jaume ferrer de blanes, els comptes de mòdica i la descoberta del ...

JAUME FERRER DE BLAMES 117
bis, manifesta la intenció de publicar les Sentencias catholicas, sense
arribar a ésser realitat.^^
Artur Farinelli transcriu la mateixa referència de Schiff.^.
Jaume Massó i Torrents també esmenta el llibre de Jaume Ferrer,
amb una al·lusió al seu caràcter dantesc.'"
Amb motiu de celebrar-se el VI Centenari de la mort de Dante,
Ramon d'Alós-Moner va escriure, en l'Anuari de l'Institut d'Estudis
Catalans, un comentari de la reproducció en facsímil, feta el 1922,
del llibre Sentencias catholicas, en el seu aspecte literari, especialment
de la part dantesca.
Segons Alós-Moner i de Dou, l'obra en si, de Ferrer de Blanes,
té poca originalitat, perquè, en redactar les Sentències, tingué al davant
la Divina Comèdia, acompanyada d'alguns dels vells comentaris
coneguts a casa nostra. A aquests fa referència —afegeix— quan diu
que els que «mes extensament vol ran oyr y entendre» alguns dels
passatges més profunds adduïts i llur sentència «ligen los coments
dels doctors que'ls han exposats».^^
El fet d'al·ludir a uns comentaristes, no crec pas que sigui raó
suficient per creure que l'escrit de Jaume Ferrer no sigui original.
Cal recordar que ell mateix manifesta que deixa «les altas cosas a
la perícia y magisteri dels sus dits doctors», per a dedicar-se a comentar
les qüestions més senzilles.
També cal recordar que Ferrer de Blanes sabia la llengua italiana,
la seva estada al servei de la reina de Nàpols i del fill natural
d'Alfons el Magnànim, en una ciutat de floreixent cultura; després
la convivència amb Anna de Cabrera, néta de Violant de Prades, a
la qual el marquès de Santillana dedicà la seva Comedieta de Ponsa.
Aquest darrer, té el mèrit d'haver aconseguit que Enric de Villena
fes la traducció de la Divina Comèdia en prosa castellana.
Un italià, Joan de Pisa, el 1458, donà a llegir el poema de Dante
al fill del comte de Prades.^
2'3 MARIO SCHIFF, La Biblioteque du Marqués de SantiUana, París, 1903, p. 309.
2" ARTURO FARINELLI, Dante in Spagne, Francia, Inghilterre i Germania (Dante
e Goethe), Torino, 1922. Aquesta obra ha estat recollida i ampliada en el seu llibre
Itàlia e Spagne, Torino, 1929. Fa un inventari de totes les reminiscències que es troben
en la literatura catalana. En la primera obra, p. 98.
Sí» J. MASSÓ I TORRENTS, Historiografia de Catalunya, Barcelona, 1906, p. 104.
301 RAMON D'ALÓS-MONER, VI Centenari de la mort de Dant AUghieri, 1321-1921,
Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, vol. VII, (1921-1926), pp. 370-73.
302 j. RUBIÓ I BALAGUER, Literatura Catalana, en "Historia General de las Lite-
87