JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

miners, la societat de les festes, del cafè, de la família, les referències
a la història immediata i al present.» 15
El cafè de la Granota
El següent llibre que publicaria Moncada, el 1985, seria El
cafè de la Granota, un recull de catorze contes ambientats a
Mequinensa, amb els mateixos personatges, el món del riu i
amb una imaginació i un humor marca de la casa, però també
amb una llengua més treballada i amb no tant abús del diàleg.
Al llibre trobem històries entranyables de «lo poble» on
s’alternen la comèdia i el drama i amb un vernís de nostàlgia
gens llepat. En un parell dels contes trobem un coqueteig amb
el gènere negre, però sempre passat pel filtre de l’humor.
La crítica va tornar a aplaudir Jesús Moncada. Estanislau
Vidal-Folch va destacar a El País la destresa literària de l’autor,
que no queia en cap moment en els paranys que comporta fer
uns contes sobre temes locals. «Aquest poble val per tot altre»,
escrivia, «és a dir que s’aproxima al que seria una al·legoria
del món, estem dient que els perills de folklorisme i localisme
s’hi han salvat.» 16 Afegia, a més, que Moncada tenia
el mèrit d’acostar-se als contes amb una nostàlgia amb humor.
«L’humor s’hi sustenta en gran part en el llenguatge literari,
tibant, expressiu, propi d’un equilibrista. Col·loquialismes, girs
específics de la Franja de Ponent entenedors per a un parlant
oriental, que a través d’ells pot descobrir tresors lèxics impensats.
Les locucions hi tenen, doncs, una funcionalitat narrativa
i, si sembla estrany dir-ho, no és pas gratuït, perquè és ben cert
que, els darrers anys, amb la intensificació i extensió del cultiu
literari d’aquesta mena d’expressions, s’ha abusat de la “troballa”
descontextualitzada que fa artificial l’escrit. Però, és clar,
això només ho poden superar autors amb agudesa lingüística.
I d’això es tracta.»
R
31