JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

R
38
exemple, la Carlota de Torres és un personatge que s’entén
aquí i a l’Empordà, i l’altre dia em deia el Sergi Pàmies que
s’entenia a Moscou. És això el que m’interessa. Si parlo del
riu, dels minaires i d’aquella vida és perquè em sembla que
pot ultrapassar els límits geogràfics.» 22 Uns anys després, amb
molta més perspectiva, insistia a El País: «Allò va ser una polèmica
absolutament artificial, una polèmica que no anava enlloc.
A més, Camí de sirga és una novel·la que queda molt
lluny dels presupòsits del gènere rural. Els llibres són bons o
dolents, i s’ha acabat.» 23
En un article, publicat el 1985 a El País, recollit posteriorment
al llibre Cabòries estivals, Moncada tractava amb ironia
d’aquest tema. «Com a primera providència», escrivia, «el
Parlament hauria de declarar els escriptors rurals “espècie en
perill d’extinció” i dictar (no sabria dir si amb l’assessorament
del Departament de Ramaderia, Caça i Pesca, perquè la burocràcia
té cops amagats) disposicions d’urgència que en garanteixin
la conservació. Ara bé, la situació és tan delicada que
unes mesures purament passives resultarien insuficients i caldria
engegar tot un pla de repoblació de les zones més afectades
amb escriptors urbans, sotmesos prèviament a un curs de
reciclatge intensiu segons un programa ben estudiat (i això sí
que justifica la creació d’un organisme on encabir dotzenes
d’amics i coneguts i algun expert en la matèria).» 24
La galeria de les estàtues
Hi havia expectació per veure com seria la següent novel·la
de Jesús Moncada, ja que el llistó havia quedat situat molt
amunt, però aquest no es va deixar atabalar pels elogis; va
continuar treballant a la seva i quatre anys després de Camí de
sirga, el 1992, va treure una novel·la, La galeria de les estàtues,
que en contra del que tothom esperava no estava ambientada