Libro fiestas 2008 - Ayuntamiento de Biar

Diuen que la vida és com
una gran platja on van
marcant-se les petjades de
certa gent. Unes romanen i d’altres
s’esborren ràpidament. Sens dubte
a la meua platja particular hi ha
una empenta ben profunda des que
vaig conèixer Biar, la seua festa,
els seus carrers, el seu aroma de
serra i, sobre tot, la seua gent.
En 2001 vaig rebre una telefonada
d’un músic de la Banda de Biar,
Vicent Berbegal, amb el motiu
de proposar-me dirigir aquesta
formació en el concert que ofereix
abans de les festes, a finals d’abril.
Aquesta formació té el bon costum
de convidar cada any a dos compositors
per dirigir les seues obres.
Aquell any serien l’amic Dani
Ferrero i jo qui aniríem convidats a
aquest acte. Els músics de la banda
havien preparat dues composicions
meues: Tudmir i Archaeus.
Sempre he pensat que és tot un
goig que hi haja gent que utilitze el
seu temps en estudiar una partitura
meua. Sens dubte és un acte de
generositat extrema i de comunió
ferma. A uns els agradarà més, a
altres menys (o fins i tot, gens ni
mica) però el fet és que han estat
escarbant les humils notes que he
pogut escriure per esbrinar alguna
cosa que havia pretès dir. Quan
escric música, és aquesta meravellosa
experiència de comunicació
i de solidaritat la que en mou per
continuar. Vaig acceptar la invitació
que em feien per dos motius
principals: un simplement per la
deferència cap a la meua música
i l’altre, potser el més important,
per poder conèixer un poble, una
gent i la seua banda. Si hi ha alguna
cosa que m’atrau d’aquest ofici
de músic és precisament el fet de
poder compartir experiències i
fragments de vida amb altra gent,
sempre aprenent, sempre obert a
allò diferent. Vàrem quedar per
anar a l’assaig previ i allà que
José Rafael Pascual-Vilaplana
De Muro a Biar
vaig anar. Quan arribes a Biar, el
paisatge del seu castell i els pinars
de les seues serres et fan sentir
com si entrares a un petit país
verge, aïllat però receptiu. La seua
posició estratègica li confereix
una mena de sensació protectora.
Cercava el convent on m’havien
dit que estava la seu de la banda i
l’auditori on seria el concert. Quan
entres per primera vegada a una
sala d’assaig plena de gent asseguda
amb un instrument a les mans,
es crea un silenci un tant incòmode
per a una persona tímida com jo. El
mestre Ildefonso Sancristóbal em
va presentar als músics i de sobte
es va trencar aquella gelor. Vaig
alçar la batuta i, com si es tractara
d’un ritu ancestral, de sobte es va
produir la màgia. La música sap
crear llaços ferms de comunicació.
Allò que els demanava amb el gest
és allò que ells m’oferien amb els
instruments. I la sensació sempre
és d’absoluta felicitat. Quan passa
açò, sempre done gràcies a la vida
per posar-me una batuta a les
meues mans. D’aquesta guisa vaig
començar la meua relació amb el
poble de Biar. Després va vindre
el concert, un 22 d’abril, a eixa
preciosa església-auditori, del qual
guarde un extraordinari record.
B I A R 2 0 0 8 103
L A F E S T A