Els temps externs dels relats - Aldea Global

Narrativa
Sessió 23 Temps extern de narracions.
TEMPS EXTERN O EXTRATEXTUAL:
Pot aparéixer o no dins la novel·la, però influeix més o menys en ella.
Fa referència al temps o època de l'escriptor, per exemple no és igual una novel·la
com el Tirant lo Blanc que Mor una vida es trenca un amor perquè els autors són
d’èpoques distants (el primer del segle XV i el segon del segle actual) i els estils, les
històries, els continguts i altres circumstàncies evidentment seran diferents.
També es pot referir a l'època o temps del lector. No és igual llegir la novel·la de
Joanot Martorell el segle XVI, que llegir-la en el XIX o en el XX. Per a una persona del
segle XVI la novel·la era molt moderna ara lògicament la podem trobar antiga.
I finalment també hi ha el temps històric o objectiu que és el temps de l'escriptor
que ha influït en ell, encara que siga de forma indirecta i sense ell adonar-se'n. Un
novel·lista europeu del segle XV no podia fer referència per exemple a Amèrica, perquè
encara no es coneixia la seua existència.
1- Llegiu els textos 6d, 6e, 6f de la sessió i escriviu tots aquells elements cronològics
interns que poden donar informació sobre l'època de l'autor. Cal basar-se en l’any de la
primera edició de cada novel·la que apareix al final de cada fragment.
2- Llegiu el text 6g, i després de consultar què era la Gloriosa, i de quina època són els
carlins i la república que apareixen als primers paràgrafs del text, escriviu la cronologia del relat
tot comparant-la amb la de l’autor que va viure del 1873 al 1952.
3- Llegiu el text 6h, i després de consultar la biografia de Germana de Foix a la Gran
Enciclopèdia Catalana (Biblioteca de l’Institut) veieu si tot és correcte o existeix alguna
incorrecció. Heu de pensar que aquesta fitxa personal és una creació literària i no un document
històric d’aquella època.
4- L’autor és actual, la primera edició és de l’abril de 1980, quins trets o característiques
hi destacaríeu que fossen influències culturals modernes en la fitxa. Pots buscar-ne de tipus
lingüístic, de disseny, ortogràfiques, ideològiques, etc.
5- Qui escriu la fitxa? És a dir qui és l’autor fictici? Com ho pots deduir?
6- Quina relació hi ha entre Úrsula Germana de Foix, personatge principal del text 6h i
Vicent Peris, protagonista del text 6c de la sessió 22?
- 96 -

Text 6d: Penja els guants Butxana de Ferran Torrent
- 97 -
Unitat 6. Els temps dels relats. (Sessió 23)
Baixà al carrer i, a corre cuita, es dirigí a la barberia. El Gepa mantenia punts de vista diferents amb un
jovenet amb pinta de Heavy Metal.
-Bon dia -saludà el detectiu-. ¿M'afaites?
-No et fot el milhòmens! -escridassà el barber mirant Butxana-. Vol que li deixe una trena en el bescoll. -I,
dirigint-se al jove, li ventà -: Maricons, que sou uns maricons!
-¿Què passa, Gepa? -es defensà el rocker-. ¿No et pague?
-Jo sóc un professional. Si te'n vas d'ací amb el ramellet darrere, el gremi m'expedienta.
-El que passa és que ets una glòria de la carrosseria galàctica -féu el jovenet, alçant-se de la butaca i
llançant el tovalló.
El rocker abandonà la barberia molest per la poca disposició del Gepa respecte als seus gustos. Butxana
segué en la butaca.
-Galàctica... ¿Galàctica...? -repetí el barber, sorprés per l'insult.
-Coses de l'astronomia, Gepa. Treu el geni i afaita'm, però amb una condició.
-Dispara.
-Tinc pressa. No t'enrotlles.
-Jo estic per la faena ben feta. ¿Passada doble o senzilla?
-Cinc minuts.
-¿Aigua freda o calenta?
-De San Narciso. Fes-me el favor, home, afaita'm ja!
El barber ben xopà la brotxa per la cara del detectiu diverses vegades. Amb neguit d'ofici afilà la navalla
i procedí a repelar començant per la patilla dreta. D'immediat, el client va rebre una cruel bafarada tèbia de
ceba crua.
-Butxana, vaig a fer un curset de perruqueria postmoderna.
-Et falta planta -es venjà el detectiu.
-Planta, en tinc la necessària, però amuntegada en l'esquena.
-Un consell, Gepa: queda't on estàs. Sigues tu i perdura en la teua essència. A tu et passa com a un amic
meu de cognom Barraca, que per molts gratacels que edifiquen ell sempre serà barraca.
-Ja sé per on vas.
-No esperava menys del teu trellat.
Gepa féu els últims retocs de navalla en l'espessa barbeta del detectiu, torcà les restes de crema amb un
tovalló i li galtejà la cara amb 'after shave' de Williams. La passió artesanal que hi posà convertí el massatge en
una agressió. El barber retirà el llençol-tovallola que cobria Butxana i obrí la caixa de fusta.
-Posa't al dia -volgué cobrar.
El detectiu diposità un bitllet de quaranta duros.
-Adéu, artista -s'acomiadà Butxana.
Caminant, es dirigí al carrer Avellanes, travessant el Pont de Pedra i observant els avanços del Pla Bofill
en el jaç del riu Túria. Arbres de taronger i palmeretes. Moltes palmeretes.
Vorejà les Torres de Serrans, porta del centre històric dela ciutat i patrimoni d'escriptors àcrates
d'esprai a la mà: "La merda sura. La VI flota", deia una pintada antiianqui, que reposava en una venerable
façana amb pretensions modernistes. I una altra, obra furtiva d'un escriptor de la trinxera d'enfront: "Joputa el
que lo lea". Doncs això, somrigué Butxana, abans d'entrar en un estanc i aprovisionar-se d'un paquet del tabac
que, amb les corregudes, havia oblidat en el pis.
La finca on vivia Pere Coll era ben concorreguda de persones circumspectes i de posat nerviós. Nous
executius encarregats d'administrar l'autonomia, gerents perifèrics amb carteres de pell d'algun animal
il·lustre, que entraven i eixien de la Conselleria d'Indústria, situada al primer pis.
(Pàgines 156-158 del llibre Penja els guants, Butxana de Ferran Torrent. Edicions dels Quaderns Crema,
Barcelona 1988. Primera edició desembre de 1985)

Narrativa
Text 6e: La Plaça del diamant de Mercè Rodoreda
XXVII
La senyora Enriqueta deia que tot allò era fora de mida, que li havien fet malbé el negoci. Tot a
passeig. I a veure què passaria amb el que tenia al banc. Es va posar a vendre botons i lligacames de
senyor, per terra, al carrer de Pelayo. En Quimet el veia molt poc, amb prou feines si, de vegades,
venia a dormir. Un dia em va dir que la cosa es posava negra i que hauria d'anar al front d'Aragó. I
em va dir que havien pogut treure mossèn Joan. I que mossèn Joan, amb vestits d'en Mateu i amb un
camió que els havia procurat en Cintet, havia passat la frontera. Té, em va dir. I em va donar dues
monedes d'or i va dir que mossèn Joan les hi havia donades per mi i els nens, que potser les
necessitaríem més que no pas ell, perquè ell, fos on fos que anés a parar, Déu l'ajudaria i no el
deixaria morir mentre no fos la seva hora.
(Pàgines 147-148 del llibre La Plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Club Editor, Barcelona 1982.
Primera edició març de 1962)
Text 6f: Rondalla del retorn de Josep Piera
Tres seients davant teu, a l'altre costat del vagó, una xicona fulleja l''Avui'. Tan simple i tan
normal, llegir el diari mentre hom hi viatja, i tanmateix impensat quan éreu ben pocs gats els qui
parlàveu d'Ausiàs March al claustre de Filosofia. L'has estat, tu també, rebent a casa amb normalitat
absoluta, i a Barcelona, quan hi has parat per fer transbord, l'has demanat al quiosc, te l'has tragat
de cap a peus com si fos el primer que compraves. Potser t'agradaria xarrar una estona amb ella.
Com és que no t'hi has fixat abans? Capficat en la boira dels teus somnis, tanta gent t'acompanya pel
cervell, que ni t'has adonat d'aquesta criatura d'ulls negres, preciosa i solitària. És possible que acabe
de pujar i per això... Ja hi sou massa prop del final per intentar la coneixença. Podria haver-se assegut
al teu costat. Deu ser una estudiant que torna de vacances. Llàstima. Hauríeu pogut parlar de tantes
coses...!
Atén: El Puig! Recordes? Els aplecs prohibits, els grisos acaçant-vos pels bancals, les primeres
cançons de Raimon i el "No serem moguts" talment un crit de guerra, les pintades de "parlem
valencià" pels murs de la ciutat, lletres de quitrà estimades i subversives i el llibre de Fuster obrintvos
les parpelles, la colla de l'Enric discutint tots els dies sobre el fet nacional, aquelles assentades a
les escaletes de la facultat vella... Un món s'eixamplava per a la mateixa generació que a penes si
eixia del seminari i de ballar amb el Dúo Dinámico, o que veia pel·lícules de guerra on els americans
sempre guanyaven, alts, guapos, valents, bones persones.
(Pàgines 18-19 del llibre Rondalla del retorn de Josep Piera. Eliseu Climent editor. Primera edició
València 1978.)
- 98 -

- 99 -
Unitat 6. Els temps dels relats. (Sessió 23)
Text 6g La vida i la mort d’en Jordi Freginals de Josep Pous i Pagès
TERCERA PART
I
Hereu d'una rica família muntanyenca, tradicionalment afiliada al carlisme militant, el seu
natural expansiu i eixelebrat el posà en oposició amb tota la parentela. Aquella romàntica ventada
de llibertat que passà per damunt de les terres hispàniques, temps abans i després de la 'Gloriosa', féu
esclatar el conflicte. Tenia llavors vint-i-quatre anys. I totes les ànsies informulades que bullien en la
flama de la seva joventut trobaren forma i expressió en les ardents paraules, anunciadores d'una
major justícia entre els homes, que escampaven els propagandistes de les noves idees. (pàgines 103-
104)
.......................................................................................................................................................................................................................
En això fou proclamada la República, començaren a sortir partides carlines i esclatà la guerra.
Totes les branques dels Pujades enviaren algú de la sang amb els carlins. En Martí va fer-se voluntari
dela República. No el movia solament el desig de sortir a la defensa de les seves idees. Un motiu
sentimental, la ferida incurable d'un amor desgraciat, el conduí també a prendre les armes. (pàgina
104)
.......................................................................................................................................................................................................................
Últimament, entrat que fou a a seixantena, trencà el costum d'aquelles sortides. No es movia de
Vilallonga, com no fos que les necessitats de la lluita amb el partit contrari l'obliguessin d'anar algun
mercat a Figueres. (pàgina 108)
.......................................................................................................................................................................................................................
II
Quan en Jordi li donà la carta de mossèn Llorenç, l'oncle Martí s'estava a la seva cambra, escrivint un
recurs contra el repartiment del dèficit municipal, fet pels contraris, que gràcies a una maniobra en
les últimes eleccions, tenien majoria al municipi. El secreter de la gran calaixera que li servia
d'escriptori era un batibull de paperam, i en el pany de paret del damunt, resplendent de joventut i de
bellesa, somreia la imatge ideal de l'estimada, entre els daurats de la magnífica motllura.
-Reïra de bet! -exclamà alegrement, quan hagué llegit les primeres ratlles, aixecant els ulls i
mirant el noi per damunt de les ulleres-. És a dir que ets fill de la Marianna? Bé, home, bé! No sabia
que tingués nebots tan ben plantats. És clar: com que no em faig amb els de casa teva... No per la teva
mare, noi! La teva mare és una santa dona. Pobra Marianna! Sempre n'he conservat un bon record.
M'ajudà tant com pogué en les meves tragèdies. I això que era només una criatura. ¡Si tothom hagués
tingut el seu bon cor!... (pàgina 109)
(Diferents pàgines del llibre La vida i la mort d'en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. Edicions 62 i
"la Caixa". Barcelona 1979.)

Narrativa
Text 6h Crim de Germania de Josep Lozano.
Retrat idealitzat de Germana de Foix.
TRANSCRIPCIÓ D’ALGUNES FITXES PERSONALS
Nom: Úrsula Germana . 1F 391
1 Cognom: de Foix .
2 Cognom: Orleans .
Nom i cognoms del pare: Joan de Foix, comte d’estampes, vescomte de Narbona i pretendent a la Corona
de Navarra.
Nom i cognoms de la mare: Margarida d’Orleans (germana de Lluís XII de França).
Germans: Gastó de Foix, duc de Nemours
Germanes: (No se li’n coneixen)
Ofici: (Actualment) Virreina.
Data i lloc de naixença: .
SEXE
- 100 -
ESTAT
CASAT/DA FADRÍ(NA) VIDU(A) MASCULÍ FEMENÍ DUBTÓS
3 2 X X
Nom i cognoms de la muller o marit: (de l’actual) Ferran d’Aragó
Ofici de la muller o marit: duc de Calàbria
Càrrecs: 1505, reina de Jerusalem i de les Dues Sicílies. Des del 1507 al 1516, reina de la Corona d’Aragó. El
1523, és nomenada lloctinent d’Aragó i vireina del Regne de València.
Viatges a l’estranger: Coneix París, Toló, Portofino, Nàpols, Castella, Anglaterra i Alemanya.
Trets físics: Gallarda, ulls grans, boca petita, posat noble. Més aviat lletgeta. Alta, rodona, un tant de coixa,
sensual.
Educació: Molt acurada, a la Cort de París.
Llengües: Francés, castellà i portugués. Papurreja el català, el just i necessari per a comprendre a les dames
valencianes de la Cort; els acudits dels bufons Ester i Cilot.
Altres noms o malnoms. Demoiselle de Foix, “Isla de los Azores”, reina d’Arévalo carraca negrona de los
valencianos.
Referències: Autoritària. Carles I, el nét del seu primer espòs Ferran el Catòlic, li guarda un gran respecte. Ha
estat diligentísssima en la comanda d’instaurar un sistema repressiu contra els agermanats.
Ideologia: La nostra.
Valoració: Immillorable. Proposada per a atorgar-­‐li la medalla de funcionari ideal.
Amants: L’actual marit, quan ella era promesa de Ferran el Catòlic. I, probablement, Antoni Agustí el 1515.
Gusts personals: Amiga de l’esbargiment i de la bona taula. Li plau la música, la xaranga, les converses cultes
i la dansa (balla amb les senyores i les mosses). Sap tocar el llaüt, el clavicèmbal i el monocordi. Coneix l’art de
la cuina (especialitat en ensalada de naps). Li agrada el luxe (robes, joies, cosmètics i perfums).
Altres punts: Poc amiga de viduïtats (ha estat casada amb Ferran el Catòlic, amb el marqués de
Brandemburg-­‐Asbach, i, darrerament, amb el duc de Calabria. Les males llengües diuen que emmetzinà
Ferran el Catòlic o que li va donar un beuratge o filtre amorós (per tal de moure’l), del qual va finar. Però mai
no se n’ha pogut provar res.
Gener del 1527
(Pàgines 76-77 del llibre Crim de Germania de Josep Lozano. Eliseu Climent Editor. Primera edició. València abril
1980.)

- 101 -
Unitat 6. Els temps dels relats. (Sessió 24)
Sessió 24 El temps del discurs (Retrospeccions,
Simultaneïtats, Anticipacions).
LA RETROSPECCIÓ
És quan en una temporalitat determinada es torna enrera en el temps per contar un fet
anterior, equival al flash-back de les pel·lícules, solen ser records dels personatges. Per
exemple quan Vicent Peris baixava l'escala, en el fragment del llibre que hem llegit a la
sessió 22, fa diverses retrospeccions perquè recorda fets de la Guerra de les Germanies.
LA SIMULTANEÏTAT
No podem narrar dos fets al mateix temps, però en el món real sí que apareixen fets
simultanis, per tant hem de decidir quin dels dos fets contem primer, això és anomenat
simultaneïtat. Fins i tot pot aparèixer en textos predominantment lineals. La forma de
resoldre la simultaneïtat en les narracions és la d'introduir expressions que indiquen que
l'acció anterior succeix al mateix temps que la que li segueix: Llavors, aleshores, al mateix
temps, en aquell moment, a la mateixa hora, en aquell instant, etc. Hi ha alguns
novel·listes que fins i tot han escrit en dues columnes per donar a entendre que allò que es
conta en cadascuna de les columnes passa al mateix temps.
L'ANTICIPACIÓ
Consisteix en fer avançar per mig del discurs lingüístic esdeveniments o successos
que passaran més avant en la cronologia. Per exemple quan es llegeix: ...aquella aventura
no podia eixir bé, però ja ho contarem més avant... amb la qual cosa el narrador ens anticipa
el final poc feliç d'aquella aventura. També poden ser com una mena de premonició d’allò
que passarà després.
1- Llegiu i escriviu resumidament les retrospeccions que trobeu en els textos 6i, 6j i 6k.
2- Rellegiu i escriviu explicant com s’han construït (per quina paraula o expressió són
presentades) les simultaneïtats que hi ha en els textos de El notari de Josep Górriz de la
sessió 21; i en el de Crim de Germania de Josep Lozano de la sessió 22.
3- Llegiu els textos 6n i 6o (Josafat i l’Escanyapobres) i expliqueu per escrit les premonicions
o anticipacions que hi trobeu.

Narrativa
Text 6i: L'últim roder de Josep Franco
Després de les pregàries de la nit, quan ja el convent descansava plàcidament, acaronat per la
foscor perfumada de la vall, els frares sentiren trucar a la porta. Alarmats per la violència dels colps,
en aquelles hores tan intempestives, els disciplinats religiosos anaren a consultar amb el prior, que
també havia sentit els sorolls.
Justament aquella nit, mentre els frares sopaven a l'humil refectori del convent, les converses a
mitja veu havien girat al voltant d'aquells temps anàrquics i bàrbars que els havia tocat viure. Per les
notícies que, de tant en tant, arribaven de fora del convent, els frares anaven assabentant-se de les
expropiacions, les violacions, els incendis i els assassinats, molt sovint impunes, que la gent
perpetrava contra els homes com ells. I aquella nit, com totes les nits des de feia alguns mesos, els
frares es retiraren a les seues cel·les convençuts que, qualsevol dia, una colla d'heretges arribaria al
convent per tirar-los al carrer i cremar totes les santes imatges i tots els estimats llibres, fossen o no
de tema religiós.
I ara, per les aparences, els havia arribat l'hora. Alguna mà ben poca amiga seguia trucant a
la porta amb una força i una violència que no amagaven per a res les intencions de la visita.
(Pàgines 31-34 del llibre L'últim roder de Josep Franco. Edicions Bromera. Vuitena edició. Alzira
1989.)
Text 6j: Joan Endal de Josep M. Folch i Torres
D'allí on eren es veien ja lluir les llums de la Porta de la Pau. La Francisca s'estimà més seguir
endavant i pujar després per la Rambla. La volta era grossa; però, a poc a poc com ho feien, sentia
que el seu esperit adquiria forces i que es descongia. A més a més la Rambla li agradava, i sobretot
aquella plaça de Catalunya tan ampla, tan 'senyora', amb aquella animació i aquell moviment, tot
tan diferent de l'aldarull del Paral·lel.
Aquells indrets senyorívols tenien tants de records per a ella! Segura que en Joan no la
destorbaria, es llançà a l'evocació. Sense molt esforç veia encara aquells dies que amb el cap ple de
cabòries i el cor curull d'esperances feia el camí del carrer d'en Rauric al de la Planeta, de Gràcia, dos
cops per dia, a peu, sense cansar-se, el pas airós i collint en passar mirades d'admiració que li
donaven més aire encara. A l'estiu amb la seva ombrel·la que li omplia la cara de frescor fent
ressortir el temptador vellutat de la seva pell bruna, i a l'hivern amb el seu boà 1 de poc preu, pujava
sempre a la mateixa hora, vincladissa i graciosa, segura de recollir mirades al seu pas, plena d'una
distinció que la jovenesa femenina, aprèn, no se sap d'on, i que ella mateixa, la Francisca, es
reconeixia temptadora i atraient.
(Fragments de les pàgines 23 i 24 del llibre Joan Endal de Josep M. Folch i Torres. Edicions 62 i "la
Caixa". Barcelona 1981.)
Text 6k: Terres de l’Ebre de Sebastià Juan i Arbó
El fill deixa al seu torn de treballar i, amb l'aixada a la mà -sense recalcar-s'hi-, el mira
allunyar-se en el capvespre, amb lent caminar, corbat pels anys i els sofriments, prematurament
envellit; el mira perdre's darrera del bosquet d'àlbers i amb el pensament el segueix encara fins a la
barraca, on sap que entrarà amb el mateix posat, sense desarrugar el front.
1 Abrigall de pell, de plomes, etc, en forma de serpent que les dones porten entorn del coll.
- 102 -

- 103 -
Unitat 6. Els temps dels relats. (Sessió 24)
Son pare! Havia crescut vora d'ell com els rebrots dels àlbers al peu de la soca, i ara, en aquest
moment de reflexió, a Joanet, li semblava un desconegut. Els records afluïen a poc a poc a la seva
ment; afluïen a poc a poc a la seva ment; afluïen les hores de la seva infantesa passades al costat d'ell
sense carícies ni manyagueries 2, sense mostres d'afecte, quasi sense paraules: només la monotonia de
les hores iguals i dels dies; el treball començat amb la primera claror de l'alba i a voltes encara amb
la llum de les estrelles, com en les temporades de les feines del camp, només amb el breu parèntesi de
les menjades. Tota la seva adolescència i la seva joventut havien transcorregut d'aquesta manera,
empresonades en l'adusta soledat de les barraques, com un bou amarrat a l'estable amb el record de
les amples deveses en les quals pasturà lliurement.
(Fragments de les pàgines 16 i 17 de la novel·la Terres de l’Ebre de Sebastià Juan i Arbó.)
Text 6l: Els gossos d’Acteó d’Avel·lí Artís-­‐Gener
Havia estat un efluvi inexplicable i el malaurat Ton Folguera no el va entendre; potser, de debò, ni tan
sols no va emprendre la tasca d’analitzar-lo. Poc podia endevinar que allò marcaria amb tinta
vermella indeleble el poc temps que li quedava de vida.
(Fragment de la pàgina 13 de la novel·la Els gossos d’Acteó d’Avel·lí Artís-Gener. Edició Avui. Juliol
1995)
Text 6m: El baró rampant d’Italo Calvino
El primer que ens va fer prendre consciència va ser Cosimo. Va comprendre que, com que les
plantes eren tan espesses, podia, passant d’una branca a l’altra, traslladar-se quilòmetres i
quilòmetres sense haver da baixar mai. De vegades, un tros de terra erma l’obligava a llargs
tombs, però aviat va esdevenir un expert en itineraris i mesurava les distàncies no segons el
nostre càlcul, sinó amb el traç, sempre en la ment, que havia de seguir per les branques. I allí
on no podia arribar a la branca, amb un salt, va aprendre d’usar la sagacitat; però això ho
explicaré més endavant; ara, encara som a l’alba en què, en despertar-se, es va trobar dalt
d’un roure, entre el xerroteig dels estornells, calat de rosada freda, enrampat, els ossos cruixits,
formigó a les cames i als braços, i feliç va començar a explorar el món.
(Fragment de la pàgina 36 del llibre El baró rampant d’Italo Calvino. Edició Avui. Juliol 1995)
Text 6n: Josafat de Prudenci Bertrana
Al matí, quan els ministres de l'altar celebraven les misses en llur capella, pareixien inquiets, com si
pressentissin volves de pecat surant per l'aire; i en aixecar l'hòstia, ho feien amb fervor de
desagreujament, amb mirar contrit, pidolant clemència per al causant de la tremebunda infecció de
l'església.
Ara mateix els dits de Fineta, que fastiguejaven amb la pasta que havia d'ésser aliment de
gràcia per a clergues i fidels, li semblaven profanadors i l'enutjaven.
El primer cop que obrí aquells molls llargs i feixucs, l'ovalada pel·lícula d'on havien d'ésser
tallades les hòsties es clivellava amb un cruiximent de fulla seca. I en va posava un mirament
exagerat a fer la tasca; sempre els relleus del tel pur i diàfan, el Crist amb els serafins i els alats
caparronets que els envoltaven, es feien mil peces en obrir les amples pales del motllo.
2 Afectuositats.

Narrativa
Allò era un auguri de desgràcia, un anunci de dissort, un avís del càstig que el bon Déu, ofès, li
enviaria... Anorreat, llençà les eines i caigué pesadament a l'escó de la llar.
(Pàgina 736 del llibre Obres completes. Josafat de Prudenci Bertrana. Editorial Selecta. Primera
edició. Barcelona 1965.)
Text 6o: L’Escanyapobres de Narcís Oller
Llavors l'aldarull s'armà contra l'Escanyapobres: tota la casa en pes les emprengué contra ell;
i en Pere, en arrencar-li la confessió del que havia fet amb el 'Moreno', l'envestí de dret a cops de
puny; les dones li tiraren en cara totes les mesquineses, tots el deutes pendents; els mossos, entre
gemec i gemec, li juraren venjar-se, i quan el tingueren ben atrotinat i abatut, li anunciaren tots
l'acomiadament.
-Jo no tinc res -afegí en Pere-: vós encara em deveu la dispesa de dos mesos. Veniu, doncs, a
demanar-me compliment de contracte i la 'munta' 3, que potser us faré un cap nou. Ni que sàpiga
anar presidi!
Un cop pogué, l'Escanyapobres se n'anà a dalt, es folrà d'or tant com pogué per no deixar ni un
cèntim allí, i, bo i coixejant de pes, eixí de la Coma, foll de ràbia, amb la doble intenció de fugir
d'aquells lladres i de veure si atrapava el mul pasturant.
-Bon vent! -exclamaren a una tots els del mas. I el geperut Eloi, no podent contenir-se, eixí fins
a l'horta a espiar-lo bona estona. Plantat al mig de l'ample espai, amb el seu coll tort i els ulls
guspirejant de ràbia, al punt que se li perdia de vista l'amenaçà amb el puny clos, exclamant:
-Me la pagaràs, jueu!
(Pàgines 54-55 del llibre L'escanyapobres de Narcís Oller. Edicions 62. Cinquena edició. Barcelona
1982.)
3 Multa, o pujada de preu.
- 104 -

Sessió 25 El `tempo´ o ritme narratiu.
- 105 -
Unitat 6. Els temps dels relats. (Sessió 25)
EL MOVIMENT NARRATIU: TEMPO O RITME RÀPID O LENT.
Com a regla general podem definir que el ritme és ràpid si es conten molts fets,
esdeveniments o accions en poca extensió de text (en poques paraules), mentre que
serà lent si amb moltes paraules es conten pocs fets.
Els diàlegs i els monòlegs, normalment suposen un temps lent, això no vol dir
que hi haja moments dialogants on es conten fets o històries i resulte molt ràpid, però
la majoria de les vegades el diàleg o monòleg fa que l'acció no avance.
També la descripció d'objectes, persones o espais, resulta normalment lenta
perquè tampoc es conten fets.
Quan el que predomina són els predicats de rendiment operatiu (els verbs
d'acció) i per tant els elements narratius (d'accions), llavors el ritme o tempo és molt
ràpid.
La majoria de vegades hom fa coincidir les accions dels personatges amb el
tempo, és a dir si ells fan accions ràpides el tempo del text és ràpid, si fan accions
lentes el tempo del discurs lingüístic és també lent.
1- Lectura, preferiblement en veu alta i aclariments lectors sobre paraules difícils o
sobre la trama de la història.
2- Distingiu els ritmes més lents i ràpids del conte.
3- Quin significat té la dedicatòria? Tot i tenint en compte que Maria Aurèlia
Campany era una escriptora amiga de Salvador Espriu així com Llorenç Villalonga, autor
de Bearn, un fragment de la qual hem llegit pàgines enrera i de la novel·la Andrea Víctrix de
la qual també n’hem llegit un trosset.
4- Quin sentit té la divisió en capítols d'aquesta narració.

Narrativa
5- Escriviu el nom de tots els personatges, la relació entre ells i els canvis que s'hi
produeixen al llarg del relat. Qui és la 'Fragata', per què trobeu que li posen aquest nom. De
qui seria el retrat trobat dins una capseta en el darrer capítol i què vol dir gavatx?
6- Digueu l'edat de la protagonista en cada capítol.
7- Podeu saber en quins anys passa l'acció dels fets que es conten per mig d'una
dada sobre el pare quan al capítol III diu que arribà a assistir, de brivall (jove), a
l'expedició d'en Barceló contra Alger, la passada centúria. Busqueu primer en la Gran
Enciclopèdia Catalana, que està a la Biblioteca de l’institut, l’any que Barceló anà a
l’Alger i a partir d’ací feu una cronologia aproximada de cada capítol.
8- Hi apareix un paradís perdut. Digueu com s'expressa.
9- Qui és el narrador de cadascun dels capítols. No cal que busqueu noms,
expliqueu qui és, quina relació té amb la protagonista Tereseta. I qui és l'interlocutor
del narrador, és a dir amb qui parla, o a qui es dirigeix?
10- Quant de temps es tarda en llegir el conte? Quant de temps passa entre el
començament i el final de la història que es conta?
11- La protagonista fa una acció que es repeteix, quina és la seua finalitat,
relacionant-la amb el ritme?
12- Assenyaleu com a mínim una de les retrospeccions de cada capítol del relat.
- 106 -

Text 6p: Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu
"TERESETA-QUE-BAIXAVA-LES-ESCALES"
- 107 -
Unitat 6. Els temps dels relats. (Sessió 25)
A Maria Aurèlia Capmany i a Llorenç Villalonga, en homenatge i amb la promesa
de no revisar ja mai més aquesta narració.
I
"No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a
nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels
Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no,
perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i
d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit 4, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer
patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra 5. Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de
posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls,
però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre sí,
tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans,
Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem
començat a jugar. Que la 'Panxita' us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a
Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a
donar les gràcies d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar de per riure com si
fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única
fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró,
macarró, xambà, xibirí, xibirí, mancà. Tu, altra vegada, Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges,
Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a
vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa
de porter, ens serà quasi impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla 'fet'? No, Teresa, no,
nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un
poca-solta s'ha escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques
ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no
les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego."
II
"No les havies vistes? Noi, d'on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor
viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suissa, Milà, Venècia i
Florència. Varen deixar la 'Panxita' a Dantzic. És estrany, no havien d'anar a Itàlia, perquè el viatge
era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig
de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants
conten i no acaben. Han dut muntanyes d'objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes
procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fièsole es varen trobar amb Vicenç de
Pastor, o ell els va anar a trobar, perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador,
està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia,
que no? No m'hi avinc, Teresa és bonica. Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls,
4 Paret de parar, on s'hi estarà qui buscarà els altres en el joc.
5 Mira, espia, veu, repara, clissa.

Narrativa
una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però no té la
personalitat de Teresa i està delicada. La mare morí tísica, recorda-ho, i això va ser un cop per al
capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de
purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura
escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les
escales de l'església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb Júlia. Ja te'n pots
riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'enramada, seran les reines."
III
"No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que
són molts cops, l'un rera l'altre. Júlia es va morir, després d'una lenta agonia, d'haver lluitat mesos
llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es morí, la 'Panxita' va encallar a les boques
del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava
tant la seva fragata! D'ençà del naufragi, no s'ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els
dies a la 'Pietat', la seva horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant el mar de lluny. Aquest home,
tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la
memòria. Quin home que va ser! Diuen que arribà a assistir, de brivall 6, a l'expedició d'en Barceló
contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot
arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó
morir en la calma de les seves arbredes, i la filla el cura, el vigila. Sí, Teresa és una dona potser de
quaranta anys, potser de més, i Vicent de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però
Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà. Baixa d'esma 7 les escales."
IV
"Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora,
d'un ritme igual, segur, d'una escola, d'un estil que s'han perdut. Sí, Teresa és molt vella, ja ho saps, té
els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit,
a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I això ara és ben lluny. Aleshores el poble se'ns
apareixia com si fos més gran, immens, d'un color molt més ric, amb un altre caràcter. Les nostres
corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorrada de
les barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler d'Amèrica o de la mar remota de la Xina. El meu
pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava
després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar.
Algun dia, al capvespre ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura
prohibida. Avançàvem mig a les palpentes, i ens envoltava com el pressentiment d'un miracle. Hi
havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I
contàvem, en tornar, a les nostres àvies l'incident d'una topada amb algun fantasma. Tot passà.
Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts
anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la 'Panxita'. Més tard la fragata va naufragar, i al cap
de poc Júlia i el vell es varen morir. I, ara, ja ho veus, Teresa passa pel meu costat sense mirar-me,
amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva
família és almenys tan antiga com la seva, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot
canvià. Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan
petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense
6 Quan era jove.
7 Maquinalment, instintivament.
- 108 -

- 109 -
Unitat 6. Els temps dels relats. (Sessió 25)
límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. Teresa baixava rabent els graons de
l'església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama."
V
"Tu diràs, la caixa de la 'Fragata' no serà de fusta bona? I fuig, la neboda és ganyona 8, anem,
però no escatimaria un cèntim en un detall de tan supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no
s'exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la
vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya't, és tan vell i es
queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es
veu sovint, dones com la 'Fragata' no es moren cada dia. Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix duescentes
mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a les gepes. Ai, no, filla, no, no em
fa peça. Déu m'ha fet ben dreta igual i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden,
ahir l'allunyaven gairebé a fuetades, i avui fixa't com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la
Coixa Fita, la Caterina, la Narcisa Mus. Aquestes últimes, totes tres, varen amortallar la vella, perquè
la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ja li passen el platet, les males pues. Saps el que em va
contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls
rossos, i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera't, hi havia un
nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que va viatjar tant! I
ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, que Déu l'hagi perdonada,
perquè era pobra, i això que havien jugat juntes de petites. I ja ho veus: un, d'amagototis. Anem, però
és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i
aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho
deia. Els del baiard 9 suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales."
(Pàgines 29-34 del llibre Ariadna al laberint grotesc. Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador
Espriu. Edicions 62 i "la Caixa". Primera edició. Barcelona 1980.)
8 Que va amb un compte excessiu en les despeses.
9 Aparell per al transport de càrregues petites a pes de braços format per per dues vares llargues i i paral⋅leles unides per diferents
travessers.

Narrativa
Sessió 26 El temps del Relat Propi 6.
ACTIVITATS INDIVIDUALS.
a. Penseu ben detalladament en el temps intern de la
vostra narració. Feu alguna referència a qualsevol detall
temporal. Marqueu ben detalladament la temporalitat. Primer (a)
Segon (b) tercer (c) etc...
b. Feu alguna retrospecció, alguna simultaneïtat i
premonició o anticipació. Encara que després al vostre relat
no n’isca cap d’aquestes tècniques temporals.
c- Escriviu un fragment del vostre relat on hi haja un ritme
(o tempo) lent i un altre on el ritme siga més ràpid. I expliqueu
per què us interessa fer-lo d'una manera o de l'altra.
d. Escriviu una altra pàgina del vostre relat. O refeu el
vostre relat amb el temps del discurs adequat. Ja hauríeu de
portar més de la meitat de la vostra narració. Consulteu dubtes
individuals.
- 110 -