Libro fiestas 2008 - Ayuntamiento de Biar

Entrevista a
Tomás Camarasa
- Des de quant participa en
Les Espíes? Aproximadament des
de fa uns 60 anys.
- I vosté quants anys tindría?
Catorçe.
- Estem parlant de l´any…? Si,
de l´any 1947.
- Quin paper es el que fas en la
representació de “Les Espíes”?
El paper que feia i encara faig es el
de “Escribano” o “Escriven”.
- I quina és la raó per la qual
fa aquest paper? A mi em feia
molta gràcia aquest acte quant
encara era un expectador més,
quant era molt jove. I com també
participava en el teatre, em sentía
més dins dels personatges, que
desde el meu punt de vista eren
molt simpàtics. Alguns d´ells
simpatiquíssims perquè precisament
hi havia un personatge que
li dien Bernardo Candela que
portava el orinal, “el tinter”, i el
home aquell tenía una afonía, no
parlava, però només observant els
gestos que feia, donava a entendre
més que altres que sí que
parlaven. Per això et dic, que com
participava i m´agradava tant el
teatre, analitzava els personatges
molt, i em vaig fixar en eixe paper,
el paper de l´escriven que el feia
un home qui li dien José Martínez
Mollà (“el Tío Pastereta”) i
que era molt amic del meu pare. I
el home aquell va caure malalt, i
va dir que ja no podria continuar ;
jo li vaig insinuar a mon pare que
m´agradaría participar, i va parlar
amb aquest senyor i automàticament
vaig passar jo a fer eixe
paper perquè ademés José Martínez
no tenia fills, i segons la tradició
els càrrecs passen de pares a
fills seguint la línia sucesòria.
- Tomás, podría contar-me
alguna anècdota grata i agradable?
Anècdotes hi han moltes
però jo destacaría precisament
108 M O R O S I C R I S T I A N S
una de Pepa Candela, (“La
Pusa”). Ella tenia tanta afició
i entusiasme, que moltes voltes
superava totes les dificultats. I
li diem: “entonces Pepa, enguany
què?” i ella dia “no, no, enguany
ja no isc” i claro, després venien
les festes i ella dia “bueno, si que
eixiré perquè he tingut moltes peticions”
i clar, com que era una de les
artistes principals ella feia l´esforç
i va eixir fins els últims anys. I una
altra anèdota també molt graciosa,
que es una de les ballaores, de
Pura Martínez (“La Boles”) que
va eixir molts anys en mí. I quant
venien els dies de festes ella tenía
molta ilusió i em deia: “Entonces
Tomás qué, mira, em posaré una
pamela, em posaré flors…” en fin,
una cosa massa. I venien a casa i
la meua dona, les pentinava, les
posava les flors, el “mantón de
manila”, a Pepa i a Pura i se´n
eixien fetes unes artistes.
(en eixe moment entra Ana on
estàvem fent l´entrevista)
Primero venían aqui, luego iba
yo a sus casas, y Pepa y Pura siempre
negociaban para ver quien iba
a ser la primera en arreglarse…
(es riu). Y Pura me decía “Ana,
¿qué falda me pongo?, ¿qué te parece
esta Pamela?” Y cuando se acercaban
las fiestas, venía con alguna
foto, “mira esta prenda, ¿dónde
la podemos buscar?” y Pepa “¿qué
pendientes me pongo para este
año?, ¿y las flores?”. Estaban siempre
muy ilusionadas con los preparativos,
era un entusiasmo… pero
que a las tres y media de la tarde,
del dia 11, ya estaban por aquí,
y su hija María Dolores les decía
“Que Ana estará dinant encara… !”
( i Ana es riu)…
- Va tindre moltes ballaores?
Bueno, primer vaig ballar en la
abuela de Toni Severina, després
en la mare de Toni també. Després
en ma tia Angelita i els últims anys
en Pura Martínez o “La Boles”.
Ara balle en les meues tres filles:
en Julia, Mª Ángeles i Ana. Cada
any isc en una, i elles tres s´ho van
turnant.
- I alguna anédota, però
un poc més trista o emotiva?
Bueno, algún any sí que vaig estar
un poc trist, pels motius que fòren,
però una volta ja entraves en el joc
de representar a Les Espíes tot es
quedava en un segon plano, encara
que no s´oblidava, ni desapareixíen,
pero diguerem que es
“camuflaven”,
També, quant es moria un dels
personatges de Les Espíes, en el
moment que feiem la reunió en