JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

R
44
La crítica va tornar a reaccionar molt positivament. Valentí
Puig va escriure a El País: «Estremida memòria, de Jesús
Moncada, és com un camí amb diligències i gent de veritat
que passa, intacte, pel costat d’aquelles baluernes narratives
de la modernitat, dedicades a denigrar la impuresa de la realitat
convertint-la en ficció tan pura que ja resulta molt més
convencional que tornar sense reserves mentals al paisatge
de l’existència tangible dels personatges [...]. Com un acte de
fe en la ficció sustentada per la realitat, Moncada fa ús ben
competent de les convencions narratives per servir a la credibilitat
i no per desacreditar-la.» 31
Isidor Cònsul, a l’Avui, va comparar Moncada amb Faulkner
i Benet, per la creació d’un món literari propi, 32 i al mateix
diari David Castillo va considerar que «Estremida memòria ens
ofereix un nou recital tècnic d’integració dels diferents elements
de la història i, sobretot, de l’enfocament del punt de
vista, d’una omnisciència múltiple en els pensaments, les percepcions
i els sentiments dels personatges de la comunitat.
Moncada fa autèntics jocs malabars amb els personatges, que
es mouen entre realitat i ficció, entre la documentació recollida
per l’escriptor i la seva imaginació». 33
Vicenç Pagès, a Presència, va escriure: «Quan llegeix Estremida
memòria, el lector no té la sensació de trobar-se davant un
autor nostàlgic, de boina i gaiato, sinó davant d’un escriptor
capaç d’ordir estructures laberíntiques amb una llengua bella i
creïble, estructures sorgides –això sí– d’una atracció innegable
pel passat de Mequinensa, el poble on Moncada va néixer i que
ara reposa sota les aigües d’un pantà. Cadascú s’inspira on vol,
o bé on pot, o bé on sap: el que compta no és el punt de partida
–la realitat. Al capdavall, els temes són sempre els mateixos: la
mort, l’amor, el poder, el pas del temps…» 34 I afegia: «Estremida
memòria és un puzzle, però també una teranyina. El lector, atrapat
per la prosa fluent i l’acció elíptica, ha d’anar intuint i endevinant
el dibuix general a partir de pistes disposades amb cura.»