Baixar - Cassà Digital

A punt de solfa
Quan jo era jovenet estava de moda un xotis que repetia
tres vegades el títol d’aquest escrit i, a continuació, desgranava
un estol d’elogis capitalins que pretenien demostrar que de
Madrid al cielo no hi ha més que un pas (de pardal?). A sobre,
ho feia amb aquell casticismo «xulesc» que als catalans ens
descol.loca de tal manera que ja no sabem si el discurs va de
debò o se’n foten. Tot i que, per escaldats, ens solem decantar
per aquesta segona opció.
Aleshores, per a mi, Madrid era molt lluny (dotze hores
d’insomni per culpa del sacseig del Costa Brava Exprés) i
anar-hi constituïa tota una aventura, que es presentava molt
de tant en tant, quan el meu oncle, en Francesc Mas Ros,
determinava que l’havia d’acompanyar a fer alguna gestió a
la Sociedad General de Autores de España.
Ara, per qüestions de feina, em veig obligat a anar a Madrid
un parell o tres de vegades cada mes. De vegades la
conveniència horària em fa decantar pel vol de Ryanair. Però,
què voleu que us digui...?, sempre que puc m’estimo molt
més viatjar amb l’AVE. Tot i que l’he d’anar a agafar a
Barcelona, esperant (confio que ho veuré) que la línia acabi
connectant Madrid amb Europa passant per Girona i m’ho
posi més fàcil, per a mi el tren és una altra cosa. Potser per la
nostàlgia d’aquelles primeres escapades, potser pel fet de
sentir que toques a terra, potser per la incomoditat dels
aeroports... La qüestió és que viatjant amb tren em sento com
un senyor i viatjant amb avió em sento més aviat desgraciadet.
En qualsevol cas, no cal dir que de la meva joventut ençà
la situació ha variat considerablement. El desplaçament s’ha
escurçat i ha guanyat en comoditat. Però, tot i això, quan
viatjo cap a Madrid continuo tenint la sensació que vaig a un
altre món. Segons com, per bé (hi ha molts edificis nobles,
parcs bucòlics i gratacels espectaculars) i segons com, per
mal (bona part del contingut del parèntesi anterior l’hem pagat
una mica com el seu heroi. Jo havia vist
com li consultava alguns dubtes. Era
evident ja als meus ulls d’infant el respecte
del meu pare cap al germà gran.
Ells dos varen compartir moltes
vivències, com és el cas d’una estada de
DONACIÓ DE SANG
CASSÀ DE LA
SELVA
Dissabte, 19 de desembre
de 2009
C A P CASSÀ
Donacions: 107
Moltes gràcies a tots els
que hi vau col·laborar
NÚM. 683 - GENER 2010
Madrid
tres anys cadascú a Romanyà de
l’Empordà fent d’escolà del seu tio capellà
Alejandro Cristià Gruart.
Al tio Joan li va tocar la mala sort d’haver
d’anar a la guerra, doncs era de la Quinta
del Biberó. Més endavant varen engegar
un negoci plegats, una Serreria on varen
treballar amb el seu pare Josep, amb la
seva germana Montserrat i alguns
treballadors.Varen treballar molt i molt i
amb feina ben feta.
Hi havia una altra coincidència i era el
fet de viure els dos germans molt a prop,
a la mateixa plaça Petita. Això també va
contribuir a enfortir més els lligams
d’afecte entre ells dos, així com també a,
per exemple, col.laborar en l’educació de
la meva germana i la meva. Era un moment
de més vida compartida al carrer, on
jugàvem les criatures sota la mirada
atenta dels adults, mentre cadascú
treballava en la seva feina. Era una realitat
el fet, que ara es torna a valorar, de que
com diu una dita africana, per educar,
nosaltres).
Però hi ha un aspecte de Madrid que he de reconèixer que
em captiva especialment i que em cau simpàtic: es tracta del
gran nombre de botigues i establiments característics que
s’hi conserven i que li donen un caràcter provincià, amable i
acollidor que moltes altres grans capitals han perdut a mans
de les inefables franquícies. A Madrid encara pots descobrir
alguna sombrereria, sentir l’olor del pa acabat de sortir del
forn d’una bolleria o encantar-te davant l’aparador d’una
entranyable tienda de ultramarinos.
Potser és per això (el subconscient té cops amagats) que
quan vaig escriure la cançó «La botiguera», dedicada a can
Tramuntana, hi vaig posar ritme de xotis. Com a mínim, us he
de confessar que no hi sé trobar cap més explicació. Recordo
que el resultat de l’invent em va sorprendre fins i tot a mi
mateix i no vaig poder evitar de pensar: «Què has fet,
Marededéu! Un xotis en català! Quan l’escoltin els de Madrid,
et mataran.»
Però no. Resulta que un bon dia, en un restaurant de
Palamós, vaig tenir ocasió de dedicar-lo a un matrimoni
madrileny que havia vingut a passar uns dies a la Costa Brava.
Quan vaig acabar de tocar i cantar i es varen diluir els
consegüents aplaudiments, es va fer una mena de silenci
expectant a l’espera dels efectes de l’experiment. La dona,
com quasi sempre, va ser la primera de reaccionar. I dirigintse
al seu marit, que encara mantenia l’expressió d’entre
sorprès i babau, li va dir:
Sabes, Paco...? No me he «enterao» de nada, pero me ha
«gustao».
I jo vaig pensar: Pues menos mal!
Antoni Mas i Bou
antonimas@musicat.cat
pujar una criatura, fa falta tota una tribu,
és a dir, tota una Vila.
Era així com els adults ens avisaven si
fèiem alguna cosa mal feta o ens donaven
consells i exemple perquè volien el nostre
bé i de retruc el de tot el poble. Sovint
aquests consells eren trets de la saviesa
popular rebuda dels seus pares i a
vegades en forma de refranys i dites.
Som nosaltres els qui podem continuar
ara la tasca educativa dels que ens van
precedir, una funció que se’ns ha
encomanat pel sol fet de ser adults. Posar
interès a acompanyar amb el cor i la
mirada atenta la crescuda dels tendres i
dels joves plançons que seran d’aquí poc,
el nostre estimat poble.
El meu agraïment al tio Joan, en el
record, l’he volgut compartir amb tots
vosaltres.
Gràcies a ell per tota una vida, gràcies
per la seva alegria.
M. Dolors Cunillera
9