JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

R
22
al seu estudi. Era de l’edat del meu pare. Al matí fèiem pintura
comercial –quadres amb força aigua, molts arbres i alguna
vaca– per viure; la resta del dia, pintàvem per a nosaltres. A
més, jo anava a estudiar gravat a l’Escola d’Arts del Llibre.» 5
Quan Moncada ja portava un any pintant, el va venir a veure
a l’estudi un amic d’Edmon Vallès que li va dir que a l’editorial
Montaner y Simón, una de les més antigues d’Espanya (fundada
el 1861), necessitaven «un pedagog» per revisar la traducció
d’una enciclopèdia juvenil de Mondadori. «Em vaig treure
la disfressa de pintor, em vaig posar una corbata i hi vaig anar»,
recorda Moncada. «Em va rebre Josep Soler i Vidal, que llavors
jo no sabia que era un dels fundadors del Partit Comunista
Català. Feia poc que havia tornat de l’exili; era un personatge
sec, amb no gens de sentit de l’humor, però molt interessant.
Em va dir que havia de parlar amb Pere Calders (que havia
tornat de l’exili el 1962), però que en aquell moment era de
vacances i que tornava al setembre. Vaig tornar-hi llavors i em
va donar la feina.»
La primera feina de Moncada a la Montaner y Simón va
consistir a fer un inventari de les coses de valor artístic que es
conservaven després dels successius saquejos que havia patit
l’editorial. «Vaig trobar més de 500 dibuixos de Mas i Fontdevila
i d’altres il·lustradors, com ara coses d’Apel·les Mestres»,
recorda. «Jo tenia un talp al magatzem amb l’ordre que m’avisés
quan veiés una capsa o un calaix ple del que en deien
“monigotes”.Hi havia fins i tot alguns gravats de Goya i una
edició príncep de Nebrija i del Quixot. I una col·lecció de
gravats de Doré de La Divina Comèdia. Al final, quan l’editorial
va entrar en crisi, tot allò es va haver de vendre per pagar
els sous dels treballadors.»
Quan Moncada parla de l’ambient de la Montaner y Simón,
on va treballar durant tretze anys, se li il·luminen els ulls. «L’ambient,
si més no al nostre departament [el de Producció], era
molt agradable. Amb un cap com Pere Calders, ja t’ho pots