jaume ferrer de blanes, els comptes de mòdica i la descoberta del ...

iíiS RAFAEL TORRENT I ORRÍ
Vesteix amb molta modèstia. La toca que cobreix el cap arriba a mig
front i es tanca per dessota de la barba. Porta mantell i folgat brial.
Morta Isabel de Cabrera, el seu marit va contraure segones noces
amb Beatriu de Mendoza. De cap dels dos matrimonis hi hagué
fills.
Al costat de l'Epístola, hi ha el sepulcre d'Anna de Cabrera. La
seva efígie apareix agenollada de la mateixa manera que la de la
seva germana. Vesteix toca oberta i vel sobre el cap. Deixa al descobert
el coll i un escot, el qual, el pintor encarregat de la policromia,
Martí Fonseca, exornà amb el traç d'un collar. La cara és de
correctes faccions. Porta cosset ajustat i el mantell arrossegant.
Al peu de la sepultura, una planxa de bronze conté, en epitafi
llatí, la dedicatòria del marit. La traducció, resa: Ofrena als déus
manes. — A Anna de Cabrera, molt pietosa i a la vegada molt fidel,
d'esclarit llinatge, feliç plançó de França i d'Aragó, Senyora de Mòdica
i de Cabrera, per les seves virtuts en grau suprem. — Frederic
Enriquez IL Almirall de les Espanyes, a la seva boníssima muller
molt estimada. Pujà als cels, 1526.
Les figures escultòriques d'ambdues dames de Cabrera, vestint
a la manera de la reina Catòlica, presenten, per l'expressió i modelatge
de llurs cares, el caràcter evident de retrats.**^
L'autor d'ambdós fou el gran artífex burgalès Cristóbal de Andino,
ja esmentat. Deixeble de Siloée, amb personalitat pròpia, com
d'altres grans artistes del Renaixement, fou escultor, arquitecte, forjador
i argenter, ben apreciat en la seva època i en tot temps. Però,
cal reconèixer que el verisme d'Andino, en aquells dos retrats, resulta
sintètic, inferior al d'altres escultors castellans de la mateixa
escola. ' ' ' '-i' "^^il
Frederic Enriquez de Cabrera va servar sempre un grat record
de Ferrer de Blanes, interessant-se, el març de 1523, per la seva salut,
demanant-li noves seves, i oferint-se-li per si necessitava alguna
cosa.
Més tard, el novembre de 1525, el cosmògraf blanenc assabenta
als seus companys jurats de la vila, davant notari, que ha de partir
3'í5 E. GARCÍA CHICO, La Ciudad de los Almiran/es, Valladolid, imprenta de la
Diputación Provincial, 1945, pp. 142-158. Del mateix autor, Catalogo Monumental. Me­
dina de Ríoseco, D. P. de V., 1960, pp. 144-5 i làmines CXII i CXIII; J. M. DE SOLÀ-
MoBALES, Los Almiranles Mayores de Castilla, vizcondes de Bas, revista "Pyrene", nú­
mero 50, Olot, 1954, pp. 1-.86569; i n.o 51, Olot, 1954, pp. 1.400-1.
108