JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

R
24
antic, tant que qualsevol ordinador personal d’ara és el Concorde
al costat d’aquell trasto. Però llavors era una revolució.
Poc després, el 1975, va morir el propietari, González Porto, i
la màquina també es va anar morint, fins a quedar completament
desfasada. Era una antigalla; cada vegada que havia de
posar cursiva, havia de canviar el tambor de les lletres i tenia
avaries cada dos per tres.»
La Montaner y Simón va plegar uns anys després de la mort
de González Porto i l’edifici, obra de Domènech i Montaner
del 1885, va acabar convertit en seu de la Fundació Tàpies i
va ser coronat amb l’escultura «Núvol i cadira», d’Antoni Tàpies.
En total, Jesús Moncada va treballar tretze anys allà, tretze
anys dels quals guarda molts records i que constitueixen la
base de la redacció de la seva propera novel·la, encara sense
data de publicació.
Primers premis
La sort de Jesús Moncada va canviar de cop quan, animat
per Pere Calders, es va presentar a alguns premis literaris. En
pocs mesos de diferència va guanyar el Premi Brugués, el 1970,
amb el relat «La lluna, la pruna», i va obtenir el segon premi
de la Crida als escriptors joves feta per la revista Serra d’Or. El
seu reportatge «Crònica del darrer rom» va ser publicat a la
revista el març de 1971; poc temps després, el 26 de maig del
mateix any, guanyava el Premi Joan Santamaria amb quatre
narracions que eren el nucli del llibre Històries de la mà esquerra.
L’endemà de la concessió del premi Joan Santamaria apareixia
al diari TeleExprés la primera entrevista feta a Moncada. La
firmava Josep M. Sòria, que seria més tard subdirector de La
Vanguardia, i li preguntava per què s’havia presentat al premi.
Moncada responia: «Hay que publicar. Dar a conocer lo que