Descarrega en PDF - Valors.org

FOTO: J. S. (MODEL NÚRIA CALSAPEU)
L'ARTICLE DEL MES
"Quatre anys
d'ocupació",
de Jaume Botey
PER COMENÇAR
"Tempestes
de sorra",
de Jordi Cussó
momentVALORS
Conxita Roig:
perdre la feina
a l'edat difícil
alors
Any
ENTREVISTA ENTREVISTA
NTREVISTA NTREVISTA A
EDUARDO EDUARDO DUARDO DUARDO MM
MADINA MM
M MMADINA
M ADINA ADINA, ADINA
ADINA ADINA, ADINA
VÍCTIMA VÍCTIMA
VÍCTIMA VÍCTIMA D'ETA D'ETA 'ETA
'ETA
"Les ganes de viure em
van fer superar el dolor"
Any IV
Núm. 37
Abril
2007
3 euros
valors.org valors.org
El dolor en positiu
La La La Setmana Setmana Setmana Setmana Santa Santa Santa ens ens ens ha ha ha ha recordat recordat recordat un un un cop
cop
cop
més més més més més que que que que que el el el el el dolor dolor dolor dolor dolor també també també també també forma forma forma forma forma part part part part part de de de de de la la
la la
la
vida vida vida i i i que que que és és és necessari necessari necessari conèixer-lo conèixer-lo conèixer-lo i
i
i
assumir-lo assumir-lo assumir-lo per per per per poder poder poder créixer
créixer
créixer

FUNDACIÓ
NOMÉS PRODUCTES
DE COMERÇ JUST
BANCA ÈTICA

El dolor també és vida
EN PORTADA
11-
25
6
Quatre anys de l'Iraq
El professor Jaume Botey, un dels
promotors de la plataforma Aturem la
Guerra, parla dels resultats dels
quatre anys d'ocupació
de l'Iraq per part de
les tropes
anglonordamericanes.
valors
El diputat al Congrès Eduardo Madina -víctima d'un
atemptat d'ETA-, metges, psicòlegs i testimonis directes
reflexionen sobre el dolor i quins ensenyaments en podem
treure de cara a les nostres vides.
31
El museu de la música
Després d'anys d'espera,
Barcelona ja ha inaugurat el nou
Museu de la Música, l'únic a l'estat
d'aquestes
característiques
a Espanya.
Maria Salicrú-
Maltas ens el
presenta.
RECORDATORI
Aquest mes hem conegut la mort del jesuïta Lluís Armengol,
que justament havia col·laborat en el nostre darrer número.
Descansi en pau.
Publicació adherida a:
REVISTA MENSUAL DE
REFLEXIÓ I DIÀLEG
Pàgina web:
http://valors.org
Número 37. Abril 2007.
EDITA Associació Cultural Valors
DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú
CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi
Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier
Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc
de San Pedro
REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya
OPINIÓ Antoni Codina
VALORS
HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla (coord.)
L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Laia
Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó
COL·LABORADORS Joaquim Amargant, Joan
Baron, Ramon Bassas, Albert Botta, Josep Maria
Cusachs, Maria del Mar Galceran, Francesc
Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté,
Marta Masdeu, Francesc Ponsa, Eulàlia
Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-
Maltas, Marc de San Pedro, Josep Maria Solà,
Eulàlia Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives
HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO
Anna Maria Cuscó, Marcel Deulofeu, Jordi
Lopesino, Teresa Llarch, Jordi Merino, Josep
PER COMENÇAR
sumari | abril 2007
4 Editorial | El dolor que ens fa renéixer.
5 L'article del mes | Quatre anys d'ocupació. J. Botey
6-7 Fòrum | Menys polítics i més demòcrates. F. Ponsa. Un
camp de refugiats. T. Llarch. Tesmpestes de sorra. J. Cussó.
8 Relligant la vida | Amb els ulls de Déu. M. Montells
8 Fullejant el diari | Macos i lletjos. Marta Masdeu
9 Escala de valors | Simulacres: buidor vital. F. Grané
9 La porta oberta | Partir per repartir i compartir. Mar
Galceran.
10 contraVALORS | Vatican 2000 Papal Pen. X. Manté.
10 Penso, doncs no existeixo | El compromís amb els
animals. A.Calls
MONOGRÀFIC
11-25 El dolor que fa créixer
12 El dolor personal. Meritxell Puyané.
14-17 Eduardo Madina: Vaig superar el dolor amb les
forces de viure". J. S.
18 Què és el dolor? Josep Maria Picaza.
19 La revolta del dolor en la tradició cristiana. J. Merino.
20-21 Fet religiós i malaltia. Ramon Prat.
22 Reflexions sobre el dolor. Anna Maria Cuscó.
23 El dolorós recorregut del dolor. Maria Coll.
24 Viure. Superar el dolor psíquic. Marcel Deulofeu.
24 El dolor a la fibromiàlgia. Isabel Torres Pino.
PROPOSTES
27 Viatge |Baile Átha Cliath. Joaquim Amargant.
28 Música | El museu de la música. Maria Salicrú.
28 Art | La taula parada. Ramon Bassas.
29 Deixa't perdre per... | una marató. E. P.
29 Llibres | Fem un altre món. Josep Maria Solà.
PER ACABAR...
30 L'altra cara de la ciència | Desinfectats. Núria Radó.
30 Petites coses per canviar-se un mateix |
Sobreprotecció. Joaquim Trenchs.
31 Sabies que... |el Dijous i el Divendres Sant eren dies
de silenci?. Nicolau Guanyabens.
31 Petites coses per canviar el món | Adoptar
precaucions. Ramon Salicrú.
32 Hi havia una vegada... | L'astrònom. Jordi Lopesino.
33 Una carta des de | Roma. Lluís Tollar.
34-35 momentVALORS | Conxita Roig. L'atur a l'edat
difícil. Laura Arias.
Maria Picaza, Meritxell Puyané, Isabel Torres Pino
i Lluís Tossar.
DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García
EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm i Rita Tudela
FOTOGRAFIA T. Canal, X. Noya i L. Alonso
COMPAGINACIÓ Joan Salicrú
IMPRESSIÓ Impremta Prims
COMPTABILITAT Engràcia Carlos
PUBLICITAT Carme Itxart
DISTRIBUCIÓ Raul García
ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró
Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59
ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org
DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004
3valors 3valors

per començar
4valors
EDITORIAL
El dolor que ens fa renéixer
Q
uan arriba la Setmana Santa i tornem a veure els passos de Setmana
Santa pels carrers de les nostres ciutats a molts se'ls fa un nus a
l'estómac. Resulta que en un espai públic on tot acostuma a ser
agradable, divertit, lluminós, jove... de cop i volta apareixen rostres
tristos, fatigats, cansats... rostres de dolors, que ens recorden que
aquest existeix a la vida igual que l'alegria i la felicitat. Un dolor que existeix
per molt que la nostra societat l'intenti amagar, igual que fa amb la vellesa, la
pobresa, la tristesa... Segurament a alguns dels que els disgusta la Setmana
Santa és perquè viuen d'esquena al dolor durant 365 dies a l'any i quan tenen
davant si la imatge de les processons... aquestes els recorden que el dolor
existeix i és ben present.
En un moment o altre de la nostra vida tots hem patit, tots hem sentit dolor.
Sigui físic, psíquic, moral o espiritual. Tots, sovint en la solitud, hem patit aquesta
sensació de malestar, d'impotència, de neguit, d'incertesa... de manca de sense
sentit en tot plegat. I hem tingut ganes de llançar la tovallola, de consumir-nos
lentament. De totes maneres, si per sort aconseguim superar allò que ens ha
fet arribar a aquesta situació d'absolut desassossec sovint entenem que aquell
període de dolor haurà estat necessari per tornar -d'alguna manera- a néixer
en nosaltres mateixos. En altres paraules -com diu el psiquiatre Boris Cyrulinikés
necessari patir per poder després ser feliços. O dit d'una altra manera: no
es pot ser feliç si prèviament no s'ha patit. Les nostres vides, per paradoxal
que sembli, no tindrien sentit si en algun moment no hem sentit dolor. És
aquesta la reflexió que proposem en aquest número de la revista amb la
voluntat, doncs, d'intentar entendre el dolor d'una altra manera.
[És necessari patir per poder després ser feliços;
no es pot ser feliç si prèviament no s'ha patit]
L'ACUDIT. Àlex Valls
LA FRASE
VALORS A L'ALÇA
La diversitat:
El 12,8% dels
catalans són
d'origen
estranger:
equatorians i
marroquins
(Avui,
02/03/07)
VALORS A LA BAIXA
L'europeïtat:
Un 44% dels
europeus creu
que es viu
pitjor des de
l'ingrés del
seu país a la
UE (Opinar,
19/03/07)
"El respecte a les diferències culturals i als seus aspectes més xocants (totes les cultures, també la nostra, poden
tenir punts xocants per a les altres) té una frontera que no s'ha d'ultrapassar: la dels drets humans". Isabel Clara
Simó. 'Avui', 9 de març de 2007.

L'ARTICLE DEL MES
Marxar els
ocupants vol
dir fer un
gran pacte
internacional
que intenti
retornar el
poder als
iraquians que
no hagin
participat en
l'ocupació.
Després de quatre anys, la invasió de
l'Iraq per part dels Estats Units ha
resultat un fracàs econòmic, polític
i militar. Econòmic perquè ha costat
sis vegades més del que preveien:
no hi ha les inversions estrangeres
que deien que hi hauria i s'exporta una quarta part
del petroli que s'exportava abans de la invasió.
Fracàs polític perquè el govern dels EUA ha posat
en evidència davant el món la seva falta d'escrúpols,
el seu poc respecte al Dret Internacional, i no
ha aconseguit fer un nou mapa polític de l'Orient
Mitjà, és a dir, partir l'Iraq en tres trossos, que era
el seu primer objectiu. I un fracàs militar perquè la
resistència és cada cop més forta, cada dia les tropes
invasores pateixen més de cent atemptats i
són ja més de tres mil els soldats americans morts.
I mentre la major part dels països ocupants se'n
retiren, Bush hi manté 160.000 soldats i preveu
enviar-n'hi 21.000 més.
Però qui ha patit més les conseqüències de la
invasió ha sigut la població de l'Iraq: més de sis
cents mil morts (una tercera part dels quals nens),
quatre milions de desplaçats, quatre i mig de nens
desnodrits, un país en runes i les infrastructures
de comunicacions destrossades, la manca d'aigua
i de llum, el desmantellament de l'estructura productiva,
la inseguretat, trenta mil presos, la majoria
torturats i sense judici, el deteriorament dels serveis
bàsics, com l'ensenyament i la sanitat, que poc
abans havien estat guardonats per la UNESCO i l'
OMS com a modèlics, més de tres-cents intel·lectuals
assassinats "selectivament" per esquadrons
de la mort, la pèrdua de drets civils i el retorn del
fona-mentalisme religiós i, sobretot, l'odi sembrat
entre aquells que convivien pacíficament. La ceguesa,
el fanatisme i la responsabilitat criminal de
Bush, Tony Blair i Aznar són immenses. Més tard
o més d'hora en donaran compte davant de la
història. L'ocupació, justificada amb mentides, i el
que després ha passat, ha estat reiteradament
denunciat com a crims contra la humanitat. Els seus
responsables haurien de donar-ne compte també
davant d'un tribunal penal internacional.
Jaume Botey
per començar
Quatre anys d'ocupació
Dit això voldria afegir quatre consideracions:
1. La informació que es dóna, gairebé en la seva
totalitat provinent d'agències dels EUA, especialment
de la CNN i de la Fox, no és objectiva.
Identifiquen resistència amb terrorisme. La resistència
creix, i la resistència no és terrorisme. Resistir
a l'ocupant, fins i tot per mitjans militars, pot
ser discutible però segons l'article 51 de la Carta
de les Nacions Unides és legítim. Però la resistència
no és només militar, és civil, és ciutadana, és popular,
plural i diversa. A més, identifiquen resistència
amb guerra civil sobretot entre sunnites i
xiïtes. És un pretext per continuar la ocupació:
"No podem marxar perquè es maten…" facilita el
propòsit de fragmentar l'Iraq segons les confessions
religioses. Però tots els testimonis interns
coincideixen en afirmar que són odis provocats,
que abans no existien i que el dia que desapareguin
les tropes ocupants es restablirà l'ordre.
2. Marxar els ocupants no vol dir només marxar
les tropes. Vol dir, també, derogar el nou ordre
il·legítimament imposat per l'ocupant: la legislació,
els organismes i el govern actual, les privatitzacions...
Vol dir un gran pacte internacional
que, sota la supervisió consensuada de l'O-
NU i amb especial presència dels països àrabs,
intenti retornar el poder als iraquians que no
hagin participat en l'ocupació.
3. La retirada de les tropes espanyoles fou un
gest que va honorar el PSOE i Zapatero. Però no
n'hi ha prou. Avui el Ministeri d'Afers Exteriors
nega tota petició de visat a qualsevol perseguit
o amenaçat que demana asil polític. El pretext és
que com que la resolució 1.546 de l'ONU va legalitzar
l'ocupació i ja hi ha hagut eleccions, l'Iraq ja
és classificat per l'ONU com a país democràtic.
4. La Plataforma Aturem la Guerra ha sigut i és
un petit miracle de constància i capacitat de treball.
El seu esperit unitari, amb membres procedents
d'ideologies molt diferents, li ha merescut
una autoritat moral i una capacitat de convocatòria
indiscutible.
Jaume Botey és professor de la UAB
i membre de la plataforma Aturem la Guerra
5valors

per començar
6valors
Menys polítics i més demòcrates
Francesc Ponsa
En termes politicosocials, el nostre gran error de càlcul ha
estat prioritzar la política per sobre de la democràcia. Massa
sovint practiquem la "politiqueria", deixant orfes d'atencions
els principis democràtics. Creieu-me: és important reflexionar
al voltant d'aquesta distinció. El concepte clàssic de política,
politikós, fa referència a la intervenció en els problemes
quotidians de la polis. En aquest sentit, hom pot fer política
(intervenir en l'esfera pública) però sense ser demòcrata. Per
exemple, un dictador que fa un cop d'estat militar i ocupa el
poder: fa política però no democràcia. En aquest sentit, el
rerefons del malestar polític mundial resideix en l'ocupació, en
el marc de les polítiques públiques, del propi interès per sobre
de l'interès general. Per corregir això, cal recórrer a la pedra
angular de la política democràtica: el foment de la participació
ciutadana. Aquest és l'element central de la democràcia i permet
l'elecció dels representants polítics i l'orientació processos de
formulació, decisió i l'implementació de les polítiques públiques.
"La participació i
deliberació ciutadana
són complements a la
democràcia convencional"
Un camp de refugiats
Teresa Llach
Un camp a Guinea Conakry (Guinée Forestière), al costat d'un
poblet, Lainé. Ella, carmelita vedruna, hi arribà fa dos anys formant
part de la ONG JRS (Servei dels Jesuites pels Refugiats). Aleshores
hi havia uns vint mil refugiats liberians. Ara no arriben a
deu mil, gràcies a les progressives repatriacions. No faré la descripció
ni el relat de la vida del camp que, en directe i des d'una
experiència que no és una ullada sinó tota una integració, fa bo
de sentir; alguna cosa et canvia per dins. Només presento un
parell de punts, que m'han resultat reveladors.
La Marta, que sobrepassa la trentena, ha constatat que el cos
-en un ambient natural, no precisament còmode, i amb un treball
que qualifica de frenètic- normalment se sent relaxat, més integrat
en una natura que no pateix els estralls dels elements del nostre
progrés, sovint ambivalents. I consti que no feia l'apologia d'un
viure asilvestrat. Senzillament s'ha adonat que la manca
d'estímuls lumínics, de sorolls constants i eixordidors, de la
contaminació atmosfèrica, la beneficia. Que amb el viure al ritme
natural del dia i la nit el descans esdevé regular i a trenc d'alba,
No obstant, dins la teoria democràtica existeixen dues visons
oposades de la tasca democràtica. La primera correspon a la
democràcia representativa i considera que les democràcies
funcionen millor a nivells baixos de participació ciutadana.
L'adagi característic d'aquesta tendència és el que va formular
Schumpeter: "L'home comú es torna primitiu quan entra en
l'arena política". En aquest mateix context, Huntington defensa
que la participació provoca un allau de demandes adreçades
als governs que, com que no poden satisfer-les, generen frustració
i desconfiança entre els ciutadans. En canvi, la democràcia
participativa creu que és la no-participació la que genera
insatisfacció i impotència. Així doncs, la participació i deliberació
ciutadana es perfilen com una via complementària
als mecanismes de democràcia convencionals per fer front als
reptes que plantegen les societats modernes i corregir la crisi
de legitimitat que pateixen els sistemes democràtics. Al meu
modest entendre, aquesta dinàmica és la que afavoreix que els
usos democràtics es consolidin per sobre dels merament
polítics. Cal abordar amb decisió l'assoliment d'una cultura
cívica propera a conceptes de participació, ciutadania i activisme
polític que arrenqui l'espessa crosta que obstrueix els
principis democràtics. Paradoxalment, avui dia, aquesta crosta
és la "politiqueria" i l'home primitiu és qui la perpetua. Per això,
ens calen menys polítics i més demòcrates.
Francesc Ponsa és llicenciat en
Comunicació Àudiovisual
a les sis, es posa dempeus ben recuperat l'organisme. Un petit
grup electrogen permet allargar unes hores la vetllada després
de les set, que és quan cau ràpidament la nit. No hi ha televisió,
ni cobertura telefònica (pel correu electrònic han d'anar a una
oficina de l'ONU). Fins i tot la pell, assegura, se la troba més
nodrida que aquí, encara que l'aigua sovint fangueja una mica.
És la seva experiència, i m'ha fet pensar. Sé que no tot són flors
i violes, ni ella presenta un quadre idíl·lic de la vida en un camp
de refugiats, però a mi se'm reforça el criteri de no fer un entreguisme
sense seny als nostres modes de viure. Ens n'hem de
servir i alhora ens n'hem de defensar.
L'altre punt, que no sol aparèixer en tractar d'aquestes
situacions, és la dimensió religiosa. Els refugiats de Melé són
en majoria cristians de diverses esglésies protestants, segueixen
els musulmans i una minoria de catòlics. Aquests, sense escarafalls,
van al poble per la catequesi i les celebracions amb els
catòlics guineans. Els musulmans tenen mesquites en el camp i
les diverses comunitats cristianes també hi han construït senzi-

Tempesta de sorra
Jordi Cussó
Una de les experiències més interessant del desert es presenciar
una tempesta de sorra. Quan el vent bufa amb força, milers
de grans sorra van d'ací cap allà, fins que acaben dipositant-se
al terra un cop s'atura el vent. Després d'una tempesta
d'aquestes sembla que tot torni a quedar igual, però tot és
diferent perquè el sòl que trepitgem s'ha remogut completament.
Aquestes tempestes de sorra són una bona imatge de la
nostra societat, sobretot per l'excés d'individualisme que patim,
que fa que veiem i pensem a les persones com a grans de
sorra, és a dir, éssers aïllats, solitaris, que els interessos creats
poden manegar a la seva conveniència.
Diuen els tècnics que quan la sorra emportada pel vent topa
amb un petit obstacle, per exemple un arbust, la sorra es va
acumulant al seu voltant i es forma una duna, que serà més o
menys gran en funció de l'obstacle o de la força del vent. La imatge
d'un desert canvia, quan hi han dunes. Les dunes fan el
paisatge més encisador, més màgic. A més les dunes canvien
de lloc i de forma per la influència del vent, amb la qual cosa el
paisatge posterior és realment diferent. Són els mateixos grans
de sorra, però ara el seu moviment ha mogut amb diversitat de
formes la realitat que contemplem. La bellesa de l'espai es
moldeja amb la força del vent.
Què obstaculitza les persones que, mogudes per la força de
molts interessos, arriben a aturar-se i a construir quelcom ferm,
a l'entorn d'una causa, d'una persona o d'un esdeveniment important?
Quan les persones són capaces d'anar més enllà dels
simples interessos particulars dels més poderosos i són capaces
de viure l'amistat, la solidaritat o qualsevol altre valor,
esdevenen un obstacle enmig del desert capaç d'aturar les
corrents individualistes i "construir societat". Les persones
s'aturen al voltant dels grups socials, perquè el seu testimoni
és una pauta de vida més engrescadora que no pas l'anar i ve-
lles esglésies, com
les cases, un pèl més
grans. L'imam i els
pastors són també
part dels refugiats.
Quan fan reunions,
sobre qüestions
d'interès comú, comencen i acaben sempre amb una pregària,
amb les diverses expressions religioses; no és res imposat sinó
propi d'un poble, el liberià, ben creient. Sovint, a més, hi plana
l'animisme d'alguns ritus. És significatiu que al vespre, a la llum
del querosè, molts es troben per llegir la Bíblia.
La confiança en Déu és palpable i els dóna força per acceptar
la realitat que els ha tocat. Són capaços de viure amb joia. Expe-
per començar
"Sovint ha calgut
l'acció heroica
dels que s'han plantat
enmig del desert"
nir sense sentit que se'ls proposa. Aquesta deu ser una de les
tasques de l'anomenada societat civil, aquelles persones que
lliurement decideixen agrupar-se per una causa, per una sèrie
de valors i formant una comunitat, plantegen una alternativa
social. Aquest grups són veritables obstacles per aquells que
volen aprofitar-se d'un societat individualista i egoïsta. Tot i
que seran rebutjats pels sectors dominants, cal que aquests
grups segueixin fent la seva tasca si volem construir la pau o
altres objectius socials que avui ens semblen gairebé utòpics.
Sovint ha calgut l'acció personal i heroica d'algunes persones
que han decidit plantar-se elles soles enmig del desert.
Han estat l'obstacle perquè els grans de sorra s'aturessin i
s'agrupessin. Gairebé sempre han quedat enterrats sota el pes
de la sorra i damunt del seu esforç altres persones han construït
pau, benestar, justícia. Qui no recorda Gandhi, Jesucrist, Óscar
Romero, Martin Luther King, i tan homes i dones que no deixant-se
portar pel corrent, han esdevingut espais de llibertat, de
vida i esperança. Quantes persones hauran de seguir tenint una
actitud heroica? Més val que tots ajudem a construir grups socials
intermitjos que impedeixin que la gent es perdi volant d'ací cap
allà, i puguem ser capaços de fer realitat els somnis de la humanitat:
que tothom pugui viure segons la seva consciència.
Jordi Cussó és capellà i economista
riències sovint esgarrifoses, patides durant la guerra, a molts
els han deixat tocats psicològicament. Però la Marta ha observat
que proporcionalment tenen una reacció més sana que quan
fets semblants es donen en persones del nostre món. No hi ha
"morbo", no es rabegen en la pròpia tragèdia, no s'ensorren.
El camp de refugiats és eloqüent, més que el pes de moltes
paraules entorn a la transcendència, per negar-la o afirmar-la,
sovint erudites però mancades de saviesa, pronunciades des
de les tribunes occidentals. El camp de refugiats és convincent:
des d'una situació precària se'ns mostra que Déu és un valor
real, inserit a la vida, que la convivència intereligiosa es possible
i, que fins quan anem a donar temps, servei, acompanyament, -
i cal fer-ho - rebem dels pobres una riquesa d'humanitat inesperada
i esperançadora.
Teresa Llach ha visitat el camp que es cita a l'article
7valors

per començar
8valors
relligant la vida
Amb els ulls de Déu
Mercè Montells
Si en acabar el dia d'avui ens preguntessin
què hem viscut, què hem vist, què
hem escoltat, a qui hem saludat… tal
vegada no sabríem què dir, o potser ens
quedaríem amb petites coses o anècdotes.
Davant les diferents situacions que
de manera imprevisible la vida ens va
regalant, acostumem a quedar-nos amb
la sorpresa, el mal humor, el neguit, la
preocupació... d'allò que tal vegada no
esperàvem o no crèiem que havia de ser
d'aquella manera. Tenim una mirada sobre
la realitat que ens envolta, sobre els
altres, que contínuament judica, que castiga,
culpabilitza, que ataca l'altre.
Moltes vegades no caminem, correm
perquè fem tard, no aixequem la vista del
terra, gairebé ni saludem per no aturarnos,
o fins i tot topem amb el qui passa
pel nostre costat... Voldríem fer tantes
coses que no ens queden minuts per respirar.
D'aquesta manera els nostres dies
perden al·licient, ens manca il·lusió,
energia, ens enfadem, ens discutim, ens
neguitegem perquè no arribem no sé on...
i quan acaba el dia anem a dormir. Amb
tot això ens costa fins i tot descansar, ja
que el nostre cap continua funcionant,
pensant en tot allò que no hem fet i què
haurem de fer demà. Vivim amb una certa
insatisfacció. Des d'aquesta perspectiva
la nostra vida perd el seu encant, el
seu color, jo diria que fins i tot el sentit.
¿Com retrobar allò que ens fa viure amb
més tranquil·litat i pau, assaborint les
petites i grans coses del cada dia, gaudint,
compartint la joia de viure? Com
fer vida en nosaltres la proposta de felicitat
de Jesús per a tots aquells que
"Aprendre a mirar
amb el ulls de
Déu és doncs,
tot un repte"
volem seguir-lo? Crec que tot això passa
per aprendre a mirar-ho tot amb els ulls
de Déu, no només amb els nostres pobres
i limitats ulls humans.Quan canviem
la nostra mirada aleshores sembla que
tot és diferent. Aprendre a mirar amb el
ulls de Déu és doncs, tot un repte.
Lleva't al matí i pren consciència que
ets viu, que respires, agraeix l'aigua que
corre pel teu cos en dutxar-te, assaboreix
el teu esmorzar, saluda amb alegria la
teva família, els teus germans, companys
de feina, amics... Desitja un bon dia als
teus, omple't de bons pensaments, de
bons desitjos, gaudeix d'aquest nou dia,
d'aquesta nova oportunitat que el Senyor
et regala, disposa't a retrobar-te amb
la gent, a mirar cada persona com un do,
a escoltar, compartir, contemplar, acollir
tot allò que al llarg del dia se t'anirà
presentant, deixa lloc als imprevistos i
intenta no perdre la calma, cercant en tot
moment allò que de positiu hi ha en el
que vas vivint... Al final del dia repassa
amb cor agraït què ha estat per a tu i descansa
en la pau del teu Senyor, Senyor
de la Vida i de la història.
Llança't a l'aventura de mirar-te a tu
mateix, els altres, el nostre món amb els
ulls de Déu i tot en tu serà nou.
Mercè Montells és
missionera de la Immaculada
Concepció
fullejant el diari
Macos i
lletjos
Marta Masdeu
Antena 3 emet un nou programa televisiu
anomenat Cambio radical. Es tracta
d'un format de reality show que es basa
en les històries de concursants que se
sotmeten a operacions de cirurgia estètica
i canvis d'imatge.
Alguns dels seus defensors argumenten
que no hi ha cap mal en voler millorar
l'aspecte físic i encara menys si es pot
fer gratuïtament (les despeses van a càrrec
del programa). Amb això puc estar-hi
d'acord, perquè a tots ens agrada arreglar-nos
per fer goig, i també és cert que
en casos puntuals la cirurgia estètica és
necessària. Però convertir això en un
"Pensem si el
problema d'aquesta
gent és físic o d'una
escala de valors"
espectacle televisiu és molt diferent,
sobretot pels valors que traspua.
Es ridiculitza la persona per alguns dels
seus trets físics, que es destaquen de
manera exagerada, i es fa notar als espectadors
que aquests suposats defectes
amarguen la vida del concursant (que,
casualment, acostuma a ser una dona).
En cap moment es planteja si és més
greu fer panxa després d'un embaràs o
que el marit deixi d'estimar-te per aquest
fet. D'exemples com aquest n'hi ha molts
en el programa. Pensem si el problema
de tota aquesta gent és físic o si més aviat
té a veure amb l'escala de valors.
Totes les persones mereixen ser valorades,
respectades i estimades, independentment
de si són maques o lletges.
Marta Masdeu
és periodista

escala de valors
Francesc Grané
Jean Baudrillard va parlar de simulacres
per definir aquelles paraules, signes o símbols
que no mantenen cap relació amb la
idea de referència d'on va sorgir i que li
donava un sentit. Són paraules o símbols
que van sorgir del món de la vida però
que avui ja no signifiquen res en referència
al món de la vida. Un exemple senzill de
simulacre, a casa nostra, és la Vella Quaresma.
En algunes ciutats s'ha mantingut
aquest símbol, però sense fer referència a
les pràctiques de sanació personal d'on
van sorgir: ha deixat de ser símbol i és ja
un simulacre. Ni la més mínima referència
al temps d'interiorització personal per a
trobar el jo. A casa nostra, una de les característiques
essencials de les generacions
joves és el fet d'haver estat educats
en base a simulacres, en base a una cultura
que està morta. L'escola s'ha convertit
en un museu de paraules, signes i símbols
passats. Es transmeten paraules, narracions,
símbols i idees que no tenen vinculació
amb la realitat. I això per dos motius
importants. Un primer, per ignorància. Els
la porta oberta
Simulacres: buidor vital
nivells de formació sobre qüestions simbòliques
no està a l'alçada de tota la gamma
d'altres coneixements. Un segon, per qüestió
ideològica: tota cosa que suposi un plantejament
existencial de la vida és volgudament
eliminat de l'esfera i l'agenda pública.
De nou, he pogut assistir a l'espectacle
segons alguns premodern de la processó
mataronina. Aquest any com observador
privilegiat, des de dins. M'ha impressionat
la seriositat dels espectadors: mares i pares
explicant la història dels quadres representats
als fills: la traïció, la solidaritat,
l'odi, la venjança, la destrucció del just...
Un conflicte entre ninots? Els qui tallen la
vella Quaresma, per dir un exemple, no hi
són a la processó. Una part de la població,
la que està de tornada sense haver anar
mai enlloc, la qui sermoneja contra la processó,
pagarà per veure els ninots de Disney
a Paris o els dinosaures del Parc...
El conflicte és profund: hi ha qui s'entesta
a viure i transmetre únicament simulacres.
Com si els significants només
tinguessin només una única lectura, que
Partir per repartir i compartir
Maria del Mar Galceran
L'inspector general d'educació de la província
d'Erfoud (sud-est del Marroc) va
tenir la gentilesa de convidar-nos a dinar
a casa seva. El convidats érem 35 persones!
Gairebé tots estudiants de tercer curs
d'Educació Social. No vaig poder deixar
de pensar que, qui de nosaltres seria capaç
de convidar a dinar de cop i volta 35
persones a casa seva.... Però al desert del
Marroc la gent és així d'acollidora i generosa,
el que tenen, sigui el que sigui, ho
comparteixen humilment. Per ells es tot
un honor i fins i tot una exigència de les
seves creences religioses. Em vaig adonar
de seguida que la seva vida, en el fons, era
una eucaristia domèstica permanent.
Ens varem acomodar en els típics sofàs
marroquins, al voltant de tres taules rodones,
formant un semicercle. La casa era
modesta i no gaire gran però era ben bé
allò de que on en caben dos també n'hi
caben tres. Després de servir-nos els habituals
cacauets i el te, la dona d'en Karroumi
(l'inspector i també Iman del poblat) va
anar traient les safates amb els típics pans
rodons. Recordo que el Sr. Karroumi me'n
va donar un i em va fer un gest que a mi
em va semblar que volia dir que me'n servis.
Vaig agafar-ne un trosset i el vaig tornar
a deixar sobre la taula. Ell se'm va quedar
mirant sorprès i em va dir: "No, no,
no!". Va agafar el pa, va fer trossos ben
grans, tants com persones hi havia en
aquella taula i en va donar un a cadascun.
per començar
"Els que sermonegen
contra la processó
pagaran per veure
els ninots de Disney"
rebutgen. Però quan l'educació i la pròpia
vida es basa únicament en els simulacres,
el resultat és la buidor. La buidor vital. Allò
que fem no ens expressa, ni ens dóna
vies per on continuar la recerca. El ser no
troba expressat ni representat el seu món
interior, les seves recerques, angoixes...
El sentit de les coses i d'un mateix no existeix
per si sol. Costa de trobar. És una
construcció personal que requereix dels
altres. Els símbols i els signes són necessaris
per a construir-nos. Ser antisistema,
avui, és mantenir una unitat entre allò viscut,
real, el món de la vida, i el món de la representació
(narratiu, conceptural, simbòlic i
imaginari). És lluitar perquè els qui volen
construir un sentit personal i col·lectiu a la
vida ho puguin fer, interna i externament.
Francesc Grané és filòsof i periodista
Em vaig avergonyir. Tant de bo els cristians
"visquéssim" realment a fons el sentit
eucarístic de partir per repartir i compartir.
Allà, vaig constatar novament la poca
consciència que tenim sovint del que
realment significa i simbolitza l'Eucaristia.
I ves per on un musulmà me'n donava
una lliçó! Ells, que tant lluny, cultural i religiosament,
els veiem sovint de nosaltres
i resulta que potser viuen mes autènticament
algunes de les arrels fonamentals
de la nostra cultura judeo-cristiana.
Perquè aquell gest, de partir el pa per repartir-lo
i compartir-lo amb els altres, no
era únicament un gest, sinó una manera
de fer arrelada en ells, fonamentada en la
donació i la generositat, especialment
amb els forasters. Tant de bo també nosaltres
fóssim capaços de viure amb aquesta
autenticitat, potser llavors podríem
viure també tots més agermanats.
M. del Mar Galceran és professora
9valors

10valors
per començar
contraVALORS
Vatican 2000 Papal Pen
Xavier Manté
Sortíem amb la Rita de les oficines de la Diputació de Barcelona,
on havíem demanat una subvenció per a activitats destinades a
difondre el Comerç Just a la comarca. En travessar els jardinets
del Palau Robert, un petit oasi de verdor i de pau, vàrem entrar a
l’exposició sobre la vida i el missatge del bisbe Casaldàliga. La
seva senzillesa i austeritat de vida i en l’anunci del Regne et corprenen.
Recomano a qui pugui, que hi passi.
Vàrem sortir pel carrer Rosselló i ens vàrem trobar davant els
luxosos aparadors de la casa Rabat, on pots comprar tot allò que
és absolutament prescindible a uns preus de quatre i cinc xifres
d’euros. Però el que ens fa parar, perquè crida l’atenció pel
disseny i l’aparositat, és un luxós estoig vellutat en blanc i groc
qui sota unes grans lletres estampades en la tela llegeixes això de
"Vatican 2000 Papal Pen". No vàrem poder resistir la temptació i
com que la Rita, com sempre, amb vestit negre i cabells blancs
feia goig i aspecte de persona de l’alta societat, hi entràrem interessant-nos
per la famosa ploma papal. Eren les onze del matí
i la botiga estava molt concorreguda. Ens feren seure, posaren
una roba vellutada negra sobre el nostre taulell i ens portaren un
"El que ens fa parar,
perquè crida l'atenció,
és un luxós estoig
vellutat en blanc i groc"
penso, doncs no existeixo
Les protectores d’animals de Mataró i
Cabrera editen semestralment la revista
Peluts (www.protectoramataro.org), una
publicació gratuïta que es fa per difondre
les activitats d’aquestes entitats i
temes d’interès general del món dels
animals, incidint especialment en les
mascotes domèstiques.
Articles destacats del número que
acaba de sortir són l’entrevista a Ernest
Benach, president del Parlament, que
parla de diversos temes, entre els quals
prima la situació dels animals a Catalunya;
la campanya Apadrina els que ningú
vol o el treball que fan els agents rurals,
la policia del medi ambient, entre
molts d’altres textos i notícies que donen
informació d’un món que cada
vegada, i sortosament, es preocupa
més pels animals en general i els de
companyia, en particular.
De tot plegat, m’agradaria destacar
la campanya Apadrina els que
ningú vol, per ajudar els animals vells i
malalts que són rebutjats, els que estan
destinats a no tenir una familia com els
altres. Apadrinant-los, se'ls garanteix una
bona qualitat de vida en els refugis.
Sé també, d’altra banda, que la tasca
de les protectores de Mataró i Cabrera
no és l’única al Maresme, d’altres grups
de la comarca també es comprometen
activament a defensar els drets dels animals,
des de l’acció voluntària i l’esforç
Basílica de Sant Pere en els primers temps del Cristianisme... estoig amb forma de
sarcòfag. En obrir-lo
mostrà la ploma d’or
i cel·luloide vermell,
decorada artesanalment
amb símbols
de la iconografia cristiana,
gravada a mà i
amb aplicacions
d’or rosa sobre la figura del Papa. El prospecte que s’hi adjunta diu
que es tracta d’una producció limitada i que la firma Montegrappa
apadrina l’obra de caritat Meninhos da Rua del Brasil. Valia set mil
euros però el preu podia si més alt si hi volíem alguns detalls més.
Vàrem quedar que ens ho pensaríem.
Sortir de veure l'exposició d'en Casaldàliga i en acabat veure com
el món comercial aprofita els contravalors de l'ostentació que
acompanya massa vegades la imatge de la nostra estimada Església,
et fa caure l'ànima als peus. Em dol que això pugui passar provocat
per nosaltres mateixos, per les nostres mostres de luxe i poder de les
altes esferes vaticanes. D'haver continuat amb el bou i la mula, amb
el pollí de Jesús del dia de Rams i el calze i l'anell de fusta del bisbe
Casaldàliga, no se’ns en riurien d’aquesta manera i a molts no ens
cauria la cara de vergonya davant de la daurada ploma papal.
Xavier Manté és enginyer i membre de Justícia i Pau
El compromís amb els animals
Albert Calls
MÁXIMO / EL PAÍS
"Molta gent no els
estima, els animals…
però els que ho fan s'hi
dediquen en cos i ànima"
personal. Molta gent no els estima, els
animals… però tenen la sort que la
minoria que ho fa s’hi dedica en cos i
ànima. Per tot això podem dir que la societat
ha invertit esforços, en els darrers
anys, en el respecte a les altres espècies,
un petit aval de futur davant d’un món
que a vegades sembla envaït per l’egoisme
més vil.
Albert Calls
és escriptor i periodista

El dolor que fa créixer
cuinant el número
Les "doloroses" surten al carrer
Maria Coll
Ja hem deixat enrera la Setmana Santa. Per a alguns han estat
unes minivacances, però per als cristians han estat dies de gran
transcendència. Han estat molt variades les manifestacions
religioses que hem pogut veure pel carrer: benediccions de Rams,
processons, viacrucis, cantades de caramelles... Cada any, de
totes aquestes imatges, segurament, aquelles que més ens frapen,
en el sentit que sigui, són les de Divendres Sant, quan apareixen
les "doloroses", els penitents, els Jesús ensangonats... mostres
de dolor just abans de la gran festa de la Ressurrecció. Cada dia,
però, en el nostre entorn hi persones que pateixen dolor, ja sigui
físic o psíquic, malgrat que la nostra cultura tracti d'allunyarnos
d'ell. Amb aquest monogràfic, tot intentant comprendre l'estat
del qui pateix dolor, volem descobrir si hi ha punts d'esperança
malgrat el sofriment. Podem créixer personalment a partir del dolor?
Com podem afrontar-lo? Com podem acompanyar una persona
en el dolor? Volem ser optimistes, buscar brots d'esperança,
igual que després de Divendres Sant ve Dissabte de Glòria.
En aquest número volem agrair especialment totes les col·laboracions
rebudes; per a molts no ha estat fàcil parlar d'aquest tema.
Esperem ser d'ajuda per a tots vosaltres.
11valors
VALORS

12valors
INTRODUCCIÓ | el dolor
El dolor personal
Meritxell Puyané
El dolor és una de les realitats més segures a les
que haurà d'afrontar l'ésser humà en algun moment
de la seva vida.
El dolor és una experiència total, ja que compromet
la integritat de l'organisme. És un senyal
d'alarma que posa en funcionament els mecanismes adaptatius
davant d'alguns estímuls. D'altra banda, en moltes ocasions
es transforma en un bloqueig o inhibició conductual.
Cada individu aprèn el significat de la paraula dolor a través
de l'experiència personal; té múltiples causes, diverses característiques
i variades interrelacions amb aspectes psicològics
i culturals. Això fa que la definició del dolor sigui complexa,
però sembla que si que hi ha consens en afirmar que el dolor
és una experiència individual, una sensació, que evoca una emoció
i aquesta és desagradable.
Hi ha cops, que el dolor no constitueix una expressió de
problemes físics, sinó del que podríem denominar traumatismes
psicològics. Estem parlant del dolor emocional, del dolor
psicològic o del patiment que pot focalitzar-se en el cor, en el
pit o en l'estómac. Sempre que hi ha patiment hi ha dolor.
Algunes de les fonts de patiment humà poden ser: les pèrdues
interpersonals, les pèrdues existencials, les pèrdues relacionades
amb els projectes de futur, les grans decepcions, la
L'ORIGEN DELS MOTS | JOAN BARON
Agonia
En l’antiga mitologia grega Hades representava el
déu de la mort. Aquest nom reproduïa al mateix
temps la ceguera i la invisibilitat de la mort a l’hora
d’escollir les seves víctimes.
La lluita aferrissada de l'home per retardar
l'inevitable destí segueix avui rebent el nom
d'agonia (del grec agonia = combat, angoixa), que
designa el període de transició entre la vida i la
mort. El dolor sol ésser el protagonista d'aquesta
darrera etapa vital. Aquest mot, que deriva del llatí
dolor, -oris i que des del segle XII ha donat peu a
moltes altres paraules en català, coincideix amb el
concepte grec d'álgos, present en molts termes
de registre culte a través de diverses vies.
"El dolor és una
experiència individual,
una sensació, una
emoció desagradable"
malaltia física i els conflictes interpersonals.
Sigui quin sigui l'origen del patiment de les persones, és
important tenir en compte el seu estat mental, sistema de creences,
estat de consciència i estructura de personalitat. En el
patiment la consciència és fonamental. Sense consciència no
existeix patiment, ja que és el veure's un mateix desamparat,
dèbil, dependent i vulnerable als que determina la sensació de
patiment. Les persones poden interpretar el dolor i el patiment
des de diferents perspectives. En primer lloc poden ser interpretats
com un mal temporal, passatger, que en algun moment
cediran. En segon lloc, com a prova necessària per al creixement
personal o finalment, com un càstig pels errors comesos al
llarg de la vida.
L'assistència psicològica resulta essencial per a reconèixer i
abordar aquestes interpretacions.
Txell Puyané és psicòloga
de la Fundació Hospital de Mataró
Les formes d'aparició més habituals són mitjançant
els prefixos algo- i algio- i dels sufixs -algèsia, -àlgia i -
àlgic. A partir d'aquestes formes, en català podem
trobar paraules com nostàlgia (del grec nóstos =
retorn i álgos = dolor). Aquesta idea, similar al
concepte alemany Heimweh (dolor de casa o del propi
país), reprodueix el sentiment de tristesa cap al passat.
Una expressió similar descriu l'adjectiu neuràlgic (del
grec neûron = nervi i álgos = dolor), que estableix un
paral·lelisme entre la influència de la vitalitat d'un
indret sobre la seva perifèria i l'efecte sensitiu d'un
nervi al seu voltant. De la mateixa arrel parteix el
terme analgèsic (del grec aná = contra i álgos =
dolor), que defineix els medicaments emprats per a
calmar el dolor. Tanmateix, la solució universal que posa
fi a tots els mals s'anomena panacea (del grec
panákeia, derivat de pan = tot i ákos = remei).

les frases
"El dolor s'ha amagat definitivament sota la
idea que sempre té alguna solució i que el
dol és alguna cosa a extingir".
Arturo Leyte
"L'única cosa que he après vivint és que tot
sentiment veriablement profund és
dolorós".
"On hi ha dos persones hi ha dolor, però la
vida només comença on n'hi ha dos"
Luís Rosales
"Tot saber que ‘no afegeix dolor a la vida’
(de Eclesiastès) pot ser informació o
erudició, però no és saber”
Xavier Rubert de Ventós
"Tot saber que ‘no afegeix dolor a la vida’
(Eclesiastès I, 7, 7, 18) pot ser informació o
erudició, però no és saber"
Xavier Rubert de Ventós
"El dolor és inevitable, però el sufriment és
opcional"
Buda
"No rigueu de les llàgrimes d'un nen. Tots
els dolors són iguals"
Charles Van Lerberghe
"Tot home s'assembla al seu dolor"
André Malraux
moment poètic
Autoretrat als
seixanta-set anys
El cap, feixuc, m'ha encorbat les espatlles.
I m'ha enfonsat el pit. Discretament
-i és d'agrair- el ventre va adquirint
la rodonor que els manuals prescriuen.
Cames i mans ronsegen i protesten
i la veu fa vacances permanents,
esporuguida pels recels i els dubtes.
Només els ulls mantenen una activa
funció de vigilància i subministren
detalls insòlits a l'imaginari
que és qui serva dempeus la baluerna.
I ara, en silenci, esperaré una noia,
que sé que no vindrà i, a poc a poc,
se'm farà tard mentre amb els ulls tancats
m'enfonyo pou endins del gran misteri
de mi mateix i assajo vanament
d'interrogar la mort que sempre em ronda.
Miquel Martí i Pol
Llibre de les solituds (1997)
el dolor | INTRODUCCIÓ
La frase de l'expert
"Cal patir per ser feliç; la felicitat no és allò
oposat al dolor. Sense dolor les nostres vides
serien buides, irrellevants. Es
tracta d'una realitat que pot
explicar-se des del punt de
vista psicològic i neurològic. Hi
ha plaer en el dolor i dolor en
el plaer, sense que arribem al
límit de masoquisme. Quan
sobreestimulem l'àrea del
plaer, acabem estimulant
l'àrea del dolor. I igualment
passa al revés. L'absència de dolor podríem dir
que és una patologia".
Boris Cyrulnik, psiquiatre i neuròleg
(El Mundo, 2 de desembre 2006)
13valors

14valors
ENTREVISTA | el dolor
EDUARDO MADINA, VÍCTIMA D'ETA I DIPUTAT AL CONGRÉS PEL PARTIT SOCIALISTA D'EUSKADI
(PSE-EE-PSOE)
"Les ganes de viure
em van permetre
superar el dolor"
Eduardo Madina, víctima d'un
atemptat d'ETA que li va amputar
una cama i actual diputat socialista
al Congrés dels Diputats, reflexiona
en aquesta entrevista sobre el dolor i
el procés que va haver de fer per
desprendre-se'n en tots els sentits.
Madina insisteix en els arguments
que van popularitzar la seva figura
arran de la seva aparició a la
pel·lícula 'La pelota vasca' de Julio
Medem.
L
a majoria de víctimes del terrorisme -com és
lògic- experimenten de per vida sensacions d'odi
i rancor vers aquells que han intentat assassinar-los
o assassinar els seus familiars. Vostè,
en canvi, sembla que ha aconseguit guanyar
aquesta partida, canalitzar el seu dolor en positiu i superar
aquesta sensació... és així?
Després de la ràbia dels primers moments, vaig adonar-me
que els terroristes no em generaven cap emoció afegida pel fet
d'haver atemptat contra mi. És a dir, no em feien sentir res que
no em fessin sentir abans de l'atemptat pel mal que ja havien
provocat a moltes altres persones. ETA no ha trobat en mi a un
jugador dels seus jocs d'odi. Penso dedicar la meva vida a fer
coses més interessants que odiar aquells que m'odiaren aquell
matí de febrer.
Aquest procés de reflexió deuria ser molt llarg, perquè no
serien iguals els primers moments o el dia després de l'atemptat
que els mesos posteriors...
No, evidentment. Tot té, en aquests casos, una fabricació
lenta.

VALORS
Quina concepció té del dolor? Com el definiria?
La veritat és que mai he intentat definir el concepte dolor.
Físicament és més destacable que definible. És una sensació
d'incomoditat, de resposta en forma d'alarma que el cos emet
davant d'una estimulació externa perillosa per a l'organisme.
Una cosa és el dolor físic i l'altra el dolor psíquic. Suposo
que hi ha un moment que el dolor físic desapareix i té més
presència el dolor psíquic.
No crec que siguin consecutius. Crec que són complementaris.
Una altra cosa és que, quan el dolor físic passa, el dolor psíquic
desenvolupa el seu monopoli, però abans que això, tots dos
tipus de dolor comparteixen escenari i, en ocasions, durant molt
de temps.
Quins elements el van ajudar a superar el dolor?
El físic el gestionaren els metges i les hores de gimnàs. L'altre
"Haver passat per
aquell túnel m'ha servit
per valorar molt més les
coses del meu voltant"
perfil
el dolor | ENTREVISTA
Eduardo Madina va néixer a Bilbao l'any
1976. És llicenciat en Història
Contemporània per la Universitat de
Deusto, màster en Integració Europea
per l'UPV i especialista en Relacions
Internacionals. Ha treballat en el
Parlament Europeu i ha fet classes a
diverses universitats. Des dels disset
anys és militant del Partit Socialista
d'Euskadi (PSE-EE-PSOE), pel qual
actualment és diputat per Biscaia al
Congrés dels Diputats. Però no va ser
per cap d'aquestes gestes professionals
que el nom d'Eduardo Madina saltava el
19 de febrer del 2002 als mitjans de
comunicació. Aquell dia una bomba
col·locada sota el seu cotxe per un comando
del grup terrorista ETA el
deixava sense la cama esquerra. Deu
mesos després, a causa de l'ansietat, la
seva mare moria d'un atac de cor.
el vaig superar a poc a poc, acompanyat de les persones que
m'envoltaven, amb la gent més pròxima i amb unes forces
profundes de viure la vida.
El dolor, sigui del tipus que sigui, sempre deixa alguna
seqüela? Per exemple: frustració, ràbia, preguntes sense
resposta...
Sense cap dubte.
Creu que el dolor ajuda a fer créixer la persona? Personalment,
ha madurat a causa de l'experiència de l'atemptat?
En quins aspectes?
Crec que sí. Haver passat per aquell túnel m'ha servit per
valorar molt més les coses del meu voltant que realment valen la
pena. I ho faig convençut que cal treure partit de totes les coses
que passen a la meva vida i que són bones. A més, crec que ara
relativitzo molt més que abans. Crec que, en síntesi, d'aquells
anys fins ara he madurat. Però, a més, sóc conscient que encara
em queda molt per madurar i per créixer. I, en aquest procés, la
consciència és una bona aliada.
15valors

16valors
ENTREVISTA | el dolor
Quina és la frase que més el confortava i aquella que no
podia suportar després de l'atemptat?
No n'hi ha cap que hagi passat a la història per merèixer un
espai propi. Potser, en negatiu, "qui et va manar ficar-te en
política". Una frase carregada d'una tremenda càrrega tràgica
que vincula la responsabilitat de l'atemptat a qui practica la
política i no a qui posa la bomba. Aquesta frase demostra una
ignorància profunda que no és exclusiva de les persona que la
pronuncia, sinó que té un cert arrelament social en determinats
sectors que, en principi, parlen des de les bones intencions i
des de la distància amb els terroristes.
Com creu que hauria de comportar-se una persona que
comparteix la vida amb una persona que pateix dolor?
Eduardo Madina
fotografiat
durant un
congrés del
seu partit.
No crec que existeixin normes generalitzades, però pot ser
una bona via intentar fer-se seu el dolor.
Creu que la societat espanyola té un concepte adequat del
dolor?
Suposo que en principi sí, perquè és una societat que ha patit
molt històricament. Una altra cosa és que ho sàpiga demostrar.
Generalment, som respectuosos amb els dolor dels altres?
Jo crec que sí. Una altra cosa és que sapiguem comprendre bé
en què consisteix el seu dolor.
Ara que la política espanyola es troba en un moment d'alta
crispació, creu que s'està jugant amb el dolor de les persones?
Sense cap mena de dubte. José Maria Aznar és la metàfora
perfecta. La seva imatge de fa uns dies col·locant roses en una
plaça on van ser assassinades víctimes, entre altres, d'Iñaki de
Juana Chaos, és la metàfora d'un costat podrit del temps en què
vivim. Les podia haver posat quan De Juana va col·locar aquella
bomba costat per costat amb Esteban Nieto, terrorista que
per malaltia terminal va ser alliberat pel propi Aznar. Però no,
Aznar va preferir mostrar a tothom la seva pròpia tragèdia ètica.
Uns dies més tard va poder passar per Atocha per col·locar
roses en motiu del tercer aniversari del 11-M en el lloc on tants
van morir quan ell era president del Govern. En canvi, va preferir
utilitzar el dolor d'algunes víctimes al servei d'una causa electoral.
Res més trist. Res més repugnant. La indignitat moral
d'Aznar és la metàfora perfecte d'allò que en aquesta matèria fa
el seu partit en aquest temps tan rar que estem vivint; utilitzar
"S'ha usat el dolor
d'algunes víctimes
al servei d'una
causa electoral"

la pel·lícula clau
La popularitat d'Eduardo Madina va créixer com
l'escuma arran de la seva aparició a la pel·lícula La pelota
vasca. La piel contra la piedra, del director basc Julio
Medem. En aquest documental, Medem "fa dialogar"
els diferents agents implicats en el conflicte basc a
partir d'entrevistes. De fet, el film en sí és un crit al
diàleg perquè la situació que es viu a Euskadi es
resolgui mitjançant el diàleg. El treball, però, no parla
només de la violència de la banda terrorista ETA sinó
que fa un repàs històric a les causes que van portar al
naixement d'aquest grup que es nega a desaparèixer i
o a deixar la lluita armada com han fet guerrilles tan
reconegudes com l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) a
Irlanda del Nord.
El film de Julio Medem va néixer envoltat per la
polèmica arran de la negativa de d'alguns polítics del
Partit Popular del País Basc i del Partit Socialista
d'Euskadi a intervenir-hi perquè precisament entenien
que fomentava el diàleg també amb el món de
Batasuna. Després el treball va rebre dures crítiques per
part d'alguns mitjans de comunicació estatals, diverses
"La pau és un estadi
en el qual resulta
més fàcil superar
els dolors col·lectius"
un dolor que no és seu i que no és de ningú.
Es pot construir la pau, si les víctimes del terrorisme no
superen el dolor?
Sí. La pau és l'absència de la violència. I això pot corre de
forma paral·lela a la superació del dolor individual que cada
víctima pateix. Una altra cosa són les dinàmiques de reconciliació,
en les quals la gestió del dolor juga un paper nítid d'acceleració
o desacceleració. En principi, la pau és, a més, un estadi col·lectiu
en el qual resulta molt més fàcil la superació dels dolors
particulars derivats de les malalties socials com els terrorisme.
Que no hi hagi noves víctimes ajuda i motiva molt.
per saber-ne més
http://es.wikipedia.org/wiki/Eduardo_Madina. Inclou diversos
lligams amb moltes altres informacions respecte el personatge i
el seu atemptat.
Caràtula de la
pel·lícula de Julio
Medem, de la qual es
va comercialitzar
també una edició de
set hores en DVD.
el dolor | ENTREVISTA
associacions de víctimes del
terrorisme i grups polítics com
el PP.
Però més enllà d'això, en aquest documental Eduardo
Madina explicava amb tota tranquil·litat la seva postura
envers els terroristes i el fenomen del terrorisme i
expressava algunes de les coses que comenta també en
l'entrevista que Valors els ofereix aquest mes. Una
intervenció que va copsar l'atenció absoluta dels
espectadors del film en aquell moment. J. S.
la fitxa
'La pelota vasca. La piel contra la piedra' (Espanya,
2003, 115 minuts). DIRECCIÓ I GUIÓ: Julio Medem.
MÚSICA: Mikel Laboa. MUNTATGE: Julio Medem.
moment poètic
Tu verdad me asegura
que nada fue mentira.
Y mientras yo te sienta,
tú me serás, dolor,
la puerta de otra vida
en que no me dolías.
La gran prueba, a lo lejos,
de que exisitió, que existe
de que me quiso, sí,
de que aún la estoy queriendo.
SALINAS, Pedro. Poesía. Alianza
Ed. Madrid, 1979. (4), p.
69.
17valors

18valors
OPINIÓ | el dolor
Què és el dolor?
Josep Maria Picaza
Sesenta minutos tienen las horas.
Unas son largas y otras son cortas.
Quien no lo crea,
tenga una hora de goces,
y otra de penas.
Anónimo
Resulta difícil definir amb precisió que és el dolor, a pesar que tothom, podria dir
sense massa risc d'equivocar-me, l'ha conegut almenys algun cop a la seva vida.
Intentarem definir el dolor com una experiència subjectiva desagradable sensitiva
i emocional, diferent en cada persona, com a resposta a estímuls externs i/
o interns a ella. És el que un diu experimentar i considerarem que existeix sempre
que la persona així ho refereixi. Dolor és allò que la persona diu que li fa mal. Cal recordar que
el dolor el senten les persones i no pas les terminacions nervioses i que té múltiples dimensions
constitutives de l'ésser humà: la física, la psicoemocional, la sociocultural i també la dimensió
espiritual.
El dolor és una experiència extremadament complexa en la percepció de la qual influeixen
diferents factors no físics, com ara poden ser: els matisos personals (cultura, personalitat);
l'ansietat i les pors (de ser una càrrega pels demés, del propi dolor, de la mort, de l'economia
familiar, de l'hospital); la depressió (pèrdua de posició social, pèrdua d'ingressos econòmics,
pèrdua de funció familiar i de parella, canvis físics que alteren
la pròpia imatge, pèrdua d'autoestima); la indignació (problemes
burocràtics, abandó d'amics o família, retard del diagnòstic,
fracàs terapèutic); la relació amb la divinitat.
El dolor, la percepció dolorosa, té diferents nivells: un primer
físic, és a dir, la part del cos on notes el dolor; un segon
cognitiu, relacionat amb el sentit del dolor per a la persona
que el pateix; un tercer afectiu-emocional, relacionat amb el
sofriment i finalment un quart nivell, el de la conducta, el del
comportament dolorós.
És el mateix dolor que sofriment? Mentre d'una banda estem dient, resumidament, que el
dolor és la percepció i la interpretació humana d'un impuls físic al cervell, direm que el sofriment
és la resposta afectiva negativa al dolor o a una altra emoció carregada de por, ansietat,
aïllament o depressió. En el cas del dolor, sempre existeix un teixit del cos que s'ha lesionat; en
canvi el sofriment no comporta lesió física, essent més una experiència psicològica que física.
Sempre és necessari no confondre dolor amb sofriment. El sofriment es la part emocional del
dolor i és causat per qualsevol amenaça de destrucció de la persona. Hi pot haver dolor sense
sofriment i sofriment sense dolor. El dolor respon als medicaments i el sofriment no.
El dolor és el que muda la vida d'experiència agradable a circumstància penosa. És capaç de
desplaçar tots els altres aspectes de la vida humana. Recorda la seva condició finita a la
persona que el pateix i obliga a relativitzar les coses i de vegades a tocar fons.
Finalment, un missatge d'esperança real: la pal·liació del dolor es gairebé sempre possible,
per no dir absolutament sempre, ja que sabem que existeix un tractament eficaç en més del
95% dels casos si es té en consideració que, tant la seva avaluació com el seu maneig, precisen
del reconeixement i l'atenció a la multidimensionalitat de l'ésser humà.
"La pal·liació del
dolor es gairebé sempre
possible, per no dir
absolutament sempre"
Josep Maria Picaza és metge del PADES-Mataró (ICS)

La revolta del dolor
Jordi Merino
Una de les moltes incomprensions
per a l'èsser humà és el dolor, un
fenomen al qual és sensible i que
l'acompanya durant tot el seu cicle
vital. La recerca de la seva explicació
l'ha convertit en una condició i en una vivència
amb significació humana.
Els grups humans han intentat donar una
explicació i un sentit als diferents tipus de dolor
(físic-sensorial, psíquic, emocional, d'expressió
religiosa o espiritual, del pensament, dolor provocat
per les agressions del món exterior o per les
relacions amb els altres) vinculant-hi unes expressions
i interpretacions determinades per a cada
cas. També ha aparegut la preocupació per a trobar
una cura dels diferents tipus de dolor. La medicina
clàssica i tradicional va aparèixer dirigida a remediar-lo i el va
associar amb les creences. La ciència mèdica ha substituït progressivament
aquesta importància basant-se més en la precisa
determinació de les causes orgàniques i a alleujar-lo.
Les societats més antigues i tribals cercaven fugir del dolor
i en el seu comportament cercaven alliberar-se d'una natura
mística contaminada. Altra concepcio és la que mostra l'hinduïsme,
on l'interessant no és curar el dolor sinó evadir-se
d'aquest. El món grec va asociar-ho amb el destí, sovint en
mans impersonales i en diviniats que jugaven amb aquest, i
era un obstacle insuperable, una tragèdia.
La tradició cristiana suposa una revolta de l'actitud davant
el dolor: Jesús, que viu com a home i com a divinitat, ha de
patir, ha de carregar-se els pecats i les culpes dels homes, ha
de patir l'abandonament i el silenci de Déu, haver de ser crucificat
i mort... per arribar a la glòria, a la seva ressurrecció. I
aquest és el misteri central de la fe cristiana: el patiment i el
dolor al final triomfem sobre la mort.
El cristianisme interpreta que el dolor humà es pot obrir a
l'esperança. Es presenta com un camí, com un element en
transformació, i que pot servir per a compartir del dolor de
Crist. Una manifestació interessant d'aquesta transformació
és el penediment cristià, on es mostra un dolgut que vol ser
actiu davant aquesta sensació. Queda implícit que el dolor és
una tasca, hi ha una penitència, i mitjançant aquesta tasca
l'home es pot transformar, pot viure en Crist.
L'apassionada entrega i cerca del Crist dolgut per part del
cristià es mostra de diverses maneres a l'art però sobretot
durant la Setmana Santa, una etapa on el creient és convidat
a aturar la seva quotidianitat per a reviure el misteri pasqual
Tradicionalment, una bona expressió són les processons on
Els portants d'un pas en el moment d'aixecar-lo.
el dolor | OPINIÓ
"Moltes persones
s'identifiquen amb el
dolor de la mare i el
patiment de fill"
es representen els misteris del patiment de Jesús i el sofriment
de la seva mare Maria. Moltes persones s'identifiquen amb el
dolor de la mare i el patiment del fill. Els fidels es mostren amb
una actitud activa, hi ha penediment: dolor pels seus pecats,
es vol aconseguir la gràcia. Aquesta gràcia no és la resurrecció
divina; és la gràcia mostrada per Crist mitjançant el seu amor.
Llavors les expressions de dolor i sofriment tenen moviment,
donen sentit a un compartir el dolor i a un compartir l'amor.
Jordi Merino és sociòleg i coordinador de la
Comissió de Setmana Santa de Mataró
la frase de l'expert
XÈNIA SOLÀ / EL TOT MATARÓ
"Quan et compromets en una tasca que estimula el
teu talent i incrementa la teva passió, llavors
emergeix una gran necessitat de trobar la teva veu
interior, la teva vocació." (…) "El 8è Hàbit condueix
de l'Efectivitat a la Grandesa i et facilita un mapa de
ruta que conduirà del dolor a la consecució d'un
sentit de contribució en l'escenari actual, no només al
nostre treball i a les nostres organitzacions, sinó
també a tota la nostra vida".
Dr. Stephen R. Covey
19valors

20valors
OPINIÓ | el dolor
Fet religiós i malaltia *
Ramon Prat i Pons
El fet religiós és un fenomen present en totes les
cultures i que, com diu la mateixa paraula, intenta
unificar per dins la persona i, al mateix temps, "relligarla"
amb els altres, amb la natura i amb Déu. Actualment,
a causa de l'encontre de les grans religions de
la Terra, és un fenomen universal. Podem afirmar que la
religiositat és l'entranya transcendent de les cultures. Als països
occidentals, al mateix temps que es dóna un procés de pluralisme
i secularització que ha afectat les religions tradicionals tal i com
afirma el sociòleg Peter Berger, van apareixent unes noves formes
de religiositat i religions de substitució.
La malaltia és una experiència que afecta tothom, que fa
descobrir els límits de la vida, i és un anunci de la mort que
tard o d'hora arribarà. Solament qui està preparat per a la mort
està preparat per a la vida, perquè altrament es pot viure
escapant del fonament d'un mateix. La relació entre la malaltia
i el fet religiós és normal, perquè afecta el misteri profund de
cada persona i de totes les persones, encara que aquesta relació
sovint es viu d'una manera no conscient. La malaltia té una
dimensió física, psíquica, social i espiritual. La física és la que
afecta la bioquímica de la persona i genera dolor en el cos. La
psíquica afecta la ment i l'afectivitat, i provoca por i angoixa.
La social és la que afecta les nostres relacions amb els altres i
causa marginació i exclusió. La malaltia espiritual és la que
afecta el misteri de l'ésser i és l'origen de la perplexitat i de
l'escepticisme, però també de la humilitat i la recerca del sentit.
L'experiència del propi dolor i de l'acompanyament del dolor
dels altres m'ha fet descobrir que en la vivència de la malaltia i
del fet religiós no hi ha mai unes actituds químicament pures.
Com en totes les coses humanes, la relació entre malaltia i fet religiós
de vegades es viu negativament, altres vegades d'una manera
ambigua i en uns altres moments d'una manera positiva.
En la vida personal hi pot haver una vivència religiosa
patològica de la malaltia, que consisteix a viure la religió com
un refugi i un fals consol enfront de les dificultats de la vida
(Freud), com l'alienació de treure uns avantatges per eludir la
responsabilitat personal (Marx), o bé com la negació de la
"El dolor m'ha fet
descobrir que entre la
malaltia i el fet religiós
no hi ha actituds pures"
dura realitat (Nietzsche). En aquests casos la religiositat no
ajuda a viure la malaltia amb maduresa, sinó d'una forma confusa
o separada de la vida real. (...)
Tanmateix hi ha, també, una vivència positiva de l'experiència
de la malaltia i de la seva relació amb la religió. És aquella
que, tot superant aquestes patologies negatives, potencia
un diàleg realista entre la vida humana espontània i la
religió. Hi ha estudis científics recents que elaboren una reflexió
objectiva sobre aquesta nova aproximació de la religió a
l'experiència del dolor. Aquests estudis posen en relleu que la
religió, viscuda d'una manera sana, és una font de guarició i
de salut. I això no pas per autosuggestió o alienació, sinó per
la seva capacitat d'humanització i de vivència espiritual.
La salut de la persona és complexa. La medicina ho ha anat
descobrint. En un primer moment, es va adonar de la relació
entre la salut física i la psíquica, perquè la malaltia, que és la
carència de salut, respon a un dèficit físic, però també
intel·lectiu i emocional. Aquesta interrelació entre ambdues
dimensions és acceptada per tothom. La ciència també s'ha
anat obrint a investigar la relació entre la malaltia psicofísica i
la dimensió social de la vida, perquè molts problemes de salut
emergeixen de les carències socials. Aquestes obertures
successives de la ciència a la complexitat de la persona han
anat ajudant a progressar, a descobrir noves teràpies i a ampliar
el concepte de salut integral, tot i que encara hi ha sectors
que mantenen un concepte reduccionista de la persona.
La nova frontera de la salut en aquest començament del segle
XXI és la recerca de la relació de la salut física, psíquica i social
amb el misteri profund de l'existència que és l'espiritualitat. No em
refereixo a una espiritualitat ideològica, sinó a la necessitat d'humi-

"Certs estudis diuen
que la religió, viscuda
de forma sana, és font
de guarició i de salut"
litat davant la contemplació de l'univers en la seva magnitud i de
l'interior de la persona en la seva singularitat única i irrepetible.
Per això, cal vigilar per no caure en les actituds patològiques immadures,
però cal estar sempre oberts a la recerca positiva.
La unitat interior, que brolla d'una experiència religiosa positiva,
és beneficiosa per a la salut, perquè és guaridora, ja que
en fomentar la serenitat, la pau interior, el sentit i l'esperança,
potencia l'energia positiva i l'esforç total de la persona per
superar les crisis. Això fa que molta gent es curi, perquè
converteix les dificultats en oportunitats per créixer.
Quan la superació de la crisi no és possible i cal fer front a la
mort, la religiositat ajuda a tenir una actitud saludable i constructiva
davant la malaltia i a preparar el traspàs. Hi ha gent que,
per manca de maduresa, viu patològicament la salut i, en canvi,
unes altres persones amb carències físiques, psíquiques o socials
viuen la malaltia d'un manera saludable i generadora de sentit.
És convenient, doncs, encetar un diàleg social sobre la
relació entre l'experiència de la malaltia i el fet religiós. Hi ha
tres tasques que cal anar fent per tal d'avançar en la recerca.
La primera és la necessitat de continuar duent a terme estudis
científics per explorar el misteri de l'ésser, ja que tot el que
afirmem de la persona és sempre aproximat. Aquests estudis
científics han d'anar seguits d'una reflexió filosòfica i teològica.
La segona tasca és la necessitat de potenciar el diàleg interreligiós
per compartir l'experiència espiritual de les diverses tradicions
religioses. Aquest diàleg entre Orient i Occident està
cridat a ser molt important en les properes generacions. La tercera
és la conveniència d'escoltar el testimoniatge dels místics
i els espirituals, perquè són un "laboratori de recerca" del sentit
últim de la vida en la seva perspectiva més evolucionada.
Aquesta recerca multidimensional -física, psíquica, social i
espiritual- sobre la salut és una nova frontera per a la humanitat
i per a la ciència. És un camí difícil i costerut, però esperançador,
per trobar sentit al fet d'haver nascut sense que ningú ens
hagi preguntat mai si ho volíem.
* extracte d'un article de Ramon Prat, director de l'Institut
Superior de Ciències Religioses, publicat a 'Dialogal'
increïble però cert
"Els creients pateixen menys que els no creients. Resar,
científicament, produeix més ones alfa, és a dir, que els
índexs biològics de l'estrés desapareixen". Boris Cyrulnik,
psiquiatre i neuròleg (El Mundo, 2/12/2006)
el dolor| OPINIÓ
SÈRIE DE TELEVISIÓ RELACIONADA
'House'
F
a dos anys, Hugh Laurie només era conegut
per alguns anglesos com un simple actor
còmic. Avui és un dels personatges més coneguts
i premiats de la petita pantalla. Hugh Laurie, amb
el paper del doctor Gregory House, ha aconseguit en
aquest breu període de temps dos Globus d'Or com a
Millor Actor de Sèrie Dramàtica. La sèrie ha obtingut
cinc nominacions als premis Emmy i ha estat escollida
com una de les millors sèries del 2005 segons l'American
Film Institute (AFI). A Espanya, la sèrie House
també ha estat molt ben acollida; de fet, és el programa
més vist de la nova cadena Cuatro.
House és un metge de caràcter introvertit, cínic, directe,
intuïtiu, irònic, mal educat, poc emotiu, desagradable,
traumatitzat, i sovint mancat d'ètica si aquesta
és un obstacle per salvar la vida dels seus pacients. Però
el personatge també es caracteritza per una addició
a la vicodina, consum causat pel dolor que House sent
a una cama, ja que pateix coixesa a causa d'una necrosi
produïda per un infart muscular. Els guionistes de la
sèrie, que fan una feina encomiable, no promocionen
en cap cas el consum de fàrmacs, però sota la trama
específica de cada episodi plantegen a través de House
preguntes relacionades amb el dolor i la conducta humana,
per exemple: si una persona que pateix dolor crònic
deixa de patir-ne, deixa de ser ella mateixa? El dolor
físic pot provocar dolor psíquic, però també a la inversa?
Una malaltia o el dolor pot fer més genial un home?
El dolor ens canvia el caràcter o el nostre caràcter
condiciona la nostra manera d'afrontar el dolor? Si
captem el matís dels guions són moltes les qüestions
que s'amaguen darrera les paraules cíniques i iròniques
del doctor House. No sempre els personatges de televisió,
encara que l'aparell a través del qual la veiem se
l'anomeni la "caixa tonta", són plans i "tontos". M. C.
la fitxa
'House'. Dimarts al vespre, després del TN, a Cuatro.
21valors

22valors
OPINIÓ | el dolor
Reflexions sobre el dolor
Anna Maria Cuscó
Quan parlem de dolor ens referim al dolor físic,
però tan important és aquest com el dolor psíquic
o el moral. Cadascun en el seu nivell ens
proporciona una forma diferent de patiment,
però acostumen a imbricar-se l'un en l'altre, fins
al punt que tenen tendència a agermanar-se.
Cos i ment sempre van de la mà i tot el que ens succeeix en un
àrea de nosaltres mateixos, ens afecta com a éssers humans
complets.
Es per això que en qualsevol manifestació del dolor tot el
nostre jo hi participa i és amb tot el que som que ens enfrontem
a l'experiència dolorosa.
Com a metgessa, no hi ha acte mèdic on no hi intervingui.
Quan és fàcilment medicable, adormir-lo no suposa gaire
problemes, vivim en una societat on s'espera que tindrem les
mesures necessàries per reduir tot tipus de dolor. Però quan
això no és possible i l'alleugeriment és l'única sortida, altres
conceptes i altres mesures s'han de posar en joc.
El dolor crònic com a experiència vital ens situa en un context
complex; la certesa d'una continuïtat que no hem volgut
en cap moment però que és un fet difícilment obviable, fa que
s'hagin de buscar nous camins per aconseguir gaudir de la
vida, malgrat la seva presència.
Assumir el dolor crònic, afrontar-lo de cara, saber trobar
elements que ens permetin deixar-lo de banda. Vet aquí tot
un repte que posa les nostres capacitats al límit i que ens
dóna una eina per trobar en nosaltres mateixos els recursos
suficients per tirar endavant.
PEL·LÍCULA RELACIONADA
'El secreto de Esma'
Grbavica. El secreto de Esma', mostra el procés pel
qual es tanquen les ferides, les físiques i les més
doloroses, les psicològiques. La debutant Jasmila
Zbanic, que va imposar-se al festival de Berlín amb la seva
emotiva opera prima, mostra la relació entre Esma i la seva filla
Sara, nascuda de les violacions a les quals la primera va ser
sotmesa, com tantes altres dones durant la guerra de Bòsnia.
Per una banda, la pel·lícula planteja i resol un conflicte generacional
marcat pel secret que Esma amaga a la seva filla, i
que ella mateixa es nega a acceptar pel dolor que li causa. Per
altra, la més interessant, Grbavica convida a reflexionar sobre
com les dones, per la seva condició, poden ser doblement víctimes
de la violència. En aquest sentit, resulta significativa
"Afrontar el dolor
requereix de maduresa,
de valentia i, sobretot,
d'humilitat"
Afrontar el dolor requereix de maduresa, de valentia i d'humilitat.
Maduresa per lluitar contra la desesperació, valentia
perquè és més fàcil deixar-se vèncer quan l'enemic el tenim
incrustat i no deixa treva, humilitat perquè és un procés personal
que també necessita dels altres per anar sobreeixint i
no ens acostuma a agradar gaire saber que podem dependre
dels altres per anar guanyant terreny en una cosa tan nostra.
Saber sortir-nos de tot això forma part d'aquest constant
enfortir-nos a tots nivells que suposa l'aventura de viure.
La doctora Anna Maria Cuscó és
metge-psicòloga i presidenta de
la Fundació per a la Fibromiàlgia
i la Síndrome de Fatiga Crònica
Fotograma d
lael·lícula 'En
de la felicida
l'escena que mostra un grup de dones violades a la gu
que narren la seva experiència -moltes d'elles són casos r
i que remarquen la importància d'acceptar el dolor com
pas previ i inevitable per superar-lo. Aquesta part ro
amb un estil més proper al documental contrasta amb
seqüències en les que la directora mostra la vida quotid
d'Esma, que representa també la generació perduda que
l'esclat de la guerra va veure truncades les seves expecta
de futur. El sentiment de derrota i de culpabilitat cause
Esma una ferida intangible, però igualment dolorosa,
només aconseguirà acceptar, superar i tancar gràci
l'esperança que queda representada en la figura de la
filla. JUDITH VIVES

e
busca
d'.
erra
ealsun
ada
les
iana
amb
ives
n en
que
es a
seva
L'
L'
home pateix dolor des que és home, però la història
del dolor només s'ha estudiat de forma fragmentada.
Durant els primers anys de la seva existència,
va ser quan els humans van haver de superar les
pitjors proves de dolor físic: viure de la natura,
superar les inclemències del temps així com la port a les feres
només aixoplugat en alguna cova. Els ossos dels homes de la
prehistòria mostren múltiples fractures i zones molt desgastades,
mostra de les dures condicions de vida en què vivien.
La primera divinitat coneguda relacionada amb el dolor però
no apareix fins a Creta; és Adormidera, deessa que es representa
amb una corona feta amb llavors d'opi, planta considerada
sedant, i expressió d'èxtasi adictiu. Després, a Egipte, el
dolor era considerat una cosa sobrenatural, i els bruixots foradaven
el cap d'aquells que el patien amb la voluntat els mals
esperits en sortissin. Avui, aquesta activitat, coneguda com a
trepanacions, encara es practica en alguna tribu d'Àfrica.
Els clàssics van reduir el grau d'agressivitat en les seves
creences. Els grecs creien que si dormien una nit al temple
d'Escolapi, Déu de la Medicina, desapareixeria el dolor. Ells
també van formular el concepte "hermèutica del dolor", la
interpretació de l'origen d'aquest. Els clàssics creien que les
VALORS
la fitxa
Títol: El secreto de Esma Director: Jasmila Zbanic Guió:
Jasmila Zbanic Actors: Mirjana Karanovic, Luna Mijovic,
Leon Lucev, Kenan Catic, Jasna Ornela Berry, Dejan
Acimovic, Bogdan Diklic... Nacionalitat: Alemanya, Àustria,
Bosnia, Croacia
la frase de l'expert
el dolor | REPORTATGE
El dolorós recorregut del dolor
El concepte de dolor ha evolucionat moltíssim
des de l'inici dels temps. De ser concebut com
un càstig pels pecadors hem passat a què la
ciència n'ha sabut trobar antídots.
PER MARIA COLL
malalties i les seves curacions les originaven els déus a través
de processos biològics que tenien lloc a dins dels cossos
humans. El dolor s'unia al sentiment de pecat i aquest relació
s'explicava a través de la mitologia perquè els homes aprenguessin
la lliçó. Va ser Hipòcrites (377 a.C), pare de la medicina,
qui va separar els déus dels esperits i de les malalties i va
intentar explicar aquestes com a processos biològics. Mentre
que els pensadors van generar teories diverses: Plató va definir
el "temor" com l'anticipació al dolor i va definir aquest
com una emoció, Fedó va manifestar que el dolor i el plaer
neixen un de l'altre i Aristòtil va afirmar que "el dolor trastorna
i destrueix la naturalesa de la persona que el sent".
Durant l'Edat Mitjana, en canvi, el dolor va ser una forma
d'entrar en contacte en Déu. El dolor se sent sobretot en un
moment de transició entre dos móns que mai arriben a tocarse
i serveix per redimir els pecats o castigar conductes humanes
equivocades, deien. Diverses ordres religioses practiquen la
flagel·lació. Però la medicina continua avançant, i el 1258, Ugo
Teodorico del Borgognoni, introdueix l'anestèsia general.
Aquesta visió del dolor va durar molt de temps. El segle XVIII,
Francesc Maria Arouet, famós enciclopedista més conegut com
a Voltaire, deia: "La felicitat només és un somni, el dolor és realitat".
El 1840 es va fer servir per primera vegada anestèsia en cirurgia,
el 1847 per primera vegada es va adormir una partera amb èter i,
un any més tard, per primera vegada es va adormir una pacient
amb cloroform. A partir d'aleshores, es van inventar diferents
anestèsics. Al llarg del segle XX també es van descriure diferents
estats i tipus de dolor (vivent, emocional, maligne, crònic ...) i es
creaven noves teories. Per exemple, Sigmund Freud va dir que el
dolor era útil, necessari i protector, és el cas de quan retirem la mà
d'una flama que ens crema, però al mateix temps, inútil i innecessari,
quan apareix després d'eliminar-ne la causa. Les investigacions
respecte aquesta sensació continuen.
"El dolor es parte del proceso de la vida. En las
sociedades occidentales, al tratar de evitar el dolor
constantemente se está también evitando la alegría,
la posibilidad de placer, la capacidad del gozo. Si le
tememos tanto al dolor le estamos también negando
la posibilidad al otro lado del dolor que es la capacidad
de gozar. Yo no le tengo miedo al dolor. Es más, las
películas que contienen unas ciertas dosis de dolor
me gustan porque me parece que son más vitales"
Alejandro González
Director de Cinema (El País)
23valors

23valors
TESTIMONIS | el dolor
Viure. Superar el dolor psíquic
Marcel Deulofeu
He quedat vidu dues vegades. L'experiència, malgrat
pugui semblar un contrasentit, no deixa,
en el fons, de ser enriquidora, perquè et fa resituar
valors de continuïtat, de pemanència, de
separació, de vida o de mort...
El dolor per la separació d'un ésser estimat -aquest és el
motiu de la col·laboració que se m'ha demanat- ve condicionat
per les circumstàncies. En la meva experiència, les dues
ocasions van ser precedides d'un llarg temps d'espera que -
penso- em van ajudar a interioritzar la situació i a anar
assimilant la realitat i les lògiques conseqüències que se'n
derivarien. Ben segur que no deu ser el mateix si la separació
és brusca i sobtada.
Les persones que estimes no desapareixen de la teva vida.
Evidentment que hi ha una separació física i un buit que es fa
difícil d'omplir. Però es manté en tu el record, viu i real, i no
només com a fruit o resultat de la memòria personal.
Lògicament en molts moments l'enyor fa que hi hagi ocasions,
dies i estones... que costen de passar. Instants de tristesa, de
sofriment, de plor.
El dolor a la fibromiàlgia
Isabel Torres Pino
El sentim les 24 hores al dia, mes darrere mes, any darrere any. Està amb tu quan
te'n vas al llit i segueix amb tu en despertar-te i llevar-te, tant si camines com si
t'asseus. T'afecta quan intentes fer el que feies i veus que no pots. T’acompanya
en tot moment, no et deixa ni quan ets feliç. Com ho vivim? Altres dolors es
viuen amb altres vivències. El dolor a la fibromiàlgia es viu amb incomprensió,
moltes vegades en la major soledat. A la fibromiàlgia el dolor no es porta a la
cara i això fa que patir-lo no ens desmillori, fent difícil que sigui percebut pels altres, ni
per part dels que t’estimen.
No obstant no tot és negatiu: quan aprens a
"saber estar" amb el teu dolor comences a entendre
que t'has d'estimar més, que has de recuperar
la teva autoestima i comences a recobrar la
teva dignitat, aquella que el dolor tantes vegades
ha fet claudicar i tantes altres has perdut. I
llavors desitges viure, et sents viva. Et trobes amb persones que t’entenen, no les que
pensaves, altres companyes de dolor, ajudes, t’ajuden, i si finalment trobes un equip
mèdic amb qui tens connexió, penses que s’ha de seguir lluitat. Aquesta és una faceta
molt important per a mi, saber que em recolza en la meva lluita un equip mèdic que sap
què tinc i entèn com em trobo. Només sé que, a pesar del dia a dia, segueixo creient en
les persones, en mi mateixa, que seguiré lluitant per a mi i seguiré demanant que la meva
malaltia sigui respectada. Sé que només unint esforços finalment recuperarem la nostra
pròpia llibertat com a éssers humans.
"La presència de les
persones físicament
desaparegudes és
realment en tu"
Però mai no oblides. La presència de les persones físicament
desaparegudes és realment en tu i et condiciona certes reaccions.
Però -vull repetir-ho- aquestes persones no les deixes
d'estimar mai, perquè se'n d'alguna manera presents en tots els
moments i al costat de les grans decisions que he hagut de
prendre, ara ja pel meu compte. La separació s'endolceix per la
bona feina dels amics de debò i pel convenciment -mogut per
la fe- que existeix una vida més plena, real i definitiva.
"No tot és negatiu:
quan aprens a saber
estar amb el dolor
aprens a estimar-te"
Isabel Torres Pino pateix de fibromiàlgia
Marcel Deulofeu és geòleg
l'apunt
La fibromiàlgia és un
grup de transtorns
comuns reumàtics no
articulars, caracteritzats
pel dolor i la rigidesa
d'intensitat variable
dels músculs, tendons i
teixits tous circumdants
del cos. Les persones
malaltes de fibromiàlgia,
especialment dones en
una proporció de nou a
deu, semblen sanes,
però pateixen intensos
dolors en punts
hipersensibles del cos.
Les causes poden ser
diverses: estrés físic o
mental, traumatisme
físic, exposició a la
humitat o al fred,
manca de son o patir
prèviament una malatia
reumàtica.

GUGLEJAR | MARC DE SAN PEDRO
Guglejant dolor
En primera posició del rànquing d'indexació ens apareix
www.dolor.es, un web d'investigació clínica i terapèutica
que entre els seus serveis publica una revista
de suscripció trimestral sobre el tractament del dolor
que compta amb vint anys d'història; mitjançant el seu
cercador es té accés a un resum del contingut dels
@articles científics en format digital. El seu públic són
professionals del món de la medicina interessats en
aprofundir sobre les causes i el tractament d'aquesta
expèriencia sensorial. D'altra banda, mostra de la preocupació
social sobre aquest tema ha estat la darrera
Marató de TV3 sobre el dolor crònic en què es van
dedicar quinze hores de programa, recollint-se 175.000
donacions i més de sis milions d'euros (www.tv3.cat/
marato/hist06.htm ). Més informació de qualitat sobre
el dolor es pot trobar al web de referència (medlineplus.
gov/spanish). Aquestes tres ressenyes seleccionades
formen part de les vint-i-set milions d'entrades que hi
ha de dolor a la xarxa.
valors
DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER
L’IMPORT DE 32 EUROS
Nom
Adreça Codi Postal
Població Telèfon
Correu electrònic DNI
Forma de pagament
A través del Banc o Caixa (omple les dades bancàries)
DADES BANCÀRIES
Nom de l'entitat
Adreça Codi Postal Població
Titular del compte
Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura
Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)
el dolor | OPINIÓ
GRUN, Anselm. Per què m'ha tocat a mi tot aquest sofriment?
El sentit del dolor humà. Editorial Claret. Barcelona, 2006. 160
pàgs.
JOAN PALIMBAU, Josep Maria. Paraules per al sofriment.
Col·lecció Ajuda personal, número 6. Vida Cristiana. Barcelona,
2006. 285 pàgs.
LE BRETON, David. Antropología del dolor. Col. Los tres
mundos. Ed. Seix Barral. Barcelona, 1999. 284 pàgs.
LEWIS, CS. El problema del dolor. Editorial Universitaria. 162
pàgs.
MARTÍNEZ, Pablo. Más allá del dolor. Superando las pérdidas
y el duelo. Publicaciones de Andamio. Madrid, 2006. 242 pàgs.
NOGUÉS, Ramon. El mal físic i el dolor: corrupció de la
naturalesa?. Col·lecció Fundació Joan Maragall Quaderns
número 36. Editorial Claret. Barcelona, 1997. 56 pàgs.
FUNDACIÓ DE LA MARATÓ: http://
www.fundaciomaratotv3.org/index.html
ASSOCIACIÓ CATALANA D'AFECTATS DE LA FIBROMIALGIA:
http://www.fibromialgia-cat.org/cat/index1024.htm
FUNDACIÓ HOSPITAL DE MATARÓ:
www.fundaciohospital.org/
DOLOR. REVISTA D'INVESTIGACIÓ CLÍNICA I TERAPÈUTICA:
http://www.dolor.es/
SOCIEDAD ESPAÑOLA DEL DOLOR: http://www.sedolor.es/
butlleta de subscripció
per saber-ne més
Envia
aquesta
butlleta
al carrer Sant
Josep 18-20
08301 Mataró
TAMBÉ POTS
SUBSCRIURE’T
MITJANÇANT:
TELÈFON
Truca al
620.749.138
(de dilluns a
divendres
de 9 a 21 h)
WEB
Omple amb les
teves dades la
butlleta que
trobaràs a http://
valors.org
FAX
Envia la teva
butlleta al número
93.798.62.59
25valors

26valors
propostes
amb valors
VIATGES | ESCÒCIA
Baile Átha Cliath
Avui el nostre destí és Irlanda, un país al qual es pot
arribar amb dues hores de trajecte amb un vol de la
companyia -precisament irlandesa- de baix cost Ryanair,
que té vols diaris de Girona i Reus fins a Dublín, la capital
de la República d'Irlanda.
Des del modern aeroport de la capital, agafem l'autobús que
en poca estona ens portarà al cor d'aquesta ciutat. Dublin, en
gaèlic irlandès Baile Átha Cliath, és una ciutat d'un milió d'habitants,
una mica fosca ja que sovint hi fa núvol o plou. El riu
Liffey separa la ciutat. Malgrat el tòpic del conservadurisme i
tancament dels irlandesos, avui la ciutat és tan cosmopolita
com qualsevol capital europea i pels carrers principals se sent
parlar moltes llengües, inclòs el català.
Els llocs d'interés per visitar són The Spire,un monument alt
en forma de punxa situat al centre comercial; la catedral de Sant
Patrici del 1192 -és el sant que va convertir el país al catolicis-me
a partir del segle V després de Crist-; el Trinity College de 1751;
l'Oficina de Correus de 1818 on es va fer la proclama de la
revolució de Pasqua de 1916 i la Custom House, de 1791, el
centre polític de Dublín. Si es disposa d'una estona de temps, a
més, un es pot asseure als bancs que hi ha al passeig del riu per
llegir la novel·la Dublinesos de James Joyce, on podem descobrir
com era la vida de Dublín els anys vint i trenta del segle passat.
Sortim de Dublín en tren cap el sud fins arribar a Cook, la
segona ciutat del país. Travessant les ben treballades terres de
conrreu, em ve a la memòria la gran fam de 1848 quan un paràsit
va destruir tota la collita de patates. Com a conseqüència d'això
Irlanda va perdre la meitat de la població, mentre que molts
irlandesos van emigrar a Amèrica del Nord. Els protestants
anglesos. en canvi, van resistir més bé la fam per haver-se apropiat
de les millors terres.Tots aquests fets i molts més els
podéu trobar i llegir en les dues magnífiques novel·les de Leon
Uris, Trinidad i Redención.

El carrer principal de Dublín, O'Donnell Street, davant l'oficina de
Correus, on es va fer la famosa proclamació de Pasqua de 1916.
Els voltants de Cook són molts bonics, amb els seus castells,
platges i abadies. Enfilant amunt en direcció l'Atlàntic podem
gaudir dels grans penyasegats de Moher, on s'estavella l'aigua
del mar. Si heu llegit l'obra de Frank McCourt, Les cendres
d'Àngela, o heu vist la pel·lícula, arribeu-vos fins a Limerick, a
l'ampla desenboca-dura del riu Shannon, també a l'Atlàntic. És
un població molt hu-mida a l'hivern però és pot gaudir de l'ample
riu i del seu castell construït per el rei Joan el 1210, on es pot
visitar una exposició sobre els últims vuit-cents anys de la
ciutat. Curiositat: els irlandesos de Limerick diuen que les
esglésies catòliques abans estaven plenes perquè allí els pobres
estaven calents.
Si us queda uns dies abans de tornar a Dublín per agafar
l'avió de tornada
arribeu-vos fins a
Belfast, la capital
d'Irlanda del Nord, de
sobirania britànica.
Malgrat el procés de
pau en marxa, Belfast encara és una ciutat dividida: a grans
trets a l'oest hi viuen els catòlics irlandesos i a l'est els
protestants descendents dels ocupants anglesos. Uns volen
unir-se a Irlanda i els altres seguir formant part de la Gran
Bretanya. Actualment, les famoses pintades de Falls Road -
l'avinguda de la part catòlica- són l'esquer per portar turistes a
la ciutat, però una visita a aquest indret és absolutament
recomanable.
Els de Limerick diuen que
les esglésies catòliques
eren plenes perquè a dins
els pobres estaven calents
Un dels murals -que al·ludeixen a diversos conflictes
internacionals, no només al de l'Ulster- que es poden
veure a les parets de Falls Road, a Belfast.
J.S.
J.S.
Dues Irlandes
Els orígens de la illa d'Irlanda es remonten a set mil
anys abans de Crist amb la unió d'un poble desconegut
amb les onades de celtes i gals, que s'hi establiren el
500 abans de Crist. L'any 800 després de Crist hi van
arribar els vikings, sembrant el terror arreu. Els anglesos
apareixen el 1160 quan les tropes d'Enric II d'Anglaterra
ocupen Dublin. Al 1541, amb el triomf de la Reforma
a Anglaterra, Enric VIII es converteix en rei d'Irlanda i
declara la guerra a la illa, que es mostra fidel al Papa. Es
persegueix l'Església Catòlica i se suprimeixen els
monestirs. Anys més tard, arriben a Irlanda onades de
colons protestants anglesos que ocupen les terres dels
catòlics irlandesos, desposseint-los de les seves terres.
A partir del 1600, Oliver Cromwell hi porta milers de
presbiterians escocesos: Irlanda és ocupada.
Actualment hi han dues Irlandes: la República
independent d'Irlanda, catòlica, i Irlanda del Nord, que
forma part del Regne Unit i és de majoria protestant.
Tot i que molts joves van a estudiar anglès a Irlanda, el
país té una llengua pròpia, el gaèlic, parlat avui només
per un deu per cent dels irlandesos. Q. A.
la fitxa
PROPOSTA: Girona-Dublín-Cook-Moher-Limerick-Dublín-Girona.
TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Amb temps es poden
trobar bitllets d'avió per cent euros.
SOLIDARITAT
Reutilitzar
E
l projecte que ha tirat endavant un grup
d’amics és un portal web -www.reutil.net- que
té per funció, possibilitar la reutilització de
moltes de les coses que tenim i que no es poden vendre
com objectes de segona mà: un microones d’un
any no es pot vendre i en canvi si que es pot “reutilitzar”....si
algú el dóna. Per tant l’objectiu del portal
es posar en contacte gent que vol donar objectes diversos
en bon estat i gent que busca coses i no creu
necessari gastar diners, o senzillament no pot en aquell
moment.... No té ànim de lucre, és simplement posar
en contacte persones que donen i altres que busquen...
La idea ja circula per Europa, hi ha una wewb alemanya
-www.alles-und-umsonst.de/- que va ser la que els va
donar la idea. I si voleu comentar alguna cosa, podeu
ja anar al correu reutil@reutil.net o bé a pilarplprofes@
yahoo.es. MARINA G. BUFÍ
propostes
27valors

propostes
28valors
MÚSICA
El museu de la música
Després d'anys d'espera, Barcelona ja ha inaugurat el nou
Museu de la Música, l'únic d'aquestes característiques a
Espanya. Ubicat al complex de l'Auditori, aquest modern
equipament cultural té una estructura quadrada i un terra de vellut
granat que recorda l'òpera. No es tracta d'un museu sobre la història
de la música a Catalunya, sinó que s'hi s'il·lustra l'evolució d'aquest
art des del segle IX a l'actualitat mitjançant més de quatre-cents
instruments propietat del museu. Mil més, però, s'han quedat al
magatzem. Els instruments -agrupats sempre per grups temàticsprocedeixen
en gran part
El seu testament
musical inclou belles
i melangioses melodies,
grans himnes
VALORS
Pintura de
Georges
Braque
dedicada
a la música.
del continent europeu,
malgrat que a partir del segle
XIX en trobarem de la
resta de món.
La selecció recull instruments
que s'utilitzen a
la música culta i a la popular. A mode d'introducció, uns cilindres
plens d'instruments de totes les èpoques i indrets ens donen la
benvinguda mostrant les seves possibilitats sonores. Després se'ns
convida a observar un audiovisual i a continuació s'inicia el recorregut
ple de grans estructures de vitrines en forma de "c", totes
plenes d'instruments i acompanyades de pantalles on es projecten
audiovisuals. A cadascuna hi ha ambientació musical, malgrat que
també existeix la possibilitat d'escoltar alguns instruments de forma
aïllada gràcies a una guia d'àudio personal. Les vitrines estan unides
per una llarga vitrina horitzontal que ressegueix el perímetre del cel
obert de l'edifici, on s'il·lustra l'evolució de la partitura i dels suports
d'enregistrament sonor. El museu també té una sala amb alguns
instruments de músics catalans així com una sala final on es convida
els els visitants a tocar l'instrument que vulguin. Així doncs, visiteulo!
MARIA SALICRÚ-MALTAS
la fitxa
Museu de la Música de Barcelona. C/ Padilla, 155. 08013.
Barcelona. Tel. 93 256 36 50 - Fax 93 265 01 02. Web:
www.museumusica.bcn.es. C/e: museumusica@bcn.cat.
ART
La taula parada
L
a recent adquisició d'obres de la col·lecció Naserio
per part del Museu del Prado, amb notables afegits
dels seus fons, ha permès la producció, junt amb el
Museu Nacional d'Art de Catalunya, d'una magnífica exposició
sobre el gènere del bodegó (o natura morta), un gènere
que prengué força en l'explosió creativa del Barroc, desenvolupant
aspectes residuals de les obres que s'havien exposat
fins aleshores. La mostra inclou peces de Juan Sánchez Cotán,
Juan van der Hamen, Francisco i Juan de Zurbarán, Antoni
Viladomat, Luis Paret y Alcázar, Luis Egidio i Francisco de
Goya, entre d'altres, de manera que pot ser un dels esdeveniments
de la temporada artística de Barcelona.
Dos trets voldria destacar per aquells que vulgueu fer-hi
una visita. Un relatiu al tema i, l'altre, a la radical diferència de
perpsectiva entre l'escola espanyola i la flamenca. El tema,
prendre un aspecte residual per situar-lo al centre, denota
clarament l'esperit del barroc, crític amb l'antropocentrisme,
que recull la bella imatge bíblica de la pedra rebutjada pels
constructors que esdevé la pedra principal (Salm 118, 22,
Mateu 21,42 i sinòptics, 1 Pe 2, 4, 6). Però no és una pedra,
l'objecte triat, sinó, bàsicament, elements per a menjar: fruites,
viandes, hortalisses, aviram... L'artista no tan sols vol
ensenyar-nos que l'essencial es pot trobar en les petites coses,
sinó que ens pretén indicar que són efímeres, que només
valen en vida, que la mort (o la negror) les fa lluents i valuoses,
que demà ja no valdran. Una altra imatge bíblica ens ve al
cap: la de la taula parada com a símbol del Regne.
El segon factor, com dic, és la doble visió que va produirse
al voltant d'aquest gènere en el regnat espanyol d'aleshores.
Mentre que els flamencs, més influïts pels corrents
reformistes i l'incipient ètica capitalista, fan dels seus quadres
l'aparador de la seva riquesa, la celebració del plaer i de
LLIBRES
Fem un altre món
Davant els grans problemes que pateix la humanitat,
(fam, manca d'aigua, malalties...) és molt freqüent sentir
a dir que hom és impotent, que no hi ha res a fer
contra la prepotència dels poders que determinen les directrius
que mouen l'economia mundial. El llibre que presentem Un altre
món d'Arcadi Oliveres vol afrontar aquesta estesa i derrotista
manera de pensar mostrant quines alternatives són possibles
per contrarestar el que sembla el poder inderrocable dels grans
pilars de l'economia mundial.
L'encert del llibre d'Arcadi Oliveres és fer entenedor i planer el
que podria resultar incomprensible si fos explicat amb el llenguatge
dels estudis especialitzat d'economia i això sense mer-

Bodegó de Juan van der Hamer,
un dels pintors presents a la
mostra del MNAC.
l'abundància, l'escola espanyola, des dels barrocs a Goya, i
des de Goya a l'art modern, és tota una altra cosa. La Contrareforma
que liderava Espanya, a nivell cultural, va suposar l'obertura
de llenguatges que van possibilitar una visió radicament
moderna de l'art. Més crítica que cap altre corrent de la visió illustrada,
més desconfiada que ningú en les possibilitats
emancipatòries de la humanitat, explora la veritat que hi ha en
les perifèries d'aquesta humanitat idealitzada: en la lletjor, en
les possibilitats expressives de la solitud i de la pobresa, en la
grandesa de les peces petites, en el bri d'esperança que viu envoltat
de foscor i de decepcions, en les fruites o els cossos esberlats
i sofrents. Sospita que es allà, i no en la riquesa, on hi
ha la veritat amagada. I damunt d'una taula. RAMON BASSAS
la fitxa
L'exposició 'Natures mortes. De Sánchez Cotán a Goya',
estarà oberta al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Palau
Nacional; Parc de Montjuïc, Barcelona) fins el 24 de juny de
2007. Més informació a www.mnac.es.
VALORS
mar el coratge de dir les coses pel seu nom. El
llibre es mou en dues dimensions: la dimensió
de denúncia en el sentit d'explicar allò que les
notícies dels diaris no diuen i la dimensió de
la proposta en el sentit d'obrir camins que,
no perquè siguin incipients, deixen de tenir
una real i autèntica eficàcia. S'hi troba a faltar
una més gran contundència a l'hora de
desenmascarar les democràcies actuals, que, en nom de la
majoria absoluta dels vots, amaguen els nous absolutismes
totalitaris. Això dit no és, en cap manera, obstacle per una lectura
del tot recomanable.
la fitxa
OLIVERES, Arcadi. Un altre món. Angle Editorial. Barcelona. 144
pàgs. 15 euros.
DEIXA'T PERDRE PER...
per una marató
Són sis mesos llargs d'entrenament, tots els corredors, tret
d'una ínfima minoria, compaginen aquesta activitat amb
la feina, la família, la vida de cada dia... Les sessions de
preparació van creixent en durada, exigència i esforç. A mitja
setmana arribes a fer sèries de velocitat, girant com un "caballito"
al voltant de la pista, al màxim de les teves possibilitats, per poder
mantenir una regularitat durant tota la carrera. Saps que quan
donin el tret de sortida tens al davant 42 quilòmetres i escaig,
que has de fer tu sol, i durant el recorregut et pot succeir de tot:
rampes, dolors abdominals per l'aigua beguda amb massa pressa,
comentaris desafortunats d'algun vianant, o absència de la seva
escalfor en els trams més erms, topar amb el mur psicològic al
quilòmetre 35... I tot plegat per arribar a l'hora que t'havies fixat o
més tard. La meva proposta va de deixar-se perdre com a espectador
actiu per una marató, o per una mitja marató. Això sí, cal que
sigui una cursa de llarg recorregut.
Darrerament he viscut les carreres d'una forma per a mi desconeguda:
mirant-les. La darrera fou a Barcelona, vaig presidir a
pocs metres de la meta l'arribada de tots els corredors, fins els
que entraven a les cinc hores vint minuts d'haver sortit. Vaig ser
testimoni de moltes i variades entrades, des dels que s'abraçaven
amb els seus companys, als que ploraven com nens. N'hi havia
que es desmaiaven i d'altres que en aturar-se tenien marejos. Alguns
cridaven tot aixecant el puny cap amunt... La majoria d'esportistes
l'acabaven a partir de les tres hores i quaranta minuts,
cap d'ells no entraria en cap llibre d'or ni rebria cap homenatge,
però cadascú tornaria a casa amb la satisfacció personal i íntima
d'haver-la corregut, de ser maratonià. I potser l'espectador s'hauria
quedat amb els trets físics del cansament, la suor, la ganyota que
reflecteix el dolor...
Quan et trobis amb alguna d'aquestes curses, fixa't en la voluntat
de cadascun dels homes i dones que veus passant pel teu davant,
fixa't en una manera especial d'entendre la vida: amb esperit maratonià.
Sense defallir, sense deixar-se abatre, lluitant fins al final.
Res no pot amb tu, no perquè siguis invencible, sinó, parafrasejant
el poeta Agustí Bartra, "perquè ets com un jonc contra el vent".
EULÀLIA PUIGDERRAJOLS
29valors

30valors per
acabar...
L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Laia Bassaganyas, Marina G. Bufí i Núria Radó
Desinfectats
J
oseph Lister (1827-1912) és
conegut com el pare de la cirurgia
moderna, perquè va ser qui
va decidir que, en una operació,
es cobrís tota la pell en contacte amb la
ferida, així com totes les benes i sutures
utilitzades, amb àcid carbòlic per tal d'evitar
les nombroses morts que es produïen
als quiròfans a causa d'infeccions. Aquest
simple fet porta a l'asèpsia (absència
de microorganismes patògens), i,
gràcies a aquesta mesura, actualment indestriable
de qualsevol pràctica quirúrgica,
els quiròfans han deixat de ser
causa de mort.
Però sense treure cap mèrit a Lister,
ell, com tots els científics, va saber pujar
sobre les espatlles dels gegants, els
científics que l'havien precedit, per
veure-hi més enllà. Perquè, anys abans,
A nivell sanitari
no s'estan avaluant
els seus efectes
a llarg termini
PETITES COSES PER CANVIAR-SE UN
MATEIX | JOAQUIM TRENCHS
Sobreprotecció
Aactualment caminem cap a una societat impregnada del
discurs de la no responsabilitat dels nostres actes. La societat
de consum per un costat, i una determinada concepció de
l'Estat del Benestar per l'altre, afavoreixen en les persones el deixar
de ser subjectes, per passar a ser objectes, mers consumidors o usuaris,
amb tots els drets i sense contemplar gaire els propis deures.
Per il·lustrar-ho amb més claredat: amb quina facilitat es denuncia
l'Ajuntament de torn perquè un ha relliscat en trepitjar una caca de
gos, exigint la seva responsabilitat per no netejar la vorera? Amb
quina facilitat es busquen baixes laborals per no afrontar una feina?
Amb quina facilitat es produeixen falses denúncies contra homes
per no assumir les conseqüències d'una separació? Amb quina facilitat
delinqüents o assassins, busquen -i troben!-, quan són jutjats,
el metge hongarès Ignaz Semmelweis
(1818-1865) ja havia començat a intuir la
importància de la higiène en la prevenció.
Efectivament, a mitjan segle XIX,
Semmelweis era membre de l'equip mèdic
de la Primera Divisió de Maternitat de
l'Hospital General de Viena. Treballanthi,
va adonar-se de l'alta freqüència de
morts per febre puerperal que hi havia
entre les dones que acabaven de donar
a llum. El 1844, el 8,2 per cent havien
mort d'aquesta malaltia; el 1845, un 6,8
per cent i el 1846, un 11,4 per cent.
Aquestes xifres eren summament alarmants,
perquè en l'adjacent Segona
Divisió de Maternitat del mateix hospital,
on s'hi trobaven instal·lades gairebé
tantes dones com a la Primera, el percentatge
de morts per febre puerperal era
molt més baix. Per altra banda, les dones
acomodades que tenien els fills a
casa seva no patien aquesta malaltia.
Ningú no trobava cap explicació lògica
per a aquest fenomen, fins que la casualitat
va donar la clau per a la solució del
problema: un col·lega de Semmelweis,
Jacob Kolletschka (1803-1847), va rebre
una ferida penetrant en un dit, produïda
per l'escalpel d'un estudiant amb el qual
estava realitzant una autòpsia, i va morir
després d'una agonia durant la qual
va mostrar els mateixos símptomes que
les víctimes de la febre puerperal. Aquesta
mort va impressionar Semmelweis.
En aquella època, ni Pasteur ni
Koch encara no havien descobert el
paper dels microorganismes en les infeccions,
però, Semmelweis va comprendre
que existia una "matèria cadavèrica"
a l'escalpel de l'estudiant, que
s'havia introduït en el corrent sanguini
de Kolletschka i que li havia causat la
fatal malaltia. Això va portar Semmelweis
a la conclusió que les seves pacients
eximents en la seva suposada salut mental, per no assumir
les conseqüències penals dels seus actes? Sovint cerquem
responsabilitats en allò que hem fet o ens passa fora de nosaltres
mateixos .
L' individualisme d'avui dia, se sustenta en un "ideal" equivocat:
tot allò que no s'aplegui als nostres capricis o interessos, està fora de
lloc. Doncs no. El creixement equilibrat de la persona humana no ha
d'ignorar que suportar un punt d'insatisfacció, de frustració, que ens acompanya
sempre en el trajecte vital, requereix un cert aprenentatge. Aprenentatge
que ens permetrà sublimar les pròpies pulsions més agressives,
en bé de la Comunitat. Què és sinó llavors el progrés de la cultura i de la civilització?
El món del tot és possible i el tot m'és degut, que implícitament transmete
nostra societat de consum i la societat del benestar que no del ben-ésser -no
mateix, òbviament- ens porta a tots plegats cap una societat infantilitzada, emb
i més agressiva, ja que "els ideals" d'avui exigeixen la felicitat total i la no cabu
la contrarietat. Ideal de completesa errat en la persona humana.

n la
és el
ogida
da de
havien mort per un enverinament de la sang semblant: ell, els
seus col·legues i els estudiants de medicina havien estat els
portadors de la matèria infecciosa, perquè ell i el seu equip
solien arribar a les sales després de realitzar disseccions a la
sala d'autòpsies, i reconeixien les parteres després d'haverse
rentat les mans només d'una manera superficial. La "matèria
cadavèrica" de què parlava Semmelweis es refereix als microorganismes
patògens que es troben en l'ambient i que, si
entren en el nostre organisme, l'infecten. Per tant, calia eliminar-los:
Semmelweis va ordenar que tots els estudiants de
medicina es rentessin les mans amb una solució de calci clorurada
abans de reconèixer cap malalta. La mortalitat puerperal
va baixar fins a l'1,27 per cent l'any 1848.
Vint anys més tard, quan Louis Pasteur (1822-1895) ja havia
demostrat la inexistència de la generació espontània i Robert
Koch (1843-1910) havia
provat que moltes malalties
infeccioses eren causades
per microorganismes, Lister
va poder pujar damunt les
seves espatlles i extrapolar
els coneixements científics
a tota pràctica quirúrgica. Avui dia sembla obvi que la higiène
acurada és imprescindibles en tota activitat sanitària. No ens
podem imaginar cap metge sense rentar-se les mans abans
d'entrar a quiròfan, i després de sortir-ne. I els veiem vestits amb
una vestimenta específica. Però, per arribar aquí, la comunitat
científica internacional ha hagut de recórrer un llarg camí.
Avui dia no ens
podem imaginar
cap metge sense
bata blanca
per saber-ne més
ASIMOV, Isaac. Moments estel·lars de la ciència. Edicions de
la Magrana, Esparver Ciència. Barcelona, 1992.
CABOT, Josep Tomàs. El llarg camí de la ciència. Fets i
personatges decisius. Editorial L'Albí, Idees. Berga, 2004.
PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN |
RAMON SALICRÚ
Adoptar precaucions
E
l dimarts passat al vespre, en arribar a casa, vaig rebre una
notícia terrible : La mort, en accident laboral, d'un amic, resident
a Terrassa. S'havia estimbat des de l'alçada d'un parell de pisos,
en cedir-li una plataforma de fusta d´un edifici en construcció. El
drama que segueix a l'espantosa desgràcia és fàcil d'imaginar : Una
vida segada en plena joventut, una mare vídua desfeta, tres fills
petits sense la figura cabdal del seu pare...
Tornant del Tanatori pensava en la gran quantitat de
situacions personals delicades a les que estem exposats, tal
vegada sense adonar-nos-en, i que poden atemptar
greument contra la nostra pròpia integritat física : la
mateixa conducció del cotxe, les imprudències pròpies
i dels estranys, el creuar un carrer, el baixar una esca-
SABIES QUE... |
NICOLAU GUANYABENS
per acabar
el Dijous i el Divendres
Sant eren dies de silenci?
P
arlem del Dijous Sant i del Divendres Sant a principis
de segle XX. Eren dos dies considerats d'absolut
silenci. Estava prohibit cantar o fer música que no fos
la pròpia d'aquestes diades. Fins i tot les campanes emmudien.
L'oci i els espectacles paraven. Tot estava impregnat d'olors de
palmó, de cera cremada i d'encens. L'Església en general ocupava
tot el temps i tot l'espai escenogràfic, inundat de tristesa, dolor i
penediment.Enmig d'aquest parell de dies de recolliment, un altre
d'aquests elements amb cert component teatral trencava tots els
límits dels decibels possibles. Tenia lloc al final de l'Ofici de
Tenebres, normalment el Divendres Sant per la tarda. Quan
l'escolà apagava la darrera candela d'un gran canelobre situat al
costat de l'altar, es desfermava una remor eixordadora. Un allau
de nois, proveïts de bastons, pots de llauna i altres estris entrava
al temple i muntava un bon sidral sonor.
L'extinció de l'última espelma simbolitzava la mort de Jesús i el
soroll exagerat era en record del terratrèmol que va seguir-la. El
nom d'aquell cerimonial era quelcom tenebrós i malsonant perquè
d'aquell escàndol se'n deia "anar a matar jueus". Hem de suposar
que el terratrèmol sembrava la mort dels qui havien demanat la
crucifixió.
L'enorme xivarri que amb tal costum s'armava, i que sovint
esdevenia un evident abús, aconsellà que cap als anys vint es
suprimís i que, en tot cas, es suavitzés. Això és el que va quedar:
es va permetre que els infants assistents amb els seus
pares o familiars piquessin de peus a terra, piquessin els bancs
i fessin rodar matraques. Tot i la rebaixa, la gatzara de minuts
era fervorosa i -costa de creure -colpia l'abismal silenci de la
Setmana Santa.
la amb presses, l'encendre una estufa en ple hivern, la fuita del gas de
la cuina o del calentador, el ganivet que talla massa, el vidre que es
trenca, l'endoll del corrent elèctric, l´operació de bricolatge un xic
agosarada, un simple cop de pilota a l'escola, la traveta del trapella de
torn, la tassa plena de cafè bullent, la màquina de treball que et pot
seccionar un dit...
Us suggereixo una mena de reflexió personal o un consell familiar
que tingui com a objectiu examinar les deficiències i/o les mancances
que puguin tenir les nostres instal.lacions domèstiques, a fi i efecte
d'adoptar les mesures necessàries que eliminin el risc d' un accident.
Proposo també fer quelcom semblant en els nostres àmbits
professionals, abocant-hi imaginació i recursos econòmics, sense
restriccions. I és perquè desitjaria, en definitiva, que ningú no hagués
de deplorar accidents greus ni molt menys mortals, com el de l'amic
de Terrassa.
Un no contundent, als accidents. I un sí rotund, a la vida, sense
imprudències ni fatalitats absurdes. És a les nostres mans.
31valors

per acabar
HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament pel dibuixant Javier García
L'astrònom
Jordi Lopesino
Passar les hores mortes de la nit mirant el cel amb un
telescopi no és una afició gaire estesa, però us
asseguro que és molt gratificant. Molta gent em
pregunta què carai busco allà dalt, i jo els responc
que una estrella, tot i que no és del tot cert... A vosaltres us ho
puc explicar. Tot va començar fa molts anys, just quan
començava la meva afició a l’astronomia.
Al principi jo observava qualsevol cosa que estigués a l’abast
del meu telescopi: la lluna, planetes, nebuloses, galàxies,
cúmuls... I no em preocupava gaire per les llegendes que
il·lustraven les constel·lacions i les seves estrelles, perquè
pensava que aquestes històries no aportaven res de científic a
l’astronomia. M’ho passava la mar de bé fent estudis d'estrelles
variables, fotografiant eclipsis, buscant-ne de supernoves en
galàxies llunyanes i era rara la nit que no em buscava alguna
feineta celeste per passar l’estona. Era una mena d’obsessió.
Estava desitjant plegar de treballar per agafar el telescopi i
muntar-lo en un parc, petitó i fosc, que hi ha prop de casa meva.
Els meus veïns aviat es van acostumar a la meva afició i em
"Vaig veure que l’estrella que
m’havia fet el senyal es deia
Merope. Des d'aquell dia no
me la puc treure del cap"
deixaven tranquil, tot i que de tant en tant rebia la visita d’algú
que treia el gos a fer l’ultima pixarada abans d’anar a dormir.
Fins aquella nit.
La nit no era gaire bona, astronòmicament parlant. Els núvols
alts i prims enterbolien la visió del telescopi i vaig desistir
d’observar galàxies. L’única cosa decent que es podia observar
eren cúmuls d’estrelles, i vaig començar per les Plèiades. Un
magnífic cúmul que està situat entre les constel·lacions d’Orió
i Taurus. La visió telescòpica era magnífica i es podien veure
moltes estrelles, però vaig recordar que aquest cúmul també es
podia veure a simple vista i vaig decidir posar a prova la meva
agudesa visual. A simple vista vaig ser capaç, tot i la nit, de
veure set estrelles més o menys brillants. Creieu-me si us dic
que és un dels objectes estel·lars més macos que hi ha al cel.
Quan em vaig cansar de mirar-la a simple vista vaig tornar al
telescopi. Em picaven els ulls i estava cansat, i em va donar la
sensació que el cúmul de les Plèiades es veia bastant pitjor pel
telescopi. No era capaç de veure totes les estrelles. Vaig pensar
que si tancava els ulls un moment i descansava la vista ho
veuria tot una mica més nítid, i així ho vaig fer. Però no em va
servir de res. La visió telescòpica no havia millorat i quan vaig
mirar novament el cúmul a simple vista ja no vaig veure set
estrelles sinó sis. Va ser llavors quan vaig sentir que algú s’aclaria
la gola darrere meu.
-Bona nit.
UNA CARTA DES DE... Roma, 25 de març del 2007.
C
iao, què tal companys? Com va per terres catalanes?
Mireu, jo estic vivint a Roma. Sí, sí, a la dita ciutat eterna. Em demanareu
què hi faig, oi? Bé, per gràcia de Déu, el curs passat em va sorgir l'oportunitat
d'anar a cursar els meus estudis de Teologia a la capital italiana. Per què
Teologia? Doncs perquè jo sóc un seminarista i, després d'estudiar uns anys de Fi-
Roma
losofia, s'han de completar uns anys d'estudi de Teologia. En el meu cas, després
d'estudiar la Filosofia a Barcelona, se'm va presentar l'oportunitat, tal com us deia,
(Itàlia)
de continuar el cicle formatiu en un Seminari a Roma. Aquest és el meu segon any
Lluís Tollar, estudiant aquí. Quan acabi el curs que ve ja retornaré a la meva diòcesi de Solsona.
Sobre l'idioma, la veritat és que de primer, sobretot abans de venir, em feia una
mica de respecte, ja que no era sols fer-hi la vida, sinó que, a més, havia de seguir
uns estudis i entendre'ls! Però us asseguro que l'italià és una llengua que es va
agafant sobre la marxa. No sé si ajuda a entendre més la llengua o no, però el fet
de menjar tanta pasta m'ha italianitzat molt. La primera setmana vaig menjar pasta
cada dia, la segona també, tot el primer mes també, fins que, al final, ja vaig
adonar-me que no era cap broma, aquí cada dia es menja pasta! Per cert, algun
dia, també mengen sopa, però, sabeu què?, a dins hi torna a haver pasta!

La noia més maca que havia vist mai
estava al meu costat i jo no me n’havia
adonat. Després de contestar la seva
salutació, ella em va preguntar què
estava observant, i em va demanar si
era possible mirar pel telescopi. Jo
estava encantat! Amb molt de gust la
vaig deixar mirar pel telescopi i li vaig
explicar que el cúmul de les Plèiades
aquella nit tenia ganes de jugar a fet i
amagar, ja que feia una estona havia
comptat set estrelles a simple vista i ara
només en podia veure sis.
- Sembla un misteri —va dir ella amb un
somriure enlluernador.
Va tornar a mirar pel telescopi i després
va aixecar el cap i va mirar el cúmul a
simple vista.
-Crec que l’estrella juganera ja ha tornat —va dir.
Vaig fer una ràpida ullada pel telescopi i, efectivament, semblava
que la nit havia millorat molt. Es veien moltes més estrelles que
feia un moment. Després vaig aixecar la vista i vaig comptar set
estrelles una altra vegada. Era cert. L’estrella juganera havia
tornat i ho vaig dir en veu alta. Però ningú va contestar. Tornava
a estar sol amb el meu telescopi. On s’havia ficat aquella noia tan
maca? Vaig fer una ràpida ullada per tot el parc i no hi havia
ningú més. Ho havia somiat? Em vaig pessigar fort al braç. Ai!
Estava despert. Vaig mirar una altra vegada pel telescopi i es
veien totes les estrelles. A simple vista... També! Tot i que em va
sembla que una de les estrelles del cúmul de les Plèiades va
baixar de brillantor durant un segon per tornar a brillar amb tota
Pel que fa a la gent de Roma, tenen un tarannà
semblant als catalans. A més, hi ha algunes
frases fetes que són molt semblants a les nostres.
M'hi he sentit ben acollit, tant pels companys
del Seminari on estic vivint, com per la gent de la
Universitat on estic estudiant.
M'ha agradat molt fer aquesta experiència
d'Església i estar ben a prop del Papa. A Roma hi
he descobert amb més força la dimensió universal
de l'Església Catòlica. He conegut més aquesta
Església a la qual tots estem cridats a participarhi
per viure-hi l'amor fratern de fills de Déu i de
germans i portar-lo fins als confins de la terra. Un
amor a l'Església que s'encomana i que fa reforçar la resposta interior
d'haver dit sí al Senyor.
Hi he trobat joves de tots els punts del planeta, els quals vénen a
Roma a cursar els seus estudis i a créixer en la fe. La universalitat de
l'Església, doncs, es pot palpar en molts llocs de la ciutat. També pot
per acabar
la seva magnitud poc després. Una mena de picada d’ullet.
Vaig dibuixar el cúmul en un paper i vaig marcar amb una
fletxa l’estrella que em va picar l’ull. En arribar a casa, vaig
consultar un atles celeste i vaig veure que l’estrella que m’havia
fet el senyal es deia Merope. Des d’aquell dia que no me la puc
treure del cap. Penso en ella a tota hora. Estic obsessionat amb
el seu somriure. Ara em miro el cel d’una altra manera. M’he
après de memòria totes les històries i llegendes mitològiques i
no hi ha nit que no li faci una ullada a la meva estimada Merope.
No l’he tornat a veure en carn i ossos. Tampoc li he explicat el
meu secret a ningú, em prendríem per boig. Vosaltres sou els
únics que coneixeu el meu secret. Quan miro el cel, la busco a
ella.
Jordi Lopesino
és escriptor
palpar-se una fe viva i, al mateix temps, sentir el cor de l'Església
com batega. Només es tracta de veure-ho amb els ulls interiors de la
fe per a descobrir tot això que us estic dient. Una ciutat que ressalta
per la seva santedat exemplificada amb tants sants i màrtirs cristians
que han donat la vida pel Crist: destacant-ne sant Pere i sant Pau. I
posada de manifest, a més a més, per tants i tants llocs de culte que
recorden i fan present la presència del Senyor enmig nostre.
Roma ha estat, és i serà una ciutat on la cultura, la història i la fe
sempre hi seran presents. Els monuments i tot el que poden representar
la majoria dels llocs visitables fan entreveure els orígens de la
nostra civilització. Els visitants i els pelegrins són ben nombrosos. La
bella Italia, i concretament la ciutat de Roma, segueix essent un dels
destins on moltes persones tenen el punt de mira.
Per cert, una coseta: si algun dia veniu a Roma, podeu venir-hi
com a turistes, és clar, però és possible que, si us deixeu portar per
la interioritat del cor, pugueu sortir-ne com a pelegrins!
Arrivederci!
Lluís Tollar Puig.

per acabar
moment
valors
| Conxita Roig. Es va quedar a l'atur després que la fàbrica on treballava decidís tancar.
A l'atur en edat difícil
El seu momentVALORS: el dia, ara fa quatre anys, que va
quedar a l'atur. Tenia 54 anys. Era una víctima de la crisi del tèxtil. "Després d'haver
PER LAURA ARIAS
uè va sentir quan va saber que anava a l'atur
per culpa de la crisi tèxtil?
El primer pensament que em va venir quan
vaig quedar a l'atur va ser l'edat que tenia. Em
vaig quedar molt enfonsada. Em preguntava
coses com ara: què faré? On he d'anar? On em
voldran? Enlloc... En fi, penses que ja no ets vàlida per a poder
moure't i buscar feina. Em sentia molt desplaçada. És un
gran desànim estar en aquesta situació. Tens una baixada de
moral. Després d'haver estat tants anys treballant -havia estat
38 o 39 anys a Can Gassol, una fàbrica de gènere de punt de
Mataró- és com si et donessin una garrotada al cap.
Quina va ser la seva trajectòria dins la fàbrica Can Gassol?
Al principi havia estat repassadora de mitges, resseguia,
cosia, havia de comprovar si les mitges tenien carreres o
forats... Estava a la secció de control. He passat diverses
etapes. He estat tota la vida fent això. Fins que van començar
els conflictes.
Quina mena de conflictes?
Amb el canvi d'amo, em van posar a doblegar mitges i a
posar-les en capses. La gent va començar a anar a l'atur. Hi
havia rumors. Nosaltres, els treballadors ja ho sabíem. Els
problemes van venir perquè els amos volien tancar la fàbrica.
Es va provar de fer pactes entre el comitè de treballadors i
l'empresa. La postura del comitè perquè no tanquessin va ser
fer guàrdia a l'empresa de dia i de nit. Jo vaig ser de les últimes
que vaig marxar. Quan van dir prou i es va acabar tot, em va
agafar a l'edat de 54 anys. Es va pactar una indemnització,
però els treballadors només vam rebre la meitat del que ens
devien.
"L'atur em va deixar
molt buida. Em sento
marginada de la
societat"
34valors Q
estat tants anys
treballant és com
una garrotada al cap"
Què va fer a partir de llavors?
Vaig anar a l'atur i vaig aprofitar per fer un curs d'auxiliar en
infermeria geriàtrica. Quan vaig acabar aquests estudis em
vaig posar a treballar en una residència d'avis de Mataró. Hi
vaig treballar durant un any. Quan es va acabar el contracte
vaig haver d'anar una altra vegada a l'atur. Des d'allà vaig
tornar a buscar feina. Em feien entrevistes i anava d'un cantó
a l'altre sense trobar cap feina estable. Fins que pel meu compte
em vaig dedicar a buscar feina a Barcelona. Vaig trobar feina
en una altra residència de gent gran. També hi vaig estar un
any. Se'm va acabar el contracte i torno a estar de nou a l'atur.
Ara estic fent un curs de treballadora familiar... diuen que té
sortida.
Vostè ha passat del sector tèxtil a tenir cura de persones
grans. Com ha viscut aquest canvi tan brusc de feina?
Entrar a treballar en una residència per mi va ser un xoc. No
hi estava acostumada. Mai havia vist gent gran que està malalta
de càncer, d'Alzheimer... Moltes no es poden valer per sí
mateixes. Tot això em va impactar molt. Vaig haver de treure
molta voluntat i molt esforç: m'havia de posar a treballar fos
com fos. Em vaig mentalitzar que m'ho havia de prendre com
una feina més i seguir endavant. Al principi estava molt
bloquejada, sobretot perquè era una feina que no tenia per la
mà. Va ser molt complicat. Les feines que he fet després d'anar
a l'atur són feines molt dures. Cremen molt. Has d'aixecar avis
que no poden moure's. Has de tenir molta força i molta
empenta. A més, treballes moltes hores amb salaris molt baixos.
Aquest canvi de feina em va fer madurar com a persona. És
un món on veus la realitat de les coses. Desperta més
sentiments, comprensió i agafes més responsabilitat cap a la
gent. Em va sensibilitzar molt.

Com viu vostè la situació de l'atur?
L'atur em va fer sentir molt malament perquè em va deixar
molt buida. Em sento marginada de la societat. A més, no cobro
un sou correcte. Estic sola. He de tirar una casa endavant.
Tinc moltes despeses. Rebo una ajuda familiar que no arriba
als 400 € i no m'arriba per a poder tirar endavant. No estic bé
econòmicament. I em fa sentir molt desplaçada. Porto tota la
vida treballant. Tinc una edat en què hauria d'estar més recompensada
i valorada. I en lloc d'això em trobo en aquesta
situació... Això fa que caigui a terra.
Quines són les dificultats que més l'impedeixen trobar
feina avui per avui?
Per mi, el pitjor problema és l'edat que tinc. Quan vas a
l'INEM i planteges l'edat que tens, et diuen que no et poden
donar feina. No hi ha feina per la meva edat. Tinc 59 anys i
sóc apta per a treballar. Em veig capacitada i tinc suficient
força. Però quan saben els anys que tinc, em tanquen totes
les portes. Una altra dificultat és la precarietat laboral. Els
contractes, els salaris i les condicions de treball estan molt
malament. Els sous són una vergonya.
La seva situació va afectar el seu entorn familiar i social?
En aquell moment va afectar a la meva relació amb el meu
fill. Ara visc sola, però abans vivia amb el meu fill, que estava
estudiant. Ell es va preocupar molt. És una injustícia. Tot va
canviar quan vaig deixar d'aportar un sou fix a casa. Teníem
uns recursos amb els quals podíem tirar endavant. Però després
d'anar a l'atur no.
LAURA ARIAS
perfil
per acabar
Conxita Roig té 59 anys i és
extreballadora del ram tèxtil.
Fa 5 anys que la crisi d'aquest
sector a la ciutat de Mataró
va fer que perdés la feina.
Des de llavors està a l'atur.
Ha fet cursos de formació per
a trobar feines d'altres rams,
i durant dos anys va exercir
d'auxiliar d'infermera
geriàtrica. Des que va ser
acomiadada pel tancament
de la fàbrica, la seva vida no
ha estat la mateixa. La
pèrdua de la feina també ha
afectat la vida familiar.
Què en pensa de la crisi del sector tèxtil?
Crec que la situació actual del tèxtil a Mataró és majoritàriament
precària. Si no hi ha una política correcta per a
construir un tèxtil digne, la situació no millorarà. Jo atribueixo
tota la responsabilitat als polítics. Ho han abandonat totalment
i no han tingut interès en arreglar-ho. No han estat els estrangers:
han sigut els polítics. Només ells podrien arreglar-ho,
però no confio que ho facin.
En algun moment s'ha plantejat tornar a treballar en el
sector tèxtil?
Jo hi tornaria, de veritat. Perquè jo sóc professional del
tèxtil. És del que jo entenc. Encara que hagi estat en una
residència, a mi em tira més el tèxtil. Ho sento més. Hi he estat
tota la vida treballant, des dels 14 fins els 54 anys.
Com veus la teva situació ara?
La veig problemàtica. Rebo una ajuda familiar que es dóna
a partir dels 52 anys si no trobes feina. Si no trobo feina de
cara a l'any que ve, rebré la jubilació. Però he de mirar si em
surt a compte. Si no em resulta efectiu econòmicament hauré
de mirar de trobar feina del que estic estudiant o bé altre cop
en una residència.
"Els empresaris,
quan saben els anys
que tinc, em tanquen
totes les portes"
35valors

A Mataró:
· Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria.
· Llibreria Márquez (C/Argentona).
· Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç).
· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)
· Llibreria Mas (Pl. Cuba).
· Llibreria de l'Hospital de Mataró.
· Esglésies de Sant Josep, Santa Maria, Sant Pau, Sagrada Família,
Montserrat, Esperança i Maria Auxiliadora.
A la resta del Maresme:
· Església de Premià de Mar.
· Llibreria Proa (C/del Nord). Premià de Mar.
· Església de Vilassar de Mar.
· Església de Vilassar de Dalt.
· Església de Llavaneres.
· Església de Caldes d'Estrac.
A Barcelona:
· Llibreria Claret (C/Roger de Llúria).
· Parròquia de Sant Ramon Nonat de Barcelona.
O MITJANÇANT SUBSCRIPCIÓ (32 EUROS) A WWW.VALORS.ORG
Ajuda'ns a ajudar
Residència Torre Llauder de
Càritas Interparroquial de Mataró
C/ Sant Valentí, número 19. Mataró
www.valors.org
redaccio@valors.org
Cada mes a 21 punts de venta www.valors.org
valors
les coses que importen