Descarrega en PDF - Valors.org

per acabar
HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament pel dibuixant Javier García
L'astrònom
Jordi Lopesino
Passar les hores mortes de la nit mirant el cel amb un
telescopi no és una afició gaire estesa, però us
asseguro que és molt gratificant. Molta gent em
pregunta què carai busco allà dalt, i jo els responc
que una estrella, tot i que no és del tot cert... A vosaltres us ho
puc explicar. Tot va començar fa molts anys, just quan
començava la meva afició a l’astronomia.
Al principi jo observava qualsevol cosa que estigués a l’abast
del meu telescopi: la lluna, planetes, nebuloses, galàxies,
cúmuls... I no em preocupava gaire per les llegendes que
il·lustraven les constel·lacions i les seves estrelles, perquè
pensava que aquestes històries no aportaven res de científic a
l’astronomia. M’ho passava la mar de bé fent estudis d'estrelles
variables, fotografiant eclipsis, buscant-ne de supernoves en
galàxies llunyanes i era rara la nit que no em buscava alguna
feineta celeste per passar l’estona. Era una mena d’obsessió.
Estava desitjant plegar de treballar per agafar el telescopi i
muntar-lo en un parc, petitó i fosc, que hi ha prop de casa meva.
Els meus veïns aviat es van acostumar a la meva afició i em
"Vaig veure que l’estrella que
m’havia fet el senyal es deia
Merope. Des d'aquell dia no
me la puc treure del cap"
deixaven tranquil, tot i que de tant en tant rebia la visita d’algú
que treia el gos a fer l’ultima pixarada abans d’anar a dormir.
Fins aquella nit.
La nit no era gaire bona, astronòmicament parlant. Els núvols
alts i prims enterbolien la visió del telescopi i vaig desistir
d’observar galàxies. L’única cosa decent que es podia observar
eren cúmuls d’estrelles, i vaig començar per les Plèiades. Un
magnífic cúmul que està situat entre les constel·lacions d’Orió
i Taurus. La visió telescòpica era magnífica i es podien veure
moltes estrelles, però vaig recordar que aquest cúmul també es
podia veure a simple vista i vaig decidir posar a prova la meva
agudesa visual. A simple vista vaig ser capaç, tot i la nit, de
veure set estrelles més o menys brillants. Creieu-me si us dic
que és un dels objectes estel·lars més macos que hi ha al cel.
Quan em vaig cansar de mirar-la a simple vista vaig tornar al
telescopi. Em picaven els ulls i estava cansat, i em va donar la
sensació que el cúmul de les Plèiades es veia bastant pitjor pel
telescopi. No era capaç de veure totes les estrelles. Vaig pensar
que si tancava els ulls un moment i descansava la vista ho
veuria tot una mica més nítid, i així ho vaig fer. Però no em va
servir de res. La visió telescòpica no havia millorat i quan vaig
mirar novament el cúmul a simple vista ja no vaig veure set
estrelles sinó sis. Va ser llavors quan vaig sentir que algú s’aclaria
la gola darrere meu.
-Bona nit.
UNA CARTA DES DE... Roma, 25 de març del 2007.
C
iao, què tal companys? Com va per terres catalanes?
Mireu, jo estic vivint a Roma. Sí, sí, a la dita ciutat eterna. Em demanareu
què hi faig, oi? Bé, per gràcia de Déu, el curs passat em va sorgir l'oportunitat
d'anar a cursar els meus estudis de Teologia a la capital italiana. Per què
Teologia? Doncs perquè jo sóc un seminarista i, després d'estudiar uns anys de Fi-
Roma
losofia, s'han de completar uns anys d'estudi de Teologia. En el meu cas, després
d'estudiar la Filosofia a Barcelona, se'm va presentar l'oportunitat, tal com us deia,
(Itàlia)
de continuar el cicle formatiu en un Seminari a Roma. Aquest és el meu segon any
Lluís Tollar, estudiant aquí. Quan acabi el curs que ve ja retornaré a la meva diòcesi de Solsona.
Sobre l'idioma, la veritat és que de primer, sobretot abans de venir, em feia una
mica de respecte, ja que no era sols fer-hi la vida, sinó que, a més, havia de seguir
uns estudis i entendre'ls! Però us asseguro que l'italià és una llengua que es va
agafant sobre la marxa. No sé si ajuda a entendre més la llengua o no, però el fet
de menjar tanta pasta m'ha italianitzat molt. La primera setmana vaig menjar pasta
cada dia, la segona també, tot el primer mes també, fins que, al final, ja vaig
adonar-me que no era cap broma, aquí cada dia es menja pasta! Per cert, algun
dia, també mengen sopa, però, sabeu què?, a dins hi torna a haver pasta!