Baixar - Cassà Digital

Després de la votació del 13- D...
“Gràcies per donar-me la possibilitat
d’expressar la meva opinió”: aquestes van
ser les paraules que vaig sentir més d’una
vegada per part d’algunes de les
persones que van venir a votar el passat
13 de desembre.
“Gràcies per venir i per la confiança que
ens fan” els contestava. Crec ens podem
sentir orgullosos encara que només sigui
pel fet d’haver-la pogut dur a terme.
Aquesta consulta, no ho hem d'oblidar
en cap moment, estava organitzada de
manera global per la societat civil. En el
cas del nostre poble, per un grup de
persones representants d’entitats o a títol
personal que de manera completament
voluntària van empènyer perquè a Cassà
també es pogués fer.
Com totes les que es van fer arreu no
comptava amb cap campanya
institucional de suport i, tot i això, va
aconseguir mobilitzar a Catalunya més de
dos-cents mil catalans i al nostre poble
més de dues mil persones.
Matí de desembre; al carrer hi fa fred, molt fred. Peró dintre el
Centre s’hi està d’allò mes bé. Dia de festa grossa per als que
senten, com l’alè del patriotisme els empeny endavant malgrat
tots els obstacles, tot i les les decepcions i desenganys
aplegats.
I ell pensa. Pensa que aquesta tardor s’han acomplert trenta
anys d’aquell fatídic 25 d’octubre en que, vista la vergonyant
claudicació de la seva pàtria, decidí abandonar tota activitat
en la seva defensa. Enrere quedaven esperances, lluites
sordes i desiguals contra l’opressor, riscs assumits sense por,
amb la naturalitat que dóna saber que s’està acomplint un
deure. Sensació de tocar el triomf amb les mans. I, de sobte,
res; a Sau s’ha redactat l’acta de defunció de totes les
esperances, la derrota definitiva dels que, malgrat tot, encara
mantingueren la fe en uns ideals. Els perpetradors de la traïció
obtingueren les trenta monedes promeses i la possibilitat
d’obtenir-ne moltes més a l’esquena dels que havien dipositat
la seva confiança en ells.
La gent ve a votar. Votar!. Paraula màgica per a ell durant
un poc temps. Ho ha fet vàlidament només dues vegades; les
altres, les que ben a contracor, s’ha vist obligat a fingir, no han
servit per a res mes que per donar feina als components de la
mesa electoral. Tanmateix ni cregué en això. Hi cregué
fermament fins que veié el que el poder pot fer: convertir
valents lluitadors en éssers abjectes, embrutar trajectòries
exemplars, fer dubtar dels més nobles ideals, adonar-se que
que l’abominat dictador i els seus coreligionaris no eren pas
gaire pitjor que els que han ocupat el seu lloc de poder: ell
l’obtingué a través de la violència, causant la mort de centenars
de milers. Els d’ara traint als que els havien fet confiança,
matant la fe que dipositaren en ells.
NÚM. 683 - GENER 2010
Va ser un exercici de civisme, de llibertat
i perquè no, també de festa. Només calia
mirar la cara la gent que anava venint per
notar que allò no era només una simple
consulta. També per això ja va valer la
pena.
I ara què? ens podem preguntar.
Haurem aconseguit quelcom amb això?
Es pot sentir desencisada la gent? Penso
que la contesta del que va passar el
diumenge 13 de desembre la podríem
trobar resumida en algunes editorials dels
diaris posteriors, i en el ressò que va tenir
en molts mitjans de comunicació
internacionals.
Aquest és el primer referèndum
d'aquestes característiques celebrat a
Europa i que ha despertat l'interès de
mitjans de comunicació d'arreu del món.
En molts casos, l'existència del conflicte
català no els ve pas de nou, però tan
important és fer-nos sentir a l'Estat com a
fora. Espanya ja sabem que no ens
escolta. Per això és important fer-nos sentir
Il·lusió
a Europa encara que la Unió Europea
només reconeix com a vàlids els resultats
de referèndums d'autodeterminació que
superin el 50% de participació i en què
els partidaris del sí sobrepassin el llistó
del 55%.
En el cas de les consultes del passat
13 D el sí ha estat aclaparador, però la
participació queda lluny del mínim
assenyalat per les institucions
comunitàries. No passa res: l'èxit de les
consultes no es mesura només pel seu
grau de participació, sinó sobretot per la
seva capacitat de centrar el debat polític.
I des d'aquest punt de vista, han triomfat.
El debat sobre el dret a decidir s'ha situat
en el centre de la política catalana, ja sigui
per afirmar-lo o rebutjar-lo.
A tots els que vau venir i ho vau fer
possible, moltes gràcies.
Comissió organitzadora del
referèndum per la independència a
Cassà de la Selva
Cal reconèixer, amb tot, que algú ha de fer-se càrrec deis
afers administratius, de les tasques del dia a dia. I es aquí on
li cal admetre que hi ha també persones íntegres, persones
que han desenvolupat i desenvolupen una tasca callada i
eficient, sense ressò mediàtic però molt valuosa;cap d’ells,
però, apareix ais mitjans de comunicació, reservats
exclusivament ais capdavanters, als que viuen a costa dels
ciutadans, els que es vanten de servir al poble i en realitat en
són els pitjors enemics. Pensa en els més propers i ha
d’admetre que en coneix de digníssims, que no s’han deixat
temptar per l’ambició de poder, que han dut i duen a terme
una labor exemplar. Però ell no els ha votat pas; tot i que ara
li reca no haver-ho fet. L’animadversió per tot aquest món ha
estat massa forta.
Aleshores, que hi fa aquí?
Doncs ha vist una oportunitat de rescabalar el perdut, de
posar en evidència als falsos servents del Poble. Els que
diuen que tot això no servirà de res, que és fins i tot perjudicial
per al País. Perjudicial ho serà per a ells, no hi ha dubte; veure
els que creien ben domesticats i convertits en una massa
amoltonada, obedient i amorfa, prendre una iniciativa prescindint
d’ells no entrava de cap manera en els seus càlculs.
Però sap que la cosa no reeixirà: ells hi abocaran tots els
mitjans en contra, utilitzant, si cal, la força. Tot abans de veure
perillar les seves prebendes, els seus privilegis. I en
l’improbable cas que no fos així, qui pot garantir que els nous
representants d’un País lliure i independent no esdevindran,
al seu torn, uns venuts, uns nous opressors ?
I, malgrat tot, ell ha votat. I en dipositar el seu vot ha sentit
una fiblada d’il·lusió.
C.M.
15