MODELS DE MERCAT - McGraw-Hill

MODELS DE MERCAT
En els mercats de competència perfecta, l’existència de
molts venedors i compradors fa que cap productor no pugui
infl uir en el preu del mercat.
La competència perfecta obliga les empreses a buscar la minimització
dels costos i a assolir l’efi ciència productiva. En el món
real no és freqüent que es doni la competència perfecta, ja que hi
ha incentius forts per trencar-la i aconseguir controlar els preus.
05
El cas oposat a la competència perfecta és el monopoli.
S’esdevé quan hi ha un únic oferent, de manera que té
capacitat per fi xar el preu. Una situació intermèdia entre el
monopoli i la competència perfecta es dóna en els mercats
oligopolístics, és a dir, quan hi ha un nombre reduït de productors,
i en la competència monopolística.

92 MODELS DE MERCAT
05
Els efectes que pot provocar una
alteració dels preus de mercat
sobre l’empresa que decideix
canviar-los poden ser molt diferents,
segons quin sigui el tipus
de mercat.
Poder de mercat
Capacitat per influir sobre els
preus.
Web i CD
A la web i al CD de l’alumne
hi trobaràs més informació.
j 5.1 Tipus de mercats
Com vam explicar en la unitat 3, la recerca de beneficis és l’objectiu comú de
les empreses. Però no totes tenen la mateixa oportunitat d’obtenir beneficis. Les
petites empreses no tenen capacitat per incidir en els preus i es mostren molt
sensibles als canvis del mercat.
Una reducció petita del preu de mercat del seu producte pot significar una pèrdua
econòmica molt significativa. Fins i tot quan aquestes empreses obtenen beneficis,
han d’estar molt atentes a la nova competència, als nous productes i als canvis tecnològics.
La situació acostuma a ser força diferent per a les grans empreses. Aquest tipus de
compa-nyies tenen poder per apujar els preus, modelar els gustos dels consumidors
mitjançant la publicitat i fins i tot impedir que els possibles competidors entrin al
mercat que dominen. Per això, les grans empreses tenen més capacitat per protegir i
perpetuar els seus beneficis. A vegades, tenen més probabilitats d’aconseguir dominar
els mercats que d’estar a la seva mercè.
Al món real no hi ha tan sols empreses grans i petites; aquests són els extrems de
l’estructura del mercat, que il·lustren el grau de poder de mercat que té una empresa.
L’estructura del mercat fa referència al nombre d’empreses que hi ha en
una indústria (entenent les indústries com a grups d’empreses d’activitat
econòmica similar) i les seves dimensions relatives.
En un extrem es troben les empreses que no tenen cap poder sobre el preu dels béns que
produeixen, és a dir, són preu acceptants; es tracta de les empreses competitives.
Un mercat integrat totalment per un gran nombre d’empreses que accepten
el preu que resulta del lliure joc de l’oferta i la demanda es coneix
com a mercat competitiu o mercat de competència perfecta.
En l’altre extrem es troben els monopolis. El monopolista, pel fet de ser l’únic oferent,
té poder per fixar els preus de mercat, és a dir, té poder de mercat i no es limita a acceptar-los.
Un mercat és monopolístic quan és integrat per una única empresa que
produeix tota l’oferta d’un bé determinat.
Entre el monopoli i la competència perfecta hi ha dos tipus de mercats més:
l’oligopoli (hi ha pocs venedors) i la competència monopolística (moltes empreses
venen productes similars però no idèntics). Resumidament, els diversos tipus de
mercats es recullen en l’esquema 5.1.

Caràcter del
producte
Homogeni
Diferenciat
Molts
j Competència perfecta
Cap productor no té control sobre el preu, que
és fixat d’una manera impersonal pel mercat. És
freqüent en els productes agrícoles, les matèries
primeres i els béns que es comercialitzen en
mercats organitzats.
j Competència monopolística
Inclou moltes empreses que produeixen béns
i serveis semblants però diferenciats; per
exemple, productes alimentaris que es poden
distingir per la marca, electrodomèstics, etc.
L’empresa té un petit grau de control sobre el
preu, a causa de la diferenciació. La competència
es basa en l’existència de marques comercials,
publicitat i variacions en el preu.
Esquema 5.1. Formes bàsiques de mercat.
Els tipus de mercat que hi ha són: monopoli, oligopoli, de competència perfecta i de competència
monopolística.
1> En què es manifesta el poder de mercat d’una empresa?
MODELS DE MERCAT 05
Núm. de productors
Pocs
j Oligopoli
Apareix quan hi ha pocs
productors d’una matèria primera
o de mercaderies similars.
També inclou molts productes
manufacturats i d’altres tipus,
com ara vehicles de motor o
detergents, i també els serveis
de les companyies aèries o els de
telecomunicacions.
Els productors tenen control
sobre els preus, però han de
tenir en compte les reaccions
probables dels rivals. De vegades
es prefereix una certa rigidesa en
els preus (o uns acords) abans que
una guerra de preus.
Un
93
j Monopoli
Apareix rarament,
però n’hi ha alguns
casos, com ara el
servei de gas, el
subministrament
d’aigua i alguns
serveis públics.
El productor té
poder sobre el preu
(o la producció),
normalment limitat
en la pràctica per
la regulació del
govern o pel temor
a l’opinió pública.
ACTIVITATS
2> Si el mercat de blat és competitiu, què li passarà a un
pagès que vol vendre blat un 5% per sobre del preu de
mercat?

94 MODELS DE MERCAT
05
Característiques dels mercats
competitius
j Les empreses són preu acceptants.
j Un nombre elevat d’oferents i de
demandants.
j El producte és homogeni.
j Informació perfecta.
j Llibertat d’entrada i sortida
d’empreses.
El funcionament d’una llotja de peix és
semblant al d’un mercat competitiu. Altres
exemples de mercats competitius els trobem
en els mercats de productes agrícoles, com
ara el dels tomàquets, el dels cereals o
el de les patates. Així mateix, el mercat
de valors, la borsa, presenta algunes
característiques pròpies d’un mercat de
competència perfecta.
j 5.2 La competència perfecta
Un mercat de competència perfecta és aquell en què hi ha molts compradors i molts
venedors, de manera que cap productor no té capacitat per influir en el preu de mercat.
Una empresa perfectament competitiva té una producció tan petita amb relació al
volum del mercat, que les seves decisions de producció no tenen cap influència perceptible
en el preu.
j A. Condicions de la competència perfecta
El mercat competitiu ha de complir les condicions següents:
j Les empreses són preu acceptants. Les empreses, individualment, no tenen capacitat
per fixar un preu. Les empreses venen al preu fixat pel mercat.
j Hi ha molts oferents i demandants. La decisió individual de cadascun d’ells exerceix
una influència escassa sobre el mercat global. Així, si un productor individual
decideix incrementar o reduir la quantitat que produeix d’un bé, aquesta decisió no
influirà sobre el preu d’aquest bé. Les empreses són preu acceptants.
j El producte és homogeni. No hi ha diferències entre el producte que ven un oferent
i el que venen els altres.
j Hi ha informació perfecta. Cal que tots els participants tinguin ple coneixement de
les condicions generals en què opera el mercat.
j Hi ha llibertat d’entrada i sortida d’empreses. Totes les empreses participants
poden entrar i sortir del mercat immediatament tan bon punt vulguin fer-ho. Això
implica que no s’obstaculitza l’entrada de nous competidors.
Quan es compleixin simultàniament tots els requisits anteriors, es dirà que és un mercat
de competència perfecta. Al món real hi ha pocs mercats totalment competitius,
per bé que sovint hi ha productes els mercats dels quals reuneixen unes condicions
similars a les pròpies de la competència perfecta.

Un exemple de mercat amb característiques similars a la competència perfecta són les
llotges de peix, on l’intercanvi es fa mitjançant una subhasta en la qual participen molts
compradors i un gran nombre de venedors o pescadors. Alguns mercats agrícoles també
reuneixen les condicions de la competència perfecta.
j B. El funcionament dels mercats en competència
perfecta
El funcionament d’aquest tipus de mercats es pot esquematitzar de la manera següent:
l’oferta i la demanda del mercat determinen un preu d’equilibri (com hem vist
en la unitat 4) i, a aquest preu, les empreses decideixen lliurement quina quantitat
volen produir. Per tant, el mercat determina el preu i cada empresa l’accepta com una
dada fixa sobre la qual no pot influir. Les empreses són preu acceptants.
La distinció fonamental entre, per exemple, la multinacional Ford i un petit pagès que
produeix tomàquets es deu a la capacitat de la primera per alterar els preus del mercat.
Tots dos tenen la mateixa motivació: produeixen per guanyar diners i, per tant,
intenten produir la quantitat que maximitzi el benefici.
La diferència rau en el fet que les decisions de producció del petit pagès no influeixen
en el preu dels tomàquets. Per molt que procuri augmentar-ne la producció, no influirà
en el preu: els tomàquets són un producte força homogeni i els del petit pagès tindran
el mateix preu que els de la resta.
Per maximitzar el benefici, el pagès només es pot esforçar a ser eficient i produir amb
els mínins costos possibles. El pagès és un preu acceptant, ja que considera que el preu
de mercat dels tomàquets és una dada que determina el mercat.
Si el pagès mirés d’augmentar els seus beneficis apujant el preu dels seus tomàquets per
damunt dels nivells de mercat, es trobaria sense clients, ja que els demandants anirien
a altres pagesos a comprar-los.
Els mercats de cereals es caracteritzen perquè hi ha molts oferents, de manera que individualment
cap d’ells no té capacitat per incidir sobre el preu, d’una manera semblant
als mercats competitius.
La decisió clau que l’empresa competitiva ha de prendre és si cal produir o no, i, en cas
d’afirmativa, quina quantitat cal llançar al mercat. Com s’observa en la figura 5.1.a, atès
que la corba de demanda individual és horitzontal, la quantitat que llançarà al mercat
serà determinada per la seva corba d’oferta.
MODELS DE MERCAT 05
ACTIVITATS
3> D’entre les condicions que han de reunir els mercats per ser de competència
perfecta, quina creus que és la més determinant?
Les empreses competitives són preu acceptants perquè consideren que
el preu que percebran pel seu producte és una dada determinada pel
mercat.
95
En els mercats competitius:
j Les empreses són preu acceptants.
Prenen el preu com
una dada.
j La corba de demanda de
l’empresa és horitzontal o
completament elàstica: al
preu de mercat, l’empresa
competitiva pot oferir tot el
que vulgui però no pot apujar
aquest preu.

96 MODELS DE MERCAT
05
Figura 5.1. El funcionament de la competència
perfecta. El mercat, mitjançant
la conjunció de l’oferta i la demanda, determina
el preu d’equilibri (P E ). A aquest
preu, que és una dada per a les empreses
individuals, cada empresa produirà la
quantitat (q i ) que indiqui la seva corba
d’oferta.
L’empresa competitiva i els beneficis:
j Si hi ha beneficis extraordinaris,
entren noves empreses.
j Si hi ha pèrdues, marxen empreses.
j A llarg termini, no hi haurà
beneficis extraordinaris ni
pèrdues.
Per precisar el tret diferenciador de la competència perfecta, cal que distingim entre la
corba de demanda del mercat i la corba de demanda a què fa front una empresa (figura
5.1). El mercat dels tomàquets no contradiu la llei de la demanda: la quantitat de tomàquets
que els consumidors compren al mercat augmentarà si el preu dels tomàquets baixa.
És a dir, la corba de demanda de tomàquets del mercat continua tenint pendent negatiu
(vegeu figura 5.1); no obstant això, el senyor Grau, un pagès productor de tomàquets, fa
front a una corba de demanda horitzontal perquè la seva quota de mercat és tan petita que
les variacions de la seva producció no alteren l’equilibri del mercat. Així doncs, una corba
de demanda horitzontal és el tret principal de les empreses perfectament competitives.
Una corba de demanda individual horitzontal indica que l’empresa, com que és tan petita
respecte del mercat, pot tenir tot allò que vulgui al preu de mercat. Si una empresa pot
apujar el seu preu sense perdre tots els clients, no és una empresa competitiva.
A partir del preu d’equilibri, cada empresa individual produirà la quantitat que indiqui
la seva corba d’oferta per a aquest preu concret (vegeu figura 5.1). La corba d’oferta de
cada empresa és condicionada pels seus costos de producció.
Preu
P E
MERCAT DE TOMÀQUETS
(a)
Oferta
del mercat
Demanda del
mercat
Quantitat
j C. La competència perfecta i els beneficis
Tot i que el preu d’equilibri competitiu és el mateix per a totes les empreses, els beneficis
no ho són. Això es deu al fet que les instal.lacions, la maquinària i l’organització i
gestió de les diverses empreses són diferents. També ho són les despeses que tenen i,
per tant, els beneficis. Aquesta situació només pot produir-se a curt termini, quan no
és possible la remodelació de les empreses.
Amb el transcurs del temps, les empreses que no obtinguin beneficis normals hauran
de fer una d’aquestes dues coses:
j Readaptar els processos productius per augmentar els beneficis.
j Liquidar les instal.lacions i traslladar-se a un sector més rendible.
En els mercats de competència perfecta, es tendeix que, a llarg termini, els beneficis
extraordinaris desapareguin i s’obtinguin beneficis normals, o beneficis nuls, és a
dir, que els ingressos que obtinguin les empreses simplement permetin cobrir totes les
despeses, inclosa una retribució normal dels empresaris.
Tot seguit justificarem la tendència a la desaparició dels beneficis extraordinaris en un
mercat perfectament competitiu. Suposem que un pagès productor de tomàquets obté
beneficis que estan per damunt dels normals.
Aquesta situació és probable que es mantingui a curt termini, però amb el transcurs
del temps, els pagesos que continuen conreant altres productes veuran els beneficis
dels productors de tomàquets i començaran a conrear-ne (fins i tot és possible que
Preu
P E
EMPRESA INDIVIDUAL
Corba d’oferta
d’una empresa
individual
q i
(b)
Demanda a què
fa front un pagès
individualment
Quantitat

L’equilibri en el mercat de competència perfecta
L’empresa competitiva, com succeeix en totes les empreses
(vegeu epígraf 4.5), maximitza els beneficis per
al nivell de producció per al qual l’ingrés marginal (IM)
és igual que el cost marginal (CM). En qualsevol cas,
atès que l’empresa competitiva fa front a una corba de
demanda horitzontal, l’IM és igual que el preu:
CM = P
L’ingrés marginal es defineix com la derivada de l’ingrés total
(IT = P · q) respecte de la quantitat (q). Quan el preu adquireix
un valor fix, perquè la demanda és horitzontal, resulta
que:
d (p · q)
IM = ––––––—––– = P
dq
empresaris que desenvolupen la seva activitat en altres sectors es decideixin a comprar
terra o esbancar nous terrenys per dedicar-se a conrear tomàquets). L’entrada de
nous productors de tomàquets farà que el preu dels tomàquets baixi; la corba d’oferta
es desplaçarà cap a la dreta (vegeu figura 5.2).
L’existència de beneficis extraordinaris en un mercat competitiu provoca
l’entrada de nous oferents, mentre que l’existència de pèrdues en una
indústria competitiva provoca la sortida d’empreses.
L’entrada de nous oferents en el mercat de tomàquets dependrà de quina sigui l’opinió
sobre la perspectiva d’obtenir beneficis. De fet, el preu dels tomàquets continuarà baixant
fins que desapareguin tots els beneficis, és a dir, fins que es cobreixin tots els costos, inclosa
una retribució lògica pel treball dels empresaris agrícoles.
Així doncs, la perspectiva d’obtenir beneficis atreu nous productors al mercat, cosa
que crea una pressió sobre els preus i els beneficis. Lògicament, com més fàcil sigui
per als productors existents augmentar la producció o per a les empreses entrar en
una indústria, més ràpidament deixaran de produir-se els beneficis extraordinaris en
el mercat en qüestió.
A llarg termini, el mercat s’estabilitzarà en aquell punt en què no hi hagi ni pèrdues
ni beneficis extraordinaris, és a dir, en què es cobreixin tots els costos de producció
i només se n’obtinguin beneficis normals. Cal assenyalar que els beneficis normals es
consideren un cost en qualsevol estructura de mercat. El cost de remuneració normal de
l’empresari s’inclou en el cost total (vegeu pàgina següent).
4> Què succeirà en un mercat de competència perfecta si hi ha pèrdues? I si hi
s’hi obtenen beneficis?
MODELS DE MERCAT 05
IT
CT
ACTIVITATS
Um
CT IT
Quantitat
Ingrés total (IT) i cost total (CT) d’una empresa
competitiva. El benefici és màxim quan el pendent
de l’IT és igual que el pendent del CT, és a dir,
quan P = CM.
En un mercat competitiu amb
moltes empreses idèntiques que
hi poden entrar i sortir lliurement,
la condició d’equilibri
a llarg termini és de benefici
econòmic nul.
97

98 MODELS DE MERCAT
05
Els beneficis a curt i a llarg termini en els mercats
competitius
Atès que l’entrada i la sortida d’empreses es produeix
a llarg termini però no a curt termini, la resposta del
mercat depèn de l’horitzó temporal. Per evidenciar
aquest fet, cal fer una anàlisi.
Suposem que inicialment un mercat és en equilibri a
llarg termini. Les empreses obtenen uns beneficis nuls,
de manera que el preu és igual que el cost total mitjà
mínim (figura 1). L’equilibri a llarg termini és el punt
1 (figura 2). Si, a causa d’un canvi en els gustos, la
demanda experimenta un desplaçament cap a la dreta,
Preu
P 0
a) Situació inicial
Preu
Figura 1 Quantitat (mercat) 0 Q0 Figura 2
Quantitat (mercat)
Beneficis
CTMi
b) Situació a curt termini
Preu Empresa
Preu
P 1
P 0
0
0
Empresa
CM
CTMi
Mercat
Mercat
Oferta a curt termini O 0
Figura 3 Quantitat (mercat) 0 Figura 4
Quantitat (mercat)
c) Resposta a llarg termini
Preu Preu
Empresa
0
CM
CMi
P 0
P 0
P 1
P 0
P 1
P 0
de D 0 a D 1 , com es recull en la figura 4, a curt termini
l’equilibri es trasllada al punt 2; el preu puja de P 0 a
P 1 i la quantitat venuda al mercat augmenta de Q 0 a Q 1
(figura 4). Com que ara el preu és superior al cost total
mitjà (figura 3), les empreses obtenen beneficis, cosa
que anima noves empreses a entrar al mercat. Aquesta
entrada desplaça la corba d’oferta a curt termini cap a
la dreta, de O 0 a O 1 , com es recull en la figura 6. En el
nou equilibri a llarg termini, punt 3, el preu ha tornat
al nivell inicial, però la quantitat venuda ha augmentat
fins a Q 2 . El benefici torna a ser nul i el preu es torna a
igualar al cost total mitjà mínim, però al mercat hi ha
més empreses per atendre una demanda més gran.
Mercat
Demanda D 0
Preu de mercat a llarg
termini
Preu de mercat a llarg
termini
Preu de mercat a llarg
termini
0
Figura 5 Quantitat (mercat) Figura 6
Q0 Q1 Q2 Quantitat (mercat)
1
1
2
Q0 Q1 1
2
O 0
3
D 0
O 0
3
D 0
D 1
O 1
D 1

j 5.3 La competència imperfecta:
el monopoli
j A. La compètencia imperfecta
A la vida real és poc freqüent trobar mercats perfectament competitius. D’una banda,
és normal que els mercats no reuneixin alguna de les característiques exigides per la
competència perfecta. Així, en general, els productes venuts per les empreses que integren
un mercat no són homogenis. Pot ser que tinguin la mateixa funció, però hi ha
diferències que depenen de les empreses que els subministren.
D’altra banda, és freqüent que hi hagi barreres a l’entrada de noves empreses en determinats
mercats. En uns casos, a causa de la tecnologia requerida, en d’altres, per la
dificultat d’accedir a determinats factors productius. Així mateix, és freqüent que les
empreses tinguin un cert marge de maniobra per alterar el preu. En aquests casos, diem
que som davant d’un mercat de competència imperfecta.
Un mercat de competència imperfecta es produeix quan les empreses
que l’integren tenen capacitat per influir en el preu del mercat actuant
individualment.
En els mercats que no són perfectament competitius, els productors són prou grans per
tenir un efecte notable sobre el preu.
En aquests mercats, el preu no s’accepta com una dada aliena, sinó que els oferents hi
intervenen activament a l’hora de determinar-lo.
j B. El monopoli
Gràficament, la diferència bàsica entre la competència imperfecta i la competència
perfecta es recull en la figura 5.2. En el cas de la competència perfecta, l’empresa fa
front a una demanda individual que és horitzontal, és a dir, completament elàstica, que
indica que pot vendre tot el que vulgui al preu de mercat. En el cas de l’empresa no
competitiva, la demanda a què fa front té pendent negatiu, de manera que per poder
incrementar les vendes, haurà de reduir necessàriament el preu del producte.
En el cas del competidor imperfecte, el pendent de la corba de demanda és negatiu.
Preu
Demanda d’una
empresa
competitiva
(a)
D
Preu
Q
Quantitat
MODELS DE MERCAT 05
Demanda
d’una empresa = Demanda
monopolista del mercat
(b)
Quantitat
Q
99
Els mercats monopolístis es
caracteritzen per:
j L’existència d’un únic oferent.
j L’homogeneïtat del producte.
j L’existència de barreres a
l’entrada d’empreses.
En el monopoli hi ha un sol oferent
que té plena capacitat per
determinar el preu. En aquest
mercat:
j La corba de demanda del mercat
és la corba de demanda de
l’empresa.
j Si vol vendre una quantitat
més gran, ha de reduir el
preu.
Figura 5.2. Corba de demanda d’una
empresa competitiva i d’una monopolista.
(a) Corba de demanda d’una empresa
competitiva. En competència perfecta,
la corba és totalment horitzontal.
L’empresa pot vendre tot el que vol al
preu de mercat.
(b) En competència imperfecta, l’empresa
fa front a una demanda que té pendent
negatiu: per poder incrementar les vendes
ha de reduir el preu.

100 MODELS DE MERCAT
05
Monopoli
Hi ha un únic venedor, que té
el control absolut del mercat. El
terme monopoli procedeix del
grec monopolis, que significa un
sol venedor.
Al monopoli existeix només un
oferint que té capacitat plena
per determinar el preu. En aquest
mercat:
- La corba de demanda del mercat
és la corba de demanda de
l’empresa.
- Si es desitja vendre més s’ha de
reduir el preu.
Web i CD
A la web i al CD de l’alumne
hi trobaràs més informació.
En el cas concret del monopoli, desapareix la distinció entre la corba de demanda de
la indústria i la corba de demanda a què fa front l’empresa. Cal tenir en compte que
una empresa monopolista, de fet, és tota la indústria. Per tant, només hi ha una corba
de demanda de la qual cal preocupar-se, que és la corba de demanda del mercat. En
les situacions monopolistes, la corba de demanda a què fa front l’empresa, és a dir, el
monopoli, és idèntica a la corba de demanda del mercat del producte.
Un monopoli és un mercat en què hi ha un únic oferent, que té capacitat
plena per determinar el preu.
Per analitzar el funcionament del monopoli, podem recórrer a un exemple. Pensem en la
situació a què fa front un monopolista productor de mercuri la corba de demanda del qual
és la corba de demanda del mercat: si vol col.locar un volum de producció determinat
(20 milions de tones) només ho aconseguirà a un cert preu (100 t), i si vol augmentar
aquest volum, haurà de reduir el preu de venda. El monopolista té present que, com
més elevat sigui el preu, menys quantitat estaran disposats a demanar els compradors,
ja que fa front a una corba de demanda amb pendent negatiu. Per això, el monopolista
sempre es fa la pregunta següent: quant vol produir i a quin preu? Això equival a preguntar-se:
quin punt de la corba de demanda cal escollir?
Hi ha nombrosos exemples de monopolis, com ara Renfe, Correus, l’empresa de neteja
d’una ciutat o una empresa minera que sigui l’única productora d’un mineral determinat.
Òbviament, les causes que justifiquen l’existència d’una empresa monopolista són molt
diferents; és a l’estudi d’aquestes causes que dediquem l’apartat següent.
j C. Causes que expliquen l’aparició del monopoli
Entre els factors que intervenen en l’aparició dels monopolis, podem destacar-ne els
següents:
j El control exclusiu d’un factor productiu per part d’una empresa o el domini de les
fonts més importants de la matèria primera indispensables per a la producció d’un bé
determinat. Així, una empresa que controla l’única mina de diamants que hi ha en un
país actuarà d’una manera monopolística.
j La concessió d’una patent. Aquest fet també genera una situació monopolística, tot i
que de caràcter temporal. Cal tenir en compte que una patent confereix a un inventor
el dret de fabricar un producte determinat durant un període de temps.
j El control estatal de l’oferta de determinats serveis. És el que origina els monopolis
estatals, com és el cas del servei de correus i telègrafs, el de ferrocarril, etc. Aquests
serveis solen ser subministrats per empreses concessionàries.
j L’existència d’un mercat de mida gran i una estructura de costos de la indústria peculiar.
En aquests casos es pot donar lloc a un monopoli natural. Les raons tecnològiques
de la seva existència es concreten en el fet que els costos mitjans disminueixen
a mesura que augmenta la quantitat produïda del bé. Així, l’existència de dos o tres
companyies de llum o aigua en una mateixa localitat representaria un malbaratament
de recursos considerable.
Un monopoli natural és una empresa que té un cost mitjà per unitat de
producció que disminueix indefinidament.

j D. Anàlisi comparativa del monopoli i la
competència perfecta
Quan una indústria és monopolista, generalment el preu de venda és més alt que el
preu que el mercat fixaria lliurement en competència perfecta, i el nivell de producció
és inferior. Per tant, l’empresa monopolística obtindrà, en general, uns beneficis més
grans que en condicions de competència perfecta, i els consumidors es veuran perjudicats:
hauran de pagar un preu superior i veuran reduïda la quantitat oferta del bé.
A causa d’aquests efectes, els governs solen establir polítiques reguladores amb relació
als monopolis, per intentar protegir els consumidors i les empreses competidores
(vegeu esquema 5.2).
j 5.4 Els mercats oligopolístics i la
competència monopolística
j A. Els mercats oligopolístics
Un mercat oligopolístic és aquell en què hi ha un nombre reduït de venedors (oferents)
que produeixen uns productes força homogenis i fan front a una gran quantitat de
compradors.
El fet que hi hagi pocs venedors fa que puguin exercir un cert control sobre el preu i
que les actuacions d’uns afectin la resta d’integrants del mercat.
La característica bàsica de l’oligopoli és la interdependència estratègica. Com que hi
ha poques empreses en el mercat, les reaccions i decisions d’una d’aquestes empreses
afecten i són afectades per les accions i decisions de les altres participants.
Un exemple típic de mercat oligopolístic és el financer. A Espanya, un nombre reduït de
grans bancs, cadascun amb el seus bancs filials, controla el mercat.
MODELS DE MERCAT 05
ACTIVITATS
5> Compara les característiques del mercat de competència perfecta amb les del
monopoli, mitjançant un exemple il·lustratiu.
Els mercats oligopolístics es caracteritzen per l’existència d’un nombre
reduït d’oferents, que exerceixen un cert control sobre el preu i que són
mútuament interdependents.
La interdependència estratègica sorgeix quan només hi ha unes quatres
empreses en un mercat, de manera que els plans d’una empresa depenen
de la conducta de les seves rivals.
Objectius per regular
els monopolis
Dividir el monopoli en
dues o més empreses
Intentar impedir que
es formin monopolis
augmentant la
competència mitjançant
lleis antimonopoli
Regular els monopolis
existents:
– Deixar que funcionin
amb una regulació
mínima i establir
impostos
– Obligar els monopolis
a fixar un preu que
elimini els beneficis
extraordinaris
– Obligar els monopolis
a fixar un preu que
situï l’empresa en una
posició similar a la de
competència perfecta
101
Esquema 5.2. Els objectius de les polítiques
de regulació del monopoli.

102 MODELS DE MERCAT
05
L’oligopoli i la fixació de preus:
j Establir acords (càrtel) sobre:
– Preus.
– Quantitats o quotes de mercat.
j Iniciar guerres de preus.
Càrtel
Grup d’empreses que actuen a
l’uníson.
Quota de mercat
Percentatge de participació d’una
empresa en el total del mercat.
La fixació de preus en l’oligopoli
Les empreses miren de determinar els preus basant-se en les previsions de la seva funció
de demanda (el que esperen vendre) i tenint en compte alhora les reaccions dels
rivals, per la qual cosa apareix implícita una alta dosi d’incertesa. Per pal·liar-la, hi ha
diferents possibilitats:
j Intentar endevinar les accions dels rivals i dissenyar estratègies en conseqüència.
j Arribar a acords i formar un càrtel, és a dir, cooperar en comptes de competir. En
aquest cas, hi ha dues possibilitats: que es reparteixin el mercat (i actuïn, de fet,
com si fossin un monopoli) o que simplement es posin d’acord en els preus.
j Iniciar guerres de preus. Les guerres de preus sorgeixen quan les empreses integrants
d’un oligopoli intenten incrementar la seva quota de mercat duent a terme reduccions
de preus successives.
El càrtel més conegut internacionalment és probablement l’Organització de Països
Exportadors de Petroli (OPEP). Els països integrants es reuneixen regularment per fixar
els preus de venda del petroli i limitar-ne la producció.
La maximització dels beneficis en els mercats oligopolístics, els partícips dels quals opten
per arribar a acords, s’aconsegueix fent que la producció total de les empreses que
integren l’oligopoli sigui exactament igual que la que tindria un monopoli. És a dir, els
participants es posen d’acord per limitar les vendes.
La divisió o repartiment del mercat es pot efectuar segons diferents fórmules: a parts
iguals, segons la distribució mantinguda en exercicis anteriors o per àrees geogràfiques.
Alternativament, es poden limitar a acordar preus i deixar que actuï el mercat.
En qualsevol cas, perquè un càrtel sigui viable cal que s’arbitri algun mecanisme que
serveixi per detectar i castigar les violacions dels acords, ja que, si no, les empreses es
veuran motivades en algun moment a trencar unilateralment els acords establerts.
Des del punt de vista dels membres del càrtel, el problema d’aquests acords és que tendeixen
a ser inestables. Això es deu al fet que individualment les empreses d’un càrtel
tenen incentius per trencar els acords que van servir per constituir-lo. Efectivament, si
qualsevol de les empreses decideix abaixar els preus i elevar el nivell de producció, per
apropiar-se de part de la quota de mercat de l’altra empresa, els beneficis augmentaran.
Aquest és l’origen de les guerres de preus.
Les guerres de preus
Una guerra de preus és una situació en la qual les empreses integrants d’un mercat oligopolístic
decideixen entrar en una disputa econòmica de preus ruïnosament baixos.
Si una empresa oligopolística redueix el preu de venda i les altres no ho fan, la seva
demanda s’incrementarà a costa de la resta i els seus ingressos augmentaran. Aquest
tipus d’iniciatives sol originar una guerra de preus entre les empreses oligopolístiques,
ja que, quan una la inicia, les altres es veuen en certa manera forçades a respondre-hi
per mantenir o incrementar el seu percentatge de participació en el total de vendes
del mercat.
Si totes les empreses abaixen el preu en la mateixa proporció, el resultat final de la
guerra de preus serà que la quota de mercat de les empreses no serà modificada i disminuiran
els ingressos obtinguts. En aquest cas, els únics que es veuran afavorits seran
els consumidors.
Aquest tipus de resultats és el que justifica que les empreses oligopolístiques procurin
adoptar acords per evitar la competència excessiva, és a dir, formar càrtels.

j B. La competència monopolística i la diferenciació
del producte
De les condicions exigides perquè es doni la competència perfecta, la que s’incompleix amb
més freqüència a la vida real és el supòsit d’homogeneïtat dels béns i serveis intercanviats
en un mercat. En bona part dels mercats de béns i serveis, els oferents són molts, les empreses
i els compradors disposen d’informació suficient i hi ha llibertat d’entrada i sortida
dels mercats, però tot i així les empreses tenen un cert control sobre el preu, atès que el
producte no és homogeni.
La diferenciació del producte constitueix un factor important de creació de situacions no
competitives, i, en particular, de la competència monopolística.
La competència monopolística és l’estructura de mercat en la qual moltes
empreses venen productes semblants però no idèntics. La diferenciació
entre béns i serveis és la clau de l’aparició de la competència monopolística.
L’àmplia heterogeneïtat entre els diferents béns i serveis oferts pels agents que competeixen
entre ells en els mercats pot tenir l’origen tant en causes reals com en causes
aparents, ja que juntament amb les diferències objectives en les característiques
físiques dels béns, els oferents, per mitjà de la publicitat o d’un tracte personalitzat al
client, miren de generar diferències subjectives que ampliïn i potenciïn en el mercat
l’heterogeneïtat dels productes.
En els mercats de competència monopolística, l’heterogeneïtat o diferenciació entre
béns i serveis oferts és la clau de les situacions no competitives.
Política de marques i llibertat d’entrada i sortida
En els mercats de competència monopolística, cadascun dels venedors, tot i que n’hi
ha molts, és capaç de diferenciar el seu producte del que ofereixen els competidors,
de manera que actua de fet com a monopolista d’una marca determinada i, per tant, fa
front a una corba de demanda amb inclinació negativa. La fidelitat d’un grup de clients
a la marca atorga a l’empresa un cert poder per apujar o abaixar els preus, dins d’uns
límits, de manera que actua en la seva part de mercat com si es tractés d’un petit monopolista
de la seva pròpia marca. Els mercats de licors, els d’electrodomèstics, els hotels,
els restaurants i els bars de copes són exemples de competència monopolística. En
aquests mercats, la publicitat i el tracte personalitzat tenen un paper molt important,
ja que serveixen per intentar mantenir i crear diferències entre els productes i absorbir
la clientela. Es parla també de mercat de clienteles per referir-se al conjunt de mercaderies
que satisfan un mateix tipus de necessitat però diferenciadament.
Atès que hi ha molts oferents, resulta molt difícil que arribin a acords entre ells per controlar
el mercat i impedir l’entrada de nous competidors. Com que es tracta d’empreses
petites, ignoren els efectes de les seves accions sobre la resta d’empreses. Per aquestes
raons, suposarem l’existència de lliure entrada i sortida d’empreses.
Les claus de la competència monopolística
Són quatre els aspectes clau de la competència monopolística:
1. El mercat està atomitzat. El sector és format per moltes empreses, de les quals cap
no abraça una part substancial del mercat. Per tant, el mercat està atomitzat.
2. Els béns que produeixen les empreses estan diferenciats. Els consumidors són capaços
de distingir quins els fabrica una empresa i quins els fabrica una altra, per l’existència de
MODELS DE MERCAT 05
103
La competència monopolística es
caracteritza perquè:
j Hi ha molts oferents.
j El producte és diferenciat.
j No hi ha barreres d’entrada.

104 MODELS DE MERCAT
05
Claus de la competència monopolística
j Mercat atomitzat.
j Béns diferenciats.
j Poder de mercat limitat.
j Inexistència de barreres
d’entrada i sortida.
La publicitat està estretament
relacionada amb l’existència de
marques i la conveniència de
transmetre informació sobre la
qualitat.
Les marques accentuen la diferenciació
dels productes i transmeten
informació sobre aquests.
ACTIVITATS
marques comercials o per altres signes que reflecteixen diferències entre els productes,
ja siguin reals o suposades. Cada empresa és un monopoli en la seva marca, però hi ha
moltes altres empreses que fabriquen productes semblants amb altres marques.
3. Cada empresa té poder, però limitat, per fixar el preu del producte quan actua individualment.
Com que els productes estan diferenciats, és a dir, són molt semblants
per al consumidor però no exactament iguals, l’empresa pot vendre el seu producte
una mica més car que el dels competidors sense perdre tots els clients, ja que moltes
persones estan disposades a pagar un preu més alt per la marca que prefereixen. Però
aquest poder és limitat: fins i tot els clients més fidels desapareixen quan la diferència
de preu és excessiva.
4. No hi ha barreres d’entrada i sortida del sector. Hi ha llibertat per a l’entrada de noves
empreses, o lliure concurrència, és a dir, no hi ha barreres per entrar al sector.
El debat sobre la publicitat
6> Què passarà amb la quantitat de producte venuda per
una empresa de competència monopolística si aquesta
empresa decideix augmentar-ne el preu de venda?
La importància relativa de les despeses en publicitat és molt diferent segons les característiques
dels productes que es venguin. Així, les empreses que venen productes molt
diferenciats (com ara begudes refrescants, medicaments sense recepta, etc.) acostumen
a dedicar entre el 15% i el 20% dels ingressos a la publicitat; d’altra banda, les empreses
que venen productes industrials (com ara martells, trepants, etc.) normalment destinen
molt pocs diners a la publicitat, i les que venen productes homogenis (com ara l’ordi, el
blat, etc.) no solen gastar-ne gens.
El debat sobre la publicitat es basa en el fet que hi ha qui pensa que la publicitat
manipula la despesa i crea desitjos artificialment, per la qual cosa es podria considerar
quelcom negatiu, mentre que per a altres transmet informació i fomenta la competència,
ja que permet que els clients estiguin informats.
A vegades, la publicitat s’utilitza com a senyal de la qualitat dels productes. En aquest
sentit, la informació no es troba en el contingut de l’anunci, sinó simplement en la seva
existència i en la despesa. Moltes empreses, sobretot empreses no competitives que
llancen al mercat productes o serveis escassament diferenciats, com ara la gasolina o
els serveis de telecomunicacions, gasten grans quantitats de diners en publicitat, precisament
per intentar diferenciar els productes o serveis que venen.
Segons alguns autors, les marques transmeten informació als consumidors i alhora són
un incentiu per mantenir l’alta qualitat.
Per això, moltes empreses consideren una estratègia clau en el desenvolupament del
seu negoci la creació d’una marca de prestigi ben coneguda pel públic. Les marques han
estat sovint criticades amb l’argumentació que s’utilitzen amb l’objectiu que els consumidors
percebin diferències que de fet no hi són, cosa que suposa una irracionalitat
i, en certa manera, un malbaratament. Hi ha, però, qui argumenta que les marques són
útils, ja que transmeten informació sobre la qualitat dels productes d’una manera directa
i ràpida. En aquest sentit, les marques pal·lien alguns dels inconvenients derivats
de l’existència d’informació imperfecta en molts mercats. A més, les marques són un
incentiu per mantenir una alta qualitat, ja que les empreses tenen interès econòmic a
mantenir la fama de les seves marques.
7> Comenta la frase següent: «En els mercats de competència
monopolística, gràcies a la creació de les
marques, les empreses són monopolistes del producte
que llancen al mercat.»

Tipus de mercat
L’estructura del mercat
fa referència al nombre
d’empreses
Competència perfecta
MODELS DE MERCAT 05
Esquema de síntesi
Molts oferents sense capacitat
per incidir en el preu
Monopoli Un únic oferent
Oligopoli
Competència
monopolística
Competència perfecta Condicions
Hi ha molts compradors i
venedors que intercanvien
productes idèntics, per la qual
cosa tots són preu acceptants
Competència imperfecta
Monopoli
Oligopoli
Competència monopolística
Funcionament
Els beneficis
Pocs oferents interrelacionats
Pocs oferents de productes
diferenciats
La corba de demanda de l’empresa competitiva és horitzontal, i en competència
imperfecta, decreixent.
Capacitat plena per determinar el preu
Causes explicatives: 1) control exclusiu d’un recurs; 2) concessió d’una patent
o d’una llicència administrativa; 3) costos decreixents.
Hi ha un nombre reduït d’oferents, que tenen un cert control sobre el preu i
són interdependents
Fixen els preus mitjançant acords (càrtel) o entren en guerres de preus
Molts oferents d’un producte diferenciat
La publicitat hi té un paper rellevant
1) nombre elevat d’oferents;
2) homogeneïtat del producte;
3) informació perfecta;
4) llibertat d’entrada i sortida;
5) empreses preu acceptants
L’empresa competitiva és preu acceptant
i la decisió principal és si produir
o no i en quina quantitat
A llarg termini no hi ha
beneficis extraordinaris
105

106 MODELS DE MERCAT
05
Activitats
1> Cada desembre, a la fira de Santa Llúcia de Barcelona
es reuneixen desenes de venedors d’articles nadalencs.
Pràcticament totes les parades venen els mateixos articles.
Què succeiria si una de les parades abaixés els preus un
5%? I si els apugés?
2> Si les empreses que componen un oligopoli poguessin arribar
a un acord sobre la quantitat total que han de produir,
quina quantitat triarien? Com que normalment les decisions
les pren cada empresa independentment, produiran una
quantitat superior o inferior a la de la resposta anterior?
Raona-ho.
3> Amb quins objectius estableix l’estat les lleis antimonopoli?
En quins sectors seria més convenient que l’estat
impedís qualsevol tipus de monopoli?
4> Als hipermercats es poden comprar un gran nombre de
productes que satisfan les necessitats dels consumidors.
En podem trobar de moltes marques diferents, algunes més
conegudes que d’altres. A quin tipus d’estructura de mercat
corresponen els productes següents?
a) Llet.
b) Refrescos de cola.
c) Colònies.
d) Gel de bany.
e) Cacau en pols.
Tècnica de selectivitat
COMPRENSIÓ DE CONCEPTES I APLICACIÓ A CASOS REALS
En economia és fonamental l’aplicació dels coneixements
teòrics a la realitat, ja que, com podem observar, els informatius
de ràdio i televisió i els diaris sovint destaquen notícies
de caràcter econòmic. Per tant, cal conèixer alguns conceptes
econòmics per poder entendre molts assumptes de la vida
diària.
Una tècnica que cal desenvolupar en l’estudi de l’economia és
l’anàlisi de casos pràctics mitjançant articles de premsa i revistes
que continguin informació relacionada amb els conceptes
apresos en la unitat. Per resoldre aquests exercicis, cal llegir
amb atenció el text i identificar-hi els conceptes que s’han
après. A més, cal diferenciar les dades, els fets i les opinions
que apareixen a les notícies per comprendre millor el text.
5> Què és un mercat? Amb quin criteri es poden classificar
els mercats?
6> Quina diferència hi ha entre un mercat de competència
perfecta i un mercat oligopolista? I entre un monopoli i
un oligopoli?
7> Quines són les característiques d’un mercat de competència
perfecta? Quina de les begudes següents creus
que és descrita millor per aquestes característiques? Per
què la resta no?
a) Aigua de l’aixeta.
b) Aigua embotellada.
c) Cervesa.
d) Refrescos de cola.
8> Explica a partir d’un exemple senzill per què els beneficis
de les empreses en un mercat de competència perfecta a
llarg termini tendeixen a anul·lar-se.
9> Explica en què consisteix una guerra de preus i identifica
en la publicitat que has vist últimament als diferents
mitjans de comunicació alguns casos de guerres de preus
de productes nacionals.
EXERCICI
A partir del text que es presenta a continuació, traducció d’un
article publicat a El País, el 5 de març del 2006, contesta les
preguntes següents:
1. Quin tipus de mercat constitueixen les multinacionals de
roba esportiva? Per què?
2. Elabora un gràfic de sectors que representi les quotes de
mercat de les principals empreses del sector.
3. En l’article es comenta que la publicitat que fan aquestes
empreses mira de «destacar una imatge diferent dels atletes,
més dirigida cap a una tendència que cap a la competició».
Què entens amb aquesta frase? Seria aplicable al
mercat de competència perfecta? Raona-ho degudament.

NIKE i ADIDAS
entaulen una guerra mundial
Els gegants de l’esport mantenen
una dura baralla pel lideratge.
La Copa del Món és la propera batalla.
SANDRO POZZI - Nova York
Les espases estan ben esmolades entre Nike
i Adidas, els dos grans noms de la indumentària
esportiva mundial. Els Jocs Olímpics de
Pequín del 2008 seran fonamentals per veure
quina marca guanya la partida en què s’enfronten
des de fa anys. Però el primer enfrontament real es
produirà aquest estiu, durant el Mundial de Futbol
d’Alemanya. Adidas juga a casa i ho fa, a més, en un
esport que domina. El gegant europeu, que acaba
de superar Reebok, vol aprofitar l’esdeveniment per
prendre-li terreny a Nike i vendre el seu producte als
centenars de milions d’aficionats que seguiran els
partits, des de la Xina fins al Brasil.
Adidas ja és la número 1 en la venda d’articles esportius
de futbol, però en el conjunt del negoci,
l’empresa nord-americana domina el terreny. La rivalitat
entre les dues marques s’està intensificant i
ha transcendit el que és purament esportiu, fins al
punt d’arribar als tribunals. La firma nord-americana
MODELS DE MERCAT 05
Tècnica de selectivitat
acaba de posar en marxa un litigi contra Adidas
per violar les patents que protegeixen el sistema
d’amortiment de les seves sabatilles Shox.
La guerra oberta es remunta al mes d’agost passat,
quan l’empresa alemanya va comprar la nord-americana
Reebok per 3 800 milions de dòlars (3 100
milions d’euros). La transacció es va completar el
passat 31 de gener. Amb la compra del seu rival,
Adidas tindrà una facturació global d’11 800 milions
el 2006, i l’aliança amb Reebok la dotarà d’una
plataforma més competitiva a escala mundial. «No
tenim calendari per ser la número 1», assenyala
Jan Runau, director de comunicació d’Adidas,
«però mai no hem estat tan forts».
La clau de l’èxit, segons explica Runau, és als Estats
Units, el mercat més gran i lucratiu del món, i
a Àsia. La compra de Reebok, de fet, busca reforçar
la seva presència a l’Amèrica del Nord, on en el
107

108 MODELS DE MERCAT
05
Tècnica de selectivitat
passat va tenir els seus millors fans, que no va
saber explotar. Els EUA són una regió on Adidas
ha estat històricament mal representada i on té
molt difícil guanyar quota de mercat. «Per si sola
no hauria tingut mai la possibilitat d’acostar-se
a Nike i superar-la», apunten des de l’empresa
d’anàlisi ABN Amro, «però amb Reebok aconsegueix
reforçar el seu segon lloc».
Nike va aprofitar els problemes financers del rival,
a mitjan dècada de 1980, per fer-se amb els
seus clients. Però no va ser l’únic pecat. La marca
alemanya va fracassar en el pla comercial en no
utilitzar el jove Michael Jordan, la gran estrella
de l’NBA, per vendre les seves sabatilles. Avui,
Wall Street no veu en Adidas una amenaça per
a la supremacia de Nike a curt termini, encara
que la marca europea aconsegueixi doblar la seva
quota de mercat als EUA.
La firma alemanya controlarà amb Reebok el
20% de les vendes als EUA, però es trobarà a
meitat de camí de la quota de Nike, que és del
40%. «Creiem que Nike continuarà guanyant
clients», opinen des del Bank of America. El
banc d’inversions UBS afegeix que «l’operació no
s’ha de veure com una simple victòria d’Adidas
o com una derrota per a Nike». Adidas reconeix
que Nike en tindria prou amb comprar una altra
empresa per «ampliar el marge».
La lluita està sent més renyida a escala global.
Si se n’enclox en els EUA, la firma alemanya posseeix
una quota de mercat del 28%, mentre que
Nike en controla el 31%. L’altre punt d’atenció
és la Xina, on totes dues marques estan desenvolupant
una campanya de promoció intensa
amb vista als Jocs Olímpics de Pequín, per fixar
la seva marca en la ment dels xinesos. La clau,
com assenyalen des de la firma de màrqueting
IMG, rau a posicionar-se abans. «Els Jocs són la
cirereta del pastís». Nike domina en el pròsper
mercat xinès, on les vendes creixen anualment
un 20%. Adidas aspira que el seu treball actual li
atorgui el lideratge l’any 2008.
En el pla publicitari, l’activitat és intensa i ambdues
firmes pretenen mostrar que les seves sabatilles
són un estil de vida, més que un producte
purament esportiu. «És l’altre gran front en
què Nike i Adidas treuen les ungles», adverteix
l’editor de l’agència novaiorquesa Cosmo, Bernardo
Revilla, que explica que els anuncis estan
concebuts per «destacar una imatge diferent
dels atletes, més dirigida cap a una tendència
que cap a la competició».
Aquest enfrontament coincideix amb un canvi
en l’executiva de Nike. William Pérez deixava
fa un mes les regnes del grup després de 13
mesos com a conseller delegat, per les seves
diferències amb Philip Knight, el fundador. És
la nova executiva capitanejada per Mark Parker
la que va optar per atacar Adidas davant
dels tribunals. Considera «frustrant» i «no apropiat»
que altres redissenyin la seva tecnologia.
Adidas respon que la batalla comercial «l’ha de
guanyar el millor producte» i adverteix que es
defensarà amb «vigor» contra una demanda que
consideren «sense mèrits». És difícil predir el
resultat d’aquest matx, però els experts diuen
que cal no subestimar Nike.
© El País

1> Un mercat en què alguns dels participants, tant
pel costat de l’oferta com pel de la demanda,
poden incidir notablement sobre els preus és:
a) Un mercat de competència perfecta.
b) Un mercat de competència imperfecta.
c) Un monopoli.
d) Un oligopoli.
2> Quina de les condicions següents és necessària
perquè hi hagi competència perfecta?
a) Empreses amb estructures de costos idèntiques.
b) Llibertat d’entrada i sortida d’empreses.
c) Béns diferents.
d) Molts compradors i pocs venedors.
3> En un mercat de competència perfecta en equilibri,
una empresa que fabrica corbates en produirà
una quantitat que serà determinada per:
a) La seva corba de demanda per al preu d’equilibri.
b) Els seus ingressos.
c) La corba d’oferta per al preu d’equilibri.
d) Cap de les respostes anteriors no és correcta.
4> En una indústria monopolístic, el preu de venda
serà, respecte d’un mercat de competència perfecta:
a) Més baix.
b) No es pot saber.
c) Igual.
d) Més alt.
5> En un mercat oligopolista, la guerra de preus és
una situació en què:
a) Una empresa apuja el preu perquè totes les altres
l’apugin.
b) Les empreses apugen els preus per augmentar els
costos i, amb això, expulsar altres empreses del
mercat.
c) Una empresa abaixa el preu i això implica que les
altres empreses els abaixaran també fins arribar
a una situació similar a l’anterior amb beneficis
inferiors.
d) Una empresa posa els mateixos preus que les empreses
competidores i així origina conflictes legals per
haver copiat els preus.
MODELS DE MERCAT 05
6> Un dels càrtels més coneguts és:
a) La Unió Europea.
b) El G-7.
c) L’Organització de Països Exportadors de Petroli.
d) L’OCDE.
7> Una de les causes que originen l’aparició d’un
monopoli és:
a) El desenvolupament tecnològic.
b) La ineficàcia del mercat.
c) La reducció del cost marginal.
d) El control d’un factor productiu.
8> El mercat de competència monopolística i el de
competència perfecta s’assemblen pel fet que:
a) Tenen un nombre similar de demandants.
b) En tots dos tipus de mercats, les empreses poden
influir sobre els preus de mercat.
c) Les empreses que actuen en aquests mercats són preu
acceptants.
d) Tenen un nombre similar d’oferents.
9> En quin mercat dels següents hi ha més barreres
a l’entrada d’empreses en la indústria?
a) Canals de televisió digital.
b) Productes agrícoles.
c) Productes de neteja de la llar.
d) Bars i restaurants.
Test de repàs
10> En l’equilibri d’un mercat en situació de monopoli,
els nivells de preus i producció en l’equilibri
amb relació al mercat de competència perfecta
seran:
a) Inferiors, tant els preus com la producció.
b) Preu superior i mateix nivell de producció.
c) Superiors, tant els preus com la producció.
d) Preu superior i nivell de producció inferior.
109

110 MODELS DE MERCAT
05
Reportatge
LA CE IMPOSA A MICROSOFT UNA MULTA DE 200 MILIONS
I L’EMPRESA ANUNCIA RECURS
La Comissió Europea va acordar imposar una multa de
280,5 milions d’euros a Microsoft per no haver donat
als seus rivals la informació necessària per desenvolupar
programes compatibles amb Windows, sanció que la
companyia informàtica recorrerà davant del Tribunal de
Justícia de la UE.
Aquesta ocasió és la primera en què l’Executiu comunitari
sanciona una empresa per no complir una decisió
prèvia —per la qual ja li va imposar una multa rècord
de 497,2 milions d’euros, el mes de març del 2004— i
la comissària europea de Competència, l’holandesa Neelie
Kroes, va confiar que també sigui l’última.
La sanció d’avui és un capítol més en la batalla que
l’autoritat europea de competència lliura des de fa gairebé
vuit anys amb l’empresa de Redmond (EUA) per
l’abús de la seva posició de domini en el mercat informàtic.
En la seva decisió d’avui, la Comissió condemna el gegant
nord-americà a pagar 1,5 milions d’euros diaris,
entre el 16 de setembre del 2005 i el 20 de juny passat.
L’adverteix, a més, que l’import màxim de la sanció ascendirà
a 3 milions d’euros diaris a partir del pròxim 1
d’agost si continua incomplint les seves exigències, per
bé que Kroes va dir que esperava «sincerament» que no
calgués aplicar-la.
En roda de premsa, la comissària va lamentar que Microsoft
no hagi complert el que li va demanar la Comissió
fa més de dos anys i va recalcar que Brussel·les «no pot
consentir que aquest comportament il·legal continuï
indefinidament», ja que a la UE «cap companyia, gran
o petita, està per damunt de la llei».
COMENTARIO
El artículo que aparece ext
COMENTARI
Com s’indica en el text, pràcticament tots els països han desenvolupat
una legislació en defensa de la competència. L’objectiu
fonamental és impedir que les empreses amb poder monopolístic
abusin de la seva posició dominant en el mercat.
El cas que ens ocupa, referent a una notícia publicada a Internet
per Terra el 27 de juliol del 2006, fa referència a una
multa imposada per la Comissió Europea a Microsoft.
La multa s’imposa per l’incompliment de determinades sancions
antimonopoli prèviament fixades per la Comissió.
La Comissió, que és la principal autoritat antimonopoli
Es va mostrar, però, «optimista» sobre les possibilitats
que Microsoft compleixi les demandes de Brussel·les,
«en vista del treball extremament bo» que ha fet la
companyia des del passat 20 de juny.
Kroes va opinar que la informació remesa per Microsoft
en les últimes setmanes demostra una actitud «constructiva»
i va calcular que ja ha subministrat el 50%
de la documentació requerida, tot i que, segons van
precisar fonts de l’oposició, la seva utilitat encara s’ha
de determinar.
Des de Microsoft, el responsable d’assumptes legals,
Brad Smith, va anunciar que recorrerà la sanció davant
del Tribunal de la UE, ja que «no està justificada».
Font: Terra, 27 de juliol del 2006.
d’Europa, va dictaminar el 2004 que Microsoft havia deixat
fora de competència els seus rivals en no lliurar-los informació
que els podria haver ajudat a fabricar programari per
a serveis compatibles amb el sistema operatiu Windows. La
Comissió va exigir a Microsoft que lliurés aquesta informació
i va recriminar al gegant informàtic que s’hagués demorat en
aquest procés.
Els poders públics regulen la conducta dels oligopolistes per
mitjà de la legislació antimonopoli. L’abast que han de tenir
aquestes lleis és objecte de debats continus.