034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 1 - Grup 62

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 1

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 2

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 3
Ulisses from Bagdad

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 4

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 5
Eric-Emmanuel Schmitt
Ulisses from Bagdad
Traducció de Glòria Farrés Famadas

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 6
’edició de Confessions a la col . lecció «Clàssics del cristianisme»
va rebre el suport de la Conferència Episcopal Catalana
i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Primera edició: maig del 2009
Títol original francès: Ulysse from Bagdad
© 2008 Éditions Albin Michel
© de la traducció, 2009 Glòria Farrés Famadas
Drets exclusius en llengua catalana:
Raval Edicions SLU, Proa
Peu de la Creu, 4
08001 Barcelona
www.proa.cat
ISBN: 978-84-8437-585-2
Dipòsit Legal: B-16.678-2009
Fotocomposició: Víctor Igual, SL
Impressió: Limpergraf, SL
La reproducció total o parcial d’aquesta obra
per qualsevol procediment, comprenent-hi
la reprografia i el tractament informàtic,
o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer
i préstec resten rigorosament prohibides
sense l’autorització escrita de l’editor i estaran
sotmeses a les sancions establertes per la llei.

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 7
Només és estranger allò que no és humà.
Jean Giraudoux, Elpènor

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 8

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 9
Em dic Saad Saad, que en àrab significa ‘Esperança Esperança’
i en anglès ‘Trist Trist’. Al llarg de les setmanes,
de vegades d’una hora a una altra o fins i tot en
l’explosió d’un segon, la meva veritat llisca de l’àrab a
l’anglès. Si em sento optimista, em converteixo en Saad
l’Esperança, i si em sento miserable, en Saad el Trist.
A la rifa del naixement, pots treure números bons
o dolents. Quan aterres a Amèrica, a Europa o al Japó,
toques terra i ja està: neixes una vegada i prou, no cal
tornar a començar. Mentre que quan veus la llum a
l’Àfrica o a l’Orient Mitjà...
Sovint somio que he estat viu abans de néixer, somio
que assisteixo als minuts que precedeixen la meva
concepció: aleshores rectifico, condueixo la roda que
remena les cèl.lules, les molècules i els gens i la desvio
per modificar-ne els resultats. No per fer-me diferent,
no. Només per sortir a la llum en un altre lloc. Una altra
ciutat, un país diferent. En el mateix ventre, sí, en
les mateixes entranyes d’aquesta mare que adoro, però
ara és un ventre que em deixa en un sòl on puc créixer
i no pas al fons d’un forat del qual, vint anys després,
m’hauré d’extirpar.
9

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 10
Em dic Saad Saad, que en àrab significa ‘Esperança
Esperança’ i en anglès ‘Trist Trist’. Hauria volgut quedar-me
en la meva versió àrab, en les promeses ufanoses
que aquest nom dibuixava en el cel; amb l’orgull
com a única saba, hauria desitjat créixer, enlairar-me i
expirar en el lloc on havia aparegut, com un arbre desclòs
enmig dels seus semblants i que, més tard, prodiga
al seu torn rebrots i acompleix així el seu viatge immòbil
en el temps. M’hauria agradat compartir la il.lusió
de la gent feliç, creure que ocupen el millor lloc del
món, sense que cap viatge els autoritzi a establir una
comparació; ara bé, aquesta beatitud em va ser arrencada
per la guerra, per la dictadura, pel caos, per milers
de sofriments i per massa morts.
Cada vegada que veig George Bush, el president
dels Estats Units, a la televisió m’adono que em manca
aquesta absència de dubtes. Bush està orgullós de ser
americà, com si fos mèrit seu... No és que hagi nascut a
Amèrica, sinó que l’ha inventada. Amèrica, sí, l’ha fabricada
des de la primera caca que va fer a la maternitat,
l’ha anat perfeccionant en els bolquers mentre balbotejava
a la llar d’infants i, finalment, l’ha acabada
amb els llapis de colors a les taules de primària. És normal
que la dirigeixi, d’adult! No cal parlar-li de Cristòfor
Colom: s’irrita. Tampoc no cal dir-li que Amèrica
continuarà després de la seva mort: s’ofèn. Està tan orgullós
del seu naixement que sembla com si l’hi deguéssim.
Com si fos fill d’ell mateix i no pas dels seus
pares, s’atribueix el mèrit d’allò que li ha estat donat. És
10

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 11
bella, l’arrogància! És magnífica, l’autosatisfacció obtusa!
És esplèndida aquella vanitat que es creu responsable
d’allò que ha rebut! N’estic gelós. Com envejo qualsevol
home que gaudeix de la sort de viure en un lloc
habitable.
Em dic Saad Saad, que en àrab significa ‘Esperança
Esperança’ i en anglès ‘Trist Trist’. De vegades sóc
Saad l’Esperança, de vegades Saad el Trist, fins i tot si,
per a la majoria, no sóc ningú.
Al final d’aquest viatge i a punt de començar-ne
un de nou, escric aquestes pàgines com una disculpa.
Nascut en un lloc equivocat, vaig voler-ne fugir; tot
reclamant l’estatut de refugiat he anat rodant d’identitat
en identitat: immigrant, mendicant, il.legal, sense
papers, sense drets, sense treball; l’única paraula que
em defineix a partir d’ara és «clandestí». «Paràsit» em
tractaria amb indulgència. «Aprofitat», també. «Estafador»,
encara més. No, «clandestí». No pertanyo a
cap nació, ni al país del qual he fugit ni al país al qual
desitjo arribar, i encara menys al país que travesso.
«Clandestí». Exactament «clandestí». Benvingut enlloc.
Estranger a tot arreu.
Hi ha dies que tinc la impressió de ser estranger a
l’espècie humana...
Em dic Saad Saad, però aquest patronímic versemblantment
no el transmetré. Entaforat dins els dos
metres quadrats a què es redueix el meu allotjament
provisional em fa vergonya reproduir-me i, fent-ho,
perpetuar una catàstrofe. Pitjor per al meu pare i la
11

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 12
meva mare, que tant van celebrar la meva arribada a
la Terra: seré el darrer dels Saad. El darrer dels tristos
o el darrer dels que esperaven, ja no hi fa res. El
darrer.
12

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 13
1
Vaig néixer a Bagdad el dia en què Saddam Hussein,
furiós perquè havia vist els seus primers cabells blancs,
cridava pel palau amb les venes del coll inflades buscant
el seu perruquer i li exigia que li tapés immediatament
aquells cabells amb un tint greixós d’ala de
corb. Després d’això, digué a aquell home, a qui li tremolaven
els dits, que a partir d’aquell moment ell era
el responsable del més petit signe d’envelliment: que
tingués els ulls ben oberts! Cal dir, doncs, que vaig néixer
un dia en què l’Iraq va evitar una catàstrofe. Auguri
fatal o propici?
Si explico aquest detall és perquè el perruquer era
parent de la meva tia pel matrimoni d’una cosina de la
germanastra de ma mare. La família, carai... Quan va
venir a casa aquell vespre per celebrar la meva arribada,
el barber no es va poder estar d’explicar l’anècdota
al meu pare, amagat darrere la cortina i delectantse
amb una veu sorda. No va confessar mai, en canvi,
ni aquella nit ni cap altra, on eren aquells pèls degenerats,
si despuntaven al cap o en alguna altra part del
cos presidencial, però aquesta omissió orientava la recerca
perquè se sap que, al nostre país, els homes vo-
13

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 14
len semblar virils més temps ennegrint-se els pèls al
voltant del sexe.
En tot cas, els meus pares van tenir dos motius
d’alegria: arribava un fill al món i el tirà envellia.
Vaig ser acollit com una meravella. Era normal:
després de quatre filles, jo era allò que no es gosava esperar.
La tallarina rosa que pernejava entre les meves
cuixes arrencà crits d’èxtasi: el meu aparell genital
lil.liputenc revifà les esperances dinàstiques. Abans que
hagués pronunciat o hagués fet la més petita cosa intel.ligent,
vaig ser venerat; vell només d’algunes hores,
provocava una festa memorable i, l’endemà, unes indigestions
i fins i tot unes ressaques històriques.
Com que en els meus primers anys estava molt
consentit, vaig trigar més temps que els nens de la
meva edat a comprendre com vivien –o no vivien– els
meus compatriotes.
Ocupàvem un apartament en un estret immoble
de color beix a un tret de pedra de l’institut on el meu
pare treballava com a bibliotecari. Evidentment, l’escola
era l’Escola del Baas, la Biblioteca era del Baas, tal
com eren del Baas –nom del partit presidencial– la ràdio,
la televisió, la piscina, el gimnàs, el cinema, els cafès...
i fins i tot el bordell, afegia el meu pare.
D’entrada, em semblava que a la vida hi havia tres entitats
majors: la meva família, Déu i el president. Escrivint
aquesta frase m’adono que només l’allunyament
14

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 15
permet, amb temeritat, ordenar així els elements, perquè,
en aquella època, aquesta classificació hauria enviat
un iraquià a la presó; hauria valgut més jerarquitzar-ho
així: el president, Déu i la meva família.
Impreses pertot arreu, les fotografies del president
vigilaven la nostra vida quotidiana: els llibres de classe
mostraven els seus negatius, les administracions públiques
penjaven la seva imatge, i també els negocis
privats, des dels bars fins als restaurants, passant per
les botigues de teixits, de terrissa i d’alimentació. Per
convicció, prudència o covardia, tothom exhibia una
foto del Guia àrab; més eficaç que qualsevol amulet,
el mínim era una fotografia emmarcada de Saddam
Hussein per protegir-se de la mala sort –mínim, però
no suficient, perquè els arrestos arbitraris i els empresonaments
inexplicables queien més sovint que
la pluja–. Jo mateix pensava que a través de les seves
efígies el president ens observava; no estava només
gravat sobre el cartó, no, era allà, present, entre nosaltres;
els seus ulls impresos dissimulaven una càmera,
les seves orelles de paper camuflaven micròfons, Saddam
espiava el que fèiem i dèiem al voltant de les
seves reproduccions, Saddam no ignorava res. Com
molts escolars iraquians, atorgava tota mena de poders
a Saddam Hussein. Era lògic: els tenia tots.
De tant en tant, alguns homes desapareixien; fins i
tot si tenien una família, dona, fills i pares, de sobte no
donaven cap senyal de vida. Aleshores es presentaven
dues solucions: o bé aquests homes s’havien enrolat
15

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 16
en la resistència contra Saddam Hussein, o bé havien
estat empresonats, torturats i, després, morts per resistència
contra Saddam Hussein. Ningú no estudiava
cap de les dues hipòtesis perquè hi havia el perill de
trobar la pista de la veritat. Es deixava, doncs, que els
desapareguts desapareguessin, sense saber si s’amagaven
a les muntanyes de l’antic Kurdistan o si havien
estat dissolts en àcid.
De petit, ho trobava monstruós, terrorífic i normal.
Segons la lògica d’un esperit jove, jutjava normal
cada fenomen que descobria i em quedava enganxat
als monstres que m’horroritzaven. Seguidor dels contes
cruels, alimentat pel meu pare amb llegendes arcaiques
com el relat de Gilgamesh, concebia el destí
com una cosa arbitrària, negra, espantosa; no em representava
l’univers sense Saddam Hussein, sense el seu
absolutisme, els seus capricis, odis, rancors, humors,
la seva intolerància, els seus canvis sobtats: m’apassionava,
l’idolatrava tant com el temia. L’única diferència
entre el món de les faules i la realitat era que aquí baix,
fora de les pàgines, lluny dels regnes encantats, l’ogre
es deia Saddam Hussein.
Segons el meu parer, Déu era el competidor de
Saddam Hussein, el seu competidor directe. Tenien
molts punts en comú i no gaires diferències: a ell també
l’havíem de témer i de respectar; també era ell a qui els
adults dirigien els seus planys discrets i els seus agraïments
sonors; a ell també calia evitar contrariar-lo.
Dubtava i em preguntava: si arribés el cas d’un dile-
16

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 17
ma, a qui seguiria, Déu o Saddam Hussein? Tanmateix,
en aquest partit d’influències, Déu no jugava en
igualtat de condicions amb Saddam. D’entrada, perquè
ell intervenia poc en la vida quotidiana, sobretot
a Bagdad... Després, perquè tardava més temps que
Saddam a venjar-se... i encaixava sense replicar uns
insults que Saddam castigava fins i tot abans de ser
proferits. Era aquesta, segons el meu parer, la particularitat
de Déu: menys sanguini, flegmàtic, i no gaire
rancuniós. Distret. Oblidadís potser... Proposava una
hipòtesi: si Déu tardava tant a cometre represàlies, era
perquè era bo? No n’estava segur, encara que una gràcia
persistent anava a favor seu. Considerava Déu amable,
molt més que Saddam. Posseïa també l’avantatge
de la vellesa, encara que, en el camp de la meva curta
existència, Saddam tingué sempre ocupat el terreny.
I a l’últim, preferia els homes de Déu als homes de
Saddam: els imams barbuts amb les parpelles violetes
que ens ensenyaven a llegir amb l’Alcorà i després a
llegir l’Alcorà mostraven una atenció, una dolçor i
una humanitat incomparables amb l’actitud brutal
dels baasistes, funcionaris sospitosos, generals implacables,
jutges ferotges, policies expeditius i soldats
amb el disparador fluix. Sí, sens dubte, Déu sabia envoltar-se
de gent millor que Saddam. D’altra banda,
Saddam, ell mateix, semblava respectar Déu. Davant
qui s’inclinava ell?
Lluny de Saddam, que m’espantava, i de Déu, que
m’intrigava, la meva família em donava la seguretat i
17

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 18
l’aventura; d’una banda, sentia la certesa de ser estimat,
i, de l’altra, quatre germanes, una mare antiquada
i un pare llunàtic mantenien la meva curiositat a
l’aguait. Casa nostra bullia amb les corredisses, els
riures, les cançons, els falsos complots, els veritables
petons i els crits ofegats per les bromes; teníem tants
pocs diners i mitjans que tot era un problema: els
àpats, les sortides, els jocs, les invitacions, però trobàvem
gust a afrontar aquests entrebancs, fins i tot a accentuar-ne
la contrarietat perquè, a la manera oriental,
ens encantava complicar allò que, si hagués estat
simple, ens hauria enutjat. Un observador exterior no
hauria dubtat a qualificar d’«histèric» el funcionament
de casa dels Saad, però hauria d’haver inclòs la
intensa felicitat procurada per aquesta histèria.
El meu pare contribuïa a enredar aquesta organització
amb la seva manera de parlar. Bibliotecari, lector
fi, erudit, somiador, havia tret dels llibres la mania de
meditar en un llenguatge noble; seguint la manera de fer
dels erudits àrabs que es delien per la poesia, preferia
utilitzar una llengua elevada, aquella en la qual la nit
s’anomena «l’abric de foscor que s’abat sobre el cosmos»;
el pa, «el casament cruixent de la farina amb
l’aigua»; la llet, «la mel dels remugants», i una buina
de vaca, «la galeta dels prats». Per tant, anomenava el
seu pare «l’autor dels meus dies», la seva dona i mare
nostra, «la meva font de fertilitat», i els seus plançons,
18

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 19
«la carn de la meva carn, la sang de la meva sang, la
suor dels estels». Des que tinguérem l’edat de bellugar-nos,
les meves germanes i jo ens vam comportar
com vulgars marrecs, mentre el pare descrivia els nostres
actes amb paraules estranyes: ens «sustentàvem»
en comptes de menjar; més que orinar, «ruixàvem la
pols dels camins»; quan desapareixíem cap al lavabo,
«responíem a la convocatòria de la natura». Ara bé,
aquestes perífrasis ufanoses no aconseguien ser missatges
clars perquè les seves primeres fórmules enrevessades
deixaven els seus interlocutors bocabadats i,
especialment amb nosaltres, la seva posteritat, el patriarca
Saad, empipat, irat de còlera davant tanta incultura,
perdia la paciència i traduïa de seguida el seu
pensament en termes més grollers, tot decidint que,
si s’adreçava a uns rucs, els parlaria com a rucs. D’aquesta
manera, passava de «No em fa res» a «Se me’n
fot», de «Deixa d’entabanar-me, dimoni eixerit» a «No
te’n fumis de mi, cretí!». De fet, el meu pare ignorava
les paraules normals; només usava les més extremes,
vivia en els dos pisos més allunyats de la llengua, el
noble i el trivial, i saltava de l’un a l’altre.
Recordo que un dissabte de gener, que ens havíem
aixecat d’hora per anar a casa d’un oncle que vivia
lluny, em va demanar mentre s’afaitava:
–Aleshores, fill meu, tremoles com el diví Ulisses
davant l’aurora amb dits de rosa, oi?
–Com dius, pare?
–No se’t gela el cul a les cinc del matí?
19

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 20
Resultat: adorava la companyia del nostre pare
perquè s’expressava sempre de manera imaginativa.
A la meva mare, no tenia la impressió d’obeir-la:
l’estimava tant que estava d’acord amb qualsevol cosa
que ella decidia. Érem una persona amb dos cossos:
els seus propòsits es convertien en els meus desigs, els
seus sospirs podien fer-me vessar llàgrimes, la seva alegria
em provocava l’èxtasi.
Les meves germanes, encara que estaven una mica
sorpreses per aquesta entesa tan especial, la respectaven.
Com que era l’únic noi i com que concebien
també la seva vida futura prop d’un mascle únic, justificaven
pel sexe el meu estatus privilegiat i no em tenien
gelosia, al contrari, rivalitzaven entre elles per
aconseguir ser cadascuna la meva preferida.
Es comprèn, doncs, que vaig créixer al Paradís.
Aquest clos meravellós poblat de dones abnegades,
amb un pare divertit, amb un Déu de viatge i amb un
dèspota mantingut a una distància respectuosa rere
els murs de la nostra llar, protegí la meva felicitat fins
als meus onze anys.
Així com la infància s’emmotlla als mestres absoluts,
l’adolescència els expulsa i els detesta. La consciència
política nasqué juntament amb els pèls.
El meu oncle Naguib, el germà de la meva mare, fou
arrestat un matí pels homes del president. Empresonat,
torturat una vegada, retornat a la presó, torturat
20

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 21
una segona vegada, deixat al fons d’una cel.la i afamat,
va acabar per ser llançat al carrer cinc setmanes després,
feble, malalt, ple de sang: una carcassa de carn
destinada als gossos afamats. Per sort, una veïna el reconegué,
foragità els animals i ens avisà a temps.
A casa, la meva mare i les meves germanes prodigaren
a Naguib les seves cures afectuoses perquè es guarís,
tot i que ja havia perdut un ull i una orella. Febrós, delirant,
amb ràfegues de malsons, Naguib gemegà durant
molts dies abans de recuperar l’ús de la paraula.
Ens explicà el que li havia passat. El seu relat va ser
succint: els goril.les l’havien insultat, assedegat, privat
de menjar, apallissat durant hores sense necessitat
d’exposar-li el que li retreien. «Traïdor!», «Espia», «Porc
a sou d’Amèrica», «Cabró pagat per Israel», aquestes
eren les paraules estranyes que havia mig sentit entre
els cops de cinturó, els cops de peu i els cops de porra
clavetejada. Insults trivials per a nosaltres. Naguib havia
endevinat que el consideraven culpable, però culpable
de què? Patia tant que havia suplicat als seus
torturadors que l’orientessin i els havia promès que
confessaria tot seguit el que volguessin, sí, tot, només
per aturar el dolor. En va! Naguib els decebia, aquella
era l’única idea clara que tingué entre els seus dolors:
torturar-lo decebia els seus botxins.
Fou expulsat del calabós sense cap explicació que
acompanyés ni el seu alliberament ni el seu arrest.
21

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 22
Coneixent l’oncle Naguib, brodador de sabatilles,
sabíem que cap tret de la seva personalitat no donava
peu a la sospita perquè no era ni kurd, ni jueu, ni xiïta,
ni estava relacionat amb Israel, ni enamorat d’Amèrica,
i no tenia lligams amb l’Iran. No era culpable
de res. Era només culpable de ser sospitós.
En aquell moment ens hi vam convertir tots, en
sospitosos...
D’altra banda, el martiri de l’oncle Naguib no pertanyia
a una temptativa deliberada, dissenyada i sistemàtica
de fer regnar el terror? Davant els ulls del
desconfiat president, tots els iraquians esdeveníem sospitosos,
sí, tots sospitosos! «Si feu complot contra
Saddam, nosaltres, els homes de Saddam, ho sabrem
sempre. No hi fa res que de vegades ens equivoquem,
val més matar un innocent que deixar lliure un culpable.
Qui tingui orelles, que hi senti. Només us queda
ajupir-vos en la submissió i el silenci».
Amb onze anys sospesava la injustícia que patia el
meu país, m’hi vaig tornar sensible, i la revolta ocupà
un lloc en el meu pit que s’eixamplava. Aleshores vaig
decidir que jo, a diferència del meu oncle Naguib, donaria
als homes del president raons legítimes per sospitar
de mi. Si m’enxampaven un dia, si em rostien
amb fils elèctrics. Si m’enfonsaven el cap dins una banyera
fins a ofegar-me, no em farien aquells suplicis
per res, ja que hauria lluitat activament contra ells.
Un dijous el meu pare passà davant la meva cambra
i em trobà clavant cops de puny contra la paret; en
22

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 23
realitat em feia més mal a les articulacions que a les
parets. El meu combat barrejava tots els enemics, però
no podia deixar de colpejar.
–Carn de la meva carn, sang de la meva sang, suor
dels estels, què fas?
–Estic enrabiat.
–Contra qui és aquesta ira?
–Saddam Hussein.
–Mutis! Segueix-me.
M’agafà per la mà i em portà a un petit recambró
de sota la casa. Allà vaig descobrir el tresor del meu
pare: els llibres que alguns anys abans li havien demanat
que retirés de la Biblioteca i que havia conservat,
en comptes d’enviar-los al Ministeri per destruir-los,
col.locats enmig de lleixes al nostre soterrani, dissimulats
rere velles gandules.
Hi havia molts tipus de volums prohibits, els uns
perquè eren kurds, els altres perquè eren permissius
amb els costums, els altres perquè eren cristians; feia
riure que obres que fregaven els extrems –sermons religiosos
o un conte eròtic– franquejaven als ulls de la
censura baasista la mateixa línia roja, la de la provocació,
de manera que el bisbe Bossuet i el marquès de
Sade eren germans en la infàmia, condemnats a cremar
com a veïns de broqueta a l’infern. L’avantatge
d’aquesta caça d’obres feta pel partit era que calia
molt poca cosa perquè una publicació fos proscrita, i
el meu pare havia recuperat una bonica col.lecció en la
qual regnava el bo i millor de la literatura europea: as-
23

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 24
sagistes francesos, poetes espanyols, novel.listes russos,
filòsofs alemanys, com també, acaparant dues
lleixes, els relats policíacs d’Agatha Christie, sota el
pretext que, com que l’Iraq havia estat fins no feia gaire
sota domini britànic, calia alliberar-se també de la
més cèlebre novel.lista anglesa.
El meu pare, oferint-me l’accés al seu secret, va
acabar o més aviat va començar la meva instrucció.
Orgullós del seu país, enamorat de la seva rica història
mil.lenària, parlant de Nabucodonosor com si l’hagués
trobat a la vigília, detestava el règim actual i,
preservant aquests volums, tenia el sentiment de perpetuar,
a despit de Saddam Hussein, a qui tractava
d’usurpador, la tradició iraquiana, una civilització erudita
que havia inventat l’escriptura i s’havia mostrat
àvida de cultures estrangeres. Anomenava la seva biblioteca
clandestina «la meva Babel de butxaca», de
tant que li semblava reproduir, de manera més exigua,
la torre babilònica on abans anaven els encuriosits
del món sencer, pelegrins que parlaven moltes
llengües.
A partir d’aquell dia, vaig agafar el gust per la lectura
o per la llibertat –cosa equivalent– i vaig dedicar
la meva adolescència a reparar l’inflament de cap ideològic
que ens havien infligit a l’institut, a protegirme’n,
mirant d’aprendre a pensar d’una manera diferent,
per mi mateix.
Les meves germanes es casaren. En aquella època
vaig descobrir que, tot i haver crescut entre dones, jo
24

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 25
no era pas una noia. Perquè les noies només tenen al
cap casar-se, això les obsessiona: imaginar el pretendent
ideal; un cop trobat el xicot, preparar la cerimònia;
després de les noces, arriben fins a abandonar la
casa familiar –sí, fins a aquest punt– per consagrar-se
al matrimoni; al matrimoni, i no pas al marit, perquè
l’home –igual que els mascles– només ha de fer això:
treballar, parlar i trobar-se per fer un te amb menta
amb els seus amics que juguen als daus, al dòmino o
als escacs. Sí, les noies són així, i les meves germanes
no eren alienes a aquest costum.
«La família s’eixampla», exclamava la mare amb
les llàgrimes baixant-li galtes avall, i això volia dir: «La
casa és buida». Tanmateix, ignorava fins a quin punt
tenia raó perquè era lluny de sospitar que la nostra biblioteca,
la «Babel de butxaca», també es buidava perquè
el meu pare, funcionari modest, desafiava el perill
venent alguns volums prohibits per finançar cada festa
de casament.
Ja havia guanyat dos cunyats –Aziz i Rachid–, tres
nebodes i nebots quan, l’agost del 1990, Saddam Hussein
inicià la guerra contra Kuwait.
No només l’expedició fracassà, sinó que les meves
germanes grans es cobriren amb vels negres perquè els
seus marits van sucumbir al combat. Vídues, van tornar
a viure a casa amb els seus bebès. El meu pare vengué
alguns mobles sota pretext de reordenar l’espai.
25

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 26
Aleshores començà el bloqueig econòmic. Com a
represàlia contra la política agressiva de Saddam Hussein
–retret que jo compartia, i com!–, les Nacions
Unides decidiren embargar l’Iraq.
No sé si els polítics acomodats, panxuts i indignats
que van decretar aquesta sanció van pensar ni per un
instant de quina manera nosaltres, els iraquians, ho
podríem suportar; ho dubto, és l’única excusa que hi
trobo. Tenint en compte la derrota de Saddam Hussein,
l’embargament només pesaria sobre nosaltres,
la gent del poble. Com que el dinar va perdre més de
mil vegades el seu valor, anàvem arranjant les nostres
compres amb lligalls de bitllets vells amagats en bosses
d’escombraries o en maletes de cartó; a més, què
podíem comprar? No hi havia res per vendre. Molts
ciutadans van tornar a viure al camp. Sense el paquet
que distribuïa cada mes el govern –farina, oli de cuina,
te i sucre–, ens hauríem mort de fam; gràcies al
racionament, ens acontentàvem de patir-la. A Bagdad,
hi regnava la por, s’amplificava, no només la por
de Saddam Hussein, no, la por de ser robat a la nit si
posseïes un bé que encara no havia estat intercanviat:
el taxista dormia al seu vehicle, amb una pistola al
costat, rere la porta del seu garatge tancat amb cadenat;
les famílies feien torns de guàrdia per evitar que
algú els robés un sac d’arròs o una caixa de patates.
Però la por més aguda, la que voltava pel cap de cada
persona, era la por de posar-se malalt.
És el que passà als nens de les meves germanes.
26

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 27
Sota el xoc de la desaparició dels seus marits, les joves
mares els devien donar una llet en mal estat. Potser
desprenien una tristesa i una angoixa contagioses. Els
seus petits passaven de la infecció a la diarrea prolongada.
Cada vegada acompanyava la mare i els nadons al
dispensari. La primera vegada el metge ens va fer una
prescripció que va ser inútil per manca del medicament
adequat. La segona vegada refusà curar la petita,
que, tanmateix, escopia els pulmons davant d’ell, si
no li deixàvem els diners sobre la taula –gràcies a una
joia de casament que la meva mare donà en préstec, la
vam salvar–. La tercera vegada ens anuncià que, si no
li portàvem l’or dels emirs en un carretó, seria incapaç
de trobar els medicaments necessaris perquè al país
no n’hi havia –la innocent morí–. La quarta vegada el
metge estava sol, recolzat a la finestra, en una cambra
buida; els seus col.legues estrangers havien desertat del
dispensari i les infermeres l’havien abandonat perquè
ja no tenien mitjans per arribar-hi amb cotxe; esperava
un pacient que volia comprar-li l’estetoscopi amb
la finalitat d’alimentar la seva família. El nen també
morí.
En pocs anys la meva germana gran havia perdut
el seu marit a la guerra, i després la seva filla i el seu fill
a causa de l’embargament. Cansada, amb el rostre enfonsat,
la pell pàl.lida, les mans seques, amb els ulls
apagats, només tenia vint-i-cinc anys; semblava una
vella.
27

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 28
Qualsevol iraquià que va sobreviure a aquest període
–és veritat que, d’entrada, van morir els nadons–
pot assegurar a aquests senyors de les Nacions
Unides que l’embargament és el millor mitjà per castigar
un poble ja desgraciat i reforçar els seus dirigents.
Ciment per al dolor! Formigó per consolidar
les dictadures! Abans de l’embargament, a l’Iraq els
drets humans no es respectaven; durant els deu anys
d’embargament, no es van respectar més, però, en canvi,
s’hi afegí la impossibilitat d’alimentar-se, la dificultat
de ser curat, un increment de la poliomielitis,
la multiplicació dels robatoris i el desenvolupament
de la corrupció. Traient al dèspota el seu poder absolut
i, per tant, la seva plena responsabilitat, l’embargament
disculpava Saddam; si faltava un aliment, era
per culpa de l’embargament; si trigava una reparació,
era per culpa de l’embargament; si s’interrompien
grans obres públiques, era per culpa de l’embargament.
Lluny de debilitar el perseguidor, l’embargament
obtenia l’efecte invers: Saddam Hussein tornava a ser
l’home providencial, l’únic recurs iraquià contra els
bàrbars hostils. Malgrat això, els hàbils polítics que
van condemnar el nostre poble a patir encara més, envelliran
tranquil.lament als seus països, n’estic segur,
coberts de glòria, condecorats per les seves accions
humanitàries i gaudint d’un son que no s’entelarà mai
amb el record dels horrors que van provocar i que ignoren.
Durant aquest període vaig considerar alguna ve-
28

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 29
gada la idea de marxar a Europa o als Estats Units;
hi vaig somiar dolçament, sense desig, per mandra,
com es pensa un problema matemàtic, perquè m’havia
adonat que les famílies que tenien un dels seus
membres fora de la frontera encaraven millor la penúria:
dos dòlars arribats en una carta podien corregir
un destí. Vaig explicar-ho al meu pare.
–No creus que me’n sortiria millor?
–Sortir-te, de què, fill meu, carn de la meva carn,
sang de la meva sang, suor dels estels?
–De la meva carrera d’advocat o de metge, tant se
val, si emigrés...
–Fill, hi ha dues categories d’emigrants: els que
porten massa maletes i els que van lleugers d’equipatge.
De quina ets tu?
–Mmm...
–Els que porten moltes maletes pensen que desplaçant-se
arreglaran les coses; en realitat, per a ells,
les coses no s’arreglaran mai. Per què? Doncs perquè
són ells el problema! El transporten, el problema, fan
que el problema visiti un país, li fan prendre l’aire,
sense resoldre’l ni afrontar-lo. Aquests emigrants es
mouen, però no canvien. És inútil que se n’allunyin,
no el deixen mai; les seves vides fracassaran allà tan
magistralment com aquí. Són els emigrants dolents,
els que deambulen carregats d’un passat de moltes tones,
amb els seus dilemes mig elaborats, els seus defectes
negats i les seves deficiències emmascarades.
–I els altres?
29

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 30
–Viatgen lleugers d’equipatge perquè estan preparats,
són flexibles, adaptables, perfeccionistes. Ells
se sabran aprofitar d’un canvi en el paisatge. Són els
bons emigrants.
–Com se sap si s’és dels bons o dels dolents?
–A la teva edat, a quinze anys, encara és massa
aviat.
No en vaig parlar més i no hi vaig pensar més.
Entre les classes, que eren cada vegada més escasses
–quan els nostres professors encara no havien fugit a
Jordània, estudiàvem sense llibretes ni llapis ajupits al
terra de la classe, compartint entre trenta alumnes un
únic manual escolar–, anava a vendre fulles d’encens
a les portes dels ministeris per poder guanyar alguns
dinars i m’apassionava pels problemes del meu país.
Corrien rumors sobre la salut de Saddam Hussein.
Un dia algú li havia diagnosticat un càncer; sis
mesos després se’l considerava abatut per un infart;
després un virus molt estrany l’havia tornat cec i, a
l’últim, una hemorràgia cerebral l’enclaustrava al llit,
mut, paralitzat. Ara bé, fotografies recents o aparicions
a la televisió desmentien aquestes informacions:
prosperava, el Guia del poble, amb pèl negre, unes
abdominals tibades amb cotilla, engreixat, superb i
desconeixedor de la fam. Menyspreant l’evidència,
els convençuts s’hi obstinaven: «No sigueu càndids, el
partit Baas ens presenta un doble, un dels molts dobles
del president». Ara, la tirania no era pas una enganyifa...
Malgrat els desmentits, els rumors retor-
30

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 31
naven, propagats amb la velocitat de la venda àrab, i
constituïen el nostre oxigen, unes formes fugisseres
però residuals d’esperança, l’esperança d’acabar amb
ell. Els que els inventaven entraven a la resistència, no
en una resistència activa –massa perillosa–, sinó en
una resistència imaginativa; a més, localitzaven els
càncers molt oportunament, deixant anar el tumor
sempre en una zona estratègica de Saddam Hussein,
una d’aquelles que desitjaríem veure desaparèixer amb
prioritat: al coll, al cervell, però la palma se l’enduia el
còlon.
Si cap malaltia no acabava amb el dictador, murmuraven
alguns, potser els americans que s’armaven
contra ell se’n sortirien.
Fins i tot si els americans no eren una malaltia.
Encara que...
Però no anem tan de pressa.
31

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 32

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 33
2
Mentre el seu poble es moria de fam, Saddam Hussein
construïa nous palaus.
També li agradava plorar i fumar cigars, sense que
ningú sabés mai si era el fum el que desencadenava les
llàgrimes o la irrupció d’un sentiment humà.
–Carn de la meva carn, sang de la meva sang, suor
dels estels, Saad, fill meu, constato que, després de Nabucodonosor,
el nostre país ha produït molts reis dominadors,
guerrers conqueridors que s’han mostrat
indiferents a les necessitats dels ciutadans; Saladí i
Saddam Hussein vénen a engreixar la llista. Doncs bé,
crec que n’he trobat la raó...
–Sí?
–És per culpa de les palmeres.
–De les palmeres?
–De les palmeres. Tots els problemes de l’Iraq provenen
de les palmeres.
–Ah...
–I encara aniré més lluny: les palmeres són la causa
dels problemes que afecten el món àrab.
–Que te’n fots?
–Pensem en una dificultat política quan, de fet, és
33

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 34
hortícola. Si ens costa accedir a la democràcia és per
culpa de les palmeres.
Esperava que el meu pare es decidís a explicar-se;
amb ell la conversa més petita comportava girs i revolts,
calia saber apreciar el suspens.
–No és sorprenent que un dels primers parlaments
de la història de la humanitat es formés a Islàndia,
prop del pol nord, en una vall rocosa coberta de
neu i de glaç: no hi havia palmeres allà! Te’n recordes?
Era al segle ix.
–Me’n recordo com si fos ahir, pare.
–A les nostres latituds, això, evidentment, és impossible.
–Per culpa de les palmeres!
–Per culpa de les palmeres, fill meu, carn de la
meva carn, bípede miraculós que desxifra tan bé les
meves paraules. A la nostra terra les palmeres donen
un mal exemple. Com creix la palmera, de fet? No
s’enlaira cap al cel si no se li tallen les parts de baix;
a aquest preu, salta i regna majestuosa en el cel blau.
Cada sobirà àrab es considera una palmera; amb la
finalitat d’enlairar-se i desenvolupar-se, s’aïlla del seu
poble, se’n deslliga i se n’allunya. La palmera afavoreix
el despotisme.
–D’acord. Aleshores, què fem? Comprem herbicides?
Rigué i ens serví el te.
A la cambra contigua les meves germanes i la meva
mare, sorolloses, apassionades i impermeables a les
34

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 35
nostres discussions d’homes, preparaven dos nous casaments.
–Nabucodonosor, Saladí, Hussein... ens falten mediocres.
Des de l’alba de l’Iraq, els nostres dirigents
van practicar el culte a la grandesa.
–Pare, no veig què té Saddam Hussein de gran!
–La paranoia. En això ens supera a tots.
De sobte, el meu pare, com si se li hagués encomanat,
inquiet, abaixà el to; després de fer un cop d’ull
panoràmic a la cambra ombrívola en la qual conversava
sol amb mi, continuà:
–Ningú ja no sap on viu ni on dorm, de tant que
tem els atemptats. Uns dobles apareixen en públic.
Abans desencoratjava els rebels amb el terror, ara els
desencoratja dissolent-se en el paisatge.
–Ja ho sé –vaig sospirar, amagant-li que a la universitat
m’havia adherit a un grup de resistents clandestins
en el si del qual ambicionàvem matar Saddam
Hussein.
–Després d’haver massacrat els seus enemics, va
assassinar els seus opositors, després els seus amics,
després els seus col.laboradors; avui dia els qui l’envolten
es redueixen a la seva família propera; espero el
moment en què també els exterminarà.
–És l’ensenyament essencial que Saddam ens haurà
deixat: el pitjor sempre es pot fer millor!
Vam esclafir a riure, perquè es riu molt sota una
dictadura, el riure pertany al material de supervivència.
35

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 36
El meu pare continuà, amb el front devastat per
les arrugues:
–Vet aquí el que ha destruït en aquest país: la confiança.
Com que no es refia de ningú, ha instaurat una
societat que se li assembla, una comunitat en la qual
cadascú té por, en la qual cadascú tem la traïció, en
la qual el ciutadà es vigila controlant els seus veïns,
en la qual el teu pròxim t’és llunyà, un traïdor, un delator,
un enemic en potència. Aquest paranoic ens ha
infectat, l’Iraq s’ha tornat més malalt que ell. Si això
s’aturés, seríem capaços de curar-nos?
L’ombra de la guerra s’estenia sobre el país.
D’ençà que uns terroristes islàmics havien atacat
els Estats Units i havien destruït dues torres amb els
seus tres mil ocupants, nosaltres, amb els ulls girats
cap al cel, comptàvem els dies que faltaven per a l’atac
de l’exèrcit americà. En realitat, els iraquians no
teníem cap relació directa amb l’esfondrament dels
gratacels de Nova York al setembre del 2001, però pressentíem
que aquell escàndol havia armat el braç del
president Bush i que, després de l’Afganistan, el dirigiria
cap a nosaltres.
Al contrari que els meus camarades, jo ho desitjava.
Al contrari que els meus camarades, veia com a
eventuals alliberadors els marines que desembarcarien
al nostre país.
Al contrari que els meus camarades, mai no m’havia
carregat d’odi contra els Estats Units; la biblioteca
36

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 37
paterna, la nostra «Babel de butxaca», m’havia contingut
de desenvolupar aquest defecte.
A les nostres reunions clandestines, en la recambra de
les Delícies, jo callava; sabia que cap dels estudiants
no em comprendria perquè no havien tingut la sort
de beneficiar-se d’altres lectures. Encara que volguessin
suprimir Saddam Hussein, el seu rebuig als Estats
Units formava una part capital de la seva cultura política,
la part contestatària.
Perquè el tirà havia desplegat una hàbil astúcia:
després de la seva arribada al cim, només havia deixat
desenvolupar lliurement una ideologia: l’antiamericanisme.
Aquest odi no el reprimia, sinó que l’afavoria,
n’havia abandonat el control; era un os llançat al
poble, el qual podia mossegar-lo de gust. De tant en
tant, si això li anava bé per als seus fins, el dictador
persuadia els iraquians que compartia els seus rancors:
primer s’havia servit de l’antiamericanisme contra
l’Iran, contra els Emirats Àrabs quan s’havia donat
el cas, contra Israel permanentment; ara que Bush els
amenaçava, a ell i al seu programa nuclear, Saddam
mobilitzava aquesta aversió per confondre les aliances
i legitimar-se una vegada més davant nostre; així,
els seus pitjors adversaris tenien amb ell un enemic
comú.
A la universitat només una persona havia percebut,
o més aviat intuït, rere el meu silenci, la meva po-
37

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 38
sició. Es tractava de la Leila. Hauria jurat que adoptava
el meu punt de vista.
La Leila em fascinava. Sorgida d’una família que
comptava amb quatre germans grans, era la meva doble,
ja que jo que succeïa quatre germanes. Acostumada
a la companyia dels nois, s’havia introduït amb facilitat
en el nostre grup i, quan ja no assistia a les seves
classes de dret, ens venia a trobar al cafè en el qual
consagràvem hores a reconstruir les civilitzacions.
Era una dona que fumava amb voluptat.
Qualsevol que hagi vist la Leila caragolar una cigarreta
amb els dits, olorar-la amb un gest ràpid sota els
narius tremolosos, apropar-hi l’encenedor, amb les nines
brillants, la nuca tensa, el rostre devorat per l’espera
i els llavis inflats que semblen xiuxiuejar: «Ja veuràs,
estimada, quina bona olor que faràs quan cremis»,
sap què és tenir cita amb el plaer. Espurnes. Espetecs.
Fins i tot el paper gemegava de joia. De seguida, la Leila
es posava la cigarreta a la boca, aspirava amb la rigorositat
d’un músic, cloïa les parpelles, tirava la nuca
enrere i feia la impressió que la cigarreta la penetrava;
a causa d’una contracció, d’alguns espasmes –el pit
s’enlairava, les espatlles es lliuraven al sofà, els genolls
se separaven–, es notava que el seu cos sencer cridava
el fum, l’acollia, el bevia i consentia que l’envaís.
Quan tornava a obrir els ulls, amb les pestanyes papallonejant
i l’iris imprecís, feia pensar en una favorita
que surt, tremolosa, sorpresa, amb porpra a les galtes,
d’una nit d’amor amb el sultà; s’hauria dit que per un
38

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 39
segon ella temia no haver-se tornat a vestir. Després,
la mà que aguantava la cigarreta passava davant la
boca, els seus llavis atreien l’objecte, l’agafaven, i el
fum li emanava de la gola, dels narius, complaent, gemegós,
mandrós, d’un blanc magnífic que contrastava
amb la carn fosca d’on s’escapava.
Durant hores, la Leila inspirava i expirava regularment
com les ones de l’oceà sobre la platja; feia l’efecte
que cada pipada li era tan bona com la primera.
De manera intermitent, semblava que descobrís
que nosaltres érem allà; aleshores concentrava en nosaltres
el seu iris dilatat amb la finalitat que ens adonéssim
que, malgrat l’aventura que vivia amb aquella
cigarreta, ens seguia, ens donava suport, li agradava estar
entre nosaltres. Encara que no parlava gaire, escoltava
amb sumptuositat. Tothom esperava l’aprovació
del seu ull embrunit; no hi havia ni un noi que no es
llancés a fer un raonament sense cercar el seu assentiment;
si de vegades improvisàvem discursos molt vius,
era per enlluernar-la: el seu silenci es percebia amb
més intel.ligència que les nostres paraules.
Teníem necessitat d’ella, necessitat que fos allà
entre nosaltres, essencial i petita, com el pinyol d’un
fruit.
Ja ho deveu haver endevinat: tots estàvem una mica
enamorats d’ella; jo ho estava molt.
Per por que em refusés, no declarava la meva adoració,
en tenia prou amb mirades ardents, amb carícies
prolongades a les mans. Sovint llançava un gran
39

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 40
sospir mirant-la fixament; amb una brillantor que sorgia
de les seves pupil.les, sentia que rebia el meu missatge.
Un camarada no compartí la meva discreció.
Va ser ella qui m’ho féu saber un vespre que l’acompanyava
fins al cap del seu carrer; em va deixar anar la
informació per boca seva, com una notícia banal.
–Bashir m’ha demanat que em casi amb ell.
Em vaig quedar plantat a la calçada i, després, vaig
cridar:
–Quan?
Va arronsar les espatlles sorpresa per la meva reacció,
pensava.
–Divendres passat a dos quarts de dotze del matí.
Tret que no fos a dos quarts de dotze tocats o fins i tot
a dos quarts de dotze ben tocats... Potser gairebé eren
tres quarts... Vols que li demani que m’ho digui amb
exactitud?
Vaig abaixar el cap, confús.
–Per què m’ho dius, això?
–Tens raó –va contestar ella–, per què?
Em va somriure. Em vaig girar i vaig afegir, amb el
mentó tremolant:
–Què faràs?
–Segons tu, què hauria de fer?
Jo bullia. A cada una de les meves qüestions, ella
n’oposava una de nova, desitjant que em delatés. Era
massa subtil davant un noi enamorat. Gairebé cruel.
–Estàs impacient per casar-te, Leila?
40

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 41
–Per què? Tens una solució?
Començava a intuir la seva estratègia, però no
aconseguia convèncer-me que em donava la mà; em
culpava de fer-me il.lusions.
–Quan li donaràs la resposta?
–Sens dubte, un divendres al matí a dos quarts de
dotze. És un horari perfecte per a aquesta mena d’esdeveniments,
oi?
Jo feia veure que estava absort en la contemplació
d’un núvol sobre un gran retrat de Saddam Hussein
en el qual s’havien col.locat tres ocells negres.
–I quina serà la teva resposta?
–Això depèn, Saad.
–De què?
–De la meva reflexió. I dels elements que m’hauran
ajudat a decidir.
–Ah sí?
–Sí. Depèn de tu, per exemple.
–De mi?
–De tu. Què en penses?
–De Bashir? És un estúpid!
Ella va somriure, feliç.
–Bashir, un dels teus millors amics, és un estúpid?
–Un estúpid total!
–Des de quan?
–Des de divendres passat a dos quarts de dotze o a
dos quarts de dotze tocats, o ben tocats... les fonts divergeixen.
Ella va riure amb franquesa. Ho va apreciar. Mai
41

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 42
no havia anat tan lluny en la confessió dels meus sentiments.
Jo insistia a la meva manera:
–Quin galtes, aquest Bashir! El molt astut declarà
el seu dolç enamorament a la nostra esquena i no ens
va prevenir.
–Per què? Us hauria hagut d’enviar una targeta
d’invitació?
–Ell sap que molts de nosaltres... estan...
–Estan?
–Com ell... enamorats de tu. –Es va esgarrifar.–
No és lleial –vaig insistir–. Ens ha agafat avantatge a
nosaltres.
–A nosaltres?
–A nosaltres.
Tenia tanta calor que estava a punt de desmaiarme.
Encara que hagués sabut què havia de dir, n’era
incapaç. No hi podia fer més. No em sortia.
Ella s’esperava; després suposà que no aconseguiria
vèncer la meva reserva.
–I tu, Saad, què és el que caldria perquè tinguessis
el coratge de confiar el teu amor a una dona?
–Una guerra!
Havia dit allò cridant, sense reflexionar.
Va tirar el coll enrere, relaxada, aspirant l’aire
del cel.
–Perfecte, la guerra no trigarà a arribar. Bona nit,
Saad.
–Bona nit, Leila.
Aquella nit no vaig aconseguir dormir; ella tam-
42

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 43
poc, com m’ho van provar l’endemà les seves parpelles
de color malva.
Després, no xerràrem més que en els mesos precedents;
en canvi, hi havia des d’aquell moment entre
nosaltres un secret que tornava el silenci ple de desigs,
amarat de futur, tens com la corda de la ballesta abans
que surti la fletxa; compartíem el més prometedor dels
silencis.
A través de la veu del seu president Bush, els Estats
Units es mostraven amenaçadors. Fins i tot Saddam
Hussein s’havia adonat del perill, perquè, per evitar –o
diferir– l’enfrontament, havia deixat entrar al nostre
territori experts de les Nacions Unides que se suposava
que verificarien que l’Iraq no posseïa armes nuclears.
Quan van acabar les seves inspeccions, redactaren
un informe. Bush no es cregué les conclusions negatives.
Nosaltres, tampoc. Estàvem convençuts que Saddam
posseïa l’arma suprema; si no, de què hauria
servit que patíssim tant? L’única justificació davant
aquell fort poder que ens afeixugava, que havia exterminat
una part de la població, era que fos fort, justament
el més fort. Entre nosaltres intercanviàvem signes
d’entesa: i tant que Saddam posseeix la bomba, millor
si la sap dissimular!
Perquè, fora d’un grapat de pacifistes i d’algunes
mares que temien pels seus fills, tothom desitjava la
guerra.
Després de deu anys d’embargament, la Bagdad
dels meus vint anys ja no s’assemblava a la Bagdad de
43

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 44
la meva infància. Tot i que hi havia sempre grans
avingudes, restaven desertes; de vegades hi circulaven
vells taxis amb el sostre ple de maletes i bosses que
portaven de Jordània els aliments que no trobaven
aquí; fora d’algunes ruïnes, els rars cotxes dignes
d’aquest nom que s’aventuraven per la ciutat, blindats,
intocables, pertanyien als jerarques del règim. Els
hospitals, antic orgull de l’Iraq, feien pensar en bergantins
encallats, ascensors rovellats, material usat, sales
brutes, farmàcies buides i personal fantasma. Pertot
arreu es feia difícil treballar perquè no només la
llum es tallava vuit hores al dia, sinó que la devaluació
de la moneda havia rebaixat els salaris fins a tornarlos
insignificants. En un revolt del carrer, sorpreníem
els nostres professors universitaris ocupats a vendre
soda o paquets de galetes. Els nostres pares havien venut
de saldo tot allò que posseïen de preciós, joies,
pintures, quincalla, llibres; després dels mobles del
saló, alguns la prenien amb l’aigüera, amb les finestres,
amb les portes, i les malvenien; vivíem en cases
fredes, fosques i nues. La meva mare no utilitzava mai
l’aigua de l’aixeta, que estava en mal estat per unes canalitzacions
velles, sense filtrar-la abans i fer-la bullir;
d’altra banda, no li calia gaire temps per cuinar, a causa
de la manca d’aliments; en canvi, ella i les meves
germanes es passaven el dia manipulant un rave, una
amanida lleugera o una cuixa petita que dèiem «de
be», sense tenir la certesa que no fos de gat o de gos.
Per culpa de la caça de rates o d’animals domèstics,
44

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 45
travessar el nostre barri era un repte per al nas, perquè
cada racó era ple de cadàvers buidats, carcasses abandonades
a la putrefacció, carronyes que afegien el seu
punt de descomposició a l’olor vaga, general, del clavegueram
saturat i de les plantes depuradores obsoletes.
«Que els americans deixin caure bombes! Això ja
no pot ser pitjor, no hi tenim res més a perdre!», remugava
la gent. Tant si eren partidaris de Saddam
com opositors, tant si l’Iraq acabava vencedor com
vençut, unànimement es pensava que només la guerra
posaria fi a l’embargament.
Més enllà, les opinions divergien.
Com podia ser d’una altra manera? Érem diferents.
Encara més greu: cadascú de nosaltres portava
dins seu molts éssers diferents.
Qui era jo mateix? Un iraquià? Un àrab? Un musulmà?
Un demòcrata? Un fill? Un futur pare? Un apassionat
de la justícia i de la llibertat? Un autònom? Un
enamorat? Tot això junt, tanmateix, no es conjuminava
bé. Un home pot emetre molts sons segons deixi
parlar una veu o una altra dins d’ell. Quina devia privilegiar?
Si d’entrada em considerava un iraquià, aleshores
havia de defensar-me contra l’invasor americà i tornar-me
solidari amb Saddam. Si em veia com un
demòcrata, havia d’aliar-me amb els ianquis i enderrocar
el tirà. Si em situava en el lloc d’un musulmà, no suportava
ni els mots, ni l’estil, ni la croada del cristià
45

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 46
Bush contra l’islam. Si afavoria les meves idees de justícia
i de llibertat, aleshores, en canvi, havia d’abraçar
Bush per estrangular millor Saddam el sàtrapa. Tanmateix,
l’àrab que hi havia en mi no em deia potser que
no havia de refiar-me de l’occidental sense escrúpols
que cobejava la meva terra o el suc negre de la meva terra,
el petroli, i en particular d’aquest occidental, l’americà
que defensava incondicionalment Israel, fins i tot
quan Israel violava els seus compromisos amb els àrabs
de Palestina? Quan m’expressava així, era, doncs, una
orquestra per a mi mateix, però una orquestra amb uns
timbres i uns instruments dissonants, un guirigall.
En realitat, en un moment precís, davant un interlocutor
concret, sabia acontentar-me amb un solo: només
ressonava un únic Saad en mi, em simplificava i
privilegiava, per exemple, el Saad demòcrata... Tanmateix,
si algú hagués enregistrat durant tot un dia els
meus solos successius i els hagués passat simultàniament,
hauria sentit un altre cop el caos, una simfonia
dissonant, el xivarri degut al xoc de les meves identitats.
Confiava els meus conflictes al pare.
–Pare, abans em retreia que canviava sovint d’idees;
avui m’adono que és inevitable.
–Tens raó, fill meu. El més difícil en una discussió
no és defensar una opinió, sinó tenir-ne una.
–I una de sola!
–Sí, perquè hi ha moltes persones en nosaltres.
Només un imbècil creu que és l’únic ocupant de casa
seva.
46

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 47
–Com s’ho fa?
–Ha emmordassat moltes parts d’ell i les ha tancades
a l’armari. De cop, perora clarament, amb una
veu singular.
–És envejable, oi?
–Sempre és envejable ser un cretí.
El meu pare insistí perquè em servís el te. Tenia
feina per recobrar la meva calma. I afegí:
–Sí, fill, desitjaríem declamar un discurs simple,
ferm, definitiu, que ens persuadís que servim la veritat
a llesques. Ara bé, com més progressem en intel.ligència,
més perdem aquesta ambició; se’ns revelen les
complexitats i n’assumim le tensions.
–M’agradaria no contradir-me.
–És per això, tanmateix, que reconeixem el cretí,
perquè no es contradiu mai. Per què tractem de tocats
de l’ala els imbècils? Perquè només toquen un so.
–Sí, però jo no sóc ni un bon tocat de l’ala. Simplement
no hi toco gaire.
–Fill meu, és quan no s’hi toca gaire que surt el so
just, perquè aleshores brollen tots els sons alhora.
Al Cafè de les Delícies, on els estudiants s’enfrontaven
sense matisos, el rebombori arribava al màxim
de volum, i feia la impressió que el país anava a entrar
en una guerra civil abans que arribés el primer míssil
americà, tan oposades eren les passions que conduïen
cada discussió fins al límit de l’enfrontament físic. Els
sunnites s’aferraven a la línia de Saddam Hussein per
por de perdre la seva influència, i consideraven xiïtes
47

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 48
aquells que es mostraven més reservats; alguns, tanmateix,
refusaven de caure en l’extremisme que anunciaven
els violents islamistes, mentre que uns quants iraquians
temeraris, partidaris notables de la democràcia i
del pluralisme, s’indignaven en nom dels absents, els
kurds, els cristians o els jueus, tot denunciant en nom
seu allò que aguantaven els kurds –els qui havien sobreviscut
a les massacres–, els cristians –els qui no havien
marxat– o els jueus iraquians –en quedava algun?
Bé perquè m’enfonsava en les meves contradiccions,
bé per apropar-me a la dona que estimava,
m’havia unit al silenci de la Leila. Si parlàvem, era fora
del cafè, mentre l’acompanyava, i rarament de política.
Després que m’hagués confessat que el seu pare havia
estat torturat i empresonat molts anys per una simple
homonímia –portava el patronímic d’una gran
família xiïta enemiga de Saddam Hussein–, havia tancat
la porta a aquest tema. En canvi, no tenia aturador
quan xerrava sobre el seu amor per la llengua anglesa,
que parlava a la perfecció. Vam descobrir que teníem
una debilitat comuna per Agatha Christie.
–Res no em tranquil.litza tant com la lectura d’una
de les seves novel.les –em confessà–. És tranquil.litzant.
–Tranquil.litzant? Tanmateix, els diaris l’anomenaven
«la reina del crim»!
–Què hi ha de més tranquil.litzant que un món on
només hi ha crims domèstics, refinats, artísticament
posats en escena, executats per criminals intel.ligents
48

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 49
que utilitzen metzines sofisticades? Per a nosaltres,
aquí, que vivim en un univers de salvatges en el qual
domina la força, és deliciós, d’un exotisme encantador.
–Tens raó. A més, les seves intrigues tenen un inici
i un final, cada problema troba la seva resolució: la
pau retorna després de l’elucidació del crim.
–És això! Unes ones momentànies sobre una aigua
en calma... Quin paradís! M’agradaria viure a
Anglaterra. Quan em jubili, em convertiré en una
vella dama encantadora que resoldrà enigmes criminals
mentre faig un pastís de poma i tallo els meus
geranis.
Aquell dia de març del 2003 en què els americans iniciaren
la guerra contra l’Iraq, vaig ser, sens dubte, l’home
més feliç de la terra perquè l’enamorat va prevaler
sense cap fissura. Operà una matança sobre els altres
personatges que havien de reaccionar en mi: es carregà
l’iraquià, l’àrab i el musulmà. Durant algunes hores,
pensava només en el senyal que Bush m’havia donat:
era el dia de les declaracions, de guerra o d’amor!
Quan vaig veure que la Leila no havia vingut a la
universitat, vaig córrer a casa seva. De seguida que
vaig xiular dues vegades a sota casa seva, aparegué a la
finestra del tercer pis, pentinada, maquillada, amb els
ulls humits.
–Véns? –vaig cridar–. He de parlar amb tu.
Tan bon punt va arribar a sota l’escala, la vaig pren-
49

034-Ulises de Bagdad 16/4/09 19:47 Página 50
dre entre els meus braços, la vaig empènyer contra la
paret de l’entrada i vaig mirar fixament aquell rostre
perfecte, els llavis perfilats, les dents petites.
–Leila, t’estimo.
–Jo també.
–Em vull casar amb tu.
–Per fi...
La vaig besar. Les nostres boques es van fondre.
–Leila, t’estimo.
–Ja m’ho has dit.
–És tan fàcil ara.
–En el fons, et calia justament una guerra.
–Leila, t’estimo.
–Repeteix-m’ho fins a la nit dels temps.
Al vespre, de retorn a casa, se’m devia dibuixar als
trets una felicitat indecent. Les meves germanes i la
meva mare, espantades per aquell conflicte capaç de
privar-les dels seus homes, cregueren que l’embriagament
del combat m’havia contaminat i em miraren
de dalt a baix, hostils. El meu pare fou el més ràpid
d’interrogar-me.
–Saad, carn de la meva carn, sang de la meva sang,
es diria que véns de la Meca.
–Pare, estic enamorat.
Va esclatar a riure i va cridar les dones per anunciar-los,
rient:
–En Saad està enamorat.
–Qui és? La coneixem? –van demanar, alegres, les
meves germanes.
50