034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 1 - Grup 62
034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 1 - Grup 62
034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 1 - Grup 62
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 1
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 2
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 3<br />
Ulisses from <strong>Bagdad</strong>
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 4
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 5<br />
Eric-Emmanuel Schmitt<br />
Ulisses from <strong>Bagdad</strong><br />
Traducció <strong>de</strong> Glòria Farrés Famadas
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 6<br />
’edició <strong>de</strong> Confessions a la col . lecció «Clàssics <strong>de</strong>l cristianisme»<br />
va rebre el suport <strong>de</strong> la Conferència Episcopal Catalana<br />
i <strong>de</strong>l Departament <strong>de</strong> Cultura <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya<br />
Primera edició: maig <strong>de</strong>l 20<strong>09</strong><br />
Títol original francès: Ulysse from <strong>Bagdad</strong><br />
© 2008 Éditions Albin Michel<br />
© <strong>de</strong> la traducció, 20<strong>09</strong> Glòria Farrés Famadas<br />
Drets exclusius en llengua catalana:<br />
Raval Edicions SLU, Proa<br />
Peu <strong>de</strong> la Creu, 4<br />
08001 Barcelona<br />
www.proa.cat<br />
ISBN: 978-84-8437-585-2<br />
Dipòsit Legal: B-<strong>16</strong>.678-20<strong>09</strong><br />
Fotocomposició: Víctor Igual, SL<br />
Impressió: Limpergraf, SL<br />
La reproducció total o parcial d’aquesta obra<br />
per qualsevol procediment, comprenent-hi<br />
la reprografia i el tractament informàtic,<br />
o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer<br />
i préstec resten rigorosament prohibi<strong>de</strong>s<br />
sense l’autorització escrita <strong>de</strong> l’editor i estaran<br />
sotmeses a les sancions establertes per la llei.
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 7<br />
Només és estranger allò que no és humà.<br />
Jean Giraudoux, Elpènor
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 8
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 9<br />
Em dic Saad Saad, que en àrab significa ‘Esperança Esperança’<br />
i en anglès ‘Trist Trist’. Al llarg <strong>de</strong> les setmanes,<br />
<strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s d’una hora a una altra o fins i tot en<br />
l’explosió d’un segon, la meva veritat llisca <strong>de</strong> l’àrab a<br />
l’anglès. Si em sento optimista, em converteixo en Saad<br />
l’Esperança, i si em sento miserable, en Saad el Trist.<br />
A la rifa <strong>de</strong>l naixement, pots treure números bons<br />
o dolents. Quan aterres a Amèrica, a Europa o al Japó,<br />
toques terra i ja està: neixes una vegada i prou, no cal<br />
tornar a començar. Mentre que quan veus la llum a<br />
l’Àfrica o a l’Orient Mitjà...<br />
Sovint somio que he estat viu abans <strong>de</strong> néixer, somio<br />
que assisteixo als minuts que prece<strong>de</strong>ixen la meva<br />
concepció: aleshores rectifico, condueixo la roda que<br />
remena les cèl.lules, les molècules i els gens i la <strong>de</strong>svio<br />
per modificar-ne els resultats. No per fer-me diferent,<br />
no. Només per sortir a la llum en un altre lloc. Una altra<br />
ciutat, un país diferent. En el mateix ventre, sí, en<br />
les mateixes entranyes d’aquesta mare que adoro, però<br />
ara és un ventre que em <strong>de</strong>ixa en un sòl on puc créixer<br />
i no pas al fons d’un forat <strong>de</strong>l qual, vint anys <strong>de</strong>sprés,<br />
m’hauré d’extirpar.<br />
9
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 10<br />
Em dic Saad Saad, que en àrab significa ‘Esperança<br />
Esperança’ i en anglès ‘Trist Trist’. Hauria volgut quedar-me<br />
en la meva versió àrab, en les promeses ufanoses<br />
que aquest nom dibuixava en el cel; amb l’orgull<br />
com a única saba, hauria <strong>de</strong>sitjat créixer, enlairar-me i<br />
expirar en el lloc on havia aparegut, com un arbre <strong>de</strong>sclòs<br />
enmig <strong>de</strong>ls seus semblants i que, més tard, prodiga<br />
al seu torn rebrots i acompleix així el seu viatge immòbil<br />
en el temps. M’hauria agradat compartir la il.lusió<br />
<strong>de</strong> la gent feliç, creure que ocupen el millor lloc <strong>de</strong>l<br />
món, sense que cap viatge els autoritzi a establir una<br />
comparació; ara bé, aquesta beatitud em va ser arrencada<br />
per la guerra, per la dictadura, pel caos, per milers<br />
<strong>de</strong> sofriments i per massa morts.<br />
Cada vegada que veig George Bush, el presi<strong>de</strong>nt<br />
<strong>de</strong>ls Estats Units, a la televisió m’adono que em manca<br />
aquesta absència <strong>de</strong> dubtes. Bush està orgullós <strong>de</strong> ser<br />
americà, com si fos mèrit seu... No és que hagi nascut a<br />
Amèrica, sinó que l’ha inventada. Amèrica, sí, l’ha fabricada<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la primera caca que va fer a la maternitat,<br />
l’ha anat perfeccionant en els bolquers mentre balbotejava<br />
a la llar d’infants i, finalment, l’ha acabada<br />
amb els llapis <strong>de</strong> colors a les taules <strong>de</strong> primària. És normal<br />
que la dirigeixi, d’adult! No cal parlar-li <strong>de</strong> Cristòfor<br />
Colom: s’irrita. Tampoc no cal dir-li que Amèrica<br />
continuarà <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la seva mort: s’ofèn. Està tan orgullós<br />
<strong>de</strong>l seu naixement que sembla com si l’hi <strong>de</strong>guéssim.<br />
Com si fos fill d’ell mateix i no pas <strong>de</strong>ls seus<br />
pares, s’atribueix el mèrit d’allò que li ha estat donat. És<br />
10
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 11<br />
bella, l’arrogància! És magnífica, l’autosatisfacció obtusa!<br />
És esplèndida aquella vanitat que es creu responsable<br />
d’allò que ha rebut! N’estic gelós. Com envejo qualsevol<br />
home que gau<strong>de</strong>ix <strong>de</strong> la sort <strong>de</strong> viure en un lloc<br />
habitable.<br />
Em dic Saad Saad, que en àrab significa ‘Esperança<br />
Esperança’ i en anglès ‘Trist Trist’. De vega<strong>de</strong>s sóc<br />
Saad l’Esperança, <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s Saad el Trist, fins i tot si,<br />
per a la majoria, no sóc ningú.<br />
Al final d’aquest viatge i a punt <strong>de</strong> començar-ne<br />
un <strong>de</strong> nou, escric aquestes pàgines com una disculpa.<br />
Nascut en un lloc equivocat, vaig voler-ne fugir; tot<br />
reclamant l’estatut <strong>de</strong> refugiat he anat rodant d’i<strong>de</strong>ntitat<br />
en i<strong>de</strong>ntitat: immigrant, mendicant, il.legal, sense<br />
papers, sense drets, sense treball; l’única paraula que<br />
em <strong>de</strong>fineix a partir d’ara és «clan<strong>de</strong>stí». «Paràsit» em<br />
tractaria amb indulgència. «Aprofitat», també. «Estafador»,<br />
encara més. No, «clan<strong>de</strong>stí». No pertanyo a<br />
cap nació, ni al país <strong>de</strong>l qual he fugit ni al país al qual<br />
<strong>de</strong>sitjo arribar, i encara menys al país que travesso.<br />
«Clan<strong>de</strong>stí». Exactament «clan<strong>de</strong>stí». Benvingut enlloc.<br />
Estranger a tot arreu.<br />
Hi ha dies que tinc la impressió <strong>de</strong> ser estranger a<br />
l’espècie humana...<br />
Em dic Saad Saad, però aquest patronímic versemblantment<br />
no el transmetré. Entaforat dins els dos<br />
metres quadrats a què es redueix el meu allotjament<br />
provisional em fa vergonya reproduir-me i, fent-ho,<br />
perpetuar una catàstrofe. Pitjor per al meu pare i la<br />
11
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 12<br />
meva mare, que tant van celebrar la meva arribada a<br />
la Terra: seré el darrer <strong>de</strong>ls Saad. El darrer <strong>de</strong>ls tristos<br />
o el darrer <strong>de</strong>ls que esperaven, ja no hi fa res. El<br />
darrer.<br />
12
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 13<br />
1<br />
Vaig néixer a <strong>Bagdad</strong> el dia en què Saddam Hussein,<br />
furiós perquè havia vist els seus primers cabells blancs,<br />
cridava pel palau amb les venes <strong>de</strong>l coll infla<strong>de</strong>s buscant<br />
el seu perruquer i li exigia que li tapés immediatament<br />
aquells cabells amb un tint greixós d’ala <strong>de</strong><br />
corb. Després d’això, digué a aquell home, a qui li tremolaven<br />
els dits, que a partir d’aquell moment ell era<br />
el responsable <strong>de</strong>l més petit signe d’envelliment: que<br />
tingués els ulls ben oberts! Cal dir, doncs, que vaig néixer<br />
un dia en què l’Iraq va evitar una catàstrofe. Auguri<br />
fatal o propici?<br />
Si explico aquest <strong>de</strong>tall és perquè el perruquer era<br />
parent <strong>de</strong> la meva tia pel matrimoni d’una cosina <strong>de</strong> la<br />
germanastra <strong>de</strong> ma mare. La família, carai... Quan va<br />
venir a casa aquell vespre per celebrar la meva arribada,<br />
el barber no es va po<strong>de</strong>r estar d’explicar l’anècdota<br />
al meu pare, amagat darrere la cortina i <strong>de</strong>lectantse<br />
amb una veu sorda. No va confessar mai, en canvi,<br />
ni aquella nit ni cap altra, on eren aquells pèls <strong>de</strong>generats,<br />
si <strong>de</strong>spuntaven al cap o en alguna altra part <strong>de</strong>l<br />
cos presi<strong>de</strong>ncial, però aquesta omissió orientava la recerca<br />
perquè se sap que, al nostre país, els homes vo-<br />
13
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 14<br />
len semblar virils més temps ennegrint-se els pèls al<br />
voltant <strong>de</strong>l sexe.<br />
En tot cas, els meus pares van tenir dos motius<br />
d’alegria: arribava un fill al món i el tirà envellia.<br />
Vaig ser acollit com una meravella. Era normal:<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> quatre filles, jo era allò que no es gosava esperar.<br />
La tallarina rosa que pernejava entre les meves<br />
cuixes arrencà crits d’èxtasi: el meu aparell genital<br />
lil.liputenc revifà les esperances dinàstiques. Abans que<br />
hagués pronunciat o hagués fet la més petita cosa intel.ligent,<br />
vaig ser venerat; vell només d’algunes hores,<br />
provocava una festa memorable i, l’en<strong>de</strong>mà, unes indigestions<br />
i fins i tot unes ressaques històriques.<br />
Com que en els meus primers anys estava molt<br />
consentit, vaig trigar més temps que els nens <strong>de</strong> la<br />
meva edat a comprendre com vivien –o no vivien– els<br />
meus compatriotes.<br />
Ocupàvem un apartament en un estret immoble<br />
<strong>de</strong> color beix a un tret <strong>de</strong> pedra <strong>de</strong> l’institut on el meu<br />
pare treballava com a bibliotecari. Evi<strong>de</strong>ntment, l’escola<br />
era l’Escola <strong>de</strong>l Baas, la Biblioteca era <strong>de</strong>l Baas, tal<br />
com eren <strong>de</strong>l Baas –nom <strong>de</strong>l partit presi<strong>de</strong>ncial– la ràdio,<br />
la televisió, la piscina, el gimnàs, el cinema, els cafès...<br />
i fins i tot el bor<strong>de</strong>ll, afegia el meu pare.<br />
D’entrada, em semblava que a la vida hi havia tres entitats<br />
majors: la meva família, Déu i el presi<strong>de</strong>nt. Escrivint<br />
aquesta frase m’adono que només l’allunyament<br />
14
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 15<br />
permet, amb temeritat, or<strong>de</strong>nar així els elements, perquè,<br />
en aquella època, aquesta classificació hauria enviat<br />
un iraquià a la presó; hauria valgut més jerarquitzar-ho<br />
així: el presi<strong>de</strong>nt, Déu i la meva família.<br />
Impreses pertot arreu, les fotografies <strong>de</strong>l presi<strong>de</strong>nt<br />
vigilaven la nostra vida quotidiana: els llibres <strong>de</strong> classe<br />
mostraven els seus negatius, les administracions públiques<br />
penjaven la seva imatge, i també els negocis<br />
privats, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls bars fins als restaurants, passant per<br />
les botigues <strong>de</strong> teixits, <strong>de</strong> terrissa i d’alimentació. Per<br />
convicció, prudència o covardia, tothom exhibia una<br />
foto <strong>de</strong>l Guia àrab; més eficaç que qualsevol amulet,<br />
el mínim era una fotografia emmarcada <strong>de</strong> Saddam<br />
Hussein per protegir-se <strong>de</strong> la mala sort –mínim, però<br />
no suficient, perquè els arrestos arbitraris i els empresonaments<br />
inexplicables queien més sovint que<br />
la pluja–. Jo mateix pensava que a través <strong>de</strong> les seves<br />
efígies el presi<strong>de</strong>nt ens observava; no estava només<br />
gravat sobre el cartó, no, era allà, present, entre nosaltres;<br />
els seus ulls impresos dissimulaven una càmera,<br />
les seves orelles <strong>de</strong> paper camuflaven micròfons, Saddam<br />
espiava el que fèiem i dèiem al voltant <strong>de</strong> les<br />
seves reproduccions, Saddam no ignorava res. Com<br />
molts escolars iraquians, atorgava tota mena <strong>de</strong> po<strong>de</strong>rs<br />
a Saddam Hussein. Era lògic: els tenia tots.<br />
De tant en tant, alguns homes <strong>de</strong>sapareixien; fins i<br />
tot si tenien una família, dona, fills i pares, <strong>de</strong> sobte no<br />
donaven cap senyal <strong>de</strong> vida. Aleshores es presentaven<br />
dues solucions: o bé aquests homes s’havien enrolat<br />
15
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> <strong>16</strong><br />
en la resistència contra Saddam Hussein, o bé havien<br />
estat empresonats, torturats i, <strong>de</strong>sprés, morts per resistència<br />
contra Saddam Hussein. Ningú no estudiava<br />
cap <strong>de</strong> les dues hipòtesis perquè hi havia el perill <strong>de</strong><br />
trobar la pista <strong>de</strong> la veritat. Es <strong>de</strong>ixava, doncs, que els<br />
<strong>de</strong>sapareguts <strong>de</strong>sapareguessin, sense saber si s’amagaven<br />
a les muntanyes <strong>de</strong> l’antic Kurdistan o si havien<br />
estat dissolts en àcid.<br />
De petit, ho trobava monstruós, terrorífic i normal.<br />
Segons la lògica d’un esperit jove, jutjava normal<br />
cada fenomen que <strong>de</strong>scobria i em quedava enganxat<br />
als monstres que m’horroritzaven. Seguidor <strong>de</strong>ls contes<br />
cruels, alimentat pel meu pare amb llegen<strong>de</strong>s arcaiques<br />
com el relat <strong>de</strong> Gilgamesh, concebia el <strong>de</strong>stí<br />
com una cosa arbitrària, negra, espantosa; no em representava<br />
l’univers sense Saddam Hussein, sense el seu<br />
absolutisme, els seus capricis, odis, rancors, humors,<br />
la seva intolerància, els seus canvis sobtats: m’apassionava,<br />
l’idolatrava tant com el temia. L’única diferència<br />
entre el món <strong>de</strong> les faules i la realitat era que aquí baix,<br />
fora <strong>de</strong> les pàgines, lluny <strong>de</strong>ls regnes encantats, l’ogre<br />
es <strong>de</strong>ia Saddam Hussein.<br />
Segons el meu parer, Déu era el competidor <strong>de</strong><br />
Saddam Hussein, el seu competidor directe. Tenien<br />
molts punts en comú i no gaires diferències: a ell també<br />
l’havíem <strong>de</strong> témer i <strong>de</strong> respectar; també era ell a qui els<br />
adults dirigien els seus planys discrets i els seus agraïments<br />
sonors; a ell també calia evitar contrariar-lo.<br />
Dubtava i em preguntava: si arribés el cas d’un dile-<br />
<strong>16</strong>
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 17<br />
ma, a qui seguiria, Déu o Saddam Hussein? Tanmateix,<br />
en aquest partit d’influències, Déu no jugava en<br />
igualtat <strong>de</strong> condicions amb Saddam. D’entrada, perquè<br />
ell intervenia poc en la vida quotidiana, sobretot<br />
a <strong>Bagdad</strong>... Després, perquè tardava més temps que<br />
Saddam a venjar-se... i encaixava sense replicar uns<br />
insults que Saddam castigava fins i tot abans <strong>de</strong> ser<br />
proferits. Era aquesta, segons el meu parer, la particularitat<br />
<strong>de</strong> Déu: menys sanguini, flegmàtic, i no gaire<br />
rancuniós. Distret. Oblidadís potser... Proposava una<br />
hipòtesi: si Déu tardava tant a cometre represàlies, era<br />
perquè era bo? No n’estava segur, encara que una gràcia<br />
persistent anava a favor seu. Consi<strong>de</strong>rava Déu amable,<br />
molt més que Saddam. Posseïa també l’avantatge<br />
<strong>de</strong> la vellesa, encara que, en el camp <strong>de</strong> la meva curta<br />
existència, Saddam tingué sempre ocupat el terreny.<br />
I a l’últim, preferia els homes <strong>de</strong> Déu als homes <strong>de</strong><br />
Saddam: els imams barbuts amb les parpelles violetes<br />
que ens ensenyaven a llegir amb l’Alcorà i <strong>de</strong>sprés a<br />
llegir l’Alcorà mostraven una atenció, una dolçor i<br />
una humanitat incomparables amb l’actitud brutal<br />
<strong>de</strong>ls baasistes, funcionaris sospitosos, generals implacables,<br />
jutges ferotges, policies expeditius i soldats<br />
amb el disparador fluix. Sí, sens dubte, Déu sabia envoltar-se<br />
<strong>de</strong> gent millor que Saddam. D’altra banda,<br />
Saddam, ell mateix, semblava respectar Déu. Davant<br />
qui s’inclinava ell?<br />
Lluny <strong>de</strong> Saddam, que m’espantava, i <strong>de</strong> Déu, que<br />
m’intrigava, la meva família em donava la seguretat i<br />
17
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 18<br />
l’aventura; d’una banda, sentia la certesa <strong>de</strong> ser estimat,<br />
i, <strong>de</strong> l’altra, quatre germanes, una mare antiquada<br />
i un pare llunàtic mantenien la meva curiositat a<br />
l’aguait. Casa nostra bullia amb les corredisses, els<br />
riures, les cançons, els falsos complots, els veritables<br />
petons i els crits ofegats per les bromes; teníem tants<br />
pocs diners i mitjans que tot era un problema: els<br />
àpats, les sorti<strong>de</strong>s, els jocs, les invitacions, però trobàvem<br />
gust a afrontar aquests entrebancs, fins i tot a accentuar-ne<br />
la contrarietat perquè, a la manera oriental,<br />
ens encantava complicar allò que, si hagués estat<br />
simple, ens hauria enutjat. Un observador exterior no<br />
hauria dubtat a qualificar d’«histèric» el funcionament<br />
<strong>de</strong> casa <strong>de</strong>ls Saad, però hauria d’haver inclòs la<br />
intensa felicitat procurada per aquesta histèria.<br />
El meu pare contribuïa a enredar aquesta organització<br />
amb la seva manera <strong>de</strong> parlar. Bibliotecari, lector<br />
fi, erudit, somiador, havia tret <strong>de</strong>ls llibres la mania <strong>de</strong><br />
meditar en un llenguatge noble; seguint la manera <strong>de</strong> fer<br />
<strong>de</strong>ls erudits àrabs que es <strong>de</strong>lien per la poesia, preferia<br />
utilitzar una llengua elevada, aquella en la qual la nit<br />
s’anomena «l’abric <strong>de</strong> foscor que s’abat sobre el cosmos»;<br />
el pa, «el casament cruixent <strong>de</strong> la farina amb<br />
l’aigua»; la llet, «la mel <strong>de</strong>ls remugants», i una buina<br />
<strong>de</strong> vaca, «la galeta <strong>de</strong>ls prats». Per tant, anomenava el<br />
seu pare «l’autor <strong>de</strong>ls meus dies», la seva dona i mare<br />
nostra, «la meva font <strong>de</strong> fertilitat», i els seus plançons,<br />
18
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> <strong>19</strong><br />
«la carn <strong>de</strong> la meva carn, la sang <strong>de</strong> la meva sang, la<br />
suor <strong>de</strong>ls estels». Des que tinguérem l’edat <strong>de</strong> bellugar-nos,<br />
les meves germanes i jo ens vam comportar<br />
com vulgars marrecs, mentre el pare <strong>de</strong>scrivia els nostres<br />
actes amb paraules estranyes: ens «sustentàvem»<br />
en comptes <strong>de</strong> menjar; més que orinar, «ruixàvem la<br />
pols <strong>de</strong>ls camins»; quan <strong>de</strong>sapareixíem cap al lavabo,<br />
«responíem a la convocatòria <strong>de</strong> la natura». Ara bé,<br />
aquestes perífrasis ufanoses no aconseguien ser missatges<br />
clars perquè les seves primeres fórmules enrevessa<strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong>ixaven els seus interlocutors bocabadats i,<br />
especialment amb nosaltres, la seva posteritat, el patriarca<br />
Saad, empipat, irat <strong>de</strong> còlera davant tanta incultura,<br />
perdia la paciència i traduïa <strong>de</strong> seguida el seu<br />
pensament en termes més grollers, tot <strong>de</strong>cidint que,<br />
si s’adreçava a uns rucs, els parlaria com a rucs. D’aquesta<br />
manera, passava <strong>de</strong> «No em fa res» a «Se me’n<br />
fot», <strong>de</strong> «Deixa d’entabanar-me, dimoni eixerit» a «No<br />
te’n fumis <strong>de</strong> mi, cretí!». De fet, el meu pare ignorava<br />
les paraules normals; només usava les més extremes,<br />
vivia en els dos pisos més allunyats <strong>de</strong> la llengua, el<br />
noble i el trivial, i saltava <strong>de</strong> l’un a l’altre.<br />
Recordo que un dissabte <strong>de</strong> gener, que ens havíem<br />
aixecat d’hora per anar a casa d’un oncle que vivia<br />
lluny, em va <strong>de</strong>manar mentre s’afaitava:<br />
–Aleshores, fill meu, tremoles com el diví Ulisses<br />
davant l’aurora amb dits <strong>de</strong> rosa, oi?<br />
–Com dius, pare?<br />
–No se’t gela el cul a les cinc <strong>de</strong>l matí?<br />
<strong>19</strong>
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 20<br />
Resultat: adorava la companyia <strong>de</strong>l nostre pare<br />
perquè s’expressava sempre <strong>de</strong> manera imaginativa.<br />
A la meva mare, no tenia la impressió d’obeir-la:<br />
l’estimava tant que estava d’acord amb qualsevol cosa<br />
que ella <strong>de</strong>cidia. Érem una persona amb dos cossos:<br />
els seus propòsits es convertien en els meus <strong>de</strong>sigs, els<br />
seus sospirs podien fer-me vessar llàgrimes, la seva alegria<br />
em provocava l’èxtasi.<br />
Les meves germanes, encara que estaven una mica<br />
sorpreses per aquesta entesa tan especial, la respectaven.<br />
Com que era l’únic noi i com que concebien<br />
també la seva vida futura prop d’un mascle únic, justificaven<br />
pel sexe el meu estatus privilegiat i no em tenien<br />
gelosia, al contrari, rivalitzaven entre elles per<br />
aconseguir ser cadascuna la meva preferida.<br />
Es comprèn, doncs, que vaig créixer al Paradís.<br />
Aquest clos meravellós poblat <strong>de</strong> dones abnega<strong>de</strong>s,<br />
amb un pare divertit, amb un Déu <strong>de</strong> viatge i amb un<br />
dèspota mantingut a una distància respectuosa rere<br />
els murs <strong>de</strong> la nostra llar, protegí la meva felicitat fins<br />
als meus onze anys.<br />
Així com la infància s’emmotlla als mestres absoluts,<br />
l’adolescència els expulsa i els <strong>de</strong>testa. La consciència<br />
política nasqué juntament amb els pèls.<br />
El meu oncle Naguib, el germà <strong>de</strong> la meva mare, fou<br />
arrestat un matí pels homes <strong>de</strong>l presi<strong>de</strong>nt. Empresonat,<br />
torturat una vegada, retornat a la presó, torturat<br />
20
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 21<br />
una segona vegada, <strong>de</strong>ixat al fons d’una cel.la i afamat,<br />
va acabar per ser llançat al carrer cinc setmanes <strong>de</strong>sprés,<br />
feble, malalt, ple <strong>de</strong> sang: una carcassa <strong>de</strong> carn<br />
<strong>de</strong>stinada als gossos afamats. Per sort, una veïna el reconegué,<br />
foragità els animals i ens avisà a temps.<br />
A casa, la meva mare i les meves germanes prodigaren<br />
a Naguib les seves cures afectuoses perquè es guarís,<br />
tot i que ja havia perdut un ull i una orella. Febrós, <strong>de</strong>lirant,<br />
amb ràfegues <strong>de</strong> malsons, Naguib gemegà durant<br />
molts dies abans <strong>de</strong> recuperar l’ús <strong>de</strong> la paraula.<br />
Ens explicà el que li havia passat. El seu relat va ser<br />
succint: els goril.les l’havien insultat, asse<strong>de</strong>gat, privat<br />
<strong>de</strong> menjar, apallissat durant hores sense necessitat<br />
d’exposar-li el que li retreien. «Traïdor!», «Espia», «Porc<br />
a sou d’Amèrica», «Cabró pagat per Israel», aquestes<br />
eren les paraules estranyes que havia mig sentit entre<br />
els cops <strong>de</strong> cinturó, els cops <strong>de</strong> peu i els cops <strong>de</strong> porra<br />
clavetejada. Insults trivials per a nosaltres. Naguib havia<br />
en<strong>de</strong>vinat que el consi<strong>de</strong>raven culpable, però culpable<br />
<strong>de</strong> què? Patia tant que havia suplicat als seus<br />
torturadors que l’orientessin i els havia promès que<br />
confessaria tot seguit el que volguessin, sí, tot, només<br />
per aturar el dolor. En va! Naguib els <strong>de</strong>cebia, aquella<br />
era l’única i<strong>de</strong>a clara que tingué entre els seus dolors:<br />
torturar-lo <strong>de</strong>cebia els seus botxins.<br />
Fou expulsat <strong>de</strong>l calabós sense cap explicació que<br />
acompanyés ni el seu alliberament ni el seu arrest.<br />
21
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 22<br />
Coneixent l’oncle Naguib, brodador <strong>de</strong> sabatilles,<br />
sabíem que cap tret <strong>de</strong> la seva personalitat no donava<br />
peu a la sospita perquè no era ni kurd, ni jueu, ni xiïta,<br />
ni estava relacionat amb Israel, ni enamorat d’Amèrica,<br />
i no tenia lligams amb l’Iran. No era culpable<br />
<strong>de</strong> res. Era només culpable <strong>de</strong> ser sospitós.<br />
En aquell moment ens hi vam convertir tots, en<br />
sospitosos...<br />
D’altra banda, el martiri <strong>de</strong> l’oncle Naguib no pertanyia<br />
a una temptativa <strong>de</strong>liberada, dissenyada i sistemàtica<br />
<strong>de</strong> fer regnar el terror? Davant els ulls <strong>de</strong>l<br />
<strong>de</strong>sconfiat presi<strong>de</strong>nt, tots els iraquians es<strong>de</strong>veníem sospitosos,<br />
sí, tots sospitosos! «Si feu complot contra<br />
Saddam, nosaltres, els homes <strong>de</strong> Saddam, ho sabrem<br />
sempre. No hi fa res que <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s ens equivoquem,<br />
val més matar un innocent que <strong>de</strong>ixar lliure un culpable.<br />
Qui tingui orelles, que hi senti. Només us queda<br />
ajupir-vos en la submissió i el silenci».<br />
Amb onze anys sospesava la injustícia que patia el<br />
meu país, m’hi vaig tornar sensible, i la revolta ocupà<br />
un lloc en el meu pit que s’eixamplava. Aleshores vaig<br />
<strong>de</strong>cidir que jo, a diferència <strong>de</strong>l meu oncle Naguib, donaria<br />
als homes <strong>de</strong>l presi<strong>de</strong>nt raons legítimes per sospitar<br />
<strong>de</strong> mi. Si m’enxampaven un dia, si em rostien<br />
amb fils elèctrics. Si m’enfonsaven el cap dins una banyera<br />
fins a ofegar-me, no em farien aquells suplicis<br />
per res, ja que hauria lluitat activament contra ells.<br />
Un dijous el meu pare passà davant la meva cambra<br />
i em trobà clavant cops <strong>de</strong> puny contra la paret; en<br />
22
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 23<br />
realitat em feia més mal a les articulacions que a les<br />
parets. El meu combat barrejava tots els enemics, però<br />
no podia <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> colpejar.<br />
–Carn <strong>de</strong> la meva carn, sang <strong>de</strong> la meva sang, suor<br />
<strong>de</strong>ls estels, què fas?<br />
–Estic enrabiat.<br />
–Contra qui és aquesta ira?<br />
–Saddam Hussein.<br />
–Mutis! Segueix-me.<br />
M’agafà per la mà i em portà a un petit recambró<br />
<strong>de</strong> sota la casa. Allà vaig <strong>de</strong>scobrir el tresor <strong>de</strong>l meu<br />
pare: els llibres que alguns anys abans li havien <strong>de</strong>manat<br />
que retirés <strong>de</strong> la Biblioteca i que havia conservat,<br />
en comptes d’enviar-los al Ministeri per <strong>de</strong>struir-los,<br />
col.locats enmig <strong>de</strong> lleixes al nostre soterrani, dissimulats<br />
rere velles gandules.<br />
Hi havia molts tipus <strong>de</strong> volums prohibits, els uns<br />
perquè eren kurds, els altres perquè eren permissius<br />
amb els costums, els altres perquè eren cristians; feia<br />
riure que obres que fregaven els extrems –sermons religiosos<br />
o un conte eròtic– franquejaven als ulls <strong>de</strong> la<br />
censura baasista la mateixa línia roja, la <strong>de</strong> la provocació,<br />
<strong>de</strong> manera que el bisbe Bossuet i el marquès <strong>de</strong><br />
Sa<strong>de</strong> eren germans en la infàmia, con<strong>de</strong>mnats a cremar<br />
com a veïns <strong>de</strong> broqueta a l’infern. L’avantatge<br />
d’aquesta caça d’obres feta pel partit era que calia<br />
molt poca cosa perquè una publicació fos proscrita, i<br />
el meu pare havia recuperat una bonica col.lecció en la<br />
qual regnava el bo i millor <strong>de</strong> la literatura europea: as-<br />
23
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 24<br />
sagistes francesos, poetes espanyols, novel.listes russos,<br />
filòsofs alemanys, com també, acaparant dues<br />
lleixes, els relats policíacs d’Agatha Christie, sota el<br />
pretext que, com que l’Iraq havia estat fins no feia gaire<br />
sota domini britànic, calia alliberar-se també <strong>de</strong> la<br />
més cèlebre novel.lista anglesa.<br />
El meu pare, oferint-me l’accés al seu secret, va<br />
acabar o més aviat va començar la meva instrucció.<br />
Orgullós <strong>de</strong>l seu país, enamorat <strong>de</strong> la seva rica història<br />
mil.lenària, parlant <strong>de</strong> Nabucodonosor com si l’hagués<br />
trobat a la vigília, <strong>de</strong>testava el règim actual i,<br />
preservant aquests volums, tenia el sentiment <strong>de</strong> perpetuar,<br />
a <strong>de</strong>spit <strong>de</strong> Saddam Hussein, a qui tractava<br />
d’usurpador, la tradició iraquiana, una civilització erudita<br />
que havia inventat l’escriptura i s’havia mostrat<br />
àvida <strong>de</strong> cultures estrangeres. Anomenava la seva biblioteca<br />
clan<strong>de</strong>stina «la meva Babel <strong>de</strong> butxaca», <strong>de</strong><br />
tant que li semblava reproduir, <strong>de</strong> manera més exigua,<br />
la torre babilònica on abans anaven els encuriosits<br />
<strong>de</strong>l món sencer, pelegrins que parlaven moltes<br />
llengües.<br />
A partir d’aquell dia, vaig agafar el gust per la lectura<br />
o per la llibertat –cosa equivalent– i vaig <strong>de</strong>dicar<br />
la meva adolescència a reparar l’inflament <strong>de</strong> cap i<strong>de</strong>ològic<br />
que ens havien infligit a l’institut, a protegirme’n,<br />
mirant d’aprendre a pensar d’una manera diferent,<br />
per mi mateix.<br />
Les meves germanes es casaren. En aquella època<br />
vaig <strong>de</strong>scobrir que, tot i haver crescut entre dones, jo<br />
24
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 25<br />
no era pas una noia. Perquè les noies només tenen al<br />
cap casar-se, això les obsessiona: imaginar el preten<strong>de</strong>nt<br />
i<strong>de</strong>al; un cop trobat el xicot, preparar la cerimònia;<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> les noces, arriben fins a abandonar la<br />
casa familiar –sí, fins a aquest punt– per consagrar-se<br />
al matrimoni; al matrimoni, i no pas al marit, perquè<br />
l’home –igual que els mascles– només ha <strong>de</strong> fer això:<br />
treballar, parlar i trobar-se per fer un te amb menta<br />
amb els seus amics que juguen als daus, al dòmino o<br />
als escacs. Sí, les noies són així, i les meves germanes<br />
no eren alienes a aquest costum.<br />
«La família s’eixampla», exclamava la mare amb<br />
les llàgrimes baixant-li galtes avall, i això volia dir: «La<br />
casa és buida». Tanmateix, ignorava fins a quin punt<br />
tenia raó perquè era lluny <strong>de</strong> sospitar que la nostra biblioteca,<br />
la «Babel <strong>de</strong> butxaca», també es buidava perquè<br />
el meu pare, funcionari mo<strong>de</strong>st, <strong>de</strong>safiava el perill<br />
venent alguns volums prohibits per finançar cada festa<br />
<strong>de</strong> casament.<br />
Ja havia guanyat dos cunyats –Aziz i Rachid–, tres<br />
nebo<strong>de</strong>s i nebots quan, l’agost <strong>de</strong>l <strong>19</strong>90, Saddam Hussein<br />
inicià la guerra contra Kuwait.<br />
No només l’expedició fracassà, sinó que les meves<br />
germanes grans es cobriren amb vels negres perquè els<br />
seus marits van sucumbir al combat. Vídues, van tornar<br />
a viure a casa amb els seus bebès. El meu pare vengué<br />
alguns mobles sota pretext <strong>de</strong> reor<strong>de</strong>nar l’espai.<br />
25
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 26<br />
Aleshores començà el bloqueig econòmic. Com a<br />
represàlia contra la política agressiva <strong>de</strong> Saddam Hussein<br />
–retret que jo compartia, i com!–, les Nacions<br />
Uni<strong>de</strong>s <strong>de</strong>cidiren embargar l’Iraq.<br />
No sé si els polítics acomodats, panxuts i indignats<br />
que van <strong>de</strong>cretar aquesta sanció van pensar ni per un<br />
instant <strong>de</strong> quina manera nosaltres, els iraquians, ho<br />
podríem suportar; ho dubto, és l’única excusa que hi<br />
trobo. Tenint en compte la <strong>de</strong>rrota <strong>de</strong> Saddam Hussein,<br />
l’embargament només pesaria sobre nosaltres,<br />
la gent <strong>de</strong>l poble. Com que el dinar va perdre més <strong>de</strong><br />
mil vega<strong>de</strong>s el seu valor, anàvem arranjant les nostres<br />
compres amb lligalls <strong>de</strong> bitllets vells amagats en bosses<br />
d’escombraries o en maletes <strong>de</strong> cartó; a més, què<br />
podíem comprar? No hi havia res per vendre. Molts<br />
ciutadans van tornar a viure al camp. Sense el paquet<br />
que distribuïa cada mes el govern –farina, oli <strong>de</strong> cuina,<br />
te i sucre–, ens hauríem mort <strong>de</strong> fam; gràcies al<br />
racionament, ens acontentàvem <strong>de</strong> patir-la. A <strong>Bagdad</strong>,<br />
hi regnava la por, s’amplificava, no només la por<br />
<strong>de</strong> Saddam Hussein, no, la por <strong>de</strong> ser robat a la nit si<br />
posseïes un bé que encara no havia estat intercanviat:<br />
el taxista dormia al seu vehicle, amb una pistola al<br />
costat, rere la porta <strong>de</strong>l seu garatge tancat amb ca<strong>de</strong>nat;<br />
les famílies feien torns <strong>de</strong> guàrdia per evitar que<br />
algú els robés un sac d’arròs o una caixa <strong>de</strong> patates.<br />
Però la por més aguda, la que voltava pel cap <strong>de</strong> cada<br />
persona, era la por <strong>de</strong> posar-se malalt.<br />
És el que passà als nens <strong>de</strong> les meves germanes.<br />
26
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 27<br />
Sota el xoc <strong>de</strong> la <strong>de</strong>saparició <strong>de</strong>ls seus marits, les joves<br />
mares els <strong>de</strong>vien donar una llet en mal estat. Potser<br />
<strong>de</strong>sprenien una tristesa i una angoixa contagioses. Els<br />
seus petits passaven <strong>de</strong> la infecció a la diarrea prolongada.<br />
Cada vegada acompanyava la mare i els nadons al<br />
dispensari. La primera vegada el metge ens va fer una<br />
prescripció que va ser inútil per manca <strong>de</strong>l medicament<br />
a<strong>de</strong>quat. La segona vegada refusà curar la petita,<br />
que, tanmateix, escopia els pulmons davant d’ell, si<br />
no li <strong>de</strong>ixàvem els diners sobre la taula –gràcies a una<br />
joia <strong>de</strong> casament que la meva mare donà en préstec, la<br />
vam salvar–. La tercera vegada ens anuncià que, si no<br />
li portàvem l’or <strong>de</strong>ls emirs en un carretó, seria incapaç<br />
<strong>de</strong> trobar els medicaments necessaris perquè al país<br />
no n’hi havia –la innocent morí–. La quarta vegada el<br />
metge estava sol, recolzat a la finestra, en una cambra<br />
buida; els seus col.legues estrangers havien <strong>de</strong>sertat <strong>de</strong>l<br />
dispensari i les infermeres l’havien abandonat perquè<br />
ja no tenien mitjans per arribar-hi amb cotxe; esperava<br />
un pacient que volia comprar-li l’estetoscopi amb<br />
la finalitat d’alimentar la seva família. El nen també<br />
morí.<br />
En pocs anys la meva germana gran havia perdut<br />
el seu marit a la guerra, i <strong>de</strong>sprés la seva filla i el seu fill<br />
a causa <strong>de</strong> l’embargament. Cansada, amb el rostre enfonsat,<br />
la pell pàl.lida, les mans seques, amb els ulls<br />
apagats, només tenia vint-i-cinc anys; semblava una<br />
vella.<br />
27
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 28<br />
Qualsevol iraquià que va sobreviure a aquest perío<strong>de</strong><br />
–és veritat que, d’entrada, van morir els nadons–<br />
pot assegurar a aquests senyors <strong>de</strong> les Nacions<br />
Uni<strong>de</strong>s que l’embargament és el millor mitjà per castigar<br />
un poble ja <strong>de</strong>sgraciat i reforçar els seus dirigents.<br />
Ciment per al dolor! Formigó per consolidar<br />
les dictadures! Abans <strong>de</strong> l’embargament, a l’Iraq els<br />
drets humans no es respectaven; durant els <strong>de</strong>u anys<br />
d’embargament, no es van respectar més, però, en canvi,<br />
s’hi afegí la impossibilitat d’alimentar-se, la dificultat<br />
<strong>de</strong> ser curat, un increment <strong>de</strong> la poliomielitis,<br />
la multiplicació <strong>de</strong>ls robatoris i el <strong>de</strong>senvolupament<br />
<strong>de</strong> la corrupció. Traient al dèspota el seu po<strong>de</strong>r absolut<br />
i, per tant, la seva plena responsabilitat, l’embargament<br />
disculpava Saddam; si faltava un aliment, era<br />
per culpa <strong>de</strong> l’embargament; si trigava una reparació,<br />
era per culpa <strong>de</strong> l’embargament; si s’interrompien<br />
grans obres públiques, era per culpa <strong>de</strong> l’embargament.<br />
Lluny <strong>de</strong> <strong>de</strong>bilitar el perseguidor, l’embargament<br />
obtenia l’efecte invers: Saddam Hussein tornava a ser<br />
l’home provi<strong>de</strong>ncial, l’únic recurs iraquià contra els<br />
bàrbars hostils. Malgrat això, els hàbils polítics que<br />
van con<strong>de</strong>mnar el nostre poble a patir encara més, envelliran<br />
tranquil.lament als seus països, n’estic segur,<br />
coberts <strong>de</strong> glòria, con<strong>de</strong>corats per les seves accions<br />
humanitàries i gaudint d’un son que no s’entelarà mai<br />
amb el record <strong>de</strong>ls horrors que van provocar i que ignoren.<br />
Durant aquest perío<strong>de</strong> vaig consi<strong>de</strong>rar alguna ve-<br />
28
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 29<br />
gada la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> marxar a Europa o als Estats Units;<br />
hi vaig somiar dolçament, sense <strong>de</strong>sig, per mandra,<br />
com es pensa un problema matemàtic, perquè m’havia<br />
adonat que les famílies que tenien un <strong>de</strong>ls seus<br />
membres fora <strong>de</strong> la frontera encaraven millor la penúria:<br />
dos dòlars arribats en una carta podien corregir<br />
un <strong>de</strong>stí. Vaig explicar-ho al meu pare.<br />
–No creus que me’n sortiria millor?<br />
–Sortir-te, <strong>de</strong> què, fill meu, carn <strong>de</strong> la meva carn,<br />
sang <strong>de</strong> la meva sang, suor <strong>de</strong>ls estels?<br />
–De la meva carrera d’advocat o <strong>de</strong> metge, tant se<br />
val, si emigrés...<br />
–Fill, hi ha dues categories d’emigrants: els que<br />
porten massa maletes i els que van lleugers d’equipatge.<br />
De quina ets tu?<br />
–Mmm...<br />
–Els que porten moltes maletes pensen que <strong>de</strong>splaçant-se<br />
arreglaran les coses; en realitat, per a ells,<br />
les coses no s’arreglaran mai. Per què? Doncs perquè<br />
són ells el problema! El transporten, el problema, fan<br />
que el problema visiti un país, li fan prendre l’aire,<br />
sense resoldre’l ni afrontar-lo. Aquests emigrants es<br />
mouen, però no canvien. És inútil que se n’allunyin,<br />
no el <strong>de</strong>ixen mai; les seves vi<strong>de</strong>s fracassaran allà tan<br />
magistralment com aquí. Són els emigrants dolents,<br />
els que <strong>de</strong>ambulen carregats d’un passat <strong>de</strong> moltes tones,<br />
amb els seus dilemes mig elaborats, els seus <strong>de</strong>fectes<br />
negats i les seves <strong>de</strong>ficiències emmascara<strong>de</strong>s.<br />
–I els altres?<br />
29
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 30<br />
–Viatgen lleugers d’equipatge perquè estan preparats,<br />
són flexibles, adaptables, perfeccionistes. Ells<br />
se sabran aprofitar d’un canvi en el paisatge. Són els<br />
bons emigrants.<br />
–Com se sap si s’és <strong>de</strong>ls bons o <strong>de</strong>ls dolents?<br />
–A la teva edat, a quinze anys, encara és massa<br />
aviat.<br />
No en vaig parlar més i no hi vaig pensar més.<br />
Entre les classes, que eren cada vegada més escasses<br />
–quan els nostres professors encara no havien fugit a<br />
Jordània, estudiàvem sense llibretes ni llapis ajupits al<br />
terra <strong>de</strong> la classe, compartint entre trenta alumnes un<br />
únic manual escolar–, anava a vendre fulles d’encens<br />
a les portes <strong>de</strong>ls ministeris per po<strong>de</strong>r guanyar alguns<br />
dinars i m’apassionava pels problemes <strong>de</strong>l meu país.<br />
Corrien rumors sobre la salut <strong>de</strong> Saddam Hussein.<br />
Un dia algú li havia diagnosticat un càncer; sis<br />
mesos <strong>de</strong>sprés se’l consi<strong>de</strong>rava abatut per un infart;<br />
<strong>de</strong>sprés un virus molt estrany l’havia tornat cec i, a<br />
l’últim, una hemorràgia cerebral l’enclaustrava al llit,<br />
mut, paralitzat. Ara bé, fotografies recents o aparicions<br />
a la televisió <strong>de</strong>smentien aquestes informacions:<br />
prosperava, el Guia <strong>de</strong>l poble, amb pèl negre, unes<br />
abdominals tiba<strong>de</strong>s amb cotilla, engreixat, superb i<br />
<strong>de</strong>sconeixedor <strong>de</strong> la fam. Menyspreant l’evidència,<br />
els convençuts s’hi obstinaven: «No sigueu càndids, el<br />
partit Baas ens presenta un doble, un <strong>de</strong>ls molts dobles<br />
<strong>de</strong>l presi<strong>de</strong>nt». Ara, la tirania no era pas una enganyifa...<br />
Malgrat els <strong>de</strong>smentits, els rumors retor-<br />
30
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 31<br />
naven, propagats amb la velocitat <strong>de</strong> la venda àrab, i<br />
constituïen el nostre oxigen, unes formes fugisseres<br />
però residuals d’esperança, l’esperança d’acabar amb<br />
ell. Els que els inventaven entraven a la resistència, no<br />
en una resistència activa –massa perillosa–, sinó en<br />
una resistència imaginativa; a més, localitzaven els<br />
càncers molt oportunament, <strong>de</strong>ixant anar el tumor<br />
sempre en una zona estratègica <strong>de</strong> Saddam Hussein,<br />
una d’aquelles que <strong>de</strong>sitjaríem veure <strong>de</strong>saparèixer amb<br />
prioritat: al coll, al cervell, però la palma se l’enduia el<br />
còlon.<br />
Si cap malaltia no acabava amb el dictador, murmuraven<br />
alguns, potser els americans que s’armaven<br />
contra ell se’n sortirien.<br />
Fins i tot si els americans no eren una malaltia.<br />
Encara que...<br />
Però no anem tan <strong>de</strong> pressa.<br />
31
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 32
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 33<br />
2<br />
Mentre el seu poble es moria <strong>de</strong> fam, Saddam Hussein<br />
construïa nous palaus.<br />
També li agradava plorar i fumar cigars, sense que<br />
ningú sabés mai si era el fum el que <strong>de</strong>senca<strong>de</strong>nava les<br />
llàgrimes o la irrupció d’un sentiment humà.<br />
–Carn <strong>de</strong> la meva carn, sang <strong>de</strong> la meva sang, suor<br />
<strong>de</strong>ls estels, Saad, fill meu, constato que, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> Nabucodonosor,<br />
el nostre país ha produït molts reis dominadors,<br />
guerrers conqueridors que s’han mostrat<br />
indiferents a les necessitats <strong>de</strong>ls ciutadans; Saladí i<br />
Saddam Hussein vénen a engreixar la llista. Doncs bé,<br />
crec que n’he trobat la raó...<br />
–Sí?<br />
–És per culpa <strong>de</strong> les palmeres.<br />
–De les palmeres?<br />
–De les palmeres. Tots els problemes <strong>de</strong> l’Iraq provenen<br />
<strong>de</strong> les palmeres.<br />
–Ah...<br />
–I encara aniré més lluny: les palmeres són la causa<br />
<strong>de</strong>ls problemes que afecten el món àrab.<br />
–Que te’n fots?<br />
–Pensem en una dificultat política quan, <strong>de</strong> fet, és<br />
33
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 34<br />
hortícola. Si ens costa accedir a la <strong>de</strong>mocràcia és per<br />
culpa <strong>de</strong> les palmeres.<br />
Esperava que el meu pare es <strong>de</strong>cidís a explicar-se;<br />
amb ell la conversa més petita comportava girs i revolts,<br />
calia saber apreciar el suspens.<br />
–No és sorprenent que un <strong>de</strong>ls primers parlaments<br />
<strong>de</strong> la història <strong>de</strong> la humanitat es formés a Islàndia,<br />
prop <strong>de</strong>l pol nord, en una vall rocosa coberta <strong>de</strong><br />
neu i <strong>de</strong> glaç: no hi havia palmeres allà! Te’n recor<strong>de</strong>s?<br />
Era al segle ix.<br />
–Me’n recordo com si fos ahir, pare.<br />
–A les nostres latituds, això, evi<strong>de</strong>ntment, és impossible.<br />
–Per culpa <strong>de</strong> les palmeres!<br />
–Per culpa <strong>de</strong> les palmeres, fill meu, carn <strong>de</strong> la<br />
meva carn, bípe<strong>de</strong> miraculós que <strong>de</strong>sxifra tan bé les<br />
meves paraules. A la nostra terra les palmeres donen<br />
un mal exemple. Com creix la palmera, <strong>de</strong> fet? No<br />
s’enlaira cap al cel si no se li tallen les parts <strong>de</strong> baix;<br />
a aquest preu, salta i regna majestuosa en el cel blau.<br />
Cada sobirà àrab es consi<strong>de</strong>ra una palmera; amb la<br />
finalitat d’enlairar-se i <strong>de</strong>senvolupar-se, s’aïlla <strong>de</strong>l seu<br />
poble, se’n <strong>de</strong>slliga i se n’allunya. La palmera afavoreix<br />
el <strong>de</strong>spotisme.<br />
–D’acord. Aleshores, què fem? Comprem herbici<strong>de</strong>s?<br />
Rigué i ens serví el te.<br />
A la cambra contigua les meves germanes i la meva<br />
mare, sorolloses, apassiona<strong>de</strong>s i impermeables a les<br />
34
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 35<br />
nostres discussions d’homes, preparaven dos nous casaments.<br />
–Nabucodonosor, Saladí, Hussein... ens falten mediocres.<br />
Des <strong>de</strong> l’alba <strong>de</strong> l’Iraq, els nostres dirigents<br />
van practicar el culte a la gran<strong>de</strong>sa.<br />
–Pare, no veig què té Saddam Hussein <strong>de</strong> gran!<br />
–La paranoia. En això ens supera a tots.<br />
De sobte, el meu pare, com si se li hagués encomanat,<br />
inquiet, abaixà el to; <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> fer un cop d’ull<br />
panoràmic a la cambra ombrívola en la qual conversava<br />
sol amb mi, continuà:<br />
–Ningú ja no sap on viu ni on dorm, <strong>de</strong> tant que<br />
tem els atemptats. Uns dobles apareixen en públic.<br />
Abans <strong>de</strong>sencoratjava els rebels amb el terror, ara els<br />
<strong>de</strong>sencoratja dissolent-se en el paisatge.<br />
–Ja ho sé –vaig sospirar, amagant-li que a la universitat<br />
m’havia adherit a un grup <strong>de</strong> resistents clan<strong>de</strong>stins<br />
en el si <strong>de</strong>l qual ambicionàvem matar Saddam<br />
Hussein.<br />
–Després d’haver massacrat els seus enemics, va<br />
assassinar els seus opositors, <strong>de</strong>sprés els seus amics,<br />
<strong>de</strong>sprés els seus col.laboradors; avui dia els qui l’envolten<br />
es redueixen a la seva família propera; espero el<br />
moment en què també els exterminarà.<br />
–És l’ensenyament essencial que Saddam ens haurà<br />
<strong>de</strong>ixat: el pitjor sempre es pot fer millor!<br />
Vam esclafir a riure, perquè es riu molt sota una<br />
dictadura, el riure pertany al material <strong>de</strong> supervivència.<br />
35
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 36<br />
El meu pare continuà, amb el front <strong>de</strong>vastat per<br />
les arrugues:<br />
–Vet aquí el que ha <strong>de</strong>struït en aquest país: la confiança.<br />
Com que no es refia <strong>de</strong> ningú, ha instaurat una<br />
societat que se li assembla, una comunitat en la qual<br />
cadascú té por, en la qual cadascú tem la traïció, en<br />
la qual el ciutadà es vigila controlant els seus veïns,<br />
en la qual el teu pròxim t’és llunyà, un traïdor, un <strong>de</strong>lator,<br />
un enemic en potència. Aquest paranoic ens ha<br />
infectat, l’Iraq s’ha tornat més malalt que ell. Si això<br />
s’aturés, seríem capaços <strong>de</strong> curar-nos?<br />
L’ombra <strong>de</strong> la guerra s’estenia sobre el país.<br />
D’ençà que uns terroristes islàmics havien atacat<br />
els Estats Units i havien <strong>de</strong>struït dues torres amb els<br />
seus tres mil ocupants, nosaltres, amb els ulls girats<br />
cap al cel, comptàvem els dies que faltaven per a l’atac<br />
<strong>de</strong> l’exèrcit americà. En realitat, els iraquians no<br />
teníem cap relació directa amb l’esfondrament <strong>de</strong>ls<br />
gratacels <strong>de</strong> Nova York al setembre <strong>de</strong>l 2001, però pressentíem<br />
que aquell escàndol havia armat el braç <strong>de</strong>l<br />
presi<strong>de</strong>nt Bush i que, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l’Afganistan, el dirigiria<br />
cap a nosaltres.<br />
Al contrari que els meus camara<strong>de</strong>s, jo ho <strong>de</strong>sitjava.<br />
Al contrari que els meus camara<strong>de</strong>s, veia com a<br />
eventuals alliberadors els marines que <strong>de</strong>sembarcarien<br />
al nostre país.<br />
Al contrari que els meus camara<strong>de</strong>s, mai no m’havia<br />
carregat d’odi contra els Estats Units; la biblioteca<br />
36
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 37<br />
paterna, la nostra «Babel <strong>de</strong> butxaca», m’havia contingut<br />
<strong>de</strong> <strong>de</strong>senvolupar aquest <strong>de</strong>fecte.<br />
A les nostres reunions clan<strong>de</strong>stines, en la recambra <strong>de</strong><br />
les Delícies, jo callava; sabia que cap <strong>de</strong>ls estudiants<br />
no em comprendria perquè no havien tingut la sort<br />
<strong>de</strong> beneficiar-se d’altres lectures. Encara que volguessin<br />
suprimir Saddam Hussein, el seu rebuig als Estats<br />
Units formava una part capital <strong>de</strong> la seva cultura política,<br />
la part contestatària.<br />
Perquè el tirà havia <strong>de</strong>splegat una hàbil astúcia:<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la seva arribada al cim, només havia <strong>de</strong>ixat<br />
<strong>de</strong>senvolupar lliurement una i<strong>de</strong>ologia: l’antiamericanisme.<br />
Aquest odi no el reprimia, sinó que l’afavoria,<br />
n’havia abandonat el control; era un os llançat al<br />
poble, el qual podia mossegar-lo <strong>de</strong> gust. De tant en<br />
tant, si això li anava bé per als seus fins, el dictador<br />
persuadia els iraquians que compartia els seus rancors:<br />
primer s’havia servit <strong>de</strong> l’antiamericanisme contra<br />
l’Iran, contra els Emirats Àrabs quan s’havia donat<br />
el cas, contra Israel permanentment; ara que Bush els<br />
amenaçava, a ell i al seu programa nuclear, Saddam<br />
mobilitzava aquesta aversió per confondre les aliances<br />
i legitimar-se una vegada més davant nostre; així,<br />
els seus pitjors adversaris tenien amb ell un enemic<br />
comú.<br />
A la universitat només una persona havia percebut,<br />
o més aviat intuït, rere el meu silenci, la meva po-<br />
37
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 38<br />
sició. Es tractava <strong>de</strong> la Leila. Hauria jurat que adoptava<br />
el meu punt <strong>de</strong> vista.<br />
La Leila em fascinava. Sorgida d’una família que<br />
comptava amb quatre germans grans, era la meva doble,<br />
ja que jo que succeïa quatre germanes. Acostumada<br />
a la companyia <strong>de</strong>ls nois, s’havia introduït amb facilitat<br />
en el nostre grup i, quan ja no assistia a les seves<br />
classes <strong>de</strong> dret, ens venia a trobar al cafè en el qual<br />
consagràvem hores a reconstruir les civilitzacions.<br />
Era una dona que fumava amb voluptat.<br />
Qualsevol que hagi vist la Leila caragolar una cigarreta<br />
amb els dits, olorar-la amb un gest ràpid sota els<br />
narius tremolosos, apropar-hi l’encenedor, amb les nines<br />
brillants, la nuca tensa, el rostre <strong>de</strong>vorat per l’espera<br />
i els llavis inflats que semblen xiuxiuejar: «Ja veuràs,<br />
estimada, quina bona olor que faràs quan cremis»,<br />
sap què és tenir cita amb el plaer. Espurnes. Espetecs.<br />
Fins i tot el paper gemegava <strong>de</strong> joia. De seguida, la Leila<br />
es posava la cigarreta a la boca, aspirava amb la rigorositat<br />
d’un músic, cloïa les parpelles, tirava la nuca<br />
enrere i feia la impressió que la cigarreta la penetrava;<br />
a causa d’una contracció, d’alguns espasmes –el pit<br />
s’enlairava, les espatlles es lliuraven al sofà, els genolls<br />
se separaven–, es notava que el seu cos sencer cridava<br />
el fum, l’acollia, el bevia i consentia que l’envaís.<br />
Quan tornava a obrir els ulls, amb les pestanyes papallonejant<br />
i l’iris imprecís, feia pensar en una favorita<br />
que surt, tremolosa, sorpresa, amb porpra a les galtes,<br />
d’una nit d’amor amb el sultà; s’hauria dit que per un<br />
38
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 39<br />
segon ella temia no haver-se tornat a vestir. Després,<br />
la mà que aguantava la cigarreta passava davant la<br />
boca, els seus llavis atreien l’objecte, l’agafaven, i el<br />
fum li emanava <strong>de</strong> la gola, <strong>de</strong>ls narius, complaent, gemegós,<br />
mandrós, d’un blanc magnífic que contrastava<br />
amb la carn fosca d’on s’escapava.<br />
Durant hores, la Leila inspirava i expirava regularment<br />
com les ones <strong>de</strong> l’oceà sobre la platja; feia l’efecte<br />
que cada pipada li era tan bona com la primera.<br />
De manera intermitent, semblava que <strong>de</strong>scobrís<br />
que nosaltres érem allà; aleshores concentrava en nosaltres<br />
el seu iris dilatat amb la finalitat que ens adonéssim<br />
que, malgrat l’aventura que vivia amb aquella<br />
cigarreta, ens seguia, ens donava suport, li agradava estar<br />
entre nosaltres. Encara que no parlava gaire, escoltava<br />
amb sumptuositat. Tothom esperava l’aprovació<br />
<strong>de</strong>l seu ull embrunit; no hi havia ni un noi que no es<br />
llancés a fer un raonament sense cercar el seu assentiment;<br />
si <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s improvisàvem discursos molt vius,<br />
era per enlluernar-la: el seu silenci es percebia amb<br />
més intel.ligència que les nostres paraules.<br />
Teníem necessitat d’ella, necessitat que fos allà<br />
entre nosaltres, essencial i petita, com el pinyol d’un<br />
fruit.<br />
Ja ho <strong>de</strong>veu haver en<strong>de</strong>vinat: tots estàvem una mica<br />
enamorats d’ella; jo ho estava molt.<br />
Per por que em refusés, no <strong>de</strong>clarava la meva adoració,<br />
en tenia prou amb mira<strong>de</strong>s ar<strong>de</strong>nts, amb carícies<br />
prolonga<strong>de</strong>s a les mans. Sovint llançava un gran<br />
39
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 40<br />
sospir mirant-la fixament; amb una brillantor que sorgia<br />
<strong>de</strong> les seves pupil.les, sentia que rebia el meu missatge.<br />
Un camarada no compartí la meva discreció.<br />
Va ser ella qui m’ho féu saber un vespre que l’acompanyava<br />
fins al cap <strong>de</strong>l seu carrer; em va <strong>de</strong>ixar anar la<br />
informació per boca seva, com una notícia banal.<br />
–Bashir m’ha <strong>de</strong>manat que em casi amb ell.<br />
Em vaig quedar plantat a la calçada i, <strong>de</strong>sprés, vaig<br />
cridar:<br />
–Quan?<br />
Va arronsar les espatlles sorpresa per la meva reacció,<br />
pensava.<br />
–Divendres passat a dos quarts <strong>de</strong> dotze <strong>de</strong>l matí.<br />
Tret que no fos a dos quarts <strong>de</strong> dotze tocats o fins i tot<br />
a dos quarts <strong>de</strong> dotze ben tocats... Potser gairebé eren<br />
tres quarts... Vols que li <strong>de</strong>mani que m’ho digui amb<br />
exactitud?<br />
Vaig abaixar el cap, confús.<br />
–Per què m’ho dius, això?<br />
–Tens raó –va contestar ella–, per què?<br />
Em va somriure. Em vaig girar i vaig afegir, amb el<br />
mentó tremolant:<br />
–Què faràs?<br />
–Segons tu, què hauria <strong>de</strong> fer?<br />
Jo bullia. A cada una <strong>de</strong> les meves qüestions, ella<br />
n’oposava una <strong>de</strong> nova, <strong>de</strong>sitjant que em <strong>de</strong>latés. Era<br />
massa subtil davant un noi enamorat. Gairebé cruel.<br />
–Estàs impacient per casar-te, Leila?<br />
40
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 41<br />
–Per què? Tens una solució?<br />
Començava a intuir la seva estratègia, però no<br />
aconseguia convèncer-me que em donava la mà; em<br />
culpava <strong>de</strong> fer-me il.lusions.<br />
–Quan li donaràs la resposta?<br />
–Sens dubte, un divendres al matí a dos quarts <strong>de</strong><br />
dotze. És un horari perfecte per a aquesta mena d’es<strong>de</strong>veniments,<br />
oi?<br />
Jo feia veure que estava absort en la contemplació<br />
d’un núvol sobre un gran retrat <strong>de</strong> Saddam Hussein<br />
en el qual s’havien col.locat tres ocells negres.<br />
–I quina serà la teva resposta?<br />
–Això <strong>de</strong>pèn, Saad.<br />
–De què?<br />
–De la meva reflexió. I <strong>de</strong>ls elements que m’hauran<br />
ajudat a <strong>de</strong>cidir.<br />
–Ah sí?<br />
–Sí. Depèn <strong>de</strong> tu, per exemple.<br />
–De mi?<br />
–De tu. Què en penses?<br />
–De Bashir? És un estúpid!<br />
Ella va somriure, feliç.<br />
–Bashir, un <strong>de</strong>ls teus millors amics, és un estúpid?<br />
–Un estúpid total!<br />
–Des <strong>de</strong> quan?<br />
–Des <strong>de</strong> divendres passat a dos quarts <strong>de</strong> dotze o a<br />
dos quarts <strong>de</strong> dotze tocats, o ben tocats... les fonts divergeixen.<br />
Ella va riure amb franquesa. Ho va apreciar. Mai<br />
41
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 42<br />
no havia anat tan lluny en la confessió <strong>de</strong>ls meus sentiments.<br />
Jo insistia a la meva manera:<br />
–Quin galtes, aquest Bashir! El molt astut <strong>de</strong>clarà<br />
el seu dolç enamorament a la nostra esquena i no ens<br />
va prevenir.<br />
–Per què? Us hauria hagut d’enviar una targeta<br />
d’invitació?<br />
–Ell sap que molts <strong>de</strong> nosaltres... estan...<br />
–Estan?<br />
–Com ell... enamorats <strong>de</strong> tu. –Es va esgarrifar.–<br />
No és lleial –vaig insistir–. Ens ha agafat avantatge a<br />
nosaltres.<br />
–A nosaltres?<br />
–A nosaltres.<br />
Tenia tanta calor que estava a punt <strong>de</strong> <strong>de</strong>smaiarme.<br />
Encara que hagués sabut què havia <strong>de</strong> dir, n’era<br />
incapaç. No hi podia fer més. No em sortia.<br />
Ella s’esperava; <strong>de</strong>sprés suposà que no aconseguiria<br />
vèncer la meva reserva.<br />
–I tu, Saad, què és el que caldria perquè tinguessis<br />
el coratge <strong>de</strong> confiar el teu amor a una dona?<br />
–Una guerra!<br />
Havia dit allò cridant, sense reflexionar.<br />
Va tirar el coll enrere, relaxada, aspirant l’aire<br />
<strong>de</strong>l cel.<br />
–Perfecte, la guerra no trigarà a arribar. Bona nit,<br />
Saad.<br />
–Bona nit, Leila.<br />
Aquella nit no vaig aconseguir dormir; ella tam-<br />
42
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 43<br />
poc, com m’ho van provar l’en<strong>de</strong>mà les seves parpelles<br />
<strong>de</strong> color malva.<br />
Després, no xerràrem més que en els mesos prece<strong>de</strong>nts;<br />
en canvi, hi havia <strong>de</strong>s d’aquell moment entre<br />
nosaltres un secret que tornava el silenci ple <strong>de</strong> <strong>de</strong>sigs,<br />
amarat <strong>de</strong> futur, tens com la corda <strong>de</strong> la ballesta abans<br />
que surti la fletxa; compartíem el més prometedor <strong>de</strong>ls<br />
silencis.<br />
A través <strong>de</strong> la veu <strong>de</strong>l seu presi<strong>de</strong>nt Bush, els Estats<br />
Units es mostraven amenaçadors. Fins i tot Saddam<br />
Hussein s’havia adonat <strong>de</strong>l perill, perquè, per evitar –o<br />
diferir– l’enfrontament, havia <strong>de</strong>ixat entrar al nostre<br />
territori experts <strong>de</strong> les Nacions Uni<strong>de</strong>s que se suposava<br />
que verificarien que l’Iraq no posseïa armes nuclears.<br />
Quan van acabar les seves inspeccions, redactaren<br />
un informe. Bush no es cregué les conclusions negatives.<br />
Nosaltres, tampoc. Estàvem convençuts que Saddam<br />
posseïa l’arma suprema; si no, <strong>de</strong> què hauria<br />
servit que patíssim tant? L’única justificació davant<br />
aquell fort po<strong>de</strong>r que ens afeixugava, que havia exterminat<br />
una part <strong>de</strong> la població, era que fos fort, justament<br />
el més fort. Entre nosaltres intercanviàvem signes<br />
d’entesa: i tant que Saddam posseeix la bomba, millor<br />
si la sap dissimular!<br />
Perquè, fora d’un grapat <strong>de</strong> pacifistes i d’algunes<br />
mares que temien pels seus fills, tothom <strong>de</strong>sitjava la<br />
guerra.<br />
Després <strong>de</strong> <strong>de</strong>u anys d’embargament, la <strong>Bagdad</strong><br />
<strong>de</strong>ls meus vint anys ja no s’assemblava a la <strong>Bagdad</strong> <strong>de</strong><br />
43
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 44<br />
la meva infància. Tot i que hi havia sempre grans<br />
avingu<strong>de</strong>s, restaven <strong>de</strong>sertes; <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s hi circulaven<br />
vells taxis amb el sostre ple <strong>de</strong> maletes i bosses que<br />
portaven <strong>de</strong> Jordània els aliments que no trobaven<br />
aquí; fora d’algunes ruïnes, els rars cotxes dignes<br />
d’aquest nom que s’aventuraven per la ciutat, blindats,<br />
intocables, pertanyien als jerarques <strong>de</strong>l règim. Els<br />
hospitals, antic orgull <strong>de</strong> l’Iraq, feien pensar en bergantins<br />
encallats, ascensors rovellats, material usat, sales<br />
brutes, farmàcies bui<strong>de</strong>s i personal fantasma. Pertot<br />
arreu es feia difícil treballar perquè no només la<br />
llum es tallava vuit hores al dia, sinó que la <strong>de</strong>valuació<br />
<strong>de</strong> la moneda havia rebaixat els salaris fins a tornarlos<br />
insignificants. En un revolt <strong>de</strong>l carrer, sorpreníem<br />
els nostres professors universitaris ocupats a vendre<br />
soda o paquets <strong>de</strong> galetes. Els nostres pares havien venut<br />
<strong>de</strong> saldo tot allò que posseïen <strong>de</strong> preciós, joies,<br />
pintures, quincalla, llibres; <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>ls mobles <strong>de</strong>l<br />
saló, alguns la prenien amb l’aigüera, amb les finestres,<br />
amb les portes, i les malvenien; vivíem en cases<br />
fre<strong>de</strong>s, fosques i nues. La meva mare no utilitzava mai<br />
l’aigua <strong>de</strong> l’aixeta, que estava en mal estat per unes canalitzacions<br />
velles, sense filtrar-la abans i fer-la bullir;<br />
d’altra banda, no li calia gaire temps per cuinar, a causa<br />
<strong>de</strong> la manca d’aliments; en canvi, ella i les meves<br />
germanes es passaven el dia manipulant un rave, una<br />
amanida lleugera o una cuixa petita que dèiem «<strong>de</strong><br />
be», sense tenir la certesa que no fos <strong>de</strong> gat o <strong>de</strong> gos.<br />
Per culpa <strong>de</strong> la caça <strong>de</strong> rates o d’animals domèstics,<br />
44
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 45<br />
travessar el nostre barri era un repte per al nas, perquè<br />
cada racó era ple <strong>de</strong> cadàvers buidats, carcasses abandona<strong>de</strong>s<br />
a la putrefacció, carronyes que afegien el seu<br />
punt <strong>de</strong> <strong>de</strong>scomposició a l’olor vaga, general, <strong>de</strong>l clavegueram<br />
saturat i <strong>de</strong> les plantes <strong>de</strong>puradores obsoletes.<br />
«Que els americans <strong>de</strong>ixin caure bombes! Això ja<br />
no pot ser pitjor, no hi tenim res més a perdre!», remugava<br />
la gent. Tant si eren partidaris <strong>de</strong> Saddam<br />
com opositors, tant si l’Iraq acabava vencedor com<br />
vençut, unànimement es pensava que només la guerra<br />
posaria fi a l’embargament.<br />
Més enllà, les opinions divergien.<br />
Com podia ser d’una altra manera? Érem diferents.<br />
Encara més greu: cadascú <strong>de</strong> nosaltres portava<br />
dins seu molts éssers diferents.<br />
Qui era jo mateix? Un iraquià? Un àrab? Un musulmà?<br />
Un <strong>de</strong>mòcrata? Un fill? Un futur pare? Un apassionat<br />
<strong>de</strong> la justícia i <strong>de</strong> la llibertat? Un autònom? Un<br />
enamorat? Tot això junt, tanmateix, no es conjuminava<br />
bé. Un home pot emetre molts sons segons <strong>de</strong>ixi<br />
parlar una veu o una altra dins d’ell. Quina <strong>de</strong>via privilegiar?<br />
Si d’entrada em consi<strong>de</strong>rava un iraquià, aleshores<br />
havia <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensar-me contra l’invasor americà i tornar-me<br />
solidari amb Saddam. Si em veia com un<br />
<strong>de</strong>mòcrata, havia d’aliar-me amb els ianquis i en<strong>de</strong>rrocar<br />
el tirà. Si em situava en el lloc d’un musulmà, no suportava<br />
ni els mots, ni l’estil, ni la croada <strong>de</strong>l cristià<br />
45
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 46<br />
Bush contra l’islam. Si afavoria les meves i<strong>de</strong>es <strong>de</strong> justícia<br />
i <strong>de</strong> llibertat, aleshores, en canvi, havia d’abraçar<br />
Bush per estrangular millor Saddam el sàtrapa. Tanmateix,<br />
l’àrab que hi havia en mi no em <strong>de</strong>ia potser que<br />
no havia <strong>de</strong> refiar-me <strong>de</strong> l’occi<strong>de</strong>ntal sense escrúpols<br />
que cobejava la meva terra o el suc negre <strong>de</strong> la meva terra,<br />
el petroli, i en particular d’aquest occi<strong>de</strong>ntal, l’americà<br />
que <strong>de</strong>fensava incondicionalment Israel, fins i tot<br />
quan Israel violava els seus compromisos amb els àrabs<br />
<strong>de</strong> Palestina? Quan m’expressava així, era, doncs, una<br />
orquestra per a mi mateix, però una orquestra amb uns<br />
timbres i uns instruments dissonants, un guirigall.<br />
En realitat, en un moment precís, davant un interlocutor<br />
concret, sabia acontentar-me amb un solo: només<br />
ressonava un únic Saad en mi, em simplificava i<br />
privilegiava, per exemple, el Saad <strong>de</strong>mòcrata... Tanmateix,<br />
si algú hagués enregistrat durant tot un dia els<br />
meus solos successius i els hagués passat simultàniament,<br />
hauria sentit un altre cop el caos, una simfonia<br />
dissonant, el xivarri <strong>de</strong>gut al xoc <strong>de</strong> les meves i<strong>de</strong>ntitats.<br />
Confiava els meus conflictes al pare.<br />
–Pare, abans em retreia que canviava sovint d’i<strong>de</strong>es;<br />
avui m’adono que és inevitable.<br />
–Tens raó, fill meu. El més difícil en una discussió<br />
no és <strong>de</strong>fensar una opinió, sinó tenir-ne una.<br />
–I una <strong>de</strong> sola!<br />
–Sí, perquè hi ha moltes persones en nosaltres.<br />
Només un imbècil creu que és l’únic ocupant <strong>de</strong> casa<br />
seva.<br />
46
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> <strong>47</strong><br />
–Com s’ho fa?<br />
–Ha emmordassat moltes parts d’ell i les ha tanca<strong>de</strong>s<br />
a l’armari. De cop, perora clarament, amb una<br />
veu singular.<br />
–És envejable, oi?<br />
–Sempre és envejable ser un cretí.<br />
El meu pare insistí perquè em servís el te. Tenia<br />
feina per recobrar la meva calma. I afegí:<br />
–Sí, fill, <strong>de</strong>sitjaríem <strong>de</strong>clamar un discurs simple,<br />
ferm, <strong>de</strong>finitiu, que ens persuadís que servim la veritat<br />
a llesques. Ara bé, com més progressem en intel.ligència,<br />
més per<strong>de</strong>m aquesta ambició; se’ns revelen les<br />
complexitats i n’assumim le tensions.<br />
–M’agradaria no contradir-me.<br />
–És per això, tanmateix, que reconeixem el cretí,<br />
perquè no es contradiu mai. Per què tractem <strong>de</strong> tocats<br />
<strong>de</strong> l’ala els imbècils? Perquè només toquen un so.<br />
–Sí, però jo no sóc ni un bon tocat <strong>de</strong> l’ala. Simplement<br />
no hi toco gaire.<br />
–Fill meu, és quan no s’hi toca gaire que surt el so<br />
just, perquè aleshores brollen tots els sons alhora.<br />
Al Cafè <strong>de</strong> les Delícies, on els estudiants s’enfrontaven<br />
sense matisos, el rebombori arribava al màxim<br />
<strong>de</strong> volum, i feia la impressió que el país anava a entrar<br />
en una guerra civil abans que arribés el primer míssil<br />
americà, tan oposa<strong>de</strong>s eren les passions que conduïen<br />
cada discussió fins al límit <strong>de</strong> l’enfrontament físic. Els<br />
sunnites s’aferraven a la línia <strong>de</strong> Saddam Hussein per<br />
por <strong>de</strong> perdre la seva influència, i consi<strong>de</strong>raven xiïtes<br />
<strong>47</strong>
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 48<br />
aquells que es mostraven més reservats; alguns, tanmateix,<br />
refusaven <strong>de</strong> caure en l’extremisme que anunciaven<br />
els violents islamistes, mentre que uns quants iraquians<br />
temeraris, partidaris notables <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mocràcia i<br />
<strong>de</strong>l pluralisme, s’indignaven en nom <strong>de</strong>ls absents, els<br />
kurds, els cristians o els jueus, tot <strong>de</strong>nunciant en nom<br />
seu allò que aguantaven els kurds –els qui havien sobreviscut<br />
a les massacres–, els cristians –els qui no havien<br />
marxat– o els jueus iraquians –en quedava algun?<br />
Bé perquè m’enfonsava en les meves contradiccions,<br />
bé per apropar-me a la dona que estimava,<br />
m’havia unit al silenci <strong>de</strong> la Leila. Si parlàvem, era fora<br />
<strong>de</strong>l cafè, mentre l’acompanyava, i rarament <strong>de</strong> política.<br />
Després que m’hagués confessat que el seu pare havia<br />
estat torturat i empresonat molts anys per una simple<br />
homonímia –portava el patronímic d’una gran<br />
família xiïta enemiga <strong>de</strong> Saddam Hussein–, havia tancat<br />
la porta a aquest tema. En canvi, no tenia aturador<br />
quan xerrava sobre el seu amor per la llengua anglesa,<br />
que parlava a la perfecció. Vam <strong>de</strong>scobrir que teníem<br />
una <strong>de</strong>bilitat comuna per Agatha Christie.<br />
–Res no em tranquil.litza tant com la lectura d’una<br />
<strong>de</strong> les seves novel.les –em confessà–. És tranquil.litzant.<br />
–Tranquil.litzant? Tanmateix, els diaris l’anomenaven<br />
«la reina <strong>de</strong>l crim»!<br />
–Què hi ha <strong>de</strong> més tranquil.litzant que un món on<br />
només hi ha crims domèstics, refinats, artísticament<br />
posats en escena, executats per criminals intel.ligents<br />
48
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 49<br />
que utilitzen metzines sofistica<strong>de</strong>s? Per a nosaltres,<br />
aquí, que vivim en un univers <strong>de</strong> salvatges en el qual<br />
domina la força, és <strong>de</strong>liciós, d’un exotisme encantador.<br />
–Tens raó. A més, les seves intrigues tenen un inici<br />
i un final, cada problema troba la seva resolució: la<br />
pau retorna <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l’elucidació <strong>de</strong>l crim.<br />
–És això! Unes ones momentànies sobre una aigua<br />
en calma... Quin paradís! M’agradaria viure a<br />
Anglaterra. Quan em jubili, em convertiré en una<br />
vella dama encantadora que resoldrà enigmes criminals<br />
mentre faig un pastís <strong>de</strong> poma i tallo els meus<br />
geranis.<br />
Aquell dia <strong>de</strong> març <strong>de</strong>l 2003 en què els americans iniciaren<br />
la guerra contra l’Iraq, vaig ser, sens dubte, l’home<br />
més feliç <strong>de</strong> la terra perquè l’enamorat va prevaler<br />
sense cap fissura. Operà una matança sobre els altres<br />
personatges que havien <strong>de</strong> reaccionar en mi: es carregà<br />
l’iraquià, l’àrab i el musulmà. Durant algunes hores,<br />
pensava només en el senyal que Bush m’havia donat:<br />
era el dia <strong>de</strong> les <strong>de</strong>claracions, <strong>de</strong> guerra o d’amor!<br />
Quan vaig veure que la Leila no havia vingut a la<br />
universitat, vaig córrer a casa seva. De seguida que<br />
vaig xiular dues vega<strong>de</strong>s a sota casa seva, aparegué a la<br />
finestra <strong>de</strong>l tercer pis, pentinada, maquillada, amb els<br />
ulls humits.<br />
–Véns? –vaig cridar–. He <strong>de</strong> parlar amb tu.<br />
Tan bon punt va arribar a sota l’escala, la vaig pren-<br />
49
<strong>034</strong>-<strong>Ulises</strong> <strong>de</strong> <strong>Bagdad</strong> <strong>16</strong>/4/<strong>09</strong> <strong>19</strong>:<strong>47</strong> <strong>Página</strong> 50<br />
dre entre els meus braços, la vaig empènyer contra la<br />
paret <strong>de</strong> l’entrada i vaig mirar fixament aquell rostre<br />
perfecte, els llavis perfilats, les <strong>de</strong>nts petites.<br />
–Leila, t’estimo.<br />
–Jo també.<br />
–Em vull casar amb tu.<br />
–Per fi...<br />
La vaig besar. Les nostres boques es van fondre.<br />
–Leila, t’estimo.<br />
–Ja m’ho has dit.<br />
–És tan fàcil ara.<br />
–En el fons, et calia justament una guerra.<br />
–Leila, t’estimo.<br />
–Repeteix-m’ho fins a la nit <strong>de</strong>ls temps.<br />
Al vespre, <strong>de</strong> retorn a casa, se’m <strong>de</strong>via dibuixar als<br />
trets una felicitat in<strong>de</strong>cent. Les meves germanes i la<br />
meva mare, espanta<strong>de</strong>s per aquell conflicte capaç <strong>de</strong><br />
privar-les <strong>de</strong>ls seus homes, cregueren que l’embriagament<br />
<strong>de</strong>l combat m’havia contaminat i em miraren<br />
<strong>de</strong> dalt a baix, hostils. El meu pare fou el més ràpid<br />
d’interrogar-me.<br />
–Saad, carn <strong>de</strong> la meva carn, sang <strong>de</strong> la meva sang,<br />
es diria que véns <strong>de</strong> la Meca.<br />
–Pare, estic enamorat.<br />
Va esclatar a riure i va cridar les dones per anunciar-los,<br />
rient:<br />
–En Saad està enamorat.<br />
–Qui és? La coneixem? –van <strong>de</strong>manar, alegres, les<br />
meves germanes.<br />
50