Els temps externs dels relats - Aldea Global

Narrativa
Text 6i: L'últim roder de Josep Franco
Després de les pregàries de la nit, quan ja el convent descansava plàcidament, acaronat per la
foscor perfumada de la vall, els frares sentiren trucar a la porta. Alarmats per la violència dels colps,
en aquelles hores tan intempestives, els disciplinats religiosos anaren a consultar amb el prior, que
també havia sentit els sorolls.
Justament aquella nit, mentre els frares sopaven a l'humil refectori del convent, les converses a
mitja veu havien girat al voltant d'aquells temps anàrquics i bàrbars que els havia tocat viure. Per les
notícies que, de tant en tant, arribaven de fora del convent, els frares anaven assabentant-se de les
expropiacions, les violacions, els incendis i els assassinats, molt sovint impunes, que la gent
perpetrava contra els homes com ells. I aquella nit, com totes les nits des de feia alguns mesos, els
frares es retiraren a les seues cel·les convençuts que, qualsevol dia, una colla d'heretges arribaria al
convent per tirar-los al carrer i cremar totes les santes imatges i tots els estimats llibres, fossen o no
de tema religiós.
I ara, per les aparences, els havia arribat l'hora. Alguna mà ben poca amiga seguia trucant a
la porta amb una força i una violència que no amagaven per a res les intencions de la visita.
(Pàgines 31-34 del llibre L'últim roder de Josep Franco. Edicions Bromera. Vuitena edició. Alzira
1989.)
Text 6j: Joan Endal de Josep M. Folch i Torres
D'allí on eren es veien ja lluir les llums de la Porta de la Pau. La Francisca s'estimà més seguir
endavant i pujar després per la Rambla. La volta era grossa; però, a poc a poc com ho feien, sentia
que el seu esperit adquiria forces i que es descongia. A més a més la Rambla li agradava, i sobretot
aquella plaça de Catalunya tan ampla, tan 'senyora', amb aquella animació i aquell moviment, tot
tan diferent de l'aldarull del Paral·lel.
Aquells indrets senyorívols tenien tants de records per a ella! Segura que en Joan no la
destorbaria, es llançà a l'evocació. Sense molt esforç veia encara aquells dies que amb el cap ple de
cabòries i el cor curull d'esperances feia el camí del carrer d'en Rauric al de la Planeta, de Gràcia, dos
cops per dia, a peu, sense cansar-se, el pas airós i collint en passar mirades d'admiració que li
donaven més aire encara. A l'estiu amb la seva ombrel·la que li omplia la cara de frescor fent
ressortir el temptador vellutat de la seva pell bruna, i a l'hivern amb el seu boà 1 de poc preu, pujava
sempre a la mateixa hora, vincladissa i graciosa, segura de recollir mirades al seu pas, plena d'una
distinció que la jovenesa femenina, aprèn, no se sap d'on, i que ella mateixa, la Francisca, es
reconeixia temptadora i atraient.
(Fragments de les pàgines 23 i 24 del llibre Joan Endal de Josep M. Folch i Torres. Edicions 62 i "la
Caixa". Barcelona 1981.)
Text 6k: Terres de l’Ebre de Sebastià Juan i Arbó
El fill deixa al seu torn de treballar i, amb l'aixada a la mà -sense recalcar-s'hi-, el mira
allunyar-se en el capvespre, amb lent caminar, corbat pels anys i els sofriments, prematurament
envellit; el mira perdre's darrera del bosquet d'àlbers i amb el pensament el segueix encara fins a la
barraca, on sap que entrarà amb el mateix posat, sense desarrugar el front.
1 Abrigall de pell, de plomes, etc, en forma de serpent que les dones porten entorn del coll.
- 102 -