COLORS 13 - Fundació ADIS

La violència contra les dones
Una festa amb màgia
Posa’t al meu lloc
Entrevista a Josep Lizandra
Revista de la Fundació
Octubre - Novembre 2007 - Núm.13

PISCINES TALUTS MURS PARQUINGS
Pol. Ind. Sector de l’Estació
Parcel·la 3, Nau 10
17520 PUIGCERDÀ
Tels. 972 88 24 57 - 972 14 01 54
E-mail: Cinstaladora@vodafone.es
PROGRAMA Fundació ADIS
Obert a totes les edats
AUDIOVISUAL:
IMATGES D'UN VIATGE A NICARAGUA
AMB L'ONG AMYCOS DE BURGOS
a càrrec d' Arnau Barangé
Dijous 11 d'octubre de 2007
A les 21 h - El Local de la Fundació ADIS
GRUP DE TEATRE DE LA FUNDACIÓ ADIS
Els divendres de 19,30 a 21 h.
Inici de les activitats: divendres 5 d’octubre
CURS INICIACIÓ TAI JI – QI GONG
A càrrec de Jordi Segarra
10 classes; mesos: Octubre, Novembre, Desembre.
Horari: els dimarts de 20 a 21 h.
Inici del curs dimarts 9 d’octubre
TALLER D’ALFABETITZACIÓ
Millora l’escriptura i el càlcul
A Càrrec de Joana Ampuy i Elvira Surroca
A partir del 18 d’octubre
Dijous de 16:30 – 17:30 h o de 18:30 – 19:30 h
III CAMPIONAT DE RAL·LI SLOT
FUNDACIO ADIS & SLOT PUIGCERDÀ
Dies:27 i 28 Octubre
INSCRIPCIONS: 23,24 i 25 Octubre
PER INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS:
“EL LOCAL” de la FUNDACIÓ ADIS
C/ Coronel Molera, 9
PUIGCERDÀ Tel:972 88 01 06
e-mail. adis@fundacioadis.org
www.fundacioadis.org
Major, 37
Tel i Fax 972 880 191
PUIGCERDÀ
Agenda
anuncia’t!!
Tel. 972 880 106
Dols
Blanch
&
CURS D’EDUCACIÓ SANITÀRIA
A LA DONA MENOPÀUSICA
Aquest curs va adreçat a totes les dones que vulguin
viure millor els canvis que es produeixen durant
aquesta etapa de la vida.
Lloc: Hospital de Puigcerdà - Aula d’educació sanitària
A partir del 10 d’octubre: tots els dimecres de
15 a 17 h (11 sessions)
Inscripcions: a la recepció de l’Hospital, Telf. 972 880 150
IX JORNADA INTERNACIONAL
SOBRE LA SÍNDROME DE DOWN
CaixaForum, 9 de Novembre de 2007, Barcelona
“Cap a la tercera edat: reptes i esperances”
Adreçat a familiars i professionals de
l’àmbit psicopedagògic i mèdic
INSCRIPCIONS: Federació Catalana Síndrome de Down
Comte Borrell, 201-203, entl. 08029 Barcelona
Tel. 932 157 423 ext.3
www.fcsd.org
FE D’ERRADES:
En el número 12 de la revista COLORS, a la pàgina 12, en
l’article El camí cap a les pastures del Carlit hi havia dues
errades. A la darrera frase hauria de dir: Demà hi tornarà a
fer una ullada; a més, les fotografies de l’article són de la
Montse Gómez i no de l’Emili Gimènez com apareixia per
error.
Fundació

SUMARI
4 Parlar amb el cos
5 Mi compañera de viaje
6 La carrossa de la Festa de l’Estany
7 Germà Cel, Germana Àliga
8 La violència contra les dones
11 Faîtes de la randonnée
12 Crònica d’una festa amb màgia
15 Posa’t al meu lloc
16 Nicaragua: entre la brossa i la misèria
18 El racó de la bibloteca
19 Festival Internacional d’Edinburgh
20 Entrevista a Josep Lizandra
22 Sortida a Andorra
20
16 12
8

E
D
I
T
O
R
I
A
L
Parlar amb el cos
El cinema va néixer fa poc més de 100 anys. A principis físic en els primers anys de la vida pot generar
del segle XX es podien veure pel·lícules mudes en què problemes. A mesura que creixem, ens fem grans i
els actors, com Charles Chaplin, explicaven històries a aprenem el llenguatge verbal, sembla com si les
través del mim, la gestualitat, les expressions facials. paraules fossin més importants que els gestos.
Els espectadors entenien els missatges tot i que no hi Però això no es cert. Les persones, també d’adults,
havia paraules. Avui en dia, encara molts grups teatrals, tenim necessitat del contacte físic, sobretot el que
arreu del món, segueixen aquesta línia de la expressem amb les mans, per sentir-nos bé: les
comunicació gestual i l’expressió sense paraules, carícies, les abraçades, agafar-se les mans, o
posant de manifest que el llenguatge dels gestos és simplement tocar una persona. Diverses cultures
universal. mostren un tabú en qualsevol contacte físic veient-lo
Tot i que els missatges que ens arriben a través dels com una aproximació sexual. En la majoria dels casos,
mitjans de comunicació, la televisió i el cinema semblen però, tocar l’altre és simplement un acte de
verbals, els estudiosos de la comunicació afirmen que comunicació. Acariciar els fills, els ancians, abraçar els
gairebé el 75% de la informació que emetem les amics, les persones afligides pel dolor o la pèrdua,
persones es produeix a través del llenguatge corporal o aporta un caliu humà a les nostres relacions i ens ajuda
no verbal. Molt menys important és què diem i com ho a sentir-nos bé, a ser reconeguts, a reforçar l’estima per
diem. Vegem un exemple: si un pare, amb to nosaltres mateixos. Moltes vegades no hi paraules per
convincent, dóna arguments al seu fill perquè no fumi, expressar el que sentim, i un gest, com una imatge, val
mentre el pare té una cigarreta encesa a les mans, el més que mil paraules.
que prima no és el missatge verbal sinó el missatge no El nostre cos, en siguem conscients o no, s’expressa,
verbal, el que veu el fill que fa el pare. D’aquí que per “parla”, comunica. Utilitzem conscientment el nostre
educar no calguin solament les paraules, cal que el qui potencial humà perquè allò que expressem amb el cos
dóna el missatge verbal tingui una actitud no verbal ens aporti benestar a nosaltres i als altres.
coherent amb el que està dient. El cos no menteix.
Hi ha parts del nostre cos que són més significatives
que d’altres a l’hora d’enviar missatges. La nostra
postura, la nostra mirada, la nostra expressió facial són
molt importants. També ho són les nostres mans. Les
mans són una de les expressions més evidents de la
nostra “humanitat”. Les mans ens permeten crear,
treballar, escriure, fer música, acariciar... però també
exercir la violència contra els altres, destruir.
Les mans són també el nostre contacte amb la vida,
reconeixem el món a través del tacte. Quan som
nadons no utilitzem el llenguatge verbal, la comunicació
entre l’infant i la mare és a través del contacte físic, les
carícies, la veu i els sons. I això és fonamental pel
desenvolupament del nen, per la seva seguretat, per la
seva confiança, per la seva salut. La manca de contacte
Disseny portada: Antonio Sánchez Institucions col·laboradores:
Revista de la Fundació ADIS Il.lustració portada: Christine
Nº 13 Octubre - Novembre 2007 Domenge
Publicació bimestral Maquetació : Alfonso Gregorio
Coordinador: Jordi Segarra Correcció: Marina Barnola
Consell de Redacció: Marina Impremta: Impremta Cadí S.L.
Barnola, Dolors Colls, Montserrat Publicitat, Redacció i
Gómez, Alfonso Gregorio, José Luis Administració: Ajuntaments de:
Jiménez, Pilar Moriche, Lídia Nosàs, El Local de la Fundació ADIS Guils de Cerdanya, Lles, Llívia,
Lourdes Rabat, Maryse Riu, Antonio Coronel Molera, 9 Puigcerdà.
Sánchez, Salvador Vigo. Tel: 972880106
Col·laboradors: Tere Contreras,
Nuria Contreras, Mª Àngels Terrones,
PUIGCERDÀ
Dipòsit legal GI-1253-2005
Sandra Adam, Clàudia Segarra, Arnau Correu: adis@fundacioadis.org Tirada: 2.500 exemplars
Barangé, Jean Louis Blanchon. Web: www.fundacioadis.org

Mi compañera de viaje
Tere Contreras
Me diagnosticaron atrofia muscular espinal a los 6 años A menudo solemos echar la culpa a los demás de lo que
de edad, una enfermedad genética que se manifiesta nos ocurre. No puedo pretender querer cambiar el
por una pérdida progresiva de la fuerza en la mayor pensamiento y la actitud de una parte de la sociedad
parte de los músculos del cuerpo. Desde entonces he apoyándome en lo que yo creo es correcto, sin intentar
tenido que vivir con mi discapacidad. que sea yo la que cambie algunas de mis sensaciones
La infancia fue una de mis peores etapas, justo en el con las que no me siento identificada. No haciéndolo lo
momento que entendí lo que significaba para la único que consigo es alejarme de lo que soy y de lo que
sociedad el hecho de ser diferente. Yo me aceptaba tal y quiero ser. Esto intento lograrlo, poco a poco,
como era. Me miraba al espejo y veía una niña conociéndome mejor a mi misma e intentando eliminar
simpática, alegre, bonita, cariñosa y generosa. Pero, diferentes tipos de miedos que, a veces, me invaden y
poco a poco, esa manera de verme fue cambiando que no me dejan saber mi verdadera realidad. Sé que la
cuando me importó demasiado lo que la gente me felicidad no depende de los que nos rodean sino de
reflejaba con sus miradas, actos y palabras. Lo que más cómo nos sentimos interiormente. El verdadero cambio
me dolía es que se fijasen sólo en mi discapacidad y que tiene que empezar por uno mismo. Sólo mirando a
no valoraran todo lo que podía ofrecerles. Desde ese nuestro interior descubriremos que está en nuestras
mismo momento entré en conflicto con mi enfermedad manos un cambio que puede llevarnos a la felicidad más
echándole la culpa de todo lo que me pasaba. No la auténtica.
quería a mi lado. Me comportaba con ella como una Soy lo que soy porque mi discapacidad está presente en
parte de la sociedad se comportaba conmigo. Poco a mi vida. En ocasiones mis limitaciones hacen que salga
poco iba perdiendo fuerza en mis más fácilmente a la superficie lo mejor
piernas y brazos. Me negaba a de mí. Tengo más sensibilidad ante el
aceptarlo. No quería ni ver una silla de sufrimiento, el dolor, el rechazo, la
ruedas pues sabía que, una vez humillación y la discriminación. Creo
sentada en ella, ya no podría volver a que es así, en gran parte, porque lo he
andar. Era una lucha constante. Una v i v i d o e n p r i m e r a p e r s o n a .
lucha en la que, al agotamiento diario Experimento de diferente manera
que me producía el querer seguir muchas sensaciones. Una bonita
andando cuando mis piernas ya no me sonrisa, una suave caricia y una dulce
sostenían, se sumaba mi cansancio mirada me ayudan para cargarme de
mental. Mi mente me decía que no energía y seguir hacia delante. Tengo
tirara la toalla, que siguiera luchando. la oportunidad y la gran satisfacción de
Pero mi cuerpo ya no podía más. Andar conocer a personas dispuestas a
unos cuantos metros me era cada vez favorecer y facilitar la vida a los que
más difícil. Las caídas al suelo eran e s t a m o s e n d e s i g u a l d a d d e
constantes…La única solución era oportunidades, con la única finalidad
sentarme en una silla de ruedas. Y así de dar lo mejor que tienen a los demás,
fue… Reconozco que, el día que cogí palpando y dejando patente en mí el
la silla, una parte de mi sintió un gran gran potencial que tiene el ser
alivio. humano.
Con el paso del tiempo, me he ido Doy gracias a mi debilidad porque me
dando cuenta que saber renunciar y hace querer ser fortaleza. Doy gracias
no poner resistencia a la degeneración a mi ira porque me hace querer ser
de mi enfermedad ha facilitado las amor. Doy gracias a mi ignorancia
cosas. Al aceptar mis limitaciones, la porque me hace querer ser sabiduría.
vida ha sido más llevadera para mí y Doy gracias al ruido porque me hace
para los que me rodean. buscar y querer estar llena de silencio. Gracias a lo más
Creo que, en muchas ocasiones, las personas no son bajo soy consciente de lo más alto. Gracias a lo más feo
conscientes del daño que se puede hacer a los niños y soy consciente de lo más bello. Gracias a la noche
niñas discapacitados cuando se les margina o se les disfruto más intensamente del día. Gracias al día
excluye de la sociedad. Al sumar la discriminación a la disfruto más intensamente de la noche. Necesito de
inocencia y vulnerabilidad, propias de los niños, se todo y de todos para desarrollar mi crecimiento
ocasiona una baja autoestima. Y esto les hace mucho personal, intentando quedarme en cada experiencia con
más difícil poder adaptarse a la sociedad. lo que más se unifica con mi esencia.
Estoy cansada de esta lucha donde lo único que intento Sé que mi incapacidad es mi compañera de viaje y mi
es buscar la aprobación de los demás sin contar con la mejor maestra; aún así, reconozco que hay días que
mía propia. Quiero aceptarme y respetarme con mis deseo, con todas mis fuerzas, librarme de ella. Espero
limitaciones y capacidades. Quiero vivir en paz. Estar que algún día me lo sepa perdonar.
tranquila. No quiero sentirme juzgada por lo que soy.
Quiero vivir siendo consciente de mi existencia, Quiero terminar con una frase de William James,
disfrutando al máximo del ahora sin estar atrapada en el esperando que seamos capaces de superar todas las
pasado analizando y cuestionando mis acciones. barreras físicas y mentales: “ La barrera más inamovible
Quiero ser libre… libre sin aferrarme a las circunstancias de la naturaleza es la que hay entre el pensamiento de
de mi vida, libre con lo que soy y como soy. un hombre y el de otro”
S
E
N
S
E
B
A
R
R
E
R
E
S

S
O
C
I
E
T
A
T
Carrossa 2007: L’aventura de llegir
2007, mes d’abril, comencem una reunió per saber si
fem o no carrossa. Bé, decidim que en farem una i que
el tema serà còmics i contes. Encara el títol està per
decidir, tot vindrà.
Arriba l’estiu, al juny ens posem amb el croquis del que
volem fer i amb quins materials. Al principi tot és una
mica caòtic, perquè no ho tenim gaire clar. Amb els dies
que van passant comencem a afinar i veiem que per a
poder participar-hi, tots hem de fer una mica de
manualitats: paper “maché”!
Tothom està entusiasmat de participar en la festa, ens
ho prenem molt seriosament i volem que tot sigui
perfecte. Cadascú s’exigeix a si mateix i no es
permeten equivocacions. -Ep nois! cal ser més tolerant,
no ser tan estricte i no escridassar els companys. Tot
torna a la calma.
Quines estructures més lletges de paper estem fent! -
diuen uns quants. La veritat és que sense pintar fa una
sensació ben estranya i poc definida. Poc a poc i amb la
primera mà de pintura es veuen els primers efectes. I
realment semblen un còmic tancat i uns llibres d’allò
més clàssic. Sembla mentida que amb una mica de
paper, cartró i cola es puguin fer aquestes coses.
Les segones capes de pintura i els dibuixos ben fets
compleixen perfectament els objectius. Quina cosa
Pilar Moriche
més maca ! Sembla de veritat i són tangibles. La idea es
fa realitat.
Una setmana, auxili! El remolc, les fustes, l’entramat,
quina feina ens espera!, desprès de 2 mesos de “currar”
tant. Tothom treballa de valent i som un equip. Pugem
les coses al camió de l’Óscar i cap a l’institut a muntar.
És divendres al matí i al darrer moment ens
assabentem que necessitem uns suports de metall en
comptes dels de fusta que són els que ja teníem
muntats. Corre! Busca ajuda i quina sort que hi ha gent
solidària i ens ajuda. Gràcies Manel. Aquesta tarda
tindrem els suports llestos.
Per fi els últims retocs i el muntatge general. Oh, no! Ha
marxat el llum! i necessitem reforços de l’Alfons, un
altra persona altruista que ve a donar-nos un cop de
mà.
Un cop solucionat el tema del llum, ens queda el més
difícil: moure el súper còmic gegant , pensem “potser
hauríem d’haver-lo fet en petit”.
Bé, l’equip de so ja està en ple rendiment, els llums són
d’allò més acollidor i tot està al seu lloc. Guardem la
carrossa a les naus i llesta per demà.
Diumenge, dia X. Tots a matinar per estar ben
maquillats, pentinats i mudats amb la roba adequada de
cada personatge. La festa està al seu punt àlgid amb la
resta de carrosses i fa un munt de goig! Quina pena que
s’hagi de cremar tot! La màgia de la Festa de l’Estany
ha tornat a envair els nostres cors i una any més ha
estat un èxit. Gràcies per la vostra paciència a tots els
voluntaris.

Germà Cel, Germana Àliga
El missatge del Cabdill Seatlle
Aquestes són les paraules que el Cap Seattle, cabdill indi d’Amèrica,va adreçar als
representats dels Estats Units que volien comprar les terres del seu poble esgotat i
vençut per la guerra amb els colons blancs:
Com podeu comprar el cel?, començà Seattle. Com podeu posseir la pluja i el vent?
La meva mare em digué que cada part d’aquesta terra és sagrada per al nostre
poble.
Cada fulla de pi. Cada platja sorrenca. Cada boira en els boscos obscurs.
Cada prat i cada insecte brunzent. Tots són sagrats en la memòria dels nostre
poble.
El meu pare em digué: Conec la saba que puja pels arbres com la sang que corre
per les meves venes. Som part de la terra i ella és part de nosaltres. Les flors
perfumades són les nostres germanes. L’ós, el cérvol, la gran àliga... ells són els
nostres germans.
El cims rocallosos, les prades, els cavalls, tots pertanyen a la mateixa família.
La veu dels meus avantpassats em digué: L’aigua lluent que corre per torrents i rius
no és tan sols aigua, sinó la sang de l’avi del teu avi. Cada reflex espectral en les
aigües clares dels llacs ens parla de records de la vida del nostre poble.
La remor de l’aigua és la veu de l’àvia de la teva besàvia. Els rius són els nostres
germans. Ens apaguen la set. Transporten les nostres canoes i alimenten els nostres
fills. Heu de tractar els rius amb la bondat que tractaríeu un germà.
La veu del meu avi em digué: L’aire és preciós. Comparteix el seu esperit amb tota
la vida que ell sosté. El vent que em donà el meu primer alè també va rebre el meu
darrer sospir.
Heu de deixar tranquils la terra i l’aire per tal que puguin continuar essent sagrats i
l’home pugui gaudir del vent perfumat per les flors de la prada.
Quan el darrer home roig i la darrera dona roja hagin desaparegut juntament
amb la seva naturalesa salvatge i el seu record no sigui més que l’ombra d’un núvol
que travessa la plana, seran aquí encara les platges i els boscos? En quedarà res
de l’esperit del meu poble?
Els meus avantpassats em digueren: Això és el que sabem: la terra no ens pertany.
Nosaltres pertanyem a la terra.
Això és el que sabem: totes les coses estan relacionades com la sang que ens uneix.
Nosaltres no hem teixit la xarxa de la vida, en som tan sols un fil. Tot allò que fem a
aquesta xarxa, ens ho fem a nosaltres mateixos.
Estimem aquesta terra com un nadó estima el batec del cor de la seva mare. Si us
venem la nostra terra, tingueu-ne cura com nosaltres n’hem tingut. Guardeu a la
memòria el record de la terra tal com era quan la rebéreu. Conserveu la terra i
l’aire i els rius per als fills del vostres fills i estimeu-la com nosaltres l’hem estimat.
Font: Germà Cel, Germana Àliga, Olañeta Editor. Il.lustració: Eva Sánchez
7

S
A
L
U
T
La violència contra les dones
Lídia Nosàs
“...era a l’inici dels 70... ell era una persona súper Senyor perquè em donés una feina, perquè em pogués
agradable, detallista, la meva mare també n’estava espavilar...Em va tornar a buscar i jo, és ben bé
molt...després de casar-nos va començar amb les aquelles idees d’abans, vaig pensar que tindríem un fill,
rareses i als vuit mesos de casats em va pegar per que seria la solució i potser després ja marxaria...el
primera vegada: venia a visitar-nos un amic seu i va que passa és que te’ls estimes, et demanen perdó i
creure que m’havia arreglat massa, vaig pensar que un ploren, et juren que canviaran i tu t’ho creus... sempre
altre dia seria més discreta, que vigilaria més...a partir tenia problemes de salut, quan no era una cosa n’era
de llavors sempre hi havia “jaleos” per coses que no una altra... Quan va néixer la nena em vaig posar més
tenien importància. Jo primer m’ho amagava, veia que malalta. Llavors va ser el pitjor: vaig pensar què faig?
les meves amigues eren felices amb les parelles i em ara qui se’n va amb una nena i amb poca salut?... A
feia vergonya i pensava que dirien que era culpa partir de llavors va ser horrorós, amb la criatura encara
meva... jo sempre procurava calmar-lo, ell em deia que em sentia més desprotegida,... no el denunciava
era culpa meva que s’enfadés, que era gandula i perquè la Guàrdia Civil em va dir que si no portava sang
malcarada i em posava en ridícul davant dels altres... era com si no passés res, al jutjat també em van
Vàrem marxar perquè la feina no li rutllava, i vaig pensar aconsellar retirar la denuncia ... El vaig portar a dos
psiquiatres i li van donar medicació... El pitjor de tot era
quan deia a la nena “ho veus, la mama em provoca”, si
ella es posava al davant era pitjor...hi havia moments
que tot m’era igual, tenia por i només esperava que em
pelés...Un dia em vaig sincerar amb una coneguda i em
va dir que una organització em podria donar una feina
que em permetria viure. Va ser llavors quan vaig decidir
que s’havia acabat. Li vaig dir que si hi tornava el
deixaria... em perseguia amb el cotxe, em feia jurar que
no el deixaria, m’amenaçava, em deia que em prendria
la nena...jo cada vegada li plantava més cara... Hi va
tornar i vaig marxar per sempre perquè sabia que amb
una feina podria tirar endavant...Vaig posar terra pel
mig i vaig començar de zero. Vaig marxar d’un dia per
l’altre i li vaig deixar tot…Tenia una feina i ho podia fer
perquè ja no depenia d’ell…Durant un temps em venia
a buscar i em deia “cada cop estàs més jove”, i tant! -
deia jo, havia tornat a néixer... He tingut sort perquè sé
que a altres dones no les deixen tranquil·les. Jo he
pogut refer la meva vida i he estat molt feliç, em vaig
casar amb una persona meravellosa i he tornat a ser
mare. Han passat quasi 20 anys i encara tinc malsons,
no puc veure pel·lícules que maltractin les dones.
M’agradaria poder ajudar altres dones... els diria que
no aguantin...que mai creguin que són elles les
culpables: que passi el que passi ningú té dret a
Il.lustracions: Christine Domenge
agredir-te.”
que amb un canvi aniríem millor, vam muntar una
empresa en un altre poble que va funcionar, ell estava
més bé però això no privava que em seguís
maltractant... Quan estava de “bones” jo ja li feia
entendre les coses, em demanava perdó i em jurava
que mai més ho tornaria a fer, però quan estava de
males hi tornava, sempre em culpava... La gent, la
família ho sabia perquè s’acaba sabent tot, però quan li
deien era pitjor, perquè arribava enfadat a casa i hi
tornàvem a ser... em sentia molt sola i no sabia per on
tirar...Alguns em deien que havia d’aguantar més, que
tenia massa caràcter, que per què no me n’havia anat
abans, fins i tot un capellà em va dir que això era el que
Déu em tenia predestinat, un altre em va dir que resés
perquè les coses canviessin, jo pregava a Nostre
La violència de gènere és una realitat crua i ineludible.
És un fet universal i quotidià que afecta tots els estrats
socials i culturals (Nacions Unides, 1995). Des dels
anys 80 es reconeix com el crim encobert més freqüent
en el món, però no és fins al segon mil·lenni que
assumeix una dimensió pública.
Les dades diuen que a Europa una de cada cinc dones
patirà una situació de violència de gènere al llarg de la
seva vida. A España s’estima que només es denuncia
un 10 % de les situacions de violència domèstica,
malgrat que s’observa augment del nombre de
denúncies.
A la nostra comarca, les demandes de suport
psicològic per part de les Treballadores Socials, dels

metges de capçalera i dels psiquiatres per situacions de per això?
maltractament en la parella són freqüents; hi dediquem Conèixer el procés que viu una dona en aquesta
una part important de la nostra activitat assistencial. situació potser ens ajuda a tenir més respostes.
Atenem dones que quan demanen ajuda ja fa molt de L’inici de la violència en la parella té un començament
temps que estan patint una situació de violència que molt subtil Els primers episodis d’abús sovint es
sovint no exposen de forma directa. Acudeixen perquè confonen amb mostres de passió amorosa basades en
tenen ansietat, símptomes d’estrès posttraumàtic, la idea romàntica de l’amor.
perquè tenen símptomes físics difusos, perquè se’ls ha La majoria de relacions agressives comporten episodis
diagnosticat una depressió. També perquè alguna violents, intercalats amb episodis de calma en els quals
amiga o familiar els insisteix molt i més
excepcionalment per motius judicials.
Definim violència de gènere com a tot acte, omissió,
conducta dominant o amenaça que tingui o pugui tenir
com a resultat el dany físic, sexual o psicològic a la
dona.
És una expressió de la relació de desigualtat entre
homes i dones, fet que situa les dones en el lloc més
vulnerable. És la punta d’un iceberg d’un fenomen
ampli i complex que de forma més conscient o
inconscient incorporem a les nostres creences i
actituds fins a uns límits insospitables.
És un tipus de violència que implica la voluntat de tenir
el poder en la relació, i és en el marc de les relacions
afectives i de la vida quotidiana on està més present.
Les formes més usuals en què es manifesta aquest
abús són:
Violència Emocional: desvaloritzacions, humiliacions,
amenaces, insults, desautoritzar, control econòmic i
destrucció del patrimoni, amenaces d’autolisi, expulsió
o retenció al domicili, culpabilització, mentir, abandó o
absència en situació de malaltia.
Violència Sexual: obligar a mantenir qualsevol
contacte sexual no desitjat, vexacions, assetjaments,
violacions.
L’aïllament social com a forma de control: prohibició de
sortir, treballar o relacionar-se amb altres persones,
inclosa la pròpia família, control d’activitats, horaris,
relacions. Sovint implica un boicot subtil justificat per
una gelosia infundada.
Violència física: implica qualsevol tipus d’agressió física
qualsevol detonant desencadena violència. Es
com empentes, bufetades, agressió amb armes o
consolida una relació asimètrica i complementària de
objectes, no respectar el descans nocturn. És el tipus
poder/submissió. Les mostres de penediment en les
d’abús més evident i extrem que els mitjans de
fases de reconciliació generen sentiments de culpa i
comunicació tendeixen a mostrar, fet que socialment
responsabilitat en la dona, així com expectatives de
contribueix a subestimar la forma de violència més
canvi. Amb el temps, però, augmenta la intensitat de la
freqüent i crònica: la violència psíquica. Acompanya
violència.
qualsevol tipus d’abús, es presenta en el quotidià i
Progressivament la realitat s’imposa. La dona es sent
passa desapercebuda malgrat les greus
desprotegida i decebuda. Intenta esforçar-se i resoldre
conseqüències que suposa. Aquest fet fa que sigui
millor els problemes quotidians per evitar la violència.
difícil de demostrar, fet que augmenta la indefensió
Evita parlar del problema per “no trair a l’altre”, perquè
legal i moral de qui la pateix.
no afecti els fills. Hi ha un aïllament progressiu de
l’entorn, les amistats, la família, els veïns, sovint per
L’única persona responsable de la
temor a la reacció de la parella, pels sentiments de
violència és qui l’exerceix, la violència no culpa i de vergonya. Això augmenta el poder i el control
de l‘agressor. Apareixen símptomes d’estrès
té justificació.
posttraumàtic, sentiments intensos d’indefensió,
somatitzacions com a resposta a la por i la imprevisió
La majoria de nosaltres ens preguntem: ¿com pot ser dels episodis de violència, a la impotència i a la manca
que una dona aguanti una mitjana de deu anys al de control sobre la pròpia vida.
costat d’un home que és un maltractador? Per què no
S’inicia una primera recerca d’ajuda, sovint centrada
el deixa des d’un inici? Què no és evident que pot tenir
en la parella, “és ell que no està bé, que beu massa, que
una vida millor? Com és que permet que els fills passin
S
A
L
U
T

S
A
L
U
T
té una depressió”. És una forma de negar la realitat i
justificar la violència. Trenca el silenci, però no sempre
rep allò que necessita, fet que pot generar sentiments
de soledat i més tendència a amagar la situació.
Poc a poc va assumint que l’altre no canviarà per més
amor i esforç que hi posi. Aquest reconeixement de
l’abús és emocionalment molt dolorós perquè Per a saber-ne més:
les expectatives de canvi. És un procés de revisió dels
propis valors per a poder veure la relació amb uns altre
ulls: sense lloc per l’estima i el respecte i basada en el
poder. Aquest procés és necessari per a poder
responsabilitzar-se de la pròpia vida.
Comença a creure en la possibilitat de tenir el control
del propi destí, en què també hi ha opcions per ella i
inicia un projecte de vida propi.
Les persones que han pogut sortir d’un situació de
violència creuen que el més important és buscar ajuda:
buscar algú de confiança (familiar, amic, company) i
parlar del que es sent obertament, buscar suport
professional (treballadora social, psicòleg, metge,
advocat), contactar amb altres dones maltractades.
Les ajudarà a tenir forces per allunyar-se de l’agressor,
però cal fer aquest pas en el moment que una mateixa
decideix que ja està preparada, sabent que estarà
protegida. És important denunciar amb suport
professional al darrere, mai sola, cal estar recolzada i
acompanyada per persones que siguin conscients de la
realitat que vius.
La justícia no dóna solucions fàcils i sovint genera
indefensió quan hi ha fills pel mig, a més, pot ser un
mitjà utilitzat per l’agressor per a continuar amb l’abús,
però cap d’aquest obstacles justifica seguir amb el
maltractament, la humiliació i la por. Sortir de la situació
vol dir recuperar la tranquil·litat, l’autoestima i la
llibertat.
comporta intensos sentiments de pèrdua. Ha de ¡Deja de controlarme! Richard J.Stenack.
superar l’ansietat i la tristesa per tal de deixar les Editorial Descleé de Brower.
conviccions que la sostenen i forjar una nova identitat, Línia d’atenció a les dones en situació de violència,
és el moment de reconèixer que no es poden fer tel: 900900120
càrrec de les mancances de l’altre i que cal abandonar www.donesenxarxa.cat
GRUP GENT GRAN DE LA FUNDACIÓ ADIS
TALLERS ADREÇATS A FAMILIARS DE MALALTS D’ALZHEIMER I ALTRES
DEMÈNCIES:
TALLER PSICOSOCIAL
TALLER DE NUTRICIÓ
TALLER DE MANIPULACIÓ DE MALALTS
I va arribar el dia en què el risc que representava
romandre tancada en el capoll era més dolorós
que el risc de florir.
Anaïs Nin
ES REALITZARAN DURANT ELS MESOS D’OCTUBRE, NOVEMBRE I DESEMBRE 2007
INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS: FUNDACIÓ ADIS TELF 972 88 01 06

ouvre des panoramas inoubliables sur la Cerdagne,
nous rencontrons des forêts parsemées de lupins, de
genêts et de mille autres fleurs, de petits lacs, des
constructions pastorales, la croix qui rappelle les
colonies de vacances catholiques d’Egat des années
50.
Un repas au niveau de l’ermitage, la découverte des
installations sportives du lycée de Font-Romeu,
C’est devenu une excellente habitude le premier l’émotion devant le retable de Josep Sunyer à
dimanche de juillet. Nous nous retrouvons une centaine l’Ermitage, précédent la descente vers l’église
de marcheurs, de curieux de notre patrimoine, d’amis d’Odeillo. Nous nous dépêchons, car l’office va
bien décidés à cohabiter toute une journée dans notre commencer, d’y admirer les retables des XVIe, XVIIIe et
magnifique environnement cerdan. Il y avait des XIXe siècles, tous plus intéressants les uns que les
Catalans des deux côtés de la ratlla, la fondation ADIS, autres.
le Grup Excursionista de Cerdanya et tous ceux qui Après avoir étudié la technique de l’impressionnant four
venaient de plus loin, tous âges, toutes origines solaire d’Odeillo, un car nous reconduit à Targasonne
confondus. C’est ça notre richesse, la convivialité au où se retrouvent les divers participants de toutes les
sein de notre culture catalane. randonnées. Le maire de Targasonne et le Conseiller
Nous sommes partis de Targasonne en commençant Général nous disent leur satisfaction devant la réussite
par l’église consacrée à sant Sadurní, cet évêque de la journée, joie que nous partageons tous
toulousain martyrisé par un taureau. Sa réputation de amplement. Un grand merci au maire, qui nous a si bien
saint guérisseur s’explique par un calembour sur son régalés du déjeuner du matin au pantagruélique repas
nom latin de Saturninus et son nom populaire d’Atorne du soir, pour la qualité de son accueil, la beauté de son
ou d’Atournis. Il était censé guérir les gens sujets au village et le confort de sa piscine qu’il nous a ouverte
vertige et les moutons atteints de la maladie appelée gracieusement. Per molts anys!
Tournis. Il ne reste guère de l’église romane élargie au
XVIIIe siècle que la fenêtre non décorée du mur ouest.
Le clocher-tour date de cet agrandissement. Nous nous
attardons un moment devant le retable néoclassique du
maître-Autel .Et un peu plus longtemps devant le
retable du XVIe siècle de saint Saturnin.
Dès lors, nous ne sommes pas là pour nous reposer et
attaquons la montée sur un dénivelé de l’ordre de 400
mètres. Au fur et à mesure de l’ascension qui nous
Faîtes de la randonnée
Jean Louis Blanchon
Ma première randonnée
C’était la première fois que je faisais une randonnée en
montagne. Je ne savais pas comment ça se passait. J’ai
découvert la joëlette en arrivant. C’est un siège avec une
seule grosse roue (comme une roue de VTT ). Mes
cousins m’ont prise en charge. Un devant qui tirait grâce
à une sangle et l’autre derrière qui dirigeait et freinait.
Mes cousins peinaient et moi je riais de bon cœur (ce qui
me faisait le plus rire c’est tatie qui était à la traîne).
L’après-midi, on était en forêt et comme mes cousins
étaient trop fatigués, d’autres randonneurs m’ont prise en
charge. Eux, ils allaient trop vite !!! Je me cramponnais à
mon siège (j’en avais mal au pouce). J’avais un rire
nerveux, et en plus je ne pouvais pas communiquer car
ils parlaient espagnol et pas moi.
C’était une super journée. J’ai aussi fait des
connaissances.
Je suis prête à recommencer l’année prochaine.
Armelle (14ans)
L
A
T
E
R
R
A

E
S
P
A
I
S
P
E
R
V
I
U
R
E
Crònica d’una festa amb màgia
Jordi Segarra
Aquest diumenge ens hem llevat d’hora. Avui és 12 tindran els globus que atrauen tant els nens?
d’agost i és el dia que hem triat per fer la Festa del 5è Segurament tenen una màgia que els nens veuen i els
aniversari de la Fundació ADIS. Sí, sí, ja fa cinc anys adults ja no podem veure.
que un grup de persones de Cerdanya, contravenint el Les samarretes les venem a 10 €. I per què són de color
seny dels que deien que qualsevol iniciativa de caire taronja ?- pregunta algú. El taronja és el color de la
social està condemnada al fracàs a la nostra comarca , solidaritat - respon algú altre. Els clauers a 2 €, de fang
van posar rauxa en la seva vida apostant per crear un cuit i envernissats, els han fet els voluntaris amb el
espai de participació social on les persones amb suport inestimable del Miquel del Taller Municipal
qualsevol discapacitat poguessin fer i compartir en el d’Arts. També tenim números per una rifa. Sortegem un
seu temps lliure. sopar per a dues persones en un restaurant de Llívia i
altres premis.
Una parada al mercat és una bona ocasió d’apropar-te
a la gent, de saber què pensen de tu. Què fa ADIS? -
ens pregunta una persona que no ens coneix.
Treballem per la integració social de les persones amb
discapacitat. Rebem molt bona crítica per la revista
COLORS i especialment per la portada del darrer
número: un somriure i per un article que ha tingut molt
de ressò: La verdadera limitación.
Algunes persones que sempre han volgut col·laborar
amb nosaltres i no havien trobat el moment decideixen
aquest diumenge d’agost fer-se socis-col.laboradors
de la Fundació. Ho rebem amb alegria. Som com una
ONG: si no tinguéssim socis no podríem existir. Altres
persones fan aportacions o donacions en nom personal
o de la seva empresa. És veritat que també hi ha altres
persones que passen pel davant com si no hi fóssim,
potser pensant: aquests em volen aixecar la camisa.
Parlo amb un conegut i l’animo a fer-se soci. Quan
costa? - em pregunta. Hi ha persones que col·laboren
amb 10 € al mes, altres amb 5, altres amb 20, li responc.
No mostra gaire entusiasme. Li explico que les
aportacions a la Fundació desgraven la renda i em diu
que s’ho pensarà.
A quarts de nou ja som al Mercat de Puigcerdà per Cap a mig matí hi ha canvi de torn de voluntaris, en
muntar la parada en l’espai que molt amablement ens marxem alguns i en vénen d’altres, n’hi ha uns quants
ha cedit l’Ajuntament de la Vila. Tot i que no som gaire que seguim, i més després que un establiment, habitual
destres com a firaires, l’entusiasme és gran i en un tres i
no res hem deixat les taules muntades. Ens queda una
parada que fa patxoca: la revista COLORS, samarretes
i clauers amb el logo d’ADIS, tríptics explicatius del que
és la Fundació i globus fets per a l’ocasió. Havíem
previst inflar-los amb un compressor, però fa soroll i de
seguida veiem que no hi haurà més remei que inflar-los
a pit. Com que som una bona colla de voluntaris, en
poca estona tenim preparat un bon grapat de globus
que pengem en un gran para-sol que hem portat per
tenir una mica d’ombra. Sembla que el matí serà calent.
A quarts de deu comença a animar-se el mercat, vénen
primer els francesos i els qui els agrada matinar. La
canalla s’apropa a recollir els globus que oferim. Què

col·laborador de la Fundació, ens porta unes safates
amb secallona i fuet per matar una mica el cuc. A
aquesta hora també arriben la Núria, la Tere, l’Antonio i
el Manolo, que s’encarreguen de repartir el nou tríptic
que hem elaborat sobre les barreres culturals i El sol s’ha amagat i els núvols cada cop són més
arquitectòniques: Posa’t al meu lloc. Volem foscos. El pronòstic del temps ja deia que per la tarda al
conscienciar la població en general i molt especialment Pirineu hi hauria tempestes. Si, però el Pirineu és tan
els automobilistes de la necessitat de respectar les gran! A aquesta hora al Parc hi ha poca gent.
voreres, els passos de vianants, i també les rampes i L’Ajuntament ens ha preparat una tarima i cadires, i el
zones d’aparcament per a persones discapacitades. Jordi B. posa en marxa l’equip de so. Sota un cel
Ells quatre tenen mobilitat reduïda i juntament amb amenaçador comença la gimcana. Són proves
altres voluntaris van a repartir pels carrers del centre de pensades per persones amb mobilitat reduïda.
la Vila. Al cap d’una estona tornen. Què tal Asseguts en una cadira de rodes, cal conduir-la per un
l’experiència? La majoria de gent ho accepta bé, circuit o ser capaços de transportar un ou sobre una
d’altres no l’agafen perquè creuen que els demanaràs cullera agafada amb les dents. També experimentem la
alguna cosa a canvi. sensació de viatjar en una joelette, una cadira adaptada
Durant tot el matí hem estat repartint el programa de la per anar per la muntanya.
Festa que farem a la tarda al Parc Shierbeck: gimcana, Ha anat arribant més gent i la Gemma i la Marta
titelles, danses i ball i altres coses. És una festa infantil? comencen, tot seguit, l’espectacle de titelles sota
– em pregunten. Penso, alguna cosa d’infantil tindrà, si l’atenta mirada de petits i grans. Alguns han obert els
no no seria festa. paraigües, comencen a caure gotes. Ningú no marxa.
Cap a 2/4 de dues baixa l’afluència de gent com si, de El director de l’Alfons I ens ha cedit, molt
cop, haguessin tancat les portes del mercat. generosament, l’espai de l’escola per continuar la festa.
Comencem a desmuntar, encara arriba algú a demanar Just quan acaba la representació de titelles, donem la
la revista. L’hem acabada. A la tarda, al Parc, a partir de consigna: tots cap a l’escola! Hem arribat just a temps,
les cinc hi tornarem a ser. Ara marxem a dinar. ara sí que plou, i de valent! L’organització ha funcionat
de meravella, en un quart d’hora més de cent persones
ens trobem al gimnàs de l’escola, coberts i asseguts
esperant que continuï la festa. Els únics que no podran
venir són els gegants.
E
S
P
A
I
S
P
E
R
V
I
U
R
E

E
S
P
A
I
S
P
E
R
V
I
U
R
E
És l’hora de les danses tradicionals. El Josep Lizandra,
amb el seu acordió diatònic, comença a explicar la
dansa que ballarem. Primer tímidament, però després
la gent es va engrescant i poc a poc formem una gran
rotllana i tots a ballar. Aquest Josep té una màgia
especial, és capaç de fer senzill el que en un principi
semblava complicat, anomena les persones pel seu
nom en les danses, i convida a tothom a participar.
Entre els assistents hi ha moltes famílies d’estiuejants.
Una mare amb la seva filla amb discapacitat s’alegra
que a Cerdanya hi hagi una entitat com ADIS, ens diu
que a Barcelona tenen un centre especial de treball,
però no un fundació que treballi en l’àmbit del lleure.
Fem una parada en el ball per prendre xocolata amb
coca. I fem el lliurament dels premis de la gimcana i la
rifa. Han vingut diversos regidors de l’Ajuntament de
Puigcerdà que han participat, i s’han implicat
personalment en la festa.
Seguim amb el ball, ara és el torn de Mossèn Uriel. Ell
ha estat animant el taller de salsa de la Fundació durant
aquests darrers mesos i tant els qui han fet el taller com
els qui no, ballem els ritmes calents d’Amèrica llatina:
cumbia, txa-txa-txà i altres.
Són gairebé les 9 del vespre, comencem a recollir i les
emocions del dia se’m creuen amb les reflexions....
És maco veure gent de totes les edats: nens, joves i
grans, i de tota condició compartint amb una gran
alegria aquest moment. Davant els infants i les
persones que mostren la seva vulnerabilitat ens sentim
oberts, no jutjats, lliures; perdem una part de la nostra
cuirassa, de la nostra tibantor; ens sentim units als
altres més enllà de les formes externes i les limitacions.
Hi ha una energia que fa que et sentis bé. Perquè això
sigui possible cal creure, encara que només sigui una
mica en la màgia, que els somnis són realitzables, que
el món es pot canviar, que puc descobrir coses noves
que mai havia imaginat. Com va dir algú: “els límits
entre el possible i l’impossible els estableixes tu
mateix”.
AUDIOVISUAL:
IMATGES D'UN VIATGE A NICARAGUA
AMB L'ONG AMYCOS DE BURGOS
Els nens del Mitch /La Chureca: 24 hores a l'infern
a càrrec d' Arnau Barangé
Dijous, 11 d'octubre de 2007
A les 21 h - El Local de la Fundació ADIS
Coronel Molera, 9 PUIGCERDÀ

Què pots fer-hi tu?
1. Quan aparquis amb el cotxe respecta:
• Passos de vianants
• Voreres
• Aparcaments per a persones amb discapacitat
• Rampes
2. Contribueix a trencar barreres socials que impedeixen
la integració de les persones amb discapacitat
- BARRERES
+ INTEGRACIÓ
L'Ajuntament de Puigcerdà contribueix
a eliminar les barreres arquitectòniques
i a afavorir la mobilitat de les persones
amb discapacitat i amb mobilitat reduïda.
Fem entre tots una Vila més habitable!
Posa’t al meu lloc
Tere i Nuria Contreras
La Fundació ADIS en col·laboració amb l'Ajuntament de discriminen una part important de la societat. Amb la
Puigcerdà ha elaborat un fulletó en forma de tríptic que difusió d'aquest tríptic, volem contribuir a sensibilitzar
porta per títol: Posa't al meu lloc. L'objectiu és que els les persones i molt especialment els automobilistes per
ciutadans i ciutadanes prenguin consciència de com les aconseguir, entre tots, que les nostres ciutats, viles i
barreres culturals, socials i arquitectòniques pobles siguin espais més humans i més habitables.
Què són les barreres?
Barreres arquitectòniques: Són tots aquells obstacles que limiten
la llibertat de moviment de les persones amb algun tipus de
discapacitat física.
Barreres de comunicació: Són els impediments que dificulten
l’accés a la comunicació a les persones amb discapacitat
sensorial.
Barreres socials: Són les barreres mentals creades per la pròpia
societat, les quals impedeixen al col·lectiu de persones amb
discapacitat integrar-s’hi i formar-ne part.
Per què és important eliminar-les?
Perquè les barreres ens impedeixen avançar en la integració
social, ens limiten la nostra capacitat de desplaçar-nos o de
relacionar-nos; la seva eliminació és una necessitat per a la
majoria de la població:
• Persones amb discapacitat
• Persones amb dificultats per a comunicar-se
• Persones amb mobilitat reduïda temporal a causa
d'un accident
• Gent gran
• Persones que utilitzen cotxets de nadons o de la compra
S
O
C
I
E
T
A
T
15

C
U
L
T
U
R
E
S
Nicaragua: l’esperança entre la brossa i la misèria
“Quan estàs allà ho vius, quan estàs aquí ho
comentes i és com surrealista, no t’ho creus” diu
Arnau Barangé (fotògraf afincat a la Cerdanya)
parlant de la seva estada de dos mesos a la zona
rural de Posoltega i a l’abocador de La Chureca, a
Nicaragua. De la mà de l’ONGD Amycos de Burgos,
les CEB (Comunidades Eclesiales de Base) de
Nicaragua i la parròquia Joan Pelegrí de Bellvitge
ha volgut aportar el seu gra de sorra als projectes
que aquestes entitats hi duen a terme. Dijous 11
d’octubre ens ofereix un audiovisual al local d’ADIS
amb les seves fotos i impressions. No us deixaran
indiferents. Ara, de tot plegat, us n’oferim un esbós.
LA CHURECA. Malviure entre i de la brossa.
Un món solidari
Montserrat Gómez
Proveïts de llargs pals amb ganxos, els “treballadors”
de la Chureca furguen en aquestes muntanyes de
deixalles per endur-se alguna resta reciclable que
puguin classificar, rentar i malvendre. Al seu costat hi
rivalitzen aus carronyeres, vaques, gossos, porcs,
gallines, cavalls....escarbotant per endur-se quelcom a
la panxa d’entre els residus que conformen el paisatge:
plàstics, ferros, sang, piles, roba, excrements, vidres...
La descomposició d’aquests elements produeix petites
però constants explosions de gas metà que
“obsequien” l’indret amb fum i boira permanents. “Vaig
marxar més d’un dia amb mal de cap, la pudor és
brutal...el que falta a les fotos és aquella olor!” repeteix
en més d’una ocasió l’Arnau.
“La pobresa a la ciutat és més
extrema i bèstia”
Aquest abocador municipal de Managua (Nicaragua)
representa el lloc de treball de més de 1500 persones
(la meitat aproximadament són nens) i l’enclau dels
habitatges d’unes 300 famílies. Després d’una jornada
de 10 a 12 hores diàries, els guanys acostumen a no ser
superiors a l’euro...diari! Dintre del seu compromís amb la transformació de la
Amb una extensió d’unes 42 hectàrees (un camp de societat, les CEB o Comunidades Eclesiales de
futbol no arriba a una), s’hi aboquen (o ‘botan’ segons Base del país (grups cristians que acullen també
ells) més de 1.600 tones de brossa diària. No és membres laics) aposten a La Chureca per un projecte
d’estranyar que el veí Lago Xolotlán de la capital de Microcrèdits per tal que algunes famílies puguin
nicaragüenca estigui contaminat, a l’igual que la gran prosperar. “Són de 100 o 200 euros a retornar però
part dels infants que hi treballen, als quals se’ls ha sense interessos. Però és clar, no saps si no els estàs
trobat alts nivells de plom, mercuri i DDT a la sang. incentivant que es quedin allà. Hi ha qui se n’aprofitarà
negativament, però també hi ha qui ha muntat una
petita botigueta i s’està traient uns diners. Aquest és
l’objectiu”, diu l’Arnau.
POSOLTEGA. Les noves cases: vers un canvi de
mentalitat?
L’any 1998, l’huracà Mitch va provocar una veritable
catàstrofe al municipi de Posoltega (a la Comunidad de
Betania del Departamento de León). Durant més d’una
setmana la pluja no va deixar de caure i el volcà Casita
es va esfondrar provocant corrents d’aigua i fang que
van acabar d’assolar la zona.
La situació del habitants d’aquesta zona rural avui dia

és d’extrema pobresa en tots els àmbits: sense
condicions sanitàries adequades; contaminació
d’aigües i terres per l’ús desmesurat de productes
químics; degradació dels boscos per la tala excessiva
d’arbres; educació quasi inexistent; propietat de la
terra en mans dels grans terratinents; societat
ancorada en un masclisme desorbitat; consideració
nul·la cap als infants i pitjor encara si es tracta de
nenes (maltractaments, violacions...)...
“Quan arribes allà és molt complicat veure
per on comences...per això estan
apostant per l’educació, per canviar amb
les generacions properes”
El projecte que a la zona s’està desenvolupant és el de
millora de les condicions d’habitabilitat i de salut de 32
famílies vulnerables de l’àrea rural del municipi de
Posoltega. ”S’intenta que mitjançant les cases vagin
canviant la mentalitat”, ens comenta l’Arnau.
“Aquí cada entitat aporta alguna cosa, la parròquia de
Bellvitge ofereix els terrenys, la roba i l’escolarització
de nens”; els socis locals són les CEB; la Junta de
Castilla y León aporta diners; “Amycos la construcció
de les cases”...
Amycos és l’Organització No Governamental de
Cooperació al Desenvolupament (ONGD) que està al
davant del projecte i en fa el seguiment. Aquest mes
d’octubre complirà dotze anys. “Aconfessional,
independent i plural, té com a principal objectiu la
Un món solidari
promoció de la justícia. Els seus projectes de
cooperació internacional es caracteritzen per ser
humans, integrals, sostenibles i participatius,
centrant-se més en ésser que en tenir i convertint els
beneficiaris en els seus veritables protagonistes”,
segons es pot llegir a la seva pàgina web
(www.amycos.org).
Així doncs a Posoltega, les mateixes famílies que hi
viuran són les que construeixen els seus propis
habitatges després de rebre un curs formatiu i el
material necessari. Els àmbits en què l’ONG treballa
són diversos: sanitari (cursos de salut, tractament de
l a b r o s s a . . . ) , e d u c a t i u ( t a l l e r s , f o m e n t
d’escolarització...), autoorganitzatiu (equipament
d’una casa comunal, cursos...), d’infraestructures ...
“A canvi del treball de mig any en les cases se’ls dóna
aliment per tot el mes perquè han deixat la feina on
estaven fins llavors, és una mica el tracte”, afegeix
l’Arnau. “Col·laboren amb les cases però potser dintre
d’uns anys estaran venudes perquè mai els han
educat. Davant de temes de salut i d’altres, el
problema més greu és el de l’educació. Els nens fan
quatre hores de classe cada dia, quan acaben els
donen un àpat i així se’n van a casa ja menjats. Els
pares no obliguen a anar al ‘cole’. Si es lleven amb el
peu dret hi van, si ho fan amb l’esquerre no hi van,
ningú els obliga. Quan ve la temporada de la canya de
sucre tots a recollir canya, el nen de nou anys també”.
Chureca i Posoltega, dos noms associats a la més
absoluta misèria.
Una misèria que a través de la cambra fotogràfica de
l’Arnau podrà arribar a un nombre més ampli de públic
amb l’objectiu de conscienciar tothom de la crua
realitat i poder recaptar fons per destinar als projectes
que les ONG’s duen a terme en aquestes zones.
Una misèria que, com és habitual, té en els infants el
col·lectiu més malparat i vulnerable. I així es desprèn
dels seus retrats. Uns retrats fets amb una naturalitat,
sensibilitat i força que sedueix tot i la duresa que
respiren. Tanmateix hi ha qui diu que la misèria a
Nicaragua té rostre de nen, però també el té
l’esperança.
C
U
L
T
U
R
E
S

C
U
L
T
U
R
A
Freixenet, Dolors; Bayés, Pilarín.
Petita història de les dones a
Catalunya. Barcelona: Mediterrània,
2002
Un llibre infantil il·lustrat per Pilarín
Bayés que d'una manera molt
senzilla, però completa i entenedora
fa un recorregut al llarg de la història
de Catalunya i de les dones que l'han
fet possible. Des de les primeres
figures femenines de les pintures
rupestres del Cogul fins a les
escriptores actuals. La història
contada des del punt de vista femení,
que no deixa de ser pràcticament el
50% de la població catalana
El racó de la biblioteca
Dones
Biblioteca Comtat de Cerdanya
Thadden, Wiebke von. Una filla no és un fill: breu
història de les noies, de l'antiguitat als nostres
dies. Barcelona: Empúries, 2001
Un diàleg entre una àvia i una néta és l'excusa
perfecta per fer una nova lectura de la història de la
humanitat. No parla de grans esdeveniments ni de
personalitats, sinó de les petites coses de la vida
quotidiana que han canviat la història. L'autora,
historiadora i escriptora, ens fa adonar que la idea
que els homes i dones han de tenir els mateixos drets
és molt recent i que el camí per assolir la igualtat ha
estat llarg i penós.
Woolf, Virginia. Dones i literatura: assaigs de crítica literària. Barcelona: Columna,
1999
Hem volgut triar Virgínia Woolf com a exponent d'escriptora perquè va ser una de les
primeres dones a reivindicar “l'habitació pròpia”, un espai de la dona i per a la dona que
li permetés realitzar-se en la seva individualitat i no com un apèndix del marit, del pare o
dels fills. Això que ara ens sembla tan evident no ho era fa un segle, malauradament no
ho és encara per a moltes dones, i aquesta idea va suposar una petita revolució en el
seu temps. Woolf és força coneguda com a novel·lista, però també és important el seu
paper de crítica literària. En aquest recull d'assaigs, editats per Isabel-Clara Simó, ens
introdueix en la literatura d'escriptores reconegudes i ens ofereix el seu agut punt de
vista.
Dayton, Jonathan; Faris, Valerie. Pequeña
Miss Sunshine. Madrid: Twentieth
Century Fox, 2007
Aquesta pel·lícula, que va aconseguir dos
oscars: al millor guió original i al millor actor
de repartiment, ens explica el viatge al llarg
dels Estats Units d'una família ben original
a un concurs de bellesa infantil. És un film
sobre la família, sobre les relacions
humanes i sobre l'èxit i el fracàs. Però ens
interessa sobretot la crítica, divertida però
alhora mordaç, dels concursos de bellesa
infantils tan populars a Amèrica del Nord,
on el desig d'agradar i guanyar està per
sobre de la dignitat i dels desitjos de les
participants.
Fisher, Helen. El primer sexo: las capacidades innatas de las mujeres y cómo
están cambiando el mundo. Madrid: Taurus, 2000
L'autora és una reconeguda antropòloga que amb aquest llibre intenta capgirar la
percepció dels dos sexes, de la família i de la societat en general. Segons Fisher, el
procés evolutiu iniciat a la prehistòria ha desenvolupat el cervell femení amb unes
habilitats concretes (pensament en xarxa, millor expressió verbal, astúcia i capacitat
de negociació) que en aquest moment situen la dona en una millor posició que
l'home en molts àmbits. Fisher investiga també l'evolució de la vida familiar, afectiva i
sexual de les dones i les conseqüències que aquesta evolució pot tenir en la societat
actual.

Sandra Adam - Clàudia Segarra
Enguany el Festival Internacional d’Edinburgh ha
complert 60 anys. L’agost de 1947 es celebrà la primera
edició promoguda per l’associació d’homes vinculats a
la cultura. Va néixer com a necessitat de tolerància i
aproximació a l’ésser humà després dels horrors
viscuts durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).
El Festival, sense ànim de lucre, es defineix com un
ritual social i artístic on no hi ha continent, país,
comunitat, cultura o civilització que no hi sigui present.
S’inicià com un programa de música clàssica, teatre,
òpera i dansa que amb el temps esdevindrà un conjunt
d’espectacles on no existeixen fronteres entre
disciplines. S’hi afegeixen, més tard, el Festival de Jazz
i Blues, el Festival de Cinema i el Festival d’Art.
Seguint l’ideal fundacional de plataforma per l’esperit
humà, cada mes d’agost, la capital escocesa es En l’edició d’aquest any molts espectacles han tractat la
submergeix en la cultura. Carrers, teatres, cinemes, temàtica de la integració social: el racisme,
facultats, centres d’art, cafès i tota mena d’organismes l’esclavatge, la discriminació de la dona, i en alguns
públics s’endinsen en un mar de respecte per l’home en espectacles hi han participat persones amb
totes les seves formes d’expressió. L’espectador pot discapacitats tant físiques com psíquiques.
gaudir d’una gran quantitat d’espectacles i esdevenir- El Festival Internacional d’Edinburgh fa de la tolerància
ne protagonista; l’accés és en bona part gratuït o a un mitjà de vida.
preus accessibles. A més, s’estableix una jornada on
més de dos-cents espectacles es presenten a portes
obertes.
Festival Internacional d’Edinburgh
http://www.eif.co.uk/
http://wwedfringe.com/
Fotografies: Sandra Adam
C
US
OL
CT
UI
ER
TA
A
T

P
E
R
S
O
N
E
S
Hem estat
Entrevista a Josep Lizandra
Marina Barnola
En Josep Lizandra és l’home de l’acordió, de la esdevé de manera natural un fet directe quan 25 anys
danses i cançons tradicionals. Aquests són enrere m’hi instal·lo definitivament, i em relaciono amb
elements indestriables de la seva vida. Així, des de vells acordionistes, balladors i cantaires que encara
negociar de ben jove amb la guàrdia urbana, per recorden o fins i tot mantenen alguna d’aquestes
poder ballar a la plaça del Rei de Barcelona, fins a manifestacions.
impartir cursos a pobles del Pirineu, o bé
col·laborar en el Tradicionàrius i en la Festcat, ha fet Explica’ns el cas dels “Llancers”, la contradansa de
de la música la seva passió i el mitjà per comunicar- Tuixén.
se i apropar-se als altres. El ball dels Llancers l’havia tocat durant molts anys el
Sempre cordial i didàctic, ha escampat amb una ”Pepitu Farré”, un vell músic violinista de Tuixén i la gent
generositat exemplar el seu saber musical en gran encara recordava com es ballava. Aleshores,
trobades, festes, escoles i aplecs. Gràcies a després d’unes quantes sessions amb un grup
persones com ell, la música tradicional no només d’aquells vells balladors, i refet aquell ball amb la
es recupera sinó que arrela amb força en el nostre col·laboració dels mestres i alumnes de l’escola de
territori. Tuixén, vam poder tornar a ballar el
ball dels Llancers. Un cas semblant
De ben jove descobreixes el món va passar amb el ball Pla d’Alinyà,
de la dansa tradicional i de que actualment es segueix ballant
seguida et sedueix. Per què? Què cada any per la festa major a la plaça
t’aporta aquesta descoberta? q ue porta precisament el nom del ball.
Sobretot una manera ràpida i directa
d’entrar en la cultura d’un poble, Com neix “La Principal del
d’una comunitat i la possibilitat de Baridà”?
relacionar-m’hi i integrar-m’hi a nivell “La Principal del Baridà” neix de
humà. Obre fàcilment les portes l’interès conjunt amb tres nois més del
perquè quan la gent veu que poble de Músser per la música i
t’interesses per allò que sent seu, ho concretament per la que teníem més
agraeix i se sent valorada i alhora propera.Com que en aquells
pren més consciència de la seva moments no hi havia cap grup de
manera de fer, de les seves música en la nostra zona, vàrem
tradicions... buscar aquest nom, ja que en ser
l’única era la principal.
Estudies la música tradicional i les
danses d’altres països: Bulgària, Quinze anys enrere ofereixes
Romania... Quines semblances i classes d’acordió diatònic a
diferències tenen amb les l’escola de Montellà. Aquest
nostres? projecte arrela amb força i esdevé
Tots els pobles, totes les cultures han u n a i n n o v a c i ó p e d a g ò g i c a
expressat des de temps remots les important. Com evoluciona aquest
seves inquietuds i els seus sentiments a través de les nou aprenentatge? Què aporta a l’escola?
danses. Així podem trobar des de danses simbòliques Bé, la qüestió de l’acordió diatònic a les escoles arrenca
de culte a la terra o a la natura en general, danses d’una manera planera i voluntària, tant per part meva
cerimonioses, danses de festa o de relació social fins a com per part dels pares, nens i professorat. Dóna als
danses jocs utilitzades com a vehicle per expressar-se i infants dels poblets de la zona la possibilitat d’aprendre
relacionar-se. I això en major o menor mesura ho a tocar un instrument que els és proper, a través del
trobem en totes les cultures. Després segons el clima, qual es vehicula una història recent de sentiments,
el veïnatge, la història...s’expressaran amb moviments alegries i enyors que alhora poden expressar tant en
més o menys pausats, amb més o menys ritme, etc. festes com en la intimitat. Els deixava un acordió que es
podien emportar a casa i, al cap d’un temps, si els
Un cop establert al poble de Músser, t’interesses interessava se’n compraven un per poder cedir el
per les danses del Pirineu, sobretot les del Pallars, primer a algun altre nen que també volgués participar
Vall d’Aran, Cerdanya i Alt Urgell. Recuperes en el projecte. Hi anava un cop a la setmana, una o dues
danses que antigament es ballaven. Com realitzes hores, abans de recollir el meu fill.
aquest procés? La cosa es va anar fent gran i passats uns anys, dues
Les danses, juntament amb les músiques i les cançons mares més (la Georgina primer i la Martina més tard)
m’han atret de sempre i al Pirineu aquesta atracció ensenyaren també a tocar l’acordió i fins i tot van

escampar el projecte a altres escoles. Així, amb altres Explica’ns la recuperació de la cançó de Solanell:
pares i evidentment amb els nens, es forma el grup de “El Gall negre”
joves acordionistes del Pirineu: “Els Manxaires”. Fem Les cançons tradicionals acostumen a ser d’autor
intercanvis amb altres joves del País Basc, tallers de desconegut, però en aquest cas l’autor -l’Agustinet de
cap de setmana... Actualment, és de llarg la zona de Pallerols del Cantó- va ser partícip d’un cas que va
Catalunya amb més quantitat de nens i joves passar a Solanell cap a l’any 1929 i que recull la cançó.
interessats per aquest instrument. Resulta que en aquell temps en aquest poble, que
actualment està abandonat, hi havia dos actes
Fruit d’aquest treball a les escoles han sorgit paral·lels: per un costat, a l’església es passava el
diferents grups de joves formacions musicals que rosari; i per l’altre, a fora la plaça hi havia tota una colla
interpreten música tradicional. És així? xollant ovelles i fent gresca. Tanta gatzara feien que el
Sí, actualment hi ha formacions com l’Escamot capellà va sortir cridant empipat per fer-los callar: “-Fora
Tamarro, els Astorets del Pirineu, les Ai mare, els Ara d’aquí si no voleu venir a rosari!” Van tenir les seves
Pla, els Tanyuts o el noi amb qui toco actualment: l’Elies raons i l’Agustinet, que era acordionista, ràpidament li
Porter, amb el qual formem “La Sonsoni”. La majoria va treure una cançó que es va popularitzar i encara
dels joves intèrprets són formats inicialment en avui és de les més populars que es canten per la zona
aquestes escoles rurals del nostre territori. Amb l’Elies, de la Seu i més lluny.
que per cert és un excel·lent músic i actualment
professor de l’escola de música de la Seu, vàrem
començar ja fa més de 10 anys (llavors ell en tenia 14) i Danses i cançons es donen la mà en un món que no
seguim anant per les petites festes, aplecs i està per romanços. Podrà conviure la cultura
celebracions diverses dels nostres pobles. Tot plegat tradicional amb les noves tecnologies?
confirma que avui dia la música tradicional té el seu lloc i Sí. Crec que cada cosa té el seu espai, i en aquest món
pot ser plenament vigent que tendeix cap a la globalització, cada cop són més
importants les petites coses que singularitzen i donen
personalitat a un territori. Ja ho diuen: “pensa
globalment i actua localment”. A més, les cançons i les
danses ajuden a relacionar-se i sentir-se part d’una
comunitat, i això en aquest temps de tecnologia i
aïllament és molt necessari i gratificant.
El treball a les escoles rurals o unitàries ja l’havies
començat molt abans oi?
Sí, el primer contacte que tinc amb les escoles ve a
través d’una subvenció que el Ministerio de Cultura va
concedir per tal de recuperar i impulsar tradicions i
costums de diferents zones geogràfiques de muntanya.
Vam recuperar algunes danses com les que explicàvem
abans i moltes cançons que els mateixos nens
gravaven dels seus padrins. A més, fèiem tallers de
construccions d’instruments, petites audicions de
diferents famílies d’instruments, danses i passada de
diapositives. Un programa variat i que procuràvem amè
on els nens a part dels coneixements que rebien,
prenien consciència del valor de la cultura tradicional
com a part de la seva pròpia història. Tot això ho fèiem
conjuntament amb els companys de la Principal del
Baridà: el Jep Olm, el Pere Font i el Rafel Llobet.
La cançó és l’ànima del poble. Com fa la Marxa del
Baridà?
Som d’aquí, som d’ allà, som la gent del Baridà
per fer gresca al primer crit i els darrers per tornar al llit.
Ai noia noia no em diguis no, que tu no vols ballar amb
mi aquesta nit.
Ai noi noi noi no et dic pas que no, que prou m’agrada la
cançó.
Un llibre: El segle de la llum
Una cançó: La cirereta
Un desig: Harmonia
Un bon costum: LLevar-se d’hora
Una muntanya: La Muga
Un instrument: L’acordió diatònic
Un lloc per viure: Músser
Un menjar: L’arròs de la padrina
Un personatge històric: Josep Duran ,“el Narcís”
de Músser de qui vaig aprendre algunes cançons
Un sentiment: Estar enamorat de la vida
P
E
R
S
O
N
E
S

A
C
T
I
V
I
T
A
T
S
Hem estat
Sortida a Andorra
Crònica del diumenge 29 de juliol de 2007. Un Grup de la Fundació
ADIS surt a les 9 h. des de Puigcerdà cap a Canillo, Andorra, on ens
trobarem amb la gent del Fons Social de GRANDVALIRA que ens ha
preparat una jornada molt animada.
Quan arribem a Andorra ens espera la Cristina i els seus monitors per
pujar al telecabina. Per alguns serà la seva primera vegada. Quines
vistes i quina gent més agradable! Les activitats que ens tenen
preparades fan les delícies del nostre grup. Hi ha dos fronts: els que
es queden a dalt que faran tir amb arc i salts en el llit elàstic; i els que
van a baix aniran amb canoes al llac o practicaran en el minigolf.
Tothom està desitjant participar i realment ens ho passem d’allò més
bé.
El matí s’està escapant i arriba el migdia, fem la trobada a baix amb la
resta del grup, però s’ha de baixar amb el telecadira i alguns lluiten
contra el seu vertigen; són tot un exemple. Després de fer una volta al
llac tornem al telecadira per anar al restaurant a dinar.
Durant el dinar tothom comenta les emocions de la jornada; realment
ha estat molt més del que ens esperàvem. Els monitors que ens han
acompanyat han fet molt bé la seva tasca i han sintonitzat molt amb
els nostres nois/es.
Des de la Fundació ADIS volem agrair a GRANDVALIRA, a la Cristina
Viladomat i als seus monitors que ens hagin fet passar una estona
inoblidable que servirà per establir lligams de solidaritat.
Afavorir els Discapacitats en la Integració Social
La generositat de les persones fa possible aquest projecte !
Tu tambè hi pots col.laborar:
- Fes-te soci col.laborador
- Fes donatius puntuals
- Anuncia el teu establiment a la revista
(C.C. Caja Madrid 2038 8962 75 6000031924)
Truca’ns i t’informarem: 972 88 01 06
La teva solidaritat és important !
“El Local”, c/ Coronel Molera, 9 - 17520 Puigcerdà Tel: 972880106
e-mail: adis@fundacioadis.org - www.fundacioadis.org

9
CASA LLEVET, S.L.
VENDA DE
PINTURA I
DECORACIÓ
Av. del Segre, 12 Baixos
17520 PUIGCERDÀ
972 880 690
C A R N I S S E R I A
X A R C U T E R I A
P a s s e i g 1 0 d ’ A b r i l , 2 7 i 2 9
1 7 5 2 0 - P U I G C E R D À
Te l . 9 7 2 8 8 0 3 3 2
Espai sense fum
ASSESSORIA FISCAL - LABORAL
ASSEGURANCES
Espanya, 27 bxos - Puigcerdà
Tel. 972 880 700 - Fax 972 882 486
gestoriaestanol@infonegocio.com

octubre
Exposició de l’Institut d’Estudis Catalans,
Avui
Del 15 al 29 d’octubre al Museu Cerdà
XIII Trobada Micològica de Tardor de
Cerdanya.
12 i 13 d’octubre al Museu Cerdà
5è Concurs de Fotografies de Bolets.
El Museu Cerdà juntament amb l’Associació
Fotogràfica de Cerdanya i el Patrocini de
l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de
Puigcerdà, convoquen el 5è Concurs de
Fotografies de Bolets, amb motiu de la XIII
Trobada Micològica de tardor de Cerdanya.
El tema principal són els Bolets de
Cerdanya.
novembre
CULTURA
IX Festival Internacional de Música de Tardor.
Orgues de Ponent i del Pirineu.
Dijous 1 de novembre de 2007. 21.30 hores.
Església de Sant Domènec de Puigcerdà Concert
de Cant Gregorià i Orgue.
Cor del Taller d’Estudis Medievals i Miquel
Gonzàlez a l’orgue.
FESTES i TRADICIONS
VILALLOBENT. SANT ANDREU, PATRÓ DE VILALLOBENT
Dissabte 30 de novembre
XXVII FIRA DEL BESTIAR
i FIRA MULTISECTORIAL
3 i 4 de novembre
DISSABTE 3 NOVEMBRE
CONCURS DE CAVALLS HISPÀ-BRETÓ
ACTIVITATS ESPORTIVES
HOMENATGE DE LA VILA A JOSEP A. HERMIDA.6 d’Octubre
TERRITORI HERMIDA LA CERDANYA.7 d'octubre Marxa de fons
bicicleta de Muntanya. Circuit de 55 Km .
X MITJA MARATÓ DE PUIGCERDÀ. 21 OCTUBRE 2007 .
Participació oberta a tothom. Categories oficials de la federació.
circuit de 21,097 km Puigcerdà, Sortida i arribada al Club
poliesportiu Puigcerdà
CURLING. II BONSPIEL INTERNACIONAL VILA DE PUIGCERDÀ. 13 i
14 d'octubre
AJUNTAMENT DE PUIGCERDÀ
més informació : www.puigcerda.com
agenda puigcerdà