algunes
de dolentes. D’una banda, tens contacte amb la
gent del poble i pots ajudar a resoldre les seves
problemàtiques, però sovint et sents molt sol amb
el tracte amb les altres administracions i està tot
molt pautat, sobretot pel que fa al finançament. És
un bany de realisme constant, però ja m’ho esperava.”
JESÚS BARNADAS
1979-1983 Regidor d’Obres Públiques, Vialitat i Manteniment (Candidatura Independiente
de Alella i por Alella)
Jesús Barnadas havia estat alcalde durant 10 anys.
De fet, va ser el darrer alcalde abans de l’arribada
dels ajuntaments democràtics. La candidatura que
encapçalava a les eleccions del 1979 no va ser la
guanyadora, però l’alcalde Casco va donar responsabilitats
de govern a molts dels seus regidors. El
gener de l’any 1982 es va veure obligat a deixar el
càrrec per motius de salut i va ser substituït per
Isidre Bassas, de la seva mateixa candidatura.

ISIDRE BASSAS
1979-1983 Regidor a l’oposició (Candidatura Independiente de Alella y por Alella)
1987-1991 Regidor a l’oposició (AP / PP)
1991-1995 Regidor a l’oposició (PP)
ANNEROSE BLOSS
2003-2007 Regidora a l’oposició (PP)
JOSEP MARIA CASALS
1983-1987 Alcalde (CiU)
1987-1991 Alcalde (CiU-ERC)
JOSÉ ANTONIO CASCO
1979-2009 Alcalde (Candidatura Democràtica d’Alella)
“Vaig entrar a l’Ajuntament a mitjans del primer
mandat, quan en Jesús Barnadas es va posar
malalt. Sempre m’he oposat a l’endeutament i a
la falta de rigor en la gestió. Utilitzant de manera
adequada els recursos propis de l’administració,
tindríem els serveis que encara falten posats al dia.
Al meu pas per l’Ajuntament he pogut valorar les
persones, encara que no estigués d’acord amb els
seus ideals.”
“Haver tingut la possibilitat de veure el funcionament
intern de l’Ajuntament d’Alella ha fet que me
n’adoni de la importància que té el ciutadà en si i
de com és de necessària la seva participació activa.
No val queixar-se verbalment ni refugiar-se en
el famós ‘no aniré a votar’; quan no s’està d’acord
amb alguna cosa, s’han de demanar explicacions a
l’Ajuntament; per a fer-ho possible tenim les instàncies
que són una eina fabulosa.”
“Recordo que per a negociar qualsevol cosa em
citava amb el cap de l’oposició i, d’aquesta manera,
decidíem les coses treballant conjuntament. Tot es
duia a terme de manera transparent, i d’això és del
que estic més orgullós. M’agradaria que tots els
alcaldes fossin tan honestos com ho vaig ser jo!
Pel que fa als projectes que vam dur a terme, com
ara l’inici de l’institut o el polisportiu, tinc un record
molt positiu de tots i cadascun d’ells.”
“Treballar pel poble va ser una gran experiència,
ho fèiem amb moltes ganes. Tenia un equip extraordinari
que va guanyar per majoria absoluta. Tot i
així, considero que amb oposició es governa millor
ja que has de pensar-te les coses dues vegades.
Recordo la necessitat de legalitat pel que fa a urbanisme.
A l’Ajuntament anterior s’havia establert
un pla general que no era legal i la gent venia a
queixar-se i a demanar que es legalitzessin les urbanitzacions.”
JAVIER BERZOSA
2007-2009 Regidor a l’oposició (PP)
ANTONI CARALPS
1995-1999 Alcalde (CiU)
2003-2007 Regidor de Sanitat i serveis socials (Lliga Social d’Alella)
JOSEP IGNASI CASANOVAS
1995-1999 Regidor d’Hisenda (CiU)
JESÚS CONESA
1999-2003 Regidor a l’oposició (PP)
2003-2007 Regidor d’Administració i Hisenda (PP)
37
“El més incòmode o el que més em desagrada
és l’estreta frontera que separa la relació personal
que es pot tenir amb altres companys regidors, de
l’estrictament política. De vegades s’oblida que
la feina de l’oposició és la de fiscalitzar el treball
que fan els regidors que estan al govern, i això no
tindria perquè afectar les relacions personals que
podem tenir.”
“Quan vaig ser alcalde i regidor vaig fer una feina,
millor o pitjor feta, però sempre he pensat que
quan algú marxa d’algun càrrec públic el què ha de
fer és callar. No vull dir res perquè no puc dir la
veritat i perquè no m’agrada dir mentides. Sí que
puc afirmar que em sento honorat d’haver servit el
meu poble i d’haver tingut uns companys de tanta
qualitat, tant al govern com a l’oposició.”
“Va ser una època molt interessant, una experiència
molt maca. Vaig ser conscient que totes aquelles
persones que tenen inquietuds haurien de
passar per l’Ajuntament per veure des de dins el
funcionament de les coses. Va ser una època difícil
perquè hi va haver les obres de la riera i de remodelació
del centre, i això va crear molèsties als veïns
i comerciants. Des d’Hisenda vam apostar per
abaixar l’IAE per compensar-los i també vam iniciar
la revisió de l’IBI.”
Quan Fiter va renunciar a la seva Regidoria a mig
mandat per por d’un possible atemptat d’ETA,
Conesa va prendre el relleu. El 2003, va ocupar el
número 1 de la llista del PP i va esdevenir regidor
amb Anna Fernàndez. L’afer Rials va dur al famós
pacte ERC-PP que va portar el PP al govern fins
que el viatge de Carod a Perpinyà va desembocar
en el trencament del pacte seguint ordres de
Madrid. Llavors, tant ell com Fernàndez van deixar
les regidories.

38
JAUME DAUNAS
1991-1995 Regidor d’Administració i Manteniment
RAIMON ESQUIROL
2003-2007 Regidor a l’oposició (PP)
ANNA FERNÀNDEZ
1999-2003 Regidora a l’oposició (PP)
2003-2007 Regidora de Manteniment, Serveis Urbans i Obres Públiques (PP)
JOSEP MARIA FITER
1995-1999 Regidor a l’oposició (PP)
1999-2003 Regidor a l’oposició (PP)
Jaume Daunas va entrar a la llista del PSC per primer
cop el 1991 i ho va fer com a cap de llista. Així
les coses, va entrar al consistori com a representant
d’aquest partit junt amb Josep Lluís Balfegó.
Després de 4 anys de govern, no es va tornar a
vincular a nivell polític amb el poble.
“Actualment estic vivint a Sant Cugat del Vallès i
per això vaig deixar de participar en la vida política
local. Trobo que si no vius al poble, no coneixes
de primera mà tot el que s’hi cou, i això és el que
importa. De fet, jo no he fet carrera política, tinc el
meu negoci i el que realment m’interessa és la vida
política local, és un a més a més. El meu balanç és
positiu ja que va ser una bona experiència el fet
de poder treballar per a la gent. Això sí, m’hagués
agradat haver influït més en el poble.”
“Ser a l’oposició era molt frustrant. No ens acceptaven
mai cap moció, sempre teníem la sensació
d’estar fora de lloc, apartats. No es comptava amb
nosaltres per a res. Ser regidor implica dedicar
moltes hores que has de treure del teu temps, i
és complicat si vols seguir tot el que passa. Vam
entrar al govern per estar-hi molt poc. Van ser moments
tensos i difícils i no vaig tenir temps d’exercir
el càrrec. Així que la meva experiència no va ser
molt positiva.”
“Vist amb la perspectiva del temps, crec que fer
de regidor és una experiència molt positiva que recomano
a tothom, no hi ha cosa més satisfactòria
que treballar per al teu poble. Del que més orgullós
em sento és d’haver-me portat bé amb tothom,
deixant de banda els colors polítics. I el que més
il·lusió em fa és passejar per Alella i trobar-me gent
gran que encara em recorda de quan vaig ser a
l’Ajuntament”.
ANTÒNIA DE GRÀCIA
1999-2003 Regidora de Cultura i Sanitat (ERC)
2003-2005 Regidora de Cultura i Festes (ERC)
“Va ser una experiència molt positiva. Descobreixes
moltes coses que semblen fàcils però que, un
cop dins, veus que són molt més complicades.
Alguns processos són molt llargs. Però n’estic satisfeta,
sobretot perquè Alella és un municipi que
sempre ha apostat per la cultura. Des de la meva
Regidoria vam fer les obres de les golfes de Can
Lleonart, vam endegar les jornades Ferrer i Guàrdia
i vam donar suport al Correllengua, entre d’altres.”
JOSEP FERNÀNDEZ RODIÑO
1987-1991 Regidor d’Ensenyament, Informació i Habitatge (CiU)
1991-1995 Regidor d’Ensenyament i Urbanisme (CiU)
“El que més valoro del meu pas per l’Ajuntament
és l’experiència, tot el que aprens. Ara mateix,
però, només hi tornaria en les mateixes circumstàncies
que aleshores, caldria que tornéssim enrere
en el temps. Quan vaig ocupar el meu càrrec
jo volia portar l’institut a Alella, que era una cosa
que crec que ningú tenia gaire clar ni com fer ni
de quina manera. Les barraques no eren una bona
opció, però van ser la manera de tenir un institut
al poble.”
ALBERT FERRAN
1979-1983 Regidor de Cultura (Candidatura Independent d’Alella i Per Alella)
“En el moment que vaig entrar a participar en la
vida política del poble, tenia molta voluntat i illusió,
però poca preparació. Jo realment no tenia
interessos polítics, però sí ganes de canviar coses
i de compartir el moment amb tota la gent que
m’envoltava. Actualment, si estigués més preparat
-com la gent que hi ha ara que estan molt preparats
acadèmicament, per dir-ho d’alguna manera,
hi tornaria per mirar de canviar algunes coses i confrontar
idees.”
JOAN FONT
1979-1983 Regidor de Cultura i Esports (Candidatura Democràtica d’Alella)
“Vaig estar els darrers dos anys de mandat. Era
un Ajuntament on hi regnava l’harmonia perquè hi
havia molt bona voluntat per resoldre problemes.
Vam començar de zero! Treballàvem sense cobrar;
de fet, ser regidors encara ens costava algun duro i
tot... Una de les primeres coses que vam fer va ser
catalanitzar els cartells de l’Escola Fabra i el camp
de Futbol. També vam fer la biblioteca.

ANDREU FRANCISCO
2003-2007 Alcalde (ERC+La Garnatxa)
2007-2011 Alcalde (ERC+La Garnatxa)
“Poder treballar per al poble i veure que la feina
que fas té resultats, que es milloren els serveis i
que es creen nous equipaments, compensa tota la
dedicació que hi poses. L’experiència que recordo
més intensa és l’aprenentatge ràpid que vaig haver
de fer el 2003, quan vaig assumir les responsabilitats
de govern. Aquells primers mesos van ser
molt intensos. Destaco, per la seva importància
per sobre de la resta, l’afer de Rials i la consecució
de la piscina.”
SALVADOR GALBANY
1979-1983 Regidor d’Urbanisme, Acció Social i Informació (Candidatura Independiente
de Alella y por Alella)
1987-1991 Regidor d’Esports, Hisenda, Ensenyament i Urbanisme (CiU)
1999-2003 Regidor de Medi Ambient, Participació i Ensenyament (Acció Catalana)
“En el meu primer mandat recordo que vam iniciar
El Full. Treballàvem molt en equip i vam fer coses
molt importants. Va haver-hi molts canvis en els
tres mandats en què vaig participar, amb coalicions,
canvis de socis de govern etc. Vaig gaudir i
treballar molt, i només m’ha mancat una cosa:
m’hauria agradat resoldre els embussos a la carretera
amb la construcció d’una rotonda a l’entrada
de l’autopista. És una de les coses que em va quedar
pendent!”
MARTA GIRALT
2007-2011 Regidora de Cultura i Educació ( ERC+La Garnatxa)
“Per a mi és molt positiu poder contribuir a fer realitat
coses que, en principi, semblen impossibles.
Se’m presenten reptes que són gratificants d’aconseguir,
ja que m’ha sorprès que, de vegades, sigui
tan difícil implicar la gent en projectes que són
d’abast col·lectiu. D’altra banda, m’ha agradat molt
conèixer i conviure en la quotidianitat amb totes
aquelles persones que estan contínuament vinculades
a la vida del poble.”
JOSEP MARIA GISPERT
1979-1983 Regidor de Festes (Candidatura Democràtica d’Alella)
1991-1995 Regidor de Cultura, Joventut, Informació i Turisme (ACA –Alternativa
Crítica d’Alella-)
“Al 79, amb 20 anys, vaig ser el regidor més jove
de la província de Barcelona. Vaig ser regidor de
Festes durant 9 mesos. Després em vaig emprenyar
i vaig deixar el càrrec, però vaig ser delegat de
Festes fins al final i hi vaig fer molta feina. Després,
vaig ser president del Casal fins al 95, que ho vaig
deixar per entrar de nou a l’Ajuntament. En guardo
un bon record perquè es van fer moltes coses,
l’oposició mai no em va fotre gaire canya i jo vaig
aprendre força.”
SERGI FREIXES
2007-2011 Regidor a l’oposició (COR – Amor per Alella)
MARIA TERESA GIRALT
1983-1987 Regidora a l’oposició (PSUC)
39
“Vaig entrar a mitja legislatura substituint en
Ramon Solé. Va ser una experiència positiva, però
en vaig tenir prou i no ho repetiria. A més, des de
l’oposició no tens l’oportunitat de fer res. La política
no està feta per a mi, perquè jo dic les coses tal
i com són i això, en política, no es pot fer. Això sí, el
que puc dir és que guardo un molt bon record dels
companys que vaig tenir a l’Ajuntament.”
MERCÈ GIRALT
1979-1983 Regidora de Sanitat i Acció Social (Candidatura Democràtica d’Alella)
FRANCESC JOSEP HERNÀNDEZ
1987-1991 Regidor de Joventut (PSC)
“Estic molt content i satisfet de la meva tasca com
a regidor. És la meva primera experiència en la política
i he de dir que, gràcies a la independència del
partit i al fet que no depenc de la política per viure,
puc treballar amb total llibertat per als meus veïns.
És molt satisfactori comprovar que pots fer coses
constructives per a les persones del poble. Confio
poder-ho fer per molt de temps perquè tinc la intenció
de tornar-me a presentar a les eleccions.”
“El fet de poder ser regidora em va fer una illusió
boja. Sortíem d’una època on havíem hagut
d’aguantar coses com allò de ‘hable usted en cristiano’
i ens vam sentir molt alliberats. M’ho vaig
passar molt bé i vam treballar molt. Tot era nou
i teníem poc coneixement, vam haver d’aprendre
moltes coses. L’alcalde Casco va tenir el bon sentit
de donar la mà a l’oposició per treballar plegats i
així es van evitar les tibantors que ara sempre hi
ha entre partits”.
El PSC va treure quatre regidors a les eleccions
del 1987. Francesc Josep Hernàndez, a qui tothom
anomenava Quico, era el número 5 de la llista del
PSC i va quedar fora de l’Ajuntament, però una
decisió de partit de darrera hora el va fer esdevenir
regidor al 1991, ocupant el lloc d’Antonio Ruiz,
quan només faltaven tres mesos per l’acabament
del mandat.

40
MAURICI HERNÁNDEZ
1983-1987 Regidor de Governació i Hisenda i alcalde accidental (CiU)
QUICO LLUCH
1991-1995 Regidor a l’oposició (ERC)
1995-1999 Regidor a l’oposició (ERC)
1999-2003 Regidor d’Habitatge, Governació i Festes (ERC)
MERCÈ MARZO
2007-2009 Regidora a l’oposició (Gent d’Alella)
“Crec que vaig viure una utopia política. Tot i que
governàvem en minoria, gairebé tot el que es presentava
s’aprovava per unanimitat. Tot l’Ajuntament
de l’època el formava gent molt entregada
i molt intel·ligent, i l’ambient que es respirava era
molt especial, fruit de la transició. Fins i tot el rei
ens va felicitar! Recordo que els dijous anàvem a
sopar els polítics, el sergent de la Guàrdia Civil i
el secretari de l’Ajuntament, i aquells sopars eren
molt millors que els plens!”
“La valoració que faig dels anys que vaig ser regidor
és positiva. Vam entrar en un període delicat
i vam fer el que en aquell moment tocava fer, tot
i que, és clar, mai no es fa tot a gust de tothom.
Crec que vam assolir uns nivells alts en quant a Governació
i Festes, aquesta última gràcies a la gran
quantitat d’associacions amb ganes de fer coses
que hi ha en aquest poble. Pel que fa a l’Habitatge,
he de reconèixer que va ser la part més fluixa.”
“La meva experiència com a regidora és molt nova
i resulta il·lusionant. Ho visc com una aventura i un
repte. M’agrada conèixer la realitat de les persones
que viuen a Alella, les seves necessitats i, tot i que
degut al nostre pes dins el consistori, de vegades
la tasca resulta dura i complicada, és una feina que
m’apassiona.”
ISABEL NONELL
2007-2009 Regidora de Promoció Econòmica i Turisme (ERC+La Garnatxa)
“Jo ja porto molts anys dedicada a la política, però
mai havia estat regidora i és una experiència molt
gratificant per la proximitat amb la gent. M’omple
molt la possibilitat d’implicar-me en el poble,
de treballar per la seva identitat, sobretot des del
comerç i la promoció de la Denominació d’Origen
Alella. Aquesta és una tasca que porta molta feina,
però que em té molt engrescada. Tant que, fins i
tot, els meus amics m’anomenen la DO!”
JOAQUIM JULIÀ
1984-1987 Regidor a l’oposició (PSC)
JAUME LOSCOS
1995-1999 Regidor de Medi Ambient i Manteniment (PSC)
“Recordo l’època de regidor com una feina molt
enriquidora. Un dels màxims orgulls que tinc és
el fet d’haver estat el responsable que Alella tingués
la millor xarxa de prevenció d’incendis de tot
el Maresme i, a més, aconseguint la col·laboració
dels municipis del voltant, ja que un incendi no
distingeix termes municipals. Recordo que anava
a les reunions amb un plànol cartogràfic del poble
i sempre animava la resta de municipis que també
ho fessin.”
FEDE MORALEDA
1987-1991 Regidor a l’oposició (IC)
1991-1995 Regidor d’Esports, Treball i Cultura (IC)
1995-1999 Regidor a l’oposició (IC)
1999-2003 Regidor de Promoció Econòmica i Benestar Social (IC-V)
2003-2007 Regidor a l’oposició (IC-V)
ANTONI OLIVERAS
1991-1995 Regidor a l’oposició (ERC)
1995-1999 Regidor a l’oposició (ERC)
“La tasca més important que vam dur a terme va
ser l’elaboració del primer pla general d’Alella. Ho
recordo positivament perquè es va fer amb el consens
de tots els grups. Potser la part més negativa
és el fet mateix d’estar a l’oposició, però considero
que vam fer un bon marcatge de les tasques de govern.
A més, en aquella època no es cobrava sinó
que es feia per vocació. És una tasca molt enriquidora
en la que vius moltes experiències.”
“Sempre m’ha agradat molt la vida municipal, i és
clar que la visió que tens de les coses quan estàs
al govern és molt diferent de la que tens fora de
l’Ajuntament o, fins i tot, a l’oposició. Quan estàs
dins coneixes com funciona la maquinària municipal,
però també considero que és necessari sortir-ne
perquè sinó corres el risc de passar de ser
polític a ser funcionari. Quatre anys de legislatura
és poc temps, hauria de ser de sis com a França;
però més de vuit anys és massa”.
“L’any en què vaig entrar a l’Ajuntament era molt
jovenet, tenia 28 anys, però m’hi vaig sentir molt
a gust el mandat i mig que vaig ser-hi. Vam crear
un grup de treball que ens reuníem abans de
cada ple per decidir els temes que es duien al ple, i
vam aconseguir que el govern considerés algunes
de les nostres propostes. Alguna vegada m’havia
trobat defensant postures amb les quals no estava
massa d’acord però que les havíem decidit per
majoria.”

MONTSERRAT ORTENSI
1979-1983 Regidora d’Educació (Candidatura Democràtica d’Alella)
1983-1987 Regidora a l’oposició (PSC)
CARLES PÉREZ
2003-2007 Regidor de Cultura, Festes, Promoció econòmica i Esports (ERC)
JAUME PUIG
1983-1987 Regidor d’Habitatge (AP)
FRANCESC REVERTER
1999-2003 Regidor d’Hisenda (CiU)
2003-2007 Regidor a l’oposició (CiU)
2007-2001 Regidor a l’oposició (CiU)
“Entrar a formar part de l’Ajuntament et dóna un
coneixement de les necessitats i els problemes
que pateix el poble i de la incapacitat, moltes vegades,
de poder-los solventar, que fa que dia a dia
estiguis al costat del ciutadà i t’enriqueixis personalment.
A la meva època vaig ser molt conscient
de la reduïda capacitat de maniobra que teníem,
i crec que actualment no ha canviat gaire. Ara la
política s’ha professionalitzat, no sé si em sentiria
preparada per tornar-hi.”
“Vaig venir a viure a Alella l’any 2000 i una de les
coses amb què em quedo de l’experiència de ser
regidor, és la oportunitat que vaig tenir de conèixer
tot el conglomerat d’associacions i persones que
col·laboren en les activitats del poble. Haver establert
relació amb aquestes persones que em van
integrar al poble és fantàstic. Tinc també un gran
record de les cares d’il·lusió de la canalla el dia de
la cavalcada de reis, només per això, valia la pena
l’esforç”.
“Per a mi, l’estada a l’Ajuntament va ser un desastre.
AP i CiU vam fer un pacte de govern. Érem tres
del meu partit i tots, junt amb en Casals, no sabíem
de la missa la meitat. La resta de regidors ho manegaven
tot i duien al ple temes que no havien sortit
mai abans, sense dir-nos-en res. El Pla General va
ser una vegonya. Quan hi havia un ple passava la
nit en blanc. M’hi vaig estar un any i vaig dimitir.
Aquell dia, en Méndez em va felicitar i em va dir:
“com t’envejo!”
“Vull destacar que vam deixar un superàvit aproximat
de 1.200.000 euros, cosa que mai no s’havia
fet fins llavors. A més, vam deixar un préstec de
721.000 euros per pagar, però també vam deixar la
solució per a pagar-lo; vam revisar el cadastre, que
feia 20 anys que no es feia. Des de llavors l’Ajuntament
recapta cada any 500.000 euros sota aquest
concepte. També vaig ser jo mateix qui va unificar
els préstecs que hi havia en diferents bancs en un
de sol.”
ANTONI PÉREZ
1987-1991 Regidor de Cultura, Sanitat i Acció Social (CiU-ERC)
1991-1995 Regidor de Cultura, Sanitat i Acció Social (ERC)
JAUME PONSA
2003-2007 Regidor d’Educació, Esports, Participació ciutadana, Joventut i Informació
(ERC+La Garnatxa)
2007-2011 Regidor d’Educació, Participació ciutadana, Administració i Joventut
(ERC+La Garnatxa)
JOAN REGUANT
1983-1987 Regidor d’Urbanisme (CiU)
1987-1991 Regidor d’Urbanisme (CiU)
1991-1995 Regidor a l’oposició (Per Alella)
41
“Durant els meus anys de regidor vaig adquirir
grans coneixements i vaig conèixer gent molt interessant,
principalment del món cultural. El resultat
de tot el que vaig fer és positiu, però va suposar un
esforç molt gran a nivell familiar. No hi havia molta
gent a l’Ajuntament i tot era voluntariós. Tot i així,
el que s’ha de tenir clar és la gran importància que
té la col·laboració de la gent. Un Ajuntament només
amb funcionaris no pot fer les coses realment
importants”.
“Crec que val molt la pena viure la funció pública
des de dins. Tothom hauria de passar, en un
moment o altre, pels llocs de comandament de
l’administració pública, perquè d’aquesta manera
s’entenen moltes més coses. Ha estat una experiència
impagable i, malgrat que no tot ha anat com
hauria desitjat, el balanç global és força positiu. En
destaco especialment els mesos de govern en solitari
i el conflicte de Rials.”
“Vaig ser a l’Ajuntament els dos mandats d’en
Casals i un més a l’oposició. Em sento orgullós
d’haver format part de l’únic equip de govern que
va tenir la majoria absoluta. Si la vam treure, devia
ser que la gent estava contenta. Recordo que vam
aprovar el Pla General per unanimitat i, ja veus, encara
no s’ha revisat. I estic molt content de veure
que Can Lleonart funciona, perquè el vam comprar
nosaltres i és fantàstic l’aspecte que té ara, perquè
és l’entrada d’Alella“
JORDI RIBAS
1995-1999 Regidor d’Esports, Comerç i Benestar Social (CiU)
“Quan vaig començar no sabia res de res, tot i les
instruccions que havia rebut en vaig haver d’anar
aprenent. Al polisportiu em vaig trobar que no hi
havia cap paper, sort de l’ajuda inestimable de les
persones que allí treballen. He de reconèixer que la
vida de polític no m’agrada gens, va ser massa dur
pel meu caràcter. Suposo que tinc un altre concepte
de governar, no m’agraden els enfrontaments
dins l’Ajuntament.”

42
LLUÍS RIUS
1991-1995 Alcalde (CiU)
JULIO SANDOVAL
1983-1987 Regidor a l’oposició (AP)
ENRIC SELLS
1983-1987 Regidor d’Habitatge (AP)
“Durant la nostra legislatura vam aconseguir gairebé
quatre mil milions de pessetes en noves infrastructures
per al poble: el nou institut, el CAP,
el polisportiu, la recepció de moltes urbanitzacions,
es va urbanitzar la Vergè de la Mercè... Crec que
ara no hi ha inversió pública i el personal de l’Ajuntament
s’ha duplicat, fet que suposa una càrrega financera
important per al poble, i jo crec que caldria
ser més auster. No estic d’acord amb la política
municipal actual.”
“Vaig entrar a l’Ajuntament quan ho va deixar Juan
Allende i m’hi vaig passar dos anys i mig, aproximadament,
fins que es va acabar el mandat. M’ho vaig
passar molt bé, però em vaig adonar que la política
no estava feta per a mi. Jo sóc molt tranquil, i això
de posar-me nerviós no m’agrada... Però en guardo
molt bon record perquè hi havia molt bona gent i
teníem tots molt bona relació: ens enteníem i ens
escoltàvem com persones civilitzades!”
Enric Sells va entrar al consistori a meitat del mandat
1983-1987 en substitució de Jaume Puig. Com
a regidor de l’àrea d’Habitatge, se’l pot considerar
un dels impulsors de les cases socials de La Sarota,
les que es troben al llarg dels carrers Via Gandesa i
Rambla Fontcalda.
EUDALD SERRA
1983-1987 Regidor a l’oposició (PSC)
1987-1991 Regidor a l’oposició / Regidor de Sanitat i Cultura (CiU)
“Vaig estar a l’oposició fins que a meitat del segon
mandat vaig entrar al govern. En faig una bona
valoració, tot i que sempre tens disgustos i decepcions.
Vull destacar que és molt difícil fer una
bona oposició, especialment quan la gent només
es preocupa per les eleccions i no pel què passa
els quatre anys de govern. També és important donar
reconeixement al fet que abans no es cobrava
gairebé res per ser a l’Ajuntament, tot i que s’hi
dedicaven moltes hores.”
VICKY RUIZ
1995-1999 Regidora de Governació, Administració i Benestar Social (CiU)
“L’inici de l’activitat al govern va ser molt dur: just
començaven les obres de la riera. No tenia cap
experiència ni havia rebut ajut dels meus predecessors.
Per sort els tècnics de l’Ajuntament i la
policia ens van orientar i entre tots ho vam dur a
terme. El fet que tothom em conegués i de tenir la
botiga també feia que sempre estigués localitzable
i la gent em demanava explicacions o m’expressava
les seves pors. Aprens a escoltar tothom, i això
enriqueix molt.”
JOSEP SAURÍ
1987-1991 Regidor d’Hisenda, Governació, Comerç i Sanitat (CiU)
“Al mandat 1983-1987 em van nomenar delegat
d’Ensenyament, i ja vaig fer força feina. Després
ja vaig ser regidor de diverses coses durant dos
anys, però em vaig emprenyar i vaig passar a l’oposició
els dos darrers anys de la legislatura. Com a
regidor de Sanitat vaig duplicar els serveis assistencials
al poble, aconseguint el segon metge i la
segona farmàcia. També des d’Ensenyament vaig
dur l’institut cap a Alella, quan eren les barraques
de Can Vera.”
JOSEP MARIA SERÉS
1999-2003 Regidor d’Administració i Participació Ciutadana (PSC)
2003-2007 Regidor a l’oposició / Regidor d’Administració i Hisenda (PSC)
“Als ajuntaments s’han creat els espais de diàleg,
participació, tolerància i compromís amb el benestar
social i el progrés que jo havia desitjat, i que és
un bon model de convivència. A tall d’anècdota, el
primer cop que vaig assistir a una junta de govern
substituïnt en Xirau, tot just començar la sessió,
el secretari va dir que els nous regidors sempre
havien de dur un pollastre i que on era el meu. Òbviament
era una broma, però em vaig quedar ben
parat!”
RAFAEL SERRA
1991-1995 Regidor de Sanitat, Medi Ambient, Benestar Social i Comerç (CiU)
“Vaig ser el primer regidor d’Unió a Alella i vaig
impulsar i construir l’ambulatori, tot i que es va
inaugurar al següent mandat. Calia activar i modernitzar
el sistema sanitari, ja que en aquell moment
només hi havia un metge i una infermera. Gràcies
a les subvencions de la Generalitat vam poder crear
l’edifici del CAP. En temes de Medi Ambient,
vam tancar tots els punts d’abocament incontrolat
del municipi i vam iniciar les converses per crear la
Mancomunitat.”

RAMON SOLÉ
1979-1983 Regidor d’Hisenda, Règim Intern i Governació (Candidatura Democràtica
d’Alella)
1983-1987 Regidor a l’oposició (PSUC)
JOSEP TAPIAS
1991-1995 Regidor de Governació (CiU)
CARME TORT-MARTORELL
1999-2003 Regidora de Serveis Urbans (CiU)
2003-2007 Regidora a l’oposició (CiU)
2007-2011 Regidora a l’oposició (CiU)
CRISTINA XATART
2007-2011 Regidora a l’oposició (CiU)
“Recordo molt bé, del primer ajuntament, com ens
enteníem tots molt bé sota el lideratge d’en Casco,
tot i que ell tenia una certa reticència cap al PSUC
i el comunisme, cosa que feia que jo no em sentís
del tot còmode. Vam fer la revisió del cadastre per
sanejar els ingressos municipals i vam professionalitzar
la policia. Vaig plegar a la meitat del segon
mandat per donar el relleu a Maria Teresa Giralt.”
“Malauradament jo era el regidor de l’àrea l’únic
cop que la riera s’ha endut una persona. Tot i així,
vaig tenir una molt bona experiència tot el temps
que vaig ser a l’Ajuntament; vaig fer bones amistats
i hi va haver una molt bona col·laboració amb
tothom. De tota manera, vaig deixar la política perquè
vaig veure que qualsevol partit té com a únic
objectiu el seu propi benefici i el dels seus polítics,
en comptes d’estar al servei del poble i buscar el
millor per a la gent.”
“Recordo que no feia ni quinze dies que havia començat
a exercir de regidora, que van començar
les obres de remodelació del casc urbà. Reunions
de veïns, solucionar problemes... va ser una època
difícil, però molt gratificant. També vam reformar
Can Lleonart. Recordo que, un cop inaugurat, una
noia em va dir molt alegre que ja teníem ascensor.
Com no ho havia de saber si l’havia fet posar jo!
Això em va fer veure que la gent oblida molt ràpid
la feina que fem.”
“Valoro molt bé l’experiència que estic vivint. Gairebé
cada setmana tens temes nous sobre la taula,
alguns dels que sents a parlar per primer cop i
d’altres que, tot i que saps de què van, requereixen
molta documentació per a poder defensar la posició
del partit en els plens i les comissions informatives.
El que sí que canviaria és la lentitud i l’exagerada
burocràcia que existeixen als estaments públics,
sense ella tot funcionaria molt millor.”
MANUEL SUERO
1979-1983 Regidor de Sanitat (Candidatura Independiente de Alella y por Alella)
JOAN TATGER
1978-1983 Regidor d’Urbanisme i Obres Públiques (CiU)
1983-1985 Regidor d’Ensenyament, Sanitat i Cultura (CiU)
43
“Recordo la il·lusió amb què ens ho vam prendre
totes les persones que vam formar el consistori.
Hi havia molta feina a fer, érem molt conscients
que volíem millorar el poble i fer-lo un lloc millor.
Vam treballar molt perquè l’escola pública fos modèlica,
vam encetar el projecte ‘Alella on vas?’, per
demanar al poble l’opinió sobre diversos temes,
l’enllumenat públic, l’habitatge social... Érem un
bon equip, una família i teníem molta empenta.”
LLUÍS VILAJOSANA
1999-2003 Regidor de Joventut, Informació, Participació ciutadana i
Urbanisme (PSC)
2003-2007 Regidor a l’oposició / Regidor de Governació i Mobilitat (PSC)
JOAN XIRAU
1999-2003 Regidor d’Urbanisme i Organització (PSC)
“Recordo especialment, d’aquella època, el fet
que vaig fer moltes i molt bones amistats. De fet,
amb en Casco vam fer-nos molt i som molt bons
amics des d’aquella època, tot i que en molts temes
teníem idees ben diferents. També destacaria
que tot el que fèiem a l’Ajuntament ho fèiem desinteressadament,
sense rebre cap compensació
econòmica.”
“El que em va permetre ser regidor va ser l’adquisició
d’un coneixement profund del poble i la seva
gent, les seves necessitats i la possibilitat també,
de veure com funciona l’Ajuntament per dins.
M’emporto un bon record del feeling i la connexió
entre les persones amb qui vaig treballar, indiferentment
del seu color polític. És una de les
coses que em motivava més a l’hora de treballar
pel poble.”
“El meu record de l’Ajuntament és excel·lent. Va
ser una època molt intensa, de tenir la sensació
d’estar coneixent l’Alella de debò. Vaig tenir l’oportunitat
d’aprendre com funcionava el poble i de
quines coses interessaven realment a la gent. El
més dur va ser quan, durant sis o vuit mesos, la
ETA actuava ben a prop nostre i fins que no es va
atrapar el ‘comando Barcelona’ la policia ens feia
un seguiment especial.”

44
JOAN CORTIT
1995-1999 Regidor d’Ensenyament, Administració i Treball (CiU)
BARTOMEU LLINÀS
1979-1983 Regidor de Governació (Candidatura Democràtica d’Alella)
1987-1991 Regidor de Manteniment de Vials i Agricultura (CiU)
FREDERIC MÉNDEZ
1983-1987 Regidor deTreball (AP)
1991-1995 Regidor a l’oposició (PP)
1995-1999 Regidor a l’oposició (PP)
1999-2003 Regidor a l’oposició (PP)
Regidor d’Ensenyament de l’equip de Caralps, va
ser l’impulsor de l’enquesta que es va fer des de
l’Escola Fabra a la població alellenca per opinar
sobre el servei d’autobús urbà fins al Masnou. Va
deixar el càrrec de regidor l’any 1996 per motius
laborals i va ser substituït per Glòria Mas.
Va ser regidor en la primera legislatura en representació
de la Candidatura Democràtica d’Alella.
L’any 1987 va formar part de la llista de CiU com a
independent, i va prendre part de l’equip de govern
com a regidor de Manteniment de Vials i Agricultura.
Va morir l’any 1993, i segons la seva vídua,
Maria Vidal, la voluntat de Llinàs era dedicar 4 anys
a l’Ajuntament i quatre de descans. La seva gran
il·lusió sempre va ser la Masia Museu Can Magarola.
Frederic Méndez va ser una persona tranquil·la i
conciliadora, molt poc amant dels conflictes. Amb
llarga experiència a l’Ajuntament, s’exclamava sovint
que el PP havia quedat totalment apartat durant
el mandat 1999-2003, en què el govern el formaven
tota la resta de partits. Va ser president del
Club de Futbol Alella i sempre va mostrar una clara
voluntat de fer feina per Alella. Va morir poc abans
de les eleccions de 2003 i ja no va ser rellevat.
ANTONIO RUIZ
1987-1991 Regidor a l’oposició / Regidor de Planificació Econòmica (PSC)
Antoni Ruiz va ser un d’aquells alellencs que va arribar
a Alella cercant sortir de Barcelona. De seguida,
seguint el seu tarannà participatiu, va integrar-se al
Partit Socialista d’Alella. A la legislatura 1987-1991
va entrar com a regidor de l’oposició, però al cap
de dos anys, el 1989, fruit d’una reestructuració,
va assumir l’àrea de Planificació Econòmica. El dia
9 d’octubre de 1990 va renunciar al seu escó per
motius laborals. L’any 1993 moria víctima d’una
malaltia.
ALBINO GALLO
1999-2003 Regidor al grup mixt
2007-2011 Regidor a l’oposició (COR – Amor per Alella)
GLÒRIA MAS
1995-1999 Regidora d’Ensenyament (CiU)
1999-2003 Regidora Ensenyament i Esports (CiU)
Gallo va anar a les eleccions de 1999 com a número
5 de l’equip d’Artés. Després d’abandonar
la presidència de CDC i el partit per discrepàncies
amb aquest, va ocupar una cadira de regidor per
pocs mesos després de la mort de Glòria Mas i
fins al final del mandat. Després d’una campanya
que va mostrar el personatge entranyable que era,
va entrar de nou a l’Ajuntament al 2007 i sempre
va mostrar-se força proper al govern. Un càncer va
posar fi a la seva vida a mitjan 2008.
Va iniciar la seva activitat de govern substituint
Joan Cortit. És al record de molts alellencs com
una dona amb un tarannà dialogant, plena d’entusiasme
i vitalitat. Al capdavant d’Ensenyament, va
ser la impulsora d’una reforma important de l’escola
Fabra. Com a responsable d’Esports, va ser tasca
seva la complexa mediació entre clubs en una
època de mala maror en el Patronat d’Esports. Va
morir poc abans del final del mandat 1999-2003.
FRANCESC OLIVERAS
1979-1983 Regidor d’Urbanisme (Candidatura Democràtica d’Alella)
Francesc Oliveras va entrar a l’Ajuntament en
substitució de Josep Maria Gispert. La seva família
explica que era un home tímid i que haver de parlar
en públic als Plens no el feia sentir gaire còmode.
Això el va fer decidir abandonar el seu lloc i cedir-lo
a Joan Font.
FRANCESC SALVAT
1979-1983 Regidor d’Ordenació del Territori i Urbanisme (Candidatura Independiente
de Alella y por Alella)
Francesc Salvat va entrar a l’Ajuntament quan Salvador
Galbany va deixar el seu càrrec. La seva família
explica que a ell li agradava molt la política i
que, de fet, abans d’entrar a l’Ajuntament, ja feia
un temps que estava implicat en qüestions polítiques.
Va morir a Alella el 1983.

RECORDANT L’AJUNTAMENT AMB L’ESPERANÇA FONT
L’Esperança Font treballa al Consistori
d’Alella des del 1972. Aprofitant
que enguany els ajuntaments democràtics
celebren el seu 30è aniversari,
hem parlat amb ella perquè ens expliqui
com ella i els alellencs van viure el
canvi.
LLUÏSA OLLER / LAURA RUIZ
L’Esperança és la més veterana de l’Ajuntament, hi va entrar
a treballar just fets els 19 anys. Llavors, en Jesús Barnadas
era l’alcalde i un dels regidors, en Jordi Ribas, li va
dir que necessitaven un administratiu urgentment. Ella
havia estudiat una mena de formació professional d’administració
i no s’ho va pensar dues vegades, de seguida va
ocupar la plaça. Als més grans del poble se’ls feia estrany
que hi hagués una dona treballant a l’Ajuntament. Recorda
que el Secretari deia: “Aquesta nena no pot cobrar com un
auxiliar perquè acaba d’entrar” i això que quan va entrar
cobrava 6.000 pessetes, quan un auxiliar n’havia de cobrar
13.500.
Quan va començar, la plantilla de l’Ajuntament la formaven
en Josep Maria Lluch, l’agutzil; en Pepito Xicola, el
sereno; en Josep Gener, el secretari habilitat; l’Antonet Pu-
jadas, en Joan Asmarat, en Miquel Pujadas i en Jesús Lucas,
de la brigada de neteja; la Roseta, la dona que escombrava
amb serradures; un arquitecte, que venia algunes hores a la
setmana, i ella que era l’administrativa interina. Recorda
aquells temps com si junts formessin una petita família que
convivia a l’edifici antic de la plaça.
Ella sola havia d’encarregar-se de moltes tasques i ho
feia tot a mà o a màquina: atenia el registre d’entrada i el de
sortida, s’ocupava de preparar les nòmines dels treballadors
i les llicències d’obres, entre moltes altres coses. Tot i així,
té la sensació que en aquella època tot era molt més relaxat.
Fins i tot en Cebrià, que feia alhora d’agutzil i de sereno en
plantilla, tenia temps per tenir cura d’unes quantes gallines
que tenia en el pati de la part de baix de l’Ajuntament.
La il·lusió pel canvi
L’Esperança, que feia un any que s’havia casat, encara era
molt jove i va viure el pas cap a la democràcia amb molta illusió.
A l’Ajuntament anaven de bòlid perquè tot era molt
nou. Les primeres eleccions es van viure amb eufòria: el Casal,
amb les xerrades de la campanya, i el pati de les escoles,
quan feien el recompte de vots, mai s’han tornat a veure tan
plens. La gran majoria esperava l’obertura i el canvi es va
viure amb molt d’entusiasme.
45
ÒSCAR PALLARÈS

ÒP
46
Instal·lar-se al nou edifici va ser un canvi important.
Fins llavors, treballaven en un passadís estret on fins i tot hi
havia un gat que hi dormia, però potser la gran diferència
va ser passar d’un Ajuntament d’anar fent a poc a poc a un
de democràtic amb tot d’àrees noves creades. Tots aquestes
innovacions van sobrepassar al secretari Eugenio Pinza i no
va trigar gaire a demanar la jubilació. A l’Esperança se li
escapa el riure quan recorda amb quina por li va dir que
estava embarassada. El secretari Pinza era un home molt
dur acostumat a treballar a l’antiga però amb qui va acabar
establint una bona relació.
De seguida va entrar un secretari molt jove, en Fèlix Valdés;
es van anar desenvolupant les diferents àrees; va entrar
personal nou i va arribar el primer ordinador. Recorda que
en Valdés l’anomenava “cachibache” i que ella el va mirar
dies i dies encuriosida fins que no es va atrevir a utilitzar-lo.
Va ser un canvi molt gran passar d’escriure-ho tot a mà a
tenir una eina tan útil!
L’Esperança té la impressió que el creixement de l’Ajuntament
ha estat gradual. Creu que el gran canvi va tenir
lloc durant el primer mandat amb l’alcalde Casco i que, a
partir d’aquí, l’Ajuntament s’ha anat fent més i més gran al
mateix temps que ho ha anat fent el poble.
I és que l’Ajuntament és la petita demostració de l’evolució
del poble. Tot ha crescut, també el funcionariat que,
per no quedar desfasat, s’ha anat especialitzant en diverses
àrees. L’Esperança troba lògic que, quan es creix, els humans
es divideixin encara que no vulguin i que això comporti
certa deshumanització. Si abans tots eren una petita
família, ara, en canvi, ho és cada àrea. Hi ha més gent ara a
en algunes de les àrees que abans en tot l’Ajuntament.
Amb cada nou govern s’ha notat el canvi. De vegades
entra un i desfà el que havia fet l’altre. Segons l’Esperança,
cadascú porta el seu programa i, evidentment, vol intentar
executar-lo peti qui peti. Ella es queda amb la part humana
de les relacions que ha mantingut amb tots els regidors, més
que amb la política, tot i que alguns són més partidistes que
altres. I és que ha vist arribar i marxar a tota la gent que ha
passat pel consistori al llarg de tots aquests anys. Com ella
diu, és la més antiga però no la més vella.
Els moments més difícils que recorda l’Esperança són
aquells en què les àrees estaven començant a dividir-se i,
mentre la gent no les agafava, ella se’n feia càrrec. Ha passat
per molts departaments al llarg de tots aquests anys i creu
que ha tingut sort de poder comptar sempre tant amb el
recolzament del polític que ocupava el càrrec, com dels seus
companys.
Recull d’anècdotes
Xerrant amb l’Esperança, vam voler conèixer la part menys
formal de l’administració. Hem recollit un parell d’històries
de les moltes que ens va explicar. Per exemple la del dia en
què jugaven a tirar-se la goma d’esborrar amb la Rosa Artés
-que va estar interina un temps- i va anar a parar a la porta
del Secretari Pinza. De sobte va cridar “endavant!” i elles no
sabien on amagar-se. També va recordar un dels dies que
venien els de la Diputació a cobrar, ja que en Pepito, que
tenia gallines al cementiri, en portava una als braços. Va entrar
a l’Ajuntament, ple a vessar, i se li va escapar. Va sortir
corrent darrere seu, cridant i perseguint-la per tota la plaça.
Es va causar un gran rebombori. A més d’aquestes històries,
recorda el dia a dia quan la gent del poble anava a l’agutzil
a explicar-li els seus problemes. En Cebrià es va fer un fart
d’escoltar histories ben diverses com ara pares amoïnats pel
seu fill, que demanaven consell. Com ella diu, abans no hi
havia psicòlegs i ho era el veí.
Actualment l’Esperança treballa al departament de Medi
Ambient i s’hi troba molt a gust. Amb els anys que fa que
treballa a l’Ajuntament i la diversitat de llocs que ha ocupat,
l’Esperança ha esdevingut un personatge popular i que acumula
un gran bagatge, fins i tot hi ha qui l’anomena “l’arxiu
històric de l’Ajuntament”. I és què, efectivament, després de
tants anys, tanta feina i tantes persones, la seva experiència
és d’un abast considerable, tant pel que fa a nivell polític
com personal. Ella però, molt discreta, com té per costum,
en aquesta entrevista s’ha esforçat especialment en no fer
quedar malament a ningú, ja que tota la vida ha tingut en
ment dos fets que van marcar la seva pròpia família: la memòria
de la seva mare que tota la vida va tenir present el cosí
afusellat durant la Guerra Civil perquè estudiava per capellà,
i el fet que el promès de la seva tia -en Peret Pons, que
havia sigut Alcalde- va haver de fugir per motius polítics a
Franca, trencant-se així la seva vida sentimental. És per això
que prefereix no definir-se políticament ja que, com sempre
repeteix: “cal valorar més la part humana”.

Tasques diplomàtiques
Preguntes
EUDALD SERRA / IL·LISTRACIÓ: GUILLEM BAUTISTA
Per què ha aixecat tant de rebombori que un poble com
Arenys de Munt hagi fet una consulta popular sobre la independència
de Catalunya?
Per què la justícia espanyola va prohibir la seva celebració
a l’Ajuntament arenyenc i, en canvi, va acceptar una
manifestació d’un partit d’ultradreta i defensor de l’antic
règim?
Per què la Llei de Partits aprovada pel PP i el PSOE
només s’aplica en una sola direcció?
Per què un tinent d’alcalde socialista de l’Ajuntament
del Masnou qualifica d’igual de feixistes els que van convocar
el referèndum d’Arenys de Munt com els ultradretans
que s’hi van manifestar en contra?
Per què aquest mateix regidor qualifica de “quatre arreplegats”
i de “no tocar de peus a terra” els promotors de la
consulta?
Per què fa tot l’efecte que aquesta mena de referèndums
començaran a créixer per tot Catalunya com a bolets?
Per què les enquestes diuen que cada cop hi ha més independentistes
al nostre país?
Per què tot i haver-hi més independentistes que mai a
Catalunya això no es reflecteix en unes eleccions?
Per què les enquestes diuen que hi ha més “catalanofòbia”
ara que trenta anys enrere quan va començar la transició
democràtica?
Per què la sensació que a l’estat espanyol només ens volen
per pagar augmenta cada cop més?
Per què de federalistes només n’hi ha uns quants a
Catalunya i a l’estat espanyol no se sent a parlar ningú?
¿Per què bona part dels partits polítics catalans es dediquen
a discutir si cal manifestar-se abans o després de la
sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, si encara
no sabem quan pesarà la criatura o si serà nen o nena?
Per què una colla de senyors triats per dos partits polítics
poden deixar en res una llei aprovada pel poble de
Catalunya en referèndum i ratificada per dos parlaments?
Per què sembla que molta gent hagi oblidat que tot això
és per culpa d’uns recursos presentats pel PP i pel Defensor
del Pueblo, exministre de justícia del PSOE?
Per què hi ha la impressió que tot i el nou finançament
i si l’estatut passa l’examen del constitucional, els catalans
continuarem tenint els mateixos problemes que fins ara?
47
opinió

Dues grans clàssiques:
la Silveretta i l’Alta Ruta
49
món món
Els motius que duen els nostres col·laboradors a viatjar no són sempre únicament
turístics. La Pilar González ens explica un desafiament esportiu que no està a l’abast
de qualsevol.
PILAR GONZÁLEZ
Uns companys de muntanya als que he conegut fent sortides
d’esquí de muntanya els caps de setmana, em van transmetre
una inquietud que vaig fer també meva: volíem fer
realitat una il·lusió; teníem la necessitat de viure una experiència
més llarga a la muntanya vestida de blanc; volíem
passar d’una vall a una altra sense tornar endarrere; fer nit
en diferents refugis i conèixer noves persones que, com nosaltres,
fan el seu camí. En definitiva, volíem fer una llarga
estada als Alps tot intentant travessar-ne una part.
Volíem intentar travessar des del peu del Mont Blanc
al peu del Matterhorn o Cerví, perquè aquest recorregut és
d’una bellesa, varietat i espectacularitat difícilment igualables.
Així doncs, vam començar a amarar-nos de diferents
articles, ressenyes i d’altres, i vam començar els preparatius.
Com que per a aquesta travessa es requereixen unes bones
condicions físiques, sobretot pel que fa a resistència en
altura, i també es necessita un cert coneixement tècnic i
orientació en alta muntanya, vam pensar que el millor seria
fer-ne una altra de preliminar que ens servis de preparació
tècnica, física i d’aclimatació a l’alçada. Entre vàries
possibilitats vam escollir la Silveretta -la Silveretta permet
dissenyar una travessa amb un recorregut base assequible
a la majoria dels muntanyencs, que pot completar-se amb
ascensions opcionals de diferent dificultat.
Si volíem aconseguir amb èxit aquestes dues travesses,
necessitàvem una preparació amb tot detall, ja que una travessa
ben organitzada té més possibilitats d’aconseguir-se
amb èxit. Així doncs, ens vam repartir
les tasques (ruta en cotxe, itineraris
amb esquís, logística, material,
refugis, etc.) i tots teníem la motivació
que quanta més preparació física
tinguéssim, més gaudiríem de les travesses,
per una banda, i menys probabilitat
de lesionar-nos hi hauria, per
una altra.
La Silveretta: del 28 de març al 4
d’abril de 2009
Dels massissos austríacs, el de la
Silveretta és un dels que té més renom,
tant pels muntanyencs com per
la multitud de turistes que,
gràcies a la famosa carretera
que el travessa, poden endinsar-se
per les seves valls. Està
situat entre els länder austríacs
del Tirol i del Voralberg,
allà on conflueixen amb la
Baixa Engandina, que forma
part del cantó suís dels Grisons.
No té grans altures ni pics
de gran anomenada, però el
que atrau realment els visitants
és la bellesa de les seves
valls, amb el seus poblets
típics on tot té un ordre impecable en perfecta harmonia
amb les seves muntanyes mig cobertes de geleres.
La Silveretta està situada al costat occidental del Alps
austríacs, rodejada per importants massissos muntanyosos,
sovint amb pics d’altures considerablement més altes. Les
seves geleres, no és que siguin immenses, cobreixen les capçaleres
de les valls i, entre elles, destaca de bon tros la de
Jamtal, amb 4’4 km 2 de superfície i uns 3 km de llargada.
La línia de muntanyes que constitueix l’eix vertebrador
del massís forma un semicercle obert cap al nord, del qual
surten llargues valls a un cantó i als altres, separades per
crestes secundàries. Pel costat austríac, totes aquestes valls
conflueixen amb la principal per on va la coneguda carretera
de la Silveretta.
Tot sortint del Heidelberghütte,
cap al
Breite Kröne.
Luzern, amb el
seu famós pont de
fusta.

50
món
Fribourg, una simpàtica
ciutat medieval
Chamonix, capital
mundial de l’alpinisme.
pets enlaire
Per als muntanyencs
esquiadors, la
travessa de la Silveretta
és la que té més
tradició dels Alps
austríacs i ha esdevingut
des de fa anys
una gran clàssica que,
cada temporada, realitzen
moltes persones
vingudes dels països
més diversos. Això és
degut a una sèrie de
condicions que han
convertit aquest massís
en una zona privilegiada
per a l’esquí
de muntanya; entre aquestes cal destacar un clima continental
amb una innivació envejable, uns cims majoritàriament
esquiables i colls sense grans complicacions per canviar
de vall, i una xarxa de refugis molt completa, amb totes
les comoditats imaginables (guardats durant la temporada
d’esquí de muntanya).
El paisatge harmoniós i contrastat que en tot moment
gaudim en travessar les seves valls i pujar els principals pics
del massís, ens permet conèixer una de les zones on l’esquí
de muntanya adquireix una dimensió realment estètica.
Finalment, donem per finalitzada aquesta travessa. Ha
sigut una experiència ben maca i difícil d’oblidar, on diferents
adversitats, com ara alguns problemes respecte el material
tècnic o certes condicions meteorològiques adverses,
no ens han fet enrere a l’hora de continuar la travessa, tot
aconseguint els cims més emblemàtics del massís.
Etapes de transició: turisme per Suïssa
Un cop finalitzada aquesta travessa, havíem de desplaçarnos
fins a Chamonix (punt d’inici de la segona travessa).
Com que no hem perdut cap dia per mal temps, teníem
una mica més de tres dies per a canviar de lloc, durant els
quals vam aprofitar per descansar i reprendre forces per a
la següent travessa. Aquesta altra part de la nostra estada,
més enfocada cap al turisme i l’intercanvi cultural amb els
diferents cantons de Suïssa, em donava altes expectatives, ja
que havíem de travessar-la al complert, d’est a oest.
Suïssa, oficialment la Confederació Suïssa, és un Estat
alpí sense accés al mar, localitzat a Europa central i amb una
superfície de 41.285 km². És una república federal integrada
per 26 cantons. Limita amb Alemanya, França, Itàlia i
Liechtenstein. Suïssa és un Estat multilingüe, les llengües
oficials són quatre: alemany, francès, italià i romanx. El paisatge
suís està caracteritzat pels Alps. De les seves glaceres
emergeixen alguns dels principals llacs, dels quals vam poder
admirar-ne la grandesa: el Vierwaldstättersee (o Llac
del Quatre Cantons), el Luzernsee, el Lac Léman i altres de
què només vam sentir-ne el nom com ara Bodensee (o llac
de Constaça), Lac de Neuchâtel, etc.
Vam dormir a Luzern, amb el seu famós pont de fusta;
a Grindelwald, en una gîte força confortable, envoltats
d’un impressionant panorama alpí: al davant de la cara
nord de l’Eiger, el Mönch i la Jungfrau; a Fribourg, una
simpàtica ciutat medieval; i a Chamonix, capital mundial
de l’alpinisme, on vam acomiadar-nos de l’Assumpta que,
per compromisos personals, no va poder acompanyar-nos
a la segona travessa. Vam consultar la obligada previsió meteorològica
a la Maison de la Montagne i, com que era més
aviat favorable, vam decidir començar l’Alta Ruta el dia següent.
En l’àmbit dels esquiadors-alpinistes, parlar de l’Alta
Ruta sense més té un significat inequívoc: la travessa amb
esquís més famosa dels Alps i, possiblement, de tot el món:
la Chamonix-Zermatt-.
L’Alta Ruta per excel·lència: del 9 al 15 d’abril de 2009
En l’àmbit de l’esquí de muntanya, parlar de l’Alta Ruta
sense més apel·latius té un significat inequívoc, és referirnos
a la travessa amb esquís més famosa no només dels Alps
sinó possiblement de qualsevol continent.
Ho és perquè és el nexe d’unió entre els dos pols alpins
que més atrauen la gent, tant pel que fa a turistes com a esportistes
de diferents especialitats. I és que entre Chamonix,
al peu del Mont Blanc, i Zermatt, al peu del Matterhorn (o
Cerví) i del Mont Rosa, existeix un magnetisme que irradia
la seva força molt més enllà dels països europeus.
No es tracta de propaganda simple ni d’un producte de
màrqueting adreçat a obtenir el màxim benefici comercial,
sinó que el recorregut entre aquestes dues emblemàtiques
poblacions alpines és d’una bellesa, varietat i espectacularitat
difícilment igualables. El pas per sota de les Aiguilles
Dorées il·luminades per la llum de tarda, la pujada pel costat
de l’imponent Mont Blanc de Cheilon, la situació del
refugi de Vignettes o el descens per sota de la Dent d’Hérens
i del Matterhorn, són només exemples dels moments
més impactants del nostre itinerari.

L’Alta Ruta que vam fer parteix de l’extrem oriental de
l’Haute Savoie (França) i va travessant les capçaleres de les
valls que davallen pel vessant meridional del Valais central
(Suïssa), fins confluir a la gran vall principal que forma
el Rhône. I tot això sempre ben a prop de la vall d’Aosta
(Itàlia) per on, fins i tot, fem un curt recorregut poc abans
de baixar a Zermatt.
Amb els anys, la Chamonix-Zermatt ha esdevingut la
travessa de més renom i prestigi i, malgrat la massificació
que es produeix en moltes dates, és d’obligada referència per
a qualsevol muntanyenc esquiador, encara que sigui amant
d’obrir traça en neus verges i de petjar cims solitaris.
Per tal d’assegurar la realització de l’Alta Ruta, vam preveure
tenir dies sobrats per si el mal temps ens obligava a
endarrerir alguna etapa o per si volguéssim continuar cap
a Saas Fee. No obstant això, si no poguéssim acabar l’Alta
Ruta, sempre la podríem recomençar un altre cop allà on
ens haguéssim quedat i, de ben segur, podríem fer interessants
variants del recorregut.
Potser era aquesta primera etapa la que més em preocupava,
doncs el primer refugi pel cantó francès estava tancat
per obres i estàvem obligats a anar fins la cabane (és la forma
de dir als refugis a Suïssa) següent. El que volia dir fer
una etapa gens curta, tot travessant un parell de colls de
més i menys dificultat, sense tenir la possibilitat de començar
d’hora (doncs, depeníem dels horaris del telefèric des
Grands Montets). L’etapa en si no era molt llarga, però,
davant de qualsevol circumstància adversa (meteorològica,
d’orientació o d’altres), es podia convertir, inesperadament,
en una etapa força feixuga.
Abans d’adormir-me, vaig tenir un pensament que em
va sorprendre i també agradar: sabia que al matí següent em
tornaria a calçar els esquís, cosa que em feia sentir segura:
era com si el meu nou mitjà de transport fossin els esquís.
Aquesta estada als Alps ha sigut d’una riquesa extraordinària
i potser envejable, tant pel que fa a aspectes muntanyencs
(ascensions amb més o menys dificultat, descensos
apoteòsics, varietat de paisatges, magnífica compenetració
51
entorn món
amb la resta de companys, etc.), com culturals, lingüístics
i socials, pel que fa al contacte amb els diferents països
(Àustria i Suïssa en la seva major part, i França en menor
grau). No hem d’oblidar ni menysprear tampoc el fet que
sempre hem sigut majoria de dones, per la qual cosa vull
agrair en Jose la paciència que ha tingut, sobretot, pel que
fa al ritme, més o menys lent, però, en qualsevol cas, el més
constant possible.
Pel que fa als mapes, vam utilitzar un mapa escala
1:25000 per la Silveretta i diversos mapes d’escala 1:50000
per l’Alta Ruta Chamonix-Zermatt, però jo aconsellaria
una escala superior.
I pel que fa a la bibliografia, hem seguit totes i cadascuna
de les etapes explicades en el llibre Alps amb esquis de
l’editorial Desnivel. Només he afegit la variant de Bertol
cap a la finalització de l’Alta Ruta.
El cim que dona
nom al massís: el
Silveretta Horn.
Vista des de la
‘Fenêtre de Saleine’
abans d’arribar a la
Cabane de Trient.
Vista del majestuós
Cervin, des del
Pigne d’Arolla.

cine
ÁGORA
DIRECTOR ALEJANDRO AMENÁBAR
AMB RACHEL WEISZ, MAX MINGHELLA,
OSCAR ISAAC I ASHRAF BARHOM
GÈNERE HISTÒRICA
DISTRIBUÏDORA HISPANO FOXFILM
discos
VETUSTA MORLA
Un día en el mundo
PEQUEÑO SALTO MORTAL 2008 (REEDICIÓ LIMITADA EN VINIL – 2009
ALBERT ALABAU
Vetusta Morla són un d’aquells grups
a què, sense adonar-te’n, acabes estimant
amb passió i desmesura. Fa
ja temps que van treure el seu disc
de debut, però ara el presenten en
vinil. En vinil! Pocs grups espanyols
poden fer-ho i menys, enorgullir-se
de publicar amb el seu propi segell.
La veu de Pucho és tant perso-
ÒSCAR PALLARÈS
Ágora és una pel·lícula que trenca
força amb els films anteriors
d’Amenábar; quatre pel·lícules que
l’havien convertit el director de culte.
La idea d’Ágora neix, segons paraules
del seu autor, de l’interès que aquest
va sentir cap a l’astronomia quan, durant
la localització d’escenaris per al
rodatge de Mar Adentro, va veure un
cel espectacular creuat per la Via Làctia.
Des d’aquell moment, va començar
a devorar llibres sobres aquesta
ciència que el van portar a voler explicar-ne
la història en el seu següent
projecte cinematogràfic. Amb una
posta en escena molt potent, Agora
situa la història en l’entorn històric
d’una Alexandria paradigma de l’encreuament
de cultures que planteja
uns paral·lelismes amb l’actualitat
molt interessants.
nal com particular: si fos britànic el
compararien amb genis com Robert
Smith o Morrissey, però no ho és. És
madrileny i indie. Com a lletrista és
gran, molt gran, al nivell de figures
nacionals consagrades com Sr. Chinarro;
i com a banda, el fet de portar
10 anys incendiant escenaris els fa
arrasadors en directe. Posa el disc,
seu al sofà, obre una Voll-Damm,
escolta Autocrítica. No crec que segueixis
assegut, però si és així prova
amb Valiente. Com ho portes? Va,
posa’t Sálvese quien pueda, millor
remei que molts manuals d’auto
ajuda que acaben sent best sellers.
Que segueixes assegut? No et crec!
Escolta Copenhague. He dit que em
recorden a Radiohead? !#%$!! Sempre
estic igual... Grans, molt grans.
REC 2
temps lliure
DIRECTOR PACO PLAZA I JAUME BALAGUERÓ
AMB MANUELA VELASCO, JONATHAN ME-
LLOR, JULI FÁBREGAS I PEP MOLINA
GÈNERE TERROR
DISTRIBUÏDORA FILMAX
ARCTIC MONKEYS
Humbug
DOMINO RECORDINGS 2009
SIDONIE
El incendio
SONY BMG 2009
53
ÒP
Calia pensar que a Rec 2 se solucionaria
alguna cosa pendent de la
primera part, que la trama evolucionaria
o que, si més no, s’oferiria
alguna cosa nova a l’espectador.
Malauradament, aquesta cinta no va
més enllà d’explicar la mateixa història
des d’un punt de vista diferent.
I el pitjor de tot és que la suposada
innovació de Rec 2 resulta pobra i
trenca totalment la coherència de la
història anterior, on es jugava amb
una certa ambigüitat a l’hora d’explicar
els esdeveniments. Si el punt
fort de la primera era precisament
la seva credibilitat, en aquest segon
lliurament qualsevol vestigi d’aquesta
queda diluït per donar espai a l’espectacle.
Si per passar por t’has de
creure la història que t’expliquen,
amb Rec 2 no en passareu pas!
ALBERT ALABAU
3 LP’s en 3 anys. Eren reveladors a
l’adolescència i ara ja semblen puretes
que conserven tota la mala llet
d’un xaval. Se n’han anat a gravar a
casa de Josh Homme (Queens of
The Stone Age), al desert Mojave,
i han tornat amb una musculatura
sonora que esbudella només t’hi
acostes. I foscos. Sembla que Death
Valley fa madurar. I com els hi ha provat!
Crying Lightning resumeix molt
bé de què va el disc. Indie rock ben
fet. Ja està. Prova-ho. Ja està?
ALBERT ALABAU
Sidonie, el trio calavera més popular
de Barcelona, són cada cop menys
calaveres i més professionals. I, per
sort, sense perdre ni un xic gràcia.
Ans al contrari, presenten la seva
nova obra com el disc de l’AMOR.
I, la veritat sigui dita, és un disc exquisit
per enamorar-te. Sense més
pretensions que aconseguir cançons
rodones. Sonen als setanta però et
parlen d’històries quotidianes com
Un dia más en la vida, El incendio o
A la vera del mar. Quina delícia!

54
llibres
JOAN DE FRÍAS
Feliç*
PUBLICACIONS DELS SETZEVENTS / 2009
RAMON RUIZ
Feliç és un recull de relats escrits entre
els anys 2000 i 2008, de temàtica
variada i que han estat, la majoria
d’ells, guardonats en una o altra ocasió
en certàmens literaris.
Escrits en un llenguatge planer,
mostren sempre les situacions més
normals des del prisma personal del
seu autor, fet que els atorga una certa
ironia i, per descomptat, una bona
dosi de crítica social i, per què no dirho,
també un sentit cívic i moral.
L’autor alellenc Joan de Frías,
observador del nostre entorn tot bon
afeccionat a la fotografia, selecciona
per a nosaltres aquelles escenes
i aquells motius del món que ens
envolta i que poden ser objecte de
reflexió i amb l’honestedat de qui
escull mirar-s’ho tot des d’una certa
distancia per no intervenir.
Sens dubte, un recull de relats
que ens farà a tots passar bones estones
i mirar-nos-ho tot d’una altra
manera, potser des d’un punt de vista
més... feliç.
Aquest llibre, a més de trobar-lo
a la biblioteca, també el podeu trobar
als quioscs de la Porxada i de Can
Vera.
* El pots trobar a la biblioteca municipal
temps lliure
OMAR PAMUK
El museu de la innocència
BROMERA 2009
MONTSE SERRA
L’any 2006 l’escriptor turc Orhan Pamuk va rebre el Premi Nobel de
Literatura. En aquell moment ja escrivia una novel·la ambiciosa, ‘El museu
de la innocència’. Però encara va tardar dos anys més a acabar-la, i no es
va publicar, en turc, fins l’any passat. La història gira al voltant de Kemal, un
jove de família rica d’Istambul, que sent una passió irrefrenable per Füsun,
una parenta llunyana de procedència més modesta. Aquesta passió, que li
canviarà la vida, el mena a col·leccionar objectes de la seva estimada. En
aquesta primera novel·la després del Nobel, Pamuk recrea l’Istambul dels
anys setanta, un escenari ple de contradiccions entre el primer i el tercer món
dins un mateix país.
DIVERSOS AUTORS
El vi tarraconense i laietà, ahir i avui: actes del simposi
INSTITUT CATALÀ D’ARQUEOLOGIA CLÀSSICA 2009
CARLES PÉREZ
El 2007, a Tarragona i a Teià es va realitzar el simpòsium que ha donat nom a
aquest llibre. Hi van participar arqueòlegs i estudiosos de l’elaboració i transport
del vi per via terrestre i marítima en l’època romana. Les ponències presenten
conclusions extretes des de l’arqueologia respecte de temes com les
àmfores, les instal·lacions productores de vi, les premses, les plantacions de
vinya o els diferents ritmes de desenvolupament de la producció vinícola a les
diferents zones productores de Catalunya, que ens ajuden a conèixer millor el
món del vi durant la romanització. Una de les ponències ens presenta la Cella
Vinaria de Teià.
ANDREU MARTÍN / JAUME RIBERA
Flanagan flashback*
COLUMNA 2009
ÒSCAR PALLARÈS
Ja fa vint anys que alguns estrenàvem adolescència i afició per la lectura després
que caigués a les nostres mans un exemplar de “No demanis llobarro
fora de temporada”. Amb ell vam descobrir les aventures de Joan Anguera,
un aprenent de detectiu que acaba resolent un cas com els detectius de veritat.
Des d’aleshores ja són 12 les obres que Andreu Martín i Jaume Ribera han
publicat narrant l’apassionant vida d’aquest jove. En aquesta ocasió en Flanagan
veurà com la Clara, el seu primer amor, és acusada d’assassinat i haurà de
treure l’entrellat de la història. Com els anteriors, és un llibre per a adolescents
(per al protagonista només han passat quatre anys), però aquells que un dia
van ser fans d’en Flanagan, el devoraran encara que passin dels 30!
JORDI COCA
La nit de les papallones
EDICIONS 62 2009
MONTSE SERRA
Jordi Coca reviu i reinventa la història de Christa Leem, la “striper” i musa de
Joan Brossa i d’altres creadors a la Barcelona dels setanta. Christa Leem va
revolucionar el music hall i l’autor li ret homenatge. El llibre porta inevitablement
el lector a submergir-se en la dècada dels setanta, amb els seus locals
nocturns i amb personatges la majoria dels quals van existir. Aquesta barreja
de realitat i de ficció crea una gran ambigüitat. A més, per Coca, “La nit de les
papallones” té un altre interès: el de mostrar que la transició no només va ser
política, sinó també estètica i moral. “La primera part dels setanta era una olla
a pressió, diu, i la Rambla, abans del 76, era la bomba atòmica.”

Nus
ELOI PERICH I SERRA / IL·LUSTRACIÓ: DAVID ROMAN
Ahir vaig assistir, tal i com cantava La Trinca, a una sessió de la “tele matutina”,
tot fent les feines de la casa. Era el primer dia de la versió d’estiu del
programa d’en Cuní. Al càiron, de forma permanent, la típica pregunta amb
dues respostes possibles i els percentatges del “Sí” i del “No” al costat. Molt
igualats però amb un sensible domini del “No”. La pregunta inquiria alguna
cosa així com: “Trobeu bé que es pugui practicar nudisme a totes les platges
de Catalunya?”.
Quan va arribar el moment del debat, que penso que als presentadors els
va marxar una mica de les mans, la cosa va agafar un
interès que no m’havia despertat la pregunta. Van presentar
els sis convidats, tres de cada costat, i el gest
d’alegria de la meva cara es va anar accentuant.
La primera convidada, una espècie de catecúmena
amb aspecte de sud-americana representant d’alguna
cosa així com “els banyistes en família”, va excusarse,
en una llengua que no vaig identificar, per no parlar
català, adduint que el seu germà s’havia connectat a
l’Internet des del seu país perquè els seus pares la
poguessin veure com sortia per la tele (matutina). I va
prosseguir parlant en castellà. Amb un posat volgut de
respecte profund cap a tothom que respectés el seu
punt de vista, va demanar amb condescendència que
es respectessin les famílies de “tèxtils” –així van anomenar els individus que
van parcialment o total vestits a les platges, i les platges amb majoria d’aquesta
opció- que no volien sofrir la visió de cossos despullats que els ofenien. Es
va retratar, la paia, rodanxoneta com estava.
El segon, un jove que ratllava la cinquantena per la part de dalt, prim, testa
blanca esclarissada i camisa de quadres demodé, representava una agrupació
naturista catalana –crec que la majoritària, si no l’única-. Més eixelebrat del
que li tocava, va defensar el respecte vist des de l’altre costat, val a dir que
amb força més encert, no sé si amb més raó.
La tercera, regidora de l’Ajuntament de Mataró. Força plàcida, va explicar
que el Codi Civil no prohibeix el nudisme, i que des de la seva regidoria havien
optat per no vetar el bany naturista en cap platja de la ciutat.
Punt i a part. Aquest no el numero per impresentable. Un feixista que
transsudava repressió des de la seva més dolça infantesa, d’aquells que tan
bé va retratar Lluís Llach a “Neofatxes globals”. Vestit d’advocat que exercia
a Barcelona pels drets de les famílies, va començar cridant com un posseït,
sempre en estranger, i dient unes barbaritats com ara “playas de despelotados”,
que no tradueixo per dotar el document de major realisme, i barrejant
amb el nudisme, homosexualitat, prostitució i altres condiments picants.
tira còmica
pets enlaire
Anem pel penúltim, un metge sexòleg que va ser directament qüestionat
per l’analogia “nudisme-exhibicionisme” i, mentre era increpat i titllat de
mentider pel lletrat de la Barceloneta, va desgranar-ne amb claredat diàfana
les diferències més patents.
Parada i fonda. Jo, que sempre m’he mirat amb cert recel, incomprensió i
una bona dosi de rebuig les agrupacions –i els agrupats- de les causes perdudes
que van pel món –i per les platges- donant la nota, i que veia incrèdul com
el percentatge del “Sí” guanyava terreny, esperava el toc d’efecte, el convidat
estrella que posés les coses al seu lloc. No podia ser que un naturista, una
regidora llibertària i un sexòleg retorcessin les meves conviccions i que, per
contraatacar, TV3 només els hagués posat al davant un desequilibrat i una
neocatecúmena! Faltava l’orador celestial per contrarestar l’envestida de la
pelleringa!
I va arribar! Literalment, com aquell qui diu. Un jove ben vestit, bell, amb
unes ulleres neutres travessades per una mirada sincera
i lluminosa, a qui només li faltava replantejar-se la
llargada de les patilles –almenys l’esquerra, que era la
que sortia en pantalla- i grapar-se un jersei groc a les
espatlles.
Es va presentar com a representant dels joves cristians
de Catalunya o alguna cosa similar. No passa res.
Tothom pot tenir una relliscada. Se li perdona per la
veu reposada, gentil i amable que va mostrar per definir
els seus arguments. Uns arguments que ja van arribar
tombats abans de fregar la trinxera contrincant! Per
l’amor de Déu, xaval! Però com se t’acut de dir que el
nudisme és antihigiènic?! ¡¿O que tres trianglets equilàters
de casquet d’esfera que tapen menys del dos
per cent de la superfície corporal són més dignes que la nuesa?!
Va rebre hòsties –sense consagrar- per totes bandes. Crec que fins i tot
les patilles se li van cargolar com una persiana!
El sexòleg li va tornar, de volea, que en què es diferenciava el respecte
de qui exigia que algú es posés un biquini amb el de qui exigia que algú es
posés un burca, i que si es pensava que els vestits de bany protegien gaire
dels contaminants i microbis que contenia l’aigua de les platges.
L’advocat va intentar repetir el seu discurs d’assimilació dels nudistes amb
agressors i malalts mentals, però els presentadors van evitar que se’n sortís.
El quadre final, amb xerrameca d’un dels presentadors, va mostrar el plató,
amb els tres convidats asseguts –curiosament- a la dreta, creuats de braços i
cames, mentre que els de l’esquerra mostraven una posició obertament receptiva.
Tota una declaració gestual per les dues bandes. Sabeu quins eren els de
cada costat?
A mi, tot i que és difícil que em veieu la pelleringa pendulant per la platja, em
van convèncer els de l’esquerra.
Això sí, protecció solar arreu!
21 de juliol de 2009, acalorat.
Per a la Idoia, que és la que ironita a casa (un altre dia us ho explico).
55
ÀLEX FRAGUAS

farmaciola
Grip A
ROSER BEL
La grip A (H1N1) és una malaltia causada per una variant del virus Influenza A
d’origen porcí.
Encara que els símptomes de la grip A i els de la grip estacional siguin
semblants, hi ha diferències significatives: la febre, en la grip A arriba de sobte
i fins els 39º, els calfreds son freqüents en la grip A, en canvi esporàdics en
la grip estacional, el mal de cap és intens en la grip A i de poca intensitat en
l’estacional, el mal de coll, en canvi, és important en la grip estacional i lleu en
l’A, el dolor muscular i la tos són poc intensos en la grip estacional i pronunciats
en la grip A.
La grip, estacional o no, no es cura, es pateix. Avui dia hi ha 2 farmacs
antivirals (oseltamivir i zanamivir) per a disminuir la duració i les complicacions
de la grip A.
No tots els malats de grip A necesiten antivirals, és el metge qui ha de
decidir a qui s’administren.
Les dones embarassades, persones amb malalties pulmonars, cardiovasculars,
Diabetes Mellitus, insuficiencia renal o inmunodeprimides són les més
vulnerables al virus de la grip A. No es contagien amb més facilitat que la resta
de la població, però quan ho fan el risc de patir complicacions es multiplica.
Les recomanacions per a combatre aquesta malaltia són diverses, com
rentar-se les mans amb aigua i sabó durant 1 minut desprès d’estornudar, de
tossir o de mocar-se i fer-ho sempre en un mocador de paper que serà llençat
desprès. Però un cop es contrau el millor és quedar-se a casa durant 7 dies, no
rebre visites, romandre en una habitació independent de la resta de la familia
i, a poder ser, amb un bany propi. S’han de mantenir desinfectades les supefícies,
els mobles, els banys... i ventilar diàriament les zones comunes. A més
a més, és recomanable beure molt líquid (com sucs amb vitamina C, begudes
energètiques i aigua) per evitar la deshidratació, i seguir el tractament prescrit
pel seu metge.
el divan
Consumisme
salut i ment
JOSEP PARCERISA
El model socioeconòmic actual ha arribat a un punt de refinament i perfecció
que fa que el consumisme afecti tota la població. Encara hi ha qui creu que
l’acumulació d’objectes, sovint innecessaris, és garantia de benestar i felicitat,
però veiem que sovint és al revés. No és estrany veure que la recerca compulsiva
de la satisfacció porta a comportaments autodestructius.
L’hedonisme és l’altra cara de la pulsió de mort.
El capitalisme ha arribat a un punt d’autodevoració. S’ha trencat l’equilibri
entre producció i conservació, entre beneficis i qualitat de vida. Les persones
cada dia tenen més poder adquisitiu, però menys temps per gaudir-ne. La
necessitat de consum compulsiu afavoreix l’aparició de conductes addictives.
Mai n’hi ha prou.
Hi ha una gran passió pels objectes que el mercat ens ofereix sota la
premissa que hi ha objectes per satisfer tots els desitjos, només cal tenir-los;
després d’un en vindrà un altre i un altre, sense límit. Però aquests objectes
que, suposadament, ens haurien de comportar un gaudi absolut, anul·len la
singularitat de cadascú, ja que són iguals per a tothom i tothom hi té accés.
Aquesta pèrdua de singularitat acaba en la solitud i el tancament (joves tancats
a l’habitació, de vegades durant mesos).
L’acumulació d’objectes ens permet fer-nos la il·lusió que no ens falta res,
però sabem que això no és cert, la falta sempre hi és, és estructural. Ens equivoquem
perquè el desig no se satisfà d’objectes. El desig i el plaer sempre
estan relacionats amb la mesura i el límit.
La compulsió consumidora sense límit només pot portar a l’angoixa i a la
depressió, perquè constatem una vegada i una altra que cap objecte és prou
bo. D’això en pateixen molt els adolescents quan veuen que aquell objecte,
del qual n’esperaven tant, al cap de poc ja està abandonat en la sèrie de tots
els altres objectes anteriors, dels quals també ho esperaven tot.
Aquest consumisme també té efectes en el registre del saber. El saber ha
deixat de ser un ideal, només interessa el saber operatiu, de funcionament; el
saber pràctic, amb una finalitat concreta. Com convèncer un jove estudiant de
la importància que pot tenir la filosofia, la història, la literatura o tantes altres
matèries que no tenen una aplicació immediata, si han viscut sempre sota
l’imperatiu del tenir? El Ser i el Saber estan perden la batalla davant del Tenir.
57

58
estació meteorològica
sostenibilitat
De Kyoto 1992 a Copenhaguen 2009
POL GUARDIS
Des dels primers intents de la lluita
contra el canvi climàtic a nivell mundial
ara farà 12 anys a la mítica Cimera
de Kyoto, podem afirmar que
s’ha parlat molt i s’ha avançat ben
poc.
Després que l’onze de desembre
de 1997 es signés un acord sense
precedents per frenar la degradació
ambiental, s’han anat succeint tota
una sèrie de moments destacats,
com la ratificació per part de la Unió
Europea del Protocol de Kyoto l’any
2002.
entorn
JOAN OLIVERAS
Abans d’enfilar la valoració d’agost i setembre, recordem, ni que sigui de passada,
què va passar al juliol. Veníem d’una primavera calorosa i d’un començament
d’estiu xafogós i sec. El juliol, tot i que una mica més generós en
precipitacions, va continuar amb aquesta tendència. Es va recollir un total de
17’25 litres de pluja al llarg de quatre jornades, i es va registrar una temperatura
mínima de 17’5ºC i una màxima de, ni més ni menys, 36’5ºC el dia 27.
Malgrat aquest elevat valor, la màxima mitjana tot just va depassar els 30ºC
i la mínima mitjana va ser de 21’20ºC. En conjunt, tant l’una com l’altra van
estar un parell de graus per sobre dels registres de juny. I ara sí, entrem en
matèria: el mes d’agost, els termòmetres van baixar suaument i, tot i que van
ser molts els dies en què el mercuri va arribar als 30ºC i fins i tot va escalar
aquest valor, la màxima registrada va ser de 33’5ºC i la mínima mitjana, de
màximes i mínimes d’agost
Tot i així, no és fins a la Trobada
a València (2007) on l’informe de
síntesi presentat pel Grup Intergovernamental
sobre el Canvi Climàtic
(IPCC) afirma que el canvi climàtic és
un fenomen inequívoc i que part dels
seus efectes són ja irreversibles.
Amb aquestes afirmacions, la Unió
Europea decideix anar reduint les seves
emissions un 20% fins al 2020.
Tot i que ens pugui semblar que
només els màxims dirigents i els
grans expertssón els responsables
d’aquest daltabaix climàtic, hem
de pensar que la directiva europea
gairebé 22ºC. Si observeu els gràfics, veureu un agost sense estridències ni
puntes exagerades, amb unes línies més o menys estables al llarg de la mesada.
L’aigua encara es faria esperar: només van caure 2’50 litres. Al setembre,
els aiguats van ser més generosos: un total de 47 litres de precipitació en set
dies, més de la meitat dels quals van caure el dia 14. Per fortuna, va ser una
aigua ben caiguda i que no va fer mal –ni va destorbar la celebració de la Verema,
tot s’ha de dir. I va ser la responsable, també, de la treva que van oferir
els termòmetres que, fins i tot, van rebaixar els valors del mes de juny. Així,
els dies més calorosos vam arribar als 31ºC i els més freds, als 14’5ºC, essent
la mínima mitjana de 18’13ºC i la màxima mitjana de 26’45º C. En aquest cas,
el gràfic sí que mostra una caiguda dels registres a mitjan mes que coincideix
amb les pluges –aproximadament entre els dies 14 i 22– i una suau tendència
a la baixa en tot el conjunt al llarg del setembre.
màximes i mínimes de setembre
d’emissions només regula, aproximadament,
el 40% de les emissions
totals. Aquestes corresponen a les
originades per les activitats d’ús i
Des de la cimera
on es va signar el
protocol de Kyoto
s’ha avançat ben poc
transformació de recursos energètics
fòssils, de producció i transformació
de metalls ferris, indústries minerals
i fabricació de pasta de paper i cartró.
Fora de control resta, almenys durant
període 2008-2012, el 60% sobrant
generat pels sectors difusos com són
el transport, el sector residencial, comercial
i institucional, l’agricultura, la
silvicultura i la gestió de residus.
Cal, doncs, ser molt conscients
que el canvi climàtic és un problema
global que ens afecta a tots. Hem
d’acceptar la nostra quota de responsabilitat,
ja que amb la majoria de
decisions que prenem a diari podem
ajudar a reduir significativament les
emissions a l’atmosfera.

forjadors de somnis
encenall
El foc de la Divina: Maria Anna Cecilia Sophia
Kalogeropoulos : Alias Maria Callas
Maria Callas en el paper de Turandot.
JOSEP RAMON GERMÀ
Estic assegut en la platea del meu
Liceu. Es una nit joiosa d’aniversari.
Avui fa deu anys que gaudim de nou
d’un dels espectacles preferits per
els catalans melòmans: l’opera en el
Gran Teatre del Liceu. Queda enrera
el mati atziac del 31 de gener de
l’any 94, quan diuen que una espurna
miserable despresa d’una soldadura
d’un teló d’acer, especialment dissenyat
per servir de tallafocs, inflamà
de foc autèntic el temple de la cançó
lírica catalana. Sona per seixanta
i una vegada de la seva programació
la Turandot inacabada de Puccini, la
mateixa que el foc impedí posar en
escena, l’any 1994 . Sento la veu
de la hongaresa Giorgina Lukács
interpretant “In questa reggia”, la
seva pristina veu em transporta en
el temps i la distància. Imagino un
altre escenari i una debutant que inflama,
aquesta vegada, amb el foc
de la passió del “bel canto” a una audiència
atònita de sentir per primer
cop la soprano sfogato mes autèntica
de tota l’historia. Es una grega
americana nascuda 33 anys abans a
ARXIU
New York de pares grecs y cor universal.
El teatre “ La Fenice” de Venecia
escolta en silenci l’ària curta
però intensa “Signore Ascolta”, on
les dots mixtes de contralt i soprano,
úniques de la Callas, enlluernaràn
a partir d’aquell dia tots i cadascun
dels teatres operístics del mon.
Maria Anna Cecilia Sophia Kalogeropoulos,
Alias Maria Callas està
predestinada a triomfar en els escenaris.
La seves dots d’actriu dramàtica
son el complement ideal per una
veu privilegiada. Resta saber quina
responsabilitat te en la execució de
cada nota, de cada arpegi vocal i de
cada encadenat de fins tres octaves
que es capaç de modular, la instrucció
de la seva mestra espanyola, la
soprano melismàtica Elvira de Hidalgo.
Ben cert es, que en els seus anys
inicials d’aprenentatge, una obesa
Maria no destaca precisament per la
seva excepcionalitat. Però el temps,
la paciència i el treball constant i dur
exigit per la seva mare, porten a la
jove Callas al cim de l’excel·lència
operística i de retruc a una rancúnia
contra la seva progenitora que
la acompanyarà durant tota la seva
vida.
Un dia decidirà aprimar-se mes
de vint quilos i deixar el llastra de
pes junt al peculiar amor maternal,
per volar tot sola per el firmament de
l’olimp de les deesses terrenals.
Els anys cinquanta testimonien la
seva màxima plenitud i desfila per els
millors teatres del mon interpretant
la Lucia de Tosca, l’Elvira dels Puritans,
la Rosina del Barber de Sevilla,
la Mimi de La Boheme, y com no,
les protagonistes de Anna Bolenna,
Ifgenia, Lady Macbeth i entre altres
moltes la princesa Turandot. Con
aquesta no trobarà en els homes la
pau i el respir que la seva fúria de
diva demanava. La seva vida amorosa
es con un llibret liric d’Opera.
Separada del seu marit desprès de
deu anys de matrimoni cau en mans
del magnat greg, de dubtosa fortuna,
Aristoteles Onassis, que l’abandona
per Jackelyn Kennedy, rebuig que la
Callas no perdonarà mai mes.
Em sento trasbalsat sentint l’Ainoha
Arteta en el seu paper de Liu
quan borda l’aria “ Tu che di gel sei
cinta”, que farà que la audiència i les
meves mans premin amb una ovació
perllongada, tgot esperant el final del
segon acte quan el Princep Calaf es
59
capaç d’encertar les tres respostes
que eviten la seva decapitació. La
Luckacs avui i la Callas ahir pregunten
amb fermesa: ¿Qui es un fantasma
que neix cada nit i mor cada
dia? Calaf respon “L’Esperança”.
Turandot dona pas al segon enigma:
Que es com la febre , freda quan
hom mor i bullent quan hom somia
en grans accions? Calaf respon “ La
sang” Finalment: Qui es el gel que
us inflama? Calaf respon desprès de
un silenci sepulcral: “Sou vos, Turandot”.
Curiosament l’obra inacabada
d’en Puccini te un final diferent
aquest dia del Liceu, potser com homenatge
a la diva dels meus ulls. Turandot
es suïcida abans de caure en
mas d’en Calaf, Maria Callas , desprès
de repudiar la tornada del seu
amant grec, mor sobtadament en la
seva casa de París, sent cremades
les seves despulles abans que els
forenses puguin ultratjar el seu cos.
No m’aixeco fins minuts desprès
d’acabada la funció. Miro el sostre
meravellós del meu Liceu, ben segur
que quan torni a casa posaré el
disc de platí de les millors àries de la
Maria Callas, una forjadora dels somnis
dels seus seguidors, dels meus
somnis al cap i a la fi....
Turandot escenificada en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
ARXIU

ATLETISME
Cinc podis durant les vacances
XAVI TARAFA
Els atletes del Serra Marina no paren ni per Vacances, alguns han estat especialment
actius durant els darrers dies de Juny i els mesos Juliol i Agost. Ramón
Quesada, el millor atleta veterà del Club, va arribar al final de la temporada amb
un estat de forma excepcional. Va acabar 3er als 10km de la Vil·la Olímpica
(21 de Juny) amb un fantàstic registre de 37’13’’ i dos podis més als 10km de
Premià (3er) i al cros d’Aranda de Duero, on va fer primer de la seva categoria;
però no va ser l’únic atleta destacat de l’estiu: la Inés Ivorra va fer primera de
la seva categoria a la Milla de Rubí el 28 de Juny i en David de Diego i en Toni
Cros van córrer la dura Desértica extrema Belchite, prova de dues etapes amb
9km i 22km respectivament. La tornada a la feina al setembre també ha dut
bones curses i marques. Als 10km de Ronda 43 (Mataró), hi sortiren 5 atletes
del club, amb la Felisa Haba pujant dalt de tot del podi de la seva categoria. I
el mateix dia que 10 atletes del club prenien la sortida a la cursa de la Mercè,
acostant-se alguns d’ells a la barrera dels 40’ en plena pretemporada, en Xavi
Tarafa finalitzava la Matagalls – Montserrat (83,5km) en 11h53’. De continuar
així, es preveu una temporada amb resultats espectaculars.
NATACIÓ
Els Cabello canvien de club
EULÀLIA SERRANO
L’estiu passat va marcar una fita important per als germans Brenton i Alan
Cabello, ja que tots dos van participar en el campionat mundial de natació que
va tenir lloc a Roma. Tot i que el resultat aconseguit no va ser l’esperat, ja que
tots dos van quedar a les portes del seu objectiu, que eren les semifinals,
competir en una prova com els mundials va ser una molt bona experiència.
Després d’unes merescudes vacances, Brenton i Alan Cabello han començat
la temporada amb algunes novetats, ja que han abandonat el club de natació
de Sant Andreu on havien estat competint fins ara i s’han traslladat a Sant
Cugat, on romanen interns al CAR entrenant matí i tarda sota les ordres del
que era el seu entrenador a Sant Andreu, fitxat per la Federació espanyola
de natació per a entrenar allà. L’objectiu de la temporada és la preparació del
campionat mundial de natació que se celebrarà a Budapest l’agost de l’any
que ve, i on Alan competirà en els 200 metres estils i Brenton intentarà entrar
a l’equip de relleus de 400 metres estils. És per això que els seus entrenaments
potenciaran el treball de la velocitat, per tal d’aconseguir una bona
marca i poder-se incorporar a aquest equip.
MOTOCICLISME
EIE
notícies
Alellencs a les 24 hores de Lliçà
ÒSCAR PALLARÈS
L’alellenc Xavier Amatriain ha estat, per tercer any consecutiu, un dels integrants
de l’equip que ha guanyat la trentena edició de les 24 Hores en Ciclomotor
de la Vall del Tenes, en la categoria de motos amb marxes. L’equip va
resoldre la cursa sense massa entrebancs i va acabar enfilant-se al capdamunt
del podi. Amatriain també celebrava, fa algunes setmanes, la seva primera posició
final al trofeu Caixa Manlleu de motocròs. Les coses també van anar prou
bé a les 24 Hores per a l’equip Alella Motors, integrat per Oriol Brutau, Joanda
Fontcoberta, César Abat i Imma Oliveras, que completava un dels dos equips
mixtes que van prendre part a la prova. Els d’Alella van finalitzar la cursa en
cinquena posició de la categoria marxes.
Per la seva banda, l’endurista Víctor Cusí va participar en els mítics i duríssims
Sis Dies d’Enduro, que aquest any s’han disputat a Figueira da Foz,
Portugal. Cusí, tot i protagonitzar un bon inici, va patir una forta caiguda durant
la tercera jornada que el va forçar a abandonar. L’alellenc, a més, va finalitzar
el campionat estatal d’enduro en la quinzena posició final en el seu primer any
com a sènior a la categoria E3.
David de Diego a l’Extrema Desèrtica de Belchite. CEDIDA L’equip Alella Motors al final de la cursa.
QUICO LLUCH
Comença el nou curs a l’EIE
CARLES PÉREZ
El setembre passat es va iniciar el nou curs de l’Escola d’Iniciació Esportiva.
Per a aquest any es mantenen les activitats de futbol sala, atletisme, voleibol,
pre-esport, judo i taekwondo, mentre que l’aeròbic que es practicava des de fa
més de 9 anys ha desaparegut de la graella d’esports oferts per la Regidoria
d’Esports. En el seu lloc apareix una nova activitat, el Fit Kid, que se’ns presenta
com una conjunció entre l’aeròbic i la també desapareguda activitat de “ritmes
urbans”. El Fit Kid és una disciplina que combina tècniques i passos d’aeròbic,
funky, salsa i d’altres. També són novetats per aquest any el patinatge, la
gimnàstica rítmica i el multiesport. Per a la incorporació d’aquestes activitats
s’han tingut en compte els suggeriments dels usuaris i l’adequació als principis
de l’EIE: educar i formar de manera polivalent tot oferint un ventall d’activitats
esportives.
Cal dir també que, aquest curs, el poliesportiu estrena paviment. I és que
des de la construcció del pavelló d’esports l’any 1993 no s’havia canviat el terra.
El cost del paviment ha estat de 55.000 euros i es preveu que tingui una vida
útil de deu anys.
61

ESCACS
El VI Obert d’Alella destaca pel
gran nivell dels seus jugadors
LLUÏSA OLLER
Un total de 50 jugadors es va reunir a les golfes de Can Lleonart entre el 12 i el
20 d’agost per tal de disputar el VI Obert d’Alella que organitzava el Club d’Escacs
Laetània. Entre els assistents cal destacar la presència de jugadors d’alt
nivell entre els quals s’hi podia trobar un Mestre Internacional, tres Mestre
Fide, dos Mestre Nacional i tres Mestre Català. En el terreny esportiu, el Mestre
Internacional xilè Luis Rojas Keim, del CE Mollet, va dominar el campionat
des del principi ja que només va perdre una ronda. El podi el van completar el
Mestre Fide català Lluís Maria Perpinyà Rofes, del SCC Sabadell, i el Mestre
Català Daniel Leiro Giralt, del CE Tres Peons.
Pel que fa al torneig de la festa major que s’havia celebrat el mateix mes
d’agost, hi van participar un total de 18 jugadors. Es van confeccionar dos grups
de 9 jugadors, i els 2 primers classificats de cada grup van jugar una fase final
entre ells: semifinal i final. Per les semifinals es van classificar el local Xavier Andiñach,
del club Laetània; Xavier Gómez, del club Vilassanès; Amadeu Pantaleoni,
del club La Lira, i Lluís Canellas, del club Torrenegra. La final, que es va disputar
entre Amadeu Pantaleoni i Xavier Andiñach, va acabar amb la victòria del primer.
Un moment del torneig de Festa Major.
FUTBOL
Canvis a la junta directiva del
Club de Futbol Alella
QUICO LLUCH
CARLES PÉREZ
Juan Antonio Cortés, que ostentava el càrrec de president del club des de la
passada temporada, va adreçar el passat mes de setembre una carta a la junta
directiva anunciant la seva renúncia temporal per motius personals i professionals.
Aquesta renúncia ha esdevingut definitiva i, seguint la normativa de la
Federació Catalana de Futbol i els estatuts del Club, s’ha procedit al nomenament
del nou president, responsabilitat que ha recaigut en la persona de Joan
Enric Muñoz, anterior vice-president. Jordi Molas ha passat a ser el nou vicepresident.
En el camp purament esportiu, la nova junta es mostra optimista
pel brillant inici de competició que ha realitzat el primer equip que, després
del les quatre primeres jornades, comanda la classificació amb tres victòries
i un empat. El club ha començat la temporada amb dos equips benjamins, un
infantil, un cadet, un juvenil i un de femení, que de moment només s’entrena,
a part del primer equip. L’actual junta fa una crida a la participació femenina i
a l’assistència al camp municipal d’esports els dies de partit.
RUGBI
El Rugbi Alella, amb les piles
carregades
JORDI SERRANO
El Club de Rugbi Alella, en ple rendiment, inicia una nova temporada a la Segona
Divisió Catalana després d’un final agònic de l’anterior lliga. L’equip està
treballat de valent, amb els ànims renovats i ha comptat els partits de pretemporada
per victòries. Segons paraules de l’entrenador alellenc, Carlos Aguilar:
“la plantilla està formada majoritàriament per una nova generació de jugadors
joves però amb anys d’experiència, d’Alella i de la comarca. La competició es
presenta plena d’expectatives i, per primera vegada en cinc anys, l’objectiu és
assolir l’ascens, gràcies al treball físic i tàctic de molt alt nivell dels entrenaments
i a la incorporació al cos tècnic de l’australià Mattew Overton”. En el
mateix sentit, el president del club, David Lluch, mostra la seva total confiança
en un “equip disciplinat, amb ganes d’aprendre i amb un gran futur per endavant”,
tot i que alerta que al final de la temporada baixaran quatre dels nou
equips del grup per reestructuració de les categories. Lluch també destaca
l’inici de la campanya de promoció del rugbi a les escoles, amb tres centres
del Baix Maresme que properament començaran a oferir aquest esport com
a activitat extraescolar.
L’Alella lluita per la pilota.
BÀSQUET
notícies
El Bàsquet Alella inicia
temporada
SIGRID GUILLEM
El Club Bàsquet Alella enceta la nova temporada 2009-2010 amb motivació i
esperit de lluita per assolir un bon nivell de competitivitat a la Federació Catalana.
Així, el setembre ha marcat un bon inici de lliga amb dos partits guanyats de
tres jugats per a les categories júnior, sots-21 i sènior masculins.
L’equip sènior masculí té com a objectiu recuperar la categoria a primera
catalana, posició perduda a la passada jornada de lliga.
Joan Costa, entrenador del CB Alella, confia en assolir aquesta fita i apunta
a la necessitat de seguir fomentant el treball en equip del Club, així com també
la continuïtat i noves incorporacions de jugadors alellencs.
Onze equips conformen actualment el CB Alella, tres dels quals són de
nenes. Ha augmentat el nombre de nens inscrits, fet que permet seguir forjant
una bona cantera de bàsquet. Precisament, el equips de categories inferiors
(júnior, sots-21, cadets, infantils, mini i pre-mini) van deixar una bona impressió
la temporada passada.
63
QUICO LLUCH