Libro fiestas 2008 - Ayuntamiento de Biar

La Foguera
del Divendres de Dolors
A
Biar és molt popular –tal
vegada avui menys– el
nom de Dolores, Doloretes,
M.Dolores i Loles.
Per què té tanta popularitat
aquesta advocació i quina és la
seua relació amb el foc?.
En quant a la popularitat d’aquest
nom no devem oblidar que al nostre
poble es va instal·lar a les darreries
del segle XVI i fins el primer quart
del segle XX amb el paréntesi de la
desamortizació de Mendizábal una
comunitat de franciscans caputxins
que seguien l’ideal de Mateo Bascio
de tornar als principis evangèlics:
viure en la pobrea més absoluta,
servir als més dèbils i necessitats i
treballar per la Justícia Social.
Aquests frares eren molt populars
entre la gent humil i treballadora
i des de el primer moment es
posaren al Server del poble. Ells
eren els que atenien els malalts,
els marginats, els apestats en
temps d’epidèmies o intervenien
mediant en els conflictes socials.
Ells van difondre les devocions
populars referents a la Passió de
Crist. A la provincia de València
per influència de l’Arquebisbe
Joan de Ribera li donaren el nom
de La Preciossíssima Sang de
Crist. Entre totes aquestes devocions
es troben també “Els Dolors
de la Mare de Déu”.
El que aquestes devocions arrelaren
tan promete al poble es deu a que
la gent els tenia una gran estima per
la seua preferència, entega i dedicació
demostrada cap els més desfavorits.
La relació que té amb el foc hem
de buscar-la en la importancia que
el foc té en la cultura mediterrània
com element aniquilador, purificador
o lúdic-festiu.
És aquest sentit purificador i
de neteja a més del lúdic, el que
sembla tindre.
Costum molt difós per tot arreu
de les nostres terres és fer una
132 M O R O S I C R I S T I A N S
foguera entre Carnestoltes i el
Dissabte de Glòria.
Aqueta foguera es fa en un lloc
cèntric –plaça del poble– i la majoria
de les vegades recolzada per
l’Ajuntament.
Tot el poble participa aportant
llenya i tota mena d’atifells i
mobles inútils, donant-li un carácter
lúdic, ja que la gent es reuneix
al voltant de la foguera per a
calfar-se, parlar, jugar o fer una
bona torrada de carn.
A molts llocs cremen com a acte
purificador un ninot que representa
el mal i que deu ser destruït per
començar una nova etapa –El xop
d’Agres– o trencar la rigidesa de la
Quaresma –La Vella d’Agost, La
Vella de Serra d’Elx, i Els Nanos
de Cocentaina– o el fi d’un període
que dona pas a un altre més important
com és La Pasqua –La foguera
de la Mare de Déu dels Dolors–.
La nostra cultura té unes profundes
arrels jueves-cristianes i la festa
de Pasqua se celebra a les dues cultures.
Els jueus abans de la festa netegen
la casa i l’arreglen, trauen fins
l’últim racó desfent-se de tot el que
no serveix inclós el llevat –lleudo–
que tenen en casa per a fer el pa.
A Biar això continua fent-se ja
que després de Pasqua venen les
Festes de Maig i la casa ha d’estar
preparada deixant-la impecable
per quan apleguen els dies més
importats del calendari local.
Després d’aquesta introducció
passe a descriure en què consistia
“La festa de les botes”.
La Quaresma precedéis a la
Pasqua i és un període de privacions,
dejunis i abstinències.Aquest
període servia i serveix per a
reflexionar fent propòsits de millorar
i al mateix temps –sense cap
d’intenció– depurar l’organisme
degut a un canvi en l’alimentació.
Durant els quaranta dies que
durava –i dura– la gent deixava
de menjar qualsevol aliment relacionat
amb la carn, canviant la
dieta per verdures, lleguns, peix i
”salaura” com l’abadejo i les sardines
de “bota”.
En totes les tendes, en lloc ben
visible posaven la “bota” amb sardines.
A mida que anaven buidantse
les alçaven al magatzem fins el
Divendres de Dolors.
Uns dies abans de la festa els
tenders posaven a remull la bota
per a enfortir la fusta.
Aplegat el dia de La Mare de Déu
dels Dolors els fadrins del poble
anaven a per les “botes” i al mig dia
es dirigien cap el carrer del Romer
més conegut per el carrer de Les
Monges, s’en pujaven a dalt de tot
començant la festa.
La gent s’arremolinava al voltant
del que anava a llançar-la i els
altres s’amagaven a les portes de
les cases del carrer i cantons de
Luis Calpena i Torreta.
A l’hora convinguda, uns dels
més atrevits es col· locava al mig del
cantó del carrer València i juntant
les cames i alçant els braços amb la
“bota” mitjançant unes engronsades,
prenia impuls i llançava amb
força la “bota” carrer avall.
En caure colpejava contra els
granos saltant i rodolant fins trobar
un obstacle, com per exemple la cama
d’algun atrevit que la volia parar.
Aquesta acció era molt perillosa
per la velocitat que prenia la
“bota” produint a vegades un que
altre accident.
Quants colps contra les parets de
les façanes i portes de les persones
que hi vivien: La tia Sola, Leonor
i Angela –Les Matalaferes–, La
tia Dolores –Mare dels Mellats,
Consuelo La dona del tio Ramón
Conca, Malena –l’àvia de Pepe
Brandi–, La tia Piedad, Angeleta
–La Quartenona–, Teresa –La
Planxaora– i Miquelo, Manola i
son pare el tio Miquel Diez, El tio