JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

punt que la gent no parlava d’una altra cosa. Començaven
parlant del que fos i acabaven parlant del problema del poble.
Aquella incertesa era present les 24 hores del dia. Una incertesa
voluntàriament allargada des de dalt, per les raons que
fossin, entre altres, per veure si acabaven amb la resistència
de la gent, tothom fotia el camp i no calia embolicar-se més.» 7
I en una altra banda ha afegit: «La incertesa sobre el nostre
futur provocada per la construcció dels pantans dura gairebé
tretze anys. Quan arriba el moment d’abandonar la vella Mequinensa,
una gran majoria de vilatans funden una cooperativa
per construir la nova. Continua la tradició democràtica malgrat
el franquisme.» 3
Viure a Barcelona
El 1966, als 24 anys, portat per la seva dèria per la pintura
i la literatura, Jesús Moncada va decidir anar a viure a Barcelona.
«Vinc a Barcelona perquè Edmon Vallès em deia que
si volia escriure o pintar havia de venir aquí», explica. «En
principi havia d’anar a un projecte editorial, però se’n va anar
en orris.» És per això que busca diners en la pintura, aprofitant
l’oferta que li fa un pintor mequinensà, Santiago Estruga. «És
un bon pintor, però, per viure, fa pintura comercial, la mena
de quadres per penjar sobre el tresillo», explica Moncada.
«M’ensenya la tècnica i arribo a pintar-ne sis cada dia.» I afegeix:
«Eren tots iguals: molt de cel amb algun núvol, i molta
aigua on reflectir-hi una mica de bosc. Pintàvem sobre tàblex.
Esbossàvem els quadres en sèrie amb pintura acrílica, que s’asseca
de seguida, i els acabàvem a l’oli amb quatre tocs d’efecte.
Ens en pagaven una misèria. Si badaves, no et sortien els
comptes.» 3 En una altra banda ho amplia així: «El pintor Santiago
Estruga, un altre mequinensà i un dels tipus més divertits
que he conegut, un personatge de novel·la, va donar-me feina
R
21