Baixar - Cassà Digital

Un regal sense data de caducitat
Si bé els Reis i els regals ja ens queden un xic lluny –el 7 de
gener giràvem el full del calendari i amb el full un canvi de
ritme, de vida… Un tancar el parèntesi de les festes de
Nadal–, segurament que, als grans, no ens farà cap mal
aquesta història real, i ben alliçonadora.
«Una vegada hi havia dos infants que eren molt amics.
S’ajudaven en tot allò que podien i s’ho passaven la mar de
bé jugant junts amb els seus altres amics.
A un d’ells li agradava molt tocar l’harmònica. Sempre la
tenia a la boca fent sonar les seves cançons preferides. A tot
arreu la portava a la butxaca.
L’altre amic era molt afeccionat a patinar. Cada tarda se la
passava patinant d’un lloc cap a un altre, fent salts i cabrioles.
Les vegades en les que tots dos coincidien amb els patins
i l’harmònica, muntaven veritables espectacles al carrer.
Mentre l’un feia sonar l’harmònica, l’altre patinava seguint el
ritme de la música. Al final la gent s’aturava per a mirar-se’ls i
els aplaudia.
Van arribar les festes de Nadal i els dos amics tenien el
costum de fer-se algun regal. Al que patinava se li acudí
regalar una harmònica nova al seu amic. Va trencar la seva
guardiola, però s’adonà que no disposava de prou diners
per a comprar-li la millor. Per això va decidir vendré els seus
patins. Amb els diners que en va treure, i els que tenia a la
guardiola, va poder comprar la millor harmònica de la botiga.
Quan va arribar el dia dels Reis, es varen trobar els dos
NÚM. 683 - GENER 2010
amics per a intercanviar-se els regals. En obrir-los, van endurse
una gran sorpresa. Tots dos havien fet el mateix, vendre
el que més els agradava per a poder comprar el millor per al
seu amic.
El regal que va rebre el que havia venut els seus patins, va
ser uns patins nous. I el regal que va rebre el que havia
venut la seva harmònica, va ser una harmònica nova. Tots
dos van esclafir a riure junts, perquè havent renunciat a allò
que més els agradava, tots dos hi havien sortit guanyant.»
En el clima de desencís que viu avui gran part de la
humanitat, descobrir guspires motivadores d’esperança
com aquesta, refà l’estat d’ànim del més escèptic. Si posem
els ulls en els poderosos «Herodes» d’aquest món i ens
agenollem davant d’ells per sortir del pou, estem perdent el
temps. Una vegada més cal reafirmar-nos «ingènuament»
que el camí de sortida personal, familiar i social és d’ajupirnos
cap als més petits i indefensos per extreure’n lliçons de
vida. És veritat que són petites guspires lluminoses, però
són capaces d’abrandar un món fratern.
Ja de gran, aquell infant «especial» nascut a Betlem,
sentencià: «Fa més feliç donar que rebre». El nen de
«l’harmònica» i el dels «patins» ens ho confirmen. Els grans
ens ho hem acabat de creure?
Mn. Enric Plantés i Badosa
41