Francesca da Rimini. Un bes, un vers. El Cant de ... - Hermeneia

Francesca da Rimini. Un bes, un vers
El Cant de Francesca a la Commedia de Dante
Màster de Literatura en l’era digital
Joana-Alba Cercós i Gaya

Índex
Introducció 3
L’Infern, a la Commedia de Dante 4
Francesca da Rimini 5
El Cant de Francesca 6
Estudi del Cant de Francesca 6
Conclusions 17
Annexos:
El Cant de Francesca
Imatges de Paolo i Francesca da Rimini
Bibliografia - Webgrafia
Fitxa tècnica de la presentació web

Introducció
El treball sobre el Cant de Francesca, el personatge apassionat i fascinant de la
Divina Commedia de Dante Alighieri, vol ser una mostra dels coneixements adquirits al
llarg dels estudis del Màster de Literatura en l’era digital.
L’itinerari realitzat m’ha permès combinar l’aprofundiment en l’estudi dels clàssics de la
literatura, amb les possibilitats que tenen d’adaptació a l’entorn de les tecnologies de la
informació i la comunicació.
En concret, aquest estudi sobre la figura de Francesca da Rimini vol enllaçar l’anàlisi
d’un personatge de la literatura amb la seva presentació en format digital, tal com
suggeria l’itinerari formatiu realitzat en els dos postgraus que formen el Màster.
La realització del Màster de Literatura en l’era digital ha estat una troballa molt valuosa
a nivell personal i, alhora, una oportunitat per reconèixer, una vegada més, la font
inesgotable de relectures i reinterpretacions que permeten les grans obres literàries.
Per aquest motiu, aquest treball vol ser un agraïment vers els Mestres que m’heu fet
possible descobrir l’ànima de la literatura, i apregonar en el seu estudi, durant tots
aquests anys.
De fet, citant els versos de Dante, “ (… ) come vedi, ancor non m’abbandona”.
3
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

L’Infern, a la Commedia de Dante
L’Infern, la primera part de la Commedia de Dante, ha tingut una repercussió
extraordinària per la seva exhaustiva descripció sense precedents -amb una potència
visual de les ambientacions excepcional-, i per la intensitat dramàtica en l’expressió de
les passions humanes.
Les modalitats de representació adoptades pel poeta copsen al lector, per la
commoció que suposa conèixer els diferents relats autobiogràfics i històrics dels
personatges. Les figures que Dante ens presenta i les seves passions, estan descrites
de manera sàvia: Dante dóna forma corpòria als condemnats perquè el lector pugui
sentir la intensitat del càstig i el dolor que produeix el fet de ser a l’Infern.
Així, els condemnats se’ns mostren com a aparences de cossos als que se’ls apliquen
càstigs corporals, que suposen les al·legories dels càstigs morals 1 que en realitat
pateixen les ànimes a l’Infern.
Amb aquesta descripció, el poeta aconsegueix crear un magnífic efecte de realitat en
la lectura: el càstig als condemnats de l’infern dantesc és terrible. La lògica de la
condemna parteix dels conceptes de pecat, de culpa i de càstig com a imperatiu de la
justícia divina.
El desig està representat en aquest Infern amb les figures dels luxuriosos arrossegats
eternament per un vent negre infernal. Aquestes ànimes, en l’obscuritat eterna, estan
castigades per terribles tempestes, amb la finalitat de recordar-los com en vida
s’havien lliurat a la passió.
1 Díaz-Corralejo, V., Los gestos en la literatura medieval, Ed. Gredos, 2004, pàg. 48
4
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

La història de Paolo i Francesca és, sens dubte, una de les més conegudes de la
Commedia. Dante ens parla del desig d’una manera innovadora: ens parla de la
passió, quan anteriorment, en la nostra herència cultural, succeïa allò que Spitzer 2
anomenava la paradoxa dels trobadors, pel fet que l’amor existia, a condició que
aquest no fos satisfet.
La història de Paolo i Francesca ens sedueix des de bon principi: la parella simbolitza
l’amor convertit en desig que els ha condemnat. Les figures de Paolo i Francesca da
Rimini són víctimes d’un amor tràgic i passional. La seva història té com a
conseqüència la condemna eterna, restant per sempre més abraçats a la infernal
tempesta.
Francesca da Rimini
Francesca da Rimini esdevé, de la mà del poeta, un personatge literàriament
fascinant.
Dante aconsegueix que la història de Francesca da Rimini formi part del nostre
imaginari més colpidor: la seva figura ha inspirat la imaginació de poetes, pintors,
músics i dramaturgs.
Francesca, filla del senyor de Ravenna, Guido da Polenta, de la terra on baixa el riu
Po, i casada –amb engany- amb el senyor de Rimini, Gianciotto Malatesta, és una
icona del desig i, a la vegada, és una dona víctima i castigada pel seu amor
apassionat 3 (recordem com Gianciotto la va sorprendre amb el seu germà, Paolo
Malatesta, i empès per la gelosia, els va matar a tots dos).
2 Spitzer, L. Studi italiani, Vita e pensiero. Milano, 1976
3 Baldelli, I., Dante e Francesca, Leo Olschki Editore, Firenze, 1999, pàg. 61
5
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Dante ubica els joves Paolo i Francesca en el segon cercle de l’Infern, on s’hi troben
els luxuriosos i les persones que pequen per amor, condemnats a ser arrossegats per
una borrasca eterna, exteriorització, sens dubte, de la seva passió en vida.
La força poètica de Dante excel·leix, en aquest Cant V de l’Infern, fins a convertir la
història de Francesca da Rimini en uns versos bellíssims i amb entitat pròpia.
De fet, el Cant de Francesca ens duu lluny de l’Infern. Les paraules de Francesca,
gentils i delicades, ens expliquen la seva corprenedora història.
El Cant de Francesca
En els versos 100-142 del Cant V de l’Infern, Dante dóna una veu essencial a
Francesca da Rimini.
Les paraules de Francesca ens embolcallen de manera molt intensa. Francesca és
molt més que la protagonista d’un passatge: ens captiva la seva veu pròpia, que ens
parla d’amor i de literatura, de vida i de mort.
Francesca s’expressa, ens commou, i ens convenç.
Estudi del Cant de Francesca
En el seu periple per l’Infern, Dante veu un parell d’ànimes que arrossega la fúria del
vent. El poeta demana a Virgili poder-hi parlar. De manera piadosa, el poeta invoca les
ànimes que, suaument, avancen fins arribar a la seva vora. Són les ànimes de Paolo i
Francesca da Rimini.
6
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Paolo resta en silenci al costat de Francesca. Francesca, gentil i amable, accepta la
petició de Dante, i li confessa la seva història. Amb unes paraules tan intenses com el
seu dolor, li parla de l’amor que els uneix en una sola veu.
Des de les primeres paraules, notem la profunda vibració dels seus sentiments i del
seu parlar, que ens arriba amb una força que l’Infern no és capaç d’apaivagar, en el
mateix instant que el regolf infernal, emmudeix.
100 (…) Amor, ch’al cor gentil ratto s’apprende, (…) L’amor, que en cor gentil pren aviat,
prese costui de la bella persona es va encendre en aquest, per la bellesa
102 che mi fu tolta; e’l modo ancor m’offende. del meu cos; i és com una ofensa encara.
Francesca considera l’amor com a una inclinació natural i perfecta vers tot cor bo i
generós, com el seu i el de Paolo. D’acord amb aquest premissa, només l’amor pot
accedir en els cors gentils. El poeta posa en boca de Francesca la poètica de l’amor, i
el concepte de Guinizelli del cor gentil 4 .
Les paraules de Francesca evidencien que la seva relació adúltera amb Paolo es
manifesta amb els paràmetres de l’amor cortès: la poesia de l’amor com a forma de
vida 5 , tal com ha estudiat l’italià Lorenzo Renzi.
Però les seves paraules se’ns transformen en el discurs lògic que comprèn l’acció vital
de l’amor i la passió. La intensitat d’aquest amor la venç, li pren l’ànima, perdura, i és
turment pel seu cos, agitat per la bufera infernal, i pel seu esperit, que pateix i que
recorda.
4
Cabada Gómez, M., El Canto de Francesca: estructura y signo. Caja de Ahorro Provincial de Toledo-
Obra Cultural, 1975, pàg. 55
5
Renzi, L., Le conseguenze di un bacio. L’episodio di Francesca nella “Commedia” di Dante. Ed. Il Mulino,
Bologna, 2007
7
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

La relació apassionada els assenyala com a doblement condemnats. Això seria així
perquè infringirien tant les lleis sagrades del matrimoni com les constitutives del codi
de l’amor cortès.
Per aquest motiu, tots dos serien lluny de la virtut: la doble desobediència que els fa
creditors d’aquest infern és el seu propi desig, entès com a etern turment en el seu
més estricte significat etimològic. Francesca i Paolo reben el càstig, en el regne
d’ultratomba, que havien d’haver rebut en vida, encara que cal tenir en compte que el
mode que han mort, assassinats de manera sobtada, no els ha donat possibilitat de
penedir-se ni de salvar-se 6 .
De fet, i a la vegada, aquesta desobediència els dota de condició humana: són
persones –home i dona- i actuen com a tals. La seva condemna obeeix al
comportament instintiu, que no reconeix les categories morals que regeixen l’home (i
del que en són exponents tant el sistema de virtuts, com el codi de l’amor cortès).
Aquests principis ordenadors són útils perquè Dante ens parli de la humanitat dels
personatges, a mode de pensament sobre la raó i la reflexió prèvia a l’acció, que
permet evitar conseqüències doloroses.
103 Amor, ch’a nullo amato amar perdona, L’amor, que obliga a més amor l’amat,
mi prese del costui piacer sì forte, m’atragué cap a ell amb tanta força
105 che, come vedi, ancor non m’abbandona. que encara no m’ha abandonat, com veus.
Amor condusse noi ad una morte. L’amor ens va dur a una sola mort,
Caina attende chi a vita ci spense”. i a qui ens matà, l’espera la Caïna.”
Francesca reprèn les seves paraules en uns dels versos més cèlebres i artísticament
més perfectes de tots els temps.
6 Dante Alighieri, Divina Commedia, Introduzione di Italo Borzi. Commento a cura di Giovanni Fallani e
Silvio Zennaro, Newton Compton Editori, Roma, 2011, pàg. 61
8
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

La protagonista desfila la seva història com un lament suau, ple de compassió, d’un
desig impossible. Les seves paraules ens embolcallen amb intensitat i emoció. El vent
de l’infern resta en silenci mentre el poeta l’escolta.
Francesca ens ensenya una sentència universal, que s’evidencia i es reafirma com a
una fatalitat: a l’amor se l’ha de correspondre amb amor, perquè l’Amor no pot
permetre que qui estima no sigui correspost. La tesi és el llibre De Amore, d’Andrea
Cappellano, un tractat medieval sobre el comportament amorós, del segle XII, que
Dante havia estudiat 7 .
A la vegada, Francesca ens revela la naturalesa d’aquest amor. És l’amor del desig:
passional i irresistible, que ha cedit a la seva voluntat. I aquest amor és, alhora, el
detonant de l’engany que els ha dut a una mateixa mort.
La irresistible atracció que van sentir, se’ns presenta com un encanteri que els ha
posseït i els ha condemnat. La flama de la passió amorosa, com a l’infern, mai no ha
deixat mai de cremar.
Notem que no hi ha cap menció del penediment. Les paraules de Francesca només
s’impregnen de la nostàlgia de la felicitat perduda. Com assenyala Reynolds 8 , la
diferència entre les ànimes de l’Infern i les del Purgatori, és el penediment. Malgrat tot
–afegeix-, cal recordar que les ànimes condemnades de Paolo i Francesca tenen un
present impenitent, atès que no van ni tan sols tenir possibilitat de penedir-se, amb
motiu del seu assassinat tràgic i sobtat.
I, si bé l’amor pecaminós és inseparable de la punició eterna, Francesca també coneix
quin és el lloc de condemna per als qui els ha assassinat: la Caïna (derivat del
fratricida bíblic Caí, la Caïna és la zona del novè cercle infernal on són condemnats els
qui traeixen i assassinen els seus familiars). Francesca expressa, de manera certa i a
mode de maledicció, la constatació d’un fet inevitable i segur: Gianciotto Malatesta, el
7 Sermonti, V., L’Inferno di Dante, Revisione di Gianfranco Contini, RCS Libri, Milano, 2001, pàg.101
8 Reynolds, B., Dante. La vita e l’opera. Ed.Longanesi, Milano, 2007, pàg. 152
9
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

marit traït, té el seu destí lligat a la pena que li donarà la justícia divina, per haver
comès el brutal crim de sang.
108 Queste parole da lor ci fuor porte. Això són les paraules que digueren.
Quand’io intesi quell’anime offense, Sentint aquelles ànimes ferides
china ‘il viso, e tanto il tenni basso, vaig abaixar els ulls, mirant a terra,
111 fin che’l poeta mi disse: “Che pense?”. fins que el poeta preguntà: “Què penses?”
Quando rispuosi, cominciai: “Oh lasso, Quan per fi vaig respondre, vaig dir: “Ai,
quanti dolci pensier, quanto disio quants pensaments dolços, i quants desigs,
114 menò costoro al doloroso passo!”. els van dur a un final tan dolorós!”.
Malgrat el que exposa el primer d’aquests versos, en realitat, aquestes paraules no les
digueren. Notem com només ha parlat Francesca, a la vora d’un silenciós Paolo. Però
la història que ens explica aquest personatge fascinant és compartida, i ho fa amb
paraules tan dramàtiques com doloroses, que commouen profundament Dante.
Veiem com aquestes paraules desperten al poeta una intensa reflexió. Profundament
commogut, el personatge de Dante abaixa els ulls i pensa, sota el pes dels fets que ha
escoltat. Els pensaments li desperten un sentiment extrem que l’empeny a explicar-se
el perquè d’aquesta passió. La causa d’aquest amor que, de manera vertiginosa, ha
dut els dos amants a la mort 9 .
La intensitat acreix. Virgili 10 , que escorta el seu deixeble, l’esguarda mentre veu com
reflexiona, amarat per la tristesa que l’envaeix. Dante sent que el destí d’aquests
amants és terrible. Veu com han d’estar físicament separats en l’eternitat, sense poder
viure l’amor que van exterioritzar en el mutu desig.
9 Dante Alighieri, La Divina Commedia. Inferno. Giunti Editore, Firenze, 2010, pàg. 40
10 Dante Alighieri, Divina Commedia, Introduzione di Italo Borzi. Commento a cura di Giovanni Fallani e
Silvio Zennaro, Newton Compton Editori, Roma, 2011, pàg. 62
10
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Quan Dante respon, és fruit d’haver reviscut íntimament l’experiència de les paraules
de Francesca. El poeta vol comprendre quins van ser els desigs que els van dur a un
final tan dolorós.
Poi mi rivolsi a loro e parla’io, Després, parlant ja amb ells, vaig afegir
e cominciai: “Francesca, i tuoi martìri uns mots per dir: “Francesca, el teu turment
117 a lagrimar mi fanno tristo e pio. em fa plorar de tristesa i pietat.
Ma dimmi: al tempo d’i dolci sospiri, Però en el temps d’aquells dolços sospirs,
a che come concedette amore amb quins senyals, i com, va fer l’amor
120 che conoceste i dubbiosi disiri?”. que coneguéreu els incerts desigs?”
E quella a me: “Nessun maggior dolore I ella a mi: “No hi ha dolor més gran
che ricordarsi del tempo felice que recordar un altre temps feliç
123 ne la miseria; e ciò sa’l tuo dottore. en la misèria, i el teu mestre ho sap.
En aquests versos, el sentiment de connexió entre les dues figures és evident: Dante
plora, després d’escoltar com Francesca li explica la història de l’amor que els ha
condemnat, perquè el seu turment li desperta compassió 11 (“a lagrimar mi fanno tristo
e pio”).
Però Dante també vol conèixer amb quins senyals va manifestar-se l’amor que va
esdevenir desig. Dante necessita escoltar les paraules confidents de Francesca, a
mode de lliçó per a ell, i per a la posteritat. Per això s’adreça a Francesca, pel seu
nom.
Francesca teoritza en la seva seqüència dedicada a la definició de l’amor 12 . El dolor
més gran és el de recordar un altre temps feliç en la misèria, i –afegeix-, el teu mestre
ho sap.
11 Díaz-Corralejo, V., Los gestos en la literatura medieval, Ed. Gredos, 2004, pàg. 169
12 Sasso, G., Dante, Guido e Francesca, Ed. Viella, Roma, 2008, pàg. 173
11
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

En aquests versos evidenciem que Francesca és una dama de la cort, i en coneix les
regles. És una lectora de l’amor cortès i, als nostres ulls, un personatge captivador de
la qual no ens podem resistir –com li passa al Dante personatge-, a la seva història.
Subtilment, Francesca se’ns ha desvetllat com a una dona cultíssima: com ja hem
notat, sense que ningú li hagi desvetllat la seva identitat, ha reconegut el poeta Virgili
com a l’acompanyant del viatge singular del personatge de Dante. Hem de suposar
que l’ha reconegut, perquè l’ha llegit (e ciò sa’l tuo dottore). I com que coneix la seva
obra, sap que Virgili també coneix el drama de l’amor i del dolor (recordem la història
de Dido i Eneas).
Atès que ha viscut la fatalitat de l’amor en pròpia carn, Francesca pot explicar-nos-la
amb una intensitat que la fa única. El temps feliç era, a la vegada, el temps en vida
que tenia per meritar la salvació en el més enllà. Virgili, el mestre que coneix bé el cor i
les emocions humanes, sap com n’és de trist haver de recordar aquest temps feliç
quan ja no hi ha possibilitat de salvar-se 13 .
Ma s’a conoscer la prima radice Però si tens tant afany de saber
del nostro amor tu hai cotanto affetto, l’origen i l’arrel del nostre amor,
126 dirò come colui che piange e dice. t’ho diré com qui alhora parla i plora.
Noi leggiavamo un giorno per diletto Un dia estàvem, per plaer, llegint
di Lancialotto come amor lo strinse; com s’encengué l’amor en Lancelot;
129 soli eravamo e sanza alcun sospetto. estàvem sols, sense recel de res.
Francesca expressa al poeta els sentiments de tots dos. Sap que és un poeta sensible
i capaç de copsar l’emoció de conèixer què els va causar la mort que els mantindrà
units en el càstig etern. I explica al poeta l’origen i l’arrel del seu amor, fent-ho com qui
alhora parla i plora, afectada per la dolorosa evocació de l’escena que ha de realitzar.
13 Reynolds, B., Dante. La vita e l’opera. Ed.Longanesi, Milano, 2007, pàg. 156
12
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Francesca, generosa i apassionada, revela la història íntima del seu amor que els va
dur a la mort. D’una manera visualment potent, explica l’abisme on es precipiten:
Francesca recorda l’inici del seu amor, la seva reciprocitat i l’experiència de la passió,
el seu desig, el vertigen dels sentits -manifest en l’ànima i la tremolor del cos-, la
culminació de la temptació al llegir, i el bes a la boca, el seu pecat.
Les raons que els van dur a l’adulteri van ser fruit també de l’amor cortès i de la lectura
de les seves novel·les referents. La història de Lancelot, correspon al romanç en prosa
del segle XII, de Lancelot del Llac i la seva amant, la reina Ginebra, esposa del rei
Artur, que va esdevenir una de les històries més exquisides del cicle bretó. Aquest
romanç francès, va ser molt divulgat i llegit a la Itàlia del segle XIII.
Veiem com l’arrel de l’amor de Paolo i Francesca va ser la lectura d’aquest romanç 14 .
Ells el llegien, sense cap temor, i sense pensar en les conseqüències de la seva
lectura, que els va dur al pecat i a la mort, després de ser espiats pel marit traït.
Per più fiate li occhi ci sospinse Moltes voltes, la història que llegíem
quella lettura, e scolorocci il viso; ens feia alçar els ulls i empal·lidir;
132 ma solo un punto fu quel che ci vinse. i arribàrem al punt que ens va fer caure:
Quando leggemmo il disïato riso quan vam llegir que els llavis desitjats
esser basciato da cotanto amante, eren besats per un amant tan alt,
135 questi, che mai da me non fia diviso, aquest, que no s’allunye mai de mi!,
la bocca mi basciò tutto tremante. em va besar la boca, tremolant.
Galeotto fu’l libro e chi lo scrisse: Galeot fou el llibre i que el va escriure.
138 quel giorno più non vi leggemmo avante”. I aquell dia, no vam llegir ja més”.
Les paraules de Francesca ofereixen, al personatge Dante, la imatge dels perills
implícits de l’amor cortès.
14 Mérida, R., Damas, santas y pecadoras, Ed. Icaria, Barcelona, 2008, pàg. 70
13
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Així, Francesca comença relatant que, mentre llegeixen, ella i Paolo van empal·lidir.
Tal com poeta Ovidi assenyalava en la seva Ars Amatoria 15 , “Palleat omnis amans”.
Des d’un punt de vista de la moral, la pal·lidesa sembla que correspondria a un
sentiment inconscient de temor vers el mal en què estan a punt de caure, a causa del
fort impuls amorós que pateixen.
Francesca descriurà detalladament l’escena en què es va materialitzar el pecat,
perquè el poeta la pugui visualitzar amb claredat. Quan ens la imaginem, des de les
paraules de Francesca, ens captiva poderosament, i ens provoca una tensió extrema,
tot i ser similar a tantes escenes llegides i imaginades.
Francesca recorda l’ocasió que llegien, el passatge de la lectura que va suposar el
moment culminant de la temptació (“esser basciato da cotanto amante”), i el principi
del pecat (“la bocca mi basciò tutto tremante”).
El llibre de Lancelot va ser un intermediari del seu amor, va ser l’incentiu perquè els
dos amants es descobrissin, l’un a l’altre, obertament el seu desig. Com indica Barbi 16 ,
Francesca no excusa el seu pecat, l’explica, perquè no se’n penedeix i ha de
manifestar-lo eternament, més enllà de la mort física. Francesca reivindica el seu desig
i la seva passió.
La parella desobeeix el sistema ètic i moral, perquè no van poder jerarquitzar
l’espiritual sobre el corporal. Amb Francesca i Paolo, Rougemont 17 reconeix el
patiment com un element caracteritzador i estructurant de l’amor a Occident. Aquest
patiment és el culte a l’obstacle: l’absència originada i manifesta va haver de ser el
motor generador de la relació entre Francesca i Paolo, però el seu càstig a l’Infern és
el fet d’estar junts eternament –la presència-.
15 Díaz-Corralejo, V., Los gestos en la literatura medieval, Ed. Gredos, 2004, pàg. 181
16 Barbi, M., Problemi fondamentali per un nuovo commento alla Divina Commedia, Firenze, 1956
17 De Rougemont, D., L’amore e l’occidente. Eros, morte, abbandono nella letteratura europea, RCS Libri
S.p.A, Milano, pàg. 193
14
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

L’absència és el patiment; però a la vegada, aquesta presència eterna sense cos per
poder consumar la passió es converteix en la manera més cruel de castigar el desig.
Mentre che l’uno spirto questo disse, Mentre parlava així un dels esperits,
l’altro piangëa, sì che di pietade l’altre plorava, i del dolor tan fort
io venni men così com’io morisse. jo em desmaiava i em sentia morir.
142 E caddi come corpo morto cade. I vaig caure com pot caure un cos mort.
Dante Alighieri. Divina Commedia (I, Infern)
Società dantesca/Petrocchi
Traducció de Joan F. Mira
Ed.Proa, Barcelona, 2000
Francesca parla amb un amor que els uneix amb una sola veu, expressant els
sentiments de tots dos amants. I Paolo, que en cap moment ha intervingut -i de fet,
tampoc ha estat anomenat 18 -, plora, també pels dos. El seu plor, silenciós i tràgic, clou
les paraules de Francesca.
Escoltar la dramàtica història, sentir la fragilitat dolorosa de Francesca, i el plor sense fi
de Paolo, ocasiona una tempestuosa pluja d’emocions en Dante. L’efecte de les
paraules de Francesca s’han amarat d’una emoció tan profunda, que el poeta ha anat
més enllà del permès en les seves forces. Si primer plorava, Dante arriba, al final del
Cant de Francesca, a esvanir-se. El poeta ha ultrapassat la tensió màxima, de tristesa
i de dolor, i defalleix per la passió continguda en el relat que acaba d’escoltar, fins a
quedar inconscient. L’esvaniment del poeta el dispensa del difícil comiat dels dos
amants.
Tal com apunta Díaz-Corralejo 19 , podríem interpretar aquest desmai, d’acord amb les
paraules del mateix Dante al Convivio: “per mente s’intende questa ultima e
18 Dante Alighieri, La Divina Commedia. Inferno. Commento e parafrasi di Carlo Dragone, Ed. San Paolo,
Torino, 1987, pàg. 65
19 Díaz-Corralejo, V., Los gestos en la literatura medieval, Ed. Gredos, 2004, pàg. 228
15
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

nobilissima parte dell’anima (...)” ( Convivio, III, 2, 16). El que s’ha desaparegut un
instant en Dante, és la racionalitat, la guspira divina depositada en el cervell humà.
Això ens permetria constatar que Dante, poeta apassionat i compassiu, no qüestiona
el càstig etern de Paolo i Francesca en l’huracà infernal que mai no descansa. De fet, i
tal com hem vist en Francesca, en cap moment se’ns rebel·la contra les
conseqüències immutables d’aquest destí eternitzat en l’Infern. La literatura de Dante
no discuteix en absolut la legitimitat immanent d’un ordre moral transcendent.
Francesca, amb les seves paraules, confirma aquest ordre moral transcendent i
immutable. En paraules de Renzi 20 , el més enllà és possible i versemblant, i la seva
existència ens predisposa a l’existència d’una moral transcendent, que abraça una
poètica, una ètica i una religió.
Dante, a la seva Commedia, aconsegueix la síntesi de poètica i teologia, de somni i de
disciplina, de preceptiva moral, religiosa i literària.
El Cant de Francesca, amb les seves paraules de lament dolç i suau, assoleix aquesta
comesa d’una manera extraordinària.
20 Renzi, L., Le conseguenze di un bacio. L’episodio di Francesca nella “Commedia” di Dante. Ed. Il Mulino,
Bologna, 2007, pàg. 14 i ss.
16
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Conclusions
Una dada històrica –l’assassinat de Paolo i Francesca da Rimini pel marit traït-,
reviscuda líricament per Dante, s’ha convertit en un dels versos més bells i que més
han colpit la fantasia artística al llarg dels segles.
De manera extraordinària, el poeta ens presenta a Francesca da Rimini, a l’Infern de la
Commedia.
En el seu Cant, uns dels versos més memorables, Dante ens descobreix la figura
d’una dona fascinant i íntimament contradictòria, que reivindica la passió d’un amor
que eternament li serà càstig i turment 21 .
La veu de Francesca da Rimini és viva. Si escoltem les seves paraules, descobrirem
un passatge agitat i tràgic de la literatura. Però també descobrirem el plaer d’endinsar-
nos en els seus versos, i deixar-nos seduir, com Francesca, per sempre més en la
lectura literària.
21 Casella, M., Il Canto V dell’Inferno, Ed. Sansoni, Firenze, 1940, p. 42
17
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

El Cant de Francesca
Cant V, Infern
Dante Alighieri, Divina Comèdia
100 (…) Amor, ch’al cor gentil ratto s’apprende, (…) Amor, qu·al cor gentil ten tost se pren, (…) L’amor, que en cor gentil pren aviat,
prese costui de la bella persona pres aquest fort de la bella persona es va encendre en aquest, per la bellesa
102 che mi fu tolta; e’l modo ancor m’offende. qui tolta·m fo; e·l modo enquer m’offèn. del meu cos; i és com una ofensa encara.
Amor, ch’a nullo amato amar perdona, Amor, qui a null amant amat perdona, L’amor, que obliga a més amor l’amat,
mi prese del costui piacer sì forte, me pres de aquest complaure axí fort, m’atragué cap a ell amb tanta força
105 che, come vedi, ancor non m’abbandona. qu·axí com veus, enquer no m’abondona. que encara no m’ha abandonat, com veus.
Amor condusse noi ad una morte. Amor portà nós dos a una mort. L’amor ens va dur a una sola mort,
Caina attende chi a vita ci spense”. Cahina actén qui de vida ·ns sospès”. i a qui ens matà, l’espera la Caïna.”
108 Queste parole da lor ci fuor porte. Paraules tals d’ells me dix: bé m’acort. Això són les paraules que digueren.
Quand’io intesi quell’anime offense, Quant jo entís cells qu·an Déu ten ofers Sentint aquelles ànimes ferides
china ‘il viso, e tanto il tenni basso, baxé los vulls, e tant los tenguí bas, vaig abaixar els ulls, mirant a terra,
111 fin che’l poeta mi disse: “Che pense?”. fins que·l poeta me dix què pensés. fins que el poeta preguntà: “Què penses?”
Quando rispuosi, cominciai: “Oh lasso, E jo respús, e comensé´: “Ay, las! Quan per fi vaig respondre, vaig dir: “Ai,
quanti dolci pensier, quanto disio quant dolç pensar, quant desir amorós quants pensaments dolços, i quants desigs,
114 menò costoro al doloroso passo!”. menà aquests a tant dolorós pas!”. els van dur a un final tan dolorós!”
Poi mi rivolsi a loro e parla’io, Puys me giré parlar a ells amdós, Després, parlant ja amb ells, vaig afegir
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

e cominciai: “Francesca, i tuoi martìri e començé: “Francescha, ells teus martirs uns mots per dir: “Francesca, el teu turment
117 a lagrimar mi fanno tristo e pio. plorar me fan, e trist e piadós. em fa plorar de tristesa i pietat.
Ma dimmi: al tempo d’i dolci sospiri, Mas di’m: ¿al temps dels teus dolzos sospirs, Però en el temps d’aquells dolços sospirs,
a che come concedette amore per què ne com atorguist lla amor, amb quins senyals, i com, va fer l’amor
120 che conoceste i dubbiosi disiri?”. on conaguist tan duptosos desirs?”. que coneguéreu els incerts desigs?”.
E quella a me: “Nessun maggior dolore Dix ella: “·L món no ha major dolor I ella a mi: “No hi ha dolor més gran
che ricordarsi del tempo felice que recordar del temps de bananança que recordar un altre temps feliç
123 ne la miseria; e ciò sa’l tuo dottore. entre·ls masquins; e sab-ho el teu doctor. en la misèria, i el teu mestre ho sap.
Ma s’a conoscer la prima radice Mas si a saber la vera comensança Però si tens tant afany de saber
del nostro amor tu hai cotanto affetto, de nostra amor tu as ten gran voler, l’origen i l’arrel del nostre amor,
126 dirò come colui che piange e dice. faré com cell qui diu sa malanansa. t’ho diré com qui alhora parla i plora.
Noi leggiavamo un giorno per diletto Nós dos ligent un jorn, per gran pler. Un dia estàvem, per plaer, llegint
di Lancialotto come amor lo strinse; de Lançolot, com amor l’entreprès, com s’encengué l’amor en Lancelot;
129 soli eravamo e sanza alcun sospetto. éram tots sols, sens sospita aver. estàvem sols, sense recel de res.
Per più fiate li occhi ci sospinse Per moltes véus lo nostr·ull se sospès, Moltes voltes, la història que llegíem
quella lettura, e scolorocci il viso; e cell legir descolorí lo vis; ens feia alçar els ulls i empal·lidir;
132 ma solo un punto fu quel che ci vinse. mas un sol punt fo cells qui·ns sobreprès. i arribàrem al punt que ens va fer caure:
Quando leggemmo il disïato riso Quant nós legim aquell amorós ris quan vam llegir que els llavis desitjats
esser basciato da cotanto amante, ésser bessat de son leal amant, eren besats per un amant tan alt,
135 questi, che mai da me non fia diviso, aquest, qui may de mi no fos divís, aquest, que no s’allunye mai de mi!,
la bocca mi basciò tutto tremante. la boca me bessà tot tremolant. em va besar la boca, tremolant.
Galeotto fu’l libro e chi lo scrisse: Galeot fo lo libre e qui l’escrís. Galeot fou el llibre i que el va escriure.
138 quel giorno più non vi leggemmo avante”. e aquell jorn no·n legim plus avant”. I aquell dia, no vam llegir ja més”.
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Mentre che l’uno spirto questo disse, Mentre que l’un spirit açò dis, Mentre parlava així un dels esperits,
l’altro piangëa, sì che di pietade l’altre plorà, tant que de pietat l’altre plorava, i del dolor tan fort
io venni men così com’io morisse. jo·m smortí, axí com si morís. jo em desmaiava i em sentia morir.
142 E caddi come corpo morto cade. E cayguí mort, com si fos trespessat. I vaig caure com pot caure un cos mort.
Dante Alighieri. Divina Commedia (I, Infern)
Società dantesca/Petrocchi
Versió catalana d’Andreu Febrer (s. XV)
Traducció de Joan F. Mira
Ed.Proa, Barcelona, 2000
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Bibliografia
Alighieri, Dante. La Divina Commedia. Inferno. Ed. San Paolo, Torino, 1987.
Alighieri, Dante. Divina Commedia. Newton Compton Editori, Roma, 2006.
Alighieri, Dante. La Divina Commedia. Inferno. Giunti Editore, Firenze, 2010.
Alighieri, Dante. Divina Comèdia. Versió catalana d’Andreu Febrer. Ed. Barcino, 1976.
Alighieri, Dante. Divina Comèdia. Traducció, introduccions i notes de Joan F.Mira. Ed.
Proa- ECSA, Barcelona, 2000.
Baldelli, Ignazio, Dante e Francesca. Leo S. Olschki Editore. Firenze, 1999 .
Borràs, Laura, Leed, leed, malditos. Notas para una herméneutica de la literatura
hipertextual, in Literatura hipertextual y teoría literaria, Mare Nostrum Comunicación,
Madrid 2003, pp. 189-201.
Cabada Gómez, Manuel, El canto de Francesca. Estructura y signo. Caja de Ahorro
Provincial de Toledo. Obra Cultural, 1975.
Díaz-Corralejo, Violeta, Los gestos en la literatura medieval, Ed. Gredos, 2004.
Eco, Umberto, Art i bellesa en l’estètica medieval, Ed. Destino, Barcelona, 1990.
Farina, Ferrucio, Francesca da Rimini, sulle tracce di un mito; monográfica de la
revista Romagna arte e storia, 2008
Ferguson, Harvie, Desig, passió i rendició, Breus CCCB, Barcelona, 2005.
Girard, René, Mentira romántica y verdad novelesca, Anagrama, 1985.
Mérida Jiménez, Rafael. M, Damas, santas y pecadoras. Hijas medievales de Eva. Ed.
Icaria, Barcelona, 2008.
Petrocchi, Giorgio, Dante, vida y obra. Ed. Crítica, Barcelona, 1983.
Pinto, Raffaele, Ética del deseo y culto a la mujer en la Vita Nuova, dins Alighieri,
Dante, Vida nueva, edición bilingüe de Raffaele Pinto, Ed. Cátedra, Letras Universales,
Madrid, 2003.
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Pinto, Raffaele, Dante e le origini della cultura letteraria moderna, Champion, Paris
1994.
Renzi, Lorenzo, Le conseguenze di un bacio. L’episodio di Francesca nella
“Commedia” di Dante, Ed.Mulino, Bologna, 2007.
Reynolds, Barbara, Dante. La vita e l’opera. Ed.Longanesi, Milano, 2006.
de Rougemont, Denis, L’amore e l’occidente. Eros morte abbandono nella letteratura
europea, RCS Libri S.p.A., Milano.
Sasso, Genaro, Dante, Guido e Francesca. Ed. Viella, Roma, 2008.
Sermonti, Vittorio, L’inferno di Dante. RCS Libri, Milano, 2001.
Webgrafia
www.francescadarimini.it
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

Fitxa tècnica de la presentació web
La web d’aquest treball ha estat dissenyada amb el programari Adobe Photoshop.
El disseny de les imatges en Photoshop s’ha realitzat a través de la creació de
diverses capes que, al superposar-les, ens han permès obtenir el disseny
complet de la imatge.
La realització de la web s’ha bastit originàriament, amb aquestes capes, que han estat
importades al programari Adobe Flash Player.
La programació orientada a objectes ha estat desenvolupada mitjançant el
programari Actionscript 3.0 per a Flash.
Aquesta programació ha permès la interactivitat de la web: des de l’activació de
l’àudio fins als diferents botons que permeten accedir als diferents apartats de
la web.
Els continguts de cadascun dels apartats s’han convertit a símbol, per facilitar-
ne l’edició i perquè, mitjançant instàncies, puguin ser incorporats al llenguatge
actionscript.
Pel que fa als components utilitzats més rellevants, són els següents:
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya

UILoader, que permet recuperar el contingut d’una ubicació remota i
insertar-la a l’aplicació Flash (per exemple, la càrrega d’imatges des d’una
carpeta)
UIScrollBar, que permet afegir una barra de desplaçament a un camp de
text llarg
El programari Adobe Flash Player també ha permès utilitzar transicions que
han possibilitat suavitzar la visualització d’entrada de cadascun dels apartats, a
través de la seva opacitat.
Francesca da Rimini
Joana-Alba Cercós Gaya