alcover.cat “treballeu! que la palla va cara...”

LA MEL: ALIMENT
SALUDABLE i VITAMÍNIC
ALAIN DANIEL
LLOMBART
2
“treballeu! que la
palla va cara...”
DEL MAS AL MERCAT:
MÉS DE 100 ANYS DE
PAGESOS...
16
GERMANS
FIGUERAS
BUSQUETS
... I DEL MAS
VENTURA CAMPS, A LA REMEI BOTIGA:
LA NOSTRA VERDURA
TELL, JESÚS FIGUERAS:
DE CADA DIA
TESTIMONIS DE LA FIRA
14
JOSEP MARIA
i FRANCESC
BOSCH
L’EQUILIBRI DELS
NOSTRES BOSCOS
PASSA PER LES
ABELLES
2
JOAN M. LLORENS
FUSTA, CARBÓ i PROFIT
DE L’ENTORN: LES
CARBONERES
18
ÀNGELA ALCÁCER
LA VIDA AL MAS DE
LLOPIS
JOAN LLOMBART
OFICIS VISCUTS:
PASTOR i PAGÉS: TREBALLS QUE ES
RESISTEIXEN A DESAPARÈIXER
JOAN CORTIELLA
TEMPS DE PASTURAR
MANEL ISERN
20
ALCOVER - OCTUBRE DE 2010
7a edició
alcover
ALCOVER#11
alcover.cat
8
4

sigueu benvingudes
i benvinguts!
Grans i menuts, vells i joves, rics i pobres.
Sigueu benvinguts a Alcover, la vila primera
de l’Alt Camp, que durant dos dies es converteix
en la vila bandolera del Camp. Sigueu
benvinguts perquè obrim portes, finestres i
muralles per mostrar-vos un dels episodis
més il·lustratius d’una època: la dels bandolers.
Gairebé 30 anys de les darreries del
S.XVI van ser protagonitzats per baralles,
enfrontaments, robatoris... capitanejats per
dos bàndols enfrontats: els Morells i els Voltors.
I el poble, arrenglerat per les simpaties
cap a un o els altres. La Fira de Bandolers us
recrea aquests episodis viscuts en un marc
que -malgrat els anys- poc ha canviat.
Agafeu aquesta proposta, entreu en aquest
poble, xerreu amb la seva gent, obriu aquest
Diari... i hi trobareu una infinitat de sentits
que us suggeriran el temps de quan els
veins es comptaven a milers, quan entre tots
es feia de tot i les eres dels masos eren menjadors
a l’aire lliure. Menjadors de treball,
xerrada i companyia.
Us portem en aquestes línies que segueixen,
testimonis d’un temps viscut i del
luxe de trobar al plat allò que ha crescut sota
el nostre paisatge: verdura i carn al peu de
les muntanyes de Prades. Creiem que una
bona proposta per dedicar-li una passejada.
Us convidem a posar-vos a l’altra banda del
taulell de la botiga, o d’un mercat, perquè
conegueu les bambalines de l’art de tractar.
I ens posem en aquest lloc del taulell per
dir-vos que com a bon poble que fa Fira,
us ensenyarem el bo i millor que tenim! El
nou Museu i l’espai dedicat a la modernitat
burgesa i el modernisme literari en serà de la
millor verdura que trobareu.
7a edició del Diari de la Fira. EDICIÓ: Àrea de premsa de l’ajuntament d’Alcover • ADREÇA: Plaça Nova, 3 43460-
Alcover (l’Alt Camp) • telèfon: 977-760441 fax: 977-760541 • www.alcover.cat • COORDINACIÓ: Comissió de la Fira •
COL·LABORADORS: Anna Sanmartí, Eulàlia Esparó, Jaume Camps, Cisco Bosch, Albert Rodríguez, Soledat Roig i Maria
Ferré MAQUETACIÓ i DISSENY: Sergi Franch • FOTOGRAFIA: Jordi Cuesta, Sergi Grau, Sergi Franch, i Jordi Ribellas
• CONTACTE A/E: premsa@alcover.cat
ALCOVER#2

JOAN MARIA LLORENS MOLNÉ és
apicultor des de ben jove, gràcies
al mestratge i els ensenyaments
del seu pare. La seva déria avui és
vocació, i ofici. Una dedicació que
l’ha portat a defensar la tasca dels
apicultors com a agents indispensables
de l’equilibri dels nostres
boscos. Defensa que els apicultors
avui poden ser divulgadors de la
cultura de la mel, de l’aprofitament
raonable dels boscos i de la consciènciació
sobre el fràgil equilibri de
la natura. A la imatge, el Joan Maria
es troba a la Casa-Museu de la Mel
que es troba al carrer Bisbe Barberà
on hi té catalogats objectes, instruments
i materials divulgatius sobre
l’apicultura i el món de les abelles
“Avui, sobreviuen només
les abelles dels apicultors”
ENTREVISTA: SOLEDAT ROIG
Explica’ns a casa teva qui va començar a fer mel?
El meu avi ja tenia algunes arnes. Com molta gent, moltes masies i
moltes cases tenien abelles antigament. Eren autosuficients, tenien
de tot. Aleshores al meu pare de petit això li agradà força, fins i tot al
pati anava a mirar les caixes i les arnes del mestre Plana que tenia
als pins. El meu pare entenia aquelles més antigues, les de canya,
on el sistema de treball era més complicat. Maltractaves més l’eixam
d’abelles. Mica en mica, ell en va aprendre. Abans s’ajudaven mútuament
moltes famílies, intercanviaven coneixements, s’ajudaven uns
als altres i tot era més permeable.
I tu, quan vas començar?
De petit sempre he ajudat a casa amb totes les activitats. A
l’avellana, a l’ametlla, a fer plantes, però sobretot l’abella. I de mica
en mica, m’hi vaig abocar.
La vens a casa teva, la mel?
El pare va fer societat amb el Josep Maria Barberà -que era fuster i
tenia mel- i van fer durant uns anys molta mel. La venia a Barcelona,
a Reus... havien agafat un mercat important. L’he anat seguint perquè
es una feina bonica.
Són importants per a l’agricultura?
Importants i vitals, per la pol·linització. Va de flor en flor però sempre
a la mateixa flor. Llavors realitza un treball molt correcte per a
la fecundació de la planta. Són importants perquè multipliquen els
fruits de la pagesia, més d’un 30 o un 40%. Mirem més lluny, l’abella
pol·linitza tota la brolla aromàtica, les espècies vegetals dels nostres
boscos. Al 1984 arriba una plaga de l’Àsia -un àcar- que elimina totes
els eixams silvestres. Un desastre a nivell mundial. Les abelles que
queden són les que aguanten els apicultors. Avui les coses estan en
un límit, que s’afegeix als problemes de sequera i el canvi climàtic.
Hi ha una regressió important.
I els governs ajuden?
Hi ha hagut manifestacions, congressos... la proposta de crear
l’abella com a patrimoni de la humanitat, però és una cosa lenta però
amb un perjudici que fa molta via.
Explica’ns el procés de la mel...
L’ESGLÉSIA
AL MERCAT DE BONAVISTA
O L’ART DE VENDRE i TRACTAR
Alain Daniel Llombart és apicultor
alcoverenc. Fa disset anys va
arribar des de Perpinyà , on atzars
i destins el van portar. El seu
pare, president de la cooperativa,
va refugiar-se acabada la
guerra ben lluny de casa. Fa
uns deu aproximadament que
para al mercat de Bonavista els
diumenges. “Si vull fer vacances,
de dilluns a dissabte, jo cada
diumenge aquí. Aquesta és la
meva església“. I a l’altar de la seva
església el coronen unes abelles
exposades dins un quadre tapat
amb vidre. “Avui en porto poques
perquè la pluja n’havia aixafat
moltes. Bé, menys la reina que
estava ben protegida dins!”. La mel,
un dels menjars més vitamínics
amb propietats excepcionals.
I ell s’esplaïa explicant-ho als
que s’tancen a la parada. En tots
els idiomes possibles. “Això és
pròpolis. Boníssim pels nens a
partir de vuit anys“ explica en
delicat francès a un client magrebí.
S’acomiada: “Shukram! Fins i
tot àrab ja parlo!”. De tot tipus:
mel d’eucaliptus, taronja, romaní,
farigola, mil flors, pòl·len,... De
Castelló als Pirineus, Mel del Parc.
ALCOVER#3
Elles fan de taxi. Porten el pol·len i el nèctar principalment a una
altra flor. Duen una gota d’aigua dolça de nèctar amb un 90% humitat,
treuen la humitat, la ventilen i arriben a concentrar la humitat a
un 20% com a molt. De la flor, en treuen només el nèctar per fer-ne
mel. L’abella en si, a més, aporta enzims a la mel que augmenten les
nostres defenses. Un molt bon aliment, i saludable.
I tot això, com ho aprens?
Com tot, moltes de les coses de la pràctica, i dels errors sempre.

ENTREVISTA: JAUME CAMPS GIRONA
Quan va començar de pastor?
Mira jo vaig començar quan estava casat, devia tenir uns 30
anys perquè abans hi anava el pare amb les ovelles.
Doncs com era l’ofici del pare quan vostè era petit?
L’ofici del pare era ajovar animals, vendre’ls, a més anava
a treballar amb el carro per les carreteres carregat amb una
bóta plena d’aigua i les regava.
El pare el màxim que devia tenir potser eren unes 100
ovelles, i ara si no en tinguessis 500 o més no guanyaries ni
un duro.
Quan jo era petit aquí a Alcover hi deuria haver uns 9 o 10
ramats, de 100 ovelles màxim alguns.
I si va començar amb 30 anys de pastor a què es dedicava
anteriorment?
Als 10 anys el pare ja hem portava a l’escorxador, i tot i que
no m’ensenyava l’ofici, mirant, al final ja el vaig apendre sol.
Als 15 anys ja anava carregat amb el carro cap a la Riba a
la fàbrica el Lledó a buscar la farina dels pastissers del poble,
si anava amb dos animals, 20 saques, si anava amb un,
10. Aquelles saques pesaven 100 quilos cada una i jo anant
carregant, i mentrestant els vells que portaven a moldre el
seu blat deien per allí: “Mira, mira aquell brivall com remena!”
I jo estarrufat, i ara ho pago amb l’esquena.
Alguns cops venien a casa i li deien al pare: Cano ha arribat
això a l’estació i s’ha de pujar al poble, ell em mirava i jo cap
a buscar-ho. A l’estació també carregàvem els productes del
camp en els vagons del tren com avellanes o garrofes.
Després va agafar vostè l’ofici,...
Sí, clar, en aquell moment es van començar a asfaltar els
carrers de dins del poble i ja no es podia passar-hi amb el
ramat i ja no els podíem tancar al carrer de les Rodes que
era on els teníem i per això ja vam arrendar una granja on
cabien unes 300 ovelles. Però clar a pagar cada mes. Per
això vam decidir comprar una granja que té 1.200 m2.
Expliqui’m una mica el dia d’un pastor.
Les ovelles les prenia de bon matí cap a les terres, ja que
per donar de menjar als animals portàvem molts trossos
de terra com de Ca Gomis, Ca la Pareta..., i en aquests hi
sembràvem el menjar per a elles.
Calia anar a pastorar cada dia, fos Nadal o Festa Major.
I què prenia amb vostè quan marxava tot el dia?
El bastó per al ramat i el civader que era on portava el
menjar per a tot el dia. Fins i tot alguns cops em quedava a
dormir en algun tros de terra, però normalment marxava al
matí i tornava al vespre.
Un dia pastorant en un lloc sense aigua, clar que abans no
n’hi havia a tantes terres com ara, em va criar una ovella i
clar jo vaig quedar brut però vaig haver de continuar amb
les mans brutes i al migdia menjar, perquè sinó no hauria
menjat.
Treballar estiu o hivern? Era igual quan hi hagués menjar,
per això havia de portar molta terra per elles.
On les treia a pastorar?
Pel terme d’Alcover, i un cop fins i tot vam anar a Vinosell a
ALCOVER#4
“El pare deuria tenir unes 100
ovelles, ara si no en tens més
de 500 no guanyes ni un duro”
Un altre ofici tradicional, que des de fa milers d’anys la humanitat practica, és el de pastor, però
ara amb els carrers empedrats, les carreteres asfaltades i plenes de cotxes, han fet que aquest ofici
gairebé desaparegui, la gent només té els animals en granges. Parlem amb un dels últims pastors
del poble, l’últim de casa seva, de Cal Cano, es tracta de Joan Cortiella; que més d´aquest
ofici ens explicarà altres oficis en els que va treballar com de transportista, pagès o llaurador, ja
que com m’explicava: el que fa sacrificis tira endavant!
“Aquelles saques pesaven 100 quilos cada
una i jo anant carregant, i mentrestant els vells
que portaven a moldre el seu blat deien per
allí: Mira, mira aquell brivall com remena! I jo
estarrufat, i ara ho pago amb l’esquena”
la província de Lleida.
Després els veniem a la botiga. Mira, matàvem 1 o 2 ovelles
i 7 o 8 bens a la setmana, ja que la gent que no tenia massa
cèntims comprava la carn d’ovella perquè era econòmica.
Del be no es llençava res, fins i tot aprofitàvem la sang.
Això vol dir que també feia de pagès?
I tant, a més llaurava per als altres pagesos.
L’ofici de pagès era el que més m’agradava, però un s’ha
d’adaptar al ball que toca.
Casat després em vaig comprar un tractor i anava a llaurar
per a altres pagesos, i això volia dir llaurar els altres al matí i
el meu a la nit a més de fer de pastor.
Era un treball esclau, perquè després no podies anar a
molts llocs amb la dona, ja que si no anaves a treballar hi
havia pèrdues.
Però ves qui se sacrifica tira endavant.

El gra reposa a la menjadora
mentre els bens entren i surten al
llarg del dia. A la granja, hi troben
de tot. “Si per ells fos, menjarien tot
el dia“, ens explica en Joan mentre
els contempla. “Els homes hi posen
mesura però els bens mengen fins
inflar-se”. Els bens i les cabres separades
completen un bon ramat que
abasteix la necessitat de restaurants,
botigues,... etcètera.
Amb rostre seriòs
observant-es de ben aprop,
les ovelles del ramat ballen al
voltant del Joan que mira de
fer-les entrar al corral. Mai el
ramat es dirigeix en la mateixa
direcció i ves per on, quan
sembla que entren totes, tres o
quatre es passegen pel voltant
de la fotografia com si fessin
broma amb el pastor.
De la granja al plat.
Un luxe que ens deixa la
memòria és saber i percebre
d’on i què mengem. Avui, a
Alcover la roda del productor,
venedor i client encara gira, si
bé no amb la empenta d’altres
temps. Tomàs Castaño de Ca
Cortiella, la carniceria familiar
del carrer del Rec, supervisa
el ramat. Alguns d’aquests
bens faran cap una hora o
altra a l’escorxador a disposició
del plat de festa o d’una
bona teca. La tradició i els
costums es mantenen vius,
mentre es manté el bon gust i
l’exigència dels compradors.
ALCOVER#5

L’escenari de l’exposició és la CASA NOBLE DE CA BATISTÓ,
un edifici històric de més de tres segles d’antiguitat on encara
es percep l’esplendor de la vida burgesa que el va caracteritzar
en el trànsit dels segles XIX al XX. Ca Batistó és sens dubte una
casa plena d’històries per a explicar de les quals n’hem escollit
una: la modernitat burgesa. Les seves estances delicadament
decorades amb elegants sanefes i colors vius, amb petites portes
amagades i espais que encara ens sorprenen com la capella, han
permès il·lustrar la nostra història passada com si d’un llibre obert
es tractés.
Fins i tot l’antiga galeria de la casa, una estança que els darrers
propietaris van annexionar a l’edifici per aprofitar l’escalfor i la llum
del sol durant les seves estones d’oci, ha fet possible introduir el
visitant a la vida intel·lectual i artística d’Alcover i del Camp de Tarragona
al voltant del Modernisme literari. En aquest solejat indret, a
finals del segle XIX, l’escriptor i impressor d’Alcover Cosme Vidal,
conegut popularment amb el nom de Joseph Aladern, hi va
instal·lar una petita impremta La Saura, iniciant així un fort vincle
amb el moviment modernista en el seu vessant literari.
La nova exposició defuig del discurs expositiu que tradicionalment
hom espera trobar en una casa d’època, en què el mobiliari, la decoració
i els objectes quotidians permeten il·lustrar l’ús de cadascuna
de les seves estances i per tant, la vida íntima dels qui l’habitaven.
És per això que s’ha treballat en poder mostrar, a partir de la pròpia
història de la casa, els orígens de la modernitat burgesa, és a dir,
el punt de partida d’un procés de canvis i transformacions que ens
ajudin a comprendre millor la nostra societat actual.
L’exposició Ca Batistó. Modernitat burgesa i modernisme literari,
ha utilitzat moderns recursos museogràfics, més enllà del
tradicional text a plafó. Per sort es tracta d’un període històric en
què els enregistraments sonors, les imatges, els catàlegs de l’època,
la indumentària, etc, ens permeten il·lustrar i donar vida a uns comportaments
i unes maneres de viure avui desapareguts.
Gràcies als recursos utilitzats pel Museu d’Alcover, coneixerem
quan i com fou possible escoltar música a casa sense necessitat
de cap intèrpret, el moment en què la fotografia va fer possible
viatjar de casa estant i així apropar distàncies, descobrirem
la millora en el confort dins la llar gràcies als nous avenços tec-
MUSEU D’ALCOVER
www.museualcover.cat
c/ Costeta, 1-3 / Tel. 977 84 64 52
museualcover@altanet.cat
ALCOVER#6
El Museu d’Alcover inaugura aquest mes
d’octubre, coincidint amb la Fira dels
Bandolers, la nova exposició permanent
“Ca Batistó. Modernitat burgesa i modernisme
literari” amb l’objectiu d’endinsarnos
a la vida burgesa dels S. XIX i XX.
Endinsa’t als orígens
de la modernitat burgesa
i el modernisme literari
nològics, fent possible així l’aparició de les noves sales de bany,
la modernització de la cuina tot millorant la cocció dels aliments i
l’obtenció ràpida d’aigua calenta, el nou paper de la dona en la societat
moderna, etc.
Aquesta recreació museogràfica permetrà endinsar-se en un
recorregut pel passat ple d’emocions, impregnat de records per
als més grans i de noves descobertes per als més joves, un
viatge en el temps per conèixer aspectes quotidians de la vida
íntima d’una família burgesa. Sense oblidar-nos que aquest noble
edifici, gràcies al fet de convertir-se en un museu, ha sobreviscut a la
decadència del “món dels senyors”.
L’any 1973 l’ajuntament va comprar l’edifici de ca Batistó per traslladar-hi
el museu, fundat el 1967 per l’alcoverenc Andreu Barbarà i Camafort,
per acollir els fòssils marins trobats a les pedreres d’Alcover
i Mont-ral i totes dels donacions dels alcoverencs que han ajudat a
nodrir les col·leccions que avui es conserven. L’exposició Ca Batistó.
Modernitat burgesa i modernisme literari complementarà
l’actual exposició de paleontologia “Les muntanyes de Prades
ara fa 240 milions d’anys. Els fòssils d’Alcover Mont-ral”.

Al darrer quart del segle XVI fruit de l’ampliació del regadiu i de l’auge de la industria tèxtil, també relació nada
amb l’ús de l’aigua, Alcover inicia una etapa de gran creixement econòmic. Aquell creixement urbanístic i econòmic
es traduí en un engreixament de les arques municipals i, per tant del poder i activitat del Consell Municipal,
però també en l’increment de les desigualtats socials. De l’increment de la riquesa dels mateixos rics de sempre, i
del nombre de famílies que esdevenien pobres. Tot plegat es traduirà en un increment de la conflictivitat política i
social que desembocarà en l’aparició del fenomen bandoler primer i, en aguditzar-se el conflicte, en la Revolta dels
Segadors després. Entendre com eren escollits els càrrecs polítics i administratius i a quina regulació estava subjecte l’ús de l’aigua de regadiu ens pot ajudar a
entendre cóm vivia la gent d’aquella època. Aquest i no unaltre és l’objectiu d’aquesta reconstrucció històrica.
Alcover,
terra de
bandolers
TEXT: MARTÍ YEBRAS CAÑELLAS
DIVENDRES 8 D’OCTUBRE
L’elecció del Consell Municipal d’Alcover Plaça Vella 20:30 h
Als segles XVI i XVII la renovació dels càrrecs del consell es feia per diversos mètodes.
Un era el d’elecció o cooptació. Consistia en que cada any es renovava una
part del Consell i els càrrecs sortints proposaven els noms dels seus substituts. El
Consell General, format per tots els caps de família de la Vila, els acceptaven o no.
Aquest sistema encara és emprat per moltes associacions i pels partits polítics
I en el procés hi havia discussions, negociacions i, de vegades, baralles. Precisament
per evitar haver de negociar a les Corts Catalanes, Ferran II va instaurar el
mètode d’insaculació. Aquest consistia en el fet que s’extreien d’uns sacs els noms
dels càrrecs (rodets o rodolins). Aquest mètode es va popularitzar en els regnats de
Felip II i , sobretot de Felip III en el tombant dels segles XVI i XVII. Aquest sistema
és el que encara s’empra per designar els membres de les meses electorals i dels
jurats populars.
En aquest acte es reviurà aquest ceremonial d’elecció de Jurats, Consellers i els
diferents oficis municipals.
DISSABTE 9 D’OCTUBRE
Visita 1579 . Rebuda de les Autoritats . Portal de la Saura 20:30
Visita de 1590. Una Crida. Plaça Robert 21:00, Taberna Bandolera (tot seguit). Església Vella (tot seguit)
Des de sempre, una de les fonts de conflictes més freqüents ha estat l’aigua. Encara ho és
ara. A l’època en què els bàndols dominaven Alcover, entre meitat del segle XVI i durant el
XVII, aquest tema era especialment punyent: La diferència entre poder regar o no, era la
diferència entre poder menjar o passar gana.
El riu Francolí mai no ha tingut un cabal molt gran i històricament ha estat molt just per
abastir la Ciutat de Tarragona. És per això que s’havia regulat molt bé l’ús de l’aigua del
riu. Aquestes regulacions formaven part dels usos i costums del Camp. Per vigilar el compliment
del costum, l’Arquebisbe de Tarragona, senyor feudal de tot el Camp, enviava als
seus representants periòdicament. En el Llibre de Visites a les Aigües del Francolí que està
conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Tarragona, es descriuen entre una i dues visites a
Alcover, cada any, entre 1564 i 1665. En representació de la Ciutat de Tarragona acostumaven
a anar el cònsol, el síndic i prohoms de la Ciutat .
Normalment els rebien a Alcover els Jurats de la Vila, els quals, escollits entre els nobles de
la Vila, retien comptes als diversos Batlles de la Vila ( un per cada senyor feudal). Al llarg
de la història, Alcover ha tingut com a senyors feudals, com a mínim , el Rei i l’Arquebisbe.
Cada un tenia els seus privilegis i a cada un calia recaptar-li els seus impostos.
Quan el tema era prou greu també compareixia el Governador (o procurador general) del
Camp de Tarragona i Batlle de la Vila per part de l’Arquebisbe, l’encarregat de fer recaptar
els impostos.
DISSABTE 9 D’OCTUBRE
Un conflicte electoral de 1624
Plaça Nova a les 22:00 durant el tast de Bandolers
ALCOVER#7
El sistema d’insaculació tenia un punt
feble: es podia aconseguir que manessin
els partidaris d’un o altre bàndol
manipulant qui estava nominat dins els
diferents sacs. Es reprodueix un conflicte
que es produí en 1624 segons
el qual diversos personatges il·lustrats
(Dr. Gabriel Girona, rendista de entre
les cinc persones més riques de la Vila,
Dr. Rafael Puig, doctor en medicina, el
Mestre Planes i Joan Baptista Solanes,
un paraire benestant) demanen al batlle
tornar al sistema de vot per tot els
habitants del poble sempre que fes
més de deu anys que residissin al poble
i no fossin militars. El resultat, com
aleshores, el decidiran els presents a la
plaça.
DIUMENGE 10 D’OCTUBRE
Visita de 1661
Infracció de les costums en el molí d’Alcover. Església Vella 20:30
La regulació de l’ús del aigua de regadiu a través del Llibre de Visites a les
Aigües del Francolí:
La necessitat de regar els conreus feia incomplir les normes d’ús de les aigües
del riu Francolí. A Alcover només es podia regar el dilluns i el divendres. Si això
s’incomplia, s’havia de pagar una multa de seixanta sous, i el més greu, es trencava
la resclosa, la qual cosa no poder regar fins que no se’n construïa una altra.
En aquest acte es reviurà una infracció que les autoritats tarragonines detectaren
al molí de n’Olivet (molí d’Alcover) el 10 d’Agost de 1661 i la reclamació del compliment
de la sanció que feren al Consell Municipal d’Alcover a la Plaça de la Vila
onze dies més tard

Des de sempre al poble hem sentit anomenar el Mas de Llopis. Ens pots dir
quin és l’origen del renom?
Ni idea. Nosaltres no ens diem Llopis de cognom. Ens diem Llombart. No ho sé,
sempre l’he sentit anomenar així jo també.
Saps de quin any o de quina època data la construcció de la casa?
La família dels pares ja hi vivien d’abans de la guerra. Però el mas ja estava fet. La
meva família va comprar la casa i els terrenys a uns altres propietaris. Ja estava
edificada la casa abans que hi anés la meva família a viure-hi.
És gran l’extensió del terreny del Mas de Llopis?
En el temps que van venir, l’extensió era de 4 hectàrees..
N’éreu molts vivint al mas quan eres petit?
Érem els pares, jo, un tiet solter i ma padrina.
I sempre s’han dedicat a la pagesia?
Sí. Anàvem a mercat i el pare també anava a jornal. Les dones ajudaven al mas, a
cuidar les bèsties i a fer les feines de casa.
Un cop hem presentat la teva família, parlem ara de la situació del mas quan
vostè era petit. Quedava molt lluny, del poble, el mas? Recorda quina era
l’última casa abans d’arribar al vostre mas?
Quedava més lluny que ara. El poble s’ha anat fent gran en els últims anys, però
llavors era diferent. L’última casa que hi havia era la de la Solanilles (és la casa que
fa cantonada amb el carrer de l’Era de Pessetes). La resta tot estava abandonat.
Quins eren els veïns més pròxims ?
Doncs la Solanilles, que és la Xarumba (renom), l’Hort de la Cinteta i allí on ara
viuen els de mobles Tomàs hi vivia l’Isidro, que tenien tossinos i altres animals. Més
amunt de nosaltres només quedava el Mas de Raspall.
I, per arribar al mas, l’accés estava bé?
El camí era el mateix que ara. Abans, però, era més estret i de terra. Recordo
que quan plovia molt l’aigua baixava en canal. Pel que fa a les estacions de l’any,
m’imagino que es suportaven com es podia les temperatures d’hivern i estiu, no?
Home en aquell temps no hi havia ni estufes, ni ventiladors, ni aires condicionats.
ALCOVER#8
“El progrés ho ha
canviat tot”
Parlem amb Joan Llombart, del Mas de Llopis. Ell ja des
de marrec ha viscut sempre en un mas. D’entrada ens avisa
que ell mai ha estat un pagès d’ofici, i que no sabrà respondre
prou bé preguntes sobre agricultura. Nosaltres, però, volem
saber com era la vida en un mas 50 anys enrere i, en general,
conèixer millor la gent d’Alcover d’aquells temps.
TEXT: ALBERT RODRÍGUEZ-ROIG

A l’hivern enceníem el foc a terra o l’estufa de llenya, i a l’estiu buscàvem
l’ombra, obríem finestres etc. Com es podia.
D’electricitat sempre n’has vist al mas?
Sí. A casa la van posar l’any 36. Al poble abans d’aquest any ja n’hi
havia. Fins i tot a dia d’avui al mas encara es conserven dos pals
originals amb dues xapes que posa ANY 36.
D’aigua, en teníeu?
Sí que en teníem, però no era aigua del poble com ara. Teníem una
cisterna i trèiem l’aigua amb una galleda. L’aigua del poble i les clavagueres
al mas devien arribar-hi cap a finals dels anys 70. Fins
llavors la trèiem amb aquesta cisterna, que encara hi és, tot i que
no s’utilitzi tant.
Per cert, el mas continua igual que quan era petit ara?
No, el vam arreglar. El mas vell sí que és pràcticament igual. Però
més tard quan jo em vaig casar en vam fer un de nou al costat, que
és on vivim ara. Quan jo era petit vivíem al vell.
I com era, el mas vell?
Tenia tres plantes. A baix hi havia l’entrada, el menjador, la cuina i
un lavabo d’aquells d’abans. A dalt dues habitacions i una sala. I les
golfes i el terrat. Els corrals i els estables eren el que ara és el mas
nou.
Has dit “un lavabo d’aquells d’abans”. Com eren aquests lavabos?
Era una comuna. Cadascú feia les seves necessitats en un seient
que era un forat i llavors amb una galleda es treia el que hi hagués.
Tot això anava a parar a un pou sec i quan convenia es buidava i
anava a parar tot a les terres.
Canviant de tema, recordes com ho fèieu per desplaçar-vos?
Generalment anàvem a peu. I per anar a l’altra terra, que era al Serradalt
i queia més lluny, o també per anar a mercat a Reus i Valls
anàvem amb el carro i la mula.
En general, es sortia molt del mas?
Home, del mas cap al poble cada dia s’hi anava, a comprar. A buscar
el pa, la carn etc. També per conservar el tall. Recordo que hi havia
alguna botiga, com a Ca l’Assumpció, per exemple, que et conservaven
alguns aliments. Te’ls guardava fins que els anaves a buscar.
Ara que et refereixes a alguns aliments, creus que abans de
carn se’n menjava tant com ara, o es passava més amb les verdures?
Home, abans matàvem un cabrit sempre per Fira i Festa major i era
una cosa especial. No en menjàvem tanta, no. Crec que l’abundància
ho matat tot. Ara ja estàs fart de menjar de tot. Abans no hi havia tanta
abundància com ara.
I el gust dels aliments s’ha mantingut igual, o trobes que ha
canviat?
Sí que ha canviat. El que passa és que el paladar s’ha adaptat als
gustos que hi ha ara. Però hi ha coses com el pa o la carn que sí
que es nota més. Els pollastres, per exemple, ara els fan en 40 dies.
Abans no. O un tossino, que es feia en 6 o 7 mesos i ara es fan en 3
o 4 mesos. Són processos diferents. Ara n’és un per fer una producció
ràpida i abans el temps no es comptava tant com ara.
Tornant als desplaçaments, cap a fora del poble es sortia tant
com ara?
Quan jo era petit, no se sortia com ara. I les vegades que es sortia
era per anar a buscar alguna cosa en concret o per anar al mercat
també.
I com a entreteniments, ens pots explicar algunes de les activitats
que fèieu?
Home sí, per exemple els dies de festa, volies escoltar el futbol,
anàvem als Amics o al bar de la Llúcia a jugar a màquines. O a veure
la TV més tard. I els nens doncs ens entreteníem a jugar al carrer,
fent jocs manuals... No hi érem tant per casa.
Què en recordes de quan jugaves de petit?
En recordo això, que jugàvem més al carrer. Jugàvem a futbol, per
exemple. A l’estiu pujava un munt de canalla a jugar allà al mas, i a
l’era fèiem una partits de futbol “tremendus”. I als carrers, a la plaça...
Jugàvem a boles, a titracs. També recordo que al carrer de l’Abadia
era molt famós perquè un munt de “crius” jugaven als “tirulirus”, buscant
un lloc pla.
En què consistia aquest joc?
Al tiruliru s’hi jugava amb una capsa de sabates, on es feien uns
forats i es col·locava tocant a una paret. Llavors a una certa distància
es tirava la bola i en funció del forat a on la feies entrar equivalia a
més o menys titracs. I per jugar havies de pagar un o més titrac al
propietari de la capsa. Si tiraves i fallaves perdies el titrac i si volies
tornar a tirar havies de tornar a pagar. Era com ara les parades de
“tirus” de la fira.
ALCOVER#9
A Mas de Llopis es conserva al davant l’era que feien servir els
pagesos quan els convenia anar a batre. Passaven per allà a
demanar-ne tanda i torn i deixaven una mica de gra per la casa.
La història del mas s’ha fet amb les necessitats i els temps del
poble. Els vestigis encara són ben vius.
I els titracs què eren exactament?
Eren una cara de les capses de mistos. Les capses de mistos
d’abans tenien dues cares amb dibuixos. Allò es retallava i eren dos
titracs. I amb allò pagàvem el joc aquest.
Devies anar a col·legi aquí a Alcover...
Sí, aquí. Llavors el col·legi ja estava fet. També hi havia l’acadèmia
allà a Ca Jordi.
I els estudis, era com ara, més o menys, en què tothom pot estudiar?
Sí que podia estudiar tothom. Però jo sóc dels que creu que estudiava
qui en tenia ganes. Igual que ara, vaja.
Parlem d’agricultura, ara. A casa teva vivíeu del que produïa la
terra?
Sí, nosaltres sempre hi vam viure de la terra. Tant d’abans que nasqués
jo com després.
Què conreàveu?
Teníem uns quants avellaners, garrofers i ametllers. A l’estiu a més
fèiem algunes plantes. Però estàvem limitats perquè no hi havia gaire
aigua.
També teníeu animals?
Sí que en teníem de bèsties. Hi havien gallines, cinc o sis tossinos,
dos vedells, algunes cabres i per fora el carrer gàbies de conills. I

una mula per llaurar també.
Recordes quin era el principal cultiu d’aquell moment?
Anava en funció de l’època de l’any. Però en època de secà més
aviat destacava el garrofer i l’ametller. També hi havia gent que tenia
vinya. I cap a la Serra era tot avellaners, perquè hi havia aigua. A
altres llocs hi havia d’altres plantacions, com t’he dit, de garrofers,
ametllers, olivers etc. En general però si no hi havia aigua es tirava
cap a l’arbre de secà. Parlant de garrofers, que recordo com al 56 hi
va haver un fred que va matar tots els garrofers del terme.
I vosaltres no en teníeu, de vinya?
No. Al mas de Llopis hi havia algun rollo de vinya, però no gaire.
El que sí que penso és que molt abans que fins i tot la meva família
hi visqués se n’havia conreat de vinya. Perquè encara hi ha les
instal·lacions per mantenir-la. Hi ha un cub de vi, portadores, botes...
I això vol dir que allí havien fet vinya en algun moment.
Abans t’has referit al problema que ocasionava el fet d’estar
més limitats en l’aigua per regar, a diferència d’ara. Ens pots dir
com funcionava antigament el rec?
D’aigua no n’hi havia gaire abans, no. Nosaltres regàvem d’una mina,
de la font de la Puça i també un tros amb aigua de la font Major.
I com s’administrava entre els veïns?
A cadascú li tocava una quantitat d’aigua en un dia determinat. Al
Mas de Llopis, per exemple, des de sempre o, almenys que jo recordi,
sempre toca igual, cada diumenge de l’any a la mateixa hora.
Això funcionava igual que ara. Ara, però, aigua de la font Major ja
no se’n ve.
M’imagino que, a part de l’aigua, la maquinària d’aquells temps
també era molt més justa i menys pràctica que la d’ara.
Sí, abans tot era manual. Les avellanes es plegaven a mà, segar
també a mà... I la resta d’accions que s’havien de fer el mateix, sense
les grans màquines d’ara. I l’arada, que es llaurava amb mules o
matxos.
I per anar cuidant les collites, les plantes, els arbres etc. També
ensulfatàveu amb productes químics, o utilitzàveu productes
naturals? I com s’aplicaven a les plantes?
Llavors els productes es feien a casa. Es feia una barreja amb calç i
sulfat. I potser també s’hi posava algun producte de més. I a l’hora de
tirar-ho es feia igual que ara, amb una màquina a l’esquena.
Si ens fixem en els preus que es pagaven llavors per les
collites, creus que l’agricultura estava més ben remunerada
que ara?
No ho puc recordar gaire bé quins preus es pagaven.
Ni tampoc quin era el conreu més ben pagat. Ja fa
molt temps d’això i jo era molt petit. Potser hi havia
anys que senties el pare dir que l’avellana
o la garrofa anaven més ben pagades. Però
crec que la terra sempre ha estat una
mica un estira i arronsa. Potser no es
guanyaven molts cèntims però tampoc
hi havien tantes despeses com ara.
Es compensava millor tot plegat.
I a banda del que es pogués guanyar
a la terra, era dura econòmica-
A la fotografia, (d’esquerra a dreta),
Josep Maria Llombart Canas, Joan
Llombart Giné i Joan Llombart Rosich
ALCOVER#10

ment la vida en un mas? S’anava just o es podia viure més o
menys bé?
Com he dit el meu pare anava a jornal també. En general s’anava
tirant. En funció del que donessin les collites aquell any bàsicament.
Si no eres un gran propietari no s’anava sobrat. La vida de pagès
mai ha estat una vida en què puguis tirar de beta. Almenys nosaltres
allà dalt.
El que sí que sabem és que una de les eres que hi havia al poble
era al costat del Mas de Llopis, oi?
Sí, era davant del mas, la gent en feia ús i et donaven una cenalla
de gra.
En recordes cap més?
També hi havia la de Moliner , la del Mas de Bruno i l’era de pessetes.
N’hi havia molta de gent que conreés blat i que, per tant, la utilitzés?
Home, si no era pel blat la feien servir també per la civada, l’ordi,
l’herb, les organyes, faves... I sí, n’hi havia força de gent que hi pujava.
Com funcionava?
Anava per dies. Cadascú demanava un torn per fer-la servir.
I un cop allà dalt es batia el blat o el que fos. Quins eren els
passos a seguir?
Primer la gent ho segava a les seves terres, ho pujaven en garbes i
les apilaven. Llavors ho escampaven per l’era, que és rodona, i amb
una mula que arrastrava una curra de pedra anava tombant i es xafava.
Quan ja es creia que estava tot més o menys xafat llavors amb
unes forques de fusta ho arreplegaven i ho amuntegaven. I al final
aprofitaven a la tarda quan bufava la marinada perquè l’aire prengués
totes les impureses i quedes el gra al més net possible.
I, ja per anar acabant, la teva generació ha viscut molts canvis,
tant tecnològics, com socials, polítics etc. Creus que aquesta és
una millor època per viure que no la de quan vostè era petit?
Ara es viu més bé. Diguem que del dolent al bo s’hi acostuma tothom.
Al revés ja es veuria. Tornar a tirar enrere no ho vol ningú. Per
posar-te un exemple, si ara, a la terra, ja no hi va ningú, imagina’t si
has de tornar a cavar avellaners amb àrpies o amb xavo com es feia
abans. Abans com t’he dit tot es feia a mà. Ara un pagès per segar
ho pot fer a dins d’una màquina amb la ràdio engegada i només cal
seguir recte que la màquina sega el blat, tria el gra de la palla i ja et
treu la garba feta. Abans tot això es feia a mà. En general llavors es
vivia a base de molt de treball.
ALCOVER#11
I el teu pare, creus que diria el mateix?
Home sí. Suposo que tothom triaria el bo.
Hi ha alguna cosa que trobis a faltar d’abans?
De la terra res, perquè el millor és ara. I de la vida al mas també és
més còmoda ara. De totes maneres he de dir que jo abans també
vivia molt bé. Llavors no havíem conegut res més i estàvem bé. Però
quan tot va avançant ens anem adaptant al bo.
En aquell moment, hauries volgut viure al poble, o ja estaves
bé al mas?
Ja hi estava bé al mas, era casa meva. El que sí que al mas estaves
més apartat del poble. Aquí tothom es coneixia millor, cada carrer
amb els seus veïns. Al mas, en canvi, estàvem més sols. Hi havia
dies d’hivern que havies de pujar sol a la nit amb fred i pluja, i no era
gaire bonic. Però s’hi estava bé també.
I avui per avui, tens previst marxar del mas i anar a viure a un
altre lloc?
La vida és una caixa de sorpreses. No se sap mai com et trobaràs en
un futur. Ni puc dir que d’aquesta aigua no en beuré. Però en principi
la meva intenció és quedar-me allí.

FIRA DE BANDOLERS’10
DIVENDRES 8
A les 6 de la tarda, inauguració
de l’agrobotiga
de la Cooperativa Agrícola
d’Alcover, situada a l’av.
de Reus, a càrrec del Sr.
Joan Gené Albesa, Director
General d’Alimentació,
Qualitat i Indústries Agroalimentàries.
A les 7 de la tarda, al
Museu d’Alcover, inauguració
a càrrec d’Anton
Ferré de l’exposició Jordi
Isern, XX aniversari, amb
la qual l’artista commemora
l’efemèride i presentació
del llibre editat per
l’ocasió.
A 2/4 de 8 del vespre,
acte inaugural de la Fira
de Bandolers, a càrrec del
Delegat del Govern de la
Generalitat de Catalunya
Xavier Sabater. Seguidament
estrena de l’exposició
permanent Ca Batistó, Modernitat
burgesa i modernisme
literari.
A les 8 del vespre, davant
del Pavelló, Seguint
els passos dels Morells i
Voltors, sortida nocturna
per la vall del Glorieta.
(Organitza: CEDA).
A la mateix hora, al Casal
Popular la Bretxa, Inauguració
de la Taverna Bandolera,
on es podrà degustar
“La beguda del bandoler”, i
l’exposició fotogràfica, Alcover
en blanc i negre, de Josep
Maria Altès. (Organitza:
Casal Popular La Bretxa).
A 2/4 de 9, a la plaça Vella,
representació teatralitzada
de l’ Elecció del Consell de
la Vila per insaculació. Per
uns instants ens traslladarem
al segle XVI-XVII, per
conèixer de quina manera
es duia a terme la tria dels
governants de la nostra vila.
(Organitza: Grup de Teatre
la Resclosa).
A les 10 de la nit, al so de
l’antiga sirena del sindicat,
s’anunciarà l’arribada dels
bandolers a la vila, tots a
l’aguait.
A 1/4 d’11 de la nit, al
portal de la Saura, un any
més els bandolers s’han
presentat a la vila durant
la Fira. S’inicien els saquejos
pels carrers i, amb ells,
els conflictes entre Morells i
Voltors.
A les 11 de la nit, a la
plaça Vella, anunci del perill
de bandolers.
A continuació, a la plaça
Vella, Boni, ens presentarà
l’espectacle Fantàstic,
màgia espectacular amb
molt de ritme i humor.
A 2/4 d’1 de la nit, a la
plaça Nova, ball amb el
grup TRÀFIC.
DISSABTE 10
De bon matí els comerços
locals ens convidaran
a sortir de casa per fer un
tast de productes del país
mentre passegem tot gaudint
dels aparadors engalanats
que han preparat per
les festes. Des del pati de
l’església Nova oferiran als
infants passejades amb carro
pels carrers del poble
(d’11 a 13 h).
A 2/4 d’11 del matí, a
la plaça Nova, La Bandolerada.
Un any més tots
a participar, nens i nenes,
petits i grans, homes i dones,
guapos i lletjos, prims
i grassos, alts i baixos ...
Us garantim una estona
distreta, divertida i plena
de sorpreses. No hi pots
faltar.
A les 11 del matí, inici
de la mostra d’oficis, arts
tradicionals i productes
gastronòmics, a l’entorn
de la plaça del Portal, de
l’església Vella, Rec, plaça
Rubert, Sant Jaume i
DIUMENGE 10
ALCOVER#12
plaça Vella. Demostracions
d’oficis tradicionals, tallers,
degustació de productes
de la terra són algunes de
les activitats que podreu
veure i fer. Així mateix, a
l’espai d’entitats, podrem
conèixer de primera mà les
propostes que ens oferiran
les entitats de la vila.
A la 1 del migdia, al Casal
Popular la Bretxa, concert
vermut amb el cantautor
Josep Romeu. (Organitza:
CPB)
A 2/4 de 4 de la tarda,
8a cursa d’ORNIS. Els més
valents i enginyosos constructors
de maquinàries
mai vistes, prendran part
d’una cursa on l’important
FESTA DE LA MARE DE DÉU
DEL REMEI
A les 10 del matí, des de l’església
Nova, servei d’autobús fins a l’ermita del
Remei. També hi haurà servei de retorn en
finalitzar els actes organitzats.
A 2/4 d’11 del matí, a l’ermita del Remei,
ofrena floral a la Mare de Déu.
A les 2/4 de 12 del matí, missa solemne,
acte litúrgic i benedicció de coques
de la Mare de Déu del Remei.

és participar. Des de mas
de Moresc, i fins a l’av.
de Tarragona. (Organitza:
Regidoria de Joventut.
Col·labora: ADF)
A 2/4 de 6 de la tarda,
obertura del mercat
d’oficis, arts tradicionals
i productes gastronòmics
a l’entorn de la plaça del
Portal, de l’església Vella,
Rec, plaça Rubert, Sant
Jaume i plaça Vella
A la mateixa hora, inici
dels esquetxos teatrals.
Cada quart d’hora, per la
zona de la plaça Vella, el
portal i plaça de l’església
Vella, es durant a terme
diferents representacions
en llocs improvisats amb
la voluntat d’interaccionar
amb el públic, buscant
sorprendre’ns, arrencarnos
un somriure, un
aplaudiment o ...
A les 7 de la tarda, a la
plaça del Portal, Vet aquí
un gat, és un espectacle
que reuneix una colla de
contes escrits per Jaume
Barri, els quals en permetran
reflexionar sobre el
valor de pau, la riquesa
de la interculturalitat, el
triomf de l’alegria...
A la mateixa hora, al
Cercle d’Amics, inauguració
exposició 30 anys de
l’Agrupació de Conductors.
A les 8 de la tarda, a
la plaça de l’església Vella,
Galeria de bandolers,
una colla de comediants
i músics ens presentaran
les gestes més importants
dels bandolers més rellevants
que formaren part
de la colla dels Morells i
Voltors.
A 3/4 de 9 de la nit,
al Portal de la Saura, Reconstrucció
històrica del
llibre de visites a les aigües
del Francolí. Rebuda
de les autoritats senyorials
de la ciutat de Tarragona
per solucionar el conflictes
originats per l’ús de
l’aigua. Des de sempre,
una de les fonts de conflicte
més freqüents ha estat
l’aigua, la diferència entre
poder regar o no, equivalia
a menjar o passar gana.
(Organitza: Grup de Teatre
la Resclosa).
A 1/4 d’11 de la nit, a la
plaça Nova, tast de bandolers.
Després del bo tracte
que vam donar l’any passat
a les autoritats procedents
de Tarragona, tornaran a
compartir taula amb nosaltres
el Batlle, el Governador
del Camp, els prohoms
de la vila, els consellers,
els síndics... si vols tenir el
plaer de ser espectador de
primera fila, reserva el teu
lloc a taula i podràs veure i
escoltar el que pugui passar
(Col·labora: Grup de
Teatre la Resclosa). (aforament
limitat).
A la 1 de la nit, al pavelló,
ball de fira amb La
Banda Nocturna, grup
procedent d’Astúries, amb
una llarga experiència musical
que interpreta temes
de rock propis i versions de
d’altres grups clàssics amb
les quals ens garanteixen
una nit inoblidable. No t’ho
pots perdre.
MOSTRA D’OFICIS, ARTS TRADICIONALS i PRODUCTES ARTESANS
Durant dos dies, el mercat d’oficis ofereix un seguit d’oficis,
juntament amb una mostra de productes gastronòmics
artesans. L’ofici de teler o el teixidor, els cabassos de
palma, els cistells de canya, l’art de la llauna, les espelmes
de mel. les espardenyes o la producció de sucs amb una
premsa manual i la fabricació de sabons naturals es troben
a mercat. A banda, els productes artesans d’ornamentació
comparteixen espai amb embotits, formatges, olives,
coques i pans, verdures i fruita del Camp de producció
ecològica o les mermelades i confitures.
TAST DE BANDOLERS
Preu: 7 € adults
i 3 € infantil
Dies de venda: del
30 de setembre al 6
d’octubre, de 10.00 a
12.30h i de 17 a 19h.
Lloc adquisició: PIJ.
(Els seients estaran
numerats i l’aforament
és limitat. Serà imprescindible
portar el tiquet
per assistir al tast)
Menú: Assortit de
verdures escalivades,
patata al caliu i llonganissa
del país , formatge,
olives arbequines,
sangria, músic, vi dolç
i bandoleres.
DIUMENGE11
A les 9 del matí, matinades
pels carrers de la vila
amb els grallers de la vila
d’Alcover, Els Xuriguers i
gaiters del Micanyo.
A 2/4 11 del matí, obertura
del mercat d’oficis,
arts tradicionals i productes
gastronòmics a l’entorn
de la plaça del Portal, de
l’església Vella, Rec, plaça
Ruber, Sant Jaume i plaça
Vella.
A les 12 del migdia, a
l’avd. Miquel Martí i Pol,
XIX Trobada de Gegants.
(Organitza Colla Gegantera).
A 2/4 d’1 del migdia,
els nostres gegants, capgrossos
i colles convidades
faran una cercavila pels
carrers del poble, que finalitzarà
a la plaça Nova, on
faran una ballada de germanor.
A 2/4 de 6 de la tarda,
obertura del mercat d’oficis,
arts tradicionals i productes
gastronòmics a l’entorn de la
plaça del Portal, de l’església
Vella, Rec, plaça Ruber, Sant
Jaume i plaça Vella.
A la mateixa hora, inici
dels esquetxos teatrals.
Cada quart d’hora, per la
zona de la plaça Vella, el portal
i plaça de l’església Vella,
es durant a terme diferents
representacions.
A 2/4 de 8 de la tarda,
“Cal una solució” a la plaça
de l’església Vella, la desorganització
que impera durant
els dies de la fira ha fet esclatar
nombrosos conflictes
entre les dues famílies de
bandolers.
A la mateixa hora, al Cercle
d’Amics, cantada d’havaneres
amb el grup Veus de Reus
A 2/4 de 9 del vespre, a
la plaça de l’església Vella,
Reconstrucció històrica del
llibre de visites a les aigües
del Francolí.. Segona visita
de les autoritats de Tarragona
per solucionar els conflictes
generats per l’aigua.
(Organitza: Grup de Teatre
la Resclosa).
ALCOVER#13
SEGUINT
ELS PASSOS
DELS MORELLS
I VOLTORS
Per participar-hi cal
apuntar-se abans al punt
d’informació juvenil (PIJ),
data límit 6 d’octubre.
Itinerari: Alcover, ermita
del Remei, font de la Bola,
mas de Forès, molí Nou i
Alcover.
Distància: 8 km aprox.
Recomanacions: anar ben
calçat, roba còmoda, aigua
per beure, llanterna i ganes
de caminar.
TAVERNA BANDOLERA
Al local del Casal Popular de
la Bretxa, durant totes les
festes, romandrà oberta la
taverna per fer-hi parada
i degustar “La beguda del
Bandoler”.
VIII CURSA d’ORNIS
Per participar-hi cal apuntar-se
mitja hora abans al
lloc de la sortida.
Itinerari: Mas de Moresc,
ctra. de Mont-ral, av. de
Mont-ral, raval del Carme,
les Rodes, av. de Tarragona.
Mentre duri la cursa no
es podrà aparcar i es restringirà
el trànsit als carrers
indicats. Es prega que no
estacioneu vehicles al llarg
del recorregut, de les 15 a
les 18 h.
LA BANDOLERADA
Normes bàsiques per a participar
a l’acte:
Normes bàsiques per a participar
a l’acte:
Cal apuntar-se abans al punt
d’informació juvenil (PIJ),
data límit 6 d’octubre.
S’hi podrà apuntar tothom
que tingui més de 6 anys (els
menors hauran d’anar acompanyats
d’un adult).
Els grups estaran formats per
un mínim de 6 i un màxim
de 10 persones. Caldrà que
hi hagi un representant per
cada grup.
Anar vestit de bandolers dóna
puntuació extra.

“Les ajudes són ruqueries,
s’ha de posar un preu mínim
per a poder guanyar-hi”
Entrevistem els germans Josep Maria i Francisco Bosch Sans, de Ca Garjolí, perquè ens expliquin la seva vida com
a pagesos i també molts aspectes que han canviat en la vida diària dels alcoverencs i alcoverenques.
Però també analitzarem el difícil futur que li espera a l’ofici, quan la generació actual que la porta es faci gran i ja no
pugui fer front a les tasques que genera la terra. Potser aquesta entrevista en alguns cops podrem trobar similituds
a molts moviments de resistència pagesa, o els pagesos que formaven part de les partides carlines que actuaven per
aquestes contrades, que en el passat ja es queixaven que era molt difícil viure de la terra, i com ens han explicat els
entrevistats perquè els pagesos són els útlims d’assabentar-se de les coses i els primers a patir-ne les conseqüències.
ENTREVISTA: JAUME CAMPS i GIRONA
“Quan es morin els vells que són els que
hi posen els diners es deixaran de portar
moltes terres, als masos és diferent, la gent
encara hi va al cap de setmana, i les terres
que no es treballin quedaran abandonades”
Des de quan son pagesos?
De ben petits, vam néixer sota una col, a casa tota la vida
ho han estat pagesos. Ens vam posar a treballar als 14 anys
com tots els joves d’aquell moment, ens van ensenyar l’ofici,
aixecant-nos a les 6 del matí, morts de son al carro i anàvem
cap a la terra mentres el pare anava a mercat.
En aquell moment al poble un 80% cases eren de pagès, i
ara només n’hi ha un 2%, i d’aquests cap ja viu solament de
la terra.
Com treballaven en els primers anys de pagesos?
Tot ha canviat molt. Mira, quan van arribar les primeres persones
immigrades del Sud, els llogàvem a tant per avellaner,
després els avellaners els cavàvem amb maquinària, perquè
ALCOVER#14
així vam poder passar la màquina de plegar avellanes. Era
necessari que l’avellaner estés plantat ben fort. Però ara
anem accelerats per plegar les avellanes, abans no havíem
d’anar tan ràpid.
Ara ja no pots llogar a ningú, fem el que podem i arribem, i
sinó ja no ho fem.
També cal dir que en aquell moment la casa que tenia 100
sacs d’avellanes era rica, ara en fas 400 o 500 i patiràs
gana.
A més venien els seus productes al mercat, no?
Sí, també fèiem venda ambulant, primerament amb productes
nostres, però clar la producció per vendre els productes
durant tot l’any, i així també vam començar a comprar-ne i

vendre. Al principi anàvem al mercat amb 10 o 15 classes
de productes, ara ja anem amb 50 o 60 classes d’articles a
mercat.
Les avellanes les teníem a casa quan les plegàvem, a les
golfes d’una habitació. Les havíem de pujar amb una corriola.
A les cases venien els compradors i amb ells negociaves
el preu. Ens esperàvem a vendre, el comprador anava a
mirar a altres pagesos o en negociàvem un altre preu per
sac.
Com a venedors i productors heu hagut d’afrontar
canvis en el menjar de la gent?
El menjar ha canviat totalment. Abans la gent s’esperava
als primers fruits de la collita per comprar-los, ara durant tot
l’any podem menjar de tot, perquè es porta de Xina, Sudamèrica...
Si preguntessis a una persona de Barcelona o qualsevol
altra gran ciutat quan es cullen les fruites i verdures no et
sabria contestar.
Avui pots menjar durant tot l’any el que vulguis, tot i que
abans ja feiem productes en conserva, però no tenies tanta
varietat, tot i que la qualitat no és sempre la mateixa al
producte d’aquí.
Una altra cosa diferent és que abans a les cases es feia
bullir més l’olla, i això feia que es mengessin més verdures:
bajoques, col, bròquil, patata... ara molts productes congelats
i la gent cuina menys per la limitació de temps que
té. La comoditat es paga.
Bé parlem una mica de l’actualitat, com va la
pagesia?
Escolta, els pagesos som els últims
d’assabentar-nos de les coses però els primers
en patir-ne les conseqüències. De la pagesia no
en parla ningú, com que ja no en viu tanta gent
per als polítics els pagesos són pocs vots.
El problema és que l’administració ha donat poc
suport a la pagesia. Les ajudes són tonteries, s’ha
de posar un preu mínim de venda per a poder guanyarhi
alguna cosa. A més s’hauria de fer pagar la qualitat millor,
perquè el consumidor pugui valorar-la i adquirir-la perquè
sinó és molt difícil poder competir amb altres països.
Veient la realitat actual que ens descriuen, podria ser
que en un futur veiem en un museu el que era el treball
del pagès?
Podria ser, quan es morin els vells que són els que hi
posen els diners es deixaran de portar moltes terres, als
masos és diferent, la gent encara hi va al cap de setmana, i
les terres que no es treballin quedaran abandonades i aquí
és quan es crearà un problema, quan aquestes s’acumulin.
De l’Hort a casa. Un bosc d’avellaners separa el poble (al
fons) del mas que els germans Bosch treballen a la partida dels
Quints. D’allà en surt la fruita i la verdura de temporada que farà
cap a les capses i cistelles de la botiga de queviures a la Plaça
del Portal.
Acabada la temporada
de plegar avellanes, en
Josep Maria ens ensenya
la tractorada que en surt
d’espigolar i repassar els
arbres. L’extensió d’avellaners
es va actualitzant amb el temps
i se’n poden veure de joves que
mantenen la producció.
La verdura de temporada. En una estesa de terra
s’hi concentren amb normalitat, la millora del reg,
la previsió, les comandes, la saviesa de conèixer
la terra i els seus fruits. El temps perfecciona
amb paciència els productes que poden vendre
orgullosament més tard.
ALCOVER#15
Sense cap referència de temps ni data,
descansa una immensa barraca de pedra seca que
potser en el seu temps havia servit per recollir els
animals. L’estructura i la técnica de construcció dóna
presència d’un vestigi de saber, treball i voluntat de
mantenir-se a la terra.

“Amb nosaltres acabarà
una nissaga d’ofici”
Els germans Bonaventura, Francesc i Josep Maria Figueras Busquets, de ca Fiti, són el resultat
d’una nissaga de pagesos que han pogut mantenir la seva explotació agrària gràcies al
complement de la venda dels seus propis productes a mercat.
TEXT: CISCO BOSCH PUCHE
Quins són els motius que us han portat a dedicar-vos
a la venda ambulant de fruita i verdura?
Primer perquè ens agradava i després per tradició. A casa,
allà baix a la Serra, feien planter i tota la vida n’havien anat
a vendre amb el carro. Va començar el padrí del pare que
anava a Montblanc (els divendres) i a Santa Coloma (els
dilluns), ara ja fa quatre generacions, és a dir, un segle enrere.
Llavors quan el padrí ja no hi va poder anar i el pare
tenia catorze anys va agafar el relleu. La nostra germana
Montserrat, durant un temps i fins que es va casar, també
va anar a mercat amb el pare i el tiet. Després ella va
deixar el negoci i ens hi vam incorporar nosaltres. Encara
que vam tocar el planter uns quants anys, nosaltres ja vam
fer el canvi cap a la fruita i la verdura. Quan van sortir els
planteristes de Torredembarra i tots aquests que anaven
amb safates, la manera de fer planter tradicional a manats
va deixar de ser rendible i, a més, a poc a poc la gent
va anar deixant la terra. A mesura que el planter va anar
baixant, vam introduir les plantes. El 1976, vam fer la transformació
d’una finca i, mentre posàvem avellaners, vam
dedicar-nos a plantar també enciam, bròquil, tomaqueres...
Com que no érem grans productors d’avellanes vam poder
anar introduint la planta. Ens sortia a compte fer-la nosaltres
mateixos. Però com que amb això no n’hi havia prou,
llavors ho complementàvem amb el que compràvem.
A quins mercats assistiu i quant fa?
Fem quatre mercats: dilluns a Santa Coloma de Queralt,
dimecres a Mollerussa, divendres a Montblanc i dissabte
a Balaguer. Al de Mollerussa enguany per Setmana Santa
va fer cinquanta anys que hi anem. I del de Balaguer en fa
quaranta-set; el vam agafar quan hi va deixar d’anar la Maria
Lluïsa de Barro. Als altres dos ja hi anaven els besavis,
ja fa gairebé un segle. A Santa Coloma, després de fer la
plaça nova i un cop les obres s’havien acabat ens van dir:
“vosaltres que sou els més antics perquè ja venia el vostre
besavi, podeu triar el lloc que més us agradi”.
ALCOVER#16
Quin és l’origen dels productes que veneu?
El producte que s’ha fet sempre aquí a Alcover. Planter i
productes de temporada. Per exemple, a l’hivern: bledes,
bròquil, cols, carxofes..., i a l’estiu: enciams, tomaques,
albergínies, pebrots, patates... Com que no en tens tota
la quantitat necessària, se n’ha de comprar per anar engreixant
la venda. I també ho acompanyem amb altres
productes per acabar completant el ventall que ofereixes
al client. Aquest producte comprat l’obtenim del Mercat del
Camp.
I dieu producte d’aquí...
Sí, hem aconseguit que a mercat la gent valori el nostre
producte. Per exemple, l’enciam negre, la tomaca de
l’albercoc, el bròquil... Nosaltres ens trobem amb gent que
potser no la veus en tot l’any i venen expressament a buscar-nos-en.
Fins fa cosa de cinc anys, la llavor de bròquil
ens la fèiem encara nosaltres; actualment ens fem la de la
tomaca del Benac.
En aquests moments què preneu vostre?
Ara doncs tomaques, enciams, patates, bledes, cols, ceba
tendra... Plantem fins on arribem; de vegades no ho pots
tenir tot. Hi ha èpoques de l’any que potser tens més productes
i d’altres que, per circumstàncies, no. També tenim
molta demanda de fesols del ganxet. Hi ha molta gent que
els coneix i ja ens els encomana any rere any. A casa sempre
n’havien fet al capdamunt de la Serra, i en el temps de
l’estraperlo el pare portava els fesols amagats sota la bossa
del carro. Prenia els fesols d’aquí i els portava a Vallfogona
de Riucorb, on hi ha tres o quatre balnearis. En cada temps
hi ha hagut uns productes que ens han ajudat a subsistir i
que ens vèiem obligats a fer perquè es demanaven molt. I
si algun any no n’havíem pogut fer, doncs tocava buscar un
pagès de la zona que en tingués per tal de satisfer el client.
Fins i tot venem figues de moro al setembre; sempre hi ha
gent que les espera.
Ara bé, si jo avui vinc a la vostra parada hi deuré trobar
fins i tot kiwis. Sou com una botiga de fruita i verdura
que té de tot però que es va movent?
De tot! Avui hem d’oferir com més productes millor perquè
tenir un producte més et pot garantir tenir un client més. Et
pregunten: “Escolti, i allò?” i et veus obligat a portar-ho.
Tots anem a comprar al mercat però no sabem què hi
ha al darrera. Com es prepara i es desenvolupa un dia
de mercat?
El mercat no comença el mateix dia, sinó el dia abans o
fins i tot dos, perquè t’has d’assegurar el producte, l’has
d’encarregar al pagès o al comerciant. T’has de preocupar
d’anar a recollir-lo, pesar-lo i classificar-lo. En el cas
dels nostres productes, els collim el dia anterior i, si pot ser,
esperem a fer-ho la tarda abans per tal de garantir que el
producte és el més fresc possible. Com que som tres, ens
repartim les feines: en Josep Maria va al tros a collir el que
tenim en aquell moment (amb l’ajuda esporàdica del nostre
germà Joan), els altres dos anem a comprar al Mercat del
Camp.
I tot plegat què comporta? Doncs que per al mercat del dilluns,
per exemple, diumenge al vespre ho has de tenir tot
a punt. A més, nosaltres no tenim cap mitjà de conservació,
com ara càmeres frigorífiques, perquè mirem de portar el
producte fresc.
El dia de mercat toca aixecar-se d’hora: cap a les cinc toca
el despertador. A tres quarts de sis agafem camí i l’arribada
a lloc depèn de cada mercat. Als de dilluns i divendres és
quan potser arribem abans; als altres cap a les set. Un cop
arribes, descarregues, treus el camió de la plaça, comences
a fer la parada...
Com es fa això?

“Fa 20 anys portaven 250 enciams
i no hi havia cap problema.
Dimarts a la tarda collíem
300 enciams romans i es venien
el dimecres a Mollerussa.
Abans al Pla d’Urgell es venien
de seguit, ara ja no perquè hi
ha molta competència.
També cal tenir en compte que
el gran gruix de la clientela és
gent gran, de seixanta anys per
amunt. En els últims anys les
vendes han baixat molt. Abans
la gent podia comprar mitja
dotzena d’enciams. Avui no
pots fer-los l’oferta de “pren-ne
cinc que te’ls venc al preu de
quatre”, perquè no s’ho menjaran.
Primer de tot, perquè no
tenen lloc on posar-ho. Fa 20
anys anàvem a mercat i venia
aquella senyora mestressa de
casa que atenia el seu marit, els
pares, els fills... i li venies 2 kg
Quan ho tens tot descarregat, comences a classificar. Comences per
una punta i, amb caixes a sota, anem posat el producte al damunt seguint
un ordre. Per exemple, al mercat de dilluns comencem per les cebes,
les patates, les síndries i els melons, les taronges, els carabassons,
les tomaques..., tot té i ha de tenir el seu ordre. Si algun dia et decideixes
a canviar algun article de lloc i posar-lo a l’altra punta, sents: “On és allò,
que no en tens avui?”.
Un cop la parada està muntada, comença la venda, per allà a les vuit
i fins que toqui plegar. A l’hivern pleguem cap allà les dues. Si és estiu,
a dos o tres quarts d’una ja no hi ha ningú; tothom ja ha retirat per la
calor.
I després?
Recollir, repartir comandes per les cases, carregar i cap a casa. Però
en arribar a casa encara no hem acabat, toca endreçar les caixes buides
i ja anar pensant en el proper mercat. L’hora d’arribada també varia
segons el mercat: per exemple, el dilluns potser a les quatre som a casa
i el dimecres potser es fan les sis o les set de la tarda. Si arribes d’hora,
el mateix dia descarregues, si és més tard, ho deixes per al dia següent
al matí.
A veure, en resum, una jornada laboral de quantes hores?
Entre que ens aixequem i arribem a casa, doncs al voltant d’unes dotze
hores. Es fa difícil fins i tot coincidir amb la família.
Ara bé, el mercat que feia el vostre besavi o el vostre pare devia
ser molt diferent?
I tant! El pare marxava de casa que eren les nou del matí de diumenge,
arribava a les deu del vespre a Santa Coloma de Queralt, parava a la
fonda amb l’animal lligat i dilluns pel matí, mercat. Però aviat. Com que
a l’estiu s’havia d’anar a la sega, els pagesos aprofitaven per anar a
comprar a primera hora, o sigui que la cosa començava a les cinc. Després
de mercat marxava a dinar i enfilava la tornada, per la que també
necessitava tot un dia... Tot això amb carro!
Quan us vau “motoritzar”?
L’any 1956, l’any del fred, el pare ja va comprar un Chevrolet. En vida
del pare hem comprat cinc camions: el Chevrolet, un Ford, un Austin, un
Avia i el Volvo que avui encara utilitzem, la “Verge del Remei” (aquest
nom el va posar el pare perquè eren molts devots a mare de Déu del
Remei). Aquest últim és el que ens ha durat més; potser té 25 anys. Amb
500.000 quilòmetres, encara aguanta. I també hem tingut furgonetes:
dos Jeep i tres Ibecos. Tot per tenir més mobilitat; si passa alguna cosa
al camió, tens dues furgonetes que et donen una alternativa. Una gran
ajuda amb el temps també ha estat la millora de les infraestructures
de carreteres. Per anar a Mollerussa, per exemple, hi havia set o vuit
passos a nivells. Actualment, no n’hi havia cap. Necessitaves una hora
i mitja; ara amb cinquanta minuts de camió n’hi ha prou i amb furgoneta
encara menys.
de mongetes, 1 kg de pebrots o
albergínies... Ara els fills s’han
fet grans i han marxat i elles
viuen a soles amb el marit... Ara
et diuen: “Posa’m 250 grams
de mongetes, un pebrot i una
albergínia”. I si hi afegim la crisi
actual... doncs tot és encara
més complicat. D’un any cap
aquí hem vist una cosa terrible
que ha anat a més: la gent que
busquen les sobres, remenen
tot allò que deixes i demanen”.
L’estesa de verdura es troba
preparada per anar sortint
puntualment cap a algun
dels quatre mercats on paren
a la setmana. Organització,
paciència i alegre tossuderia
posen els condiments
perquè vagi bé la venda de
verdura. En Bonaventura,
Francesc i Josep Maria
atenen perfectament encara
avui al sentit del seu renom:
de ca fiti, que prové de quan
Parleu-me una mica de preus. A la gent li surt a compte venir a
comprar a mercat? Ve pel preu o per la varietat de productes?
Una mica de tot. Tens clientela que ve a buscar aquells productes autòctons,
altres que busquen un bon preu. I els surt a compte venir perquè,
evidentment, la botiga fixa no té la capacitat de venda que pot tenir
una parada. Tu pots oferir un preu més competitiu. A mercat no hi ha
preus fixos, segons va la jornada els preus poden variar. Per exemple,
comencem a vendre tomàquets a 1,25 €, però veiem que durant el matí
la cosa no va com hauria d’anar i pensem que això es quedarà allà. Si
n’hem portat 100 kg i n’hem venut la meitat a aquest preu, un fa la mitjana
i veu que per tal que la venda vagi bé ha de sortir a 1,00 € el quilo.
Doncs d’acord, per tal de liquidar-los s’abaixa el preu, perquè és un maldecap
carregar-los de nou. Interessa acabar el producte, especialment
el que no aguanta o està madur. També, depenent del caire del mercat,
a partir de quarts de dotze es fa una mica d’oferta.
Quina és la vostra clientela?
Hi ha un ventall terrible. Gent de la comarca. Fem quatre mercats grans,
són caps de partit pràcticament tots. Són llocs on hi ha tradició d’anar
a mercat i la gent aprofita el dia de mercat per anar a fer gestions a la
capital de comarca. Ara bé, avui la majoria dels clients són persones de
certa edat; només un deu per cent tenen menys de 50 anys. Les parelles
joves treballen tots dos tota la setmana i els resulta més còmode agafar
el cotxe els caps de setmana i carregar el carro als grans centres sense
preguntar res. Tampoc no saben valorar el bon producte. En els últims
anys, però, el que ha potenciat el mercat és la gent nouvinguda dels
països de l’est i del Magreb. Van de cara les ofertes. Oloren d’una hora
lluny els preus que són bons. I cadascun es decanta per un determinat
tipus de producte. Els romanesos, per exemple, el dia que poses cols,
tomaques, pebrots... es tornen bojos. Els magrebins no te’n compraran
cap de pebrot, però sí tomaques, síndries i melons. Aquests apreten
molt amb el preu i són bastant desconfiats; et dóna la sensació que es
pensen que els vols enganyar. Els xinesos... albergínies! Mai no hem
vist persones que en comprin tantes. També els agraden molt les síndries
i l’api.
I el futur?
Complicat. No és fàcil. Creiem que, en el nostre cas, amb nosaltres
acabarà una nissaga d’ofici. Un fill d’en Ventura mentre ha estudiat ha
anat venint. Li encanta i gaudeix venent. Però enguany ja acabarà la
carrera... Si ho ha de fer sol, no pot ser. Qui aguanta els mercats és la
gent del nord d’Àfrica. Si un va al mercat de Bonavista, per exemple,
veurà que, si hi ha deu parades de fruita, cinc pertanyen a magrebins. I
passa el mateix en molts altres mercats. A Santa Coloma fins i tot hi ha
dos paquistanesos. També ho veiem quan anem a comprar productes
al Mercat del Camp. Amb aquesta gent, però, no pots lluitar, tenen una
altra manera de veure el negoci.
els avantpassats repassàven
les fites dels masos per
resoldre les controvèrsies
que sortissin entre veïns
de terra. Precisament, dels
avantpassats hereten un important
patrimoni de verdura
i planter propi que passeja el
nom d’Alcover per arreu.
LA VENDA VA
PER TEMPORADA
ALCOVER#17
Suposo que segons l’època de l’any la
venda varia... Hi ha dos moments diferents:
de gener a juny, quan hi ha una venda més
alegre, i de juny a desembre, quan la gent
té productes de l’hort. Fins al mes de juny,
quan la gent no té res a la despensa, la
venda es manté. De juliol a octubre, la gent
cull de l’hort i la venda baixa. Llavors mires
de tenir producte teu i amb menys producte
intentes de fer els mateixos diners (culls allò
que creus que vendràs i si no ho acabes
venent doncs no passa res; no hi perds
res perquè el producte és teu). A l’octubre
comences amb la mandarina, la carxofa... la
gent ja no té res a l’hort i es reprèn el nivell
de venda.
Llavors és un negoci rendible, amb
el que pot viure, en el vostre cas, més
d’una família? Sí, però amb molt sacrifici i
perquè el tenim complementat amb la terra.
La terra sola tampoc no dóna. I durant un
temps també ho vam compaginar amb una
granja de porcs. Cal tenir en compte, a més,
que les despeses són grans: toca pagar el
gasoil, la llicència de les parades (heu de
pensar que es paga per metre lineal i a tots
els pobles on anem la nostra parada en fa
12), els “autònoms” de tots tres... I cal molt
de sacrifici per a la compensació que hi ha.
No pots dir: “me’n vaig un mes fora”, perquè
no hi ha vacances.
Anècdotes en deveu tenir moltes...
Moltes! fa uns deu anys hi havia vaga de
camioners a la província de Lleida. Ens vam
trobar amb la càrrega al camió. “Ostres,
això, val diners!”. I allà espera a la carretera,
i guarda. Els piquets ens van dir: “Que no
teniu diaris per llegir a Tarragona?”. Però a
Tarragona no s’havia convocat la protesta.
Nosaltres vam haver de callar i no vam
poder dir res. Ens va fer passar la Guàrdia
Civil escoltant-nos. Aquell dia vam haver
d’amagar el camió en una casa perquè
s’havien trobat que havien tallat les lones
dels camions. Una altra... L’any 2001, hi
va haver unes nevades molt fortes i ni
divendres, ni dissabte, ni dilluns no vam
poder sortir a mercat. Dimecres vam pensar
que havíem de mirar de treure el camió per
anar-hi. Vam anar per autopista fins les Borges
Blanques, amb un metre de neu, cotxes
arramblats al costat... però vam arribar a
mercat. Estàvem a 14º sota zero! Deixaves
una caixa d’escarola a terra i al cap de res
es quedava tot esbargit. Com que a terra
feia tant de fred, vam haver de fer el mercat
a dalt del camió i, com que la planxa del
camió estava com una penca de gel, quan
vam arribar a casa ja teníem els peus a punt
de congelar-se. Va ser un dels dies que més
fred hem passat a la nostra vida.

“Avui, fins i tot el trens
van de pressa”
Entrevistem a l’Àngela Alcácer, alcoverenca vinguda des de fa molts anys de Dosaguas,
un poble de l’interior del País Valencià. El seu pare va començar a fer carboneres per tal
de treure profit de la fusta dels boscos. Durant dies, el foc primer eixugava pacientment la
fusta extreta del bosc per anar fent carbó. Un carbó necessari per escalfar cuines i cases o
moure trens.
ENTREVISTA: MARIA FERRÉ BERBERÀ
Tots et coneixem per Angeleta carbonera, ho vas fer
sempre de carbonera?
No. Vam venir perquè no hi havia treball al poble, es guanya-
va un jornal -bé un jornal no, que s’hi anava a preu fet-. Abans
ho va començar a fer el meu pare.
I les carboneres, que se’n feien de més grosses o petites...
Se’n feien de tota classe. Els valencians feien les carboneres
molt grosses. Els de la banda de Tortosa, feien les carboneres
més petites perquè eren llargues i nosaltres rodones, podien
ser tan grans com llenya hi hagués.
Més grosses devien cremar més dies.
Això sí, havien de cremar poc a poc. Segons la quantitat de
llenya que posaves, podien estar quinze o vint dies cremant.
I a les nits que s’havien de vetllar?
Al vespre havies de passar una o dues vegades per veure
que no es fes cap forat i s’hi fiqués foc. Si no, s’hauria cremat.
Cada dues hores o quan semblava, s’aixecava el meu marit
i hi feia un tomb. Si hi havia algun forat el tapava, i si no a
dormir una altra vegada.
Deurieu buscar un lloc amb sopluig, una cova, una barraca...
ALCOVER#18
Naltros ens fèiem la barraca. Lluny de la carbonera, fèiem la
barraca on no ens mulléssim, s’hi podia fer menjar a dins,...
Ara, si feia bo, el menjar, al carrer. Dormir ens féiem el llit alt
amb troncs, com una casa.
Ves si en sabia la gent que podia fer foc enmig del bosc
i no prendre el bosc.
Nosaltres no vam tenir aquesta desgràcia. Vam tenir sort. No
vam prendre mal i no es va fer foc enlloc que no volguéssim
nosaltres.
I de quina llenya es feia la carbonera?
D’alzina i roure,...
I que es tallava l’arbre, o les rames com si esporguéssiu?
Es tallava tot l’arbre i només deixàvem la soca. Es trinxava
amb peces d’un metre. Muntada la carbonera era molt bonica.
I fins a quina mida l’aprofitàveu la llenya?
L’arbre tot, la branca més petita era com el canell. Es feia
el tronc al centre i la branca al voltant, amb un forat al mig.
Quan la carbonera tenia gana, se li deixava branca al centre
perquè pregués. La carbonera havia de menjar,... no la sabies
aquesta?
No, no aquesta no la sabia....
Des del començament del terra fins l’alta que fos, hi havia
un forat al mig que era on es posava el foc. Anava tombant el
foc mateix. Fins que arribava a terra que volia dir que estava
cuita.
Així era l’avís que ja estava cuita...
Tardava segons el gran que era, eh?
I la llenya la tallàveu i posàveu o la deixàveu assecar una
mica?
Tallada i posada, no estàvem per secar ni res perquè teníem
el temps de permís de foc limitat.
I per fer-la apagar?
S’apagava sola.

No fèieu servir aigua ni res?
Quan treies el carbó sortia molt poc foc, potser alguna brasa,
llavors li tiràvem aigua o sorra. Quan la treies, com que havia
estat un dia o dos que no cremava, llavors anava el carbó cap
al sarrió i a vendre.
Els sarrions no eren sàrries com la dels animals...
Eren semblants però no....
Eren d’espart
Sí. Eren com senalles però d’espart, pesaven una mica més
i eren molt fortes... Llavors amb aquestes es podia portar pes,
almenys trenta o quaranta quilos a cada sarrió.
I llavors, carrega’l.
Llogàvem gent d’aquí que tenien animals i ho treien a càrrega
fins el camió. Perquè els camions no entraven a dins
el bosc. Hi havia la carretera i el camió esperava fora, i ho
portàvem amb un o dos animals, segons.
I allò que dèien per a fer servir pels brasers, “la carbonilla”?
La “carbonilla” la feien per al braser, però el carbó de dalt
sempre quedava petit. Però també es podia fer amb branca
petita.
I es feia com una carbonera?
Sí, es feia igual com una carbonera amb branca petita però
nosaltres només en fèiem per llenya grossa. Per cuinar perquè
llavors no hi havia gas ni res de tot això. O carbó de pedra
que llavors ja es començava a fer servir. Pel tren també,
primer anaven amb llenya i després amb carbó de pedra que
sortia de mines.
Els trens també anàven amb llenya?
Fins i tot a les pel·lícules, no ho has vist? Doncs tot això eren
mines d’on ho treien. I de serradures hi havia cuines.
I alguna de closca,..
També, les cuines econòmiques amb carbó de coc,... com
que sóc més vella que tu, he vist més coses!
I bona memòria i bona manera de fixar-te en tot.
Ara anem corrent sempre. Marxàvem per tot sants a València
amb tren, pujàvem a les dotze de la nit al tren i fins a les nou
del matí no hi arribàvem. Tota la nit. Avui, fins i tot els trens
van de pressa!
oh i tant, passen com a llamps!
ALCOVER#19

“Per un corder, avui te’n donen
entre 55 o 60 euros, fa trenta anys
10.000 pessetes”
Barreja de paciència i saviesa, l’ofici de pastor és una combinació de saber i tractar. Manel Isern
Cavallé, del Mas de Baladré, ha estat un dels pastors més reconeguts del poble. Ell i la seva dona
van recollir l’ofici del seu pare fins que aquest es va jubilar. Ens explica els canvis que s’han
produït en una feina que no ha canviat en essència.
ENTREVISTA: SOLEDAT ROIG
Per què el renom de Baladré?
Expliquen que l’avi era molt cridot quan enraonava. Un dia
quan va anar al bar, va atansar-se a l’orella d’un per parlar-li
i d’allà va sortir “mira el baladré!”. El mas abans era el de
Xinxó, a la partida de la Bomba.
Quants anys us vau dedicar a fer de pastor?
Uns quants. Tinc 82 anys i quan vaig néixer el pare va comprar
bens. Ho va començar ell, teníem 3 o 4 cabres per la llet
i la resta ovelles.
Explica’ns com funcionava...
Doncs una mica esclau perquè sempre havíes d’estar amb
les menges, t’havies de fer un tip de ser-hi. Com més mengen
millor perquè representa que mengen cada dues hores, jauen
i remuguen, i sempre has d’estar atent. Llavors ens hi guanyàvem
la vida. Per un corder, te’n donen entre 55 o 60 euros,
fa trenta anys 10.000 pessetes!
I llana?
No es venia perquè no te’n donaven res. La pell encara se’n
feia alguna cosa perquè te la comprava el mateix carnicer,
però amb el temps es deixava de comprar. A Valls ja no en
queda cap de fàbrica de pells! I n’hi havia cinc. Ni Clols ni cap!
Han desaparegut, com els pagesos.
Els criàveu vosaltres els corders?
Si els compres et resulta molt car. Si tens ovelles, les fas
ALCOVER#20
perquè criïn. Estan cinc mesos en criar. En dos anys, fas tres
cries. Quan han criat, al cap de tres mesos més o menys ja
pots vendre els xais, amb uns 20, o 25 quilos màxim.
I les ovelles quan de temps les podeu tenir?
Deu o dotze anys, segons i depèn de l’animal és clar. Dotze
anys ja seria una mica gran.
I entre els animals, ja es coneixíen?
I tant, sobretot per l’olor i fins i tot pel velar. Són bons animals
i no cal patir massa per ells. Amb sis o set quilos els petits ja
comencen a menjar. Amb aquest gra que donen avui, l’ordi, el
granulat,... fan via a menjar. Quan arriben al vespre, veus els
petits com s’atancen a mamar tot al mateix temps. Els corders
es prenen poc al defora perquè de petits allà menjarien poc i
no farien el pes. Al corral sempre mengen gra, ara, no és bo

“Hi havien alguns pagesos que ja t’hi
feien anar a pasturar perquè com que no
havia tants tractors, si els bens es menjaven
l’herba els anava molt millor per llaurar”
donar-los molt de granulat, que no se sap ben bé què se’n fa
i la carn agafa olor.
Però si pasturaven les ovelles, aguantaven els corders
tot el dia sense mamar?
T’explicaré un cas. Joan de Jordi i jo vam anar un dia a pasturar
per aquí dalt un dia que plovia. Llavors mentre pasturàvem
va criar una allà dalt. Vam marxar cap al mas i va quedar
allà, no la vam veure. El corder va quedar sol allà dalt i fins
a l’endemà a la tarda no el vam trobar al mateix lloc. Fixa’t
quina resistència que tenen. N’hi ha moltes que crien, no te
n’adones i es queden al defora amb sa mare, i a l’endemà al
dematí te’ls trobes al davant del corral. Ja saben el camí.
Quantes ovelles tenies?
Unes dues-centes. Quan el pare tenia el ramat, els ramats
més grossos eren de 70 o 80 ovelles. Als anys seixanta això
ja va canviar.
I només ovelles?
Sí. I de cabrits en teníem 4 o 5 perquè les cabres donen llet
durant molt de temps. I anava bé perquè feies mamar a la
cabra. Si hi havia una ovella que feia dues cries, feies mamar
la cabra perquè les ovelles no alleten ni la meitat que la cabra.
No era suficient. Si havia alguna ovella que en feia tres,
gairebé era obligatori fer-ho així. I a més, per la llet de casa
anava bé.
Quan neixen quants quilos pesen?
2 o 3 quilos, no massa. Si és el primer, pesa més. Si té més
cries és una altra cosa. El millor és un per ovella, perquè si se
la poden campar ells sols va bé, però si l’has de pujar tu, no
tens prou cames ni prou llet. Una ovella que acaba de criar
l’has de tenir al corral durant un temps, no l’has de poder fer
anar al de fora, perquè allà hi té el gra i no pot fer llet. Per això
sempre pagava més la pena fer-ne un de corder.
I de les ovelles què se’n feia?
De criar sempre crien, fins i tot quan són velles. El que passa
és que no quan no té dents gairebé es perd, li costa d’anar a
pasturar. I te’n desfàs. Les veníem a mil pessetes.
Ha canviat el procés avui?
En el menjar als corders i les ovelles. Abans hi havies d’anar
molt al de fora. Perquè no hi havia calers per comprar alfals ni
terra per pasturar, aquesta avui és terra d’avellaners i no hi va
bé. Llavors havies d’anar a buscar la fulla d’olivera o plegarne
tu mateix,.. La palla d’herb sí que els anava molt bé, a
Alcover se’n feia molta a les eres on batien els pagesos, .
I de la manera de fer-los criar ha canviat molt?
Jo penso que no, que és igual.
Pasturar es deu fer d’igual manera...
Ara és complicat perquè aquest no és terreny per pasturar,
abans no n’hi havia tanta d’avellana. I a la muntanya no hi van
gaire bé els bens. Margall, grèvol, rovelles, cada temps és
temporada d’una herba que surt.
I demanàveu permís per pasturar?
És clar. Demanaves i donaves alguna carretonada de fems, o
un quilo de carn. Hi havia alguns que ja t’hi feien anar perquè
com que no hi havia tants tractors, si els bens es menjaven
l’herba anava molt millor per llaurar. Els bens la tallen amb
les dents. Que només tenen dents a baix els bens! Queixals
a tot arreu...
Les cabres per on les féieu anar?
Van junt amb les ovelles. Però són diferents, més atrevides i
fortes. Es posen recte i s’alcen a menjar arbust, mentre veus
que les ovelles sempre amb el cap cot.
ALCOVER#21

US DESITGEM BONA FIRA
ALCOVER#22

El Diari de la Fira és possible gràcies a la col·laboració de:
FESTES D’ALCOVER
ALCOVER#23

Àngels Feliu Magrané,
membre de la Comissió de la Fira
ALCOVER#24