Ai Domènech 20 - IES Canet de Mar

Núm.20 · març 2009
REVISTA DE L’IES LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER
CÀMERES A L’INSTITUT MADRID: VIATGE ARTÍSTIC HOMENATGE A SUNSI MÓRA
CELEBREM EL NADAL LA NOSTRA REGIDORA SÍLVIA TAMAYO ENTREVISTEM
XAVIER SARDÀ CONEGUEM EN JOAN PEDRERO TENNIS CONCURS DE CÒMIC....

EDITORIAL
Hola a tothom. Com cada any i aquest coincidint amb la castanyada,
hem tornat a engegar la revista de l’insti (Ai... Domènech). Aquest quadrimestre,
però, els alumnes encarregats de la seva edició som el grup
de Revista de 3r d’ESO; coordinats per l’Eli Lavado.
Primer de tot, creiem que és important fer esment de la feina feta per
alumnat i professorat que ens han precedit en l’edició de la revista en etapes
anteriors, tant als que la van endegar com als que van continuar la seva tasca.
Vagi per endavant doncs el nostre agraïment.
Un cop fet això, també considerem que és bo que cada grup responsable
d’editar-la hi deixi la seva empremta pròpia i personal; així que l’equip
de redacció actual hem considerat oportú fer ús de les noves tecnologies per
introduir-hi una novetat, bo i respectant la feina endegada pels anteriors.
Aquest curs a part d’editar la revista en el suport convencional, és a dir en
paper, hem decidit publicar un bloc -http://www.iescanet.bloc.cat -, per tal de
facilitar les col·laboracions tant d’alumnes com de professorat i personal no
docent. També hem creat una adreça de correu electrònic -iescanet@gmail.
com - per tal que ens feu arribar les vostres col·laboracions; ja siguin articles,
contes, històries curtes, còmics, dibuixos (caricatures...), noticies, fotos (fotodenúncia...)
i qualsevol cosa que us sembli d’interès per ser publicada a la
nostra revista, que és la de tots.
Com més aportacions rebem al bloc més possibilitats tindrem de fer
una revista en la qual ens puguem sentir tots implicats i identificats alhora. En
el procés final, l’edició i publicació de la revista en suport convencional, l’equip
de redacció farà un resum de les millors i més interessants col·laboracions del
bloc i les publicarà a la revista.
Per tant us animem i convidem a tots a enviar-nos com més material
millor; per tal que pugueu donar les vostres opinions, expressar els vostres
sentiments o les vostres habilitats artístiques.
Benvinguts, doncs, a un nou curs i a una nova etapa d’Ai...Domènech.
Coordinació: Eli Lavado
Equip de redacció: Naoual Ajáez, Myriam Allain Puxan, Paula Arenas Carrión,
Estel Arnó Jover, Xavier Castilla Carbonell, Kaoutar el Harrak, Berta
Escudero Sánchez, Ander Esteban Dorronsoro, Daniel Fernández Puente,
Francesc Ferrer Borrell, Adrià Gallardo Quevedo, Ramon García Artigas,
Maria Luisa García Blanco, Ania Krause Moreno, Noelia Pacheco Díaz,
Kevin Sánchez Mena, Lluís Sánchez Roig i Axel Vega González
SUMARI
1
Editorial
2
Som la revista 20
4
Què ens diu l’AMPA
5
Estrenem càmeres a l’institut
6
Quin ús fem de la biblioteca
7
Vocabulari dels alumnes
8
Quin servei ofereix el menjador?
9
ABCedari de l’Institut
10
Dos contes...
12
Sortides
15
L’activitat del tennis
16
Celebrem el Nadal a l’institut
18
Parlem amb Sílvia Tamayo
20
Les administratives de l’insti
21
Els barracons...
22
Entrevista Xavier Sardà
24
Què pensen els alumnes nous?
25
Coneguem en Joan Pedrero
26
Concurs de còmics
28
Racó denúncia

Aquest any, els de 3r d’ESO de
l’institut del crèdit de la revista,
ens hem animat a fer l’Ai...Domènech,
un any més, per seguir informantvos
i entretenint-vos amb els continguts
de la nova revista.
Som la revista número 20! Fins ara hi ha
hagut una vintena d’edicions de l’Ai…Domènech,
però abans d’aquesta, ja hi havia
una altre revista titulada “Roba estesa”. Era
una revista força senzilla, en blanc i negre
i amb fulls DIN A4. S’elaboraven “retallant
i enganxant” les fotografies, textos… Una
i una altra vegada. Amb aquesta revista,
podem comprovar el canvi que s’ha
anat produint mica en mica, fins arribar a
aquesta vintena revista.
EVOLUCIÓ DE LA REVISTA
La primera revista “Roba estesa”, està feta
tota amb paper i en blanc i negre, amb
fulls DIN A3 grapats al marge i té unes 30
pàgines, aproximadament. Conté reportatges,
entrevistes, jocs, acudits...
La segona, també “Roba estesa” també
està feta de paper, en blanc i negre, però
aquesta només té una grapa a la part
superior, amb fulls de DIN A4, i
conté unes 30 pàgines.
Les revistes 4, 5 i 6 tenen ja
les portades de cartolina de color
i el seu interior és en blanc i
negre.
A la revista número 4 abunden
les entrevistes i les enquestes.
En canvi a la revisa número 5
trobem uns plànols de d’institut
i acudits. La número 6 ja té fotografies
i altres coses com passatemps,
respostes d’exàmens,
opinions, etc.
A partir de la 7 les revistes estan
en color, a les portades, i estan
fetes d’un material diferent:
en paper setinat.
La revista número 15 la portada
està feta amb cartolina i en
color, té unes 38 pàgines que
contenen articles, reportatges,
enquestes, opinions, entrevistes,
entreteniments i articles de
l’alumnat...
UNA MICA D’HISTÒRIA
L’institut es va obrir al setembre del 1992.
Es va iniciar amb 125 alumnes matriculats
a 3r (5 línies). Sis o set dels professors que
hi havia aleshores encara hi són. Al juny
del 1995 van sortir els primers alumnes
que s’havien tret el batxillerat. Al 1996-97
es van omplir les aules de primer.
Al 2001-2002 l’institut va estrenar noves
instal·lacions, que consten d’un edifici
de quatre plantes més un complex esportiu,
amb un total de 12.000 m 2 .
Actualment, la plantilla del professorat
ha superat la seixantena de membres,
més dos subalterns i dues auxiliars administratives.
Hi ha més de 500 alumnes en
4 línies de 1r a 3r, 3 línies a 4t i dues línies
a 1r i 2n de batxillerat.
ENTREVISTA A ISABEL DURAN,
LA PRIMERA DIRECTORA
1.- Va ser idea teva fer la primera revista?
D’un alumne? D’un professor? O de
l’AMPA?
La iniciativa de la revista va ser idea dels
ELS NOSTRES DIRECTORS/-ES:
1 Isabel Duran (1992-1995)
2 Miquel Galceran (1996-1998)
3 Jordi Canalda (1998-1999)
4 Miquel Galceran (1999-2000)
5 Paco Garófano (2000-2004)
6 Carles Izcara (2004-2007)
7 Ferran Casanova (2007...)
Departaments de Llengües, i fer la revista
formava part d’una matèria optativa.
2.- Quants anys portava l’institut obert
fins que es va fer la primera revista?
No ho recordo bé, però crec que el segon
any ja teníem revista. “Ai... Domènech...”
no va ser la primera revista. Abans hi havia
hagut “Roba estesa”.
3.- Per què vas decidir ser la primera directora?
Quan es va obrir l’institut, jo treballava a
l’IES d’Arenys de Munt, i en aquest institut
havia estat directora. Quan vam començar
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009

a experimentar el nou sistema educatiu
l’inspector em va proposar si volia venir a
Canet a fer aquesta tasca.
4.- L’institut ha canviat molt des de llavors?
Doncs sí. Ha canviat molt i s’ha consolidat.
Vam començar amb 12 professors i ara en
som més de 60. Respecte a l’alumnat vam
començar amb 120 alumnes de 3r d’ESO i
ara ja en son més de 500.
5.- Vas tenir molts problemes durant el
temps que vas ser directora?
No. Tot i les mancances que teníem, jo
ho recordo com una bona època. Quan
s’inicia un centre nou sempre s’hi posa
molta il•lusió. Al ser pocs érem un equip
molt unit i per part de l’Ajuntament vam
rebre molta col•laboració.
6.- Quina és la teva tasca actualment en
el centre?
Actualment sóc professora de Llengua i
literatura catalana.
7.- A quins alumnes fas classe?
Aquest any, de manera excepcional, només
tinc 1r i 2n de batxillerat, però també
dono classes a l’ESO.
8.- T’agrada la teva feina?
Sí, m’agrada, sempre m’ha agradat molt.
9.- Què penses de les instal•lacions del
centre? Creus que les cuidem prou?
Crec que comencen a quedar petites.
L’institut ha crescut molt pel que fa a
l’alumnat i ara mateix ja tenim dos barracons
al pati. Respecte a l’estat de les
instal•lacions, crec que es conserven força
bé.
10.- Què penses dels barracons?
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
Que és una llàstima que per falta de previsió
hàgim hagut de tornar als orígens.
Com a aules estan bé, però no hauríem
de tenir aules fora.
11.- Què opines de l’evolució que ha anat
patint la revista amb els anys?
Crec que les noves tecnologies han evolucionat
moltíssim i la formació informàtica
del professorat també. Les primeres
revistes les fèiem amb el sistema “retallar
i enganxar” i a base de fer anar la fotocopiadora.
Per altra banda, la revista s’ha
fet imprescindible i tothom esperem que
surti el proper número.
12.- Penses que a la revista només hi haurien
de sortir les coses bones de l’institut
o consideres important que hi hagi per
exemple el “racó denúncia” perquè així
les famílies vegin la realitat del que passa
al centre?
No, la revista ha de tractar els aspectes
positius i negatius, intentant fer sempre
una crítica positiva.
13.- Suposo que hi haurà famílies que no
poden venir a les reunions amb els tutors/
es. Penses que a través de la revista poden
conèixer d’una manera més objectiva
i visual les tasques del seu fill/a? I estar informats
del que fan els altres alumnes de
diferents cursos?
Això ja no és tan evident, perquè les informacions
que es donen a les reunions no
sempre queden reflectides a la revista.
14.- Podríem dir que la revista és un recull
de totes les activitats que es fan al
centre?
La revista intenta recollir les activitats del
centre però no sempre queden totes reflectides.
COMENTARIS D’ALTRES
DIRECTORS
En Jordi Canalda va ser director l’any 1998,
estaven en vuit barracons a Vil•la Flora. Al
principi estava il•lusionat i després, quan
havien d’encarar els problemes va ser
una experiència dura, però, ens comenta
que molt gratificant. Eren trenta-sis professors.
Menys ciutadania, que no es feia,
feien les mateixes assignatures, però amb
menys possibilitats. Amb la construcció
de l’institut vam aconseguir un millor aspecte
i millorar les relacions entre el professorat
i l’alumnat. També van millorar
les instal·lacions, vam fer jardins i vam fer
l’institut més agradable.
En Paco Garòfano ens ha explicat: “La
meva experiència com a director va ser
positiva, estava engrescat i va coincidir
amb la posada en marxa del nou institut.
La construcció de l’institut es va endarrerir
molt pels diners i per la lentitud de les
obres.
Hi havia més de quatre-cents alumnes
i més o menys 40 professors, tots els espais
estaven ocupats. No hi havia cap lloc
lliure.
Em van escollir per elecció, com a tots.
Però hi va haver altra gent que s’hi va presentar.
He estat aquí dotze anys, des de el
1996. I d’aquests dotze, quatre com a director.
Va ser una època molt reivindicativa
perquè es van fer molts actes de reivindicació,
per aconseguir el nou institut”.
Ja veieu com ha anat canviant el nostre
institut, però principalment la nostra
revista. Esperem que us hagi agradar recordar
els nostres inicis. Gràcies a tots per
haver col·laborat.
Ània Estel Lluís Paula Xavier

Què ens diu L’AMPA?
LES NOVES TECNOLOGIES
Si busquem una paraula que defineixi
la societat en què ens ha tocat
viure, sens dubte seria “COMUNICA-
CIÓ”, en el sentit més ampli de la paraula.
Les noves tecnologies han envaït les nostres
vides; individual, familiar, acadèmicament
i/o laboral. Estem contínuament
comunicant-nos i informant-nos: mòbil,
internet -“messenger”, “e-mails”, “facebook”,
“google”…- les opcions són infinites.
La veritat és que, quan ens submergim
en el món de les noves tecnologies
perdem la noció del temps i segur que
ocupem més temps del que en un principi
ens havíem proposat. Diem “...entro un
moment al correu…” i, com la nicotina al
tabac, hi ha una substància addictiva que
ens pot absorbir de tal manera que perdem
qualsevol contacte amb la realitat del
dia a dia, amb el tracte personal, amb el
gest de l’interlocutor, la mirada, el tacte…
Quan som pares i arribem a certa edat
en la qual podem dir que tenim experiència,
perspectiva, una percepció de la vida
més reposada... moltes vegades també
arribem a la conclusió que es pot fer de
tot amb mesura i gaudir.
Cert és que, quan s’és jove, es viu la
vida amb un ritme molt diferent, més
trepidant, experimentant, “tirant-te a
la piscina” sense saber si hi ha aigua…,
caient i tornant-te a aixecar -els grans
també ho continuem fent…- i gaudint al
màxim; però cal saber on són els límits
i, si els joves sou conscients d’aquests límits,
podreu dir que esteu forjant la vostra
personalitat, el vostre equilibri, sabent
que el “control del comandament” el teniu
vosaltres i que quan vulgueu podeu
desconnectar. Prioritats, ordre, elements
primordials per tenir temps per a tot, per
a les obligacions i per al lleure, naturalment.
No hi ha rés millor que “regalar-se”
una estona de distensió després de les
obligacions de cada jornada. És molt satisfactori.
Per contra, començar al revés
genera mandra i angoixa, no es troba mai
el moment per a les obligacions.
Els alumnes de Sant Cebrià venen en autocar. Voleu conèixer com
funciona aquest servei? Llegiu, llegiu i us enterereu!
AUTOCAR
- Des de quan el transport escolar és gratuït?
Des de sempre, fa més o menys uns 4 ó
5 anys.
- Qui paga la companyia?
Una part la paga el Consell Comarcal i l’altra
la companyia.
- Quines són les normatives de comportament
al transport?
Doncs les bàsiques són: anar ben assegut,
posar-se el cinturó i no menjar ni beure
res.
- Les normatives d’aquest any ja existien en
anys anteriors?
Sí, ja fa uns quants anys.
- Han modificat alguna norma?
Doncs sí, n’hi ha una de nova, segons el
Consell Comarcal les motxilles han d’anar
al maleter.
- L’alumnat de Sant Cebrià de Vallalta no el
paguen , oi?
No, no el paguen, els el paga l’ajunta-
ment.
- Us sembla bé que no el paguin?
Doncs sí, si no hi ha institut a Sant Cebrià
i han d’anar a un institut per fer l’ESO,
doncs estan penso que estan obligats.
- Es comporten bé els alumnes durant el trajecte?
La veritat és que a vegades es comporten
molt malament, però també he de reconèixer
que, de tant en tant, són com angelets.
- Quant de temps dura, més o menys, el trajecte?
Uns 10 minuts.
- Ens podríeu ajudar a escollir a alguns del
alumnes perquè ens donin la seva opinió?
Sí, és clar que sí
A continuació hem entrevistat a una
alumna per conèixer la seva opinió sobre
el transport que utilitza cada dia per anar
a l’institut.
Nosaltres, els pares, éssers imperfectes
que, com diu J.M. SERRAT a la cançó
“Esos locos bajitos”, ho som “sin saber el
oficio y sin vocación”, hem volgut donarvos
allò que la societat del benestar ens
ha proporcionat, però ens cal recordar, en
tot moment, que el material no forja les
persones sinó que ho fan les vivències, les
xerrades, les confidències, les experiències,
i hem de reconèixer quant feliços i
satisfets ens sentim quan els nostres “ocupats”
fills ens ofereixen una estona per ferla
“petar” i fer un canvi d’impressions per
conèixer-los més i que ens coneguin més,
de la mateixa manera que ells mereixen
una estona del poc temps que tenim en
l’era de les presses.
Si la crisi econòmica ha fet que les
famílies haguem retallat les despeses supèrflues
que, segurament, ocupaven part
del temps lliure que teníem, positivemho
i gaudim amb els que més estimem de
les coses que tenim i no es poden pagar
amb diners!
E·N·T·R·E·V·I·S·T·E·S
Entrevistem a la
Marina Pedrola Guardiola.
- Com et sembla el comportament dels teus
companys?
Doncs a mi em sembla bo.
- I tu et comportes bé o no?
Clar que sí.
- Et sembla bé que el transport sigui gratuït?
Perquè?
Sí, perquè estem obligats anar a estudiar
a Canet i també perquè aquí a Sant Cebrià
no hi ha institut.
- Què penses de la nova norma de posar les
motxilles al maleter?
És una ‘’merda’’ perquè si necessites alguna
cosa enmig del trajecte no la pots
agafar, i si et truquen i tens el mòbil a la
motxilla no pots contestar.
- Creus que s’hauria de millorar d’alguna
cosa? Com per exemple?
Que ens deixin menjar dins l’autocar, i que
puguem pujar les motxilles a l’autocar.
Francesc
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009

Estrenem càmeres a l’institut
Últimament s’està posant en marxa
un servei de vigilància als centres
educatius de secundària, ja siguin
catalans: a ciutats com Girona, Barcelona o
Badalona, ja sigui fora de Catalunya: com a
Alacant, Granada o València, per controlar
i intentar evitar agressions entre l’alumnat
dels centres i / o altre personal. La majoria
del professorat diu que està satisfet i assegura
que té un efecte extraordinari. Cal saber
que les imatges que es poden obtenir,
a través de la videovigilància, poden ser
considerades proves vàlides en un judici
sempre que l’espai on s’han enregistrat
alerti de la videovigilància.
A continuació coneixerem les causes
i les conseqüències del perquè les han
posat. Per això hem considerat que la persona
més indicada per respondre tots els
nostres dubtes és el director del nostre
centre, en Ferran Casanoves. Qui ens ha
contestat, segons ell, encantat de la vida.
- Com vau arribar a la conclusió de posar
un sistema de vigilància al centre? Quin fet
us va portar a decantar-vos per aquesta opció?
Doncs bé, perquè alguns caps de setmana,
alguna gent es dedicava, i encara
es dedica, a entrar i a tirar pedretes a les
finestres i fer malbé las tanques i altres
materials, per això vam decidir posar les
càmeres.
L’altre motiu va ser perquè algunes
bicicletes al cap de mitja hora o tenen la
roda punxada o coses així.
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
- Qui va decidir posar les càmeres?
Ho va decidir el consell escolar, l’equip
directiu, el claustre de professors i el consell
escolar ho va aprovar.
- Va haver-hi alguna reunió per decidir posar
les càmeres a l’institut? Quan ? Va ser per
votació? Qui votava?
Sí, al curs passat (a finals de curs de
l’any passat)
No. Va ser el consell
escolar per consens, és
a dir, quan tothom està
d’acord, sense votació.
- Exactament quantes
càmeres hi ha en el centre?
En quins punts se situen?
Qui les controla?
Hi ha sis càmeres
per tot el centre. A
la part de l’Avinguda
Francesc Cambó, a
l’entrada principal de
la plaça dels Busquets,
i al passadís de fora de
la cuina.
- Respecte a les càmeres ,ja ho tenien pensat
fa molt de temps o ha estat aquest any?
Qui les ha subvencionat?
No, va ser el curs passat. L’ institut les
subvenciona.
- Estan sempre enceses o només quan hi
ha alumnes al centre? Els caps de setmana
també?
Sempre, durant tota la setmana, durant
les 24 hores del dia. Enfoquen les
tanques per si hi ha incidents (pintades
de graffitis, vidres escardats per pedretes…)
- Les imatges captades, qui les pot arribar
a veure? S’eliminen o es guarden? Es poden
veure a Internet?
Com a molt les poden veure els membres
de l’equip directiu, i només ho mirem
si ha passat alguna cosa al centre, si no,
no ho mirem.
S’elimina al cap d’una setmana. I no es
poden veure per Internet.
- En cas de baralla o conflicte, i els familiars
denuncien els fets, serveixen aquestes imatges
per al judici?
No, però en cas que el jutge les demanés,
sí. Si passa alguna cosa entre els
alumnes, el responsable és el professor
que vigila a l’hora del pati.
- Ens podries explicar una mica el seu funcionament.
Doncs, són sis càmeres que les controla
un sol ordinador. Si és necessari, es
podria ampliar la imatge.
- Tens alguna cosa més a dir?
Sí, només dir que costa mantenir el
bon ambient i les relacions personals
entre tots. Em sap greu per les càmeres
perquè queda una mica controlador, però
pensem que és la millor solució per controlar
alguns punts i aspectes, i també per
poder garantir una bona harmonia en el
nostre centre.
Volem agrair a en Ferran per dedicarnos
el seu temps i contestar les nostres
preguntes, que pensem que molts de
nosaltres, segur ens hem fet i no hem sabut
trobar la resposta. Així doncs, gràcies
Ferran per la teva col•laboració.
Mimi Noelia

QUIN ÚS FEM DE
LA NOSTRA BIBLIOTECA?
La biblioteca és un servei per als estudiants i per al professorat i ofereix els següents serveis:
- Servei de préstec: tothom qui
vulgui pot demanar un llibre o una
revista durant un temps màxim de
dues setmanes. Tots els llibres estan
catalogats segons la Biblioteca Nacional
de Catalunya ( es pot consultar
per internet).
Un cop es demana un llibre s’omple
una fitxa de registre que s’actualitza
cada dues setmanes.
Periòdicament arriben llibres nous i
revistes noves, que s’han de classificar
segons la temàtica.
- Servei de consulta: qualsevol
alumne o professor pot consultar
qualsevol llibre de la biblioteca sense
emportar-se’l.
A la biblioteca hi ha seccions, com
literatura juvenil, tot tipus de diccionaris
(de sinònims, de llengües clàssiques,
etc.), prosa, poesia, narrativa
en català i castellà, llibres de text,
llibres de lectura en català, castellà,
anglès..., enciclopèdies,
etc.
- Hora de pati: cada dia la biblioteca roman oberta, així com
també els dimecres a la tarda per a aquells estudiants que vulguin
venir i fer-ne ús.
Aquest any, com l’any passat, per falta d’espais, la biblioteca
també s’ha utilitzat i s’utilitza com a aula.
Una de les feines més importants que s’ha de fer, és controlar
l’ordre i la disponibilitat de llibres i revistes, ja que “misteriosament”
tot acaba sempre desordenat.
Enguany, de la mateixa manera que l’any passat la biblioteca
ha estat una aula polivalent. Disposa d’un equip multimèdia
que permet celebrar actes com: claustres, xerrades,
conferències i també classes de qualsevol assignatura.
Durant aquest primer trimestre el centre dóna la possibilitat
a tot l’alumnat perquè els dimecres a la tarda puguin
venir al centre per estudiar, fer deures, llegir, etc. Per, això
es podrà accedir a la biblioteca i a la sala d’informàtica
1 per si algú no te ordinador a casa o no li funciona i el
podrà fer servir a l’institut, amb la supervisió d’un professor per
atendre qualsevol dubte.
Aquest curs els responsables de la biblioteca son: Eva Cotet, Josep
Maria Balart i Oleguer Verge.
Adrià Kevin Ander
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009

VOCABULARI DELS ALUMNES
DE PASSAREL•LA
Aquestes són algunes de les paraules que utilitzen els/les
nostres alumnes que fan passarel·la. És l’argot juvenil que
s’utilitza avui dia i que quasi ningú fora de l’institut entén.
Aquestes paraules van dedicades a ells.
Un motivat és una persona que es treballa molt les coses i es
creu que ho fa molt bé.
Això és “pata” quan alguna cosa és “pata”, vol dir que és súper
bonic, molt maco, molt “molón”.
Un “pepino” alguna cosa que està pepino, vol dir que està molt
treballada i molt maca.
Un “pavo” o una “pava”: és un noi o una noia.
Un “pinataire” és el mateix que un “drumillaire” o un “punxaolives”,
és a dir, que fuma.
En Mou és un company de fora de l’institut, molt estimat pels
alumnes.
A en Kevin
L’Equip de redacció
Durant els dos últims mesos, en el nostre equip de redacció hi ha hagut
un company de baixa, que ha estat ingressat, durant vuit dies a la Vall
d’Hebron perquè va tenir un petit accident amb la bicicleta. Va caure i es
va fer un esquinç al braç i una fissura a la melsa i al ronyó. Per això, li volem
fer aquest petit escrit per dir-li que l’hem trobat a faltar durant aquests
dies. En Kevin està amb alguns de nosaltres des de ben petit, per això esperem
que s’acabi de recuperar ben aviat i pugui tornar a fer el boig amb
els companys.
Aquesta vegada, però, amb més de compte, i no ens tornis a espantar
eh!. Ah! i un consell: per precaució, la pròxima vegada posa’t proteccions
per anar amb bicicleta!
En Chubassa és en Vivenç Cortès.
En Mugró és l’Oriol Guadix, per la cueta que porta sempre.
L’Angawa és en Nelson.
Quan una cosa és de franc, és té “per la patilla”.
Un “trinxaire” és el mateix que un plom, un pesat.
“A fondo, a saco, a full”: és a sac, amb tota la velocitat o amb
totes les ganes.
“Toloko” vol dir estar molt boig.
“No carbura” es diu quan a algú se li envà l’olla, també vol dir
que no funciona.
Estar “fet caldo o colgao” també és estar molt boig.
Una “burripa” és alguna cosa de poc valor.

QUIN SERVEI ENS OFEREIX EL MENJADOR?
Es calcula que només un 50% d’instituts
tenen servei de menjador a les
seves instal•lacions i nosaltres som
uns privilegiats. A continuació exposem
el funcionament del nostre menjador, la
informació del qual ens l’han facilitada
les monitores que hi treballen. L’empresa
SERHS és la que s’encarrega del nostre servei
de monitoratge. Els de Sant Cebrià es
queden gratuïtament, ja que és un servei
que els paga l’ajuntament de Sant. Cebrià,
en canvi, els de Canet han de pagar.
Però, què pensen les monitores del
nostre menjador? A continuació ho comprovarem
gràcies a l’entrevista que, molt
amablement, ens han concedit.
- Quant fa que aquest bar va començar a fer
funcionar el menjador de l’institut?
Doncs, funciona des de fa quatre anys,
que es quan van venir els de Sant Cebrià.
- El bar es va posar en funcionament des
de la seva inauguració o quan va néixer
la necessitat de donar resposta a un grup
d’alumnat que no podia anar a casa a dinar
per falta de temps?
Va començar quan hi va haver la inauguració
de l’institut.
- Sabeu qui gestiona el bar (AMPA, empresa
privada…)?
Ho gestiona tot l’’empresa SERHS.
-A quina hora comenceu a treballar? A quina
hora acaba la vostra jornada?
Comencem a les 8 del matí, i acabem a les
5 de la tarda.
- El menjar el feu vosaltres o el fa una empresa
de catering?
No, el menjar és fa aquí.
- Com és que aquest any s’ha canviat d’empresa
de menjador? Com es diu l’empresa?
S’ha canviat perquè volien més monitores
de menjador i l’altra empresa no en tenia
més. L’empresa és SERHS.
- Quantes monitores sou al menjador? Sou
les mateixes d’anys enrere? O n’hi ha alguna
de nova? Qui és la nova? I perquè us dediqueu
a aquesta feina?
Teniu algun títol? Us el
demana l’empresa?
Som quatre, només hi ha
una monitora d’anys enrere,
totes les altres som
noves. Les noves són la
Bonny, la Maria Rosa i
l’Esperança. Ens dediquem
a aquesta feina
per ocupar unes hores
al dia. Sí, totes tenim el
títol de monitora d’oci i
temps lliure. Sí, l’empresa
ens demana el títol
per treballar.
- Us sembla bé que l’alumnat de Sant Cebrià
no paguin el Servei del menjador?
No ens sembla bé, perquè és llencen
molts aliments.
-A l’hora del pati molta gent va a esmorzar
a les taules del menjador? Us molesta?
Com deixen les taules?
Sí, ens molesta molt, estem avisant sempre.
Les taules les deixen molt brutes.
- Hi ha bon ambient a la vostra feina?
Entre companyes, molt bé.
- Com va això d’analitzar el menjar? Creieu
que és necessari?
Doncs cada dia s’analitza la temperatura
de l’aigua i tot el menjar. Sí, crec que és
necessari, perquè així ens assegurem que
tant l’aigua com el menjar estan lliures de
bacteris.
- Quin és el funcionament del menjador a
l’hora d’entrar els alumnes a dinar? Tenen
un lloc fix per seure o van canviant?
Intentem que entrin amb ordre, tot i que
és complicat. No, no tenen lloc fix, sinó
que van canviant.
- Com es comporten els nens a l’hora de
menjar?
En general el comportament és força
acceptable, malgrat que alguns no es
comporten de la manera més adequada.
El funcionament del menjador l’exposem a continuació:
l L’horari d’entrada per l’alumnat de 2n d’ESO i 3r d’ESO és a l’13:30h i els
de 1r d’ESO i 4t d’ESO entren a les14:00h..
l Es passa llista en el moment d’agafar la safata per dinar, així es controla
l’alumnat.
l Els nens/-es han de guardar ordre a les files, fent cas de les indicacions
dels monitors/-es i en cap cas es permet “colar-se”.
l Durant l’estada al pati, cal respectar la zona assignada a l’alumnat d’ESO,
que exclou la part de l’escala d’incendis i la part de Batxillerat, finestres i
racó de l’Institut de Canet de Mar.
l No es pot jugar a pilota en el porxo.
l La normativa del centre no permet fumar, a l’alumnat, en cap zona de l’edifici
ni als patis.
l Els/ les alumnes que no utilitzin el servei de menjador i vagin a dinar a casa,
ho hauran de comunicar al professor-tutor i a secretaria. També hauran
d’informar a secretaria cada dia quan surtin de l’institut i també quan tornin
al centre.
l L’alumnat que no faci ús del menjador podrà accedir al centre a partir de les
15:25h de la tarda, no abans, i haurà de comunicar a secretaria la tornada al
centre.
l Si un alumne/-a no es queda a dinar habitualment i vol fer-ho, ha d’informar
a secretaria i comprar el tiquet de menjador, sempre abans de l’hora de
l’esbarjo.
l L’alumnat entrarà al menjador a l’hora corresponent, mai abans.
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 9

Observem a més un dèficit en l’ús
correcte dels coberts.
- Com repartiu el menjar a l’alumnat
que es queda al menjador?
Ells van a la barra i amb una safata
van agafant els coberts i el menjar.
- Què fa l’alumnat quan acaba de dinar?
Van al pati i a la biblioteca. Es queden
dins de les instal•lacions, encara que
amb una autorització sí que poden
sortir. Els controlen els monitors.
- Prepareu algunes activitats per desprès
de dinar?
No.
- Creieu que l’any que ve cabran tants
alumnes en el menjador?
Segurament que sí.
- Es queda algun professor a dinar?
Quants? Quan mengen? Mengen amb
l’alumnat?
Sí, però molt pocs, entre quatre i cinc
cada dia. Mengen després de dos
quarts de tres.
Ara farem preguntes als alumnes que
es queden a l’hora de dinar perquè
ens donin la seva opinió:
Us agrada el menjar? Què canviaríeu
del servei de menjador?
El menjar podria ser millor i caldria
canviar alguns plats, així com millorar
el servei d’acolliment.
10
Kaoutar Naoual
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
BCdari l’Institut
Arbust: Intent d’amagatall per als fumadors, que a vegades fracassa.
Baixa: Paper que els professors/-es admiren i estimen.
Casanova: Es diu de la persona que es passeja per l’institut recollint la
brossa i repartint comunicats i/o amenaces.
“Drum”: Està molt de moda a l’institut.
Equacions: Als exàmens de mates: “no sabe, no contesta”.
“Fotolog”: Qui no sap què és? Segons els adults, és molt perillós.
Guix: Objecte que vola per l’aula quan el professor/-a està girat.
Histèria: Malaltia que pateix el 90% del professorat dins l’aula.
Intercanvi d’aula: Excusa que té tot l’institut quan en Masachs pregunta què
fan fora de l’aula.
Justícia: No hi és al diccionari de l’institut.
K: Aquí no la podem utilitzar. Només està permesa al
messenger.
Llengua: Part de l’anatomia més utilitzada pel jovent d’avui dia.
Mandritis: La pateixen tots els/ les alumnes, sobretot a les 8 del matí.
Nous: Com tots el professorat que vénen a substituir.
Olga: Aquella persona a qui li apassiona la literatura i que no po-
dria viure sense paraules. S’emociona sovint a classe.
“Parte”: Recepta amenaçadora que els agrada molt al professorat.
Quiles: Amaga’t quan ell xuta la pilota o et farà una cara nova.
“Rincón del vago”: Gran amic fidel de l’alumnat.
Secretaria: Lloc molt visitat durant aquest últim curs pels nois de
l’institut.
Temps: Passa molt a poc a poc durant les classes i molt ràpid durant
el pati.
Unitat: Paraula terrorífica per a l’alumnat quan obrim el llibre.
Voltes: Els/ les alumnes en fan d’infinites abans d’entrar a la classe.
“Window”: Abunden a l’institut i en surten molts de caps.
Xiclet: Abunden sota les taules. N’hi ha de tots els gustos.
Y: No la fem servir en català.
ZigaZaga: El que fa l’alumnat després del pati.
Estel Paula

ELS NOSTRES REDACTORS ENS EXPLIQUEN UN CONTE A LA SEVA MANERA....
Les set cabretes i el llop
Hi havia una vegada una mare cabreta que tenia set cabretes,
i sempre que se n’anava a pasturar; clar mira que bé, ella se’n
va a menjar i els seus fills s’han de quedar a casa esperant-la. Bé
doncs els hi deia:
“La mare se’n va a pasturar, mireu que hi ha un llop que és
molt llest i si no espavileu us agafarà, tanqueu la porta amb
pany i clau, i quan vingui la mare us cantarà:
Obriu! Obriu cabretes,
que vinc de pasturar
amb les mamelletes plenes
per donar-vos de mamar!
I així sabreu que sóc jo”.
Però com se li acudeix de deixar als seu set fills sols a casa, i
sabent que hi ha un llop rondant per allà! A més, si diu que els hi
ha de donar de mamar, vol dir que són petites, i després venen
els pares dient que som petits i que no ens podem quedar sols
a casa.
Però, un dia, el
llop va sentir el que
deia la mare i va
pensar fer-se passar
per ella per a menjar-se
les cabretes,
ja es veia a venir. El
llop es va dirigir a la
casa de les cabretes,
va picar la porta
i quan elles varen
preguntar qui era
va començar a cantar
la cançó.
I de seguida les
cabretes van començar a cridar:
“Ja ve la mare! ja ve la mare!” - Però la més petita va protestar,
clar quina casualitat, però que no saben diferenciar la veu de la
seva mare?
“Espereu-vos! no correu tant! anem a veure ... Ensenya’ns la
poteta per sota la porta”, com li pot passar la pota per sota la
porta, si com a molt hi deuen haver 5 mil•límetres - El llop la va
ensenyar i la més petita es va adonar que no era la de la seva
mare!, i va dir -”Tu no ets la meva mare! Ets el llop! que la meva
mare té les potetes blanquetes!” – i el llop, tot enfadat, se’n va
anar al molí i, amb farina es va blanquejar les potes, però quina
sort que té el llop, la cabreta li diu com té les potetes la seva
mare.
I va tornar a casa de les cabretes, tot cantant -”Obriu, Obriu ...
“ - I les cabretes en sentir la cançó digueren:
“Ja ve la mare! però ara que ens ensenyi la poteta per sota de
la porta!” - el llop la va ensenyar, però com que la duia enfarinada,
les cabretes van començar a cridar:
“Sí que és la mare! sí que és la mare!” - Però la més petita,
justament ha de tornar a ser la més petita, i després diuen que
com més grans som més seny tenim, bé doncs va dir:
“No, no! espereu-vos! a veure si ens diu alguna cosa” - i com
que el llop té la veu ronca, la més petita el va descobrir!
“Tu no ets la meva mare! que ets el llop! que la meva mare té
la veu fina!” - i el llop, tot enfadat, va dir - “No patiu! Ja us agafaré
ja!”. Buf, però quina sort que té el llop, la cabreta ja li ha tornat a
posar les coses fàcils.
El llop se’n va anar a una posada i es va afinar la veu menjant
molt ous, i quan ja la tenia prou fina, va tornar cap a casa de les
cabretes tot cantant “Obriu, obriu cabretes, ...”
I en sentir la cançó les cabretes van dir:
“Ja ve la mare! ja ve la mare! però que ensenyi la poteta per
sota la porta i que digui alguna cosa”. I el llop va ensenyar la
poteta que encara duia enfarinada, com pot ser que encara la
dugui enfarinada si la farina és molt fina i per una mica de vent
que bufi o simplement al caminar se li aniria. I va parlar amb
la veu molt fina i les cabretes pensant-se que era la seva mare,
van obrir la porta, i el llop va entrar i es va menjar les cabretes
una darrera l’altre, si es clar, el més normal seria a al acabar-se la
primera ja estigués tip, però la més petita es va amagar darrera
el rellotge. I com que el llop no la va trobar, se’n va anar. Mira tu
quina casualitat que no la trobés.
Quan va tornar la mare cabreta va cantar:
“Obriu, obriu cabretes ... “ - I va entrar la mare a casa, que en
veure tot potes enlaire va exclamar - “Ai! que els haurà passat a
les meves cabretes!”
- I la més petita va sortir del seu amagatall, tot cridant - “Mare!
Mare! jo estic aquí! jo estic aquí!”
- I la mare, en veure-la, li va preguntar - “Què ha passat?” - i la
cabreta més petita li va respondre
- “Que el llop ens ha enganyat i s’ha menjat a les meves germanetes!”
- Però la seva mare li va dir - “No t’amoïnis, agafa la cistella i el
cosidor, que el llop sempre es posa allà a la vora del riu, a l’ombra
d’un pi a fer la migdiada, si que és observadora la mare.”
I anant cap el riu la cabreta petita va arreplegar pedres, i pedres,
i més pedres, i va omplir la cistella. En arribar, la mare cabreta
va agafar les tisores i li va tallar la panxa de dalt a baix. Va
fer sortir totes les cabretes, a veure el llop no se les pot empassar
senceres, i com de gran deuria tenir la panxa perquè li hi hagués
lloc per a sis cabretes! I li van omplir la panxa de pedres. El van
tornar a cosir, com si això fos tan fàcil, en obrir-lo ja l’haurien
matat i el van deixar dormint, quin son més profund que deuria
tenir que ni amb el soroll que deurien fer ni amb el mal es despertés.
Quan el llop es va despertar, va dir:
- “Quina set que tinc, sembla com si hagués menjat pedres!”-
i es va abocar per beure aigua del riu , i va caure-hi a dins i es va
ofegar!
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte, s’ha acabat! I
ara què hi pinten un gos i un gat aquí si el conte va de cabretes
i llops.
Ània
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 11

Hi havia una vegada un rei i una reina ( quina sorpresa!) que
desitjaven molt tenir fills. Després de molt de temps, la reina va
tenir una nena. Era tanta la seva alegria que el rei va anunciar
una gran festa per al bateig (clar com era rei). Com a madrines
de la petita princesa, van convidar a totes les fades que van trobar
al regne (es clar! Qui no s’ha trobat una fada mai tot passejant),
un total de set.
El rei va preparar per a cada fada un regal : Un cofre fet d’or,
rubis i diamants (i desprès hi ha crisis. Amb aquests regals!). Les
fades, en agraïment, li atorgà a la Petita princesa un do cadascuna.
- Seràs la més bella de totes les donzelles! (imaginat si
s’equivoca amb la « b »)
- Tindràs la bondat d’un àngel! (i la gracia de déu)
- La gràcia d’una gasela! (que no de Déu!)
- Ballaràs amb tota perfecció! (I ha factor X et dirigirà!)
- Cantaràs com un rossinyol! (fent “piu, piu”, no ho entès mai,
si els rossinyols canten tant bé com és que no són famosos?)
- Tocaràs tots els instruments musicals de meravella! (també
la flauta?)
De sobte, una dona va entrar a la sala. Oh! Era la fada malvada
(però qui es l’inútil que convida a la fada malvada?), perduda
des de feia temps! (es clar ha aparegut màaagicament).
Us heu oblidat de mi! ( ah pues no l’han convidada?) – va dir
molt furiosa, i com a venjança va llançar un encanteri contra la
Princesa (ja ho ha fastidiat tot) : “El dia del teu aniversari número
setze el punxaràs amb una agulla i moriràs!” (desprès es queixa
de que no la conviden).
L’última de les fades bones, que encara no havia donat el seu
regal, va dir amb veu dolça: “Majestats, la vostra filla es punxarà
el dit amb una agulla, però no morirà” (digues directament
12
.... els prínceps blaus
s’encarreguen per telèfon o què?
que no es punxa i s’acaba el problema). Dormirà profundament
i passats cent anys un príncep la despertarà (els prínceps blaus
s’encarreguen per telèfon o què? 100 anys! Deuen estar saturats
de princeses en perill).
El rei, espantat, va ordenar que destruïssin totes (totes, totes)
les agulles del regne (i no feien roba nova? I si s’estripava o es
quedada petita? Aquests reis). Van passar així setze anys sense
que els passés res ... fins que un dia la princesa, passejant pel
gran castell, va descobrir una petita habitació (16 anys i no havia
visitat tot el castell? Pro com era?. Què va fer durant tots aquests
anys?. Potser tenia messenger?). Allà la fada malvada disfressada
de vella (es clar una mica de maquillatge i roba vella i bualà!),
cosia amb agulla i fil- Mai havia vist res similar! – va exclamar la
princesa, prenent una de les agulles ( els seus pares no li han
ensenyat que no s’ha d’agafar res de desconeguts?).
I llavors ... Es va punxar el dit! Tal i com havia previst la fada
malvada! (els reis no li havien dit mai que la bruixa li havia llençat
un malefici, oi? A l’instant la princesa va caure a terra, quedant
profundament adormida.
El rei, desconsolat, va traslladar a la bella princesa i la va ficar
en el seu magnífic llit d’or i plata ( i la crisi!!!). Ràpidament, va fer
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
La bella durment
cridar la fada bona que, en veure la gran tristesa de tots els habitants
del castell, va dir el rei : - Majestat, perquè la nostra princesa
no es trobi sola en el somni, tots dormiran i no es despertaran
fins que ella es desperti. ( Fantàstic, com ella s’adorm 100 anys,
clavats, tots ho han de fer! I després pares i professor ens venen
dient “si ell es
tires per la finestra,
tu ho
faries?” i després
ens llegeixen
el conte
de la bella
dorment, que
intel•ligents!).
Just després
d’haver
p r o n u n c i a t
aquestes paraules,
tots els
habitants del
castell van caure
adormits ( i
si algú estava
conduint?). A
partir d’aquell
moment, un
bosc màgic va
cobrir el castell.
I així van
passar cent anys fins que, un príncep ben plantat (com de costum),
muntat en el seu cavall (blanc i magnífic) va passar a la
vora del lloc, llavors màgicament el seu cavall es va aturar ( que
llest és el cavall). I tot just desmuntar, el bosc impenetrable que
hi havia davant seu es va obrir davant dels seus ulls (com a les
pelis) i va veure el castell. El príncep, intrigat, va entrar en aquell
lloc, on tothom semblava dormir.
Quan va arribar al magnífic llit d’or i plata, la bonica princesa
dormia (la princesa va estar 16 anys al castell sense visitar-lo tot i
ell en un dia ja el té vist?). Bocabadat per la seva bellesa, es va inclinar
i va posar suaument els seus llavis sobre les rosades galtes
(que després de 100 anys devien estar ...) de la bonica jove.
I la bella princesa va despertar! I amb ella també van despertar
tots els habitants del castell!.
Tots van començar a ballar d’alegria! (es clar han passat 100
anys, què pot haver passat en aquest temps? Què s’haurà inventat?)
L’endemà, els festejos van acabar amb un gran casament
que va unir per sempre més a la bella Princesa i al gallard Príncep
enamorats (qui no s’ha casat mai amb el primer que et trobes?
Després vas pel carrer li toques el cul a una i et fot una bufa
que alucines!).
Xavier

MADRID: VIATGE ARTÍSTIC I LITERARI
Estimats lectors/-es de l’ Ai... Domènech. Ja sabeu que el viatge a Madrid realitzat
per l’alumnat de primer de batxillerat ha esdevingut gairebé un clàssic, però
aquest any ha hagut alguna sèrie d’ aspectes que l’ han fet ben especial. Us convido
a llegir el text i a esbrinar conjuntament en què consisteix. Què tal els acròstics?
Museo. El recorregut pel Museu del Prado
va començar pel “Jardí de les Delícies”
i, mentre discutíem sobre l’ ambigüitat
del seu significat, entre els que veien
la por medieval i els defensors d’ un
“carpe diem” renaixentista, arribàvem
a la planta de Tiziano. D’aquest sector
ens vam centrar en el tractament de
la mitologia de Dànae de l’ autor Tiziano
i en les “Tres Gràcies” de Rubens: la
intel·ligència, la creació i la sensibilitat.
D’aquest equilibri controlat de la mitologia
passem al constret del Barroc
i a la foscor de Goya. Tot i ser autors
d’èpoques diferents, comparteixen
allò de barroc que segueix a una etapa
d’esplendor. Per tant, de l’ etapa de
realisme i tranquil·litat, quan eren pintors
de les seves respectives corts (vid
“Las Meninas” de Velázquez o “La família
de Carles IV”, a la “Mixtura”) d’una
temàtica i personatges impregnada d’
una subtilitat i ingeni propis. Són “Los
borrachos” o “Las hilanderas” de Velázquez,
“L’aquelarre” de les Pintures Negres
de Goya o el molt conegut “Dos
de maig”, que ens va fer reflexionar
sobre l’absurd d’una guerra, tema que
vam retrobar al “Guernica” del Museu
Reina Sofia.
Acróstico.
Joc poètic (que encapçala aquest
«P/ a/ v/ o/ e/ s/ t/ a/ h/ e/ Ch/ o/ p/ o/ R/ l/ A/ r/ e/ d/ A/ c/ c/ i/ o/ n/ D/ e/ l/ g/ A/ l/ l/ o»
Trovador cubista y Personaje, dibujos de Salvador Dalí con anotaciones manuscritas de Federico García
Lorca, 1927-1928. Plumilla en tinta negra sobre papel, 11,5 x 16,6 cm. Ambos dibujos fueron reproducidos
en el número 1 de gallo, febrero de 1928. Colección Fundación Federico García Lorca, Madrid
apartat) que Lorca utilitzà per comunicar
el nom dels autors de la revista
“Pavo”, rèplica humorística de “Gallo”.
Totes dues formaven part de l’exposició
itinerant de la residència d’estudiants.
Sobre la revista “Gallo”, trampolí
d’escriptors novells de Granada que va
comptar amb l’ajut dels grans autors
de la generació del 27,entre els quals
destaquen Federico García Lorca. “Los
Putrefactos” (personatges de còmic
que es poden observar a la imatge adjunta),
la curiositat del preu i la traducció
espanyola del “Manifest Groc” de
Dalí entre d’altres van eclipsar per primera
vegada la història llegendària d’
una generació que de dia estudiaven i
intercanviaven idees, i de nit baixaven
a la ciutat amb el tramvia per viure situacions
similars com la que reflecteix
l’autor decadent Manuel Machado en
su Mal poema: “El alba son las manos
sucias/ y los ojos ribeteados (…) y el
terminarse las peleas/ con transacciones
lamentables./ Y el hallar las mujeres
feas/ y los amigos detestables (…)
/ Y el empezar a ver cuando/ los ojos
se quieren cerrar./ Y el acabar de estar
soñando/ cuando nos vamos a acostar.”
Digresiones. És l’oferta alternativa de tot
viatge turístic, aquella que es desprèn
de les nostres peripècies:
la història del
xinès al metro, el hitparade
dels aliments
més buscats (guanyen
els “dunkies” i els
cafès dolents –a excepció
del Museu Reina
Sofia), els records
deixats al Bernabeu,
les voltes i voltes a
un mateix punt, l’ atzar
de trobar-nos a la
guia de la Residència
a la tarda en ple circuit
literari, l’improvisat
treball de recerca
sobre Rembrandt, els
molts canvis de lloc al cafè Gijón per
fer la tertúlia - cosa que ens va causar
l’antipatia del cambrer, però nos dels
altres clients, que ho van comprendre,
el calor de les mitges sota els pantalons
perquè l’home del temps havia
predit equivocadament un fred horribilis,
les converses soltes, etc.
Retiro. Un bon lloc d’ esbarjo després de
les llargues caminades, on gaudíem
d’un temps assolellat i d’una bona tassa
de xocolata.
Itinerario Vam recórrer el Madrid dels Àustries
(XVII) i l’ entorn Malasanya (segle
XIX). Durant el primer recorregut vam
descobrir per què al Madrid de Felip II
es deia “Sólo Madrid es corte”. Ens vam
imaginar aquell Madrid ple de fang
que només s’empedrava la zona on
passava la carrossa reial. L’olor a “perejil
y hierbabuena” en boca de Góngora
perquè la barreja produïda per “Agua
va” i la fortor exagerada dels productes
com els carruatges plens de peix
produïen una espècie de fortor amb
poders curatius, segons explicaven
les males llengües, que emplenaven
els “Mentideros” (llocs destinats a malparlardel
poder i també el veí). També
hem parlat de l’ arquitectura dels edificis.
Les “casas a malicia” de Felip II on
s’intentava ocultar els segon pis per
tal que el rei no t’enviés un amfitrió a
“pan y cuchillo” durant dies i mesos i
els edificis alfonsins del XIX, una espècie
d’habitatge de protecció oficial de
l’època, envoltat dels típics comerços
decorats amb les rajoles de l’ època.
Despedida. I, per últim, la tornada, una
mica esfereïdora pel tipus d’aterratge
i molt meditada per una de les companyes
de viatge. Aquest any va ser la
síntesi del que ha estat la feina del Departament
amb tu: complicitat en les
mirades i els torns de paraules, relleu
en les tasques més feixugues, injecció
de vitalisme per continuar la teva tasca:
molt art i molta literatura:
“Dichoso el humilde estado/ del sabio
que se retira/ (…) y a solas su vida pasa/
ni envidiado ni envidioso. “
(Fray Luis de León)
Carina Torres
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 1

1
PETIT HOMENATGE QUE FAN ELS/LES ALUMNES A LA PROFESSORA SUNSI MÓRA
La Sunsi, per a molts de nosaltres, va ser
molt més que una simple professora.
Amb ella vam aprendre a estimar la literatura,
ella ens va demostrar i aportar molt
més del que hagués fet qualsevol altra
persona. Ens va ensenyar a viure la vida, a
aprofitar cada moment del nostre temps.
Quan ens vam assabentar que marxava...
en fi, gairebé no ens ho podíem
creure. En tres mesos i escaig es va convertir
en una persona molt important i
estimada en les nostres vides, traspassant
la barrera de mestra. Era una gran amiga,
sempre disposada a ajudar-nos en allò
que necessitéssim, una dona sensacional
en tots els aspectes, que ha fet molt
per nosaltres. Malgrat la seva malaltia, no
va deixar que nosaltres ens n’adonéssim
mai, perquè les seves classes eren úniques,
i ens transmetien aquell sentiment
d’optimisme i de passió a cadascuna
d’elles, un sentiment que només es podia
sentir havent gaudit d’una de les seves
explicacions... que va fer que la llengua i
ELS NOSTRES ALUMNES VISITEN LA CENTRAL TÈRMICA
DE CICLE COMBINAT DE SANT ADRIÀ DE BESÒS
Els alumnes de 1r de batxillerat que cursen la matèria de Tecnologia
Industrial, juntament amb el professor Francesc Garófano,
van realitzar una visita didàctica, el passat 17 de novembre
de 2008, a la central tèrmica de cicle combinat de Sant Adrià
del Besòs (de 800 MW de potència), la més important d’aquestes
característiques de Catalunya.
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
la literatura castellana ens interessés més
que mai, que realment ens impliquéssim
en tot el que tenia a veure amb la seva assignatura.
Sunsi, a hores d’ara, només et podem
dir tres coses: primer, que esperem que et
recuperis ben aviat (tant de bo poguessis
tornar a donar classe...!); segon, que et
trobarem moltíssim a faltar; i tercer, que
mai t’oblidarem! La teva classe, 1r de batx
A.
T’estimem Sunsi!
Aquest activitat, molt interessant i enormement valorada per
l’alumnat, ha resultat altament profitosa i ha estat un bon complement
als continguts estudiats en el bloc de sistemes energètics
de la matèria de Tecnologia Industrial, i més concretament
en el tema de producció i distribució d’energia elèctrica.
Paco Garófano

L’alumnat de segon de Batxillerat va
fer un viatge a Sòria per visitar espais
on l’escriptor Antonio Machado
es va inspirar per fer les seves obres de
novel·la i èxits literaris.
Sòria, un lloc de grans paisatges i llacs
amb un enorme potencial turístic, i per
què no, cultural. Amb un clima mediterrani
d’interior i una població de més de
39.300 habitants conforma un gran complex
turístic.
L’alumnat de batxillerat ha tornat molt
satisfet de Sòria, a més d’haver conegut a
un fotògraf famós que és un gran amic de
Joan Marsè. Van visitar diferents pobles i
museus, van menjar cada dia en llocs diferents
i van tornar ben entrada la nit per
menjar a l’hostal o alberg on tot i tenir
problemes amb el castellà, equívocs al dir
paraules i demanar el menjar, tot i així el
menjar era bo. Per exemple un alumne
La sortida al monestir de Sant
Pere de Casserres està inclosa
dins la programació didàctica de
Ciències socials de 2n d’ESO com
a complement a l’estudi de dos
aspectes de la societat feudal: la
vida monàstica i l’arquitectura
romànica.
El conjunt monàstic acull una
exposició permanent de la vida
dels monjos tal com devia ser al
segle XI. La visita és guiada i dura
poc menys d’una hora. Es complementa
amb un audiovisual de
10 minuts sobre la llegenda i la
història i el procés de construcció
del conjunt.
El monestir està situat en una
península envoltada per les aigües
pestilents del pantà de Sau.
Tret d’aquesta contrarietat olfactiva,
l’entorn és d’una gran bellesa,
i tant el viatge en vehicle a
que va demanar cigrons i no l’entenien,
van estar a punt de posar-li pèsols. No hi
ha hagut gaires queixes i l’alumnat s’ha
divertit molt.
Pel fet d’haver de visitar diferents pobles
el conductor de l’autocar es va haver
de quedar amb els alumnes tota la
setmana. Però no van visitar només museus,
també van dirigir-se a muntanyes i
van veure paisatges immensos, naturals i
purs, sense contaminació.
L’Astrid, en Diego i l’Olga van fer que
l’alumnat de batxillerat aprofundís en
el món de la literatura amb “Campos de
Castilla” i conegués expressions com la
de “nadie es mejor que nadie” de Gustavo
Adolfo Bécquer.
També ens han explicat que la gent
d’allà és molt hospitalària i sempre està
disposada a ajudar quan els ho demanes.
Alguns ens han explicat que quan anaven
ELS NOSTRES COMPANYS/-ES VAN A VISITAR
EL MONESTIR DE SANT PERE DE CASSERRES!
partir de la carretera de Roda de
Ter, com l’aproximació a peu des
de l’aparcament o bé des del parador
de Vic valen la pena.
Des del punt de vista del temari,
el monestir és realment molt
útil per il·lustrar la vida monàstica,
ja que l’exposició d’objectes
i estances simulades compleix
aquesta funció a la perfecció. El
monestir també és força útil per
nodrir l’alumnat amb els aspectes
més bàsics de l’arquitectura
romànica.
Van tenir la desgràcia de ferla
en un dia més hivernal del
compte. Estàvem a 5ºC i va ploure
durant pràcticament tota l’estona.
Van veure l’audiovisual. Acte seguit,
van córrer cap a l’autocar,
carrisquejant les dents i amb les
mans morades pel fred. Després
de tot s’ho van passar bé.
Ània LLuís Xavier
ELS DE SEGON MARXEN A SÒRIA
pel poble hi havia gent que els convidaven
a entrar a casa seva i els ensenyaven,
fins i tot, les seves habitacions, però també
ens han explicat que algun veí fins i tot
els va oferir vi.
El dia a dia del viatge era així:
Cada dia se centra en un lloc diferent
relacionat amb un autor u obra de la literatura
castellana: El cantar del Mio Cid, Gustavo
Adolfo Bécquer, Antonio Machado i
Avelino Hernández. L’objectiu al final, segons
l’Olga, era rodar una pel•lícula sobre
aquests moments fonamentals de la literatura
castellana.
El primer dia, dimarts, va estar destinat
a Medinaceli, on es poden descobrir
alguns paisatges de El Cantar del Mio Cid,
va ser allà on els homes del Cid van rebre
a Doña Jimena, a Doña Elvira i a Doña Sol
quan anaven al regne de València a reunir-se
amb l’heroi castellà.
En el segon, van recórrer la ruta
Macheadiana. Cada un s’aprenia un poema
i després el recitava a l’Ermita del
Mirón. També van visitar l’última casa de
Machado a Sòria, on hi ha una imatge
d’una dona amb una cadira de rodes. Van
veure San Juan del Duero, on només queden
parets, no hi havia sostre i el Monte
de las Ánimas, de Bécquer.
Van visitar San Polo i San Satorio. Hi
havia molts poemes i dates que estaven
escrites als àlbers. Van veure l’Institut
d’Ensenyament Mitjà, en concret l’aula
on Machado donava classes i El circulo
de la amistad, on es fan tertúlies literàries.
A la nit van explicar històries de por i de
Bécquer, a més a més aquell dia era el dia
abans de Tots Sants.
Dijous estava dedicat als pobles abandonats,
a Valdepeña van conèixer a en
Ricardo i en Cèsar Sants.
Divendres van visitar la Laguna Negra,
al naixement del Duero. Però aquest any
no hi van poder arribar perquè estava tot
molt nevat.
De tornada, a l’autocar, la majoria van
dormir, però alguns van fer disbauxa i/o
van jugar a cartes les sis hores de tornada.
Al final va ser un viatge molt divertit
i educatiu que segur recordaran tota la
vida.
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 1

Per segon curs consecutiu l’alumnat de 4t d’ESO està fent
l’activitat de tennis com a part fonamental dins del currículum
d’Educació física (Realització d’activitats i jocs per a
l’aprenentatge dels fonaments tècnics i reglamentaris d’un esport
individual i d’un esport d’adversari).
Al marge del tennis com a esport competitiu i altament professionalitzat,
també està plenament instaurat a nivell mundial
com a esport recreatiu per al temps de lleure i com a pràctica en
l’àmbit de l’activitat física i la salut
L’activitat es desenvolupa a les instal•lacions
del Club de Tennis Canet i consta de 10-
El tennis és una activitat que s’incorpora enguany a l’oferta
d’activitats organitzades per l’AMPA responent a l’interès de
l’alumnat detectat en l’enquesta.
L’activitat extraescolar està dirigida per especialistes en la
docència d’aquest esport, per monitors professionals del Club
de Tennis de Canet, perquè s’ha considerat més adient i permetrà
que l’activitat sigui més profitosa, es portarà a terme en les
instal·lacions del Club de Tennis on hauran de dirigir-se els dimecres
els/les alumnes interessats.
El tennis és un esport individual practicat arreu del món amb
milions de seguidors i practicants, tant aficionats com professionals.
Aquest curs, com cada any, els/les alumnes de 4t estan
fent tennis a l’àrea de Educació física. Es desplacen un cop per
1
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
L’ACTIVITAT DEL TENNIS
ELS NOSTRES COMPANYS/-ES
DE 4t D’ ESO FAN TENNIS!
12 sessions de dues hores cadascuna. El cost és de 30 € per alumne/a,
dels quals les famílies només en paguen 25 (l’Ajuntament
de Canet de Mar col•labora amb els 5 € restants). Si tenim en
compte que el preu real d’una sola classe de tennis està entre
25-30 €, pensem que l’alumnat pot gaudir de la pràctica d’aquest
esport per un preu molt raonable.
La valoració que en fem des del departament d’Educació física
és molt positiva, tant per l’assoliment dels objectius plantejats
com per la dinàmica que es crea en realitzar una activitat
continuada fora del centre. La motivació mostrada pels
nostres alumnes durant les classes evidencia el seu grau de
satisfacció a l’hora de practicar aquest esport.
Emi Perelló i Manel Tostón
setmana al Club de Tennis de Canet. Han pagat uns diners per a
tot el període que estaran fent tennis. Cal tenir en compte que,
normalment, amb aquest preu només es pot pagar una o dues
classes. Tot i així, hi ha hagut conflictes amb alguns pares, perquè
n’hi havia que no estaven d’acord a pagar per a aquesta activitat.
Per tal que els pares no haguessin de pagar més diners per a les
activitats d’Educació física, es va suprimir la sortida prevista per
a aquest curs.
Aquesta activitat consisteix que els alumnes acabin sabent
jugar a tennis i aconsegueixin una sèrie d’objectius.
Però no només els de 4t tenen aquesta possibilitat, sinó que
també pot fer-ho tot l’alumnat de l’institut com a activitat extraescolar,
que és una activitat organitzada per l’AMPA.
Estel i Paula

Celebrem el Nadal
a l’institut
El dia 19 de desembre a l’institut es
va fer un petit concert on van participar
alguns dels nostres companys.
Cada any el fem per acomiadar el Nadal i
el primer trimestre del curs. Les dues primeres
hores vam fer classe normal, a les
10:00 vam sortir al pati, i a les 10.30 va
començar el concert. Primer, varen actuar
els alumnes de 4t que van representar
“Untitled” de Simple Plan i “The drum”
de Lajos. Seguidament els companys de
2n, que fan el crèdit variable de coral, van
cantar unes nadales; “ Wimoweh” popular
sud-africana, “Ya dini mahala” popular tunisiana,
“El noi de la mare” popular catalana,
“Ya vienen los reyes” popular andalusa,
“Hymn to freedom” Oscar Peterson,
“Kokolooco” tradicional africana i “Tanca
els ullets” tradicional catalana.
Seguidament, l’alumnat de 4t va tocar
la bateria, mentre els seus companys
ballaven breakedance. Quan aquest espactacle
de balls i percusió va acabar, van
sortir a cantar els nens de 1r juntament
amb els/ les alumnes de 3r D. Aquesta va
ser l’actuació que va tancar aquest petit
concert interpretant “Jinge Bells Rock” i
“Merry Christmas (War is Over)”
Els directors d’aquest concerts van rebre
un petit obsequi, per agrair tot el que havien
fet per celebrar aquella petita festa.
Seguidament, hem fet una entrevista als
nostres professors de música, per conèixer
la seva opinió del concert que van dirigir.
Entrevista als directors
dels concert de Nadal
1.- Per què vau escollir l’alumnat que van
cantar?
Alejandro: En realitat els/les alumnes
es van escollir ells mateixos amb la seva
predisposició per cantar i en alguns casos
amb el seu comportament. No volem
obligar ningú a sortir en un concert, per
això, agafarem els grups amb més voluntat.
També s’ha d’entendre que és necessari
establir un màxim de gent. Tot i això,
sabem que hi ha gent que li hauria agradat
sortir i ho mereix, a tots ells els demanem
disculpes.
Jordi: No em vaig escollir res, són alumnes
que van fer el crèdit variable de coral.
El treball que anàvem fent, vàrem tenir la
possibilitat de mostrar-lo.
2.- Per què vau triar aquestes melodíes?
Alejandro: Tant “Jingle Bells Rock” com
“War is Over” ens semblaven dues cançons
tradicionals i modernes al mateix temps,
per això pensàrem que aquestes podien
agradar a tothom.
Jordi: Per dues raons, una perquè
m’agraden i, si no li agrada al professorat
és difícil ensenyar-les. I segona, el grau de
dificultat era bo per cantar a dues veus.
3.- Van aprendre amb facilitat les partitures?
Alejandro: Com que eren en anglès alguns
tardaren una mica més que altres,
però la música ens ajuda a memoritzar
la lletra i la pronunciació i en general va
ser ràpid. Tambè cal dir que férem servir
els mòbils per a enviar les cançons mitjançant
bluetooth als alumnes perquè
pogueren estudiar-les a casa.
Jordi: L’aprenentatge el podríem qualificar
en altres coses, però fàcil o difícil, no.
És un treball i t’hi has de posar.
4.- Quants alumnes es van oferir a ajudarvos?
Alejandro: La majoria, per sort. S’agraeix.
Jordi: Van venir els de batxillerat a ajudarnos
amb el tema de l’equip de so, i també
es van oferir els que van ballar. I altres
alumnes.
5.- Estaven a gust quan ho preparaven tot?
Alejandro: Sí, pensem que els va agradar,
encara que sempre hi ha algú que no està
content.
Jordi: Sí, a gust i nerviosos.
6.- Creus que ha sortit tal i com ho vau preparar?
Alejandro: Crec que algunes coses han
sortit fins i tot millor del que havíem preparat,
si tenim en compte que fins el dia
d’abans no disposàvem de l’equip de so
ni del gimnàs per a fer un assaig general o
una prova acústica.
Jordi: Un concert mai surt com s’espera.
Sempre hi ha un factor sorpresa, i s’ha de
deixar marge a aquest factor.
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 1

7.- El grup que va ballar breakdance, es van
oferir o els ho vas demanar tu?
Alejandro: Els ho vaig demanar jo perquè
els havia vist en alguna ocasió i em semblaren
uns “cracks”. Quan Jordi i els per-
curssionistes estaven assajant al gimnàs
entraren i es posaren a fer proves. Llavors
els vaig proposar que improvisaren alguna
cosa per al concert i la veritat és que
feren un espectacle digne del millor show
televisiu.
Jordi: Es van oferir ells, va ser molt espontani.
8.- Creus que ha estat prou bé com per tornar-ho
a repetir l’any vinent? O canviaríeu
alguna cosa?
Alejandro: Sí. Sempre es poden millorar
coses, malgrat això, estem contents.
Jordi: I tant. No canviaria res. Va estar
molt bé.
18
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
9.- De qui ha estat la idea?
Alejandro: Des del principi Jordi tenia la
idea de fer el concert. Quan vaig arribar a
l’institut m’ho va dir i a mi també em feia
il•lusió, però no sabíem si estaria treballant
a Canet fins
Nadal. D’altra
banda vaig continuar
pensant
coses per al concert.
Jordi: Dels professors
de música,
i de l’equip
directiu.
10.- Què vas sentir
quan et van
donar l’0bsequi?
Alejandro: em
va fer molta
il•lusió i em vaig
sentir molt afortunat
perquè va
ser un treball gratificant i no hi ha massa
llocs on et donen un obsequi per fer la
teva feina.
Jordi: Felicitat i satisfacció.
11.- Van ser molt difícils els assajos anteriors?
Alejandro: Els assajos anteriors foren difícils
en algun moment per la quantitat
de gent i tecnicismes d’acústica, so i disciplina
de grup. Malgrat tot es van resoldre
positivament
Jordi: Sí, clar, s’ha de coordinar a tothom.
És diferent fer-ho a la classe i al gimnàs.
Faltaria un auditori.
12.- Ens podries explicar alguna anècdota?
Alejandro: Hi ha dues coses ben diferents
que em venen al cap ara. La primera em
va fer suar de debò i és que després de
comprovar molts cops l’equip de música,
a l’hora de la veritat no se sentia. Quina
angoixa! Un cop arreglat, quan estàvem
acabant, vaig veure que al fons del cor
s’havia unit una veu que no estava als
assajos i que ballava i cantava abraçat als
alumnes. Era el nostre benvolgut director!
Aquesta sorpresa era molt més agradable.
Agraïm de tot cor tindre un director
que recolza la música i ens ho facilita tot
per fer posible concerts com aquest que
uneix i fan gran el nostre institut.
Jordi: L’anècdota als concerts sempre és
la improvisació.
13.- Algun alumne/-a va fallar i no va venir?
Què penses d’això?
Alejandro: Penso que com a mínim haurien
d’haver avisat.
Jordi: Sí. Alguns estaven malalts, alguns
van dir que no volien sortir... D’això se’n
diu pànic escènic i tothom el té, en major
o menor grau.
Estel Axel

PARLEM AMB LA SRA. SÍLVIA TAMAYO
LA NOSTRA REGIDORA D’ENSENYAMENT
Hola bon dia, senyora Sílvia. En
primer lloc dir-li que estem encantats
i molt agraïts que ens
hagi concedit una entrevista i també per
col•laborar-hi, gràcies. Passem a les preguntes,
doncs.
Gràcies a vosaltres per convidar-me. Ja en
vaig respondre alguna fa un parell d’anys,
crec, i estic a la vostra disposició per quan
vulgueu.
1.- Quants anys fa que treballa com a regidora
d’ensenyament?
A les eleccions del 2003 el meu partit,
el PSC, em va escollir i des de llavors
sóc regidora d’aquest ajuntament. En les
eleccions del 2007 vaig repetir càrrec.
2.- Així doncs, el seu lloc de treball depèn
de les eleccions?
Sí, tinc un càrrec electe, és a dir que el
meu càrrec depèn dels resultats electorals
i del meu partit. L’Agrupació de Canet
de Mar decideix quines persones han de
formar part de la llista electoral i en quin
ordre han d’anar posades. Així doncs, després
de les votacions i depenent del número
de vots obtinguts pel partit entren
un número de regidors o un altre.
3.-Comenshacomentatlasevasecretària,
normalment està molt ocupada? És molt
estressant ser regidora d’ensenyament?
Bé, doncs una mica sí ja que porto
dues regidories des del 2003, que són
Educació i Medi Ambient.
Cal tenir en compte que faig aquesta
feina per vocació i per tant jo he decidit
estar aquí. Aquest treball és complicat, no
només per la importància del càrrec, sinó
perquè l’has de compaginar amb altres
feines, si és que les tens. Però també s’ha
de compaginar amb la família, ja que les
reunions, actes...et treuen molt de temps.
Jo, durant la legislatura anterior, no tenia
dedicació a l’ajuntament, això vol dir que
havia de compaginar aquest càrrec amb
la meva feina, a Barcelona. En aquesta legislatura
tinc una part de dedicació, és a
dir, cobro un sou per dedicar-me a això.
Però també estic al Consell Comarcal del
Maresme, per tant he hagut de deixar
la meva feina a Barcelona, ja que fer-ho
tot bé és impossible. A més les dues regidories
que estan al meu càrrec demanen
molta dedicació i per tant necessites
temps.
4.- El seu càrrec implica una gran responsabilitat,
no és cert?
Sí, evidentment tens una responsabilitat
dins de les teves àrees, però també
dins l’equip de govern. Ets corresponsable
dels altres i de tot allò que es fan, tant
a la junta de govern com al ple municipal,
tot i que sempre el màxim representant
és l’alcalde.
5.- Ens podria anomenar breument alguna
responsabilitat?
Sí. Els regidors podem tenir la tinència
d’alcaldia o no, això depèn de les regidories
que portis i de la dedicació que es requereixi.
Bé, jo sóc tinent d’alcalde i, per
exemple, tinc delegats alguns decrets, és
a dir, en puc firmar alguns que corresponguin
a la meva àrea, evidentment. Tot i
que és l’alcalde el màxim responsable de
fer decrets, de vegades delega en nosaltres
per a aquesta feina.
6.- Fins a quin punt sou vosaltres responsables
d’algun fet succeït a Canet, en matèria
d’ensenyament, i fins a quin punt intervé
el Departament d’Ensenyament?
Primer, dir que tot i que vosaltres dieu
“Ensenyament”, jo vaig insistint dient
“Educació” perquè és un canvi que ja va
fer el Departament i a mi m’agrada més
parlar d’educació, ja que educació és allò
que et succeeix en qualsevol moment de
la vida. Matisat això, dir-vos que els ajuntaments
no som responsables directes
en Educació, sinó que això és feina de la
Generalitat de Catalunya. Sí que tenim
alguna responsabilitat, per federació de
la Generalitat, en el cas de Canet, tenim
una llar d’infants municipal, el Palauet.
Tenim aquesta competència compartida
amb la Generalitat i som nosaltres els que
decidim el número d’aules, d’alumnes i el
sistema que volem.
Una altra responsabilitat que tenim és
el manteniment dels centres públics. En
Educació Primària tenim la Misericòrdia
i el Turó del Drac, en diferent grau, perquè
la Generalitat també ha canviat on
som responsables del manteniment del
centre. També col·laborem amb l’institut
en alguns manteniments ja que tenim un
acord per fer ús de les instal•lacions fora
de l’horari escolar. També tenim una Escola
d’adults. Els ajuntament hem anat agafant
una sèrie de competències amb més
proximitat, on la Generalitat no hi arriba,
com l’administració més propera als ciutadans.
És a dir, nosaltres veiem quines són
les necessitats i llavors ens impliquen.
També, per exemple, col·laborem amb
l’institut en el projecte passarel·les, també
tenim el projecte ASMA, que és de suport
i millora d’aprenentatge. Estem fent una
Escola d’adults amb aules per nouvinguts
i aules per a gent gran.
7.- Ens podries explicar una mica en què
consisteix la teva feina?
Bé doncs, la meva feina consisteix a
marcar unes línies d’actuació i unes línies
polítiques que han d’anar en la mateixa
direcció del que projecta tot l’equip de
govern a començament de la legislatura,
moment en què es fa un pacte de govern
on és marquen unes línies i dins de cada
àrea el regidor és qui ha de dirigir per
aconseguir els objectius marcats. Llavors
s’ha d’aconseguir, políticament, els objectius
ja que de vegades per l’estructura que
pot tenir un ajuntament mitjà com aquest,
doncs has de fer coses que en altres ajuntaments
no es fan, o bé que fan els tècnics.
Aquí, a l’àrea d’educació, les tècniques
som la Maria i jo, moltes vegades ens hem
de repartir reunions i d’altres tasques. A mi
m’agrada molt treballar en equip perquè
de vegades on no arriba una, arriba l’altra,
però bàsicament el que es fa és marcar
unes directrius amb l’assessorament dels
tècnics que per això són els que hi entenen
i intentar aconseguir aquells objectius
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 19

proposats. També, posar en coneixement
la resta de l’equip de govern del que s’està
fent a l’àrea i demanar a la ciutadania.
8.- Quin és el teu horari de treball?
No tinc horari fix, teòricament he de
dedicar mitja jornada a l’ajuntament, hi
ha dies que tinc menys feina, però també
n’hi ha d’altres que tinc coses a la tarda o
a la nit. Intento doncs, més o menys, estar
per l’ajuntament quatres dies a la setmana.
Però depèn, hi ha dies que dedico més
hores i hi ha dies que en dedico menys.
9.- Treballes sola en el teu departament o
teniu un equip?
A Educació la idea és tenir un equip,
però de moment hi ha només una persona
que és la tècnica i ella fa tot el que
pot. Jo intento també treballar amb ella. A
Medi Ambient tinc un equip més estructurat,
comença amb un tècnic, el qual té
un suport administratiu, va en funció una
mica de les qualitats que té l’Ajuntament.
- Quants sou?
Som la tècnica i jo, en Educació
- Què fan? Ens podries explicar una mica
les tasques que realitzeu?
Tenim el seguiment dels manteniments
dels centres escolars, tenim un
Consell escolar municipal on ens trobem
tots els agents educatius del municipi,
l’Escola d’adults i l’Escola de música.
- Tindreu llavors moltes reunions, no?
Doncs sí, de vegades masses.
10.- Sabem que aquest any s’ha posat en
funcionament una nova escola. Això vol
dir que el número de nens va en augment,
no?
Sí.
- Què passarà quan aquests nens arribin
a sisè de primària i hagin d’entrar a
l’institut?
Feia uns quants anys que l’escola Misericòrdia
estava saturada i llavors ja fa
temps que, crec que va ser al 2001, es van
fer les primeres demandes al Departament
d’Educació per demanar-los una altra escola
perquè La Misericòrdia no podia més.
Llavors es van fer els tràmits i al final es va
fer el Turó del Drac i el que s’ha fet és que
una part de l’alumnat de la Misericòrdia se
n’ha anat al Turó del Drac. Tot i així, és veritat
que la població ha anat augmentant.
A l’institut, si no estic equivocada, pràcticament
hi ha quatre línies, excepte no sé
si a 4t, que encara n’hi ha tres. Això vol dir
que l’institut se’ns queda petit, això ja ho
sabem. Des de fa un temps, a més a més,
vénen els estudiants de Sant Cebrià. Vénen
aquí, això vol dir que a més d’assumir
la població de Canet que va en augment,
també assumim la població de Sant Ce-
20
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
brià, que també va creixent molt. Vaig
parlar amb l’alcalde de Sant Cebrià i li vaig
dir que els dos municipis estem afectats i
llavors es va pensar fer un institut a Sant
Pol perquè allà tampoc n’hi ha. Es buscarà
una solució al més aviat possible.
11.- És aquest augment el que us ha portat
a posar barracons a l’institut aquest
any?
Sí, ja no hi cabien i es va decidir posar
el barracons. Però això se suposa que es
preveu amb antelació, no? Clar s’ha de fer
una planificació. Ha estat una solució improvisada
per la arribada de nens o potser
per l’augment de matriculacions? És una
mica per tot.
12.- Són els barracons una solució a llarg
termini?
No.
13.- Ha visitat els barracons on actualment
es troben els companys de Batxillerat?
Sí, jo hi he estat.
14.- Creu que als barracons hi ha un bon
ambient per estudiar?
Home, a veure, els barracons ( ara el
Departament ja no els diu barracons, sinó
mòduls) no són com una aula, això és evident.
Aquí també hi ha nens d’un anyet
que ja estan en mòduls i jo crec que estan
ben acondicionats. Jo crec que els que
l’aprofiten més són els de batxillerat, perquè
són els que hi estan més hores. Cec
que és una instal•lació que no està malament.
15.- Quins nous projectes té l’Ajuntament
per fer, l’any ve a l’institut?
L’any que ve no podrem fer res, perquè
no tenim els terrenys. Nosaltres estem
treballant, com a ajuntament, a intentar
buscar aquest terrenys i veure si entre
tots podem fer el nou institut.
16.- En el cas que es faci un altre institut,
on el posaríeu?
Doncs teníem uns terrenys, però la
cosa s’ha complicat. La proposta era on hi
ha el camp de futbol, seria aquest l’espai
per fer el nou institut i així tindríem al costat
una escola, llavors el camp de futbol el
passaríem on hi ha la zona esportiva i les
pistes d’atletisme també hauríem de passar-les
a un altre lloc. Llavors quedaria en
una part les zones esportives i en l’altra
les escoles.
- Com serien les instal·lacions?
No tinc ni idea.
E·N·T·R·E·V·I·S·T·E·S
17.- Què en pensa de les vagues que es fan
per la LEC?
Tothom té dret de vaga, penso que és
una forma per manifestar-se per al professorat
i per a l’alumnat. Si entenen per què
s’està fent la vaga, llavors està molt bé
que facin vaga, però si no, doncs no.
- Hi està d’acord l’Ajuntament?
Nosaltres no podem esta ni d’acord ni en
desacord en cap vaga.
- Personalment, quina és la teva opinió
sobre aquest tema?
Penso que la nova llei d’educació serà
bona, tot i que tindrem mancances, i que
encara s’haurà de treballar en això, però
hi estic a favor.
18.- Us encarregueu vosaltres de triar el
professorat que ve a l’IES Lluís Domènech
i Montaner?
No, nosaltres no intervenim per res.
- Creu que és una feina que hauríeu de fer
vosaltres?
A veure, no. Sí que és veritat que la
nova llei d’educació vol donar més autonomia
als centres i que siguin els propis
centres els que puguin escollir i també
demana més responsabilitats als Ajuntaments.
Hi ha ajuntaments que poden estar
preparats i també hi ha ajuntaments
que no tenen infrastructures suficients
per assumir tot això per la nova llei.
19.- Què en pensa del fracàs escolar?
Penso que en alguna cosa estem fallant
tots, la societat, els polítics, les lleis i,
en definitiva, el sistema, i també l’alumnat,
tots som responsables, tots.
20.- S’ha reduït el fracàs amb els nous
canvis de lleis?
La llei ara està al Parlament, encara
no està ni aprovada, està en procés
d’aprovació. Si és fa alguna llei és per intentar
millorar alguna cosa que no està
funcionant.
21.- Creu que l’educació ha de ser una dret
per a totes les persones?
És que és un dret, és un ensenyament
que està garantit, per això és un ensenyament
obligatori. És un dret per a qualsevol
persona que vulgui continuar formant-se
al llarg de la vida.
Fins aquí la nostra entrevista. Moltes gràcies
pel seu temps, senyora regidora, i per
la seva col·laboració. Gràcies, estem encantats
d’haver-la conegut.
Kaoutar Naoual Francesc

LES ADMINISTRATIVES DE L’INSTI
Aquí us presentem les dues administratives
de l’institut, Per si algú
no les coneix són aquelles que
s’encarreguen de tota la nostra paperas-
sa. A elles els hem fet una entrevista sobre
el que fan ,si els agrada el centre com és,
etc. Esperem que us agradi l’entrevista,
hem fet tot el possible perquè així sigui.
1.- Com et dius?
Cristina Ruiz.
2.- Per què has vingut en treballar a aquest
centre?
Vaig venir a treballar a aquest centre perquè
m’hi van destinar.
3.- On vius?
Visc a Mataró.
4.- Què et sembla aquest centre?
Molt bon lloc, em tracten de la mateixa
manera que en als altres llocs, és a dir, bé.
5.- Has notat molts canvis en referència altres
llocs?
No, perquè és el primer institut on treballo.
6.- És més difícil treballar en aquest centre o
en d’altres llocs de treball?
No es difícil treballar aquí, és el mateix
que en altres llocs.
7.- T’agrada?
Molt.
8.- Què en penses d’aquest centre?
Tot és molt correcte, les sensacions
d’aquest centre són molt bones.
9.- Hi ha molta feina a fer?
Sí, com a altres llocs, com que jo estic
substituint la Montserrat, doncs, tenia
poca feina acumulada.
10.- Quant fa que treballes d’administrativa?
Fa tres anys que estic d’administrativa,
vaig començar al
2006.
11.- Quan vas començar aquí?
Vaig començar a treballar d’administrativa
en aquest centre
el 17 de setembre.
12.- On treballaves l’any passat?
En una editorial, Miquel Cossetivara.
13.- És més fàcil treballar a l’empresa
pública que a la privada?
La privada té uns avantatges,
no són comparables amb el
centres públics.
14.- Et va costar entrar a treballar
al centre, per culpa de la falta
de feina?
No, directament em van designar.
15.- Et pagaven més o menys?
A mi, em pagaven menys.
16.- Et fan redactar molts informes
o circulars?
Normal, anem fent sortides, cartes, altes
i baixes, correu, telefònica, gestió d’expedients,
etc.
17.- T’ha arribat alguna queixa
per part dels pares?
No.
18.- Et va costar molt adaptar-te
els primers dies? Et van
deixar molta feina les anteriors
companyes?
No em va costar incorporarme,
va ser molt fàcil. Poca
feina acumulada, és una
qüestió puntual.
19.- Quantes hores treballes
diàriament?
A la setmana fem 37,5h, i
diàriament faig unes 7h i
mitja.
20.- Es agradable el contacte
amb la gent del centre? I amb
la gent de fora ? Has tingut algun
problema?
Si, és molt agradable. Amb
la gent de fora també és
agradable. No hem tingut
cap problema.
21.- Es difícil compaginar la
feina amb la teva vida privada?
Es fàcil compaginar-la, perquè no tinc
fills.
22.- Alguna vegada has col•laborat amb alguna
revista d’institut?
Mai, és la primera.
Moltes gràcies per la teva col•laboració.
Has estat molt amable. Cal dir que la Cristina
va acabar la seva substitució per les
vacances de Nadal perquè ja s’ha incorporat
la Montse. Des d’aquí aprofitem per
donar-te les gràcies per la teva paciència,
l’amabilitat i la feina desenvolupada amb
tanta dedicació al nostre institut, gràcies
Cristina!
A continuació fem una entrevista a la Mercè
Amor, l’altra responsable que el nostre
institut funcioni correctament.
1.- Com et dius?
Mercè Amor.
2.- Per què vas triar aquest institut?
Perquè sóc de Canet.
3.- Estaves nerviosa el primer dia d’aquest
treball?
Sí, perquè era la primera vegada que treballava
en Educació.
4.- Quan fa que treballes en educació?
És el primer any que treballo en això.
5.- T’agrada aquest treball?
Sí, m’agrada.
6.- Com va ser la primera sensació?
La primera sensació va ser bona.
7.- Quant fa que treballes?
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 21

·N·T·R·E·V·I·S·T·E·S
Fa molt, aproximadament 20 anys.
8.- Has triat tu la feina o t’han enviat?
L’he triat, primer per ubicació i després
per preferències.
9.- Quan et vas inscriure?
L’1 de juliol.
10.- El tracte és favorable?
Sí, em tracten molt bé, és un tracte molt
favorable.
11.- De què treballaves abans?
Estava en el Gabinet Jurídic de la Generalitat
(presidència).
12.- Què prefereixes un institut concertat o
un institut públic?
Són diferents, jo prefereixo la pública... És
que no són comparables.
13.- Com vas agafar aquest treball?
Primer per oposició, vaig aprovar i al final
el vaig agafar.
14.- Cobraves més o menys que ara?
Jo ara cobro menys, perquè estava ficada
en un altra cosa diferent.
15.- Què t’encarregues de fer?
Del correu, de la telefonia, de la gestió,
dels expedients, de la matriculació, i donant
suport.
16.- Has tingut alguna queixa?
No, no he tingut cap queixa.
17.- Et va costar acostumar-te?
Al principi sí que em va costar acostumarme,
però ara ja no.
18.- Adaptar-te a canvis nous et costa?
Sí, va ser difícil per una qüestió puntual.
19.- Quantes hores fas a la setmana?
Faig trenta-set hores i mitja a la setmana.
20.- Es agradable com et tracten tothom?
Sí, és agradable.
21.- A la teva família i a tu us ha costat acostumar-vos
a aquests canvis?
Sí, una mica més perquè tinc dues filles, i
tot és diferent.
22.- Havies col•laborat alguna vegada en
alguna revista d’institut?
No, mai havia col•laborat.
Fins aquí la nostra entrevista a les administratives
del centre. Volem des d’aquí
fer-los un petit homenatge perquè són
persones, la feina de les quals és molt important
i no sempre les tenim en compte.
Gràcies, doncs, per la vostra col·laboració.
22
Ramon Lluisa
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
QUÈ PENSA EL NOSTRE
ALUMNAT DELS BARRACONS?
Els barracons són unes petites
instal·lacions que es van construir
com a mesura provisional, ja que,
l’institut quedava petit i l’alumnat de
batxillerat ja no tenia lloc. En aquests
barracons s’imparteixen els dos cursos
de batxillerat, 1r i 2n. Els barracons estan
repartits en quatre aules on hi ha
uns 30 alumnes.
En els barracons hi ha alguns aspectes
dels quals es queixen els alumnes a
l’hora de treballar. Per exemple, quan hi
ha obres al carrer els barracons tremolen
i fa un soroll que els desconcentra;
ara, a l’hivern, fa molt de fred a dins i
quan han de canviar d’aula han d’anar
a les instal·lacions i han de pujar moltes
escales.
Aquests barracons s’han hagut de
construir perquè no hi havia espai a
l’institut, els que van construir l’institut
no van preveure que en pocs anys
l’espai quedaria insuficient, perquè el
número d’alumnes augmentaria tant,
entre d’altres perquè l’alumnat de Sant
Cebrià no tenen institut, i han de venir
a aquest.
Els barracons funcionen com qualsevol
classe. Hi ha molt bon ambient ja
que tots, en general, es coneixen des de
fa molt de temps i es tenen molta confiança.
A alguns, però, els agrada estar a les
instal·lacions, perquè no fa tant de fred,
i també perquè troben a faltar el xivarri
de la gent pels passadissos, a altres,
però, els agrada més estar als barracons,
no s’han de canviar tan sovint de classe,
i poden deixar les coses allà, perquè saben
que allà només entren ells i això els
sembla més còmode.
Quan van començar el batxillerat, alguns
alumnes s’ho imaginaven diferent.
Alguns, més fàcil, d’altres, més difícil i
d’altres com és. Ja veieu, com a tot a la
vida, cadascú te la seva opinió.
Kaoutar, Naoual i Francesc

ENTREVISTEM EN XAVIER SARDÀ
Xavier Sardà va néixer a Barcelona
el 16 d’abril de 1958, és un periodista,
showman, locutor de ràdio
i presentador de televisió. Viu a Canet de
Mar amb la seva dona i les seves filles. Llicenciat
en Ciències de la Informació per la
Universitat Autònoma de Barcelona l’any
1981, és el germà petit de l’actriu catalana
Rosa Maria Sardà. Ella va estar casada
amb Josep Maria Mainat, membre del trio
còmic “La Trinca”, i amb el qual ha treballat
durant molts anys.
Ha treballat en programes de televisió
com: Juego de niños, Olé tus videos, Betes
i films, Tot per l’audiència, Sembla
mentida, Todos somos humanos, Moros
i Cristianos, Crónicas Marcianas, Tú sí que
vales i Duttifrí.
A continuació trobareu l’entrevista que,
molt amablement, en Xavier Sardà ens va
concedir el passat 28 d’octubre.
VIURE A CANET
Perquè vas escollir Canet per viure i no un
altre poble?
Doncs, casualitats de la vida... La meva
germana ha sigut durant vint-i-tres anys
la dona d’ en Josep Maria Mainat de Canet,
i per tant, què vol dir això? Doncs,
que vaig conèixer la gent de Canet, vaig
venir de petit aquí amb la meva germana
i he acabat primer, tenint la segona residència
aquí, i des que vaig començar Crónicas
Marcianas vivint a Canet.
- Coneixes el nostre institut?
El de Canet? Hi passo per davant cada
dia.
- Has vist algun cop la nostra revista?
No.
Doncs aquest any tindràs l’oportunitat de
conèixer-la.
VIDA PERSONAL
- En què consisteix la teva feina?
Doncs, la meva feina en aquest moment
consisteix a pensar un nou projecte de
programa, que encara no sé quin serà ni
quan començarà.
- T’agrada el que fas?
Sí, clar, és una feina que m’ha portat molts
èxits professionals, un bon sou que també
és important i ha estat un vehicle per
poder-me expressar, que això a la vida és
un privilegi.
- Què és el que t’agrada menys de la teva
feina?
Doncs, el que m’agrada menys de la meva
feina, és la fama que comporta. Això segur.
A mi m’agrada aquella gent que diu
“ha fet molts calés inventant-se un tap,
saps? Allò per les aixetes i tothom li compra,
però no se sap què és”. L’altra cara de
la fama és el reconeixement, molta gent
manifesta les seva simpatia... Però vaja,
m’agrada més fer la feina quan sóc als
platós que no pel carrer després que et
coneguin.
- Sabem que durant uns anys vas fer ràdio.
Vas fer bones amistats allà?
Sí, home! Entre d’altres el meu equip.
L’equip amb el qual vaig començar a treballar
a la ràdio nacional, després va venir
la SER i després va venir Telecinco. I ara encara
estan tots contractats a Gestmusic, a
la productora, i tots junts per fer milers de
programes.
- Ens podries explicar alguna anècdota de
quan treballaves a la ràdio?
Doncs, un dia que li havia de fer una entrevista
al rei Juan Carlos I, i el guionista
va posar Juan Carlos II. Com que hi havia
el papa Juan Pablo II a l’encapçalament de
les preguntes va posar Juan Carlos II, sort
que no li vaig dir, perquè si no m’hauria
dit, “primero, primero”.
- Què prefereixes la ràdio o la televisió?
La tele, que és com la ràdio, però que es
veu. O sigui la tele diària fa que sigui com
la ràdio, l’únic que allà tens càmeres i encara
t’ajuden a explicar-te millor.
- És molt diferent el món de la televisió des
del punt de vista que la veiem els de fora, i
des del punt de vista que la veus tu?
Segur, m’imagino que segur. Vosaltres ens
veieu com uns “tontos amb ninots”. Sou
molt crítics, el públic, i feu bé. Nosaltres
cada vegada que sortim hem fet bastant
esforç perquè surt,i encara que sigui un
caos, però mínimament organitzats.
- Què penses d’allò que anomenen “telebasura”
?
Doncs jo un dia vaig dir “telebasura tu
puta madre” en el sentit que és impossi-
ble que un programa diari de dues hores
durant vuit anys tot sigui “telebasura”. És
una forma excessivament fàcil de jutjar,
és a dir, em sembla que uns crítics han de
tenir una mica més d’esforç. Hi havia moments
bons, regulars i dolents.
- Creus que els programes de fa uns anys
eren de més qualitat que els d’ara?
Depèn de quins vulguis veure, és a dir , tu
tens avui dia, a la televisió digital, canals
extraordinaris, tens televisió de pagament,
tens uns documentals... O si poses
el TCM en anglès i a sobre aprens anglès
a través de les millors pel•lícules de la història.
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 2

- Quin dels programes que has fet és el que
t’ha agradat més?
“Crónicas Marcianas”. Però també “Duttifrí”,
m’ho he passat molt bé, però a “Crónicas
Marcianas” hi hagueren moments
irrepetibles, únics i, a més a més, dèiem
el que volíem.
- A “Crónicas Marcianas” vas estar molt de
temps treballant. Com va ser aquesta experiència?
Llarga. Llarga, el dia a dia, i llarga durant
vuit anys. Si a l’inici haguéssim dit que estaríem
vuit anys, que faríem mil tres-cents
programes, hauria estat una bona notícia,
quasi bé increïble. I que plegaria quan jo
volgués, encara més. Era un programa
en el qual la gent s’ho passava bomba.
L’audiència que tenia era extraordinària
i el “target” ,que és molt més important
que l’audiència, no només és el número
de persones, sinó si les persones són
d’una determinada edat, tenen un bon
“target”... Penseu que hi ha un bon publicitari,
molt voraç, i aleshores el públic de
“Crónicas Marcianas”, suposant que fos
“telebasura”, doncs la “telebasura” agrada
al públic molt jove, urbà, amb estudis i
amb capacitat adquisitiva. Ho asseguro.
- Quin és el millor record que t’emportes?
Molts moments molt bons. I moments
molt tristos, com quan van matar l’Ernest
Lluch o la nit de l’atemptat a Madrid, els
200 morts a Madrid. Però juntament amb
altres de riure molt, amb en Latre, amb en
Boris i amb tota la companyia.
- Per què quan vas marxar “Crónicas Marcianas”
no va continuar sense tu?
Perquè sóc insubstituïble. Saps, hi havia
un senyor que deia al cementiri d’ Arlinton
que és on enterraven als militars americans:
“está lleno de gente insustituible”
- Ens podries explicar, una mica, com anava
el programa en què treballaves darrerament,
“Duttifrí”?
Era un programa que buscava espanyols
al món. Hem estat a 26 països. Ha estat
una experiència extraordinària fer televisió
als carrers de diferents països.
- En algun dels països que has visitat, heu
patit alguna situació perillosa? Ens la podries
explicar?
Bé, he estat al Líban amb els militars espanyols,
un dia quan sortíem a fer ronda
en un d’aquells vehicles, hi va haver un
atemptat i van morir tots els ocupants.
Veneçuela és una ciutat molt perillosa, en
una setmana hi van haver 78 morts per
arma de foc, només a Caracas. És un país
que està al caos.
2
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
- Hi ha algun programa que hagi estat un
fracàs?
Dels que he fet jo? No, cap. He tingut moltíssima
sort i he treballat molt. Tantes hores
al dia i amb un equip que ha sentit els
programes com a seus. Ha estat una sort
no haver tingut cap fracàs.
- Quins són els teus “hobbies”?
M’agrada llegir, m’agrada volar amb el
meu simulador de vol, m’agrada la muntanya,
que és on visc, i m’agrada la família.
No m’avorreixo mai ni un minut.
EDUCACIÓ
- Què penses del sistema educatiu actual?
Creus que funciona?
Diuen que als professors els teniu una
mica fregits. Això es diu i això es comenta.
També diuen que hi ha falta d’autoritat,
no ho sé, jo no ho crec. Les hòsties que
em fotien a mi a l’escola, allò no era autoritat,
allò era “acolloniment”. També eren
un règim de dictadura. Si els alumnes en
una classe no hi posen de la seva part, el
pobre professor s’ha de desesperar. Crec
que no funciona, ja sabeu que diuen que
estem a la cua d’Europa.
“Crec en una escola laica,
progressista i oberta”
- Creus que tants canvis de lleis poden ser
positius per l’educació?
Jo crec que no, el professorat deu estar
ben desorientat. Bàsicament jo sóc partidari
de l’assignatura aquesta de “ciutadania”.
Crec que l’església ha fet una feina
existencial a la seva història i estic fart de
la religió perquè explica històries sagrades
que jo quan era petit pensava que
eren de debò, i després resulta que era
una ficció, i per tant, crec en una escola
laica, progressista i oberta.
- Escola pública o privada? Perquè?
A mi m’agradaria que la pública fos més
bona que la privada, però no sé si és així.
- Què opines de les noves tecnologies a
l’institut?
Perfecte.
- Creus que internet és un perill per a nosaltres,
els adolescents?
Pot ser-ho, sens dubte, depèn de quina
utilitat li doneu.
- Creus que l’anglès ha de ser una llengua
obligatòria per a tothom?
No, obligatòria no, jo crec que és neces-
E·N·T·R·E·V·I·S·T·E·S
sària que és diferent.
- Aprovaries que totes les assignatures, als
instituts, es fessin en anglès?
Home, tant de bo jo hagués estudiat en
anglès totes les assignatures, però jo crec
que, no tindria massa sentit que estudiéssim
en anglès. En tot cas, estaria bé que
hi haguessin assignatures que al mateix
temps que aprens la matèria, aprens anglès.
Espanya és un país on
la gent sempre intenta
parlar anglès...
Diuen que Espanya és un país on la gent
sempre intenta parlar anglès i deixar de
fumar i no s’aconsegueix cap de les dues
coses.
- Nosaltres fem “educació per la ciutadania”
en anglès. S’està fent com a prova experimental
només en un grup dels quatre que
som a tercer. Penses que és una bona idea?
I think it’s a good idea. Maybe you should
study everything in English.
- Què penses de la polèmica que aquesta
assignatura ha provocat? Ets partidari que
tots els alumnes la cursin? Què penses de la
gent que hi està en contra?
Jo sóc favorable. Darrera de la polèmica hi
ha gent ultraconservadora que els sembla
millor que es donin assignatures de moral.
Els ensenyaments ètics i les creences
religioses per a cada qual.
- Tens alguna filla estudiant educació secundària?
Com t’impliques a l’hora de reunions,
entrevistes...?
Sí, la meva filla va a l’institut, però hi va
més la seva mare, perquè com que jo sóc
famós és un “cachondeo”.
I fins aquí l’entrevista del nostre veí. Moltes
gràcies, Xavier, per haver estat tan
amable, per haver-nos rebut a casa teva i
per haver col•laborat amb la nostra revista.
Gràcies!
Estel Paula

QUÈ PENSEN ELS
ALUMNES
NOUS DE
L’INSTITUT?
En primer lloc, tenim les opinions de l’alumnat de Canet
de Mar i desprès trobem les dels alumnes que venen
de Sant Cebrià.
Canet de Mar:
L’Adrià Tebar de 1r A pensa que la ESO és preferible a la primària
i que el professorat és més qualificat i més clar en les explicacions.
Li ha sorprès la grandària de les aules i veure els alumnes
nous de cursos superiors.
En Guillem Figuerola de 1r B es troba bé a l’institut, l’únic que
no li agrada és el canvi d’horari, es a dir entrar a les 8:00h, perquè
ha de matinar. Li agraden les noves assignatures com tecnologia
o anar al laboratori d’experimentals. Té amics a altres centres
com l’Yglesias i ens diu que ja no els veu tant com abans.
A la Claudia Rodríguez de 1r C li agrada l’institut perquè ha
fet nous amics i també diu que li agraden els professors. Té amics
a altres centres com l’Yglesias i la Presentació. També ens ha dit
que li agraden les instal•lacions de l’institut, ja que es poden fer
coses al laboratori.
A en Sergi Cuixart de 1r D li agraden les porteries i les cistelles
de bàsquet del pati. També té amics a altres centres, però ja
no els veu tant ja que tenen diferents horaris. No li agrada aixecar-se
aviat, però sí que li agrada fer festa a les tardes. Troba que
té pocs deures i que els controls són difícils.
Sant Cebrià:
La Isabel Martínez de 1r A es queixa de la qualitat del menjador,
també prefereix la secundària perquè, segons ella, els posen a
prova. Sobre l’autocar pensa que és un servei pràctic.
En Dídac Santamaria de 1r C diu que l’autocar és un bon servei,
també li agrada perquè així no l’han d’acompanyar. El menjador
li desagrada, però ens diu que li encanta que el dimecres i
el divendres a la tarda no hi hagi classe. En Dídac abans anava a
Santa Rosa de Lima, de Canet.
L’Isma Jebry de 1r D creu que el menjar no és gaire bo, però
que les instal·lacions són bones. Ens comenta que li agrada més
la ESO perquè només fas quatre anys i també perquè ha conegut
gent nova.
Ània Lluís Xavier
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 2

Coneguem una mica en...
Joan Pedrero!
Joan Pedrero Garcia més conegut com
“Juanito”, va néixer el 27-2-1980 a Canet
de Mar. És el participant canetenc,
que anirà al mundial d’Enduro.
En tots aquests anys ha tingut lesions
en què s’ ha trencat el nas, talls importants
i l’última i la més forta la va patir al
genoll.
Els seus hobbies, a més de la moto,
són anar-se’n amb la mountain bike i fer
senderisme i el seu pilot més admirat és
David Knight.
Convé destacar que el nostre entrevistat
ha participat al Dakar Argentina- Xile,
realitzat durant el mes de gener d’aquest
any, i va quedar en la posició quarantados.
Passem, doncs, a conèixer-lo una mica
més.
1.- Quan vas començar a anar amb moto?
Als 4 anys.
2.- Quina va ser la teva primera moto?
Quants anys tenies?
Va ser una Suzuki 129. Tenia 12 anys.
3.- Quan eres petit, pensaves que arribaries
tan lluny?
La veritat és que no.
4.- En quins equips has estat?
Impala, Sherco, Honda i Yamaha.
5.- En quin estàs ara? T’agrada?
Yamaha Espanya, m’agrada molt.
2
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009
6.- Quina va ser la teva primera victòria?
Va ser el Campionat d’Espanya junior
“Tremp”.
7.- Com et sents participant al campionat
del món?
És una sensació única.
8.- Has caigut moltes vegades?
Unes quantes.
9.- Quina ha estat la més greu? Què et va
passar? A on?
Em vaig trencar el genoll en un salt de costat,
a Sitges.
10.- Si tinguessis un fill, l’ensenyaries a anar
amb moto?
Sí, però prefereixo que jugui al tennis o al
futbol.
11.- Tens algun repte per a l’any que ve?
El Dakar.
12.- Tens proposat anar al Dakar l’any que
bé?
Sí, tinc ganes d’anar-hi.
13.- Qui és el teu ídol?
David Knight.
14.- Quina és la moto que t’ha anat millor
durant la teva carrera?
Honda 490.
15.- Quins són els teu patrocinadors?
TCX, XC-ting, IES, lampisteria noya.
16.- Amb quant anys vas començar a competir?
E·N·T·R·E·V·I·S·T·E·S
Amb 16 anys.
17.- Tens algun mànager?
N’estic buscant.
18.- Et venen a veure la família i els amics
quan vas amb moto?
Sí, sempre que poden, clar.
19.- Tens més hobbies a part de la moto?
Bicicleta.
20.- Quin és el teu esport preferit a part de
la moto?
La bicicleta i el “traiking”.
21.- Quan et prejubilis, t’has proposat ensenyar
a gent a anar amb moto?
Ja ho faig. Faig cursets a nens i a altres. A
tope!
Moltes gràcies per la teva entrevista, has
estat molt amable i molt de gas als campionats!
Adrià Kevin

ORGANITZEM UN CONCURS DE C MIC
Equip organitzador:
Ània Lluís Xavier
El passat mes de novembre un grup de redactors va organitzar
un concurs de còmic on hi podia participar tot
l’alumnat de l’IES. Tot i que la participació no va ser molt
activa, cal dir que es van presentar quatre còmics molt ben fets.
Però només un podia esdevenir el guanyador. Les bases del concurs
consistien en presentar el còmic abans del dia 20 de novembre,
el tema era lliure i el còmic guanyador sortiria publicat a
la revista. I la guanyadora ha estat YAIZA NAVARRO, una alumna
de 4 t d’ESO, des d’aquí aprofitem per felicitar-la. A continuació
us mostrem el còmic guanyador, esperem que us agradi.

RACÓ DENÚNCIA
Tot i que els tutors/-es i els professors/-es, en general, recorden la normativa del centre que diu que no es pot menjar xiclets ni pintar
les taules, la realitat és molt diferent. Creieu que és agradable treballar en aquestes condicions? Jutgeu vosaltres:
Ai...! DOMÈNECH - REVISTA NÚM. 20 - MARÇ 2009 29