Libro fiestas 2008 - Ayuntamiento de Biar

De Muro a Biar
I passa el temps i passa la vida,
vigorosa, irreverent i imprevista.
L’any 2006 rep un encàrrec de
José Diego Albero, dels Blanquets
de Biar, per escriure-li una marxa
cristiana al seu fill Diego el qual
anava a desenvolupar el càrrec de
Capità de la comparsa Templers
en el 2007. La relació amb aquesta
família de nou encetava nous
llaços d’amistat amb el poble i amb
la festa. Recorde el dia que quedarem
en ma casa per arreplegar
les partitures. Va ser d’allò més
accidentat doncs l’ordinador, quan
més falta et fa, sol donar-te moltes
sorpreses. Finalment i després
d’algunes hores, aquell diumenge
de febrer varen sortir els papers
per la impressora. La careta del
jovenet Diego quan escoltava el
so midi de la partitura i va veure
el seu nom a totes les particel·les
era tot un poema. És absolutament
encisador veure com la Festa
de Moros i Cristians i la tradició
i amor a un poble es transmet de
generacions en generacions d’una
manera tan sincera. Aquest sentiment
de joia i d’identitat és, potser
un dels valors que fan més gran
la nostra Festa. El dia 10 de maig
havia d’estar a Biar per escoltar
la marxa. Aquest any era dijous
i podia anar, doncs m’havien
invitat altres anys i havia estat
impossible per coincidir amb les
festes del meu poble, on celebrem
els Moros i Cristians en honor
a la Mare de Déu dels Desemparats
el segon diumenge del més de
maig. Vaig seure al carrer de baix
104 M O R O S I C R I S T I A N S
Jorge Ribera Francés, President de la Societat Unió Musical de Biar obsequiant
a José Rafael Pascual-Vilaplana per la seua participació al Concert de Música
Festera. Biar 22 d´abril de 2001.
de l’església amb els meus amics
Cristina Valdés i Vicent Berbegal,
la seua família, la meua dona i el
meu fill. La manera que tenen a
Biar d’iniciar l’entrada em sembla
d’allò més evocador: la banda del
poble precedida per la seua bandera
i el seu director, el mestre
Sancristóbal, inicien la desfilada,
com obrint pas als festers. Però jo
crec que allò que obrin és alguna
cosa més que el carrer. Obrin les
sensacions d’aquells que des de
cadires o balcons guarden un any
més que es produeixi la catarsi del
poble. Els sons de la banda esdevenen
cridaners reclams de joia,
de tradició i d’emocions. Símbol
perenne d’allò que significa fer
poble. Iniciada l’entrada, des de
lluny escoltava les notes de la
meua marxa molt ben preparades
per la Banda de la Unió Musical de
La Pobla del Duc, uns amics que
des de fa molts anys han mostrat
un tracte cap a la meua música ple
de respecte i d’afecte, del qual em
senc ben orgullós. El mestre José
Rafael Albert havia assajat amb
cura la meua obra i varen oferir un
meravellós espectacle musical. Al
capdavant, el capità Diego omplia
el carrer amb la seua immensa
il·lusió al llom d’un preciós cavall
i davant la tendra i emocionada
mirada de son pare, un home que
mostrava al rostre una felicitat
extraordinària.
En passar la comparsa, l’amic
Vicent Berbegal em va demanar
que anarem a sa casa. Em tenia
preparat un tratge de Moro Nou
per a que sortira a desfilar amb
ells. Vertaderament m’ho vaig
pensar prou, doncs li tinc molt de
respecte a tots aquells que any rere
any es vesteixen de Moro o Cristià
a les festes. No es tracta d’una
disfressa, és alguna cosa molt més
important que té a veure amb els
arrels d’un poble i d’una cultura,
i no volia estar-ne fora de lloc.
Fotografía Canal 3 TV