Descarrega en PDF - Valors.org

per començar
6valors
Menys polítics i més demòcrates
Francesc Ponsa
En termes politicosocials, el nostre gran error de càlcul ha
estat prioritzar la política per sobre de la democràcia. Massa
sovint practiquem la "politiqueria", deixant orfes d'atencions
els principis democràtics. Creieu-me: és important reflexionar
al voltant d'aquesta distinció. El concepte clàssic de política,
politikós, fa referència a la intervenció en els problemes
quotidians de la polis. En aquest sentit, hom pot fer política
(intervenir en l'esfera pública) però sense ser demòcrata. Per
exemple, un dictador que fa un cop d'estat militar i ocupa el
poder: fa política però no democràcia. En aquest sentit, el
rerefons del malestar polític mundial resideix en l'ocupació, en
el marc de les polítiques públiques, del propi interès per sobre
de l'interès general. Per corregir això, cal recórrer a la pedra
angular de la política democràtica: el foment de la participació
ciutadana. Aquest és l'element central de la democràcia i permet
l'elecció dels representants polítics i l'orientació processos de
formulació, decisió i l'implementació de les polítiques públiques.
"La participació i
deliberació ciutadana
són complements a la
democràcia convencional"
Un camp de refugiats
Teresa Llach
Un camp a Guinea Conakry (Guinée Forestière), al costat d'un
poblet, Lainé. Ella, carmelita vedruna, hi arribà fa dos anys formant
part de la ONG JRS (Servei dels Jesuites pels Refugiats). Aleshores
hi havia uns vint mil refugiats liberians. Ara no arriben a
deu mil, gràcies a les progressives repatriacions. No faré la descripció
ni el relat de la vida del camp que, en directe i des d'una
experiència que no és una ullada sinó tota una integració, fa bo
de sentir; alguna cosa et canvia per dins. Només presento un
parell de punts, que m'han resultat reveladors.
La Marta, que sobrepassa la trentena, ha constatat que el cos
-en un ambient natural, no precisament còmode, i amb un treball
que qualifica de frenètic- normalment se sent relaxat, més integrat
en una natura que no pateix els estralls dels elements del nostre
progrés, sovint ambivalents. I consti que no feia l'apologia d'un
viure asilvestrat. Senzillament s'ha adonat que la manca
d'estímuls lumínics, de sorolls constants i eixordidors, de la
contaminació atmosfèrica, la beneficia. Que amb el viure al ritme
natural del dia i la nit el descans esdevé regular i a trenc d'alba,
No obstant, dins la teoria democràtica existeixen dues visons
oposades de la tasca democràtica. La primera correspon a la
democràcia representativa i considera que les democràcies
funcionen millor a nivells baixos de participació ciutadana.
L'adagi característic d'aquesta tendència és el que va formular
Schumpeter: "L'home comú es torna primitiu quan entra en
l'arena política". En aquest mateix context, Huntington defensa
que la participació provoca un allau de demandes adreçades
als governs que, com que no poden satisfer-les, generen frustració
i desconfiança entre els ciutadans. En canvi, la democràcia
participativa creu que és la no-participació la que genera
insatisfacció i impotència. Així doncs, la participació i deliberació
ciutadana es perfilen com una via complementària
als mecanismes de democràcia convencionals per fer front als
reptes que plantegen les societats modernes i corregir la crisi
de legitimitat que pateixen els sistemes democràtics. Al meu
modest entendre, aquesta dinàmica és la que afavoreix que els
usos democràtics es consolidin per sobre dels merament
polítics. Cal abordar amb decisió l'assoliment d'una cultura
cívica propera a conceptes de participació, ciutadania i activisme
polític que arrenqui l'espessa crosta que obstrueix els
principis democràtics. Paradoxalment, avui dia, aquesta crosta
és la "politiqueria" i l'home primitiu és qui la perpetua. Per això,
ens calen menys polítics i més demòcrates.
Francesc Ponsa és llicenciat en
Comunicació Àudiovisual
a les sis, es posa dempeus ben recuperat l'organisme. Un petit
grup electrogen permet allargar unes hores la vetllada després
de les set, que és quan cau ràpidament la nit. No hi ha televisió,
ni cobertura telefònica (pel correu electrònic han d'anar a una
oficina de l'ONU). Fins i tot la pell, assegura, se la troba més
nodrida que aquí, encara que l'aigua sovint fangueja una mica.
És la seva experiència, i m'ha fet pensar. Sé que no tot són flors
i violes, ni ella presenta un quadre idíl·lic de la vida en un camp
de refugiats, però a mi se'm reforça el criteri de no fer un entreguisme
sense seny als nostres modes de viure. Ens n'hem de
servir i alhora ens n'hem de defensar.
L'altre punt, que no sol aparèixer en tractar d'aquestes
situacions, és la dimensió religiosa. Els refugiats de Melé són
en majoria cristians de diverses esglésies protestants, segueixen
els musulmans i una minoria de catòlics. Aquests, sense escarafalls,
van al poble per la catequesi i les celebracions amb els
catòlics guineans. Els musulmans tenen mesquites en el camp i
les diverses comunitats cristianes també hi han construït senzi-