Descarrega en PDF - Valors.org

Tempesta de sorra
Jordi Cussó
Una de les experiències més interessant del desert es presenciar
una tempesta de sorra. Quan el vent bufa amb força, milers
de grans sorra van d'ací cap allà, fins que acaben dipositant-se
al terra un cop s'atura el vent. Després d'una tempesta
d'aquestes sembla que tot torni a quedar igual, però tot és
diferent perquè el sòl que trepitgem s'ha remogut completament.
Aquestes tempestes de sorra són una bona imatge de la
nostra societat, sobretot per l'excés d'individualisme que patim,
que fa que veiem i pensem a les persones com a grans de
sorra, és a dir, éssers aïllats, solitaris, que els interessos creats
poden manegar a la seva conveniència.
Diuen els tècnics que quan la sorra emportada pel vent topa
amb un petit obstacle, per exemple un arbust, la sorra es va
acumulant al seu voltant i es forma una duna, que serà més o
menys gran en funció de l'obstacle o de la força del vent. La imatge
d'un desert canvia, quan hi han dunes. Les dunes fan el
paisatge més encisador, més màgic. A més les dunes canvien
de lloc i de forma per la influència del vent, amb la qual cosa el
paisatge posterior és realment diferent. Són els mateixos grans
de sorra, però ara el seu moviment ha mogut amb diversitat de
formes la realitat que contemplem. La bellesa de l'espai es
moldeja amb la força del vent.
Què obstaculitza les persones que, mogudes per la força de
molts interessos, arriben a aturar-se i a construir quelcom ferm,
a l'entorn d'una causa, d'una persona o d'un esdeveniment important?
Quan les persones són capaces d'anar més enllà dels
simples interessos particulars dels més poderosos i són capaces
de viure l'amistat, la solidaritat o qualsevol altre valor,
esdevenen un obstacle enmig del desert capaç d'aturar les
corrents individualistes i "construir societat". Les persones
s'aturen al voltant dels grups socials, perquè el seu testimoni
és una pauta de vida més engrescadora que no pas l'anar i ve-
lles esglésies, com
les cases, un pèl més
grans. L'imam i els
pastors són també
part dels refugiats.
Quan fan reunions,
sobre qüestions
d'interès comú, comencen i acaben sempre amb una pregària,
amb les diverses expressions religioses; no és res imposat sinó
propi d'un poble, el liberià, ben creient. Sovint, a més, hi plana
l'animisme d'alguns ritus. És significatiu que al vespre, a la llum
del querosè, molts es troben per llegir la Bíblia.
La confiança en Déu és palpable i els dóna força per acceptar
la realitat que els ha tocat. Són capaços de viure amb joia. Expe-
per començar
"Sovint ha calgut
l'acció heroica
dels que s'han plantat
enmig del desert"
nir sense sentit que se'ls proposa. Aquesta deu ser una de les
tasques de l'anomenada societat civil, aquelles persones que
lliurement decideixen agrupar-se per una causa, per una sèrie
de valors i formant una comunitat, plantegen una alternativa
social. Aquest grups són veritables obstacles per aquells que
volen aprofitar-se d'un societat individualista i egoïsta. Tot i
que seran rebutjats pels sectors dominants, cal que aquests
grups segueixin fent la seva tasca si volem construir la pau o
altres objectius socials que avui ens semblen gairebé utòpics.
Sovint ha calgut l'acció personal i heroica d'algunes persones
que han decidit plantar-se elles soles enmig del desert.
Han estat l'obstacle perquè els grans de sorra s'aturessin i
s'agrupessin. Gairebé sempre han quedat enterrats sota el pes
de la sorra i damunt del seu esforç altres persones han construït
pau, benestar, justícia. Qui no recorda Gandhi, Jesucrist, Óscar
Romero, Martin Luther King, i tan homes i dones que no deixant-se
portar pel corrent, han esdevingut espais de llibertat, de
vida i esperança. Quantes persones hauran de seguir tenint una
actitud heroica? Més val que tots ajudem a construir grups socials
intermitjos que impedeixin que la gent es perdi volant d'ací cap
allà, i puguem ser capaços de fer realitat els somnis de la humanitat:
que tothom pugui viure segons la seva consciència.
Jordi Cussó és capellà i economista
riències sovint esgarrifoses, patides durant la guerra, a molts
els han deixat tocats psicològicament. Però la Marta ha observat
que proporcionalment tenen una reacció més sana que quan
fets semblants es donen en persones del nostre món. No hi ha
"morbo", no es rabegen en la pròpia tragèdia, no s'ensorren.
El camp de refugiats és eloqüent, més que el pes de moltes
paraules entorn a la transcendència, per negar-la o afirmar-la,
sovint erudites però mancades de saviesa, pronunciades des
de les tribunes occidentals. El camp de refugiats és convincent:
des d'una situació precària se'ns mostra que Déu és un valor
real, inserit a la vida, que la convivència intereligiosa es possible
i, que fins quan anem a donar temps, servei, acompanyament, -
i cal fer-ho - rebem dels pobres una riquesa d'humanitat inesperada
i esperançadora.
Teresa Llach ha visitat el camp que es cita a l'article
7valors