Descarrega en PDF - Valors.org

n la
és el
ogida
da de
havien mort per un enverinament de la sang semblant: ell, els
seus col·legues i els estudiants de medicina havien estat els
portadors de la matèria infecciosa, perquè ell i el seu equip
solien arribar a les sales després de realitzar disseccions a la
sala d'autòpsies, i reconeixien les parteres després d'haverse
rentat les mans només d'una manera superficial. La "matèria
cadavèrica" de què parlava Semmelweis es refereix als microorganismes
patògens que es troben en l'ambient i que, si
entren en el nostre organisme, l'infecten. Per tant, calia eliminar-los:
Semmelweis va ordenar que tots els estudiants de
medicina es rentessin les mans amb una solució de calci clorurada
abans de reconèixer cap malalta. La mortalitat puerperal
va baixar fins a l'1,27 per cent l'any 1848.
Vint anys més tard, quan Louis Pasteur (1822-1895) ja havia
demostrat la inexistència de la generació espontània i Robert
Koch (1843-1910) havia
provat que moltes malalties
infeccioses eren causades
per microorganismes, Lister
va poder pujar damunt les
seves espatlles i extrapolar
els coneixements científics
a tota pràctica quirúrgica. Avui dia sembla obvi que la higiène
acurada és imprescindibles en tota activitat sanitària. No ens
podem imaginar cap metge sense rentar-se les mans abans
d'entrar a quiròfan, i després de sortir-ne. I els veiem vestits amb
una vestimenta específica. Però, per arribar aquí, la comunitat
científica internacional ha hagut de recórrer un llarg camí.
Avui dia no ens
podem imaginar
cap metge sense
bata blanca
per saber-ne més
ASIMOV, Isaac. Moments estel·lars de la ciència. Edicions de
la Magrana, Esparver Ciència. Barcelona, 1992.
CABOT, Josep Tomàs. El llarg camí de la ciència. Fets i
personatges decisius. Editorial L'Albí, Idees. Berga, 2004.
PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN |
RAMON SALICRÚ
Adoptar precaucions
E
l dimarts passat al vespre, en arribar a casa, vaig rebre una
notícia terrible : La mort, en accident laboral, d'un amic, resident
a Terrassa. S'havia estimbat des de l'alçada d'un parell de pisos,
en cedir-li una plataforma de fusta d´un edifici en construcció. El
drama que segueix a l'espantosa desgràcia és fàcil d'imaginar : Una
vida segada en plena joventut, una mare vídua desfeta, tres fills
petits sense la figura cabdal del seu pare...
Tornant del Tanatori pensava en la gran quantitat de
situacions personals delicades a les que estem exposats, tal
vegada sense adonar-nos-en, i que poden atemptar
greument contra la nostra pròpia integritat física : la
mateixa conducció del cotxe, les imprudències pròpies
i dels estranys, el creuar un carrer, el baixar una esca-
SABIES QUE... |
NICOLAU GUANYABENS
per acabar
el Dijous i el Divendres
Sant eren dies de silenci?
P
arlem del Dijous Sant i del Divendres Sant a principis
de segle XX. Eren dos dies considerats d'absolut
silenci. Estava prohibit cantar o fer música que no fos
la pròpia d'aquestes diades. Fins i tot les campanes emmudien.
L'oci i els espectacles paraven. Tot estava impregnat d'olors de
palmó, de cera cremada i d'encens. L'Església en general ocupava
tot el temps i tot l'espai escenogràfic, inundat de tristesa, dolor i
penediment.Enmig d'aquest parell de dies de recolliment, un altre
d'aquests elements amb cert component teatral trencava tots els
límits dels decibels possibles. Tenia lloc al final de l'Ofici de
Tenebres, normalment el Divendres Sant per la tarda. Quan
l'escolà apagava la darrera candela d'un gran canelobre situat al
costat de l'altar, es desfermava una remor eixordadora. Un allau
de nois, proveïts de bastons, pots de llauna i altres estris entrava
al temple i muntava un bon sidral sonor.
L'extinció de l'última espelma simbolitzava la mort de Jesús i el
soroll exagerat era en record del terratrèmol que va seguir-la. El
nom d'aquell cerimonial era quelcom tenebrós i malsonant perquè
d'aquell escàndol se'n deia "anar a matar jueus". Hem de suposar
que el terratrèmol sembrava la mort dels qui havien demanat la
crucifixió.
L'enorme xivarri que amb tal costum s'armava, i que sovint
esdevenia un evident abús, aconsellà que cap als anys vint es
suprimís i que, en tot cas, es suavitzés. Això és el que va quedar:
es va permetre que els infants assistents amb els seus
pares o familiars piquessin de peus a terra, piquessin els bancs
i fessin rodar matraques. Tot i la rebaixa, la gatzara de minuts
era fervorosa i -costa de creure -colpia l'abismal silenci de la
Setmana Santa.
la amb presses, l'encendre una estufa en ple hivern, la fuita del gas de
la cuina o del calentador, el ganivet que talla massa, el vidre que es
trenca, l'endoll del corrent elèctric, l´operació de bricolatge un xic
agosarada, un simple cop de pilota a l'escola, la traveta del trapella de
torn, la tassa plena de cafè bullent, la màquina de treball que et pot
seccionar un dit...
Us suggereixo una mena de reflexió personal o un consell familiar
que tingui com a objectiu examinar les deficiències i/o les mancances
que puguin tenir les nostres instal.lacions domèstiques, a fi i efecte
d'adoptar les mesures necessàries que eliminin el risc d' un accident.
Proposo també fer quelcom semblant en els nostres àmbits
professionals, abocant-hi imaginació i recursos econòmics, sense
restriccions. I és perquè desitjaria, en definitiva, que ningú no hagués
de deplorar accidents greus ni molt menys mortals, com el de l'amic
de Terrassa.
Un no contundent, als accidents. I un sí rotund, a la vida, sense
imprudències ni fatalitats absurdes. És a les nostres mans.
31valors