JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

R
30
en obrir les portes d’una lectura, és perquè estic convençut
que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que
incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula
alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne
constància escrita perquè no es perdés del tot.» 13
Moncada, que sempre va agrair l’ajut de Calders, puntualitza
que no està gens d’acord amb una part d’aquest pròleg.
«Hi ha una cosa que és inexacta, que ja li vaig dir aleshores al
Calders», observa. «En discrepava quan es va publicar per primera
vegada i en continuo discrepant ara. Diu que jo em vaig
fer escriptor perquè desapareixia el meu món de Mequinensa.
Això no és així. Jo ja era escriptor. Ho sóc d’ençà que vaig
poder agafar un llapis i escriure històries. Ser escriptor ha estat
sempre la gran passió de la meva vida.»
Les primeres crítiques a Històries de la mà esquerra van ser
força elogioses. Diversos crítics van coincidir a dir que havia
nascut un autor interessant, dotat d’una sòlida veu pròpia, que
parlava d’un món que fins aleshores no havia estat narrat en
català. El setembre de 1981, Jaume Pont va escriure a l’Avui:
«Moncada accedeix a aquesta realitat tot superant l’exigència
costumista i recolzant-se en l’alè mític d’uns personatges i una
terra que fan de l’imaginari, la superstició, la fantasia i les creences
atàviques o ancestrals, una raó de vida.» 14 I uns mesos més
tard, Francesc Parcerisas va destacar el llibre al setmanari El
món i va opinar que era «un recull absolutament insòlit. Insòlit
per la maduresa i la força narrativa que mostra el seu autor i,
més que res, per l’habilitat amb què aconsegueix crear un món
complex, ric, divertit i innegablement personal.» «El poble de
Mequinensa», afegia, «esdevé un àmbit a mig camí entre l’apunt
realista, l’anècdota costumista i la fantasia onírica, perfectament
coherent i travat gràcies no sols a aquesta unitat d’espai sinó
també a l’aparició repetida dels mateixos personatges en històries
diferents. Ens trobem davant una mena de Macondo català
que integra perfectament la vida dels raiers, dels pagesos o dels