JESÚS MONCADA - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

R
12
de Sant Francesc. «La botiga va ser bàsica», recorda. «Jo hi
ajudava de petit i per a mi es va convertir en un observatori
ideal per a tota mena de personatges: els clients, els transportistes,
els llaüters… Allà podia sentir moltes històries del riu i
del poble.» Un altre lloc d’observació privilegiat eren els cafès
del poble, on el petit Jesús Moncada anava de taula en
taula, escoltant històries i recollint un material de primera que,
encara que llavors ell no ho sabés, li hauria de servir més endavant
per construir una obra literària de gran qualitat. «Als
cafès passava tot pel sedàs», explica. «Era l’àgora! Era l’antiga
àgora grega; s’hi discutia de tot, del diví i de l’humà; no s’escapava
res… I al costat de l’humor, que dilueix i endolceix les
coses, també hi havia la mala bava que la brama sempre comporta.
Les tertúlies als cafès de Mequinensa eren una meravella!
Jo era un cul de cafè en aquest sentit; hi anava a escoltar,
recollia totes les històries que s’hi explicaven. A més, el català
hi era molt pur, els castellanismes es podien agafar amb pinces;
va ser després que la corrupció va arribar, sobretot per
mitjà de la televisió.» 1
El poble vell de Mequinensa juga un paper cabdal en l’obra
de Jesús Moncada, ja que apareix en tots els seus llibres, i en
la majoria en un lloc absolutament central; és per això que val
la pena que ens aturem en la relació que l’escriptor ha tingut
amb «lo poble», com diuen per allà. L’escriptor Hèctor Moret,
mequinensà com Moncada, ho ha estudiat a fons i, en una
feina exhaustiva, ha deixat clares les coïncidències i les divergències
del món real amb el món de la ficció, 2 però aquí ens
limitarem a fer una ullada més superficial. Comencem per una
dada bàsica: la del naixement. Jesús Moncada i Estruga va néixer
a Mequinensa l’1 de desembre de 1941, «en l’etapa més
dura de la postguerra i en una vila de vençuts», com ell mateix
ha dit en una entrevista. 3 Els seus primers records són, per tant,
poc amables, fins al punt que en la mateixa entrevista defineix
aquella època com «duríssima i, per a una criatura, incom-