50 cims en 25 ascensions - Jordi Viader

50 cims
en 25 ascensions
Jordi Viader Riera
Barcelona, 2011

50 cims en 25 ascensions
Jordi Viader Riera
Barcelona
-2011-

La Mola 50 cims en 25 ascensions
p. 2
La Mola de Sant Llorenç
Altura: 1.107 m
Desnivell de pujada: 452 m
Data de lʼascensió: 11 de novembre 2007
Temps total: 3 hores.
La primera vegada que
vaig pujar a una muntanya
sense cap altra excusa que
la voluntat de fer cim va
ser fa quatre anys, a la
Mola de Sant Llorenç.
Durant anys, cada cop que
enfilavem l'autopista de
Sabadell i veiem la massa
muntanyosa de la Mola, la
meva dona i jo deiem:
"algun dia hi hauriem de
pujar...".
Fins que finalment l'11 de
novembre del 2007, ens
vam decidir...
Vam deixar el cotxe a l'urbanització
Can Marcet i
vam tirar pel dret fins a
trobar el camí que porta
fins a Can Pobla. Un cop
allà, vam preguntar quin
era la millor ruta i ens van
dir que el més fàcil era "el
Camí dels Monjos", i vam
començar a pujar-hi.
Un cop a dalt, vam tenir la
Can Poble

La Mola 50 cims en 25 ascensions
p. 3
sort de poder dinar al restaurant.
Vam veure el monestir,
les ases que pugen
el menjar, i les vistes sobre
el Vallès. I vam començar
a pensar que això de pujar
muntanyes potser no estava
tan malament...
Quinze dies més tard, però,
a la meva dona la van operar
del cor i de poc, de
molt poc, que s'hi queda.
Mentre era a la UCI, gairebé
resignada al que creia
inevitable, jo li deia... "tornaràs
a pujar a la Mola",
com una mena de promesa
que calia complir.
Dos mesos més tard, sortia
de l'hospital i el 26 d'abril
de 2008, tornàvem a pujar
a la Mola.
Des d'aquell dia fins avui,
no hem parat de pujar
muntanyes...
El Monestir del cim
Les ases que pugen el menjar fins al cim
Montserrat vist des de més amunt de Can Poble

Salga Aguda 50 cims en 25 ascensions
p. 4
Salga Aguda
Altura: 1.168 m
Desnivell de pujada: 552 m
Data de lʼascensió: 30 dʼabril de 2011
Temps total: 4 hores.
A orient de la carretera comarcal
16, entre Berga i Ripoll,
o entre el Llobregat i
el Ter, s'extén un territori
poc visitat, poc urbanitzat i
força muntanyós, amb diverses
serres de poca altura.
Entre les més interessants
hi ha la serra de Catllaràs i
la de Picancel.
Els cims de la zona oscil·len
entre les mil i pocs i els mil
sis-cents i escaig metres, altures
moderades, però que
permeten vistes de gran bellesa
i ascensions, entre molt
fàcils i bastant dures, segons
les vertents i les rutes d'aproximació.
Tanmateix la
modèstia de les alçades els
fa molt apropiats com a destinacions
d'hivern per
aquells que vulguin evitar la
neu en els mesos de més
fred.
El Portell de l’Ovellar amb la seva vegetació característica: orella d’os i corona de rei

Salga Aguda 50 cims en 25 ascensions
p. 5
El primer cim que vam visitar
en aquesta zona va ser la
Salga Aguda de 1.172 m. Hi
vam anar, precisament, després
d'haver intentat pujar,
dues setmanes abans, a Penyes
Altes de Moixeró per la
vessant nord, que vam trobar
ple de neu tova.
En primer lloc cal anar fins
al poble de Vilada i des
d’allà en direcció a Borredà
agafar un trencant
que assenyala el camí de
les canals de Sant Miquel i
al cap d’un curt trajecte,
aparcar el cotxe.
Comencem l’ascensió al
Pont del Climent (609 m) i
des d’aquí anem pujant
fins arribar al Portell de
l’Ovellar (753 m) un pas
estret entre dues parets de
pedra cobertes d’orella
d’os (Ramonda myconi) i
corona de rei (Saxifraga
longifolia).
El camí baixa una mica i
després torna a pujar ja
sense parar fins arribar al
coll del Tell (986 m).
D’aqui ja es pot veure tota
la vall de la Portella i el
monestir del mateix nom.
Girem a l'esquerra i comencem
a carenar per una
pujada molt maca i fàcil
que ens porta fins al cim de
Salga Aguda (1.172 m).
A dalt ens hi estem una
bona estona, gaudint d’un
panorama extraordinari
El panorama en direcció nord
Pujant per la carena cap al cim
El cim

Puig Lluent 50 cims en 25 ascensions
p. 6
Puig Lluent
Altura: 1.638 m
Desnivell de pujada: 571 m
Data de lʼascensió: 22 de maig de 2010
Temps total: 8 hores.
Distància: 16,5 Km. Recorregut
no circular, amb dos
automòbils aparcats a cada
extrem.
Nova excursió a la zona
del Catllaràs/Picancell,
aquest cop amb la Bàrbara
i el David. Deixem un
cotxe al Castell de l’Areny
i anem amb l’altre cotxe
fins a Sant Jaume de Frontanyà
(1.067 m).
Allà comencem a caminar
per una pujada suau que
ens porta fins al Pla de la
Lleona que és ple de flors
de l’estel de Betlem.
Trobem un gos, aparentment
perdut que ens segueix
durant molta estona.
Ja en direcció oest passem
per diversos punt de gran
bellesa, -La Creu melosa,
el Pla del Capellà, el Pla
Fondo...-, carenant o per
dins el bosc.
Recuperem la carena un
cop passat el Puig Lluent.
Davant tenim el Cap de la
Baga Alta i darrera, molt
aprop el nostre objectiu.
Parem a dinar i en acabar
agafem la direcció est per
acabar de pujar els pocs metres
que ens separen del cim
Arribant al cim del Puig Lluent

Puig Lluent 50 cims en 25 ascensions
p. 7
del Puig Lluent (1.638 m.).
Un cop a dalt ens fem unes
quantes fotos de jumping i
iniciem la baixada.
A les runes de Cal Tibat
descobrim un parell d’enormes
arbres fruiters i ens
fem una foto de grup.
Des d’aquí encara veiem la
silueta del Puiglluent.
Continuem caminant i arribem
fins als prats Ras de
Clarent (1.601 m) on la vista
sobre la vall –magnífica- fa
venir molt de vertígen.
Arribem a l’ermita de Sant
Romà de la Clusa, on parem
a descansar deu minuts. De
fet hauríem pogut deixar el
primer cotxe aquí i ens hauriem
estalviat l’última hora
de camí. Fent-ho d’aquesta
altra manera, però, ens hauriem
perdut la vista des del
Cap dels Rocs, amb unes
runes -les Pilones- i una muntanya
al darrera, que recorda
molt el Huayna Picchu.
El cim del Puig Lluent
De cop i volta comença a
ploure amb molta virulència
i després també a pedregar.
La baixada fins al
Castell de l'Areny es va
feixuga. Baixa molta
aigua. Les roques rellisquen
i hi ha fang. Finalment
arribem al cotxe
totalment molls. Tot el trajecte
16’5 Km, ens ha portat,
amb parades incloses,
uns vuit hores.
La vista des del Ras de Claret
Les Pilones

Puigsestela 50 cims en 25 ascensions
p. 8
Puigsestela
Altura: 2.013 m
Desnivell de pujada: 605 m
Data de lʼascensió: 29 de maig de 2010
Temps total: 4 hores.
Sortim d'Ogassa per la pista
que puja en direcció al refugi
Montserrat. Abans d'arribar-hi,
però, just on
s'acaba la part encimentada,
a la font de la Roda (1.408
m), deixem el cotxe i ens
posem a caminar.
Des d'aquí es dominen paisatges
plens de verdor.
Prats i muntanyes de gran
bellesa.
I anem trobant moltes
flors, com les violetes
blanques.
Abans d'arribar al refugi
(1.622 m) abandonem momentàniament
la pista per
fer drecera i això fa que el
superem sense adonar-nos
de la seva presència, fins
que ja som més amunt.
Aquí ens trobem una pare-
lla que va collint bolets,
probablement falsos moixernons
(Marasmius oreades).
I ens fixem en els
enormes cercles d'herba
Pujant des de la font de la Roda

Puigsestela 50 cims en 25 ascensions
p. 9
fosca que hi ha a la muntanya,
provocats per aquests
mateixos bolets que en tenir
el miceli radial originen
aquest curiós fenòmen.
Continuem pujant fins a
passar per un abeurador
pel bestiar (1.719 m). I
arribem al coll de Pal
(1.771 m).
Aquí desapareixen les
marques del camí, però no
hi ha pèrdua. Només cal
anar seguint el filat que va
per la carena de la Serra
Caballera.
La boira s'ha anat fent cada
cop més espesa.
No aconseguim veure el cim
fins que una ratxa de vent
s'endú momentàniament els
núvols i això ens permet reorientar-nos
una mica.
Arribem al cim (2.013 m)
que està coronat per una
fita rodona molt ben feta,
alta i força consistent.
Al nostre pas i parant per
fer fotos, hem trigat una
mica més de dues hores.
Aquí dinem, sense poder gaudir
del paisatge que -diuenque
es pot veure des del cim.
En acabat enfilem la baixada
que fem en aproximadament
una hora i
mitja.
Arribant al coll de Pal
La fita cimera
El cercles a l’herba

Gallina Pelada 50 cims en 25 ascensions
p. 10
Cap de la Gallina Pelada
Altura: 2.317 m
Desnivell de pujada: 647 m
Data de lʼascensió: 6 de juny de 2010
Temps total: 5 hores.
Deixem el cotxe en un
aparcament a peu de carretera,
molt a prop de la font
Freda (1.670 m), des d'on
el camí s'enfila cap a la
planella Petita. Aquest és
de ben segur el tros més
costerut del recorregut, la
qual cosa es notarà encara
més a la baixada, quan el
tipus de terreny, desfet i
ple de pedres petites, dificultarà
el descens.
Les vistes sobre el Pedraforca
i la serra del Cadí,
són molt maques, tot i que
la muntanya màgica, sense
l'enforcadura i els dos pollegons,
no ens mostra el
seu pefil més conegut.
En dues setmanes ha desaparegut
pràcticament tota
la neu que hi havia, i que
era força, a la part superior
del Pedraforca i al Cadí.
Arribem a la Planella Gran
(1.950 m) on els arbres es
van fent més escassos, fins a
conformar un típic prat alpí.
Des d'aquí el camí fins al
refugi Delgado Úbeda
(2.160 m) és molt suau.
Encara queden petites clapes
de neu.
Abans d'enfilar l'últim
tram fins al Cap de la Gallina
Pelada, treiem el cap
sobre la vessant est.
La vista des del cim (2.317
m) domina una àmplia
perspectiva del Berguedà i
al fons la Cerdanya.
El refugi Delgado Úbeda amb el cin al darrera

Roca Blanca 50 cims en 25 ascensions
p. 11
Roca Blanca
Altura: 2.289 m
Sense desnivell de pujada des de la Gallina Pelada
Data de lʼascensió: 6 de juny de 2010
Temps total: 5 hores.
Des d'aquí val la pena arribar-se
fins a la roca Blanca
per una carena espectacular,
amb precipicis a banda
i banda, però sense gens de
risc.
La roca Blanca (2.289 m)
és com la proa d'un vaixell,
des d'on es veu tant la vila
de Gòsol com la de Saldes,
a un costat i altre del
Pedraforca.
Desfem el camí i tornem per
on hem vingut, amb una parada
al refugi per pendre un
cafè excel·lent, un plaer inesperat
que cal agrair.
La carena fins la Roca Blanca

Besiberri Sud 50 cims en 25 ascensions
p. 12
Besiberri Sud
Altura: 3.023 m
Desnivell de pujada: 1.523 m
Data de lʼascensió: 17 de juliol de 2010
Temps total: 10 hores.
Arribo al pàrking (1.500 m)
que hi ha apop del refugi de
Conangles i allà deixo el
cotxe, carrego les motxilles,
(una pel menjar i l'altra
amb la resta) i enfilo pel
camí que porta cap al llac
de Besiberri.
El camí s'inicia en una
pista forestal que ben
aviat cal anar tallant per
un sender que discorre
paral·lel al riu, amb bones
vistes sobre diversos salts
d'aigua.
La Vall de Besiberri des del collet d’accés
Al cap d'una hora i mitja
arribo al collet (1.980 m)
que s'obre sobre el llac...
amb unes vistes espectaculars
de la paret rocosa dels
Besiberris.
Ara el camí es fa pla i discorrer
per la riba dreta del
llac primer i pel mateix
costat del riu a continuació.
Ja fa estona que es veu el
refugi lliure de Besiberri.
Una estructura metàl·lica
situada en un lloc privilegiat
amb vistes sobre la
vall de Besiberri per un
costat i sobre el massís per
l'altre.

Besiberri Sud 50 cims en 25 ascensions
p. 13
No trobo cap indicador
que porti cap al refugi, i
com que el planell tampoc
ho indica, em passo de
llarg i arribo fins a l'Estanyet
de Besiberri de Baix
(2.173 m).Des d'allà em
cal pujar i recular una
mica.
A mitja pujada, mentre
passo un dels torrents que
baixa cap a l'estanyet, rellisco
i caic dins. Em queden
les sabates i els
pantallons xops fins a la
cintura... què hi farem!
Arribo al refugi que té la
porta oberta i és buit de
gent. Veig, però, que hi ha
alguns llits ocupats i faig
meu un dels que queden
lliures.
Passo la resta de la tarda
descansant i donant algun
El refugi de Besiberri
volt per la zona (amb xancletes...)
fins que arriben
un primer grup de muntan-
yers que venen d'intentar
fer el Besiberri sud. Són
tres i no ho han aconseguit
per que la zona per on ho
han intentat el terra era
massa desfet.
Després arriba un segon
grup i aquest sí, ha aconseguit
fer cim. Ells però, han
tirat una mica més cap a
l'esquerra i han pujat un tros
grimpant per les roques.
Tots dos grups estan d'acord
en què és impossible pujar
al coll d'Abellers per la ruta
habitual, que és molt inclinada
i està plena de neu.
De fet des del refugi ja es
veu que a partir dels 2.300
metres tot és ple de neu.
L’estanyet al peu del Refugi amb els Besiberri al fons

Besiberri Sud 50 cims en 25 ascensions
p. 14
-o-o-o-
L'endemà m'aixeco aviat i
a un quart de vuit ja soc
camí del Besiberri.
El camí des del refugi fins
al començament de la canal
de l'Escanyet, és força fàcil
i està molt ben indicat.
Com que no tinc clar si el
grup d'amics que puja avui
des del pàrking, passaran o
no pel refugi, ni quan, decideixo
anar fent via.
Quan arribo a la canal, em
cal posar-me els grampons.
La pendent és forta i prefereixo
no mirar enrera per no
espantar-me amb les possibilitats
d'una relliscada.
Enfilo per l'esquerra deixant
una zona pedregosa a la
meva dreta, i quan m'adono
que he de passar a l'altre
costat, em cal treure'm els
grampons, superar les ro-
Guanyant altura en direcció al Coll d’Abellers
ques i tornar-me'ls a posar.
Després de la primera pujada
sobre la neu, hi ha una
zona força plana, per on s'avança
amb més tranquilitat.
Lluny es veuen tres excursionistes
que han passat la
nit en una tenda de cam-
panya, aprop del llac i que
ara comencen a pujar per
la gelera final cap al Besiberri
Sud.
Vist des d'aquí sembla que
hi ha un pendent impossible,
però quan s'és més aprop resulta
més assequible.
La pujada final al Coll d’Abellers

Besiberri Sud 50 cims en 25 ascensions
p. 15
Pel lloc un pugen aquests
tres és per on ahir no ho
van poguer fer el primer
grup del Refugi.
Jo faig cas del que em van
dir els del segon grup, i
vaig més cap a l'esquerra.
Un cop arribo a les roques,
però, m'adono que no hi
puc pujar sol.
Em toca, doncs, tornar-me a
posar els grampos i travessar
cap a la segona gelera.
Quan la neu s'acaba, hi ha
un terra molt desfet, com si
fos sauló, amb pedres sueltes,
que es fa difícil i cansat
de pujar.
Busco una alternativa i
m'enfilo per unes roques
fins a trobar una petita glacera
entremig de la ruta
"normal", ara impossible, i
la que han enfilat els tres
que em precedeixen.
Pujar per les roques, però,
tampoc no és cap bicoca.
De fet passo per un parell
de situacions que em resulten
fotudes, però finalment,
com un regal, surto
damunt del coll d'Abellers
(2.884 m).
Una zona plana i sense neu
des d'on surt un camí,
Mirant enrera
força ben indicat cap al
cim del Besiberi Sud. Aquí
et terra també està desfet,
però sense punt de comparació
amb el d'abaix... això
és una ganga!
Ara sí que veig clar que
estic a punt d'aconseguir el
Al cim del Besiberri Sud, l’alegria del primer 3000

Besiberri Sud 50 cims en 25 ascensions
p. 16
cim. Abans, però, em trobo
amb els tres excursionistes
que em precedien, que ja
l'han fet i que són de tornada.
Aprofito per demanar-los
una foto.
Continuu i en un tres i no
res arribo al cim (3.023 m)
a tres quarts de dotze.
És el meu primer 3.000!
Em faig algunes fotos amb
l'automàtic. Aprofito que
hi ha cobertura per fer una
trucada.
I després d'estar-m'hi una
estona gaudint del 50% de
les vistes possibles (l'altra
meitat està coberta per la
boira). Inicio el descens.
Arribat al coll d'Abellers,
veig que el grup que esperava
ja ha arribat a la canal.
Espero que comencin a
pujar, i jo mateix inicio la
L’inici de la carena
baixada amb molts dubtes
de per on serà millor fer-ho.
A mitja alçada m'aturo per
por de fer caure pedres i espero
que passin pel meu
costat. Ens saludem i un
cop que han passat, reinicio
el descens.
Em cal fer una relliscada,
més o menys controlada,
d'un parell de metres per
superar un punt de neu
sense gaire altres possibilitats,
arribo a la zona del
"sauló".
Sorprenentment (per a mi
que soc novato) la baixada
resulta molt més còmode
que la pujada. Mentre
m'estic aturat al capdemunt
de la canal posantme
els grampons, però, la
motxilla rellisca i baixa
cap avall una cinc-cents
metres ben bons.
Per sort els grampons els
tenia jo, o sigui que tot
això que m'estalvio de pes
per una estona...
Vaig fent camí, aquest
cop tant de temps com
puc sobre la neu, i un cop
que s'acaba, pel camí senyalitzat
amb fites que
La baixada des del Coll d’Abellers

Besiberri Sud 50 cims en 25 ascensions
p. 17
porta fins al refugi.
Allà m'estiro una estona al
llit, i al cap d'una estona
baixo fins al llac, i el co-
llet, on espero als amics
que tornen de fer e Besibe-
La carena dels Besiberris
rri, i ara sí, tots junts baixem
fins al cotxe.
El camí de tornada amb el Besiberri Nord davant

Terrers 50 cims en 25 ascensions
p. 18
Puig dels Terrers
Altura: 2.466 m
Desnivell de pujada: 851 m
Data de lʼascensió: 11 de desembre de 2010
Temps total: 6 hores.
Ruta circular fins al cim
més oriental de la Serra del
Cadí, el Puig dels Terrers
(2.466 m), una muntanya
poc visitada, eclipsada per
la proximitat del seu veí, el
Costabona que el supera
de 88 m. i al qual s'hi acostuma
arribar des de l'Oest,
tot i que, com queda clar
amb aquesta ruta, també és
possible fer-ho des de
l'Est.
Arribem en cotxe fins al
Coll de la Bauma (1.573
m), on agafem la pista que
puja cap al nord, la mateixa
que continua fent tota
la volta fins al mirador del
Gressolet. Nosaltres, però,
aparquem el cotxe aviat,
just on hi ha una curva
molt marcada que gira cap
a l'Oest (1.615 m).
Allà arrenca un camí que
als pocs metres es divideix
en dos. La branca dreta va
cap al Planell de la Solana
de Murcarols i més enllà
arriba fins al coll de la
Bena. La de l'esquerra, que
és la que agafem, s'enfila
fins al Pas de la Cabra.
Abans d'arribar-hi, però,
ens caldrà superar un des-
nivell de més de cinc-cents
metres, bona part del qual
transcorre per un viarany
força enfangat fins a sortir
A la cara nord
a un camí més obert amb
vistes a la cara nord del Pedraforca
i a la Vall que
arriba fins a Bagà. Tot plegat,
ben senyalitzat.
El Pas de la Cabra (2.140
m.) obre la visió sobre el Serrat
de la Muga i la Serra de
la Moixa, amb el Puig dels
Terrers en direcció Oest.
A partir d'aquest punt,
però, el camí es fa una
mica perdedor o nosaltres
ens perdem... El nostre objectiu
està clar, i sembla
tant a tocar, que comencem
a pujar pel dret buscant
sempre el punt més alt cap
al Nord, amb els estimballs
que baixen cap al corrent

Terrers 50 cims en 25 ascensions
p. 19
de la Muga a la nostra
dreta.
Finalment, desistim. Tornem
enrera i descobrim un
sender poc evident que
baixa una mica cap al sudoest
per després girar cap
al nord i aquí ja tornem a
estar en la bona direcció.
Abans d'arribar al cim,
passem per alguns punts
molt "fotogènics", amb estimballs
cap al nord.
Des del Puig dels Terrers
(2.466 m.) el Comabona és
molt aprop.
La carena baixa fins al
Coll dels Terrers (2.424
m.) i aquí es donen tres
possibilitats: continuar cap
a l'Oest fins arribar al Co-
Aprop del cim
mabona (2.554 m.), tirar
cap al nord fins al pas de
Tancalaporta (2.357 m) i
més enllà, o baixar pel
Clot de Comabona fins a
retrobar la pista Coll de la
Bauma-Mirador del Gressolet,
que és el que fem,
completant d'aquesta manera
una ruta circular.
La fita cimera El camí de baixada

Costa Cabirolera 50 cims en 25 ascensions
p. 20
Pic de la Costa Cabirolera
Altura: 2.603 m
Desnivell acumulat de pujada: 930 m
Data de lʼascensió: 19 dʼabril de 2011
Temps total: 7 hores.
Primera ascensió amb l'Ignasi
(company de feina) i
dos amics seus.
Sortim molt aviat de Barcelona
i arriben al coll de
la Bauma (1.577 m.) sobre
les 9 del matí.
Encara podem pujar alguns
metres més amb el
cotxe fins que una barrera
ens impedeix el pas. Aviat
començarà la Setmana
Santa i els responsables del
parc del Cadí-Moixeró han
decidit deixar la barrera
tencada per no donar facilitats
a la gent que vol gaudir
de la Natura durant les
vacances.
Això ens obliga a fer una
hora de pista suplementària
(més una hora a la tornada)
fins arribar al Coll
de les Bassotes (1.873 m)
que és on realment comença
l'ascensió.
La baixada cap a la Coma dels Cortils
Pugem en direcció nord
per un camí que va fent
llançades fin arribar al Prat
Llong. Aquí cal estar
atents per trobar la fita que
senyala l'únic pas a través
de la Serra Pedregosa
(2.300 m.).
Les vistes de la Serra Pedregosa,
de la Coma dels
Cortils i del Pic de la Costa
Cabirolera, són espectaculars.
Ara toca baixar. Hi ha una
mica de neu gelada i uns
primers duptes, però acabem
tirant avall fins a la
Font dels Cortils (2.200
m.) on girem a l'oest per
tornar a guanyar altura fins
enllaçar amb el GR 150.

Costa Cabirolera 50 cims en 25 ascensions
p. 21
Aquí ja hi comença a
haver més neu i els dos
amics tornen enrera.
L'Ignasi i jo continuem,
encara sense grampons,
fins que a mig camí decidim
que ja n'hi ha prou de
fer el ruc, i ens els posem,
la qual cosa ens fa guanyar
en seguretat.
Arribats al Pas del Cabirol
(2.486 m) la neu desapareix
i la resta de l'ascensió
per la carena es converteix
en un passeig suau.
Fem cim (2.605 m.) al Pic
de la Costa Cabirolera, el
punt més alt de la provincia
de Barcelona.
L'Ignasi encara vol mirar
d'arribar fins al Vulturó,
però s'està fent molt tard i
finalment, després de caminar
una estona en direcció
Oest, donem mitja
volta i desfem el camí.
Arribats altre cop a la Font
dels Cortils, veiem els nostres
amics que són ja al pas
per la Serra Pedregosa i que
ja patien per nosaltres...
La Serra Pedregosa
Pujant cap al Coll del Cabirol
El cim!
La pujada d'aquests cent
metres que ens separen del
pas, se'ns fa força pesada i
en alguns punts dificultosa.
Arribats al Prat Llong -un
lloc que m'agrada especialment-
descansem una estona
i enfilem altre cop cap
al Coll de les Bassotes, la
pista i el cotxe.
Ha estat una excursió collonuda!
Llàstima de barrera...

Roques Blanques 50 cims en 25 ascensions
p. 22
Roques Blanques
Altura: 2.456 m
Desnivell de pujada: 303 m
Data de lʼascensió: 30 dʼabril de 2011
Temps total: 5 hores.
Tot i que a la muntanya
prefereixo anar-hi acompanyat,
millor sol que quedar-se
a casa. Per això
aquest cop vaig sortir
sense companyia camí de
la Roca Colom.
Vaig arribar al pàrking de
Vallter (2.153 m) a les vuit
del matí, vaig esmorzar,
em vaig posar les botes i
vaig enfilar cap al Pla de la
Portella, la Portella de Morens
i el Camp Magre.
Ben aviat vaig trobar una
fina capa de neu totalment
verge. No crec que hi hagués
gaire més de cinc o
deu centímetres. Suficient
per donar-li a tot plegat un
aspecte preciós.
A més com que en tota
l'estona fins arribar al cim
no vaig trobar ningú, la
sensació de soletat i llibertat
va ser total.

Roca Colom 50 cims en 25 ascensions
p. 23
Roca Colom
Altura: 2.510 m
Desnivell de pujada: 130 m (Des de la Portella de Callau)
Data de lʼascensió: 30 dʼabril de 2011
Temps total: 5 hores.
Després de passar pel Cim
de Roques Blanques
(2.456 m) vaig començar
la carena cap al Roc
Colom (2.504 m). Fet el
cim, la tornada va ser molt
ràpida. Només em calia seguir
les meves petges a la
neu. No n'hi havia d'altres!

Pedraforca 50 cims en 25 ascensions
p. 24
Pollegó Superior del Pedraforca
Altura: 2.498 m
Desnivell de pujada: 939 m
Data de lʼascensió: 13 de maig de 2011
Temps total: 5,30 hores.
El primer cop que vaig
pujar al Pedraforca, ara fa
dos anys, la meva experiència
en muntanya es reduïa a
la Mola, el Matagalls, el
Tagamanent i el Puigsacalm,
o sigui que per a mi
pujar-hi va ser tota una
aventura. De fet no pensava
pas arribar a fer la grimpada
del coll de Verdet,
però a poc a poc i com qui
no vol la cosa, em vaig trobar
coronant el Cim Nord.
Al Pollegó Superior, però,
no hi vaig arribar perquè estavem
molt cansants i no sabiem
ben bé quan faltava,
(en aquells temps no portava
ni mapa...) o sigui que
quan (ara ho sé) ens quedava
només l'última grimpadeta
que hi porta, vam
començar a baixar en direc-
ció a la tartera de Gòsol, i
des d'allà vam girar cap a
l'enforcadura i vam baixar
per la tartera de Saldes.
Dos moments de la grimpada al Coll de Verdet

Pedraforca 50 cims en 25 ascensions
p. 25
Això sí, ens vam passar de
llarg el camí del refugi, ens
vam perdre i tot plegat va
durar 10 hores!
Amb aquests precedents,
doncs, no cal dir que tenia
moltes ganes de tornar-hi i,
aquest cop sí, arribar fins al
Pollegó. Hi vam anar cinc
ganàpies de la feina (l'Esteve,
l'Eduard, el Sergi i jo,
amb el Toni fent de guia).
Ells estàven molt convençuts
que podiem pujar i
baixar en només cinc
hores, cosa que jo veia difícil,
però que al final es va
mostrar possible, perquè
malgrat la pluja i la pedra,
de pàrking a pàrking vam
trigar cinc hores i mitja inclosa
la parada per dinar.
La grimpada del coll de
Verdet va ser molt divertida,
però la del Pollegó es
va complicar una mica
perquè just quan la començàvem
es va posar a ploure
i ja se sap que la pedra
molla rellisca...
Per acabar-ho d'arreglar en
arribar al cim ens va caure
una pedregada de benvinguda
que ens va deixar xops
i sense panoràmiques.
La baixada per la tartera de
Saldes, que jo recordava
apocalíptica (el primer cop
tampoc no portava pals ni sabates
adeqüades) se'm va fer
fàcil i divertida, tot i alguna
que altra inevitable caiguda.
El tram final fins al Pollegó Superior
A l’enforcadura
Començant a baixar per la tartera

Fontnegra 50 cims en 25 ascensions
p. 26
Pic de Fontnegra
Altura: 2.728 m
Desnivell de pujada: 774 m
Data de lʼascensió: 21 de maig de 2011
Temps total: 8 hores.
Arribem a Núria (1.954 m)
amb el primer tren cremallera,
el que surt de l'Estació
de Ribes-Vila, a les
7:35 i a les 8:10 ja estem
caminant en direcció a
l'Alberg del Pic de l'Àliga
(2.122). Ens toca fer una
pujadeta que l'aeri ens hauria
estalviat, però a aquella
hora només funciona per
als empleats. Ganes de
tocar el que no sona...
A l'Alberg girem cap al
nord, deixem enrera,
sense coronar-los, el Pic
de l'Àliga (2.422) i el Pic
de la Pala (2.475) i pugem
fins al Pic de Fontnegra
(2.728 m), el primer cim
del dia, on ja hi havíem
pujat l'any passat venint
del Torreneules.
Vistes des del cim

Roca Blanca 50 cims en 25 ascensions
p. 27
Cim de la Roca Blanca
Altura: 2.784 m
Desnivell de pujada: 56 m (Des del Pic de Fontnegra)
Data de lʼascensió: 21 de maig de 2011
Temps total: 8 hores.
Baixem per la carena en
direcció Nord i tornem a
pujar fins al Pic següent
que és el Cim de la Roca
Blanca (2.784 m).
Les vistes, ja sigui sobre
les muntanyes del voltant,
ja sigui sobre les valls, són
sensacionals. Dóna la impressió
que estàs en un lloc
molt remot, absolutament
verge, malgrat la proximitat
del Santuari que, per
sort, des d'aquí no es veu.
La vall de Coma de Vaca Fita cimera

Arques 50 cims en 25 ascensions
p. 28
Cim Baix de les Arques
Altura: 2.782 m
Sense desnivell de pujada des del Cim de la Roca Blanca
Data de lʼascensió: 21 de maig de 2011
Temps total: 8 hores.
A continuació arribem al
Cim Baix de les Arques
(2.782 m) i tot seguit al
Cim Alt de les Arques
(2.792 m).
Les vistes des de tots dos
pics, a l’Est sobre el Torreneules,
la Vall de Coma de
Vaca, i el Pic de l’Infern, i
al Nord, sobre el Noucreus,
el Noufonts, el Pic
d’Eina, etc, són espectaculars
i conviden a noves ascensions
per la zona.
Cim Alt de les Arques
Altura: 2.792 m
Desnivell de pujada: 10 m des del Cim Baix de les Arques
Data de lʼascensió: 21 de maig de 2011
Temps total: 8 hores.

Noucreus 50 cims en 25 ascensions
p. 29
Noucreus
Altura: 2.799 m
Desnivell de pujada: 59 m Des de la Reconca de les Mulleres
Data de lʼascensió: 21 de maig de 2011
Temps total: 8 hores.
La Pili es queda a descansar
una mica a la Reconca
de les Mulleres i jo pujo
fins al Coll de Noucreus
(2.795 m) i continuu fins al
cim de Noucreus (2.799 m).
El Cim de la Fossa del Gegant
no el faig perquè algú
que em trobo pel camí em
lia i passo de llarg.
La tornada cap al Santuari
per la Coma de les Molleres
que vista des de dalt
sembla molt dreta i fins i
tot perillosa, en realitat resulta
molt plàcida i fàcil,
molt més cómode, segons
recordo, que per la Coma
Fonda que baixa des del
coll de Noufonts que és el
següent pic en direcció
Oest
El Coll de Noucreus

Tres Canaletes 50 cims en 25 ascensions
p. 30
Pic de les Tres Canaletes
Altura: 2.608 m
Desnivell de pujada: 818 m
Data de lʼascensió: 11 de juny de 2011
Temps total: 7 hores.
Sortim de Barcelona a les
7:30 del matí en direcció
Berga i posteriorment
Saldes, Gòsol i Josa de
Cadí. En aquesta última
població esmorzem a peu
de carretera i agafem la
pista que puja cap al Coll
de Jovell (1.791 m).
L'estat de la via ens fa patir
una mica, sobretot al principi.
Anem amb un turisme
i les pluges has deixat roderes
molt fondes que ens
fan pensar que si hi caiem,
no en podrem sortir.
Finalment, a les 10 en punt
arribem al Coll, on ens calcem,
ens equipem i enfilem
cap amunt pel boixader.
El camí és el del GR 150.1.
Està ple de fites de pedre i
senyals pintades que fan
que sigui molt fàcil seguirlo.
Afortunadament, per-
Un petit tram rocós a la pujada
què aviat s'omple tot d'una
boira baixa que no ens
deixa veure gaire lluny.
De sobte, entre la boira,
apareix... un isard amb la
seva cria. Ens quedem
quiets, el fotografiem i
aviat gira cua i desapareix.
La pujada és forta i continuada.
Travessem algunes
tarteres i fins i tot en algun
punt cal ajudar-se amb les
mans i fer una petita grimpadeta
per superar algun
tram rocós, poc abans d'arribar
als Planells de Josa
(2.384 m.)
Hem trigat una mica més
de dues hores en fer 693
m. de desnivell. Parem a

Tres Canaletes 50 cims en 25 ascensions
p. 31
beure i a menjar una barreta
de cereals i continuem,
ara ja per un terreny
molt més pla.
Arribem a un pal de senyals
equívoc que indica a
dreta i esquerra "Les Tres
Canaletes". En realitat cap
a la dreta continua en direcció
a Les Tres Canaletes
el mateix GR 150.1 que
venim seguint des d'abaix,
i cap a l'esquerra surt el PR
C-122 que porta a la Torreta
del Cadí.
La boira s'aixeca a estones i
ens deixa veure la Cerdanya
i els estimballs i roques de la
cara nord del Cadí.
Passem per dos suposats
cims que resulten no serho.
Ens aturem a dinar i
continuem fins a trobar,
ara sí, l'autèntic Pic de les
Tres Canaletes (2.609) que
en nomenclatura oficial
sembla ser que ara s'anomena
Pujolar de Roca
Grossa (2.613 m) i fa qua-
tre metres més. Hi ha una
petita fita i un cartell de
fusta molt fet malbé amb el
nom i l'alçada (antiga).
Tornem enrera i en arribar
al pal indicador, la Pili es
queda a descansar i jo continuu
vint-i-cinc minuts
més fins a la Torreta de
Cadí (2.561 m) on concideixo
amb dos excursio-
Els núbols ho cobreixen tot
nistes que hi han arribat
des d'Adraén, amb una
passejada de cinc hores.
Torno enrera, ens retrobem
i comencem a caminar.
Passem pel punt on comença
la baixada quan són
les 3 en punt de la tarda i
arribem al cotxe -forç cansats-
quan falten cinc minuts
per a les 5 de la tarda.
Mirant cap a la Cerdanya

Aragüells 50 cims en 25 ascensions
p. 32
Pic dʼAragüells
Altura: 3.037 m
Desnivell de pujada: 955 m
Data de lʼascensió: 19 de juny de 2011
Temps total: 10 hores.
Després d'haver hagut d'anular
una pujada a l'Aneto
fa quinze dies a causa del
mal temps, em vaig quedar
amb moltes ganes de fer
algun altre tres-mil per la
zona de Benasc. Com que
tots els meus habituals
companys de muntanya estaven
compromesos amb
múltiples celebracions familiars,
viatges i altres ascensions,
no em va quedar
altre remei que anar-hi sol.
Vaig triar el Pic d'Aragüells
que diuen que és cómode,
adjectiu que li escau només
per comparació amb altres
pics més complicats o d'aproximacions
més llargues,
però que com qualsevol
altre tres-mil, de còmode
no en té gaire...
Divendres vaig demanar
festa a la feina per poder arribar
d'hora al refugi de Coronas
i assegurar-me una plaça.
Aquesta era l'última setmana
en què la pista continuava
oberta al trànsit de vehicles
particulars a l'espera que per
Sant Joan quedi limitada a la
circulació de l'autobús que hi
puja des de Benasc.
Pujant pel barranc de Coronas

Aragüells 50 cims en 25 ascensions
p. 33
Vaig arribar al refugi
(1.950 m) sobre dos quarts
de quatre de la tarda i no hi
havia ningú, només unes
colxonetes que reservaven
espai per a dos muntanyers.
Vaig estendre el meu
sac de dormir i vaig sortir a
fer una passejada.
El cel estava completament
tapat, amenaçava pluja i les
muntanyes quedaven cobertes
pels núvols. Exposantme
a algun ruixat vaig anar
a fer un volt camí de la vall
de Vallhibierna, i en arribar
a la cota 2.300 vaig fer mitja
volta. Aquell no era el meu
objectiu, no volia cansarme
més del compte, ni veure'm
sorprès per la pluja.
De tornada al refugi vaig
trobar els propietaris de les
colxonetes. Dos nois de
Málaga que acabaven de
tornar de fer l'Aneto per
Coronas. Havien trigat
dotze hores en anar i tornar
i estaven cansats però feliços...
Quina enveja!
Llavors va arribar una dona
rossa i russa, convençuda
que si ens parlava a poc a
poc -en rus!- es faria entendre.
Anava sense mapa i
amb un paper escrit on deia
"Vallibierna". Li vaig preguntar
si es referia a la vall o
al pic, i em va dir que al pic.
Vaig senyalar-li, aprofitant
que començada a aclarir, i
va sortir espiritada cap
amunt... a les sis de la tarda!
Després van arriba una parella
de mestres que estava
fent una localització per a
un grup de nois i noies i
que volien anar a l'Ibon de
Cregüeña, i dos nois de Saragossa
que volien pujar a
l'Aragüells. Vaig pensar
que ja érem cinc en la mateixa
direcció i que si sortia
abans que ells, en cas
de tenir algun problema,
tindria la seguretat que
algú passaria pel mateix
lloc que jo.
A les deu del vespre, sense
res millor a fer, vaig decidir
anar a dormir, igual que
els mestres, que ja feia estona
que éren al llit. Sobre
les onze van arribar tres
muntanyers i un gos, fent
tot el soroll de què van ser
L’Ibonet de Coronas, encara força gelat
capaços, cridant, repassant-ho
tot amb els frontals,
i donant pel sac tant
com van poder.
Finalment va arribar un
altre grup, encara més sorollós,
que es va estar a la
porta del refugi parlant en
veu alta i fent xirinol·la
fins a dos quarts d'una.
A dos quarts de cinc del
matí, els tres muntanyers
del gos es van llevar i van
sortir del refugi, deixant la
porta oberta per tal que els
que encara érem dins, poguessim
gaudir dels aires
frescos de la nit pirinaica...
Qué cabrons!
Immediatament després
que sortissin va començar
a ploure a bots i a barrals.
El meu cor es va sentir dividit,
entre la satisfacció de

Aragüells 50 cims en 25 ascensions
p. 34
saber que aquells tres brètols
s'estaven mullant de
valent, i l'enuig de pensar
que la meva excursió de
l'endemà perillava.
Finalment a un quart de set
em vaig llevar. Vaig esmorzar
i em vaig posar les
botes. Havia parat de
ploure, però el cel estava
completament ple de núvols,
núvols grisos, que no
presagiaven res de bo. Tot
i aixó vaig pensar que si
m'havia posat les botes era
per alguna cosa. No tenia
sentit agafar el cotxe i entornar-me'n.
Vaig parlar amb els dos
nois de Saragossa que havien
fet vivac sota la parada
del bus i em van dir
que ells també pensaven
tirar amunt tot i els núvols,
i vaig sortir amb ben poca
confiança en la millora del
temps, quan faltaven deu
minuts per a les set.
El camí, de fet la continuació
de la pista que puja des
de la carretera que ve de
Benasc, es divideix ben
aviat en un punt senyalitzat
per un cartell. A l'esquerra
es va en direcció cap a
l'Ibon de Coronas, Pic
d'Aneto, Pic d'Aragüells,
etc, i recte cap a Vallhibierna.
L’Aneto vist des de la Vall de Coronas
El primer tram transcorrer
per una zona boscosa. Està
tot molt ben fitat i no hi ha
pèrdua possible. Es va pujant
pel barranc de Coronas
travessant pedregars,
sempre amunt, amb el riu a
l'esquerra, fins arribar a la
primera terrassa, situada a
la cota 2.300, on hi ha l'Ibonet
de Coronas.
La pala de neu fins al Coll de Cregüeña

Aragüells 50 cims en 25 ascensions
p. 35
A partir d'aquest punt el
camí es fa més costerut,
sempre igualment molt
fitat i clar, i s'enfila fins a
la cota 2.650. En aquest
punt cal anar al tanto perquè
les fites que hem anat
seguint fins aquí, continuen
a la dreta i ens porten
camí de la Brecha de Llossars
que no és el nostre objetiu.
Per sort me'n vaig
adonar a temps, quan ja
portava un tros de camí fet.
Vaig tornar a baixar i vaig
veure que a l'esquerra hi
havia un nou sender de fites
que perdien alçada fins a
trobar un pas per creuar el
riu. De fet és un pas molt
comode, amb grans roques
que fan de passera i que difícilment
deuen quedar mai
cobertes per l'aigua com
passa sovint en altres llocs
durant la temporada de desgel.
Em va semblar que
aquest era l'únic punt de
creuament practicable, i és
important no passar-se'l,
sobretot a la baixada per no
tenir problemes després.
En total, abans d'equivocar-me
de camí portava
fets 700 metres de desnivell
en dues hores i quart.
Tot plegat coincideix amb
una millora espectacular
del temps. Els núvols desapareixen
i apareix un cel
clar, lluminós, que em
dona confiança. És molt
d'hora, ja soc molt amunt, i
el dia és llarg...
El camí comença a pujar i a
baixar, salvant tarteres i pedregars,
sempre en direcció
oest, tenint a la vista el Collado
de Cregüeña, amb l'Aragüells
a l'esquerra i l'Agulla
Juncadella a la dreta.
A la dreta i a sota del camí
que vaig fent queda l'Ibon del
L’Aragüells vist des del Coll
Medio. D'aquí també surt el
camí que va cap al nord-oest
i que s'enfila al Collado de
Coronas per enllaçar amb la
via normal que puja a l'Aneto
per la Glacera.
Hi ha una canal plena de
neu que puja cap al Collado
de Cregüeña, però de
moment decideixo evitarla
i vaig enfilant-me per la
El cim de l’Aragüells

Aragüells 50 cims en 25 ascensions
p. 36
roca nua fins arribar a un
punt en què considero que
em resultarà més fàcil trepitjar
neu que continuar
fent la cabra.
Em poso els grampons (i
deixo la funda damunt
d'una roca per si d'aquí a
uns quants anys hi torno a
passar i em fa falta...). Fa
estona, quan era damunt
l'Ibon del Medio, he vist
els dos nois de Saragossa
que anaven pujant i en
creure que éren a punt de
cometre la mateixa equivocació
que jo i tirar cap a
la Brecha de Llossars, els
he fet senyals perquè giressin
a la seva esquerra.
La neu està en bones condicions
de duresa, sense arribar
a estar gelada, i es puja
amb relativa comoditat, tot
i que en alguns punts la
pendent és forta i cal anar
fent ziga-zagues. Tot plegat
el tros que faig amb neu
fins arribar al coll, deuen
ser com a molt 150 o 200
metres de desnivell.
Al collado de Cregüeña
(2.905 m) ja no hi ha neu.
Bé, de fet torna a haver-ni
a la vessant oest que és la
que baixa cap a l'Ibon,
però que a mi no em cal
fer. Fa molt de vent, tot i
que a ratxes. Falten uns
minuts per a les onze del
matí, he trigat quatre
hores. Deixo la motxilla, el
piolet i els grampons,
agafo aigua i una barreta
anergètica i començo a
pujar cap al Pic d'Aragüells.
El desnivell que cal
fer fins assolir el cim és
només de 139 m.
Havia llegit que el terreny
era de terra molt desfeta,
que provocava caigudes de
pedres, possibles relliscades,
etc. A mi em sembla
molt segur. Suposo que hi
ha molts camins per pujar i
certament, sobretot al principi
hi ha algun punt em
terra desfet, però després
la cosa millora i tot plegat
se'm fa més fàcil del que
tenia previst.
Crec que el millor cami és
el que puja per l'esquerra,
o sigui la vessant est, amb
múltiples opcions. Arribo
al cim. La vista és excepcional.
El Valhibierna,
l'Aneto, el Pico Maldito.
etc, i al fons, a l'oest, el
Monte Perdido. Em faig
fotos amb l'automàtic i
m'estic una estona gaudint
del paisatge i de la satisfacció
d'haver arribat.
La vista des del cim

Juncadella 50 cims en 25 ascensions
p. 37
Agulla Juncadella
Altura: 3.014 m
Desnivell de pujada: 114 m (Des del Collado de Cregüeña)
Data de lʼascensió: 19 de juny de 2011
Temps total: 10 hores.
Mentre pujava al Pic
d'Aragüells he tornat a
veure els dos nois de Saragossa
als qui havia perdut
la pista feia estona. Els espero
per tal que em facin
una foto en condicions,
però em canso d'esperar i
començo a baixar. Just a
l'iniciar els descens, me'ls
trobo i decideixo tornar a
pujar amb ells.
Per a un dels dos és el primer
tres-mil i està prou
cansat com per no tenir
ganes de més gresca. L'altre,
en canvi em pregunta
si vull fer la Punta Juncadella.
De seguida li dic que
sí.
Baixem al Collado i tornem
a enfilar cap amunt,
ara en direcció nord.
Aquí el desnivell és menor,
de 114 m., però la dificul-
L’Agulla Juncadella des del Coll de Cregüeña
tat és una mica superior.
De fet es pot dir que es
tracta d'una grimpada continua.
Nosaltres comencem
pujant per l'esquerra,
l'Oest, fins al primer avantcim
i després passem a la
dreta, Est, on trobem diverses
fites que assenyalen
el camí.
L'ascensió en cap moment
em sembla difícil o perillosa,
però si molt divertida.
Hi ha molt bons punts
on agafar-se, i els passos
aeris, tampoc ho són tant.
Però per a mi, que encara
em considero un novato,
tot plegat em resulta fascinant.

Juncadella 50 cims en 25 ascensions
p. 38
Dalt de l'Agulla Juncadella
(3.019 m.) les vistes són
igualment espectaculars,
tot i que per la lògica proximitat,
resulten molt semblants
a les que teniem des
de l'Aragüells. Aquí, però,
es veu molt bé l'aresta que
sortint del cim passa per
l'Agulla de Cregueña i
l'Agulla de Haurillon, fins
al Pico Maldito.
Tornem a la Collada, agafant
preferentment una via
que baixa per l'est, ben fitada,
i amb troços de camí
de terra. És una via molt
més fàcil, però menys
maca que la que hem fet a
la pujada, i que va a parar
més avall de la Collada.
Per tal de no haver de pujar
altre cop per la neu, en un
moment donat flanquegem
a l'Oest i tornem a recupe-
rar la via que va a parar al
punt on hem deixat les
motxilles. Hi arribem i fem
un mos. En total pujar, baixar
i fer-se les fotos, han
estat un cinquanta minuts.
Cap amunt!
A la baixada no em poso
els grampons, perquè la
neu està molt tova. Aquest
cop baixo la canal fins
molt més avall, i vaig a
sortir en un punt molt per
Mirant cap avall

Juncadella 50 cims en 25 ascensions
p. 39
sota de l'Ibon del Medio.
No hi ha fites, ni camí definit,
i decideixo tirar cap a
l'Est per tal de no trobarme
després amb complicacions
innecessàries.
Faig bé, perquè recupero el
camí que havia fet a la pujada,
just en el punt on és
possible creuar el riu. A
partir d'aquí la baixada ja
no presenta cap altra dificultad
que la derivada del
meu cansament.
Arribo al refugi de Coronas,
(i al cotxe!,) quan falten
pocs minuts per a les
cinc de la tarda. En total,
amb parades incloses, he
trigat exactament 10 hores.
L’ascensió a l’Agulla Juncadella
La vista des d’el cim

Bastiments 50 cims en 25 ascensions
p. 40
Bastiments
Altura: 2.883 m
Desnivell de pujada: 728 m
Data de lʼascensió: 30 de juny de 2011
Temps total: 8 hores.
Fa temps que m'atrau l'ascensió
al Pic de l'Infern.
L'he vist en diverses ocasions,
des del Bastiments i
des del Noucreus i sempre
m'ha semblat un cim interessant.
Per això quan amb
l'Ignasi (company de
feina) ens vam proposar de
fer una altra sortida junts,
de seguida vam pensar en
aquest pic.
Finalment també s'hi va afagir
l'Iñaki, un veterà de les
muntanyes, que aquests
dies celebra el vint-i-sisè
aniversari del seu "segon
neixement", quan va sobre-
viure a l’impacte d'un llamp
mentre escalava als Alps.
Vam sortir aviat de Barce-
lona i a dos quarts de nou
del matí ja érem al pàrking
de l'estació de Vallter
L’Esquena d’Ase

Bastiments 50 cims en 25 ascensions
p. 41
2000, (2.155 m.). D'allà
vam començar a pujar per
les pistes i ens vam desviar
cap a la Coma de Bacivers,
cosa que no hauríem d'haver
fet perquè per anar cap
al Coll de la Geganta hi ha
un camí més directe, continuant
en direcció Oest.
Però en tot cas, nosaltres
vam tirar com si anéssim a
fer el Pic de la Dona, per
desviar-nos a l'esquerra
més o menys a l'alçada de
la Xemeneia i recular cap
al sud pel Pla de la Regalíssia
fins a enllaçar amb el
camí directe que ens va
portar en poc més d'una
hora al Coll de la Geganta
(2.604 m).
Des d'aquí cal enfilar
l'Esquena d'Ase, una carena
fàcil però llarga que
porta directament la creu
del Bastiments (2.878 m),
i des d'allà, ja pel camí
que ressegeuix la cresta
del cim, fins al punt més
alt (2.881 m.), assenyalat
per una fita i encara després
fins al cim nord, assenyalat
per un piolet
(2.880 m.).
Les vistes des d'aquest
punt són molt maques,
però no es poden comparar
amb les que ofereixen altres
estacions de l'any,
quan la neu -poca o moltali
dona un notable valor
afegit al paisage.
L’aresta del cim
El cim nord
El Bastiments vist des del cim del Freser

Freser 50 cims en 25 ascensions
p. 42
Pic de Freser
Altura: 2.835 m
Desnivell de pujada: 130 m (Des de la Collada de Coma Mitjana)
Data de lʼascensió: 30 de juny de 2011
Temps total: 8 hores.
Des del cim nord del Bastiments
(2.880), només un
metre per sota de l'autèntic
cim, davalla el camí que
porta cap a la Collada de
Coma Mitjana (2.705 m.)
també anomenat Coll de
Freser. Un descens fàcil,
però que cal fer amb una
certa precaució i que es fa
una mica llarg, per allò de
la sensació "psicològica"
d'haver de baixar per després
tornar a pujar.
Arribats a la Collada de
Coma Mitjana, amb vistes
sobre els estanys del mateix
nom, situats a la Catalunya
sota administració
francesa, cal començar
altre cop la pujada que
ens portarà fins al Pic de
Freser (2.835 m), el segon
cim del dia.
D'aquí surt la cresta cap al
Pic dels Gorgs i el Pic de
l'Infern que també farem.
El Freser vist des del Pic de l’Infern

Infern 50 cims en 25 ascensions
p. 43
Pic de lʼInfern
Altura: 2.859 m
Desnivell de pujada: 24 m (Des del Pic de Freser)
Data de lʼascensió: 30 de juny de 2011
Temps total: 8 hores.
Havia llegit molt sobre la
cresta que enllaça el Pic de
Freser amb el Pic de l'Infern.
Sobre la seva perillositat
en cas de vent i la
seva complicació a l'hivern,
però em sembla que
a l'estiu hi ha moltes opcions
per evitar els punts
més complicats, o potser
és que en aquestes dates no
ho són tant.
Personalment m'ho vaig
passar "bomba" amb les
grimpadetes i els passos
aeris i em va semblar que
si s'hi posa una mica de
Dos moments del pas per la cresta entre el Freser i el Pic de l’Infern

Infern 50 cims en 25 ascensions
p. 44
seny no té perquè haver-hi
cap problema.
Superats els punts de cresta
i més o menys a l'alçada del
Pic dels Gorgs, s'obre un
camí que amb comoditat
porta fins al cim del Pic de
l'Infern (2.869 m) des d'on
es domina una vista completa
del Circ de Carançà, la
carena fins al Noucreus i per
l'altra banda la carena fins al
Pis de Fontnegra, el Torreneules,
etc.

Gorgs 50 cims en 25 ascensions
p. 45
Pic dels Gorgs
Altura: 2.851 m
Sense desnivell de pujada des del Pic de lʼInfen
Data de lʼascensió: 30 de juny de 2011
Temps total: 8 hores.
Des del Pic de l'Infern anar
al Pic dels Gorgs (2.796 m.)
és un passeig de no més de
cinc minuts, però ja que hi
som val la pena fer-lo, oi?
D'aquí és possible continuar
directament per la
cresta o bé pel camí lateral
que amb comoditat va recorreguent
el perfil de la
muntanya a menys alçada,
per la vessant nord, ja en
territori sota administració
francesa.
Cal estar atent, però de no
passar-se del punt on
aquest camí davalla cap a
l'Estany negre. Aquí cal
buscar el pas que en direcció
sud s'obre al Portell
(2.735) on comença el curriol
que baixa fins a la Barraca
de Tirapits per on
passa el camí de Núria a
Vallter, el GR11.
Un camí que baixa fins als
2.444 m. a la zona anomenada
dels Aigós Podrits
per després tornar a remuntar
fins al Coll de la
Marrana (2.529 m.) des
d'on porta fins al Refugi
d'Ulldeter.
Abans, però, poc després
d'haver arribat al peu del
Coll de la Marrana, nosaltres
agafem un corriol que
surt a l'esquerra i que porta
cap a les pistes d'esquí, al
nord del Puig dels Lladres,
des d'on arribem a l'aparcament
i al cotxe, a les
cinc de la tarda, al cap de
vuit hores i mitja d'haver
sortit del mateix punt.
La cara Sud entre el Pic dels Gorgs i el Portell

Punta Alta 50 cims en 25 ascensions
p. 46
Punta Alta
Altura: 3.014 m
Desnivell de pujada: 1.445 m
Data de lʼascensió: 2 de juliol de 2011
Temps total: 14 hores.
El dia anterior, divendres,
ens traslladem amb l’Esteve
des de Barcelona i Terrassa
fins a la Vall de Bohí
i deixem els cotxes al pàrking
de la presa de Cavallers
(1690 m). Allà comencem a
pujar cap al refugi. El primer
tram discorre pel costat
dret de l’envasament i
es fa molt pesat perquè
gairebé no es guanya alçada
i per molt que passin
els minuts, sempre sembla
que estiguis al mateix lloc.
Finalment, però, s’arriba al
final, el Pletiu de l'Obaga, i
comença la pujada cap al
refugi, enmig –ara sí- d’un
paisatge molt maco. Tot el
camí està molt ben indicat,
Pujant cap a l’estany de la Roca
amb fites i amb pals de
fusta. Cal passar el riu de
l'Estany Negre pel pont,
afortunadament reconstruit,
després que l’any
passat se l’endugués la
crescuda del desgel i ens
toqués travessar per dins
de l’aigua...
Sempre cap amunt passem
per racons d’una gran bellesa,
amb la carena dels
Besiberris sempre present
cap a l’Oest i al cap de tres
hores arriben al refugi
Joan Ventosa i Calvell
(2.215 m.), on sopem i
dormim fins a l’endemà.
Sortim a les set en punt del
matí i agafem el camí que

Punta Alta 50 cims en 25 ascensions
p. 47
passa per davant de la
porta del refugi, darrera de
la font, en direcció a la Vall
de Colieto. La tarda anterior
vam estar parlant amb
dos nois i una noia de Navarra
que pensen fer el mateix
camí i com que ens
veuen una mica més orientats,
decideixen seguir-nos.
La primera part del camí
perd alçada tot baixant cap
a la vall. Travessem el riu
diverses vegades, la primera
per al pont, la segona
per una passera de pedres i
la resta... com podem!
Finalment arribem al punt
més baix del recorregut.
Estem a l'Estany de Colieto
(2.155 m). A partir
d’aquí ja tot será pujada.
El primer tros, ben fitat, el
camí s’enfila entre pedregars
fins arrribar a l’Estany
de la Roca (2.390 m.). El
deixem enrera i continuem
pujant, cada cop amb més
pedra i menys vegetació.
Damunt tenim el Coll Arenós
(2.799 m), però no ens
queda clar si el cim és cap
dels que veiem des del
punt on som o si pel con-
Cap al Coll Arnenós
trari queda amagat darrera.
Al coll s’hi veu neu gelada
i més amunt canals igualment
gelades, xemeneies
pedregoses... En aquest
punt la pedra està molt
desfeta. No tenim clar per
on hem de pujar. Hem per-
El cim de ben aprop

Punta Alta 50 cims en 25 ascensions
p. 48
dut les fites. L’única cosa
que sembla evident és que
cal anar cap amunt... I
(equivocadament) ataquem
per l’esquerra.
Ho intentem primer grimpant
per una xemenia força
dreta fins que arribem a un
punt en què el grau de dificultat,
sumat a la incertesa
del resultat, ens fa tornar
enrera. Després ho provem
per la canal gelada. Fa
molta pendent i tot i que
portem grampons, anem
sense piolet. Pensem que
en cas de caiguda ens serà
difícil aturar-nos, i també
hi renunciem.
A tot això, arriben els navarros
que havien quedat
molt enrera, però que amb
tot el temps que hem perdut,
ja ens han atrapat. Ells
pugen encara més cap a
l’esquerra, i sembla que
se’n surten. Els dos nois
s’enfilen pel costat d’una
canal gelada i la noia per
una xemeneia pedregosa.
Nosaltres anem amb ella i
aconseguim sortir al punt
Des del cim
més alt (2.972 m.). Continuem
sense tenir clar on
som i cap a on hem de tirar
per fer cim.
A l’esquerra se’n veu un,
de cim. Hi anem. Baixem
des d’on som fins a la
La fita cimera

Punta Alta 50 cims en 25 ascensions
p. 49
canal, i ens enfilem per
l’altre costat, només per
descobrir que aquest cim
(2.987 m.), no és “el cim”.
El veritable, vint-i-vuit
metres més alt, està a la
nostra esquena.
Els navarros decideixen
abandonar i tornar cap
avall. Nosaltres, però,
volem fer cim. El que ens
neguiteja és pensar si hi
haurà o no hi haurà comunicació
entre aquest cim
innominat i les dues canals
successives que porten fins
a la Punta Alta.
Ho provem, i... bingo! Passem
sense problema i el
que és millor, un cop a la
paret correcte, retrobem
les fites que haviem perdut
i que ens porten fins al cim
de la Punta Alta (3.014 m)
amb molta facilitat.
L’error ha estat en intentar
pujar pel costat esquerra,
quan el cim estava a la dreta.
Això ens ha portat a pedre les
fites i a ficar-nos en complicacions
innecessàries.
Un cop a dalt gaudim del
paisatge i de la satisfacció
d’haver fet cim. Estem
cansats i preveiem que la
tornada serà llarga...
Hi ha gent que a partir
d’aquest punt fa el Pic de
Comalesbianes i baixa directament
cap a Cavallers,
però nosaltres hem de tornar
al refugi, o sigui que
ens toca refer el mateix
camí, això sí, aquest cop
fitat i sense errors.
Quan ja som per sota del
coll, després de superar el
punt on la pedra està més
desfeta, però encara en
zona força xunga, una
enorme roca de més d’un
metre de llarg cedeix al
meu pes i cau muntanya
avall. No se ben bé com,
aconsegueixo evitar que
m’arrossegui. L’Esteve està
just a la meva esquerra, una
mica més endavant, fora de
la trajectòria del roc que a
mesura que va colpejant
amb altres pedres, deixa
una intensa olor de fòsfor.
Si fos fosc, segurament
Vistes des del cim
veuriem saltar espurnes.
Cansats i de baixada, amb
una calor molt intensa, el
mateix camí se’ns fa molt
més pesat. Parem a l'Estany
de la Roca a fer un
mos i a agafar aigua d’un
dels molts rierols que hi
baixen. Travessem el riu
amb més facilitat que a l’anada
i a poc a poc i amb
paciència, anem retornant
cap al refugi. Hi arribem
quan fa just 8 hores que
hem sortit. L’Esteve s’hi
queda a dormir una nit
més, però a mi, encara em
queden 3 hores llargues de
baixada fins al cotxe, i
prop de quatre de carretera
fins arribar a casa.

Montmalús 50 cims en 25 ascensions
p. 50
Montmalús
Altura: 2.782 m
Desnivell de pujada: 677 m
Data de lʼascensió: 6 dʼagost de 2011
Temps total: 7 hores.
La idea original era pujar
al Pic d’Envalira, al Principat
d’Andorra, però
algunes dificultats d’orientació
ens van fer desistir i
canviar d’objectiu. De manera
que finalment vam
acabar pujant al Pic de
Montmalús (2.782 m) i al
Pic dels Colells (2.748 m).
Arribats al segon pàrking
de l’estació d’esquí de
Grau Roig (2.105 m), vam
agafar la pista que per darrera
l’edifici que hi ha a
l’est, puja en direcció sud.
Ben aviat la pista es divideix
en dues. Ambdós camins
ens porten al mateix
lloc: l’Estany Primer. La
de la dreta, però, és practi-
cable per a vehicles en tot
el seu recorregut, mentre
que la de l’esquerra –que
és la que agafem- s’acaba i
es converteix en un corriol
Collada de Montmalús
que puja pel bosc.
Arribats a l’Estany Primer
(2.300 m) trobem els senyals
del GR7. Seguint-lo
passem el riu i anem guanyant
altura fins a l’Estany
d’Estremera (2.392 m).
Aquí és on ens fem un embolic
amb les indicacions
del mapa. Està molt clar el
camí que porta cap al Pic
de Montmalús, senyalitzat
amb un cartell, però no ho
està tant el del GR. Que
porta fins a la Portella
d'Engaït.
Baixem per l’altre costat i
arribem a trobar algunes
marques aïllades que no se

Montmalús 50 cims en 25 ascensions
p. 51
sabem ben bé què ni cap a
on indiquen. Ens embosquem
i al final retornem a
la pista, tornem a pujar a
l’Estany d’Estremeres i decidim
canviar de plans i
agafem el camí senyalitzat
cap a Montmalús.
La ruta s’enfila per un
camí molt clar i va guanyant
alçada, fins arribar a
un punt en què es divideix.
Cal agafar el corriol de la
dreta –de fet hi ha una taca
vermella que ho assenyalaper
assolir la Collada de
Montmalús (2.707 m).
Aquí ja comencem a veure
territori verge, després
d’haver tingut a la vista
durant tota l’ascensió els
accessos i les intal·lacions
de l’estació d’esquí, que en
aquesta època de l’any embruten
el paisatge.
A l’altre costat del coll, ja
podem gaudir de la vista
sobre l’estany de Montmalús.
El cim és ben aprop, a poc
més de setanta metres de
desnivell. El camí que hi
puja es diversifica molt i
cal no passar de llarg el
punt en què s’enfila decidídament
cap a la plataforma
cimera. Tot i això, si
ens passem de llarg, la lògica
ens porta a corregir
l’error i anar guanyant alçada
per la vessant herbosa
La fita cimera
fins guanyar la plana del
cim, on una fita amb una
pèrtiga assenyala el punt
més alt.
Des d’aqui val la pena baixar
una mica en direcció
oest per tenir una bona
visió dels estanys Rodo,
del Meligar i de les Fonts,
entre d'altres i de la carena
que arriba fins al pic de Ribuls
i el Pic dels Pessons.
Des del cim del Montmalús

Colells 50 cims en 25 ascensions
p. 52
Pîc dels Colells
Altura: 2.748 m
Desnivell de pujada: 41 m (Des de la Collada de Montmalús)
Data de lʼascensió: 6 dʼagost de 2011
Temps total: 7 hores.
Retornem a la Collada de
Montmalús (2.707 m) i decidim
continuar en direcció
nord, enfilant-nos fins
al Pic dels Colells (2.748 m).
Un cop a dalt veiem que hi
ha diverses aglomeracions
de roca que marquen els
punts més alts. Ens enfilem
al del mig que queda
clarament per sobre dels
altres.
Darrera es veu tota la
cresta que des d’aquí porta
fins als pics d’Envalira
passant pel Pic de la Portella
dels Colells i el Pic
d'Engaït.
En un primer moment
d’eufòria, decidim conti-
nuar amb la idea d’arribar
fins al GR7 –ara de baixada-
que havíem perdut a
primera hora del matí. La
baixada fins a la Portella
dels Colells (2.659 m) no
Des de la Portella dels Colells

Colells 50 cims en 25 ascensions
p. 53
la fem per cap camí definit.
Hi ha molts falsos corriols
i fites aïllades que
més o menys faciliten d’anar
perdent alçada a l’hora
que es gira cap al nord.
Arribem a la Portella, i
continuem, tornant-nos a
enfilar cap al pic de la Portella
dels Colells. Vet aquí,
però que en arribar a dalt,
l’altímetre ens confirme
que encara no som al cim
que queda una mica més
lluny i més amunt, seguin
la carena.
El llom per on intuïm que
ha de baixar el GR és encara
mot llunyà i decidim
tornar enrera i baixar per
on hem pujat.
Altre cop a la Portella dels
Culells desistim de baixar
pel corriol de terra solta i
posterior tartera que segons
el mapa porta fins als
estanys del circ dels Colells
i ens tornem a enfilar
cap al Pic dels Colells.
D’aquí desfem el camí cap
a la Collada de Montmalús
i l’estany d’Estremeres, on
girem a la dreta per baixar
per la pista que porta cap a
l’estació de Grau Roig,
amb la idea de tallar camí.
Resulta ser una bona
opció, ja que seguint la
pista i tallant camí pel dret
en algunes ocasions, aconseguim
tornar al pàrking
en només 40 minuts.
Vistes cap a la vessant Nord amb els Pics d’Envalira

La Torreta 50 cims en 25 ascensions
p. 54
La Torreta
Altura: 1.989 m
Desnivell de pujada: 569 m
Data de lʼascensió: 14 dʼagost de 2011
Temps total: 7 hores.
Tot i conèixer prou bé els
cims de la serra del Cadí i
en menor mesura també
els del Catllaràs, Picancell
i Ensija, a la zona dels
Rasos de Peguera encara
no hi havíem anat. Cada
cop que pujàvem per la
carretera C16, en arribar a
Berga se’ns oferia el panorama
d’aquesta magnífica
serralada, sorgint per damunt
de la població i ens
venien ganes d’acostarnos-hi.
Finalment aquest diumenge
ens vam decidir a fer “La
Trilogia”, com alguns anomenen
la ruta -circular o
no- que permet enllaçar la
Torreta, la Roca d’Auró i el
Cogulló d’Estela.
Vistos de lluny tant la
Roca d’Auró com el seu
veí el Cogulló d’Estela,
són com petits cervins, de
formes elegants, amb
cimeres rocalloses i més
o menys piramidals.
D’aprop, però, i pujant-hi
pel costat adequat, tot resulta
més fàcil que no pas
aparenta.
Després de passar Berga
cal agafar la carretera 4241
que a l’esquerra de la Comarcal
C16 s’enfila en direcció
al Santuari de
Queralt i als Rasos de Peguera,
i ben aviat la 4242 i
la 4243, prenent sempre
els trencalls que condueixen
cap als Rasos. En arribar
al Càmping Font Freda
cal prendre la pista asfaltada
i molt estreta que amb
una entrada en angle de 45
graus, comença a la dreta
en direcció a Espinalbet.
Arribats al Santuari de
Corbera (1.420 m.) deixem
el cotxe i enfilem el corriol
del PR C-73 que ben senyalitzat
amb taques grogues
i blanques puja
decidit fins a trobar una
pista. Quan hi sortim, un
senyal ens indica que no
hem de continuar pujant
cap a la dreta, sinó baixar
cap a l’esquerra en direcció
a la masia semidestruïda
de Cal Déu.
Sempre seguint els senyals
del PR girem cap a sudoest
i després cap a l’oest i
quan portem una mitja
hora de camí, arriben al
mas Les Planes.
Girem al nord, passem per
la dreta de la casa en estat
ruïnós i seguim un corriol
a estones poc evident. Passem
pel costat esquerra
d’un camp abandonat,

La Torreta 50 cims en 25 ascensions
p. 55
sempre en direcció nord, i
arribem a una altra pista.
Seguint-la cap a la dreta,
sense abandonar mai les
taques grogues i blanques,
al cap d’una hora d’haver
sortit del santuari, arribem
a la Font de Tagast (1.575
m) que raja una aigua bona
i freda, ideal per fer una
parada i omplir les cantimplores.
Darrera de la font surt un
corriol cap a la dreta que es
va enfilant per la cinglera,
obert a grandioses panoràmiques,
fins arribar al Pla
de l’Orri.
En aquest punt perdem la
pista que baixa cap al sudest
i, tenint ben present que
el cim de la Torreta és en
direcció sud, anem pujant
pel dret per l’interior d’un
bosc, fins que al cap d’uns
deu minuts retrobem la
pista que ens porta fins al
punt culminant (1.989 m.).
Hi ha un repetidor i una
plataforma rodona amb un
punt geodèsic al damunt.
Des d’aquí es veuen cingleres,
els cims rocallosos
de la Roca d’Aurò i del
Cogulló d’Estela, i l’extensa
vall que des del Berguedà
mena el Llobregat
fins al mar.
El mapa d’Alpina l’anomena
Cim de la Torreta, i
també l’hem sentit anomenar
“Cim de la Torreta de
l’Enginyer”, però al mapa
de l’Institut Cartogràfic de
Catalunya, apareix com a
Roca d’Auró, nom que,
Pujant cap a la Torreta
com veurem, segons Alpina
i altres fons, cal atribuir
al cim que farem a
continuació...
Amb la Roca d’Auró i el Cogulló d’Estela al fons

Roca d’Auró 50 cims en 25 ascensions
p. 56
Roca dʼAuró
Altura: 1.948 m
Desnivell de pujada: 50 m (Des del peu de la Torreta)
Data de lʼascensió: 14 dʼagost de 2011
Temps total: 7 hores.
Pel costat del punt geodèsic
de la Torreta, una senyals
verds i blaus porten en
direcció Oest fins a un
corredor entre roques.
El lloc és estrany i especial.
Sembla tancat per
totes bandes. Per baixarhi
hi ha dues possibilitats,
o bé per la dreta, passant
per sota d’una pedra, o per
l’esquerra amb punts
d’una certa dificultat. En
qualsevol dels dos casos,
cal vigilar on posem les
mans... tot és ple d’ortigues!
Dos passos de la baixada des de la Torreta

Roca d’Auró 50 cims en 25 ascensions
p. 57
Arribats al fons del corredor
el camí gira a l’esquerra,
passa entre les roques
i retroba la vessant oberta
de la muntanya. Aquí comença
el punt més dificultós
de l’itinerari, ja que el
terra està molt desfet, la inclinació
és forta i les clapes
d’herba relliscosa
tampoc no ajuden.
A baix, a escassos trenta
metres, es veu un camí
obert que porta en direcció
est, però per arribar-hi ens
cal baixar amb compte de
no relliscar, i hi ha qui
acaba fent-ho assegut.
Un cop al camí hi trobem
pintades de fons vermell
amb taques grogues, com
una mena de bandera catalana
a l’inrevés que ens indiquen
la manera d’acostar-se i
pujar fins a la Roca d’Auró.
Abans d’arribar al cim
(1.948 m), una cadena ens
facilita una còmoda ascensió
de l’únic punt que hauria
revestit alguna dificultat.
Un cop a dalt ens trobem
amb la sorpresa que tot el
cim és ocupat: Hi ha
mil·lers de formigues ala-
des que se’ns posen per la
roba, els braços i el cap!...
La vista és extraordinària,
malgrat que el dia s’està
començant a espatllar i es
comencen a veure núvols
que amenacen pluja.
El cim amb el Cogulló d’Estela al fins

Cogulló d’Estela 50 cims en 25 ascensions
p. 58
Cogulló dʼEstela
Altura: 1.862 m
Desnivell de pujada: 77 m (Des del Coll dʼEstela)
Data de lʼascensió: 14 dʼagost de 2011
Temps total: 7 hores.
Entre la pluja i les formigues
l’estada al cim del Pic
d’Auró és més curta del
que hauria merescut el panorama.
Passada la cadena,
ara en direcció
descendent, a l’esquerra
trobem un senyal blau i
verd que ens indica per on
cal baixar per anar a buscar
el coll que separa
l’Aurò de l’Estela.
Altre cop la baixada és feixuga,
molt més dificultosa
que la pujada. Tot i això,
aquí hi ha arbres i algunes
roques que ho fan més
fàcil que no pas en la baixada
des de la Torreta. Trobem
fites i alguns senyals
de pintura, però acabem
perdent-los i guiant-nos
per la lògica arribem a la
font d’Estela que no raja.
Darrera d’una tanca de filferro,
al coll d’Estela, hi ha
vaques pasturant. No cal
passar la tanca, resseguintla
en direcció sud, anirem
pujant fins a trobar un corriol
amb taques blaves.
També hi ha alguns cartells
indicadors que senyalen la
direcció del Cogulló d’Estela.
Un d’aquests cartells
és dubtós. No se sap ben
bé si assenyala cap a la
dreta o recte. La meva
dona continua recte pel
camí, mentre que jo giró a
ponent i m’enfilo fins a
una cresta rocallosa.
Grimpant amb alguns punts
aeris, arribo fins al peu del
tram final de l’ascensió, on
ja m’espera la meva dona.
Ella ha pujat pel camí normal,
que també té una cadena
per superar el punt més
compromès.
El tram final té alguna fàcil
grimpadeta, o més aviat
algun punt puntual on cal
ajudar-se de les mans, amb
corriol senyalitzat fins al
cim (1.862 m).
Aquí es repeteix la presència
de les formigues alades,
encara més nombroses
i empipadores fins al punt
de fer-se molt desagradables.
Comencen a caure
gotes, se senten trons llunyans,
i baixem aviat.
Després de parar a fer un
mos, al peu mateix del
cim, retornem al Coll, d’on
surt una pista que baixa
cap a l’Est.

Cogulló d’Estela 50 cims en 25 ascensions
p. 59
Fites de pedra assenyalen
els punts en què és possible
anar tallant la pista, que
en baixar molt suaument,
és fa massa llarga.
Quan som aproximadament
a 1.550 metres el corriol
surt a una confluència
de pistes. A la dreta passa
la que hem estat seguint i a
l’esquerra en neix una que
és la que seguirem.
Quan la pista s’acaba comencen
dos corriols, seguirem
el de l’esquerra que en
una curta pujada ens porta
fins al mas de Les Planes,
des d’on ja només ens cal
desfer el camí que em fet al
matí fins arribar al Santuari
i al cotxe, una hora i quart
després d’haver sortit del
Cogulló d’Estela.
En total hem trigat set hores
en fer tot el circuit, incloses
parades per esmorzar, dinar
i fer moltes fotos, per la
L’accés final al cim i la carena rocosa vista des de dalt
qual cosa caldria descomptar
una hora per saber el
temps efectiu de caminada.
En definitiva una excursió
molt recomenable, tant per
les vistes i el tipus de muntanya,
com per la natura
que ens ha envoltat en tot
moment. Tot i ser a mitjans
d'agost, hem trobat flors de
tres o quatre espècies que no
havíem vist mai, com
ara la Catananche caerulea,
Salvia pratense i la
Saxifraga longifolia, i ens
ha sorpès la gran quantitat
de papallones que hi volaven:
lisandres, erebies, colias,
melanargies, pyrgus,
etc i una espècie força escassa
i especialment atractiva:
la Zygaena hilaris.
El cim

Carlit 50 cims en 25 ascensions
p. 60
Carlit
Altura: 2.921 m
Desnivell de pujada: 916 m
Data de lʼascensió: 20 dʼagost de 2011
Temps total: 8 hores.
El Carlit, amb 2.921 m, és
la muntanya més alta de la
Cerdanya, comarca que
exemplifica la divisió de
Catalunya en dos territoris
administrats per Espanya i
França, respectivament.
Al cap de tres hores d’haver
sortit de Barcelona,
passant per Berga, el Túnel
del Cadí, La Guingueta
d'Ix (Bourmadame) i
Montlluís, començava a
caminar al peu del refugi
de les Bulloses (2.005 m).
Abans, però havia hagut
d’aparcar el cotxe a l’altre
costat de la barrera que a
l’estiu impedeix el pas dels
vehicles privats (a menys
que tinguin plaça reser-
El camí dels llacs
vada a l’Hotel) i havia agafat
un dels autobusos que
cada quinze minuts i per
cinc euros, anada i tornada,
ens estalvia una hora llarga
de trajecte per la carretera
entre el pàrking i el refugi.
Des de la parada de l’autobús
cal pujar fins al davant
de l’hotel Bones Hores
(2.020 m) on un cartell indicador
ens assenyala el
camí que cal prendre.
La primera part del trajecte
coincideixen la ruta circular
dels dotze llacs. Tot
està molt ben senyalitzat
amb taques de color i cartells.
Passo per dins d’un
bosc de pins i al costat de

Carlit 50 cims en 25 ascensions
p. 61
diversos llacs, l’Estany
Negre, el Comasa, el Sec i
el Llong. L’aproximació es
fa lenta. La pujada és molt
suau, massa!... Fins al punt
que quan porto una hora de
caminar m’adono que
només he fet poc més de
cent metres de desnivell.
El Carlit es veu encara
molt molt lluny...
Arribats a un punt, senyalitzat
amb cartell indicador,
prop de l’Estany
Sobirà (2.340 m), les dues
rutes se separen. Una se’n
va camí de la circular dels
dotze llacs, i l’altra continua,
ara sí en forta pujada,
en direcció al Coll Colomer
(2.500 m).
La pujada se’m va feixuga.
M’he oblidat la crema
solar i ja veig que faré curt
d’aigua, i amb el sol que fa
no sembla pas el dia per
aquesta mena d’oblits.
M’havien dit que la pujada
al Carlit es feia en processó,
que et posaves a la
cua i anaves pujant. Potser
per l’hora que és, propera
al migdia, però, hi ha cla-
Camí del Coll Colomer
rament dos torns, el primer
torn, de majoria francesa,
ja està de baixada, quan el
segon torn, de majoria catalana,
encara va camí del
cim.
Vaig fent parades freqüents.
Torno a tenir pro-
Dos punts de la grimpada

Carlit 50 cims en 25 ascensions
p. 62
blemes amb les botes. Avui
m’estan fent mal a la
planta del dit gros. Intento
solucionar-ho posant-m’hi
un “compit”, però em sembla
que el mal ja està fet...
Passat el coll Colomer,
arribo a l’estany Gelat
(2.640 m), em menjo una
barreta energètica i faig un
glop d’aigua. Tiro amunt.
El camí va fent llaçades per
un terreny descompost però
sense problemes, tret del
desnivell que és fort. Finalment
el camí s’acaba, tallat
per un autèntic mar de roques.
Plego el pals que en
aquest punt fan molta nosa
i començo a grimpar, intentant
seguir les indicacions
de les taques vermelles que
van marcant els passos més
lògics.
La grimpada em sembla
La vista des del Coll entre els dos cims del Carlit
fàcil i poc exposada. Els
punts per agafar-se tant
amb les mans com amb els
peus, són segurs i una caiguda
sembla molt improbable,
com no sigui un cas
d’extrema mala sort.
La grimpada és al meu
parer més fàcil i menys exposada
que la del coll de
Verdet al Pedraforca, però
potser una mica més llarga.
Arribats a un punt, però,
s’acaba i reapareix el camí.
Aquí em torno a asseure.
M’està agafant una pàjara,
el cap em roda una mica i
fins i tot penso a fer mitja
volta i renunciar a fer cim.
Descanso i mentre ho faig
baixen uns francesos amb
un gos enorme –com s’ho
haurà fet per grimpar?- que
es posa a bordar una dona
que puja. La situació es fa
tensa. La dona es queda
quieta, i en aquest moment
un dels homes o el mateix
gos, fan caure una pedra
enorme que baixa cap a la
dona... D’un salt aconsegueix
esquivar-la i el roc
que n’arrossega uns quants
més es precipita tartera
avall pel mateix lloc on
acaba de passar un altre
muntanyer... Uff!
Passa pel meu costat una
família amb canalla petita
i m’afegeixo al grup, seguint
les seves passes que
m’obliguen a anar a poc a
poc, cosa ben recomanable
en el meu estat de cansament.
La sorpresa està en
comprovar el poc que ens
falta i el fàcil que és arribar
fins al Coll del Carlit
des d’on es divisen unes
vistes espectaculars de

Carlit 50 cims en 25 ascensions
p. 63
totes dues vessants, amb
multitud de llacs i cims.
A partir d’aquí un caminet
de terra o una curta ruta de
grimpada, a escollir, ens
porten en cinc minuts escassos
fins al Cim sud del
Carlit (2.921 m) el més alt
dels dos d’aquesta muntanya
bicèfala, on arribo al
cap de quatre hores d’haver
sortit de davant del refugi.
Fetes les fotos de rigor i
després d’haver descansat
i d’intentar inútilment
menjar-me el dinar sense
l’aigua que hauria begut en
quantitats que no tenia,
baixo altre cop al coll i
m’enfilo en tres minuts al
Cim nord del Carlit (2.915
m) marcat amb una fita.
La baixada se’m fa més fàcil
que no preveia, el camí de
terra és relliscós, però és possible
anar-se agafant a les roques
per guanyar en seguretat.
Arribat al punt on comença la
desgrimpada, aquesta també
presenta menys dificultats que
la pujada.
Un cop a l’estany Sobirà hi
ha qui gira a l’esquerra i
segueix la ruta circular
dels dotze llacs que no
sembla pas més llarga que
desfer la ruta de pujada. Jo
tiro per on he pujat. Fa estona
que se m’ha acabat
l’aigua. Tinc els llavis secs
i cremats i la boca pastosa
i penso que potser se m’encetaran.
La sensació és
molt desagradable.
Vaig pendent de l’altímetre.
Des que he arribat a la
zona dels llacs que no es
mou això vol dir que encara
falta molt. Ocupo el
La vista des del cim
pensament amb un únic dilema:
què demanaré quan
arribi a l’hotel? Una cervesa
o un panaché?
Al cap d’una hora llarga el
dubte es dissipa: demano i
em bec alternativament les
dues coses, mentre, ara sí,
em menjo l’entrepà del
dinar. Poc a poc la boca i
els llavis se’m tornen a hidratar,
sense cap seqüela.
Són les sis de la tarda. Fa
vuit hores que he sortit i
encara me’n queden tres
per arribar a casa.
La fita cimera

Costabona 50 cims en 25 ascensions
p. 64
Costabona
Altura: 2.465 m
Desnivell de pujada: 550 m
Data de lʼascensió: 24 dʼagost de 2011
Temps total: 8 hores.
Setmana intensa d’activitat
muntanyera, dissabte passat
el Carlit, dissabte vinent
el Taillon, i avui
dimecres el Costabona.
De fet repetim cim, perquè
al Costabona ja hi vam
anar l’any passat, el que
passa és que aleshores vam
trobar una boira de por i no
vam veure res de res, ni
des de dalt ni pel camí.
Com en aquella ocasió
aparquem el cotxe a la Collada
Fonda (1.915 m).
Sembla mentida, però a
aquestes hores del matí i a
mitja setmana gairebé no
queda lloc per aparcar. Tot
és ple de tot terrenys. L’explicació?
Són boletaires
professionals que fan l’a-
El cim
gost abans que arribi la tardor...
Nosaltres ens equipem i
comencem a tirar cap
amunt seguint el filat que
separa els termes municipals.
A mitja pujada trobem
un grup d’excursionistes
gregaris. Són
gent gran, però no assenyada,
perquè com comprovarem
a la baixada, ho
deixen tot fet un fàstic. Hi
ha qui pensa que la matèria
orgànica no degrada
perquè tard o d’hora és
descompon, i que per tant
és perfectament lícit deixar
pelles de taronja a qualsevol
lloc on sigui que hem
menjat. Potser sí que no és

Costabona 50 cims en 25 ascensions
p. 65
tan greu com abandonar
envasos de plàstic o llaunes
d’alumini, però tanmateix
ho trobo una
bretolada, perquè el taronja
dels cítrics s’adiu
poc amb el verd de l’herba
o el blanc de la neu...
L’altre cop que vam venir,
no ens va ser possible travessar
cap al Coll de Pal
perquè hi havia força neu
glaçada i ens va fer respecte,
per això vam tirar
pel dret tot i no veure res.
Avui el matí és serè i al cap
d’una estona, més o menys
a la cota 2.000, abandonem
el filat i anem girant
cap a l’Oest mentre continuem
guanyant alçada.
Per arribar al collet que hi
ha al nord del refugi de
Costabona hi ha dos o tres
corriols a diferent nivell.
Tot porten al mateix lloc.
En arribar-hi se’ns ofereix
la possibilitat de continuar
cap al Coll de Pal fent la
pujada més suau, o trencar
pel dret i anar pujant en direcció
Est, que és el que
fem.
La pujada és forta, sense
camí definit, i demà les
cames se’n ressentiran.
Ara, però, escurcem el
camí i en un tres i no res
ens enfilem al cim (2.465
m). Avui hi ha millor vista,
amb el Canigó cap al nordest,
el Gra de Fajol, el Bas-
timents i tots els cims que
els envolten a l’Oest, i cap
al Nord, la Roca Colom, el
Roc de la Mort de l’Escolà
i les Esquerdes de Rojà.
La fita al Coll de Pal
És molt aviat. Ja som al
cim i el dia és llarg. Tenim
ganes de fer més cims, i
enfilem cap a l’Oest...
El cim

Esquerdes de Rojà 50 cims en 25 ascensions
p. 66
Esquerdes de Rojà
Altura: 2.418 m
Desnivell de pujada: 115 m (Des del rierol del Tec)
Data de lʼascensió: 24 dʼagost de 2011
Temps total: 8 hores.
Anem baixant pel llom del
Costabona, pel camí normal
que surt del coll de Pal
(2.318 m), on hi arribem
de seguida. Un cop allà,
enlloc de girar a l’esquerra
i tornar cap al cotxe, continuem
baixant fins arribar
al peu de la muntanya. Allà
hi passa un rierol (2.303
m) que ens permet submergir
els peus en aigua
freda. Després sabrem que
es tracta del Tec, el riu que
travessa el Vallespir i el
Rosselló i que acaba de
néixer una mica més
amunt, al peu del Roc
Colom.
Travessem el Tec i agafem
el corriol que porta en direcció
nord-est. Ara toca
pujar de nou. La nostra
idea és fer el cim del Roc
de l’Escola, però passem
de llarg i quan volem adonar-nos,
ja som a la Portella
de Rojà (2.377 m).
A l'esquerra ens queda el
refugi lliure, fet amb
llauna però folrat de pedra,
com si fos una cabana. Al
davant la baixada cap a les
Conques i a la dreta les esquerdes
de Rojà, un aflora-
ment de roques blanques,
de quars, tacades pel verd
dels líquens que s’enfilen,
plenes de punxes, quaranta
metres per damunt de la
Portella.
La roca de quars tacada de líquens

Esquerdes de Rojà 50 cims en 25 ascensions
p. 67
Ja que hi soc, decideixo
pujar-hi. Es veuen molt
atractives. Hi ha molt bons
llocs on agafar-se i la
grimpada és molt divertida.
De fet hi ha diversos
punts elevats, cada un
sembla una mica més alt
que l’anterior per la qual
cosa vaig tirant amunt i
cap a l’Est, fins que arribo
als 2.415 metres, on em
faig la foto.
De fet, i un cop a casa, comprovo
que encara una mica
més cap a l’est hi ha un punt
amb dos metres més d’elevació.
Caldrà tornar-hi...
En lloc de baixar per on he
vingut, giro cap al sud i
baixo per una canal que
em deixa al peu mateix de
les esquerdes, des d’on
torno fins a la Portella de
Rojà.

Mort de l’Escolà 50 cims en 25 ascensions
p. 68
Rocs de la Mort de lʼEscolà
Altura: 2.462 m
Desnivell de pujada: 85 m (Des de la Portella de Rojà)
Data de lʼascensió: 24 dʼagost de 2011
Temps total: 8 hores.
Des de la Portella de Rojà
reprenem la direcció oest,
però aquest cop enlloc d’anar
pel camí de baix, anem
enfilant-nos pel terreny
rocós que porta cap al Roc
de la Mort de l’Escolà.
Cal fer alguna petita grimpadeta
o ajudar-se amb les
mans per progressar, però
sempre sense cap dificultat
i sense sensació aèria.
A l’esquerra tenim la Vall
de Rojà que ens separa del
Costabona. Un terreny
que pertany administrativament
a França en raó
del tractat dels Pirineus, i
on els pastors d’Espinavell
hi tenen dret recone-
gut de pastura. A la dreta
comencen les extenses
planes del Pla de Campmagre.
Al darrera una
llarga cresta que acaba a
la Portella de Rojà i al da-
vant la prolongació de la
cresta que enllaça amb la
carena que porta fins al
Roca Colom.
Fem cim (2.462 m) en un
punt senyalat amb un pal i

Mort de l’Escolà 50 cims en 25 ascensions
p. 69
continuem en direcció al
Roca Colom. Abans d’arribar-hi,
però, decidim
que ja n’hi ha prou per
avui. Girem a l’esquerra i
comencem a baixar cap a
les fonts del Tec i el corriol
(2.303 m) que des del
fons puja cap al Coll de
Pal.
El travessem i en aquest
punt (2.318 m) deixem la
Catalunya sota administració
francesa i entrem a la
Catalunya sota administració
espanyola.
A partir d’aquest punt
refem el camí del matí en
sentit invers. Passem el
Collet. Retrobem el filat i
arribem a la Collada
Fonda, on ja no hi queda ni
un boletaire.
Les esquerdes de Rojà des del Roc de la Mort de l’Escolà
A punt de fer cim

Taillón 50 cims en 25 ascensions
p. 70
Taillón
Altura: 3.144 m
Desnivell de pujada: 936 m
Data de lʼascensió: 27 dʼagost de 2011
Temps total: 10 hores.
Nova sortida amb l’Esteve.
Aquest cop ens
acompanya també la Pili,
amb el propòsit de fer el
seu primer tresmil. L’objectiu
el Taillon i a poder
ser els Gabietos.
El viatge des de Barcelona
a Gavarnie, passant per
Bielsa i el port de Tourmalet
ens ocupa 8 hores amb
parada per dinar inclosa.
La veritat és que se’ns fa
molt pesat, perquè plou
durant bona part del viatge
i a les zones altes s’hi situa
una boira espessa que no
ens deixa veure gaire cosa
més que la ratlla blanca al
boral dret de la carretera.
Arribats a Gavarnie enfi-
lem la carretera cap al Port
de Bujaruelo i en arribar al
Col de Tentes (2.208 m)
Restes de glaceres

Taillón 50 cims en 25 ascensions
p. 71
aparquem el cotxe ja que a
partir d’aquest punt la carretera
està tallada i plena
de despreniments que fan
impossible el pas dels automòbils.
En quinze minuts a bon
pas ens plantem al Port de
Burajuelo (2.273 m). Allà
girem a l’esquerra i comencem
a pujar pel camí
que porta fins al refugi de
Serradets.
La boira continua i només
per un moment arribem a
veure la Falsa brecha i el
Dedo. La resta del temps la
visibilitat és molt limitada.
Travessem o més aviat remuntem
el rierol que baixa
de la glacera del Taillón.
Hi ha diversos punts per on
és possible fer-ho, alguns
fins i tot proveïts de cadenes
que en faciliten l’ascens.
En una hora i mitja
som al refugi (2.587 m), i
al cap d’una altra hora som
a taula sopant.
L’endemà sortim tard, a les
vuit tocades. El camí cap a
la Brecha de Rolando està
prou clar. Anem pujant per
un terreny descompost
però sense dificultats fins
arribar a les restes de la
glacera de la Brecha que
està molt disminuïda i fa
força pena. En aquest punt
decidim girar cap a l’esquerra
i pujar per la zona
lliure de glaç enlloc de tra-
vessar la glacera com fa
gairebé tothom. La veritat
és que s’hi veuen força clapes
de gel dur i no tenim
cap ganes de caure i haver
de lamentar-nos.
Arribats a la Brecha (2.807
m) s’obre davant nostre el
panorama que tantes vega-
El Cercle de Gavarnie des del refugi
des hem vist en descripcions
d’aquest mateix recorregut,
amb Ordesa al fons,
el Casco i el passo de los
Sarrios a l’esquerra, i tants
altres punts mítics que ja
ens semblen coneguts.
Coincidim amb un grup de
francesos que eren a la ma-
La Brecha de Roland

Taillón 50 cims en 25 ascensions
p. 72
teixa taula que nosaltres a
l’hora de sopar i que ens
porten per mal camí: enlloc
de tirar decididament
cap a la dreta, baixen cap
als estanys secs que hi ha a
Des del camí d’ascens al Taillon
la base de la Brecha, cosa
del tot innecessària. Els seguim
i perdem d’aquesta
manera tres quarts d’hora
ben bons, a més de fer un
desnivell absurd tant de
baixada com de pujada. Al
final, després de remuntar,
anem a parar al mateix
punt que hauríem assolit
en deu minuts de tranquil·la
passejada horitzontal...
Quin pal!
Arribem a la Falsa Brecha
(2.907 m) i a la base del
Dedo. A la dreta i cap avall
es distingeix la Glacera del
Taillón. Des d’aquí surt la
carena que remunta fins al
cim de la muntanya.
Em crida l’atenció una
enorme fita al mig del
camí, comprovo l’altímetre
i confirmo que, efectivament,
assenyala el punt
dels 3.000 metres justos
sobre el nivell del mar.
Cada cop hi ha més gent, i
Amb la Falsa brecha al fons

Taillón 50 cims en 25 ascensions
p. 73
amb la nostra marxa pausada
són molts els que ens
passen al davant. El dia és
magnífic i no tenim cap
pressa. Un cop al cim
(3.144 m), ens felicitem i
felicitem especialment a la
Pili que fins avui sempre
s’havia negat a acompanyar-me
cada cop que pujava
a un tresmil, al·legant
que ja en tenia prou amb
muntanyes més baixes.
La vista és esplèndida. Cap
al nord tenim el Vignemale,
a l’esquerra el Gabietos,
al Sur Ordesa...
Dona gust estar aquí dalt i
fent una mica d’abstracció,
aconseguim no amoïnarnos
amb la gent. N’hi ha
que no s’estan ni un minut
al cim, tal com arriben
donen mitja volta i comencen
a baixar, sense ni una
foto, ni una mirada a l’horitzó,
ni un gest d’alegria.
L’Esteve i jo volem fer els
Gabietos. No tenim gens
clar de quina de les muntanyes
properes es tracta.
Sabem que està a continuació
del Taillon, però
vist des d’aquí dalt sembla
que n’hi ha més d’una de
muntanya que compleix
aquesta premisa.
Preguntem a la gent que hi
ha per aquí. Alguns no ho
saben i altres tampoc, perquè
ens assenyalen ara
una, ara una altra, sense
gaire convenciment.
Baixem per la vessant sudoest
del Taillon, i arriben
fins a la cota 2.900. Està
clar que per aquí no és perquè
si continuem per
aquest camí encara baixarem
més d’altura.
Davant tenim una muntanya
preciosa (ara sabem
que eren els Gabietos),
El cim
però la lectura del mapa
ens desorienta. En arribar
a Barcelona descobrirem
que el que nosaltres identificàvem
com a una muntanya
diferent, en realitat
no era sinó l’avantcim oest
del mateix Taillon, (3.115
m) i per tant està una mica
per sobre dels Gabietos.
Sigui com sigui, decidim
El Vignemale des del cim del Taillón

Taillón 50 cims en 25 ascensions
p. 74
que la Pili ja s’ha quedat
prou estona sola a dalt i
tornem a buscar-la.
Cada cop hi ha més gent.
Això es fa evident sobretot
a la baixada, amb la gran
quantitat de grups que
pugen per la carena, i amb
l’autèntica gernació que
s’acumula a la Brecha.
Aquest cop per arribar-hi
hem tirat pel camí correcte,
el més ràpid, el més
fàcil i el més pla.
Dinem i enfilem la baixada
cap al refugi. Des de
dalt hem vist un munt de
relliscades de gent que
baixa per la glacera sense
grampons, confirmant el
risc que dèiem de fer-se
mal amb una petita caiguda.
Nosaltres no podem
córrer aquest risc que tindria
conseqüències més
greus per culpa de la descoagulació
sanguínia de la
Pîli.
Així, doncs, tornem a baixar
per la zona de pedra i
roca, i aconseguim, precisament,
el que volíem evitar:
l’Esteve rellisca i es fot
un trau a la cama amb una
roca afilada. Comença a
sagnar i de seguida li queden
tacats els pantalons.
La crema de Flors de Bach
de la Pili i el gel de la glacera
que li vaig a buscar,
fan miracles i en poc temps
deixa de sagnar i li baixa
l’hematoma.
Continuem baixant.
Al refugi no s’hi cap.
Quanta gent! Agafem les
coses que hi havíem deixat
i enfilem el camí cap al
cotxe. Aquest cop no
estem pas sols: gent que
puja, gent que baixa.
Sembla que el camí de baixada
és molt més llarg que
el de pujada... Contradic-
Els Gabietos
cions de la física, o efectes
del cansament? Ahir anàvem
frescos i amb ganes
de perdre el cotxe de vista,
i avui tornem cansats i amb
cert regust de frustre per
no haver fet els Gabietos.
Tot i això i malgrat la massificació,
l’ascensió ens ha
permès conèixer un paisatges
realment excepcionals.
Hi tornarem!

Sotllo 50 cims en 25 ascensions
p. 75
Pic de Sotllo
Altura: 3.072 m
Desnivell de pujada: 1.253 m
Data de lʼascensió: 10 de setembre de 2011
Temps total: 12 hores.
Ascensió a la Pica d’Estats
i altres cims propers amb
la colla de la feina (Toni,
Esteve, Eduard, Sergi, Pol,
Jordi, Natàlia, Eva i jo mateix)
la víspera de l’11 de
Setembre, Diada Nacional
de Catalunya, que tradicionalment
és el dia en què
molts catalans de banda i
banda del Pirineu pugen
aquest cim, el més alt del
territori.
Atès que el refugi de Vallferrera
(1.905 m) està molt
aprop de l’aparcament
(1.820 m), al final de la
pista que puja des d'Àreo,
molts excursionistes opten
per dividir el trajecte en
dues jornades i anar a fer nit
a la vora d’algun dels dos
estanys que hi ha de camí.
Mirat enrera des de la tartera del Sotllo
Nosaltres, però, i malgrat
les advertències dels qui
ens desaconsellaven fer-ho
en una jornada, ens quedem
a dormir al refugi la
nit de divendres.
Comencem l’ascensió
quan encara és de nit. Amb
els frontals encesos comencem
a pujar a molt bon
ritme. Al grup hi ha un parell
de “corredors de muntanya”
que ens fan suar
l’esmorzar, fins que el
Toni, el nostre “líderguia”,
amb molt bon seny
es posa al davant i abaixa
la velocitat.

Sotllo 50 cims en 25 ascensions
p. 76
Quan arriben al final del
primer desnivell, uns doscents
metres per sobre del
refugi, el camí es torna
més planer, gira a l’esquerra
i va a buscar la vall per
on hem d’anar ascendint
fins al coll de Sotllo.
Aviat es fa de dia, però les
muntanyes que ens envolten
fan que caminem a
l’ombra durant tot el recorregut
inicial. Anem passant
per paisatges d’una
gran bellesa, amb salts
d’aigua, basses i el primer
llac, l’Estany de Sotllo
(2.392 m). Al cap de dues
hores i mitja d'haver sortit
del refugi, arriben al segon
llac, l’Estany d’Estats
(2.460 m). Davant nostre
La temible tartera del Sotllo
se’ns fa evident la tartera
que puja fins al coll. Són
més de quatre-cents metres
de desnivell i hem sentit a
parlar barbaritats sobre la
seva pretesa duresa.
Potser per aquestes advertències
reiterades l’ascensió
per la tartera se’ns fa
més còmode que no pas
pensavem. De fet hi ha
El port de Sotllo

Sotllo 50 cims en 25 ascensions
p. 77
camí durant tota l’extensió,
la qual cosa ho fa especialment
fàcil ja que no
cal anar saltant de pedra en
pedra, buscant fites que et
guiïn com en altres llocs.
Una hora més tard, arribem
al Coll de Sotllo
(2.893 m). Hi fa força
vent. Mengem una mica,
ens hidratem i comencem
la pujada cap al Pic de Sotllo,
que queda a la nostra
esquerra, pensant que si ho
deixem per al final potser
estarem massa cansats i
acabarem per no fer-lo. A
la dreta tenim les moles
impressionants del Verdaguer
i la Pica, que vistes
des d’aquí imposen respecte.
Veiem un grup que puja
per l’aresta cap al Verdaguer
i ens sembla molt
complicat. El Toni, però,
ens diu que no ho és gens,
de complicat, tot i que té
els seus dubtes sobre si els
que hi pugen ho fan pel
lloc adeqüat o s’estan
liant...
Nosaltres tirem cap al Sotllo.
Molt aprop del coll hi
ha una congesta de neu gelada
que ens cal evitar. Ho
fem sense problemes passant
per damunt i de seguida
retrobem el camí fitat
El Verdaguer i la Pica des del Sotllo
que s’enfila cap al cim.
De tant en tant cal ajudarse
amb les mans i fins i tot
grimpar en alguns punts,
però sense complicacions
ni passos aeris. Arribem al
cim en poc més de mitja
hora des del coll. Som a
3.073 m i acabem de fer el
nostre primer tres-mil del
dia.
El cim

Verdaguer 50 cims en 25 ascensions
p. 78
Pic Verdaguer
Altura: 3.131 m
Desnivell de pujada: 238 m (Des del Coll de Sotllo)
Data de lʼascensió: 10 de novembre de 2011
Temps total: 12 hores.
La baixada des del Pic
(3.073 m) al Coll de Sotllo
(2.893 m) la fem en
menys de vint minuts i de
seguida comencem la
grimpada cap al Verdaguer.
Quina diferència pujar-hi
així que fer-ho per la via
tradicional des del coll
de Riufred... Això és
molt més divertit! Són
dos-cents quaranta metres
de grimpada, amb algunes
xemeneies molt
verticals. L’experiència
del Toni que ja hi ha
pujat diverses vegades
ens dona confiança i ens
fa avançar ràpids, sense
equivocacions ni complicacions
innecessàries.
Dos moments de la grimpada per l’aresta del Verdaguer

Verdaguer 50 cims en 25 ascensions
p. 79
A mitja grimpada, amb el
Sotllo al darrera i la vista
sobre els llacs
Hi ha un parell de punts
una mica més complicats,
però en general, la via ens
sembla fàcil i sobretot molt
més còmode, divertida i
fins i tot descansada, que
la llarga via tradicional
“per França”.
Mentre anem pujant les
vistes sobre el coll i el pic
de Sotllo són espectaculars
i ens van donant idea de la
nostra progressió per l’aresta.
En una hora som al cim
del Verdaguer (3.133 m),
on ens fem les fotografies
de rigor. Des del cim
es veu la Pica a tocar,
centenars daltres pics a
l’horitzó, la vall per on
hem pujat, amb els dos
llacs al fons, el Sotllo i
tota la banda francesa.
La fita cimera

Pica d’Estats 50 cims en 25 ascensions
p. 80
Pica dʼEstats
Altura: 3143 m
Desnivell de pujada: 35 m (Des del collet del Verdaguer)
Data de lʼascensió: 10 de setembre de 2011
Temps total: 12 hores.
Baixem del Verdaguer fins
al collet que el separa de la
Pica d'Estats. En quinze
minuts som a l’aresta cimera
del sostre de Catalunya
(3.143 m). Hi ha
força gent, però evidentment
molta menys que
l’any passat per la Diada i
molta menys de la que
pressumiblement hi haurà
demà.
És el nostre tercer tres-mil
del dia. A la dreta tenim la

Pica d’Estats 50 cims en 25 ascensions
p. 81
vall per on hem pujat, amb
els dos estanys i la tartera
del coll de Sotllo, i a l’esquerra
la Punta Gavarró i
la Coma de Riufred, amb
el coll del mateix nom i el
Montcalm.
La creu del cim El Rodó de Canalbona i la Punta Gabarró
Ens hi estem aproximadament
una hora. S’hi està bé
aquí dalt, fins i tot hi ha cobertura
per trucar a casa i
explicar-los que som al
sostre.
Està fent un dia perfecte.
Molt lluminós però poc calurós.
Una cosa excepcional
i molt d’agrair, perquè
a la vista de la calor que va
fer ahir, ens temiem el pitjor...
La vista des del sostre de Catalunya

Coma de Riufred 50 cims en 25 ascensions
p. 82
Cap de la Coma de Riufred
Altura: 3.041 m
Desnivell de pujada: 20 m (Des del camí al Port de Riufred)
Data de lʼascensió: 10 de setembre de 2011
Temps total: 12 hores.
Baixem de la Pica d'Estats,
deixem a la nostra esquerra
el camí molt vertical
que baixa cap al Coll de la
Cometa i ens apropem al
Cap de la Coma de Riufred,
un tres-mil “de nova
creació”, situat entre la
Pica i el Montcalm que
compleix les condicions
mínimes (15 metres de
prominència) per a ser
considerat un cim independent.
Al Nord-est tenim el
Montcalm, al Sud la Punta
Gabarró i al Sud-oest la
Pica i el Verdaguer.
Arribem al coll de Riufred
(2.978 m) i una part dels
de la colla s’animen a
pujar també al Montcalm,
el cinquè tres-mil del dia.
Arribant al cim
Jo que ja el vaig fer l’any
passat, decideixo passarne
i en companyia del
Sergi començo a baixar pel
“camí tradicional” cap al
Coll de la Cometa i la
Cometa d'Estats.
Fa una mica de mandra
haver de baixar 300 metres
per després tornar-los a
pujar camí del Coll de
Sotllo...
Hi arribem. Continua fent
molt de vent. Baixem per
la tartera i a mig camí ens
atrapen els que venen de
coronar el Montcalm. I ja
tots junts arribem fins a

Coma de Riufred 50 cims en 25 ascensions
p. 83
l’Estany de Sotllo, on la
majoria ens mullem els
peus i quatre valents s’hi
banyen del tot.
Abans d’arribar al refugi
encara una última grimpadeta,
conduits pel Toni, per
escurçar camí.
Durant tota l'estona no
parem de trobar gent i més
gent que va de pujada. Suposem
que tenen previst
fer la Pica amb motiu de
l'11 de setembre
Arribem al refugi al cap de
dotze hores d’haver-ne
sortit. En total, però hem
Tornant pel camí de França
estat caminant poc més de
deu hores i mitja.
I al arribar una sorpresa
més que agradable: els responsables
del refugi ens
conviden a una ampolla de
cava. La felicitat deu ser
això...
Mirant cap enrera: el Port de Sotllo, el Verdaguer i la Pica d’Estats

Roca del Corb 50 cims en 25 ascensions
p. 84
Roca del Corb
Altura: 1.323 m
Desnivell de pujada: 191 m
Data de lʼascensió: 1 dʼoctubre de 2011
Temps total: 6 hores.
Fa un parell d'anys vam
pujar al Puigsacalm pel
camí normal, a través de la
Collada de Sant Bartomeu i
la Font Tornadissa. Ja aleshores
vaig trobar que es
tractava d'una excursió
magnífica que, malgrat l'escassa
alçada del cim en
qüestió, passava per llocs
d'una gran bellesa i permetia
unes vistes sensacionals.
Ara, aprofitant una pausa
entre "tresmils" i atès que
cada cop costa més trobar
cims nous que estiguin
aprop de casa, decidim repetir
l'ascensió, això sí,
buscant una via diferent.
Comencem com sempre
aparcant el cotxe a la Collada
de Bracons (1.132 m),
des d'on surt el camí senyalitzat
que porta fins al
Puigsacalm, un camí que
s'enfila per dins del bosc
en direcció noroest i que
ben aviat abandonem.
Agafem, doncs, un corriol
més petit que gira cap al
nord i que ens ha de permetre
arribar al mateix
punt enllaçant un seguit de
cims.
El corriol guanya altura ràpidament
i s'enfila amb alguna
que altra petita
grimpada fins arribar a la
Roca del Corb (1.323 m).

Tossell Xic i Gros 50 cims en 25 ascensions
p. 85
Puig Tossell Xic
Altura: 1.408 m
Desnivell de pujada: 85 m (Des de la Roca del Corb)
Data de lʼascensió: 1 dʼoctubre de 2011
Temps total: 6 hores.
D'aquí el corriol gira a la
dreta, passa sota un bosc
de faig i va a buscar la via
d’accés al Puig del Tossell
Xic (1.408 m).
Per arribar-hi, però, primer
caldrà fer una grimpada
molt consteruda però sense
problemes sempre i quan
estigui sec. Amb el terra i
les pedres humides és tota
una altra cosa. Les dificultats
també augmenten si el
camí es fa de baixada.
Entre el Tossell Xic i el
Tossell Gros no hi ha més
de deu minuts.
Aquí les vistes que donen
al sud són magnífiques.
El cim està coronat per una
senyera i té una bústia amb
un llibre on enregistrar les
ascensions.
A partir d’aquest punts
s’acaben les grimpades.
Ara només cal anar seguint
el camí força planer.
Puig Tossell Gros
Altura: 1.461 m
Desnivell de pujada: 53 m (Des del Puig Tossell Xic)
Data de lʼascensió: 1 dʼoctubre de 2011
Temps total: 6 hores.

Puigsacalm 50 cims en 25 ascensions
p. 86
Puigsacalm
Altura: 1.514 m
Desnivell de pujada: 105 m (Des del Collet)
Data de lʼascensió: 1 dʼoctubre de 2011
Temps total: 6 hores.
A continuació cal baixar
fins a un collet (1.408 m) i
anar carenant, tot seguint
el camí.
Deixem a la dreta, sense
fer-lo, el Puig de les Cibaderes
i el Puigsacalm Xic i
arribem al punt on el camí
de la carena s’ajunta amb
el que ve de la Font Tornedissa
que seguirem a la tornada.
Entrem en un bosc de faig
i anem guanyant altura fins
arribar al peu mateix del
Puigsacalm.
Aquí el camí es fa costerut
i guanya els 45 m. que falten
fins al cim amb molta
rapidesa.
Al cim ens hi trobem una
gernació d’adolescents cridaners.
Ens allunyem amb
rapidesa en direcció al
Puig dels Llops.
Ja de tornada ens hi tornem
a enfilar i fem les fotos, ara
sí, amb el cim solitari.

Puig dels Llops 50 cims en 25 ascensions
p. 87
Puig dels Llops
Altura: 1.486 m
Sense desnivell des del Puigsacalm
Data de lʼascensió: 1 dʼoctubre de 2011
Temps total: 6 hores.
Qualsevol ascensió al
Puigsacalm no hauria
d’oblidar visitar també
aquest altre cim veí.
Les vistes des del Puig
dels Llops (1.486 m) són
magnífiques i la carena
que porta fins al cim, en
forma de vaixell que s’endinsa
sobre la vall, té molt
d’atractiu.
En definitiva podem dir
que de totes les muntanyes
que hem fet avui,
aquesta és sens dubte la
que més ens ha agradat.
Ja de tornada, superat el
Puigsacalm i arribats al
punt on s’ajunten el camí
que ve de la Font Tornedissa
i el de la carena, ens
desviem a l’esquerra per
accedir al Puigsacalm Xic
(1.491 m).
El camí per accedir-hi no
és gens evident, per la qual
cosa cal guiar-se pel plànol
i la lògica.
Puigsacalm Xic
Altura: 1.491 m
Sense desnivell des del Puigsacalm
Data de lʼascensió: 1 dʼoctubre de 2011
Temps total: 6 hores.

Besiberri Nord 50 cims en 25 ascensions
p. 88
Besiberri Nord
Altura: 3.014 m
Desnivell de pujada: 1.315 m
Data de lʼascensió: 1 dʼoctubre de 2011
Temps total: 10 hores.
Des que, ara fa poc més de
dos anys, vaig veure el
massís dels Besiberri per
primer cop, en aquella ocasió
des del Lac de Mar, que
em vaig sentir atret per la
possibilitat de pujar-hi.
Vaig començar a llegir ressenyes
de gent que els
havia assolit i vaig arribar
a la conclusió que mai
seria capaç de pujar-hi. Tot
i això quan se'm va presentar
la possibilitat d'anar a
fer el Besiberri Sud amb
un grup de gent experta, no
ho vaig dubtar i m'hi vaig
afagir. Al final, la impaciència
em va portar a
pujar-hi sol. Va ser, el meu
primer tresmil.
Però una cosa és el Sud i
una altra molt diferent el
Nord. Aquí si que estava
clar que no hi podia pujar
sense l'ajuda d'un expert. I
va ser, precisament en el
transcurs de la meva segona
ascensió al Besiberri
Sud en companyia de l'Esteve
Soler, que s'estrenava
en això dels tresmil, que
vam conèixer el Bep.
Mentre nosaltres baixavem
cap al coll d'Abellers, po-
sant atenció en cada pas,
ell acabava la cresta des
del Comaloforno, feia cim,
baixava cap al coll, s'enfilava
al pic d'Abellers i es
perdia de vista... Quina
màquina!
Com que ens haviem fet
fotos respectives, ell a nosaltres
des del Comaloforno
i nosaltres a ell des del Besiberri
Sud, ens vam intercanviar
emails i vam prendre
bona nota del seu oferiment
d'acompanyar-nos en alguna
ascensió futura.
I així va ser quan en resposta
al seu oferiment, quatre
mesos més tard li vam
demanar que ens acompanyés
a fer el Besiberri Nord.
Pobre Bep!... El seu ritme i
el nostre, o més aviat el
meu, no tenen res a veure.
Per a ell deu haver estat
com conduir un Fórmula 1
amb velocitat limitada a 60
Km/h. Fins i tot li feiem
conya tot dient que per primer
cop coneixia com era
el Pirineu per la tarda, perquè
és sabut que molts
cops fa el cim torna a baixar
i arriba a casa a l'hora
de dinar.
En qualsevol cas per a nosaltres
ha estat una aventura,
un goig i una
satisfacció enorme pujar al
Besiberri Nord, i un privilegi
fer-ho en la seva companyia.

Besiberri Nord 50 cims en 25 ascensions
p. 89
Havíem quedat al aparcament
(1.700 m.) més proper
a la presa de Cavallers
a dos quarts de vuit del
matí i allà ens el vam trobar
uns minuts abans en
companyia de l'Antoni
Crusellas. Va ser saludarnos,
equipar-nos i sortir pitant
a ritme Bep, cap a la
presa. Un camí pesat i
L’estanyet de la Malavesina
sense gaire alicients que
vam fer en trenta minuts
escassos.
Al Pletiu de Riumalo vam
girar a l'esquerra i, travessat
el riu pels dos flamants
ponts de fusta successius,
vam enfilar cap al Barranc
de Malvensina. El camí
s'enfila fort i ens porta des
dels 1.850m als 2.500m de
l'estanyet de la Malavesina.
Davant queda la Bretxa
de'n Peyta per on ve el camí
que s'enfila per la vessant
Oest des del Lac de Mar.
Des de la vessant Est és habitual
també acostar-s'hi
per anar a buscar-hi la
senda que porta fins al peu
del Besiberri Nord. Nosaltres,
però, a indicacions del
Bep, decidim deixar aquesta
via per a la tornada i escurçar
camí fent una diagonal
per entre els blocs de pedra
fins a anar a trobar aquest
sender molt més cap a l'Est.
En un moment determinat no
sé massa bé en quin punt,
sortim a la cresta i arribem a
veure el Lac de Mar amb la
seva característica illa central.
De seguida, però, tornem a
baixar cap a la vessant Est i
resseguim el camí fins arribar
al peu de les xemeneies que
s'enfilen fins al cim.
El punt de sortida a l’aresta, amb el Lac de Mar al fons

Besiberri Nord 50 cims en 25 ascensions
p. 90
Aquí ens posem els arnesos
i el casc i ens aturem
una estona fins a perdre de
vista una parella que ens
ha adelantat mentre ens
preparavem, per tal d'evitar
els efectes d'una possible
caiguda de pedres.
Comencem grimpant per la
primera xemeneia, posant
molta atenció en cada un
dels passos. Quan arribem
al primer bloc creuat, el
Bep, tot veient la nostra inexperiència,
decideix treure
la corda i assegurar-nos.
Flanquegem per una fisurarepisa
fins arribar al peu
d'una segona xemeneia que
té algun pas més difícil
(III), moment en què tornem
a assegurar-nos amb
la corda. Superat aquest
punt, la grimpada es torna
molt fàcil amb alguns
punts gairebé de sender,
fins assolir el cim (3.014 m)
a les cinc hores d'haver sortit
del pàrking.
Com que no portava l'altímetre
ben calibrat no ho
puc asegurar amb exactitud,
però en sembla que el
peu de la primera xemeneia
està situat als 1.900
m., la qual cosa vol dir que
tota la grimpada final bé a
ser de poc més de cent metres.
Un cop al cim, la vista, en
un dia de cel clar com el
d'avui, és immillorable.
Cap al nord-est hi ha una
munió de cims amb tota la
zona de Bohí, Sant Maurici,
la Vall d'Aran... A l'est
la vall de Besiberri amb el
Pirineu aragonès darrera
amb el Vallivierna, l'Aneto...
Al sud la cresta dels
El Bep i l’Esteve al final de la segona xemeneia
Comença la grimpada per
la primera xemeneia
Besiberris, fins al Comaloforno,
i al Nord la cresta
cap a la bretxa de'n Peita,
la Punta d'Harlé i el Pa de
Sucre. Això per citar alguna
cosa, perquè la veritat
és que es veu una
porció enorme del Pirineu.
Ens hi estem una mitja
hora fent fotos i mirant cap
a un costat i cap a l'altre,
fins que el Bep dona l'ordre
de baixar. Ja se sap que
la baixada d'aquest cim és
molt més refumuda que la
pujada, i que en algun
punts cal rappelar.
El Bep, però vista la nostra
poca o nula experiència en
el tema, prefereix lligar-nos
i que en cas de necessitat
ens deixem caure a pes.
Així superem el pas més difícil
i per a sorpresa nostra
ja no ens tornem a encordar

Besiberri Nord 50 cims en 25 ascensions
p. 91
perquè anem baixant amb
facilitat, fins i tot superem
el flanqueix cap a l'altra xemeneia
sense problemes,
això sí, tampoc no cal recrear-se
massa en la comtemplació
del pati que hi ha
cap avall, no sigui cas que
ens entri el canguelo...
Al peu de les xemeneies
retrobem la nostres motxiles,
fem un mos i iniciem
el camí de tornada, aquest
cop per el sender que porta
fins a la Bretxa de'n Peyta,
baixada cap a l'Estanyet de
Malavesina, barranc de
Malavesina i presa de Cavallers.
Vaig molt cansat i al Bep,
el Toni i l'Esteve els toca
haver-me d'esperar cada
cop que la distància que
ens separa es fa massa
gran. Arribo -l'últim, no cal
dir-ho...- al cotxe al cap de
deu hores d'haver sortir,
L’Antoni a punt d’assolir el cim
poc més o menys el doble
del que hauria trigat el nostre
guia si hagués anat sol,
un motiu més per agraïr-li
la seva paciència.
Al cim del Besiberri Nord amb la Vall de Besiberri i l’Aneto al darrera

Vallibierna 50 cims en 25 ascensions
p. 92
Vallibierna
Altura: 3.056 m
Desnivell de pujada: 1.100 m
Data de lʼascensió: 18 dʼoctubre de 2011
Temps total: 9 hores.
L'any passat quan vaig pujar
al Pic de Vallibierna, anava
sol, la meva experiència era
menor i no portava cap sistema
per assegurar-me, per
això vaig quedar sense travessar
el Pas de cavall i
conseqüentment sense fer el
Tuc de Culebras. Quan
desisteixes de fer un cim,
tenint-lo a tocar, et queda
una certa sensació de fustració,
per això quan l'Ignasi
va proposar-me de tonar-hi
a anar, aquest cop en
companyia del Jordi,
escalador experimentat
que preveia assegurar-nos,
de seguida vaig dir-li que sí.
L'Esteve que havia quedat
fascinat per les fotos del
Pas de cavall que corren
per Internet també s'hi va
apuntar, sense fer cas del
jetlag que comporta haver
arribat des d'Estats Units
aquell mateix matí. L'últim
Els primers estanys tot pujant cap al Vallibierna

Vallibierna 50 cims en 25 ascensions
p. 93
a afagir-s'hi va ser el Sergi
que era de vacances pel Pirineu.
Així doncs, aprofitant
els últims dies de
bonança primaveral d'una
tardor estranya, vam sortir
tots cinc de Vilaller a dos
quarts de set del matí en
direcció a la presa de Llauset.
Un cop aparcats els cotxe
(2.200 m) i equipats, vam
començar a caminar a les 7
en punt, quan encara era de
nit.
El camí que segueix el
GR 11, travessa un petit
túnel i borejant l'Estany va
guanyant altura tot travessant
dues tarteres. Ben
aviat, però, torna a baixar
fins arribar gairebé a l'alçada
habitual de l'aigua
que en aquesta ocasió era
força metres més avall per
culpa de la sequera.
Arribats al final de l'Estany
el camí es divideix. Si con-
tinuem recte enfilem la
Vall de Llauset que acaba
a la collada del mateix
nom i si girem a la dreta
continuem pel GR11. La
primera opció ens portaria
cap a la Tuca de Culebras i
la segona, que és la que seguim,
cap a la Tuca de
Vallibierna.
Ja en direcció nord el camí
s'enfila i guanya alçada.
Passa pel costat de l'estany
Els últims metres fins al coll
de Botornàs i aproximadament
a la cota 2.400 m.
gira a l'esquerra tot abandonant
el GR11 que continua
en direcció a Benasc.
Nosaltres ens enfilem en
direcció Oest i anem passant
per diversos estanys,
algun completament sec.
Davant tenim ja la imatge
del coll que dona accés a
l'inici de la carena del Vallibierna.
El camí està per-
L’Aneto, el Tempestades i el Margalida

Vallibierna 50 cims en 25 ascensions
p. 94
fectament fitat, però a més
resulta força evident.
Aquest cop no m'enfilo per
la tartera més directe que
queda a la dreta, sinó que
fent cas de les indicacions
del Jordi pugem tots més
per l'esquerra, per la ruta
que vaig seguir l'any passat
per baixar i que resulta
força millor.
Els últims dos-cents metres
de desnivell fins al
coll, es fan feixucs. A excepció
del trosset del principi,
pràcticament tot el
recorregut és una pujada
continuada i es nota.
Som a 3.035 m. Aquí comença
l'espectacular carena
del Vallibierna. En
general es passa sense dificultats,
amb algun punt
una mica exposat, però
amb la majoria del trajecte
protegit. Tot i això en
veure-la un dels dos mun-
La carena del Vallibierna mirant cap a l’Est
tanyers amb qui hem coincidit
a la pujada, té una reacció
de pànic i es nega a
continuar.
Cal agafar-se amb les mans
a la roca algun cop per ferho
més fàcil i així es va progressant
fins arribar a
l'autèntic cim del Vallibierna
que els mapes d'Alpina
situen als 3.056 m. i
Carenant....
altres referències ubiquen
als 3.067 m. Nosaltres cinc
i el segon muntanyer hi arribem
sense problemes.
Les vistes de la mateixa
carena en direcció Est, la
Vall de Vallibierna al Nord,
i la Vall de Llauset al sud,
són extraordinàries. Conformant
una de les ascensions
més agraïdes del

Vallibierna 50 cims en 25 ascensions
p. 95
Pirineu, amb una relació
"qualitat/esforç" altament
satisfactòria.
Però per si amb això no
n'hagués prou, davant per
davant tenim tot el massís
de la Maladeta, començant
pels Russell, continuanent
pel Margalida, el Tempestades,
l'Aneto... i així fins
arribar a la Pic d'Aragüells,
ja a en l'altre extrem de la
cadena.
A punt d’arribar al cim
El cim del Vallibierna
Un panorama extraordinari

Tuca de Culebras 50 cims en 25 ascensions
p. 96
Tuca de Culebras
Altura: 3.051 m
Sense desnivell de pujada des del Vallibierna
Data de lʼascensió: 18 dʼoctubre de 2011
Temps total: 9 hores.
Ens estem una estona fent
fotos i admirant tot el paisatge
i aprofitem per menjar
alguna cosa i posar-nos
l'arnés. Mentrestant en
Jordi baixa cap al Pas de
cavall i comença a equipar-lo
amb una corda,
aprofitant els tres claus que
algú hi ha instal·lat a cada
un dels extrems i al mig.
Baixo des del Vallibierna
fins al començament del
Pas de cavall. Pocs metres,
però, una mica fomuts,
perquè dona la sensació
que si rellisques te n'has
d'anar muntanya avall. La
caiguda més vertical cap a
la Vall de Vallibierna són
uns sis-cents metres.
Arribo al Pas, m'asseguro i
començo a passar, primer
caminant per la petita cornisa
del vessant nord, aga-
Començant a passar el Pas de cavall
fat amb les mans a l'aresta.
Al cap d'uns metres, però,
decideixo canviar de tàctica
i justificar el sistema
que dona nom a l'aresta:
m'hi enfilo i m'hi assec
amb una cama cap a cada
costat. Així avanço fins
que soc aprop del final i
torno a baixar cap a la cornisa
nord fins a completar
el pas.
Darrera meu passa l'Esteve
que fa servir la mateixa
tàctica i a continuació l'Ignasi
que passa tota l'estona
per la cornisa nord,
sense asseure's a cavall.
L'últim a passar és el
Sergi que també ho fa as-

Tuca de Culebras 50 cims en 25 ascensions
p. 97
segut. El Jordi va i ve travessant
un cop i un altre
cop fins que enretira la
corda i es reuneix amb nosaltres
al Tuc de Culebras
(3.051 m ó 3.062 m, segons
les fonts).
Allà trobo el Conrad, que
va ser el meu cap de cordada
en la meva curta i
frustrada aventura alpina.
Ha pujat per la vall de
Llauset amb la idea de tornar
per l'altre costat, però
finalment el seu client no
es veu amb cor de fer el
Pas i tots dos tornen per
on han vingut.
Nosaltres també tirem
avall. El camí des de la
Tuca de Culebras baixa per
algun punt de desgrimpada
una mica exposat, amb un
terreny a cops desfet.
Sense arribar al Coll de
Culebras el camí gira cap a
l'Est i arriba al Coll de
Llauset (2.865 m).
El terreny és desolat i malgrat
tot d'una gran bellesa.
Predomina el color negre i
el vermell fosc, sembla que
estem en la falda d'un volcà.
A partir del coll el camí és
Dalt del Pas de cavall
gairebé recte. Perd alçada
de manera regular fins arribar
a l'inici de la presa on
s’uneix amb el camí que
hem fet a l'anada, el GR11.
Ja només ens queda la
curta remuntada final fins
arribar al túnel que travessem
per arribar al cotxe.
El panorama des del coll de Llauset

Canal de Cristall 50 cims en 25 ascensions
p. 98
Puig de la Canal de Cristall
Altura: 2.586 m
Desnivell de pujada: 810 m
Data de lʼascensió: 26 dʼoctubre de 2011
Temps total: 8 hores.
Després d'haver recorregut
amunt i avall la Serra del
Cadí pujant-hi pels quatre
punts cardinals em quedava
per ascendir, precisament
el seu cim més alt, El
Vulturó. I és que, pugis per
on pugis, aquest cim, situat
al bell mig de la Serra,
sempre queda lluny.
S'hi pot pujar des del Nord,
per la Cerdanya, però les
pistes deixen a molta distància
de les canals que hi
permeten arribar i les aproximacions
es fan llargues.
També s'hi pot pujar des
del Sud-oest, per Josa de
Cadí, on el sender és molt
costerut i permet superar
900 metres de desnivell en
molt poca distància. Però
també aquí, un cop s'arriba
dalt de la Serra, cal fer una
aproximació llarga en direcció
Est.
Finalment, i aquesta és la
ruta que he triat jo, es pot
arribar al Vulturó des del
Sud-Oest, pujant des de la
pista que enllaça el Coll de
la Bena amb Saldes. En
aquest cas cal seguir la mateixa
via que per anar al
Pic de la Roca Cabirolera i
després continuar en direcció
Oest, superant el Salt
del Sastre i el Pic de la
Canal de Cristall.
Faig aquesta excursió en
solitari davant la impossibilitat
de coincidir amb cap
dels amics que habitualment
m'acompanyen.
Surto molt aviat de Barcelona,
passo Manresa,
Berga i Bagà i agafo la
pista cap a Gisclareny, el
Coll de la Bena, i el Coll
de la Bauma.
En arribar a aquest darrer
punt continuo per la pista
que s'enfila en direcció
nord i que aviat gira cap a
l'Oest, tot guanyant alçada.
Supero la barrera que tanca
l'accés en època de neu i
arribo al Coll de les Bassotes
(1.873 m) on aparco,
m'equipo i començo a caminar
quan encara no són
les 9 del matí i la temperatura
és d'un grau sota zero.
Més o menys camp a través,
arribo fins a la pista en
desús que puja fins al Prat
Llong. Val a dir, però que
vaig trencant camí per un
corriol a estones molt evi-

Canal de Cristall 50 cims en 25 ascensions
p. 99
dent i a estones no tant,
que permet estalviar molt
de temps i que arriba fins
al mateix punt que la pista
amb molt menys recorregut.
Un cop al Prat Llong m'hi
endinso uns pocs metros i
de seguida giro cap al nord
fins a veure una gran fita
que marca el punt d'accés
a través de la Serra Corbatera
(2.300 m) per baixar a
la Coma dels Cortils.
El camí de baixada esta
desfet i té força pendent,
però anant amb precaució
i buscant sempre la via
més còmode, no té cap
problema.
Arribo al fons de la coma
dels Cortils (2.200 m). Per
tot arreu es veuen remats
d'isards. N'hi ha molts.
Continuu cap al nord i
agafo el camí del GR
150.1 en direcció Oest. Vet
aquí però que a la tornada
descobreixo que de fet no
cal agafar el GR, perquè
just al principi surt un altre
camí, senyalat amb dues
creus que indiquen que
allò no és el GR, que planeja
i arriba al mateix punt
sense necessitat de guanyar
ni perdre altura.
El punt en concret on es
troben els dos camins, el
del GR 150.1 i el del sender
que planeja és el pas
d'entrada a una amplia
zona plana a 2.380 m d'altura,
just a sota del Pic de
la Roca Cabirolera. Per accedir-hi,
però, cal girar cap
a l'Est i pujar fins al Pas
del Cabirol (2.450 m).
Tot i haver-hi estat anteriorment,
em lio una mica
perquè giro massa aviat
cap a l'Est i perdo de vista
les més que evidents senyals
del GR. D'aquesta manera
em trobo guanyant
altura sense camí, flanquejant
passos una mica exposats,
de terra desfeta i
enfilant cap a un pas que
resulta no ser el dels Cabirols,
sinó un altre de similar,
situat una mica a la
seva esquerra i a una alada
inferior.
En qualsevol cas ja soc
altre cop a la vessant nord
que vaig recorreguent, més
o mens a una alçada de
2.400 m. passant per sota
del Cim de la Roca Cabirolera
que queda a la meva
dreta.
Supero el Salt del Sastre i
arribo al coll de la Canal
de Cristall. Allà trobo un
gos negre que comença a
seguir-me a prudent distància.
M'enfilo al Pic de la Canal
de Cristall (2.586 m), assenyalat
amb una creu de
ferro i mentre faig les fotos
de rigor, observo i soc observat
pel gos que mou la
cua en actitud tranquil·litzadora.
El cim

Vulturó 50 cims en 25 ascensions
p. 100
Vulturó
Altura: 2.653 m
Desnivell de pujada: 143 m (Des del Puig de la Canal de Cristall)
Data de lʼascensió: 26 dʼoctubre de 2011
Temps total: 8 hores.
Des de dalt del Pic de la
Canal de Cristall el Vulturó,
lleugerament emblanquinat
de neu, es veu molt
lluny i molt imponent.
Fa molt de vent, la qual
cosa augmenta sensiblement
la sensació de fred i
em passa pel cap la possibilitat
de tornar. Encara és
aviat, però, i em sap greu
deixar per un altre dia el
que he vngut a fer avui.
Des de dalt veig un excursionista
que s'acosta sol.
Penso que pot ser una bona
oportunitat per fer-me la
foto del cim, ja que amb
l'automàtic he tingut un
parell de fracassos sonats,
però quan arriba a la vertical
d'on soc jo, en comptes
de pujar continua decidit
en direcció al Vulturó.
Em dono pressa. Baixo jo
també i aviat arribo on és
l'excursionista. Li pregunto
si va en direcció al
Vulturó i comencem a caminar
junts, precedits pel
gos que és coneix el camí
millor que ningú.
Anar acompanyat m'obliga
a seguir un ritme ràpid i
d'aquesta manera faig
molta via. Arribem a la
zona on hi ha una petita
capa de neu glaçada. Al
trepitjar-la es trenca i n'hi
ha tan poca que no hi ha
cap perill de relliscar.
El Vulturó és com una mu-
ralla que va pujant d'alçada
fins arribar al cim. Per acostar-se
a la carena cal buscar
un pas molt evident i un cop
allà seguir cap a la dreta ja
sense gota de neu.
Una fita amb una llauna de
El pas cap a la cresta del Vulturó

Vulturó 50 cims en 25 ascensions
p. 101
conserves que fa de bústia,
marca el punt més alt de la
Serra del Cadí (2653 m).
No és precisament un monument,
però fa la funció
d'assenyalar el punt concret.
Allà em separo de l'excursionista
que continua en
direcció a Josa de Cadí
acompanyat del gos, mentre
jo giro cua i desfaig el
camí.
Ara sí vaig seguint el GR
atentament i això em porta
a passar per sota del Pic de
la Canal de Cristall, el Salt
del Sastre i el Pic de la
Roca Cabirolera fins arribar
a l'autèntic Pas del Cabirol,
cosa que em
tranquil·litza perquè no em
feia gens de gràcia haver
de baixar per on havia
pujat.
Paro a menjar parcialment
resguardat per una mena
de muralla de pedra que recorda
les construccions inques
però que sembla
totament natural. Des del
Pas dels Cortils m'enfilo
de nou a la Serra Pedregosa
i en arribar al Prat
Llong trobo un nombrós
ramat d'isards.
D'aqui baixo pel sender,
sense gairebé trepitjar
pista, fins arribar al cotxe.
Avui el premi no serà una
cervesa... ve més de gust
un cafe amb llet calent.
Ha fet cim!
Al fons el Pic de la Costa Cabirolera
Un ramat d’isards al Prat Llong

Ascensions 50 cims en 25 ascensions
p. 102
Ascensió 1
- La Mola de Sant Llorenç (1.107 m).................................... p. 2
Ascensió 2
- Salga Aguda (1.168 m)........................................................ p. 4
Ascesió 3
- Puig Lluent (1.638 m)......................................................... p. 6
Ascensió 4
- Puigsestela (2.013 m)........................................................ p. 8
Ascensio 5
- Gallina Pelada (2.317 m)................................................... p. 10
- Roca Blanca (2.289 m)...................................................... p. 11
Ascensió 6
- Besiberri Sud (3.014 m)...................................................... p. 12
Ascensió 7
- Puig dels Terrers (2.466 m)................................................ p. 18
Ascensio 8
- Pic de la Costa Cabirolera (2.603 m).................................. p. 20
Ascensió 9
- Roques Blanques (2.456 m)................................................ p. 22
- Roca Colom (2.510 m)....................................................... p. 23
Ascensió10
- Pollegó Superior del Pedraforca (2.498 m)...................... p. 24
Ascensió 11
- Pic de Fontnegra (2.728 m)................................................ p. 26
- Cim de la Roca Blanca (2.784 m)....................................... p. 27
- Cim Baix de les Arques (2.782 m)..................................... p. 28
- Cim Alt de les Arques (2.792 m)........................................ p. 28
- Noucreus (2.799 m)............................................................ p. 29

Ascensions 50 cims en 25 ascensions
p. 103
Ascensió 12
- Pic de les Tres Canaletes (2.608 m).................................... p. 30
Ascensió 13
- Pic d'Aragüells (3.037 m)................................................... p. 32
- Agulla Juncadella (3.014 m)............................................... p. 37
Ascensió 14
- Bastiments (2.883 m).......................................................... p. 40
- Pic de Freser (2.835 m)....................................................... p. 42
- Pic de l’Infern (2.859 m).................................................... p. 43
- Pic dels Gorgs (2.951 m).................................................... p. 45
Ascensió 15
- Punta Alta (3.014 m)........................................................... p. 46
Ascensió 16
- Montmalús (2.782 m)......................................................... p. 50
- Pic dels Colells (2748 m) ................................................... p. 52
Ascensió 17
- La Torreta (1.989 m)........................................................... p. 54
- Roca d'Auró (1.948 m)....................................................... p. 56
- Cogulló d'Estela (1.862 m)................................................. p. 58
Ascensió 18
- Carlit (2.921 m).................................................................. p. 60
Ascensió 19
- Costabona (2.465 m)........................................................... p. 64
- Esquerdes de Rojà (2.418 m).............................................. p. 66
- Rocs de la Mort de l'Escolà (2.462 m)................................... p. 68
Ascensió 20
- Taillón (3.144 m)................................................................ p. 70

Ascensions 50 cims en 25 ascensions
p. 104
Ascensió 21
- Pic de Sotllo (3.072 m)....................................................... p. 75
- Pic Verdaguer (3.131 m)..................................................... p. 78
- Pica d'Estats (3.143 m)....................................................... p. 80
- Cap de Coma de Riufred (3.041 m).................................... p. 82
Ascensió 22
- Roca del Corb (1.323 m).................................................... p. 84
- Puig Tossell Xic (1.408 m)................................................. p. 85
- Puig Tossell Gros (1461 m)................................................ p. 85
- Puigsacalm (1.514 m)......................................................... p. 86
- Puig dels Llops (1.486 m)................................................... p. 87
- Puigsacalm Xic (1.491 m).................................................. p. 87
Ascensió 23
- Besiberri Nord (3.014 m).................................................... p. 88
Ascensió 24
- Vallibierna (3.056 m).......................................................... p. 92
- Tuca de Culebras (3.051 m)................................................ p. 96
Ascensió 25
- Puig de la Canal de Cristall (2.586 m)................................... p. 98
- Vulturó (2.653)................................................................... p.100

Pics 50 cims en 25 ascensions
p. 105
Pics ordenats per alçades pàgina
- Taillón (3.144 m).................................................................................. 70
- Pica d'Estats (3.143 m)......................................................................... 80
- Pic Verdaguer (3.131 m)...................................................................... 78
- Pic de Sotllo (3072 m)......................................................................... 75
- Vallibierna (3.056 m)........................................................................... 92
- Tuca de Culebras (3.051 m)................................................................. 96
- Cap de Coma de Riufred (3041 m)...................................................... 82
- Pic d'Aragüells (3.037 m)..................................................................... 32
- Besiberri Sud (3.023 m)....................................................................... 12
- Besiberri Nord (3.014 m)..................................................................... 88
- Agulla Juncadella (3.014 m)................................................................. 37
- Punta Alta (3.014 m)............................................................................ 46
- Carlit (2.921 m).................................................................................... 60
- Bastiments (2.883 m)........................................................................... 40
- Pic de l’Infern (2.859 m)...................................................................... 43
- Pic dels Gorgs (2.851 m)...................................................................... 45
- Pic de Freser (2.835 m)........................................................................ 42
- Noucreus (2.799 m).............................................................................. 29
- Cim Alt de les Arques (2.792 m).......................................................... 28
- Cim de la Roca Blanca (2.784 m)........................................................ 27
- Cim Baix de les Arques (2.782 m)....................................................... 28
- Montmalús (2.782 m)........................................................................... 50
- Pic dels Colells (2.748 m) ................................................................... 52
- Pic de Fontnegra (2.728 m).................................................................. 26
- Vulturó (2.653)..................................................................................... 100
- Pic de les Tres Canaletes (2.608 m)...................................................... 30
- Pic de la Costa Cabirolera (2.603 m).................................................... 20
- Puig de la Canal de Cristall (2.586 m)..................................................... 98
- Roca Colom (2.510 m)......................................................................... 23
- Pollegó Superior del Pedraforca (2.498 m)........................................ 24
- Puig dels Terrers (2.466 m)................................................................... 18
- Costabona (2.465 m)............................................................................. 64
- Rocs de la Mort de l'Escolà (2.462 m)..................................................... 68
- Roques Blanques (2.456 m).................................................................. 22
- Esquerdes de Rojà (2.418 m)................................................................ 66
- Gallina Pelada (2.317 m)...................................................................... 10
- Roca Blanca (2.289 m)......................................................................... 11
- Puigsestela (2.013 m)........................................................................... 8
- La Torreta (1.989 m)............................................................................. 54
- Roca d'Auró (1.948 m)......................................................................... 56
- Cogulló d'Estela (1.862 m)................................................................... 58
- Puig Lluent (1.638 m).......................................................................... 6
- Puigsacalm (1.514 m)........................................................................... 86
- Puigsacalm Xic (1.491 m).................................................................... 87
- Puig dels Llops (1.486 m).................................................................... 87
- Puig Tossell Gros (1.461 m)................................................................. 85
- Puig Tossell Xic (1.408 m)................................................................... 85
- Roca del Corb (1.323 m)...................................................................... 84
- Salga Aguda (1.168 m)......................................................................... 4
- La Mola de Sant Llorenç (1.107 m)..................................................... 2

Agraïments:
La majoria de les fotografies que conté aquest llibre són meves o de
Pilar Vidal, però també nʼhi ha dels meus companys dʼascensions,
com ara lʼEsteve Soler, el Sergi De Paz, lʼEduard Quesada,
lʼIñaki Castillo, el Bep, LʼIgnasi Farinyes i tant altres.
A tots ells el meu agraïment.