034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 1 - Grup 62

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 25
no era pas una noia. Perquè les noies només tenen al
cap casar-se, això les obsessiona: imaginar el pretendent
ideal; un cop trobat el xicot, preparar la cerimònia;
després de les noces, arriben fins a abandonar la
casa familiar –sí, fins a aquest punt– per consagrar-se
al matrimoni; al matrimoni, i no pas al marit, perquè
l’home –igual que els mascles– només ha de fer això:
treballar, parlar i trobar-se per fer un te amb menta
amb els seus amics que juguen als daus, al dòmino o
als escacs. Sí, les noies són així, i les meves germanes
no eren alienes a aquest costum.
«La família s’eixampla», exclamava la mare amb
les llàgrimes baixant-li galtes avall, i això volia dir: «La
casa és buida». Tanmateix, ignorava fins a quin punt
tenia raó perquè era lluny de sospitar que la nostra biblioteca,
la «Babel de butxaca», també es buidava perquè
el meu pare, funcionari modest, desafiava el perill
venent alguns volums prohibits per finançar cada festa
de casament.
Ja havia guanyat dos cunyats –Aziz i Rachid–, tres
nebodes i nebots quan, l’agost del 1990, Saddam Hussein
inicià la guerra contra Kuwait.
No només l’expedició fracassà, sinó que les meves
germanes grans es cobriren amb vels negres perquè els
seus marits van sucumbir al combat. Vídues, van tornar
a viure a casa amb els seus bebès. El meu pare vengué
alguns mobles sota pretext de reordenar l’espai.
25