JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

R
18
places que no es cobrien mai perquè a la gent li feia por anar
a Mequinensa», recorda. «Em van denegar la plaça perquè no
tenia els 18 anys. Aleshores, el secretari de l’ajuntament va
escriure a la inspecció dient que hi havia places que no es
cobrien mai, però que al poble hi havia un noi jove amb una
certa cultura que ho podria fer. Van dir que sí. Com a mestre
no em volien, però com a noi que ajudava, sí...» 6
Durant un parell de cursos Moncada va fer de mestre al
poble, fins que se’n va haver d’anar a fer el servei militar, primer
al regiment d’Artilleria Antiaèria de Calataiud i després a
la Jefatura del mateix cos a Saragossa. A la tornada va estar
ensenyant un parell d’anys més al poble, fins que va decidir
anar-se’n a Barcelona.
Escriure en català
Jesús Moncada, mentrestant, llegia molt, fins al punt que
ell mateix s’ha qualificat com «un autèntic devorador de llibres».
En aquells anys es dedicava, a més, amb un clar esperit
investigador, a entrevistar els darrers calafats i llaüters de la
vila. Ho feia en castellà, però de seguida es va adonar que hi
havia alguna cosa que no acabava de rutllar. «Em faltava el
lligam íntim amb l’eina...», ha dit. «Poder escriure en la meva
pròpia llengua va ser definitiu.» 5 Quan Mercè Biosca li pregunta
en una entrevista si feia aquella investigació amb la
intenció d’arreplegar material per a futures narracions, respon:
«El món del riu em fascinava. A més, era evident que allò s’acabava.
Potser el meu subconscient ja treballava pel seu compte.
De fet, les llargues converses amb el vell Raiet, un dels constructors
de llaüts més fins de l’Ebre, i amb els dos patrons més
grans que vaig conèixer –Canero i Sanjuan (el segon més conegut
com “l’Almirant”), diferents com la nit i el dia i, com
s’escau, rivals eterns– i amb altres navegants van ser fonamen-