JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

R
20
menjar ràpid perquè després haig d’anar a treballar.” Venia,
dinava, es posava a parlar i a les set del vespre deia: “Ja és
massa tard per anar a Favara. Un altre dia.” Mai no hi va anar…
Era un gran personatge i és cert que va jugar un paper important
en la meva formació literària. M’enviava llibres en català,
sobretot traduccions de la col·leció “L’Isard” de l’editorial Vergara,
on ell treballava. Ell mateix va traduir una novel·la que
m’agrada molt, Crist s’ha aturat a Èboli, de Carlo Levi. I també
El diable als turons, de Cesare Pavese, i una d’Ignazio Silone….
Entre els llibres que em va enviar, recordo que també hi havia
La pesta, d’Albert Camus.»
Un altre personatge que va jugar un paper clau en les lectures
de Moncada va ser un parent de França. «Un cosí germà
del meu pare vivia exiliat a França, a Montauban, i el pare va
haver d’anar una vegada a Andorra per veure’l, ja que no el
deixaven entrar a Espanya», explica. «El seu fill, que era un
any més jove que jo, passava els estius amb la seva mare a
Mequinensa [...] i em portava llibres de la col·lecció “Le Livre
de Poche”. Així vaig poder llegir llibres prohibits d’autors francesos
com Camus, Sartre, Rabelais… També alguns clàssics,
tant francesos com anglesos traduïts al francès. Recordo llibres
com Contrapunt d’Aldous Huxley o L’amant de Lady Chatterley,
de D. H. Lawrence.»
El tancament de les mines va coincidir amb el començament
de les obres dels pantans de Mequinensa i de Riba-roja.
Sempre que en parla, Moncada recorda aquell fet com a traumàtic.
«Jo tenia uns 14 anys quan es va començar a parlar de
fer la presa», recorda, «però van passar molts anys fins que el
projecte es va tirar endavant. Als anys setanta, quan jo ja era a
Barcelona, és quan el poble va quedar enrunat i cobert per
l’aigua.» «Pensa que allò [la construcció del pantà] va ser una
cosa molt dura», ha dit a la revista El Temps. «Viure-ho des de
dintre degué ser terrible. L’angoixa de què es parla al llibre [a
Camí de sirga] va ser un fet quotidià durant dotze anys, fins al