Sembra - Escola Valenciana

SEMBRA
Revista de l’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua
Núm 10::GENER 2005
Columna de carme Miquel
Entrevistem a Juli Esteve
logo d’Escola Valenciana
Premis Sambori
Informàtica i llengua
FETS PER LA
LLENGUA

q
índex
1 Editorial
2 Carme Miquel
3 La nit
d’Escola Valenciana
4 La Informàtica
i la llengua
8 Compromís pel
valencià
11 Breus
12 Compromís per l’estatut
13 Cartes Elxanes
14 Entrevista a Juli Esteve
17 Desficacis al nou
CP d’Almoines
19 Sambori 2005
22 Ressenyes
25 La futbolització
de la política
Època IV-Núm. 10-gener 2004
Dipósit legal: V-678-1999
ISSN: 135-0083
Edita: Escola Valenciana-Federació
d’Associacions per la Llengua
C/José Grollo, 91 (Benicalap)
València
Tel. 96 347 27 83
Fax:96 347 23 60
Correu electrònic: escola.v@fev.org
Consell de redacció: Maria Guasp,
Gerard Fullana
Diego Gómez
Disseny i maquetació: Pau Àlvarez
Edicions 96
EDITORIAL
PEL PAÍS, COMPROMÍS VALENCIÀ
qq
q
q
En aquest número de Sembra no anem a parlar del conflicte lingüístic.
Nosaltres ja hem dit que el nom no és la qüestió. Científicament sempre
ha estat clar que compartim la mateixa llengua catalans, mallorquins,
valencians, algueresos i pobles de la franja de ponent. El problema real es
troba en la reculada d’ús social de la nostra llengua. Som catalanoparlants
alfabetitzats en valencià. La nostra catalanitat passa per la valencianització
diària de les nostres comarques. Aleshores, companys i companyes anem
per feina. En aquesta editorial volem comunicar-vos que la nostra Federació
està preparant el IV Congrés de l’Escola Valenciana, la temàtica del qual
girarà al voltant de la sostenibilitat, el territori i la llengua. Us avancem
alguna coseta.
Des d’Escola Valenciana sempre hem plantejat la necessitat d’una
educació ambiental que ens permeta propiciar actituds en els nostres
escolars pels problemes del nostre entorn. Cal aconseguir que ara i en el
futur, les comunitats educatives i els nostres alumnes, com a ciutadans
i ciutadanes, siguen consumidors que accepten els productes fabricats
per empreses respectuoses amb el medi ambient, que rebutgen els
procediments impactants amb la natura i que també puguen exigir dels
seus polítics actuacions que afavorisquen les inversions per a obtindre
millores ambientals.
Cal denunciar la hipocresia que suposa dir des de l’administració que es
vol una educació mediambiental i, alhora, tolerar, quan no potenciar, la
destrossa de la nostra costa, dels nostres paratges naturals, de l’horta,
de les nostres muntanyes, dels nostres rius,... a la fi del nostre patrimoni
natural com a poble valencià.
Som i volem continuar sent poble. Un poble amb una natura, amb una
llengua, amb una cultura. Un poble solidari. Un poble que lluita per la pau.
Un poble que vol dir país. Un país que cal protegir, que cal redescobrir, que
s’ha de recuperar i treballar dia a dia. L’autoestima i l’autorespecte és el
basament fonamental per a identificar-se com a ciutadans i ciutadanes
d’un territori, el nostre País Valencià, i com a ciutadans i ciutadanes del
món.
A l’escola, als instituts, a la Universitat cal revisar la problemàtica
mediambiental i també cal fer una aproximació reivindicativa del que
suposa la sostenibilitat lingüística. Hem de reconéixer que si perdem el
territori, perdem la llengua, i si perdem la llengua, perdem el país i la nostra
identitat com a poble.
Després de 20 anys de la primera Trobada, els actes i festes per la Llengua
d’aquest any 2005, volen posar nom a les coses. Volen que els valencians i
valencianes es puguem sentir cada vegada més identificats amb el seu país
i amb la seua llengua i que puguem ser més respectuosos i respectuoses
amb els altres pobles i amb les altres llengües i cultures. Continuem dient
que el valencià ha de ser la llengua d’integració i d’acollida dels nou vinguts,
des de la família al barri passant per l’escola.
A les Trobades del 2005 us convidem a mantenir i potenciar el
compromís pel valencià, el compromís amb la terra, amb el nostre
país. Hem de treballar amb més il·lusió, amb actitud reivindicativa i militant,
perquè el poble valencià no pot deixar perdre ni el seu patrimoni natural ni
el seu patrimoni cultural més important, la seua llengua.
pel VALENCIÀ, pel PAÍS
Us esperem a les Trobades
1

2
Carme Miquel
PARLEM DE TELEVISIÓ
Hi havia una dona velleta que quan per allà els anys
seixanta del segle passat li portaren una televisió a
casa, la va confondre amb una fi nestra. Cada matí,
només alçar-se es llavava, es pentinava els cabells ben
estirats i posava una mica de color als seus llavis. Tot
seguit, s’asseia davant de la pantalla i parlava amb els
presentadors. Abans que aquell aparell haguera arribat
a sa casa, el que ella havia fet cada matí només alçar-se,
era obrir la fi nestra de l’habitació i saludar els veins.
D’ençà que els aparells de televisió van anar arribant a
les llars, les fi nestres van anar tancant-se i les vetllades,
al voltant del tendur a l’hivern o a les portes del carrer
a l’estiu, van anar reduint-se a favor de les vetllades
silencioses davant de les pantalles. La comunicació
entre la gent va disminuir i les converses van anar
canviant d’arguments perquè la temàtica relacionada
amb els programes televisius era la que conscitava els
interessos de la gent. D’això, de la generalització de la
televisió dins les cases, fa ja més de quaranta anys i,
evidentment, ha portat unes conseqüències.
Com sabem, aquest mitjà de comunicació té
detractors i té partidaris. Tot plegat, la seua existència
és un fet evident al que difícilment ens podem
substraure. Diuen els seus partidaris que la televisió
és un mitjà neutre que ha esdevingut molt democràtic
perquè arriba a tot el món i permet que cadascú trie allò
que vol. I fi ns i tot, que si no es vol no se’n trie res. Però
diuen els seus detractors que el mitjà en ell mateix ja
és perillós, per la seua intromissió dins les cases, per la
capacitat que té de captació -de la mirada, de l’atenció-
i per la passivitat que provoca. I perquè és utilitzat de
manera manipuladora per grups polítics, econòmics i
religiosos que l’usen en benefi ci dels plantejaments que
sustenten.
Les persones que tenim contacte amb el món dels
infants, hem observat que l’ús que fan de la televisió no
és innocent. D’una banda l’actitud com a espectadors
és absolutament passiva i acrítica. Adorm la capacitat
d’atenció, la capacitat crítica i la sensibilitat. Això
Llengua i poble
independentment dels
continguts que oferte.
Si afegim que aquests
continguts, com bé
sabem, solen ser en gran
part barroers, morbosos,
violents i sexistes,
conclourem que la sua
infl uència en els xiquets
i xiquetes no és, en
general, gens positiva. Però hi ha uns altres elements
preocupants a afegir: els xiquets i adolescents del
nostre país passen una mitja de tres hores diaries
davant la televisió i, a més, aquesta ha substituït la
família i l’escola com element socialitzador, és a dir, és
la televisió qui
Tanmateix, ben utilitzada, la televisió podria ser un
mitjà profi tós des del punt de vista educatiu. Només
caldria una programació digna i una informació a les
famílies sobre el control que han d’exercir sobre el mitjà
en lloc de que siga el mitjà qui controle la família. Una
nova cultura, per tant.
Actualment algunes coses semblen estar canviant
en diverses cadenes. Hi ha propostes d’autorregulació
per respectar l’horari infantil i de reducció del tele-fem.
Dissortadament en Canal 9, tot i haver desaparegut el
programa “Tòmbola” per baixada de l’audiència, encara
no es veu cap voluntat de millora. I els valencians i
valencianes tenim molts motius per estar indignats.
Hem tingut la televisió més barroera, més manipuladora
i de més baixa qualitat de tot l’estat. La seua burla
permanent cap a la nostra llengua i la nostra cultura
ha arribat a cotes intolerables. I nosaltres, valencians i
valencianes que ens estimem l’educació, la cultura i el
nostre País, no hem tingut més remei que tancar eixa
fi nestra anomenada Televisió Valenciana, per tal de no
intoxicar-nos. q

La nit d’Escola Valenciana
Després de l’èxit de la primera Nit d’Escola Valenciana,
on vam homenatjar les primeres escoles públiques en
valencià, Federació Escola Valenciana vol continuar
amb aquests tipus d’actes que tenen per objectiu
felicitar i reconéixer el treball que es fa per i amb la
nostra llengua a títol individual o col·lectiu; i com que
cap entitat pública important no ho fa, hem decidit que
continuarem fen-t’ho nosaltres perquè pensem que és
una tasca que s’ha de lloar.
Com hem dit abans, en el 2004 hem homenatjat un
dels pilars més importants per al desenvolupament
dels nostres xiquets i xiquetes, l’educació en la nostra
llengua. Dues escoles públiques, abans que entrara
en vigor la Llei d’Ús d’Ensenyament del Valencià, es
van atrevir a fer les seues passes en un ensenyament
que hui en dia ja és una realitat. Corrien el fi nal dels
anys 70, quan encara no s’havia establert un model
educatiu en valencià i ensenyar en la nostra llengua
era alegal, quedava fora del marc jurídic, i veníem d’una
situació d’un ensenyament repressiu i en la llengua
de l’imperi. Llavors, algunes escoles públiques més
sensibles a transmetre als xiquetes i xiquetes la nostra
cultura mitjançant la llengua del poble, van començar a
treballar d’una manera anònima; col·lectius de mestres
s’enfrontaven als dubtes del propi claustre del col·legi
sobre el què s’havia de fer, a pors dels pares i mares i,
sobretot, a una manca o escàs material educatiu editat
al País Valencià. Ja sabeu que les primeres escoles que
van començar a ensenyar amb la nostra llengua, tant
privades com públiques, van poder dur endavant el seu
projecte gràcies al material editat a Catalunya.
I és a aquestes primeres escoles públiques, Col·legi
Censal de Castelló i Sant Jaume d’Almoines, que ja fa
més 25 anys que treballen per i amb la nostra llengua,
a qui els vam fer un merescut homenatge dintre de
la Nit d’Escola Valenciana 2004. En l’acte, on van
assistir més 400 persones, també es van presentar
les poblacions on s’han realitzat les diferents Trobades
2004. I com que els xiquets i xiquetes de rebot van ser
també l’objectiu de l’homenatge, tampoc no hi va faltar
l’actuació de la Nova Muixeranga d’Algemesí, que van
donar la benvinguda, i del grup Trobada, que va donar
pas a l’ambient familiar del sopar i a les mirades de
complicitat entre companys, amics i coneguts. La Nit
va acabar amb les actuacions de Llorenç Giménez,
les cançons del cant d’estil de Teresa Segarra i Josep
Antoni Aparici i Paco Muñoz.
En el 2005 Federació Escola Valenciana vol retre
homenatge a una persona important per a la
cultura literària del nostre país, una persona que
malauradament ens va deixar aquest passat estiu però
que a la vegada ens ha deixat un vast llegat literari, ell
és Vicent Marçà, per a moltíssimes persones l’amic,
mestre i company Tico, autor de diverses obres com
El detectiu Camaperdiu, La història de Vilafartera, La
fórmula màgica, Sense perdre la calma, Han segrestat
l’entrenador, Guillem Bellés, de feres entés, Tornaré,
La bruixa Sensedent té un accident o Un lloro en
les gaiates, pel que fa a la literatura infantil i juvenil.
Però també va publicar llibres per a adults en Relats
de l’altra veritat o Hem fet el Tourmalet, un llibre de
viatges en bicicleta pels ports mítics del Tour de França.
Tot plegat, una amplíssima producció que li valgué,
des de ben aviat el reconeixement del públic i de la
crítica. Des de llavors ha publicat més de vint llibres i ha
guanyat diversos premis com ara el Premi Carmesina de
literatura infantil amb El detectiu Camaperdiu i el Premi
Vicent Silvestre amb La fada masovera, el Premi ciutat
de Vinaròs amb Relats de l’altra veritat, el Premi de
Teatre Vila de Massamagrell amb L’hospital tranquil.
Vicent Marçà era a més un activista de la llengua, amb
una important tasca pedagògica, centrada sobretot
en la integració lingüística i nacional dels immigrants,
i la seua presència era constant, com a presentador
i animador, en totes les festes per la llengua que
organitzen des de fa anys els col·lectius en defensa de
la llengua.
La mort de Vicent Marçà a una edat en què es trobava
en plena producció literària i duent a terme la seua
important tasca de mestre, és un fort colp per a tots
aquells que, a Castelló i arreu del país, estimem la
llengua i la terra. És per això que el 25 de febrer de 2005
la Nit d’Escola Valenciana serà una nit molt especial i
plena de sentiment, perquè s’homenatjarà a aquelles
persones que fan possible l’escola valenciana, i entre
elles l’escriptor Vicent Marçà. Tindrem les actuacions
de la Colla de Gegants i Cabuts de Benetússer, les
cançons del grup de folk Saüc i l’humor de Xavi Castillo
i s’ho passarem molt bé i ens divertirem moltíssim
perquè al cap i a la fi , la Nit d’Escola Valenciana és un
homenatge, una reivindicació, una festa i un espai de
trobada dels nostres amics de les diferents comarques
del nostre país. q
3

4
La informàtica
i la llengua
Maria Guasp Martínez
En la meua professió de vegades
necessite trobar solucions una
mica compromeses i complexes,
no per qüestions polítiques sinó
simplement perquè no trobes el
mot adequat per a la traducció
i consultes tots els recursos
que coneixes però les solucions
proposades no s’ajusten massa a la
traducció precisa que necessites.
Cercant solucions dins la xarxa
d’Internet m’he pogut adonar
que hi ha barbaritats de pàgines
web escrites en català i sobre el
català. He trobat molts recursos
d’autoaprenentatge i m’ha obert
nous camins personals i també
professionals. Des d’aquest punt
de vista, la xarxa ofereix infinitats
de possibilitats, d’informació, de
combinacions, tantes que també
has de saber on has de posar el fre
per a no naufragar.
Com he dit abans, la meua opinió
sobre el català dintre la xarxa i en la
informàtica ha canviat a millor. Tot
comença quan trobe, una mica per
casualitat per missatges rebotats
de correu electrònic, la pàgina
web de Softcatalà i també a partir
q
qOq
q rdinadors
d’un CD-ROM de programari lliure i
gratuït que cau a les meues mans
i que l’Ajuntament del meu poble
distribueix als ciutadans. Llavors,
comencen les preguntes: Què és
Softcatalà? Que és un programari
lliure i gratuït? Quina presència té
el català a la xarxa i al programari
de la informàtica?
I, després de d’estar unes hores
navegant a la deriva per Internet, em
faig l’opinió que la nostra llengua té
més vida a la xarxa que en el propi
ús social del País Valencià. Aquesta
opinió la compartisc, dies més tard,
amb *Vicent Partal mitjançant un
interessantíssim article que trobe
també furgant per Internet: El
català a la xarxa: història i raons
d’un cas d’èxit. El fet de constatar
que el català és present a la xarxa
m’alegra doblement perquè açò
vol dir que pot arribar a qualsevol
part del món i perquè, a més, tinc
una opinió positiva, com feia anys
que no tenia, respecte a la nostra
llengua.
El llarg camí de l’autonomia
Els orígens del català a la xarxa
van començar cap a 1994, i
els valencians hauríem d’estar
orgullosos perquè la primera
pàgina web en la nostra llengua
la va realitzar la Universitat
Jaume I de Castelló i un any més
tard es penjava a la xarxa La
Infopista, directori precursor del
diari electrònic Vilaweb (un dels
fundadors del qual és el beterà
Vicent Partal). El fenomen de les
primeres webs en català pertanyien
a servidors universitaris –i ací juga
un bon paper la Universitat de
Castelló, la Universitat Politècnica
de Catalunya i la de les Illes Balears,
entre d’altres– que eren els únics
assequibles per a la població. És,
per tant, gràcies a les universitats,
i al treball voluntari i personal dels
treballadors que estaven darrere, a
qui hauríem d’estar agraïts.
Però pense que encara queda un
llarg camí a fer pel que fa a la llengua
dintre de la xarxa en les institucions
polítiques. Si fem una ullada per les
pàgines web del Govern central, en
totes continua estant el doblet de
l’idioma valencià i català, també ho
fa una potent cadena valenciana

de supermercats, i supose que
hi ha moltes més. Per contra,
he de felicitar una empresa de
l’Horta Sud d’orxata, llet de soja
etc. que malgrat que l’etiquetatge
no està en català almenys en la
pàgina web no fa aquest doblet
i opta per l’estandardització de
la llengua. Tampoc la Generalitat
Valenciana no es planteja el català
com a primera llengua en la xarxa
informàtica i en molts dels seus
departaments no té la intenció ni
de posar-la per defecte. També hi
ha, al butlletí de novetats del PROP,
moltíssimes paraules que no han
sigut ni consultades al diccionari,
així podem trobar dances (com a
plural de dansa), **red, Valencia i
moltes altres barbaritats, i on cap
dels documents adjunts extrets dels
butlletins provincials de Generalitat
de Catalunya, València o Balears
estan en la nostra llengua, així
que es crea la incoherència d’anar
a consultar unes bases per a una
oposició de mestre de català que
estan en castellà.
I és per manca d’una institució,
una acadèmia de la llengua
accessible, coherent i desvinculada
de la política que els valencians, en
qüestió d’idioma, caminem sols,
només ens queda un llarg camí de
l’autonomia, el o el que cadascú
que s’espavile. M’explique, els qui
ens dediquem a l’ensenyament,
en fi, a la llengua en general
–i en això coincidim diversos
companys– no tenim cap institució
pública valenciana ens avale en
matèria lingüística, no tenim un
referent, un model valencià a
seguir. La Conselleria de Cultura,
Educació i Esport només ofereix
el programa traductor SALT que,
tot siga dit, crec que és un dels
millors programaris de traducció
que existeix actualment. Però
d’aquest programa també ens
hem de qüestionar algunes coses:
a) contingut de la gramàtica, i
sobretot la tria que s’ha fet del
vocabulari, fa que el programa
desmillore les traduccions i, llavors,
els professionals de llengua, que
necessitem traduccions més
acurades, ens veiem obligats a
consultar altres traductors que
pertanyen a les universitats o a
institucions no valencianes; i b)
la poca i desinteressada difusió
que se’n fa –en la Fira del Llibre
de l’any 2003 en la caseta de la
llibreria de la Generalitat es venia
el Salt 2 al preu de 18 euros quan
a la pàgina web te’l pots baixar
gratuïtament–. Què s’ha de fer per
obtenir gratuïtament un CD original
del SALT? Quina publicitat se li fa?
He d’aplaudir, tanmateix, l’edició i
la difusió que fan d’aquest traductor
automàtic alguns ajuntaments
valencians dintre de les campanyes
de promoció del valencià en l’intent
per ajudar a aquells que estudien i
s’interessen per la nostra llengua.
La programació de distribució
lliure: cap a la democratització de
la informàtica
La programació de codi lliure
(GNU) és un terme més ampli que
el simple freeware (programari
lliure i gratuït), on el programador
no sols ens facilita el programa
compilat, és a dir, el programa
preparat per a executar, sinó que
ens permet obtenir també el codi
font, el programa obert de tal forma
que podem modificar-lo, ampliar-lo
o simplement estudiar-lo. En els
projectes GNU l’usuari no és un
simple destinatari del programa
sinó que és convidat a participar
activament en el desenvolupament
de l’aplicació, bé siga programant
o cercant errades o bé proposant
ampliacions però això no vol dir que
sempre siguen gratuïts.
I, us preguntareu què té a veure tot
açò amb el català? Que els usuaris
poden modificar els programes
de manera lliure i que permet
fer versions lingüístiques sense
haver de demanar permís ni pagar
llicències de desenvolupament. Per
tant, tots aquests tipus programes
són molt interessants des del punt
de vista de la llengua, sobretot de
qualsevol llengua considerada no
rendible econòmicament per les
grans empreses informàtiques.
Actualment, si fem un repàs
al panorama de la informàtica
en català ens adonem que
pràcticament són entitats sense
finalitat de lucre –universitats i
persones anònimes– les que es
dediquen a fomentar, traduir i fer
programes en la nostra llengua. És
per això que no podem deixar de
mencionar el treball de Softcatalà,
una associació formada per
estudiants, professionals i usuaris
que treballen per la normalització
de la nostra llengua en el sector
informàtic relacionat amb Internet
i les noves tecnologies, a partir de
la traducció de programari lliure i
de distribució gratuïta. És per això
que els programaris de codi lliure
són un pas important perquè és la
millor forma de reduir les barreres
d’entrada a aquells que volen
apostar per la nostra llengua en les
noves tecnologies.
Per tant, l’adopció d’una
programació lliure i gratuïta significa,
bàsicament, dues qüestions,
que es retalla el monopoli dels
programes informàtics d’empreses
fortes com ara Microsoft i que
qualsevol persona pot traduir un
programari en qualsevol llengua
del món i, llavors, els programes
poden arribar a molta més gent, en
qualsevol idioma i a qualsevol lloc
del món.
És possible viure la informàtica en
la nostra llengua?
Softcatalà ha permés que milers
d’usuaris treballem en un entorn
informàtic normal en català i intenta
satisfer les necessitats comunes
dels usuaris que volen viure la
5

6
informàtica en la nostra llengua i,
és per això, que ha traduït, sense
ajudes ni subvencions, el programari
de distribució lliure OpenOffice, un
programa d’ofimàtica semblant al
de Microsoft Office.
En aquest paquet informàtic
podem trobar un processador
de textos d’aspecte semblant al
Microsoft Word però que és molt
més lleuger, un gestor de fulls de
càlcul, un programa de gràfics
vectorials, aplicacions d’edició
HTML i presentacions i on es pot
treballar amb una gran varietat de
formats de fitxers incloent els de
Microsoft Word, Excel i PowerPoint,
cosa que afavoreix la compatibilitat
del programari lliure en català i
l’Open Office de l’empresa de Bill
Gates. A més, aquest programari
també permet exportar directament
documents a format PDF, DocBook
i presentacions en format Flash.
Igualment, el programari afegeix
eines de correcció ortogràfica en
castellà, francés i anglés, a més
d’en català.
També existeix un potent editor
d’imatges i fotografies. Aquest
editor ens permet un pas més en
l’edició d’imatges, treballa amb
capes, exporta i importa multitud
de formats, té filtres i efectes per
a aplicar a les imatges. El Mozilla
Firefox 0.9.2 és un navegador web
gratuït, les seues característiques
principals són la rapidesa, la
facilitat d’instal·lació i ús. El Firefox
és una aplicació amb poc consum
de recursos i ràpida, alhora que
compleix amb els principals
estàndards d’Internet. Mozilla
Thunderbird és un client de correu
lliure i gratuït també d’execució
ràpida i que consumeix menys
recursos que altres alternatives.
El Google, a part de ser un els
motors de recerca més utilitzats
a Internet, també té una opció
de canviar la interfície al català i,
més recent, l’opció de recerca de
pàgines en la nostra llengua. Tot
això gràcies al treball de Softcatalà.
Igualment, el cercador Yahoo
disposa de les mateixes eines de
recerca des de l’any 2001 però a
compte van demanar 80 milions de
pessetes. En principi, quasi tots els
cercadors internacionals ofereixen
serveis en català, cosa que cap dels
portals espanyols no ho fa. Cadascú
que traga les seues conclusions.
I per a aquelles persones que
treballen amb el sistema Linux,
Softcatalà ha permés agrupar els
recursos catalans per a Linux i
treballa per la presència del català
en aquest sistema operatiu.
Hi ha altres programes que no
citaré per falta d’espai i que són
més específics: des de programes
per baixar fitxers de la xarxa,
reproductors de fitxer d’àudio i
mp3, correu electrònic o xat...
També existeixen traduccions
de la interfície en el sistema
operatiu Windows XP, però ja no
són programes lliures ni gratuïtes,
desenvolupat a Barcelona per
Microsoft i traduït per l’empresa
de localizació Logoscript. Aquest
projecte ha comptat amb la
revisió terminològica del Centre
de Terminologia del TERMCAT.
Microsoft ha utilitzat la tecnologia
MUI (Multilanguage User Unterface)
que permet canviar la interfície
amb l’usuari sense canviar el codi
del programari, així s’assegura
que el programari siga exactament
idèntic en tots els idiomes. Té
l’inconvenient que fa traducció
parcial del programari, per tant,
hi haurà elements que quedaran
el castellà, incloent-hi tota la
documentació.
Gràcies a la Generalitat de
Catalunya, i mitjançant un acord
amb Microsoft, s’inclou la traducció
al català parcial del paquet
ofimàtica Microsoft Office 2003.
Els components que s’han traduït
han estat el Microsoft Word, l’Excel
i l’OutLook, i s’han deixat sense
versió el PowerPoint, l’Accés i
les eines tradicionals del paquet
ofimàtic i també l’ajuda en línia.
Fins i tot, podem trobar en la
nostra llengua programes de
reconeixement de veu que permet
dictar a l’ordinador textos en català,
un sistema d’ajuda a la lectura en
veu alta per a textos en format rtf o
programes de missatges instantanis
on només s’ha pogut traduir la
interfície perquè el programari no és
de codi lliure. Igualment, existeixen
correctors en català per al sistema
operatiu Macintosh.
Com veieu, el panorama de la
nostra llengua en la informàtica
és prou important, podem llegir
un periòdic en català, anar de
compres, jugar, queixar-te, demanar
informació, sentir la ràdio des de
qualsevol part del món, estudiar,
consultar el teu compte bancari...
en fi, tot el que desitjaríem en la
vida al carrer, en el dia a dia.
El treball voluntari
L’associació Softcatalà davant
l’enorme treball de traducció i els
milers de programes que hi circulen
pel món, no pot abraçar una
sèries de programes, potser més
especialitzats, perquè el seu treball
és totalment voluntari, però han creat
dues eines importants per obrir camí
a aquelles persones que vulguen
i sàpiguen traduir els programes
que normalment treballen i després
oferir-los a la resta d’usuaris. Així, per
a facilitar el treball tenen publicades
una guia d’estil i un glossari de més
de 1.500 termes.
Però aquest treball voluntari
que demana esforç, compromís,
dedicació i temps és el que
desenvolupa també un munt de
gent al País Valencià, com ara
Carme Miquel: escriptora, mestra,
membre de Moviment de Renovació
Pedagògica, expresidenta de
Federació Escola Valenciana-
Federació d’Associacions per la
Llengua, col·laboradora de l’Institut

Interuniversitari de Filologia
Valenciana i model a seguir. I en
representació d’aquests col·lectius,
Carme, que encara que no es
dedica a la informàtica, almenys jo
no conec aquesta faceta seua, es
dedica a fer ús normal de la nostra
llengua en molts camps. Tornem a
la mateixa idea d’abans, sempre
des d’una postura individual o
col·lectiva i sense afany de lucre.
Alguns països dirien que som
uns quants bojos els que ens
preocupem perquè la nostra llengua
estiga present en el dia a dia, i
ALGUNS ENLLAÇOS D’INTERÉS
Serveis de traducció automàtica
del castellà al català i del català al
castellà
-InterNOSTRUM ha estat dissenyat pel
Departament de Llenguatges i Sistemes
Informàtics de la Universitat d’Alacant
per encàrrec de la Caixa d’Estalvis del
Mediterrani. Inclou les variants dialectals.
[www.internostrum.com].
-SALT 3.0 permet passar els textos del
castellà al català i del català al castellà
amb un mètode interactiu que minimitza
les errades. El Salt és un corrector
que detecta barbarismes, perífrasis
incorrectes, combinacions incorrectes
de pronoms, faltes de concordança, etc.
Té un diccionari i tots els verbs conjugats
en català i castellà. Ha estat elaborat
per la Generalitat Valenciana pel Servei
d’Assessorament Lingüístic i Traduccions
[www.gva.es].
-Diccionari català–valencià-balear Alcover
Moll (DCVB). [http://dcvb.iecat.net/
default.asp].
-Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans
(DIEC). [http://pdl.iecat.net/].
-Gran Diccionari de la Llengua Catalana
(GDLC). Diccionari de l’Encliclopèdia
Catalana. [http://www.grec.net/home/
cel/dicc.htm].
-TERMCAT, Centre de Terminologia. Inclou
el Cercaterm i la Neoloteca, per saber
la traducció normalitzada al català dels
neologismes. [www.termcat.net]
-Vocabularis especialitzats de la
Universitat Politècnica de Catalunya.
[www2.upc.es/slt/vocabularis/].
- Diccionaris en línia de la Universitat
de les Illes Balears. [www.uib.es/
sec6/slt/gt/diccio_especialitzats/
construccio.htm].
Autoaprenentatge i formació
- Material del Servei de Promoció del
potser tinguen raó, perquè estem
totalment desemparats pel govern.
Però aquest desemparament, si
mirem positivament, ha afavorit
el treball voluntari i és gràcies
a aquest treball que el català té
presència en diversos àmbits,
sobretot en la informàtica i en la
xarxa. Sembla ser que d’aquesta
manera podem tenir una vida més
normal en la nostra llengua, no
només dintre del nostre país sinó
també per a aquelles persones
catalanoparlants que viuen o
treballen fora del nostra país i que,
Valencià de la Universitat d’Alacant.
[ w w w . u a . e s / s p v / f o r m a c i o /
materials.html].
- UJI de Castelló. Curs d’autoformació
de Grau Superior de Coneixement de
Valencià mitjançant la xarxa. [http:
//sic.uji.es/serveis/slt/cursos/
supxarxa.html].
-Materials didàctics per a l’alumnat
immigrant. Generalitat Valenciana.
[www.cult.gva.es/vineven].
-CVFC. Centre Virtual de Formació
al Ciutadà. Exercicis de la Junta
Qualificadora de Coneixement de
Valencià. [www.gva.es/cidaj/val/
index.htm].
-Recursos i materials didàctics en Internet.
[www.geocities.com/recursosnous].
- M é s . w w w . u a . e s / p e r s o n a l /
rober t.escolano/aprenentatge/
exercicies/exercicis_01.htm].
-265 frases bàsiques. [http://
web2.caib.es/frases//frases.jsp].
-SALC. Servei d’Autoformació en Llengua
Catalana de la Universitat Pompeu Fabra.
[www.upf.es/ gl/salc/index.htm].
- Cataweb. Recursos de llengua catalana
i de dret. [http://personal.menta.net/
caterina].
-Consorci per a la Normalització
Lingüística. Recursos lingüístics. [http://
www.cpnl.org/recursos/rec013.htm].
-Eines de llengua. Recursos diversos
de la Coordinadora de Dinamització
Lingüística del País Valencià. [http://
www.racocatala.com/einesdellengua].
-Llencat.com. Enllaços a recursos
diversos. [http://llengcat.com/
index2.html].
-Comprendium. Web gratuït de
traducció automàtica en diverses
direccions d’entre les quals hi ha el
català-castellà i el català-anglés. [http:
//www.comprendium.es/].
connectats a la xarxa, se senten
una mica més com a casa, una
mica més com al seu barri. q
* Vicent Partal. El català a la
xarxa: història i raons d’un cas d’èxit.
[Coneixement i Societat. Revista
d’Universitats. Recerca i Societat de
la Informació. 2n Quadrimestre 2003.
Generalitat de Catalunya. Departament,
Recerca i Societat de la Informació.
www.gencat.net].
** Red com a xarxa o xàrcia. Aquesta
paraula no hi figura ni en el programa
de traducció del SALT.
-Consorci per a la Normalització
Lingüística. Recursos lingüístics. http://
www.cpnl.org/recursos/rec013.htm].
- La Generalitat de Catalunya ofereix un
ampli ventall de recursos: diccionaris,
vocabularis i gramàtiques. També,
materials relacionats específicament
amb l’aprenentatge del català:
exercicis, informació sobre certificats
de llengua, bibliografies, etc. [http:
//www6.gencat.net/joventut/catala/
portal/lleure/cultura7a.htm].
Enllaços per a traduir programes
informàtics i informació sobre
traduccions
-www.softcatalà.org (pàgina on es pot
descarregar el programari lliure i gratuït
amb més de cent programes disponibles
en la nostra llengua).
-www.openoffice.org
-www.linux.softcatala.org
-www.maxigramar.com (empresa que ha
afegit un corrector en català al producte
ja existent de Microsoft. No és gratuït).
-www.market-way.net/wordcorrect (per
comprar el corrector en català).
http://messenger.erezatrans.com per
a traduir l’interfície del MSN Messenger
(traducció realitzada per un usuari
particular).
- www.microsoft.com/windowsxp/
catalan
Altres
-www.gencat.es/csi/cat/projectes/
a d m i n i s t r a c i o / d o s f r a m e . h t m
(FreeSpeech, programa de
reconeixement de veu en català de
l’empresa Philips).
-www.torsimany.ua.es/sao (programa
d’ajuda a la lectura en veu alta sobre
textos en format rtf. Universitat d’Alacant
i Acadèmia Valenciana de la Llengua).
7

8
Compromís pel valencià
JOAQUIM VICTORIANO LAVINYA
Ja fa quasi any i mig des que Escola Valenciana va impulsar la campanya Compromís pel
Valencià, que consisteix en l’aplicació de 50 mesures per promocionar l’ús social del valencià.
En aquest temps, fem un balanç molt positiu de la iniciativa, ja que els partits majoritaris, tret
del PP, s’han adherit a les mesures, i també els sindicats i les entitats més destacades del País
Valencià. Però també és rellevant l’adhesió de més d’un centenar de centres educatius i de quasi
70 ajuntaments. Volem destacar la manifestació dedicada al compromís celebrada el darrer
18 d’octubre a Alacant, on van acudir 4.000 persones. Els actes del Compromís continuen, i el
darrer va tenir lloc amb motiu del 9 d’octubre, quan anunciàrem que els signataris volem més
Fets per la Llengua, donant a entendre que la llengua es defensa amb accions, i la campanya del
Compromís n’és una d’elles.
Després de les darreres dades que anuncien un retrocés en l’ús del valencià, i donada la
passivitat de l’administració al respecte, Escola Valenciana ha organitzat l’Observatori del
Compromís amb l’objectiu de promocionar en l’àmbit municipal l’ús del valencià. L’observatori
és doncs una reunió entre els representants polítics i sindicals per avaluar i dinamitzar l’aplicació
de les 50 mesures. A la primera trobada d’aquest observatori, celebrada a Gandia el darrer 26
de juny van assistir 40 representants dels ajuntaments adherits al compromís, i podeu consultar
les conclusions a la nostra plana web. Un del punts fonamentals de debat a l’observatori del
compromís tracta sobre la catalogació dels llocs de treball a l’administració pública. Sembra
recull en aquesta edició aquest article elaborat per Ximo Victoriano, membre de la comissió
organitzadora de l’observatori i tècnic a l’Ajuntament d’Alcoi.
EL REQUISIT LINGÜÍSTIC EN L’ADMINISTRACIÓ VALENCIANA
Com si no hagueren passat els anys,
com si no s’hagueren esmerçat
moltes il·lusions, esperances
i esforços de molts i molts
valencians des de la transició per a
defensar la nostra llengua pròpia,
el valencià, tornem a (re)viure el
malson recurrent que pateix la
societat valenciana de tant en tant:
la instrumentalització política del
valencià per obra i gràcia dels de
sempre, que si valencià o català,
que si naps o cols, i mentrestant,
dia que passa, anem perdent
passades, un jove parlant..., i la
llengua..., en l’UVI. I en aquest
“càlid” ambient mediterrani, em
toca defensar i parlar de la urgent
i lògica necessitat de regular els
usos lingüístics en l’administració
local i autonòmica valencianes i,
en concret, exigir la regulació de
la catalogació lingüística de totes
les seues places. Cadascun dels
llocs de treball de l’Administració
autonòmica i local valencianes i els
organismes que en depenen, ha de
tenir associat necessàriament com
a tret definitori el corresponent
perfil lingüístic que expresse el
grau adequat de coneixement de
valencià per a exercir les tasques i
funcions que li són pròpies.
Encara que molt òbvies, hi ha tot
un conjunt de raons per les quals
l’exigència d’una certa competència
lingüística del valencià, per part del
personal de l’administració, ha de
ser un requisit indispensable per
a accedir a qualsevol plaça de
l’administració, i aquesta política

de personal, a grans trets, ja va
estar avalada per la sentència del
Tribunal Constitucional 46/1991.
Aquestes raons apareixen amb
l’aprovació de la Constitució i amb
el reconeixement del valencià com
a llengua pròpia i oficial, i es poden
justificar a tres nivells:
a) Des del punt de vista general o
per raó de llengua
1. L’acreditació lingüística es pot
demanar per imperatiu legal,
emanat de la Constitució, segons
la qual l’estat espanyol és un
estat plurilingüe (art. 3 CE) —no
es demana el valencià de manera
arbitrària —perquè el polític de
torn, tossut ell, hi està interessat,
li agrada molt la seua llengua...—,
sinó per imperatiu constitucional.
Ara bé, no podrem parlar d’estat
plurilingüe mentre la seua
administració no ho siga.
2. El nostre Estatut d’Autonomia
(art. 7 EACV) i la Llei d’Ús i
Ensenyament del Valencià
determinen per al nostre país
un sistema de doble oficialitat i
declaren el valencià llengua oficial
—l’exigència de conéixer una
llengua oficial és un requisit que
acompanya necessàriament tota
llengua oficial, com passa, per
exemple, quan es declara obligatori
que forme part del currículum dels
escolars—. Per tant, l’administració
i les persones que hi treballen
han de poder relacionar-se amb
els ciutadans en qualsevol de
q q
les llengües oficials; i també el
declaren llengua pròpia, és a dir,
la llengua d’ús de l’administració,
la llengua prioritària en els usos
administratius..
3. L’equiparació formal i legal no
ha comportat fins ara l’equiparació
de les llengües en el seu ús social
i oficial. El valencià es troba en
una situació molt delicada, d’anormalitat
absoluta (així ho recorda
tots els anys l’informe del Consell
Valencià de Cultura) i açò ho va
intentar corregir la nostra llei de
normalització lingüística. Amb el
requisit lingüístic es pretén ajudar
al fet que l’equiparació entre les
dues llengües oficials comence a
ser una realitat.
b) Des del punt de vista del
ciutadà
1. Ens hem de basar en la
llibertat genèrica del ciutadà,
que es concreta en la llibertat
d’opció lingüística —recordeu que
diàriament estan conculcant-se els
drets lingüístics que té la població
valencianoparlant d’aquest país—.
El respecte efectiu a aquesta
llibertat d’opció implica una certa
valoració de la competència
lingüística dels funcionaris,
perquè l’administració ha d’estar
preparada per a poder respondre
a la lliure elecció del ciutadà, és a
dir, a un dret del ciutadà correspon
un deure del personal al servei de
l’administració, que en definitiva ha
d’estar al servei dels ciutadans.
R
2. L’altra conseqüència és la
pertinença del ciutadà a una
col·lectivitat. El valencià és la
llengua d’una comunitat lingüística
i les col·lectivitats també tenen
drets.
c) Des del punt de vista del
funcionament de l’Administració
Pública
1. Les justificacions de
l’acreditació lingüística pel que fa a
l’administració pública es basen en
l’obligació de servir l’interés públic
que té l’administració pública (art.
103 CE). A més, també opera com
a principi dins de l’Administració
pública que aquesta ha de ser
eficaç i eficient, i per a ser-ho no
hi ha altra manera que poder
treballar en totes les llengües de la
comunitat.
2. Una altra justificació per a
la necessària meritació de la
capacitat lingüística és el fet que
els funcionaris i altres membres al
servei de l’Administració es troben
en una relació de subjecció respecte
a aquesta. Als funcionaris se’ls
pot exigir més que als ciutadans,
ja que aquests últims disposen
del dret de triar llengua que no
tenen els empleats públics. Els
funcionaris estan sotmesos a una
relació especial de subordinació
jeràrquica dins de l’Administració
i a una relació de servei respecte
dels ciutadans. Aquests poden triar
la llengua del procediment, mentre
que aquells, els funcionaris, han de
equisit
9

10
cursar els expedients en la llengua
triada per l’Administració o pels
mateixos ciutadans.
3. L’Administració ha de seleccionar
el seu personal entre les persones
més competents, les més
capacitades, i ho són aquelles que
coneixen més d’una llengua.
4. El nivell exigible de coneixement
de la llengua dependrà del lloc de
treball del funcionari.
Per tant, tot el que exposat dóna
fonament jurídic i justificació
política a la meritació o exigència
del valencià eliminatori en les
proves selectives per a l’accés a
la funció pública de l’administració
valenciana.
El requisit lingüístic en tota
l’administració pública, a hores
d’ara, s’ha de considerar i regular
legalment com un requisit obligatori.
Açò és fonamental si volem que
l’estatus que sobre el paper —a
hores d’ara i després de tants anys,
groc i arnat—, té la nostra llengua,
siga una realitat.
I ací entrem en un altre aspecte del
“problema”: encara que hi ha pocs
ajuntaments valencians que s’han
decidit a donar el pas de regular
l’ús del valencià en les seues
relacions amb la societat, amb les
altres administracions i dins de la
mateixa administració, molts altres
ajuntaments i algunes conselleries
han intentat resoldre’l amb la
creació d’oficines de promoció del
valencià, serveis lingüístics, etc.,
que s’encarreguen de la promoció
del valencià. Ara bé, aquests
organismes ni han ni poden ser la
finalitat última de la normalització
lingüística, ja que no són únicament
aquests serveis els que poden i
han de resoldre els “problemes
lingüístics” de les administracions
i de la societat.
D’altra banda, i per acabar, cal
esmentar que ja fa uns quants
anys que cíclicament s’organitzen
lloables campanyes per a demanar
l’exigència del requisit lingüístic
per a accedir a la funció pública,
a les quals s’han adherit els partits
polítics valencians de l’oposició
i els sindicats CC.OO., UGT i la
Intersindical Valenciana. Açò és
normal al País Valencià, l’únic
territori de l’estat amb llengua
pròpia en què no s’exigeix el
coneixement lingüístic previ de la
llengua pròpia com a requisit de
selecció per a accedir a la Funció
Pública. Però —ja ho sabeu de
sobra—, passen els anys i encara
semblem al mateix lloc o, després
de 25 anys d’autonomia, ens
hem mogut molt poques passes,
i la nostra llengua... Posem-li
definitivament fil a l’agulla! q
q
qq q

Breus
MENYS PARAULES
I MÉS FETS PER LA
LLENGUA
Pel que fa al conflicte sobre el nom
de la llengua, Escola Valenciana
s’ha inclinat per un camí clar:
menys falsos dilemes lingüístics
i més fets per la llengua. Aquest
va ser el lema que encapçalà
l’acte del Compromís pel Valencià
del darrer 9 d’octubre. Exigim a
aquells que han creat el conflicte
i que han mostrat tanta “estima”
per la llengua que usen el valencià
en totes les seues intervencions,
comunicats i altres actes públics.
Exigim també un recolzament a
l’ensenyament del valencià, exigim
una RTVV en valencià, exigim el
valencià com a llengua d’acollida,
exigim que s’abandone el rumor
i es torne al rigor científic, exigim
que Política Lingüística deixe
d’utilitzar el castellà en els seus
comunicats, exigim que la “Ciudad
de las Lenguas” esdevinga ciutat
de la llengua... Mentre tot això no
arriba Escola Valenciana continua
amb els fets per la llengua:
Trobades, Sambori, Voluntariat
Lingüístics, Compromís pel
Valencià, Compromís per l’Estatut,
la Nit de l’Escola Valenciana i fent
públiques totes les denúncies que
ens feu arribar a escola.v@fev.org. q
CIRCUIT DE CINEMA
EN VALENCIÀ A LA
CIUTAT DE VALÈNCIA
La Universitat de València i
Universitat Politècnica preparen
per al mes d’abril de 2005 un
circuit regular de cinema en
valencià, seguint les experiències
que membres d’Escola Valenciana
ja han iniciat a municipis com
el d’Alcoi. A més, la Federació
participarà en la promoció
del cinema infantil durant les
Trobades d’enguany, organitzant
l’assistència de grups d’escolars a
aquest circuit.
EL IV CONGRÉS
D’ESCOLA
VALENCIANA
CALENTA MOTORS
Ja s’ha constituït la comissió per
començar a dissenyar un de les
cites més important del 2006:
el IV Congrés. Aquest intentarà
apropar al món de l’ensenyament
i de l’associacionisme el concepte
d’escola i societat sostenible.
Una sostenibilitat tractada des
d’un punt de vista ampli, doncs
una societat o escola sostenible
ha de ser aquella compromesa
amb el medi ambient, però també
amb la nostra llengua i patrimoni
cultural. Descobrirem, doncs,
com és una escola sostenible,
projectes educatius sobre el
medi ambient, informació sobre
projectes municipals i molt més.
A més, i com a novetat, abans del
congrés tindrà lloc el pre congrés
amb conferències, exposicions,
col·loquis, aplecs d’associacions... q
q
qqq
La nostra pàgina web:
www.fev.org
q q q AJUNTAMENTS
COMPROMESOS AMB
LA LLENGUA
A més dels de 70 ajuntaments
adherits al Compromís pel Valencià
hi ha municipis que han donat
un pas més signant el conveni
de col·laboració amb Escola
Valenciana. Un conveni que facilitarà
l’acció de la nostra federació en el
treball diari en defensa de la nostra
llengua i del patrimoni cultural del
nostre país. Agraïm la col·laboració
especial dels ajuntaments de
Picassent, Picanya, Xirivella, Aldaia,
Silla, Benetússer, Alfafar, Paiporta
i de la Mancomunitat de l’Horta
Sud. A més d’aquests municipis
Elx, Gandia, Bellreguard i Torrent
s’afegiran en breu al grup de pobles
compromesos amb les iniciatives
d’Escola Valenciana.
q q
PREMIATS DOS
TREBALLS
PRESENTATS AL
SEMINARI D’ESCOLA
VALENCIANA
MULTICULTURALITAT,
LLENGUA I
ENSENYAMENT
Escola Valenciana ha iniciat en
els darrers anys una intensa tasca
didàctica per adaptar l’escola al
actual context multicultural. Tot sota
la premissa d’integrar els alumnes
prenent el valencià com a llengua
vehicular. Uns plantejaments que
permeten el domini per part dels
nouvinguts, els valencians del futur,
de les dues llengües oficials del País
Valencià. D’aquesta manera Jaume
Fullana, director del CP Gabriel
Miró de Calp, va rebre el segon
premi d’innovació de materials
per a nouvinguts de la Conselleria
d’Educació pel seu treball L’acollida
en un aula de tercer de primària,
que recull un conjunt d’activitats
per a treballar a l’aula, a més de
diferents plantejaments d’atenció
a la diversitat als centres. Per altra
banda, el projecte de Compensatòria
Educativa Intercentres del Grau de
Castelló, que dirigeix Dolors Ibáñez,
va rebre el tercer premi nacional
de compensació educativa del
Ministeri d’Educació pel seu treball
al voltant no sols de l’atenció als
immigrants sinó també a tots els
alumnes de l’escola. Aquest darrer
projecte s’està duent en pràctica a
tres escoles del Grau de Castelló:
L’illa, la Marina i El Cano. q
LA NIT DE LA
CULTURA BALEAR
PREMIA ESCOLA
VALENCIANA
La Nit de la Cultura 2004, que se
celebra a Mallorca i organitza l’Obra
Cultural Balear, va decidir premiar
Escola Valenciana amb el guardó
Gabriel Alomar per la seua tasca en
defensa de la llengua i la cultura. q
11

12
Compromís per l’estatut
Compromís pel valencià
A l’Estat s’ha obert un nou escenari que ens permet
pensar en una segona transició. Cal recordar que al
País Valencià s’obri doncs una segona oportunitat per a
corregir l’error que va marcar l’estatut que ara compleix
25 anys: la manca de participació real i efectiva de la
societat valenciana.
Aquesta vegades fa necessari un Estatut més
democràtic. Demanem que la societat siga escoltada.
La recuperació de l’autogovern ha de significar un
aprofundiment en la democràcia: democràcia i
autogovern han d’anar de la ma.
Cal aleshores un Compromís amb un Estatut més
ambiciós: no podem estar per sota dels altres Estatuts.
Els valencians no ens podem quedar enrere en
aspectes com l’espai identitari, la defensa del territori,
l’àmbit social, el finançament i Europa ...Per tot això
Escola Valenciana ha llançat un proposta de consens i
de mínims als signataris del Compromís pel Valencià per
iniciar una campanya conjunta.
PROPOSEM UN COMPROMÍS PER L’ESTATUT
Que ha de tenir com punt de partida la igualtat, la
participació, la solidaritat i sostenibilitat: igualtat
de gènere, drets dels discapacitats, obrir vies de
participació directa a tots els sectors socials, suprimir
la barrera antidemocràtica electoral, més competències
en immigració que facen possible polítiques d’integració
arrelades al medi i efectives.
Que ha de reconèixer i reforçar els drets socials dels
valencians i valencianes: sanitat i ensenyament públic,
els drets dels treballadors, l’accés a la vivenda, els drets
lingüístics,...
Que ha de donar més poder de decisió als valencians i
valencianes: augmentar competències en finançament,
seguretat, territori i medi ambient, infrastructures,
cultura, ...
Que ha de projectar-nos cap a Europa: representació
i gestió directa, concreció d’estratègies comunes en
l’àmbit de l’arc mediterrani,...
COGE
PROMOCIO I PUBLICITAT
TEL. : 649629062 FAX: 962897298
E-MAIL: eribesn@eresmas.com
PROPOSEM UN COMPROMÍS PER UN ESTATUT MÉS
VALENCIÀ.
A partir del document Compromís pel valencià, signat
per entitats, sindicats i partits polítics, que arreplega
50 mesures positives a favor de la llengua, proposem:
En l’àmbit polític: reconeixement de la unitat de la
llengua, reconeixement oficial del terme País Valencià,
llei de comarcalització,...
En l’àmbit administratiu: exigència del requisit lingüístic
per accedir a la funció publica, l’homologació de títols
administratius, valencianització de la justícia i de
l’administració perifèrica i local.
En l’àmbit social: promoció real i efectiva de l’ús
social de la nostra llengua en el comerç, l’oci, entitats
bancàries, empreses,... valencianització de la retolació
pública, integració dels nou vinguts, ...
En l’àmbit educatiu: garantir la continuïtat de
l’ensenyament en valencià i eliminar els entrebancs
per a estudiar en la nostra llengua, assegurar
la competència lingüística de tot el professorat,
ensenyament públic de qualitat, gestió democràtica i
participativa dels centres...
En l’ambit de la comunicació: una radiotelevisió
valenciana pública, i de qualitat, normalització de la
nostra llengua en els mitjans de comunicació públics
i privats,...
PROPOSEM UN COMPROMÍS PER LA PARTICIPACIÓ I
LA DEMOCRACIA
Per a fer possible aquesta segona oportunitat de fer un
Estatut més ambiciós, més democràtic i més valencià,
cal la participació real de tota la societat.
Volem un Estatut de consens i sense preses
La societat civil, els valencians i valencianes hem de
ser escoltada. q
TENIM EL
QUE NECESITEU !
FABRIQUEM TOT TIPUS D´ARTICLES
PUBLICITARIS I PROMOCIONALS AMB EL
MARCATGE QUE ES DESITGE:
- CARPETES - ADHESIUS - MALETINS
-CLAUERS, PINS- FUNDES - ENCENDEDORS
-CALENDARIS - BOLIGRAFS - REGLES
-GORRES - SAMARRETES -REGALS
FABRICACIONS PERSONALITZADES...
...I MOLT MÉS

Nova Imatge Corporativa
Trobades 2005
Trobades 2004

Campanya
Campanya
Trobades 2005
Trobades 2005
Les Trobades de 2005, sota el lema Compromís Valencià, tenen com a valors els objectius del IV Congrés que
es prepara des de Federació Escola Valenciana pel 2006 i que gira al voltant de la sostenibilitat, no només
com un concepte d’ecologia, sinó des de fer les escoles més sostenibles des de punt de
vista lingüístic i cultural, o siga, sostenibilitat com a un concepte més global on hi haja
realment un compromís per la llengua, un compromís per la terra.
Davall d’aquest concepte global de sostenibilitat, us presentem la campanya de les
Trobades 2005, dissenyada novament per Xavier Mariscal, amb la novetat que
enguany estrenem, a part del logotic nou de la Federació, una preciosa motxilla,
que ben segur que passejareu per tot el món quan estigueu de vacances.
15
16
3 2
4
5
6
7
8 9 10
1
11 12
13
14
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
15.
16.
Plana Alta i Plana Baixa
Castelló. Universitat Jaume I 24 d’abril
Camp de Morvedre
Benifairó de les Valls 24 d’abril
Camp de Túria
Horta Nord Moncada
València València
Horta Sud Paiporta
La Ribera Benifaió
La Costera
Vall d’Albaida
La Safor-Valldigna
Xeraco
L’Alcoià-Comtat
Alcoi 28 de maig
Marina Alta
L’Alacantí
La Pobla de Vallbona 24 d’abril
Ontinyent
Les Valls del Vinalopó
24 d’abril
24 d’abril
24 d’abril
24 d’abril
Benidoleig 21 de maig
Marina Baixa
Finestrat 4 de juny
Campello
21 de maig
Baix Vinalopó i Baix Segura
Crevillent 17 d’abril

Trobades 2004
Trobades 2004
L’any passat, les Trobades de Primavera o Trobades
per la Llengua, que es van reaitzar arreu de les
nostres comarques, han tingut una assistència de
vora 170.000 persones. Ací teniu l’opinió d’alguns
xiquets i xiquetes que ens han fet de reporters
i ens les han contades. Agraïm, per tant, la seua
desinteressada col·laboració.
Picanya
(L’Horta Sud)
Només arribar a Picanya, vàrem fer
una desfilada de totes les escoles,
acompanyats de moltes bandes
de música, de tabalets i dolçaines
i cantant cançons valencianes. La
desfilada passà per una plaça on
hi havia un entaulat on estaven
els organitzadors i organitzadores
de la Trobada i molts alcaldes,
alcaldesses i diputats i diputades
de la comarca de l’Horta. Es van
soltar centenars de globus de
colors que ompliren el cel com si
foren xicotets paracaigudes que se
n’anaven cap a amunt.
Mentre desfilàvem, el grup de
joves de l’ESO de la nostra escola
tocaven la dolçaina i el tabal i
alguns es vestiren de gegants i
caminaven damunt d’unes xanques
altíssimes.
Nosaltres vam organitzar un taller
que consistia a fer flautes amb tubs
de plàstic i plastilina. Hi havia
molt tallers a altres escoles però
una escola regalava als xiquetes
i xiquetes baldufes i cordell per a
rodar-les.
Ens ho vam passar molt bé!
5é de Primària
L’Escola Comarcal de Picassent
Pego
(La Marina Alta)
Vaig a parlar de quan van fer unes
bones trobades a Pego.
La Trobada de les Escoles
Valencianes va ser la millor que mai
havia passat. Es celebrava en honor
al valencià.
Com he dit, es celebraven a Pego
i van ser el mes de maig, un dia del
qual no me’n recorde exactament.
Varen vindre moltes escoles
però les que més destacaven eren
les del nostre poble que tenien
moltes activitats divertides. No sé
exactament quantes escoles van
vindre, però eren la majoria les que
ho donaven tot en valencià.
Les trobades es poden considerar
com a manifestacions en les
quals s’intenta que el valencià
s’expandisca.
Respecte a la meua experiència,
va ser molt divertida perquè els
jocs eren molt entretinguts i els
meus sentiments (si no volen dir el
mateix) varen ser molt agradables.
Opine que les Trobades són unes
festes que poden ajudar que les
persones s’ho passen bé amb el
valencià.
No m’ho haguera pogut passar
millor!
Manel Sendra Vilanova
CP Ambra – 6éA Pego
Com vaig viure la
Trobada a l’Olleria
Jo, en saber que la Trobada la feien
al meu poble em vaig sentir molt
content per l’Olleria, perquè hi havia
33 pobles que podien ser elegits.
Quan el dia arribà, tota la gent del
poble, de bon matí, s’alçaren feliços
per veure el gran treball dels pobles.
A les 11 del matí començà la festa
i a les 7 de la vesprada acabaren
tots cansats per tant d’esforç. En
veure la gent que hi havia del poble
i forasters, em vaig quedar molt
impressionat. No havia vist una
Trobada tan bonica i preciosa com
aquesta. Gràcies a la gent que va
vindre es va transformar en la millor
Trobada de la meua vida.
Hi havia tallers de vidre, de fusta,
de música, de… hi havia tantes
coses que ja quasi ni me’n recorde.
A les 11 van fer una desfilada, a
les 11:30 cantàrem la cançó de la
Trobada composta per Francesc
Cerdà, que va ser mestre meu i que
s’anomenava “El Gosset Pepet”. Molt
bonica. Cap a les 12 començaren els
tallers, on tota la gent hi participà,
en les escoles hi havia bicicletes
que circulaven per un circuit, també
hi havia un globus d’aire, i a la 1 del
migdia es van acabar els tallers.
Per la vesprada, aproximadament
a les 5, van fer ball i molta gent
ballava.
Tota la Vall d’Albaida va fer un
treball magnífic i es va transformar
en la millor festa del món per a mi.
Vicent Úbeda

La Trobada
d’Almoines
(La Safor)
La trobada se celebrà a Almoines
perquè feia 25 anys que feien
molta faena en valencià a l’escola.
La Trobada és la festa del Valencià
i es fa per divertir-nos. Totes les
escoles s’ajunten per fer amistat i
conéixer-nos. Vingueren col·legis de
molts pobles de La Safor.
No mai s’havia vist una trobada
tan guai, per a nosaltres va ser la
millor de totes, encara que la pluja
ens va desorientar, però el mal
temps no va poder amb la festa
i diversió que teníem preparada.
Va resultar divertida, animada,
esplèndida, gratuïta i txatxipiruli.
Estava plovent i no començava
la festa. Va parar de ploure i la
vam fer. Era a tots els carrers
d’Almoines, caminaves per ells,
vam passejar per tot Almoines, et
trobaves amb uns músics tocant els
seus instruments entre tallers on
pintaves com un indi; un escenari
on els pallassos feien molta risa,
globus que pujaves i s’alçaven,
papallones amb imants, cartolines
dels planetes, pintar plantes, fèiem
foc, la torre de la moixaranga,
corbates de paper, menjar que
havies de comprar, boletes,
Xúquer Viu, titelles, campanes,
contacontes i bombers, venien
llibres, construccions de paper,
taules per a sopar, compràrem
samarretes. Potser a algú no li
agradara els tallers o hi trobara
molta gent, però aprenguérem a
fer coses i després jugar amb elles
a casa. Al final vam cantar, vam
sopar i vam fer un correfocs.
A més, férem abans un museu
d’Art i ballàrem danses. Les
petjades ens guiaven per a visitar
els treballs d’Art que estava per
tota l’escola.
La Trobada s’ha convertit en una
tradició que manifesta el sentiment
que tenim per ensenyar-nos en la
nostra llengua, pensem que en
castellà seria més difícil.
Suposa una festa, l’encontre, el
trobar-nos amb amics, conéixer
gent d’altres pobles.
Els xiquets jugaven i estaven
contents de la festa. De les que
hem anat, creiem que va ser una
de les millors, la participació va ser
exitosa. Voldríem que es repetira.
Xiquetes i xiquets de l’escola
d’Almoines. Octubre, 2004
Xiquets i xiquetes, si voleu
col·laborar en la nostra revista
podeu enviar els vostres articles
i fotos sobre les trobades a
l’adreça escola.v@fev.org

CARTES ELXANES
D’un hort de Salses a un altre d’Elx
Joan-Carles Martí i Casanova
Aquest tardet hem estat a l’Hort de Motxo, l’hort
ancestral dels Jaén o Caén, palmerers i hortolans
elxans ja a l’Edat Mitjana; els quals han donat al món
el més gran poeta en llengua catalana de l’extrem
sud valencià, Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952). Hi hem
estat una trentena llarga, gairebé tots arribats des de
la Societat el Micalet de València. Mentre els altres
recorrien la porxada, escodrinyaven des de la terrassa,
o escoltaven les explicacions magnífiques d’en Gaspar,
sobre l’aigua lleugerament salmaia que regolava en
aquell moment per les sèquies, m’he assegut al bell
mig de l’hort amb n’Armand Samsó, natural de Salses i
impulsor de la Porta dels Països Catalans. També hi era
sa muller, occitana i catalanoparlant, i en Gaspar Jaén
pare, habitador del barri de les Potades, a la ciutat d’Elx,
amb sa muller i llur filla Mercè.
N’Armand Samsó té 84 anys i en Gaspar Jaén pare en
té 83. Són, doncs, gairebé coetanis. Cadascú ha parlat
en la seua modalitat de català de les coses del camp: de
com al gener ixen les esparigueres bordes i com n’estan
de bones, en ou batut o a la planxa fetes a bocins. Al
gener les cullen a l’hortet de Salses i al gener ho fan a
l’Hort de Motxo, sempre que la terra tinga bon tempir.
Hem reparat en les esparigueres secalloses que hi
havia a la soca dels magraners. I, amb les dones, hem
parlat de caragols i de com es preparen en graelles
damunt les brases, tant a l’extrem nord com a l’extrem
sud: amb un rajolí d’oli o sense, un pessic de sal, i com
“repetaven i escopien la bava”, amb mots preciosos
d’una Sra. Jaén octogenària. Els antics elxans, quan
no hi havia graelles, feien un clot en la cendra i així ho
feia son pare a la brutesca, quan era una nena dels
anys 20. Cascú en la seua modalitat catalana, amb
una naturalitat absoluta com qui es troba i es retroba.
En Samsó es meravellava de la musicalitat de la parla
heretada de l’extrem sud, de la unitat pregona i de com
els entenia millor que a alguns de molt més al nord. I
després, algú que es diu acadèmic valencià s’atreveix a
publicar en anglès que els de l’extrem nord no s’entenen
amb els de l’extrem sud. No ho sé, francament, si això
passarà amb l’Horta de València, ho dubte, però alguns
haurien de dimitir per perniciosament mentiders. Els
elxans eren davant uns catalans amb els quals sempre
s’havien sentit units perquè mai no s’ha arribat a perdre
la memòria de les coses, des d’una parla comuna i des
d’una història compartida. I tota la resta és política,
mala bava interessada i espanyolisme encobert de la
pitjor espècie. I aquells quatre ancians, espanyols o
francesos segons llur passaport, nascuts devers 1920,
en una terra esquarterada, feien que les fronteres
estatals fessen befa d’una rambla que es diu la Sénia
i que alguns pretenen que divideix Catalunya del País
Valencià. No era tan sols el parlar d’uns pagesos que
pertanyen a un mateix país; hi bategava una cultura
intacta separada per 800 km. d’una llenca contínua i
ininterrompuda i una ressemblança que anava molt més
enllà d’unes pells fràgils i translúcides. Des de l’albufera
que separa Salses de la mar a la l’albufera que separa
Elx d’una mar comuna. Així, de matí, mostràrem a
l’Armand Samsó, sa muller, i els del Micalet, l’escut dels
Perpinyà i dels Soler de Cornellà que hi ha als voltants
de Santa Maria. I també els parlàrem del carrer Samsó,
un carreró estret a l’antic Raval de Santa Teresa, més
enllà del Pont Vell. I així, he sabut per l’Armand que
els Samsó eren originaris de la Girona medieval i de la
Catalunya Oriental com els Selva, com els Ripoll, com
els Rosselló, com els Osona, els qual repoblaren un dia
llunyà aquesta terra. Devers la 1 del migdia, dintre un
Elx ple de Festival de Teatre i Música Medieval, ens hem
aplegat al Casal Jaume I on es reunia una colla d’un
centenar de joves de l’Assemblea de la Coordinadora
d’Estudiants dels Països Catalans. I ens hem barrejat
amb ells, generacions i comarques diverses, fonètiques
i mots que agermanen. Així, ens hem adreçat a ells
des de la ciutat de València i des de la d’Elx amb un
manifest d’ adhesió i una exposició sociolingüística
del Vinalopó. Tot seguit, amb dolçaina i tabalet, la
parella que forma el grup Tudell, vinguts d’un cap-icasal
valencià del qual em sentia íntimament orgullós,
ens han tocat “Els Segadors”, un dels nostres himnes.
I mentre catalans, valencians i illencs
el cantàvem, l’Armand s’ha alçat
emocionat de la seua cadira, en la primera filera,
m’ha agafat del braç i hem cantat des del primer mot
fins al darrer. I, tot seguit, hem escoltat amb respecte
un altre dels nostre himnes, la Muixeranga. Aquell
jovent vingut de tot arreu les nostres terres no s’ho
acabava de creure i ens han aplaudit amb entusiasme.
Per acabar aquesta crònica, a posta de sol, Gaspar Jaén
i Urban ens ha recitat, a l’umbrallada assetjada del seu
hort, amb flaire de diamela i de gesmil, nou poemes que
parlen, del temps i de la vida, vists endins i enfora d’un
hort antic al llarg de trenta anys.
I us escric de matinada perquè avui, a Guardamar
del Segura, el Micalet, el Tempir, la Gola de Guardamar i
l’Ajuntament de Giardamar retrem homenatge a l’Armand
Samsó, natural i habitador de Salses, al monument a la
llengua catalana; que es troba a la Plaça del Rei Jaume II.
q
13

14
Juli Esteve: “La televisió de qualitat no té
falta de demanda sinó d’oferta”
“Ja estic ací, la feina s’acumula, i després de l’entrevista he de marxar corrent cap a altra
reunió”. Juli Esteve es disculpa així després d’uns minuts d’espera. El projecte de creació d’Info
Tv que implica un munt de reunions, presentacions i entrevistes justifica l’atabalament del
periodista valencià. Juli Esteve ha treballat en diferents mitjans audiovisuals, com a subdirector
d’informatius en Canal 9 i com a corresponsal de Tv3, entre d’altres tasques, i ara, després de
certificar que la societat valenciana “necessita i demana” altre tipus de televisió, s’ha llançat de
cap per fer realitat Info Tv, un mitjà que explica que serà “plural, democràtic, amb personalitat,
de qualitat i en valencià”.
Tenint en compte l’actualitat: Info tv serà una televisió
en valencià, català, en valencià-català o catalàvalencià?
Ho teniu clar?
Aquesta pregunta és irrellevant. Nosaltres no
qüestionem la unitat de la llengua, utilitzem la derivant
que rep el nom de valencià. Jo personalment sóc
partidari de la doble denominació de la llengua, dirli
valencià ací i valencià català a la resta del nostre
territori. I utilitzar un valencià normatiu i acadèmic.
Acadèmic en el doble sentit, el de l’acadèmia i el de
elevisió
q
q
la universitat. El que està clar és que Info TV serà
una televisió que utilitzarà la nostra llengua al 100%,
per voluntat nostra però també perquè pensem que
l’audiència que busquem ho demana.
Quin diagnòstic fa dels mitjans de comunicació
valencians?
Crec que a més de l’idioma, on hi ha una mancança de
valencià molt gran, existeixen moltes altres mancances.
A nivell de premsa hi ha una relativa pluralitat. En tant

a la ràdio aquesta pluralitat es redueix, i a la televisió
directament no existeix. Trobem que hi ha un dèficit
important de pluralitat, democràcia, personalitat,
modernitat, qualitat, i com deiem de valencià.
Per això naix Info Tv?
Info Tv serà un canal democràtic, plural, amb
personalitat, modern, amb qualitat i en valencià
Sereu doncs una mena de Canal 9 sense vicis
i amb desconexions comarcals?
Nosaltres no volem comparar-nos amb Canal
9. Som un projecte nou, que naix perquè hem
detectat unes mancances, hem dissenyat un
projecte empresarial que, a més,
volem que es caractreitze pels cinc
valors esmentats. Però reitere que
és un projecte empresarial, hi ha
un mercat potencial, doncs és una
fabada pensar que els projectes
empresarials es fan d’acord amb les
teues preferències, es fan molt mirant
per la qüestió económica.
Però voleu que hi hagen uns valors presents. Fins
on una televisió privada pot fugir de la lògica
comercial? Podem ser, per exemple, plurals en un
negoci?
No pot fugir. No podem fer un sol
pas sense tenir en compte la lògica
comercial. Però és que estem
convençuts que hi ha mercat i no
poc per a un projecte d’aquestes
característiques. Hem vist el
mercat, i després d’analitzar-lo,
hem conclòs que hi ha un forat de
mercat, que casualment coincideix
amb la televisió que volem fer. No
faríem altre tipus de televisió per guanyar
diners ni tampoc faríem aquest tipus
de televisió sinó sabérem que hi ha una
viabilitat econòmica. I tenim dades del País
Valencià. Un exemple és que a Catalunya la
televisió de qualitat té dades de fins el 40-50
% d’audiència. No és possible que ací al País
Valencià hi haja tan sols el 10% que mire continguts de
qualitat, la televisió de qualitat no té falta de demanda
sinó d’oferta.
I on se situa aquest equilibri entre qualitat–audiència–
beneficis?
Si parlem de televisió pública, l’audiència és
sacrificable. Si depenguera de mi sacrificaria en aquest
cas l’audiència en benefici dels drets professionals,
dels espectadors, dels menors. Aquesta és la funció de
la televisió pública.
En tant, la televisió privada necessàriament ha de
mirar l’aspecte econòmic. I una televisió de diferent
naturalesa com Info tv, amb capital privat de les
empreses i públic dels ajuntaments, necessàriament
ha d’intentar combinar aquests factors. Nosaltres volem
donar un servei públic pequè pensem que
el nostre mercat té clara aquesta visió.
Parla de ser forts. La tendència actual
és a la concentració empresarial, cada
vegada més empreses de comunicació
formen part del mateix grup. Tindrà Info
Tv la suficient solidesa per evitar ser
absorvit?
Hi ha altra característica per donar
viabilitat empresarial i que és bàsica
hui en dia: l’especialització. Si algun d’aquests
grans grups es compromet a fer una televisió
en valencià, de continguts valencians adreçantse
a la gent d’ací, nosaltres ens retirem. El que
passa és que no estan dispossats
a fer-ho. Els projectes dels que
parles són en castellà, adreçats
a nivell espanyol i amb discretes
desconnexions territorials. Nosaltres
ens especialitzarem en entrevistes
d’ací, reportatges d’ací, música
d’ací... Qui ho fa això?
La tele-escombreia es manté perquè
així ho demana l’audiència? És a dir, l’audiència
mana o manen el programandors?
Crec que indubtablement es creen de forma
intencionada necessitats en l’audiència. L’audiència
veu el que li ensenyem a demanar. En temps
de dictadura tenies uns continguts fixes en
temps de màxima audiència i la gent ho
mirava. Cal ser innovador però no pots
perdre de vista tampoc la manera en què
s’acostuma a veure televisió. Consisteix a
tractar al públic com a persones adultes i
tractar-los respecte a la seua intel·ligència.
El típic acudit de gangosos jo no dic que no
faça riure, però nosaltres aspirem a dirigirnos
a altre tipus de públic que necessita alguna cosa
més intel·ligent que aquest tipus d’humor. Tampoc no
volem ser elitistes però busquem aquell públic que vol
altre tipus de televisió.
El projecte teòric el teniu clar. I l’ampliació de capital,
Com funciona?
Podríem dir que en aquests moments, sobre el paper,
l’ampliació estaria coberta. És a dir, que amb el que
15

16
tenim i amb la paraula d’aquells que ens han dit que
col·laboraran tindríem la inversió necessària... Perquè
tot això funcione, això sí, falta que aquella gent que ja
ens ha assegurat que invertirà materialitze aquesta
acció. D’aquesta forma arribarem als 800.000 euros
previstos dins del termini previst, que és a final de
febrer. I volem començar les emissions el proper 9
d’octubre.
A nivell econòmic doncs aneu funcionant. I
a nivell polític espereu entrebancs?
Nosaltres hem inciat un projecte
professional plural i democràtic, on hem
cridat a la porta de tots els partits polítics
i entitats, perquè necessitem la complicitat
de tots, tant del govern com de l’oposició.
Vostè va ser subdirector d’informatius de
Canal 9 quant Joan Lerma era el president
de la Generalitat. Sempre ha existit un
partidisme marcat a les televisions públiques?
A l’actualitat hi ha partidisme a Canal 9. Crec que
els models de comportament que han aplicat els dos
grans partits que han dirigit les televisions públiques
en el nostre territori són radicalment diferents. El PSPV
encara que vulguera no pot sotmetre a l’espectador i als
treballadors a les pràctiques de censura i manipulació
a les que ha arribat el PP en els darrers anys. I de fet
jo sempre diré que quan vam estar als informatius
de canal 9 jo no vaig rebre mai ni una sola consigna
més enllà de la necessitat de ser equilibrat i ponderat
amb tots, el govern i l’oposició. Recorde que tractàvem
sense problemes temes que podien afectar greument
els interessos electorals del partit socialista, des de
Roldans a Lazas Zabalas...
Es demanarà el requisit als professionals d’Info TV?
Ho tenim clar, serem molt exigents. No treballarà en
la nostra empresa cap persona que, havent de donar
la cara, no tinga un nivell de valencià
perfecte. No ens val el valencià titubant del
castellanoparlant que amb molt de mèrit
ha aprés el valencià i encara fa les vocals
tancades quan no toca. I a més, serem
exigents en el llibre d’estil, no volem per
exemple a les locucions que s’apitxe.
Existeix un estàndard consolidat valencià?
Jo crec que els informatius de Canal
9 han consolidat un estàndard prou
acceptable, tot i que falta lèxic. Nosaltres li afegirem
a eixe estàndard l’exigència de la pronunciació d’acord
amb el que és el valencià general, el que es parla en
tot el territori valencià tret de l’extrem nord, de l’extrem
sud i de l’Horta de València. Volem fer bé els enllaços
fònics, el que distingeix la v de la b, el que distingeix les
j i les g de les tx i tj... No és impossible, jo per exemple
apitxava, i no sonoritzava les esses, i pensava que era
impossible però al final és fàcil. q

Desficacis al nou C P d’Almoines
Jesús Escrivà i Garcia
Almoines (la Safor) ha estrenat
nou col·legi el curs 2004-2005. És
un poble amb escola reconeguda
i capdavantera a l’àmbit de
l’ensenyament en valencià, amb
premis importants que no vaig a
enumerar. Recordaré, però, que
ha celebrat el 2004 els seus 25
anys d’Escola Pública i en Valencià,
amb la XVI Trobada d’Escoles en
Valencià de la Safor. També ha
focalitzat durant setze setmanes
una Gimcana de les Llengües
saforenca i ha dut a terme altres
actes commemoratius, com la
col·laboració (amb Tàndem) en
l’edició de dos llibres en valencià:
un conte, i un Quadern de
Pedagogia, que no és el primer
concebut a Almoines.
Això dit, parlem dels “manaires”.
Des de la Generalitat fan crides
histèriques als ciutadans del
País Valencià enarborant dues
“indignacions” essencials:
l’econòmica i la cultural. El crit
de “volen ofegar l’economia
valenciana” i l’udol de “volen
furtar-nos (els catalans) les nostres
senyes d’identitat”. El “agua para
todos” entraria dins d’això de
l’economia (rajoles i golf), de diners
i sillons. Perquè el sector Primari
agrícola els la bufa, i el teixit fabril o
sector Secundari, ídem.
Ofegar l’economia valenciana
Un exemple domèstic del resultat
del “a forrarse” naseriazaplaniste és
Construcciones e Infraestructuras
Educativas de la Generalitat SA
(CIEGSA). N’és un cas entre molts
que no cabrien en un llibre. Ara
mateix, l’endeutament de la GV a 12
de setembre és de 14.447 milions,
i hi ha contractistes, presumptes
inversors amics, avançant diners
i esperant el Pla d’Inversions del
Consell 2005-2007.
De la construcció de l’edifici escolar
d’Almoines s’ha encarregat aquesta
“Cooperativa d’amics”, oficialment
pública, creada pel tsar Zaplana.
Doncs bé: no s’han considerat
les demandes dels mestres per
una escola ecològica. En lloc de
plaques solars i fotovoltaiques han
preferit omplir amicals butxaques.
Cal dir que els 54 col·legis nous
per al curs 2004-2005 tenen una
mitjana de sobrecost del 41’25%.
El d’Almoines, del 48’33% (lluny
del màxim: l’IES de Vila-real amb
un 127%). Pressupost: 1.800.000;
licitació, 2.245.000; adjudicació:
2.670.000. Irregularitats en la Llei
de contractes d’espavilats que, com
reconeixia implícitament Zaplana,
ja no fan “redaccions de col·legi”,
com Zapatero a l’ONU. Les obres
de CIEGSA costen el triple que les
d’altres Comunitats, fins i tot les
governades pel PP (un 163% més
que Galícia o Castella-Lleó). El PP
veta al Consell (16/09/04) una
comissió per investigar aquests
sobrecostos.
Recordem que Zaplana deia que se
n’anava “con las manos limpias”
(16/3/04). Sense comentaris.
Ens furten les senyes d’identitat
L’altra dèria dels governants al País
Valencià que he esmentat és allò
de les “nostres senyes d’identitat”.
És notori que la més palesa “senya”
hauria de ser la llengua. I això ens
duu de nou al col·legi d’Almoines.
17

18
Les retolacions que han posat van
més enllà de la vergonya pròpia i
aliena. Es podrien dur a Brusel·les
com a prova del “gran interés”
del PP valencià per l’estendard
enarborat de la Llengua. Ni l’AVL
secessionista governamentalista
(la seua “bíblia oficial”), ni la
RACV, de secessionisme estricte,
signarien aquestes aberracions:
“Lavabo Masculì/ Femenì” (accents
oberts), “Direcciò” (accent obert),
“orientaciò” (accent obert), etc.
“Informàtica” (accent obert),
evidentment, l’encerten. On han
aprés que, en valencià, tots els
accents són oberts?. No tenen
un vocabulari a mà? Pot ser tan
immens el menyspreu a la seua
llengua valenciana? On s’han
assessorat? Han posat un xiquet
cartagener a retolar? L’empresa
és plena d’amics/ cunyats/ cosins
dels capitosts i el seu seguici
d’analfabets? Els xiquets de
Primària d’Almoines els donarien
classes de la llengua que diuen
defensar.
I tot això ho fan en un col·legi on
es mamen les primeres lletres
identitàries.
Però hi ha més. Els rètols (als
passadissos, a les portes...), escrits
primer en castellà, i davall/ sota
en aquest mal escrit valencià. En
un col·legi com el descrit, preval la
llengua forastera? No cal recordar
que l’Estatut d’Autonomia (article
7é, 4) parla d’atorgar protecció i
respecte especials a la recuperació
del valencià. I tot el paper mullat
de la Llei d’Ús de fa 20 anys. I que
som a la zona definida per la Llei
d’Ús com a valencianoparlant, i
que ho tenim ben clar a Almoines.
A l’escola i a l’Ajuntament, als bans
i al cartells, a les publicacions i al
carrer. Ells, però, no tenen gens clar
ni com escriure pamflets indignats
defensant la llengua identitària…
quan no ho fan en castellà.
Potser per això, i per acabar
l’empastre, hi ha retolacions només
en castellà (“Salida”, “Salida de
Emergencia”...). ¿No és del ric
repertori nostrat la bella paraula
“Eixida”? Ens deixen bocabadats
amb tots els destrellats que fan
els qui parlen de “la Llengua
Valenciana” com a denominació
d’origen ací i a Europa. Són polítics
practicants del castellà (de “más rico
repertorio léxico”) que menyspreen
el valencià (al CP d’Almoines o a
C9), castellanoparlants analfabets
en valencià, que sense haver llegit
la nostra llengua i menystenint-la,
parlen dels mots “genuïns” que
ens diferencien i que desconeixen.
Els catalans ens volen imposar
una llengua? Paranys polítics
que amaguen el retorn a la
batalla de Valencia (ara farà 25
anys d’un nefast 9 d’octubre) i
manipulen un poble anestesiat a
fi de conservar càrrecs i butxaques.
Perquè d’identitat sols coneixen la
folclòrica i la mesetària.
I furten la identitat de dona.
Han utilitzat a més un llenguatge
TOTS ELS LLIBRES ELS PODRÀS TROBAR A
Llibres de text
Llibres de lectura
Material complemenatri Crt. Benetússer, 62
Polígon Industrial LA MINA
totalment sexista, perquè s’usa
al mateix rètol o bé el masculí i el
femení o solament el masculí. Així hi
ha una Sala de Professors. Sort que
aquestos estan per la igualtat i el
respecte i la comparteixen amb les
professores. Haguera costat molt
escriure “Sala del Professorat”.
Igual passa amb el rètol: “Associació
d’Antics Alumnes”, enlloc d’escriure
“Associació de l’Antic Alumnat”.
Meditació a tall d’epíleg
Un preguntat final. ¿Algú
pot imaginar el Ministeri de
Cultura Espanyol encomanant
construccions de col·legis amb
retolacions amb faltes ortogràfiques
i sexistes semblants? No crec.
Se’ls paparien. Haurien dimissions,
exigirien responsabilitats fins i tot
al Congrés dels Diputats i de les
Diputades. Al mateix Congrés on
Zaplana, el 25/6/04, argumentava
que “les llengües autonòmiques
hauran de ser potenciades i
desenvolupades en els territoris
on tenen la sort de tenir més
d’una llengua, i no a Madrid”.
Potenciades? Desenvolupades? No.
q
Telf. 96 397 44 74
Fax 96 397 52 73

Sambori 2005
En el 2004 el Premi Sambori ha arribat a tindre una participació de 45.084 treballs. Sabem
que és el premi de narrativa més important al nostre País i amb més participació d’Europa i
per agrair-vos l’augment de treballs presentats, us hem seleccionat dos contes que van ser
guanyadors en les darreres edicions del Sambori de País. Amb els seus autors ens vam anar a
Port Aventura i van rebre molts altres premis. Esperem que us agraden.
Recordeu que teniu de termini fins al 31 de gener per donar els vostres treballs als mestres i
que el lliurament de premis es farà cap al juny a la Universitat de València. Vinga, participa, que
enguany hem d’arribar a 50.000 treballs! q
(A les pàgines següents una selecció de contes guanyadors d’altres anys).
19

20
El secret d’un gat
Una nit, hi havia una xiqueta en el balcó que se sentia molt trista.
Hi havia un gat dalt de la teulada d’una casa i plorava cada volta més fort i més fort, i més afligit.
- Gat, per què plores? -li va preguntar la xiqueta.
- Miauu, miauuu, miauuuu... no puc tornar a la meua casa, miauu.
- On vius?
- Miauuu, no t’ho puc contar, és un secret, miauu.
- Però, si no m’ho dius, no et podré ajudar.
Aleshores, es posà a plorar encara més fort: «Miauuu, miauuuu, miauuuuu!!»
- Està bé, t’ho diré, però serà un secret entre tu i jo, val?
- Val!
I el gat començà a dir-li on estava la seua casa:
- Jo visc a la lluna. Bo, jo i quasi tots els gats.
- On?! A la lluna? Tu vius en les teulades, com tots els gats -va dir la xiqueta.
- No et preocupes, miau. Vivim a la lluna i totes les nits, quan els xiquets
dormen, pengen una escala des de la lluna i baixem a les teulades. Furguem
en els poals de fem per a trobar algun tros de peix o de carn. Mengem,
juguem, ens passegem per les teulades i pels carrers buits. Però, sobre tot,
vigilem que ningú moleste els somnis dels xiquets. I, quan comença a eixir el
sol, tots els gats, espaiet, amb molta cura, anem pujant per l’escala fins a la
lluna i allí, després de beure’ns una tassa de llet fresca i de contar-nos com hem
passat la nit, ens fiquem a les nostres cistelles, amb uns coixins molts blanets, per
a descansar i estar preparats per a quan arribe la nit. q
Memòries d’un coet:
la vida d’un masclet
Emma Cooper Villar
Primer cicle de Primària
CP Cervantes d’Algemesí (la Ribera)
El meu naixement no va ser com el que un coet digne podia esperar. Vai arribar al món a les darreries de febrer
amb les ametlers florits. Poc després, els meus germans i no jo, van ser reclutats a València on foren lligats amb
altres artificis de pólvora que esclataren i s’esfumaren per sempre a l’ordre de: «Senyor pirotècnic, pot començar la
“mascletà”»
Em vaig quedar sol al polvorí i els seus habitants no em reberen amb la metxa oberta ja que m’acusaven de ser
un coet de canya verda que no valia ni un gallet.
No m’acceptaven. Per això, vaig ser desterrat de la classe de trons de major importància: els masclets, coets d’esclafit
sec que, tradicionalment, han sigut elaborats amb tot l’amor de la festa, coets, celestials, suprems i divins.
El grup de les piuletes i xiuladors, tampoc no tingueren ganes de fer-se amics meus i, amb una mirada explosiva i
escopint flames per la boca, m’arraconaren. M’havien tornat a menysprear.
Em vaig tirar les burles a l’esquena i, finalment, vaig provar sort amb la classe humil, a la qual pertanyien els trons
de bac, tots els coets que mancaven de pólvora, i els que l’anaven perdent a poc a poc fins que morien per falta
de sofre. Aquests xicotets explosius alteradors de la calma actuaven de manera diferent, pensaven d’altra forma
i s’estimaven de veritat. Eren d’una classe inferior però tenien un gran i acollidor cor. S’ajudaven mútuament i els
seus esforços perseguien el benestar espiritual de la resta. El destí va fer que fóra benvingut entre ells ja que em
reberen com un més de la família. Una vegada integrat en el grup vaig seguir l’exemple del refrany segons el qual:
Per gaudir la vida tres coses s’han de posseir, «salut, pessetes i l’afecte dels amics i de les amiguetes».

Salut en tenia, estava en plena forma. Els diners no importaven gens ni mica en la
vida privada d’un coet. Això eren coses dels humans, que es maten per l’avarícia. Els
masclets no necessitem comprar res. En canvi, les persones provaven de comprarho
tot: amistats, somriures, temps, trossos de cel, rajos solars i constel·lacions
perdudes a l’espai. El que em faltava era un amor, una coet a qui estimar. Per tant,
hauria d’aconseguir l’amor d’una femella -que és la part del coet d’eixida que en
encendre’s desprén espurnes. Quan s’acaben aquestes explota el masclet, la bola
de pólvora que emet un tro sec- d’un artifici explosiu amb trets femenins, és a dir,
d’efectes espurnejants blancs i brillants, que al meu costat formara un coet d’eixida.
Aleshores em vaig decidir i en veure’n una, em vaig acostar i acariciant-la li vaig
xiuxiuejar unes paraules dolces:
Sucre cremat, cos inflamable, estàs infernal, corres com la pólvora!
Acte seguit, la femella va caure baix el meu domini i la nostra relació va ser
recolzada per les mans d’un pirotècnic que ens va introduir dins d’un canut. Al seu
interior ens preguntàrem com seria la nostra mort i on acabaria la nostra existència.
La meua parella creia que moriríem de nit en el castell d’un casament, junt a
l’església; jo, que ho faríem de dia, després que guanyara la Copa d’Europa l’equip
dels meus somnis. Però els dos teníem els pensaments errats.
Una vesprada, unes mans anònimes ens col·locaren dins d’una caixa amb
altres coets d’eixida. La capsa era xicoteta i en la seua cavitat lluitàvem tots per la
supervivència. A l’interior l’aire estava viciat i teníem el perill de què ens esclafaren.
El motor d’un camió s’engegà i nosaltres començàrem un recorregut angoixós
en el qual les rodes del gran vehicle anaven de trot en trot i produïen un soroll
inaguantable, capaç de desfer els timpans a qualsevol. Ens vam aturar en sec i un
homenàs, més gran que Sant Pere, ens carregà al muscle com si fórem un autèntic
sac de creïlles i ens passà a un cotxe. L’automòbil estava a caramull d’explosius
festers de tots les llocs, grandàries, formes, colors i trons. Allí, ens tingueren oblidats
fins que la nit es despertà i cobrí el cel amb la seua túnica negra.
Quan la nit s’estengué, el mateix home del matí, portava un vestit especial per
evitar que algun coet enutjat li vomitara foc, ens agafà a grapats i ens ficà dins d’una
caixa de fusta que duia penjada al coll. Començà la festa. L’homenot acompanyat
d’uns altres companys, amb ulleres, barret i granota, iniciaren una batalla campal,
on s’acaçaven i es reballaven coets d’eixida sense pietat, sense mirament.
A l’ olor i al soroll dels projectils, els curiosos s ‘unien a la festa mentre la xicalla
s’amagava darrere les persianes, els arbres i els bancs. Ens treien del calaixet de
fusta i ens encenien l’únic pèl que teníem: la metxa. Els meus amics de caixa ja
havien passat a formar part de les cendres que, més prompte o més tard, el vent
s’enduria. Érem els propers candidats a la mort. Sense cap resistència, uns dits
enguantats ens botaren foc i ens llançaren el més lluny possible. La metxa anava
consumint-se amb un pas ràpid i càlid que ens recordava el nostre final. Aleshores,
vam tenir l’honor d’intervenir en la cordà de Paterna al ritme del:
Traca, traca, traca, pum,
esclafits, foc i fum.
Olor a pólvora “cremà”
que simbolitza la festa
i el caràcter valencià. q
Marc Morant i Giner
Primer cicle de Secundària
IES Ramon Llull de València
21

22
Ressenyes
Adults
“Un producte ben nostre:
l’orxata”
Cristòfol Martí
La Xufa i els gelats tradicionals
valencians. Aportació
alboraienca
Paiporta, Editorial DENES
, 148 pp., 13,5x21 cm
Els treballs de la xufa, la indústria
artesana dels gelats, la situació
de l’horta, els orxatesrs i els
comerciants, hi són descrits i
analitzats de manera lúcida. Un
llibre que apassionarà al públic
amb sensibilitat per la gestió del
patrimoni i els nostres productes
més singulars. q
Infantil
“Un diamant d’originalitat i
creativitat”
Pilar Sánchez i Sílvia Viñoles
Els infantils fem redolins
Carcaixent, Edicions 96,
22pp. + guia didàctica, 15x19
cm. Tot color.
Uns alumnes d’infantil ens
comuniquen la màgia i la mel
d’inventar a través de les seues
paraules, meravellosos redolins
en un llibret per a disfrutar a
l’aula i amb unes interessants
propostes de jocs de llenguatge
a partir, ni més de menys, que de
les seues originals creacions. Tot
un luxe. q
Infantil
“Un teatre de misteri”
Robert Cortell i Giner
El cas de les esqueles
València, Brosquil Edicions,
84 pp., 14x20,5 cm.
Llibre de teatre infantil on es
planteja el misteri d’un doble
segrest, que la detectiva Gemma
Gavina tractarà de resoldre. Però
també passen altres coses força
interessants, com la història
d’una cantant sensible que es
nega a vendre la seua llibertat
artística o la curiosa relació entre
dos personatges en una barreja
d’interés, amistat i qui sap si amor.
q
Infantil
“Ecologia d’aventura”
Pere Martí i Bertran
La tortuga d’en Hans
Barcelona, Editorial Barcanova,
58 pp., 13x20 cm.
A un nen alemany li porten una
tortuga i està ben entusiasmat,
però al vindre l’hivern l’animal
desapareix sota terra. Aleshores,
el xiquet convenç el sseus pares
perquè porten la tortuga al seu
hàbitat i se’n van a la costa Brava.
Una aventura d’ecologia,
entreteniment i amor als animals
en un llibre a tot color amb uns
dibuixos força expressius de
Carmen Queralt. q
Enric Ramiro Roca
Infantil
“Un Quixot molt original i divertit”
Enric Lluch
Un Quixot amb bicicleta
Alzira, Edicions Bromera,
76 pp. 13x20,5 cm.
El pare de Salva li llig tots els dies
fragments del Quixot. És així com
el xiquet començarà a imitar aquell
personatge universal i correrà
moltes aventures destrellatades:
lluitarà contra una parada de gelats,
s’enfrontarà a dos gossos enormes,
coneixerà un enigmàtic cavaller...
Una altra manera d’aproximar-se al
Quixot des del característic humor
d’un dels nostres grans autors. q
Adults
“Les nostres tradicions”
Àlvar Monferrer
El romancer valencià
Picanya, Edicions del Bullent,
283 pp., 15x20,5 cm.
Es tracta d’un recull de més d’un
centenar de romanços i cançons
populars sobre aquesta tipus de
poesia narrativa. Després d’una
introducció aclaridora, l’autor els
agrupa en lírics i tradicionals,
religiosos, de vida corrent, i
humorístics i de festa. Obra
guanyadora del 5é Premi Bernat
Capó-Bancaixa de difusió de la
cultura popular. q

Agraïm la col·laboració desinteressada de les editorials que apareixen en la selecció de llibres que comentem a
continuació, així com de la llibreria Samaruc (llibreriasamaruc@jazzfree.com) i de la botiga de joguets educatius
Plasticmar (plasticmar@navegalia.com), ambdues d’Algemesí.
Juvenil
“La història divertida”
Terry Deary i Martin Brown
L’horrible història del Món
Barcelona, Editorial Molino,
93 pp., 23,5x29 cm. Tot color.
Ens explica la història del món
a tot color, des de l’home de
Neanderthal fins els soldats
adolescents del segle XX. En
aquest llibre descobriràs la veritat
sobre la lluita bruta, visitaràs unes
cases espantoses al joc del Carrer
dels Casots i coneixeràs cinquanta
dels pitjors brètols de la història
al desplegable. Un concepte
totalment diferent i original per
aprendre d’una forma divertida,
amb històries, còmics, auques,
anuncis, premsa... de tot menys
avorriment.
q
Juvenil
“Per a riure i passar-ho bé”
Pasqual Alapont
Cagadets de por
Alzira, Edicions Bromera,
112 pp., 13x20,5 cm.
Manel i el seu avi Frederic van
a Mallorca de vacances i... les
seues barrabassades fan tremolar
tota l’illa: estan a punt de fer
caure l’avió, s’enfronten amb uns
contrabandistes i, entre altres
peripècies, els confonen amb uns
bruixots. En fi, tot un munt de
disbarats d’un dels nostres autors
amb més èxit.
q
NOTA: A l’anterior número cal fer
constar els mateixos agraïments i
l’autoria dels comentaris dels llibres
per part del nostre col·laborador
habitual, el professor Enric Ramiro
i Roca.
Adults
“Per a què conservar una llengua?”
Albert Bastardas i Boada (ed.)
Diversitats. Llengües, espècies i
ecologies
Barcelona, Edicions 62, 205 pp.,
14x21.5 cm.
L’obra recull les veus d’antropòlegs,
lingüistes, filòsofs i ecologistes, tots
ells interessats en la preservació
de la diversitat lingüística. En un
món en que cada vegada som
més conscients de les implicacions
nefastes que pot tenir l’extinció de
certes espècies animals i vegetals
en perill, els autores plantegen
la conservació de la diversitat
biològica i la diversitat lingüística
de manera paral·lela.
q
Un any més volem reiterar el nostre
agraïment per haver confiat en nosaltres,
i també el nostre compromís de
continuar treballant per l’ensenyament
en valencià.
www.edicions96.com
96 246 11 04
23

24
César Amiguet

La futbolització de la política
Gerard Fullana
Recorde el partit de futbol de la lliga de campions entre el València i el Werder Bremen. El
bar era ple de gom a gom. L’home de la barba donava un descans a l’escuradents entre
exclamacions d’origen divers: Això ha estat falta burro!– deia després que el defensa de l’equip
alemany toqués clarament la pilota.
El València s’ho jugava tot i el partit pujava en intensitat. No obstant, l’equip valencià no
estava jugant bé. I fruit d’això, va arribar l’u a zero marcat per l’equip contrari. Els aficionats
estaven contrariats; no amb el seu equip –ja sabeu: cometre errors és humà, reconèixer-los és
sobrehumà–. Tota la ira anava dirigida cap a l’equip contrari: “Quins lladres”, deia l’home de
la barba mentre altre exclamava: “Va! Tan sol ens queden uns minuts, hui només val guanyar
encara que siga de penal injust a l’últim minut”. Però malauradament va venir el 0-2, que va
anar acompanyat d’una brutal agressió d’un jugador del valència al seu contrari després que
l’equip de Bremen celebrés el seu segon gol provocant el públic. Embogits, gran part dels
aficionats presents a Mestalla aplaudien l’agressió i la simbiosi es completava dins el bar: “Ja
que guanyen, que se’n vagen calents”. Desgraciadament, molts cops és així, en aquest festival
mediàtic anomenat futbol s’ha de guanyar com siga, es jugue bé o no, tot val.
Sobtosament, aquesta línia d’actuació em recorda també les compareixences de la comissió de
l’11-M. Sobretot una:
– Quines mesures es van prendre davant l’amenaça terrorista a Espanya anunciada pel
mateix Bin Laden?
– L’oposició és la que realment menyspreava el terrorisme i les seues possibles
connexions amb el conflicte basc – responia l’expresident Aznar.
Davant la resposta –no se sap a quina pregunta– un grup d’entusiastes seguidors encapçalats
per Zaplana i Acebes aplaudia, somreia, picava sobre la taula, assentia amb el cap... Un
d’aquests seguidors, que estava despistat i, possiblement no havia sentit res de res, reaccionava
i imitava el seus companys. A l’altra banda, cares d’indignació, xivarri. Mentre, a l’entrada i a la
eixida d’aquest Mestalla figurat, més aficionats... D’una banda els familiars, víctimes de l’11-M i
crítics de l’actuació de l’anterior govern i, a l’altra, simpatitzants del PP amb banderes, bufandes
i pancartes. Ambdós sectors s’intercanviaven càntics i insults.
Dues setmanes més tard, a la compareixença de Zapatero, el mateix: rebombori mediàtic,
dues aficions i declaracions cara a la galeria dirigides a una audiència ja convençuda i només
disposada a escoltar el que reafirma les seues conviccions. En definitiva un marc de gran lliga
de futbol professional on tots s’enfronten mirant de reüll el gran derbi entre els equips galàctics:
PSOE i PP. Una gran futbolització que afecta tant als mitjans de comunicació com a un públic
que es deixa emportar més per la passió que pel raonament. Sovint no importa la investigació
certera ni el treball d’autocrítica, importa crear històries que d’alguna manera sostinguen les
tesis de l’equip –vull dir partit polític– i aficionats –vull dir electorat– als que s’adrecen.
La futbolització de la política també ens afecta al País Valencià. S’aposta per un grup al qual
es defensa de forma irracional i incondicionalment. A títol d’exemple, fem un cop d’ull a certes
declaracions. Fa uns dies, el conseller Pons s’indignava perquè “fer prevaler la ciència a la
democràcia és molt perillós” i, pocs dies després, el president Camps afirmava que el problema
lingüístic “no és qüestió de filologia sinó d’història, sentiment i llei”. Això, portat a un extrem,
ens podria dur a reconsiderar tot el que hui ja està científicament demostrat –com la forma del
planeta Terra–, d’acord amb els nostres sentiments o el que democràticament s’acordara sobre
la qüestió. En tant les declaracions del president de la Generalitat caldria preguntar-nos: La
ciència que estudia la llengua i la història no és apta per tractar el problema lingüístic?
El mateix Johan Cruiff signaria aquesta estratègia traslladada a la política: la millor defensa
és un bon atac o, el que és el mateix, si tens una crisi interna inventa’t un enemic extern per
despistar la perdiu. No importa si el que es diu contradiu la ciència i la filologia o els milers de
documents al voltant del l’11-M. Ens volen delectar amb un espectacle que enfronta ciència i
democràcia i que només s’ho pot empassar un públic incondicional, capaç de justificar el que
és injustificable, absent de tota autocrítica. Mentre tot això succeeix, la gent que sabem que
el problema lingüístic és un invent i que volem conèixer amb exactitud què va passar l’11-M
demanem més política i menys espectacle, més política i menys futbol.
25