Baixar - Cassà Digital

liars dels cavallers, també s’hi troben,
quasi tant a dintre com a fora, disbarats,
misèries i crueltats. Si és la gran obra de
Déu, devia deixar fer, com dèiem l’altre
dia. Ja que els mitjans i els protagonistes
eren humans, doncs… ja sabem de què
som capaços. Les entitats excelses –un
petit exemple pot ser el Palau de la Música
de l’encomiat oasi català– són tan
admirables i completes que fins i tot tenen
femer.
L’esbós el podria detallar, si fos viu, l’admirable,
reconegut i premiat periodista
italià Indro Montanelli, també historiador.
Durant anys col.laborà a La Vanguardia,
on era d’obligada lectura. No era pas un
autor dels que escriuen tan bé que no
se’ls entén de res, sinó d’aquells que
escriuen d’una manera que els lectors
assaboreixen i assimilen fàcilment les
idees que exposa, com si rellisquessin
cap endins. Deixant a part tot el que
lamentava de la història, era reiteratiu
en defensa de l’Església i dels
eclesiàstics del seu temps. Va discutir
les diverses crítiques a Pius XII, a Pau
VI o Joan Pau II, i trobava sempre
explicacions per a tot. Igualment
passava amb les més diverses
actuacions de la clerecia i els seus
comportaments. Una vegada, el
Corriere della Seraes va posar en una
qüestió moral, i va contradir-lo des
de l’Osservatoreun jesuïta important.
Les disputes públiques varen ser
llargues, fins que es convertiren, de
mutu acord, en privades. D’aleshores
data l’afirmació del gran Montanelli:
«És l’home més savi que he conegut.»
Una vegada mort el religiós, apesarat,
el recordà sempre com un valuós amic.
Doncs bé, quan el nostre lloat
periodista es va morir, a noranta i tants
anys d’edat, va ser enterrat en un
cementiri civil, per decisió pròpia,
sense cap cerimònia, ni la presència
de cap sacerdot, voltat únicament per
la seva família. En vida, devia pensar
que l’Església era altament important
i beneficiosa a aquest món, i que si a
l’altre hi havia alguna cosa..., de cap
manera suposaria un entrebanc que
privés d’entrar-hi a formar-ne part i
poder-ne fruir. No gaire diferents
d’aquestes eren les paraules que el
rector de Cassá deia al meu pare, un
home difícil de convèncer, a qui
recordo entranyablement atent, pocs
moments abans de morir.
L’Església, que comprensiblement
es creu a si mateixa guia de la humanitat,
que, comptant amb Déu, creu
disposar del monopoli de la veritat, ha
prohibit i prohibeix moltes coses en
nom seu, desatenent els criteris mun-
NÚM. 683 - GENER 2010
dans. La llista és llarga, i encara ressonen
les prohibicions de les llibertats
de consciència i d’ensenyança, de la
planificació familiar, de l’anestèsia en els
parts, etc. Persisteixen les de l’eutanàsia,
l’ús del preservatiu i d’altres que en
vindran…, perquè la vida continua i la
ciència avança, mentre que els dits plans
de Déu foren interpretats fa segles.
La reflexió sobre tot això, per un costat,
i la consideració, per l’altre, que l’Església
fou el vehicle transmissor que salvà el
coneixement de l’antiguitat, a través de
les adversitats, de la fosquedat i de la
penúria de l’alta edat mitjana i que, com
els gens d’una vertadera mare, ens
traspassà els tresors de la ciència
clàssica i de les sagrades escriptures –
amb alguna afinitat al procés vocacional
de les «Missions»– que conjuntament
configuren la identitat occidental, també
la dels ateus i la dels anticlericals, fan dir,
a l’autor i professor francès M. Quesnel,
que es poden entendre la desobediència,
els noa una mare, els grans desacords,
i fins i tot les crítiques d’antiquada i
d’equivocada, però no mai menysprearla
ni renegar-ne. A més d’inhumà, se
sap impropi dels animals i no assimilable
als altres regnes de la natura.
La perceptible indefinició d‘aquests
escrits, de íntima implicació, m’aconsella
acabar-los amb aquelles paraules de
Buda: «No feu cas del que us diguin:
Sigueu la pròpia llum de vosaltres
mateixos.»
J. Barceló B.
93