Els temps externs dels relats - Aldea Global

- 103 -
Unitat 6. Els temps dels relats. (Sessió 24)
Son pare! Havia crescut vora d'ell com els rebrots dels àlbers al peu de la soca, i ara, en aquest
moment de reflexió, a Joanet, li semblava un desconegut. Els records afluïen a poc a poc a la seva
ment; afluïen a poc a poc a la seva ment; afluïen les hores de la seva infantesa passades al costat d'ell
sense carícies ni manyagueries 2, sense mostres d'afecte, quasi sense paraules: només la monotonia de
les hores iguals i dels dies; el treball començat amb la primera claror de l'alba i a voltes encara amb
la llum de les estrelles, com en les temporades de les feines del camp, només amb el breu parèntesi de
les menjades. Tota la seva adolescència i la seva joventut havien transcorregut d'aquesta manera,
empresonades en l'adusta soledat de les barraques, com un bou amarrat a l'estable amb el record de
les amples deveses en les quals pasturà lliurement.
(Fragments de les pàgines 16 i 17 de la novel·la Terres de l’Ebre de Sebastià Juan i Arbó.)
Text 6l: Els gossos d’Acteó d’Avel·lí Artís-­‐Gener
Havia estat un efluvi inexplicable i el malaurat Ton Folguera no el va entendre; potser, de debò, ni tan
sols no va emprendre la tasca d’analitzar-lo. Poc podia endevinar que allò marcaria amb tinta
vermella indeleble el poc temps que li quedava de vida.
(Fragment de la pàgina 13 de la novel·la Els gossos d’Acteó d’Avel·lí Artís-Gener. Edició Avui. Juliol
1995)
Text 6m: El baró rampant d’Italo Calvino
El primer que ens va fer prendre consciència va ser Cosimo. Va comprendre que, com que les
plantes eren tan espesses, podia, passant d’una branca a l’altra, traslladar-se quilòmetres i
quilòmetres sense haver da baixar mai. De vegades, un tros de terra erma l’obligava a llargs
tombs, però aviat va esdevenir un expert en itineraris i mesurava les distàncies no segons el
nostre càlcul, sinó amb el traç, sempre en la ment, que havia de seguir per les branques. I allí
on no podia arribar a la branca, amb un salt, va aprendre d’usar la sagacitat; però això ho
explicaré més endavant; ara, encara som a l’alba en què, en despertar-se, es va trobar dalt
d’un roure, entre el xerroteig dels estornells, calat de rosada freda, enrampat, els ossos cruixits,
formigó a les cames i als braços, i feliç va començar a explorar el món.
(Fragment de la pàgina 36 del llibre El baró rampant d’Italo Calvino. Edició Avui. Juliol 1995)
Text 6n: Josafat de Prudenci Bertrana
Al matí, quan els ministres de l'altar celebraven les misses en llur capella, pareixien inquiets, com si
pressentissin volves de pecat surant per l'aire; i en aixecar l'hòstia, ho feien amb fervor de
desagreujament, amb mirar contrit, pidolant clemència per al causant de la tremebunda infecció de
l'església.
Ara mateix els dits de Fineta, que fastiguejaven amb la pasta que havia d'ésser aliment de
gràcia per a clergues i fidels, li semblaven profanadors i l'enutjaven.
El primer cop que obrí aquells molls llargs i feixucs, l'ovalada pel·lícula d'on havien d'ésser
tallades les hòsties es clivellava amb un cruiximent de fulla seca. I en va posava un mirament
exagerat a fer la tasca; sempre els relleus del tel pur i diàfan, el Crist amb els serafins i els alats
caparronets que els envoltaven, es feien mil peces en obrir les amples pales del motllo.
2 Afectuositats.