Libro fiestas 2008 - Ayuntamiento de Biar

Però com que des de menut a ma
casa ens han fet estimar la Festa
de Moros i Cristians, sense ser
festers, sinó músics, em movia allò
de viure una experiència nova. El
més complicat fou trobar un casc
que s’adequara a la meua talla
capil·lar. Quan em vaig veure amb
aquells pantalons grocs, la ploma
dalt del cap i la manta al muscle,
em vaig sentir molt emocionat.
Recorde que el meu fill em guaitava
entre sorprès i estranyat.
Se’n anàrem cap al maset de la
Comparsa, on reconec que tenia
una mica de por per entrar-hi en
un ambient on jo soc foraster. Però
ben prompte em varen fer sentir
molt còmode, sobre tot quan em
vaig trobar amb gent coneguda
com són els amics Isidro o Miquel
Ferre. Després de xarrar una mica
amb els companys de la comparsa
acudirem cap al lloc on s’inicia
l’entrada. I allí si que em vaig
trobar un poc incòmode: en coincidir
amb les bandes, com que tinc
molts amics músics, moltes mirades
es dirigiren sorpreses cap a
mi. Fins i tot hi hagué algun músic
que s’acostà per preguntar-me si
era jo. Després de passar aquesta
situació fruit de la meua irremeiable
timidesa, s’inicià la desfilada.
Sortirem en batalló i em varen
col·locar entre els meus amics
Vicent i Miquel. La banda de La
Canyada, dirigida pel meu amic
de Benigànim, el mestre Carlos
Pellicer, interpretava Xubuch. La
petita costera que forma el carrer
quan comença l’entrada semblava
l’ascensió a un món nou per mi.
Arcabus al muscle i procurant no
perdre l’equilibri vaig dirigir la
mirada cap al lloc on m’esperava
la meua família contents per
veure’m gaudir del moment. Els
carrers de l’entrada de Biar es
semblen als del meu poble, doncs
no són amples i la festa es mulla
de la gent i del so penetrant de
les bandes en un auditori potent i
embolicador. A les cases, les portalades
romanen obertes com famolenques
de festa i de tradició tot
convidant-te a compartir aquells
moments al si de les llars. Balcons
plens de gent i ceres estretes
atapeïdes d’aplaudiments. Carrers
Desfilant amb els Moros Nous en la Entrada. 10 de Maig de 2007.
plens d’història i de bellesa arquitectònica
que desemboquen en
un lloc màgic: la plaça major del
poble amb eixa encisadora façana
de l’església i un caliu de la gent
difícil d’oblidar. L’àgora de Biar
et fa sentir-te en altre temps, i en
festes, recrea un ambient extraordinari.
La porta oberta del temple
convida a visitar-lo i a veure el
magnífic pedestal preparat per
a la Mare de Déu de Gràcia que
sols unes hores més tard baixarà
des del seu preciós santuari. Allí,
davant aquell altar majestuós em
vaig abraçar als meus amics dels
Moros Nous, i a Diego, el capità
blanquet i son pare. Als rostres sols
hi havia somriure. A les ànimes,
felicitat plena per ser compartida.
Moments únics que sols la Festa
pot crear.
Després de sopar, pujarem a una
terrassa per veure les fogueres i el
Ave Maria. Moltes vegades havia
sentit parlar de la tradició biaruda
d’encendre alimares per rebre
la Verge, eixa “Màredeu” (com
pronuncien a Biar) símbol d’un
poble i d’una tradició. Vertaderament
és tot un espectacle obser-
var com van esclatant les flames
de les fogueres i com, enmig la
foscor, les andes de la imatge recorren
les pinades acostant-se cap
al poble. No hi ha dissenyador ni
director d’escena que puga recrear
un ambient tant especial. El so del
vals Sarita interpretat per la Unió
Musical de Biar ens arriba des
d’El Platano. La nit es transforma
en milers de records: la gent que
ja no hi és, aquells nous que han
arribat, els que agraeixen tornar a
viure-ho. Llàgrimes i somriures es
barregen a les galtes dels que ho
presencien. S’ha produït de nou,
un any més, la màgia de la Festa,
eixa catarsi ritual on el poble es
mostra nu, sincer i esperançador.
Una tradició que ens remou
l’interior i ens fa apropar-nos a la
nostra identitat. I en Biar, aquest
any de 2007, jo vaig tindre la sort
i l’honor de ser partícip, de poder
mullar-me de la seua joia i sobre
tot de la seua tendresa, tan propera,
tan autèntica i tan humana.
Gràcies a tots els que ho van fer
possible.
José Rafael Pascual-Vilaplana
Muro-Cocentaina, 5 de gener de 2008
B I A R 2 0 0 8 105
Fotografía Carlos Mas
L A F E S T A