Descarrega en PDF - Valors.org

escala de valors
Francesc Grané
Jean Baudrillard va parlar de simulacres
per definir aquelles paraules, signes o símbols
que no mantenen cap relació amb la
idea de referència d'on va sorgir i que li
donava un sentit. Són paraules o símbols
que van sorgir del món de la vida però
que avui ja no signifiquen res en referència
al món de la vida. Un exemple senzill de
simulacre, a casa nostra, és la Vella Quaresma.
En algunes ciutats s'ha mantingut
aquest símbol, però sense fer referència a
les pràctiques de sanació personal d'on
van sorgir: ha deixat de ser símbol i és ja
un simulacre. Ni la més mínima referència
al temps d'interiorització personal per a
trobar el jo. A casa nostra, una de les característiques
essencials de les generacions
joves és el fet d'haver estat educats
en base a simulacres, en base a una cultura
que està morta. L'escola s'ha convertit
en un museu de paraules, signes i símbols
passats. Es transmeten paraules, narracions,
símbols i idees que no tenen vinculació
amb la realitat. I això per dos motius
importants. Un primer, per ignorància. Els
la porta oberta
Simulacres: buidor vital
nivells de formació sobre qüestions simbòliques
no està a l'alçada de tota la gamma
d'altres coneixements. Un segon, per qüestió
ideològica: tota cosa que suposi un plantejament
existencial de la vida és volgudament
eliminat de l'esfera i l'agenda pública.
De nou, he pogut assistir a l'espectacle
segons alguns premodern de la processó
mataronina. Aquest any com observador
privilegiat, des de dins. M'ha impressionat
la seriositat dels espectadors: mares i pares
explicant la història dels quadres representats
als fills: la traïció, la solidaritat,
l'odi, la venjança, la destrucció del just...
Un conflicte entre ninots? Els qui tallen la
vella Quaresma, per dir un exemple, no hi
són a la processó. Una part de la població,
la que està de tornada sense haver anar
mai enlloc, la qui sermoneja contra la processó,
pagarà per veure els ninots de Disney
a Paris o els dinosaures del Parc...
El conflicte és profund: hi ha qui s'entesta
a viure i transmetre únicament simulacres.
Com si els significants només
tinguessin només una única lectura, que
Partir per repartir i compartir
Maria del Mar Galceran
L'inspector general d'educació de la província
d'Erfoud (sud-est del Marroc) va
tenir la gentilesa de convidar-nos a dinar
a casa seva. El convidats érem 35 persones!
Gairebé tots estudiants de tercer curs
d'Educació Social. No vaig poder deixar
de pensar que, qui de nosaltres seria capaç
de convidar a dinar de cop i volta 35
persones a casa seva.... Però al desert del
Marroc la gent és així d'acollidora i generosa,
el que tenen, sigui el que sigui, ho
comparteixen humilment. Per ells es tot
un honor i fins i tot una exigència de les
seves creences religioses. Em vaig adonar
de seguida que la seva vida, en el fons, era
una eucaristia domèstica permanent.
Ens varem acomodar en els típics sofàs
marroquins, al voltant de tres taules rodones,
formant un semicercle. La casa era
modesta i no gaire gran però era ben bé
allò de que on en caben dos també n'hi
caben tres. Després de servir-nos els habituals
cacauets i el te, la dona d'en Karroumi
(l'inspector i també Iman del poblat) va
anar traient les safates amb els típics pans
rodons. Recordo que el Sr. Karroumi me'n
va donar un i em va fer un gest que a mi
em va semblar que volia dir que me'n servis.
Vaig agafar-ne un trosset i el vaig tornar
a deixar sobre la taula. Ell se'm va quedar
mirant sorprès i em va dir: "No, no,
no!". Va agafar el pa, va fer trossos ben
grans, tants com persones hi havia en
aquella taula i en va donar un a cadascun.
per començar
"Els que sermonegen
contra la processó
pagaran per veure
els ninots de Disney"
rebutgen. Però quan l'educació i la pròpia
vida es basa únicament en els simulacres,
el resultat és la buidor. La buidor vital. Allò
que fem no ens expressa, ni ens dóna
vies per on continuar la recerca. El ser no
troba expressat ni representat el seu món
interior, les seves recerques, angoixes...
El sentit de les coses i d'un mateix no existeix
per si sol. Costa de trobar. És una
construcció personal que requereix dels
altres. Els símbols i els signes són necessaris
per a construir-nos. Ser antisistema,
avui, és mantenir una unitat entre allò viscut,
real, el món de la vida, i el món de la representació
(narratiu, conceptural, simbòlic i
imaginari). És lluitar perquè els qui volen
construir un sentit personal i col·lectiu a la
vida ho puguin fer, interna i externament.
Francesc Grané és filòsof i periodista
Em vaig avergonyir. Tant de bo els cristians
"visquéssim" realment a fons el sentit
eucarístic de partir per repartir i compartir.
Allà, vaig constatar novament la poca
consciència que tenim sovint del que
realment significa i simbolitza l'Eucaristia.
I ves per on un musulmà me'n donava
una lliçó! Ells, que tant lluny, cultural i religiosament,
els veiem sovint de nosaltres
i resulta que potser viuen mes autènticament
algunes de les arrels fonamentals
de la nostra cultura judeo-cristiana.
Perquè aquell gest, de partir el pa per repartir-lo
i compartir-lo amb els altres, no
era únicament un gest, sinó una manera
de fer arrelada en ells, fonamentada en la
donació i la generositat, especialment
amb els forasters. Tant de bo també nosaltres
fóssim capaços de viure amb aquesta
autenticitat, potser llavors podríem
viure també tots més agermanats.
M. del Mar Galceran és professora
9valors