Baixar - Cassà Digital

Apunts de l’últim quadern
Creure o no (i 4)
L’home pensa..., fins al punt que el savi
va dir: «Penso, doncs existeixo.» Cal
fer-ho a cada pas de la vida i és un do
per arribar a entendre les més diverses
qüestions i treure’n judicis ben
personals, admetent que les que es
pensen són aquelles que no se saben.
L’objectiu és l’Església d’avui i,
lògicament, l’Església de sempre, des de
l’exterioritat del simple home del carrer
que, no sabent gaires coses, es posa a
pensar, tal com diem. Consta que al
nostre temps, la sagrada institució té
problemes propis i dificultats externes,
com tantes vegades en la seva història –
sense comparar magnituds–, però ara,
als segles XX i XXI, sota la peculiaritat de
l’extraordinari progrés del món actual en
tots els ordres, amb les conseqüències
d’una vida més fàcil, menys sacrificada i
dolorosa, i de l’home modern, que, vistos
els resultats, confia en ell mateix fins
al convenciment que, capgirant el què
faci falta, té la felicitat a l’abast de la mà.
Cristianisme, islamisme... Però també
materialisme, capitalisme, nacionalisme,
terrorisme, etc, etc. Els sufixos –isme –
ista, que entenem renyits amb la
indiferència, també ho són per naturalesa
amb la poesia. A la divisió, de la qual
provenen literalment els partits, el
partidisme hi suma afany d’adversitat i
falta d’equanimitat. Així com la tradició i
tot allò tradicional, on radiquen els vincles
de la nostra identitat, és respectable, i
fins i tot, a vegades, pot ser envejat, el
tradicionalisme ja no fa tan bona olor.
Si el progrés té un significat sempre
positiu, desitjable i esperançador,
progressisme i progressistes –ho ha dit
ara un sospitós de ser-ho– «són noms
d’origen que van a la deriva, per a la
quantitat d’il.lustres indocumentats que
s’hi apunten cada dia». Acompanyats
dels valors de la llibertat i de la
democràcia, la religiositat i la laïcitat es
poden sustentar perfectament al mateix
nivell, acceptant que és cosa bona que
els estats se situïn en el camp d’aquesta
última, que si, per contra, es converteix
en laïcisme..., malament, sona diferent,
la campana s’ha esquerdat. Apareix
ràpidament l’agressivitat de la inveterada
fòbia a la cristiandat amb aires de
revenja. No cal dir que l’ateu convençut,
amb la seva personal incredulitat, és
igual de respectable que el fidel més
devot; però si se sotmet, com hi ha casos,
a l’ateisme militant i combatiu i es
converteix en catequista del nihilisme, a
qui vol beneficiar ?
És veritat que avui hi ha
enfrontaments, sempre lamentables,
però els temps de les persecucions i els
dels Sants Oficis eren uns altres. Tot plegat
sembla l’atordiment d’un mosquer a
l’entorn d’una sòlida columna que no hi
ha manera que amenaci ruïna.
Originària de principi del segle XVII la
coneguda frase: «Con la Iglesia hemos
topado», amb clara referència a la
ubiquïtat del poder de l’Església a través
del temps, mai, ni tampoc avui, la seva
ironia ha deixat de ser receptiva. A les
nostres terres, tots o gairebé tots som
batejats, ho som els vius i ho foren també
els morts, des de fa segles i més segles.
Sabem, fins i tot, que tots o quasi tots
foren assistits religiosament en el seu
traspàs, i que la immensa majoria de
Gamma
comercial
nosaltres també ho serem, pel capellà de
torn. Els que ho vulguin canviar hi tenen
tot el dret i és ben fàcil. I els motius..., són
igualment fàcils? El projecte del preàmbul
de la Constitució europea, encomanat
a direcció francesa – no cal dir-ho–,
orgullosa de la seva pròpia Il.lustració del
segle XVIII com a exaltació de la raó, de
tanta ressonància històrica, feia expressament
cas omís del fort arrelament cristià
del continent i de l’ampla influència
cristiana en la cultura i l’esperit europeus.
I no es pot ni s’ha d’obviar la infinitat de
campanars que a totes les ciutats i fora
d’elles apunten al cel, sempre visibles
viatjant a través de les nacions, per
muntanyes i valls, terra endins o a la vora
de qualsevol mar. El seu component
humà en motivació i dedicació és incommensurable.
Aquí, el campanar de Cassá,
el tenim i no el considerem. La vila
amb poc més de mil habitants, al segle
del XVII, i ajudats, els autors, pels bous i
mules que hi devia haver, mitjançant
ginys eterns com la palanca i el pla
inclinat, confiant en gruixudes cordes i
les corries corresponents, però sobretot
en l’ingent esforç d’ells mateixos,
aixecaren el gran monument del poble
per antonomàsia. Ho explicaria un impuls
sobrenatural. Les èpiques construccions
de catedrals de Ken Follet queden
petites. Qui sap si algun dia es farà una
enquesta per derruir-lo...
Si es pensa en la història de la mateixa
institució eclesiàstica, la de la cristiandat
que obeeix els papes de Roma, que posseïa
una ostentosa preeminència a l’edat
mitjana i més tard, quan els prelats eren
de la noblesa i els clergues sempre fami-
92 NÚM. 683 - GENER 2010