Baixar - Cassà Digital
Baixar - Cassà Digital Baixar - Cassà Digital
A punt de solfa Quan jo era jovenet estava de moda un xotis que repetia tres vegades el títol d’aquest escrit i, a continuació, desgranava un estol d’elogis capitalins que pretenien demostrar que de Madrid al cielo no hi ha més que un pas (de pardal?). A sobre, ho feia amb aquell casticismo «xulesc» que als catalans ens descol.loca de tal manera que ja no sabem si el discurs va de debò o se’n foten. Tot i que, per escaldats, ens solem decantar per aquesta segona opció. Aleshores, per a mi, Madrid era molt lluny (dotze hores d’insomni per culpa del sacseig del Costa Brava Exprés) i anar-hi constituïa tota una aventura, que es presentava molt de tant en tant, quan el meu oncle, en Francesc Mas Ros, determinava que l’havia d’acompanyar a fer alguna gestió a la Sociedad General de Autores de España. Ara, per qüestions de feina, em veig obligat a anar a Madrid un parell o tres de vegades cada mes. De vegades la conveniència horària em fa decantar pel vol de Ryanair. Però, què voleu que us digui...?, sempre que puc m’estimo molt més viatjar amb l’AVE. Tot i que l’he d’anar a agafar a Barcelona, esperant (confio que ho veuré) que la línia acabi connectant Madrid amb Europa passant per Girona i m’ho posi més fàcil, per a mi el tren és una altra cosa. Potser per la nostàlgia d’aquelles primeres escapades, potser pel fet de sentir que toques a terra, potser per la incomoditat dels aeroports... La qüestió és que viatjant amb tren em sento com un senyor i viatjant amb avió em sento més aviat desgraciadet. En qualsevol cas, no cal dir que de la meva joventut ençà la situació ha variat considerablement. El desplaçament s’ha escurçat i ha guanyat en comoditat. Però, tot i això, quan viatjo cap a Madrid continuo tenint la sensació que vaig a un altre món. Segons com, per bé (hi ha molts edificis nobles, parcs bucòlics i gratacels espectaculars) i segons com, per mal (bona part del contingut del parèntesi anterior l’hem pagat una mica com el seu heroi. Jo havia vist com li consultava alguns dubtes. Era evident ja als meus ulls d’infant el respecte del meu pare cap al germà gran. Ells dos varen compartir moltes vivències, com és el cas d’una estada de DONACIÓ DE SANG CASSÀ DE LA SELVA Dissabte, 19 de desembre de 2009 C A P CASSÀ Donacions: 107 Moltes gràcies a tots els que hi vau col·laborar NÚM. 683 - GENER 2010 Madrid tres anys cadascú a Romanyà de l’Empordà fent d’escolà del seu tio capellà Alejandro Cristià Gruart. Al tio Joan li va tocar la mala sort d’haver d’anar a la guerra, doncs era de la Quinta del Biberó. Més endavant varen engegar un negoci plegats, una Serreria on varen treballar amb el seu pare Josep, amb la seva germana Montserrat i alguns treballadors.Varen treballar molt i molt i amb feina ben feta. Hi havia una altra coincidència i era el fet de viure els dos germans molt a prop, a la mateixa plaça Petita. Això també va contribuir a enfortir més els lligams d’afecte entre ells dos, així com també a, per exemple, col.laborar en l’educació de la meva germana i la meva. Era un moment de més vida compartida al carrer, on jugàvem les criatures sota la mirada atenta dels adults, mentre cadascú treballava en la seva feina. Era una realitat el fet, que ara es torna a valorar, de que com diu una dita africana, per educar, nosaltres). Però hi ha un aspecte de Madrid que he de reconèixer que em captiva especialment i que em cau simpàtic: es tracta del gran nombre de botigues i establiments característics que s’hi conserven i que li donen un caràcter provincià, amable i acollidor que moltes altres grans capitals han perdut a mans de les inefables franquícies. A Madrid encara pots descobrir alguna sombrereria, sentir l’olor del pa acabat de sortir del forn d’una bolleria o encantar-te davant l’aparador d’una entranyable tienda de ultramarinos. Potser és per això (el subconscient té cops amagats) que quan vaig escriure la cançó «La botiguera», dedicada a can Tramuntana, hi vaig posar ritme de xotis. Com a mínim, us he de confessar que no hi sé trobar cap més explicació. Recordo que el resultat de l’invent em va sorprendre fins i tot a mi mateix i no vaig poder evitar de pensar: «Què has fet, Marededéu! Un xotis en català! Quan l’escoltin els de Madrid, et mataran.» Però no. Resulta que un bon dia, en un restaurant de Palamós, vaig tenir ocasió de dedicar-lo a un matrimoni madrileny que havia vingut a passar uns dies a la Costa Brava. Quan vaig acabar de tocar i cantar i es varen diluir els consegüents aplaudiments, es va fer una mena de silenci expectant a l’espera dels efectes de l’experiment. La dona, com quasi sempre, va ser la primera de reaccionar. I dirigintse al seu marit, que encara mantenia l’expressió d’entre sorprès i babau, li va dir: Sabes, Paco...? No me he «enterao» de nada, pero me ha «gustao». I jo vaig pensar: Pues menos mal! Antoni Mas i Bou antonimas@musicat.cat pujar una criatura, fa falta tota una tribu, és a dir, tota una Vila. Era així com els adults ens avisaven si fèiem alguna cosa mal feta o ens donaven consells i exemple perquè volien el nostre bé i de retruc el de tot el poble. Sovint aquests consells eren trets de la saviesa popular rebuda dels seus pares i a vegades en forma de refranys i dites. Som nosaltres els qui podem continuar ara la tasca educativa dels que ens van precedir, una funció que se’ns ha encomanat pel sol fet de ser adults. Posar interès a acompanyar amb el cor i la mirada atenta la crescuda dels tendres i dels joves plançons que seran d’aquí poc, el nostre estimat poble. El meu agraïment al tio Joan, en el record, l’he volgut compartir amb tots vosaltres. Gràcies a ell per tota una vida, gràcies per la seva alegria. M. Dolors Cunillera 9
La nit de Sant Silvestre Per qüestions pràctiques els ciutadans del denominat món occidental ens hem atorgat un calendari diferent d’altres que també funcionen i que ens marca els anys, els mesos i fins i tot els dies de les nostres vides. En els trescents seixanta-cinc dies que cada any conté, si exceptuem els de traspàs, el calendari acostuma a assenyalar en color vermell les diades festives dedicades a algun sant o santa –quasi sempre per devocions misterioses i raons subjectives– i els esdeveniments bèl·lics o polítics que han marcat la marxa de la nostra història. Deixant de banda altres consideracions, cada dia de l’any té els seus sants i santes. En l’antiguitat, al mortal que hagués transcendit al més enllà i pogués merèixer del papat de torn una atenció especial a fi d’ésser elevat als altars, li calia certificar unes virtuts sobrenaturals i una vida santa sense la més petita fissura. Actualment, els darrers papes canonitzen els elegits per asseure’s a la dreta del Senyor en grups de cent, de dos-cents, de tres-cents i fins més i tot. Sembla que la inflació també ha arribat a l’Església catòlica: ja no calen tantes magarrufes per asseure’s a la dreta del tron celestial. Amb el temps, les coses es simplifiquen. Però no pretenia parlar de la santedat com a fenomen religiós, sinó del sant que presideix la darrera jornada de cada període anyal: sant Silvestre. I no és famós per ser el venerable personatge del darrer dia de desembre, sinó de la seva nit, en què els éssers de mig món i de desigual casta ens dediquem a tota una carrera d’excessos. Perquè res té aquest sant d’especial que no tinguin els altres. Sant Silvestre fou un papa que va morir el 31 de desembre de l’any 335. El seu pontificat va durar 21 anys. Va fer construir la primera catedral de Roma, l’anomenada Sant Joan de Letrà. Fou el primer papa que no va morir màrtir i la primera persona canonitzada sense haver patit martiri. Qui li havia de dir al gloriós sant que en el transcórrer dels segles presidiria la nit més truculenta del calendari gregorià? La nit de fi d’any, l’anomenada de Sant Silvestre, tot un formiguer humà es llença als carrers desitjant celebrar amb frenesí no se sap ben bé què. Sembla com si de sobte un ressort màgic, una ordre tan espúria com misteriosa ens empenyés als més grans despropòsits: mengem excessivament, paguem quantitats exorbitants de diners per sopar en restaurants que ofereixen menjars de dubtosa qualitat amb noms pomposos, quasi sempre servits per cambrers ocasionals que ens porten el darrer plat del menú quan alguns comensals, ja impacients, comencen a llençar serpentines i confetis sobre els nostres cranis i fins i tot sobre els nostres aliments. Bevem com cossacs del Volga, cantem, cridem, ballem com posseïts..., i ens vestim amb les nostres millors gales. I, sense saber per què, emergeix de dins nostre aquest nen que portem dins, que mai no ,ens abandona al llarg dels nostres dies sobre la terra i que sempre està disposat a fer alguna entremaliadura. Posa cloenda la nit de Sant Silvestre al nostre passat més immediat? Pretenem oblidar les nostres molèsties? Volem expressar agraïment pel èxits assolits en l’any que desapareix? Anhelem atraure envers nostre el designi dels déus per l’any que està a punt de néixer? Potser una mica de tot això. Cada ésser humà hauria de saber que el desig i la felicitat no poden viure junts i que és massa bonic tot el que veiem a través dels nostres desitjos. La nit de fi d’any és tan sols una quimera, una il·lusió que neix en pensar que els dies que marca el calendari són temps realistes, dates inqüestionables. La vida real, el cicle de la vida, va per altres viaranys. Tot està bé si bé ens sembla... No es conforma qui no vol... Res tinc en contra d’aquestes celebracions. Crec, malgrat tot, que la felicitat està dins de cada un de nosaltres. Hem de buscar-la en aquest lloc tan íntim i intransferible. La resta és pura pantomima. Però, què podem fer? La vida és això. Que Déu reparteixi sort! Això és el que us desitjo per aquest tan incert com tenebrós any 2010 que inicia el seu camí. NÚM. 683 - GENER 2010 José Antonio Pet Posse 5
- Page 41 and 42: S’acosta l’hivern i tothom parl
- Page 43 and 44: Els patges reials, amb els alumnes
- Page 45 and 46: Vam fer cagar el tió, ens va visit
- Page 47 and 48: Participació a la Fira de Santa Te
- Page 49 and 50: Nova junta directiva i celebració
- Page 51 and 52: Nadal: sortides i festes diverses S
- Page 53 and 54: A dalt, preparant la recepció de d
- Page 55 and 56: El 2010 és l'any del centenari de
- Page 57 and 58: Un regal sense data de caducitat Si
- Page 59 and 60: 75 anys dels membres de la lleva de
- Page 61 and 62: ESTADÍSTICA PARROQUIAL DESEMBRE 20
- Page 63 and 64: POLICIA LOCAL ACCIDENTS DESEMBRE 20
- Page 65 and 66: Entrevista de néts a avis (15): Jo
- Page 67 and 68: A les imatges, diversos moments de
- Page 69 and 70: Diferents tipus de cavalls i altres
- Page 71 and 72: El Nadal a la Residència La tranqu
- Page 73 and 74: A la imatge de doble pàgina, la pl
- Page 75 and 76: Mireu amunt, mireu amunt, mireu, bu
- Page 77 and 78: LA QUINA DEL CASSÀ La nau polivale
- Page 79 and 80: CURSES DE SANT SILVESTRE Tres atlet
- Page 81 and 82: Balanç de dos anys de l'Escola-tal
- Page 83 and 84: Després de la votació del 13- D..
- Page 85 and 86: Els dos regidors del PSC, Xavier Ro
- Page 87 and 88: Un càrrec honorífic que posa en d
- Page 89 and 90: CARTA A L'AMIC JOAQUIM TOLOSÀ XIRG
- Page 91: per trobar sortides i solucions. Se
- Page 95 and 96: Un any ple de reptes Aquest any 201
La nit de Sant Silvestre<br />
Per qüestions pràctiques els ciutadans del denominat món occidental ens<br />
hem atorgat un calendari diferent d’altres que també funcionen i que ens<br />
marca els anys, els mesos i fins i tot els dies de les nostres vides. En els trescents<br />
seixanta-cinc dies que cada any conté, si exceptuem els de traspàs, el<br />
calendari acostuma a assenyalar en color vermell les diades festives<br />
dedicades a algun sant o santa –quasi sempre per devocions misterioses i<br />
raons subjectives– i els esdeveniments bèl·lics o polítics que han marcat la<br />
marxa de la nostra història.<br />
Deixant de banda altres consideracions, cada dia de l’any té els seus sants<br />
i santes. En l’antiguitat, al mortal que hagués transcendit al més enllà i pogués<br />
merèixer del papat de torn una atenció especial a fi d’ésser elevat als altars,<br />
li calia certificar unes virtuts sobrenaturals i una vida santa sense la més petita<br />
fissura. Actualment, els darrers papes canonitzen els elegits per asseure’s a<br />
la dreta del Senyor en grups de cent, de dos-cents, de tres-cents i fins més i<br />
tot. Sembla que la inflació també ha arribat a l’Església catòlica: ja no calen<br />
tantes magarrufes per asseure’s a la dreta del tron celestial. Amb el temps, les<br />
coses es simplifiquen.<br />
Però no pretenia parlar de la santedat com a fenomen religiós, sinó del sant<br />
que presideix la darrera jornada de cada període anyal: sant Silvestre. I no és<br />
famós per ser el venerable personatge del darrer dia de desembre, sinó de la<br />
seva nit, en què els éssers de mig món i de desigual casta ens dediquem a<br />
tota una carrera d’excessos. Perquè res té aquest sant d’especial que no<br />
tinguin els altres. Sant Silvestre fou un papa que va morir el 31 de desembre<br />
de l’any 335. El seu pontificat va durar 21 anys. Va fer construir la primera<br />
catedral de Roma, l’anomenada Sant Joan de Letrà. Fou el primer papa que<br />
no va morir màrtir i la primera persona canonitzada sense haver patit martiri.<br />
Qui li havia de dir al gloriós sant que en el transcórrer dels segles presidiria la<br />
nit més truculenta del calendari gregorià?<br />
La nit de fi d’any, l’anomenada de Sant Silvestre, tot un formiguer humà es<br />
llença als carrers desitjant celebrar amb frenesí no se sap ben bé què. Sembla<br />
com si de sobte un ressort màgic, una ordre tan espúria com misteriosa ens<br />
empenyés als més grans despropòsits: mengem excessivament, paguem<br />
quantitats exorbitants de diners per sopar en restaurants que ofereixen menjars<br />
de dubtosa qualitat amb noms pomposos, quasi sempre servits per cambrers<br />
ocasionals que ens porten el darrer plat del menú quan alguns comensals, ja<br />
impacients, comencen a llençar serpentines i confetis sobre els nostres cranis<br />
i fins i tot sobre els nostres aliments. Bevem com cossacs del Volga, cantem,<br />
cridem, ballem com posseïts..., i ens vestim amb les nostres millors gales. I,<br />
sense saber per què, emergeix de dins nostre aquest nen que portem dins,<br />
que mai no ,ens abandona al llarg dels nostres dies sobre la terra i que<br />
sempre està disposat a fer alguna entremaliadura.<br />
Posa cloenda la nit de Sant Silvestre al nostre passat més immediat?<br />
Pretenem oblidar les nostres molèsties? Volem expressar agraïment pel èxits<br />
assolits en l’any que desapareix? Anhelem atraure envers nostre el designi<br />
dels déus per l’any que està a punt de néixer? Potser una mica de tot això.<br />
Cada ésser humà hauria de saber que el desig i la felicitat no poden viure<br />
junts i que és massa bonic tot el que veiem a través dels nostres desitjos.<br />
La nit de fi d’any és tan sols una quimera, una il·lusió que neix en pensar<br />
que els dies que marca el calendari són temps realistes, dates inqüestionables.<br />
La vida real, el cicle de la vida, va per altres viaranys. Tot està bé si bé ens<br />
sembla... No es conforma qui no vol... Res tinc en contra d’aquestes<br />
celebracions. Crec, malgrat tot, que la felicitat està dins de cada un de nosaltres.<br />
Hem de buscar-la en aquest lloc tan íntim i intransferible. La resta és pura<br />
pantomima. Però, què podem fer? La vida és això. Que Déu reparteixi sort!<br />
Això és el que us desitjo per aquest tan incert com tenebrós any 2010 que<br />
inicia el seu camí.<br />
NÚM. 683 - GENER 2010<br />
José Antonio Pet Posse<br />
5
Change language