UNITAT 4 - Castellnou Edicions

són
roques foses
barrejades amb
gasos
que pot tenir diferents
tipus d’activitat
poden tenir diferent
que en condiciona
la dinàmica
hawaiana estromboliana vulcaniana peleana
Els magmes
i originar
poden solidifi car-se a
composició l’exterior de la Terra
l’interior de la Terra
de
i originar
una erupció volcànica diferents estructures
que expulsa
com ara
lava piroclasts gasos batòlits lacòlits lopòlits fi lons i dics
formant un
volcà
ultrapeleana

1. Roques líquides
La temperatura és un factor important en la geodinàmica interna.
En parlar de l’estructura de la Terra, hem vist que diversos
processos (calor residual de la seva formació, minerals
radioactius i fregament de plaques) generen energia calorífi -
ca que provoca importants augments de la temperatura en
determinades zones de l’interior del planeta.
El procés de fusió de les roques no és instantani. En un primer
moment, coexisteixen minerals fosos amb d’altres de
sòlids, que tenen un punt de fusió més elevat. Finalment, es
forma una massa fosa que anomenem magma, que podem
defi nir com una barreja de minerals en estat líquid, bàsicament
silicats, amb una proporció elevada de gasos dissolts
(vapor d’aigua, diòxid de carboni, fl uor, clor, etc.).
Quan el magma es troba a pressions elevades (a l’interior de
la Terra), els gasos es troben dissolts a la massa fosa. Només
quan la pressió disminueix, com passa en el cas d’una erupció
volcànica, els gasos se separen del magma. És el mateix
que es produeix amb una ampolla de cava. Mentre està tancada,
el gas està dissolt en el cava i no el veiem. En obrir-la,
la pressió disminueix de cop i el gas s’escapa del líquid i
forma bombolles.
Els magmes es troben a temperatures que poden oscil·lar
entre 700 i 1.500 °C. La presència dels compostos volàtils fa
disminuir notablement la temperatura de fusió de la mescla.
El quars, per exemple, que és un dels minerals més abundants
en els magmes, es fon a 1.713 °C quan es troba en
estat pur. Dins del magma es pot mantenir en estat líquid per
sota de 1.000 °C.
Quan un magma es refreda dóna lloc a roques ígnies, també
anomenades magmàtiques, que poden ser de diversos
tipus en funció del procés de solidifi cació que han seguit.
Les erupcions volcàniques són les manifestacions més espectaculars del
magmatisme.
1.1 Viscositat dels magmes
MAGMATISME
La viscositat és una propietat important dels magmes, ja que
està estretament relacionada amb el seu procés de solidifi cació
i amb la dinàmica de les erupcions volcàniques. Hi ha
quatre factors que infl ueixen en la viscositat d’un magma:
Andesita (roca ígnia). Les roques ígnies tenen característiques molt diferents
en funció de la composició del magma i de les condicions en què s’ha solidifi
cat.
Temperatura. Com més elevada, menys viscositat té el
magma.
Pressió. Comprimeix els minerals i fa el magma més dens
i viscós.
Gasos dissolts. Com més abundants, més fan augmentar
la pressió interna del magma, i això fa que sigui menys
dens.
Composició química. Com més abundant és el diòxid
de silici (SiO 2 ) o sílice, més viscós és el magma. Això és
degut al fet que aquest compost forma minerals amb estructures
moleculars molt complexes.
1.2 Localització dels magmes a les
capes de la Terra
Tal com recordaràs de la unitat 3, a la Terra hi ha dues capes
en les quals es poden localitzar roques en estat fos, és a dir,
magma.
A la part més interna, el nucli extern està format per materials
me tàl·lics en estat líquid. Curiosament, el nucli intern, encara
a una temperatura més elevada, és sòlid a causa de l’altíssima
pressió que hi ha.
A la part superior del mantell també hi ha una zona, situada
entre 70 i 200 km de fondària (astenosfera), en la qual hi ha
masses de roques que es troben a prop de les condicions de
fusió.
[ 77 ]

[ 78 ]
UNITAT 4
A les zones més profundes de l’escorça terrestre també es
poden formar magmes.
El baix contingut en sílice d’alguns magmes fa que siguin molt fl uids.
1.3 Formació del magma
Hi ha tres processos que poden donar lloc a la formació del
magma, tal com es pot veure a la fi g. 1:
pressió
Augment de la temperatura. Una massa rocosa descendeix
a nivells de temperatura més elevada. Aquest procés
es produeix a les zones de subducció.
R punt de fusió de cada roca
1 ... Rn corba de fusió de les roques
en absència d’aigua
corba de fusió de les roques
en presència d’aigua
R z
R3 R2 R1 roques roques + magma
3
temperatura
Fig. 1. Un magma es pot fondre de dues maneres: augmentant la temperatura
sense variar la pressió (1) o disminuint la pressió sense variar la temperatura
(2). Si hi ha aigua a la roca, la línia que marca les condicions de fusió es
desplaça a zones de temperatures més baixes (3).
R
2
R x
1
R n
R y
Descens de la pressió. Quan una massa rocosa molt
calenta es veu sotmesa a un descens de la pressió, per la
formació d’una fractura o perquè ascendeix a zones més
superfi cials, es produeix la fusió. Aquest procés es localitza
a la part superior del mantell, en zones on els corrents de
convecció del mantell són ascendents, com ara dorsals,
rifts continentals i punts calents (hot spots), així com en els
plans de falles profundes.
Presència de fl uids. L’aigua s’interposa entre les estructures
moleculars dels silicats fent disminuir el punt de fusió (efecte
d’hidròlisi), tal com passa amb els materials que es troben
impregnats d’aigua marina en les zones de subducció.
1.4 Tipus de magmes
En funció de la seva composició química, es diferencien quatre
tipus de magmes, segons el contingut decreixent de sílice
(SiO 2 ):
– Magmes àcids. Amb més del 65 % de sílice.
– Magmes intermedis. 65-50 % de sílice.
– Magmes bàsics. 50-40 % de sílice.
– Magmes ultrabàsics. Amb menys del 40 % de sílice.
Atenent el seu origen, podem parlar de dos tipus de magmes:
els primaris i els derivats. Els magmes primaris són
aquells que conserven la composició de la roca que els ha
originat. Aquests magmes es poden haver format de dues
maneres:
En el procés de formació de la Terra, i són, per tant, residus
d’aquest moment.
Per fusió posterior de materials.
Hi ha dos grups principals de magmes primaris segons la
zona de procedència:
Granítics. Contenen una elevada proporció de diòxid de
silici o sílice (SiO 2 ) i procedeixen de la fusió de roques
de l’escorça continental.
Basàltics. Contenen poca sílice i poden ser de tres tipus:
– Toleítics. Són produïts a les dorsals oceàniques.
– Alcalins. Contenen menys sílice que els anteriors i són
més rics en sodi i potassi. Són característics del magmatisme
intraplaca i dels punts calents.
– Calcoalcalins. Presenten una proporció més alta de calci
i magnesi, i es presenten en les zones de subducció.
A la unitat 3 (fi g. 5) trobaràs un esquema dels diversos tipus
de límits entre plaques i el magmatisme associat.

Experimentalment s’ha demostrat que els dos primers tipus
de magmes basàltics es poden formar a partir de les peridotites
(roques que formen el mantell). Si l’ascensió és ràpida
i hi ha molta fusió, es formarà un magma toleític; en cas
d’ascensió lenta i poca fusió, es formarà magma alcalí. Els
magmes calcoalcalins provenen de la fusió de l’escorça oceànica
que s’enfonsa en les zones de subducció.
Els magmes primaris són més aviat rars, ja que amb molta
freqüència es produeixen processos de mescla, diferenciació
o assimilació en magmes primaris, que donen lloc a magmes
derivats o secundaris.
El procés de mescla consisteix en el fet que dos o més
magmes primaris diferents es barregen i donen lloc a un
magma secundari.
La diferenciació es produeix quan un magma es refreda a
poc a poc. Llavors alguns minerals comencen a solidifi car-se
i la resta del magma canvia la seva composició original en
segregar-se aquests minerals de la fase líquida (fi g. 3).
Finalment, l’assimilació té lloc quan els magmes reaccionen
amb les roques en què estan encaixats. Generalment,
aquest procés altera la seva composició química original.
a b
tetraedres aïllats
(olivina, granats)
c
Oxigen
Silici
dos tetraedres units
per un vèrtex (epidota)
tetraedres formant anells
(turmalina, beril·le)
tetraedres formant cadenes senzilles o dobles (piroxens, amfíbols)
Fig. 2. a) Dibuix que representa un magma àcid en què abunden els cristalls.
En el detall a nivell molecular, nombrosos tetraedres de sílice formen estructures
moleculars complexes. A causa de tot això, la viscositat del magma és
molt gran. b) Magma bàsic: gairebé sense cristalls i amb pocs tetraedres de
sílice que no formen estructures moleculars complexes; pot fl uir amb facilitat.
MAGMATISME
Els magmes basàltics fl ueixen formant grans colades. El refredament gradual
permet la formació de curioses estructures, anomenades calçades de gegants,
com aquestes d’un parc nacional d’Irlanda del Nord.
1.5 Estructures originades pels
magmes
A excepció de l’aigua, la resta de components del magma
ocupen més volum quan estan fosos. Aquesta característica
fa que siguin menys densos que les roques que els envolten
i, per tant, que tinguin tendència a ascendir.
Diversos factors afavoreixen o difi culten l’ascensió dels magmes:
Com més gran sigui la fondària a la qual es troba, més alta
serà la pressió i més li costarà pujar.
La presència de fractures afavoreix l’ascensió, a vegades
força ràpida, dels magmes.
L’elevada viscositat d’alguns magmes fa que la seva ascensió
sigui més lenta.
diferenciació
diferenciació
minerals densos
minerals poc densos
assimilació assimilació
roca encaixant
cambra magmàtica
barreja de
magmes
magma
Fig. 3. A les cambres magmàtiques s’acostuma a produir la diferenciació del
magma per la solidifi cació diferencial dels minerals. Durant l’ascensió, sovint
els magmes reaccionen amb les roques encaixants i es produeix el procés
d’assimilació.
[ 79 ]

E
[ 80 ]
UNITAT 4
En diverses zones dels Pirineus i de les serralades Litoral i Prelitoral afl oren
batòlits granítics.
Els fi lons es formen quan el magma se solidifi ca dins d’una esquerda.
estratovolcà
dic
lacòlit
sill
caldera
a) Vulcanisme actiu
flux piroclàstic lava dom i colada
de lava
con d’escòries dics radials pitó
a) Refredament i erosió
Fig. 4. Diferents estructures originades per la solidifi cació del magma.
En qualsevol cas, quan el magma troba zones més fredes, a
la superfície o a l’interior, se solidifi ca i origina roques magmàtiques,
també anomenades intrusives, perquè s’intercalen
entre les roques preexistents. Segons les condicions
en què té lloc aquest procés, es poden formar estructures
i tipus de roques molt diferents.
Si la zona té fractures que no arriben a la superfície, el magma
hi penetra, se solidifi ca en el seu interior i origina diverses
estructures (fi g. 4) en funció de la seva forma i extensió:
Dics, sills o fi lons: quan se solidifi ca dins d’esquerdes.
Lacòlits: si aprofi ta els plans d’estratifi cació de les roques
existents, i se solidifi ca formant una estructura amb formes
de cúpula a la part superior.
Lopòlits: la solidifi cació també té lloc en els plans d’estratifi
cació, però en aquest cas la massa de magma té
grans dimensions i adopta forma de plat.
Batòlits: són masses de magma més o menys globulars
de grans dimensions. La part superior acostuma a tenir
una forma semblant a una cúpula.
En tots aquests casos la solidifi cació té lloc a l’interior de la
Terra i es formen roques fi lonianes o roques plutòniques,
depenent de les seves característiques.
Una segona possibilitat és que el magma arribi a la superfície.
En aquest cas, es produeix una erupció volcànica, que pot
donar lloc a diversos tipus d’estructures formades per roques
volcàniques, tal com s’explicarà posteriorment.
dom
plataforma de lava
dics anulars
i caldera
batòlit
magma
lopòlit

2. Muntanyes de foc
Les erupcions volcàniques són una manifestació de l’activitat
interna de la Terra. Són la prova més espectacular que
l’interior del planeta es troba a temperatures tan elevades
que les roques corticals o del mantell es poden arribar a fondre.
En aquest estat formen el magma que, pel fet de tenir
menys densitat que la roca que l’envolta, tendeix a pujar.
Si el magma troba una esquerda o una falla, el seva ascensió
serà ràpida, i si la fractura arriba a la superfície terrestre,
s’originarà un fenomen volcànic. Si no troba cap fi ssura, el
magma anirà fonent el sostre de la cambra magmàtica
i s’obrirà camí cap amunt a velocitats de l’ordre d’un metre
l’any. Amb el pas del temps s’anirà solidifi cant i formarà,
sota ter ra, un batòlit o altres formes semblants, com ja hem
vist en parlar del magmatisme. En aquest cas, parlem d’un
fenomen plutònic.
Els fenòmens plutònics no ocasionen cap risc mediambiental,
però sí que ho fan els volcànics.
Les erupcions no són fenòmens rars. Cada any uns 50 volcans
entren en erupció en algun lloc del món. Diem que un
volcà està actiu quan emet lava, gasos o mostra activitat
sísmica. Un volcà apagat o dorment és aquell que està inactiu
des de fa temps, però que encara pot entrar en erupció,
mentre que un volcà extingit és el que ja no pot produir una
erupció mai més.
cràter: obertura per on surten els productes volcànics.
con volcànic: estructura formada per la deposició
de capes de materials volcànics sòlids.
con lateral o adventici: estructura secundària formada
per materials volcànics sòlids.
xemeneies laterals o adventícies: escletxes laterals
per on pugen magma i gasos.
xemeneia central: escletxa per on pugen el magma
i els gasos dissolts.
cambra magmàtica: espai on estan les roques
foses i els gasos suportant una pressió i una temperatura
elevades.
Fig. 5. Estructura bàsica d’un edifi ci volcànic.
MAGMATISME
Els dominis del déu Vulcà
Els volcans són probablement els fenòmens geològics que
més s’han relacionat amb divinitats de tot tipus. La paraula
volcà procedeix del llatí. Els romans creien que el déu Vulcà
hi tenia una forja on fabricava eines per a altres divinitats.
Aquest taller es trobava sota algunes muntanyes que expulsaven
foc i fum, i per això les van anomenar volcans.
Cada any, el dia 23 d’agost els romans celebraven una festivitat
anomenada Vulcanàlia, en la qual es feien ofrenes al déu
Vulcà. Altres cultures tenen divinitats semblants, com el déu
Mafuie de Samoa o la deessa Pele de Hawaii.
De la mateixa manera, els volcans també s’han relacionat sovint
amb éssers malignes. Dante, en la Divina comèdia, ens
presenta Llucifer en un tron situat en el centre d’un gran
cràter volcànic.
2.1 Anatomia d’un volcà
Quan el magma arriba a la superfície terrestre, se solidifi ca
i allibera els productes volàtils que portava dissolts. Les estructures
i els productes volcànics que formarà dependran
principalment de la seva viscositat. En general, tingues present
que els magmes més viscosos donen lloc a erupcions
més explosives. En qualsevol cas, l’estructura bàsica del
que anomenem edifi cis volcànics respon a l’esquema següent:
VOCABULARI
Erupció volcànica. Emissió de lava, gasos i elements piroclàstics a través de la xemeneia d’un volcà.
Magma. Massa de roques en estat de fusió que es troba a una elevada temperatura (entre 700 i 1.300 °C).
[ 81 ]

[ 82 ]
UNITAT 4
2.2 Productes volcànics
Lava. Els magmes són mescles de roques foses amb una
important quantitat de gasos dissolts. Quan un magma
arriba a la superfície ter restre, es troba sotmès, de sobte, a
menys pressió. Aquest canvi volatilitza els gasos que conté
i dóna lloc a la lava, una massa formada per roques en estat
líquid juntament amb alguns minerals sòlids, però ja sense
gasos en solució. La temperatura de la lava acabada de
sortir del volcà oscil·la entre 900 °C i 1.200 °C depenent
de la seva composició i del contingut en gasos que tenia.
Els volcans poden expulsar tres tipus de productes: lava, gasos i piroclasts.
La mobilitat de la lava també depèn de la seva composició.
Les laves bàsiques, com les basàltiques, tendeixen a fl uir lliurement
i a formar extenses colades. Donen lloc a volcans
en escut, és a dir, amb poc pendent i amb una base molt
ampla. En contraposició, les laves àcides, riques en sílice, són
molt espesses, fl ueixen amb molta difi cultat i se solidifi quen
a prop del con volcànic, fet que provoca volcans alts i de fort
pendent.
Gasos. El magma conté grans quantitats de gasos volcànics
en solució. Aquests s’escapen tot just quan el magma
arriba a la superfície, i formen grans columnes de gas
que poden arribar al límit superior de la troposfera.
El gas volcànic més abundant és el vapor d’aigua, que
constitueix entre el 60 % i el 90 % del total gasós. El vapor
d’aigua alliberat durant una erupció té dos orígens: una
part ve incorporada en el magma i l’altra és aigua superfi -
cial o subterrània que s’ha vaporitzat per l’ascensió de la
massa de roques foses. L’aigua no magmàtica es pot trobar
formant llacs en els cràters, aigües subterrànies o ser aigua
marina, en el cas de les erupcions sota el mar. La resta de
gasos són, per ordre d’abundància, CO 2 , H 2 S, SO 2 , SO 3 i
HCl, entre d’altres.
Piroclasts. Són fragments de lava llançats a l’aire per la
inèrcia del magma que ascendeix i per les explosions provocades
pels gasos, que arriben a solidifi car-se totalment o
parcialment en ple vol. Poden ser materials nous o restes
d’antics materials arrencats de les parets de la xemeneia o
d’altres roques corticals preexistents. La quantitat de piroclasts
expulsats per un volcà és més gran si el magma és
viscós. Segons les seves dimensions, es classifi quen en:
– Cendres. Són els piroclasts més fi ns i tenen diàmetres de
menys de 2 mm. El seu pes escàs fa que puguin ser transportades
pels vents fi ns a grans distàncies enfosquint el cel
d’àmplies zones. Les partícules més diminutes, de menys
de 0,6 mm de diàmetre, constitueixen la pols volcànica,
que es pot mantenir a l’atmosfera durant anys i endinsarse
a l’estratosfera impulsada per alguna forta explosió.
L’abundància de cendres en un dipòsit volcànic és un indicador
d’un episodi piroclàstic en fase fi nal.
Quan es produeix l’erupció es genera un fort corrent
d’aire calent que arrossega cendres i pols volcànica a
molta altura. Aquesta massa d’aire ascendent, amb un
elevat contingut de materials volcànics fi ns, s’anomena
columna eruptiva. En algunes ocasions, dins de les
columnes eruptives es generen llamps i llampecs.
VOCABULARI
Lava. Material fos que surt dels volcans en el moment de l’erupció i forma colades que s’escolen pels vessants del volcà.
Piroclast. Material expel·lit a l’atmosfera durant una erupció volcànica.

– Lapil·li. Representa aquella fracció de materials incandescents
expulsats que fan entre 2 i 50 mm de diàmetre
i que s’acumulen en el con volcànic. A la Garrotxa
reben el nom de gredes i van ser explotades fi ns al fi nal
de la dècada dels vuitanta, quan la zona va ser declarada
espai protegit.
– Bombes volcàniques. Són les partícules més grans
que agafen formes fusiformes a causa de la seva trajectòria.
Per la seva dimensió més gran, el refredament és
més lent i poden arribar al terra encara parcialment foses
i solidifi car-se més tard. Llavors formen el que es
coneix com a escòria volcànica. La presència de bombes
en dipòsits volcànics indica un episodi piroclàsic
bastant violent.
Un fenomen no gaire freqüent, propi dels volcans amb la
lava més viscosa, són els anomenats núvols roents o colades
piroclàstiques. En aquests casos, les bombolles de gas
s’acumulen a causa de l’elevada viscositat que els impedeix
sortir. Quan la pressió dels gasos supera la viscositat, el gas
surt de cop barrejat amb materials piroclàstics incandescents,
que cauen pels vessants dels volcans i destrueixen tot allò
que troben al seu pas. Aquests núvols es donen com a fenòmens
individuals o bé en les darreres etapes d’una altra
erupció més violenta. En els dipòsits, aquestes colades es
detecten per l’abundància de cendres i restes de troncs cremats.
núvol acompanyant
colada piroclàstica
col·lapse del dom
Fig. 6. Formació d’un núvol roent o colada piroclàstica.
Un cas especial són els lahars, grans esllavissades o colades
de fang que es produeixen en els vessants d’un volcà. Són
fruit de la barreja de materials piroclàstics amb grans quantitats
d’aigua procedent de la pluja, de la fusió de neu o de
llacs. En el seu desplaçament enterren i engloben la vegetació
i constitueixen una greu amenaça per a la població.
MAGMATISME
Un núvol roent, de prop de 4 km d’al çària, es precipita pel vessant del mont
Pelée, a la Martinica, el 16 de desembre de 1902. En poca estona va devastar
Saint-Pierre, on va causar més de 29.000 víctimes.
2.3 Estructures volcàniques
L’edifi ci volcànic que es forma quan té lloc una erupció depèn
en gran mesura de la viscositat del magma:
Les laves més fl uides formen volcans en escut, que són
edifi cis molt més amples que no pas alts formats per
l’acumulació successiva de colades de lava.
Si el magma té una viscositat mitjana, el volcà allibera lava
i materials piroclàstics que s’acumulen formant un edifi ci
integrat per capes alternades d’aquests dos tipus de productes.
En aquest cas, parlem d’un volcà compost o estratovolcà.
Quan la viscositat és elevada, no es formen colades de lava
perquè aquesta no pot fl uir. El volcà només allibera piroclasts
en les freqüents explosions que experimenta quan
està en erupció. En aquest cas, l’edifi ci volcànic és un con
d’escòries.
Els volcans amb el magma més viscós formen doms volcànics,
que són estructures abruptes situades sobre el
cràter. El magma és tan viscós que se solidifi ca dins de la
part superior de la xemeneia, de manera que l’estructura
resultant s’eleva de manera progressiva sobre aquest conducte.
Ocasionalment aquest tipus de volcans poden originar
colades piroclàstiques.
Un tipus d’estructura que alguns volcans poden tenir és la
caldera. Es tracta d’una depressió de forma circular o
el·líptica de 2 a 20 km de diàmetre, que es forma a la part
superior de l’edifi ci volcànic o, a vegades, l’afecta en bona
part del seu volum. És una estructura generada per l’esfondrament
de la cambra magmàtica després d’una gran
erupció. Quan la cambra magmàtica queda buida s’enfonsa
i origina la caldera. També es poden formar com a conseqüència
d’alguna explosió molt violenta.
[ 83 ]

a
[ 84 ]
UNITAT 4
b d
c e
Fig. 7. a) volcà en escut, b) estratovolcà, c) con d’escòries, d) dom i e) caldera.
2.4 Fases de l’erupció d’un volcà
La dinàmica d’una erupció depèn, com les estructures volcàniques,
de la viscositat del magma.
El magma és com l’aigua mineral amb gas o el cava dins
d’una ampolla sense obrir. Conté molts gasos, però no els
veiem perquè estan dissolts en les roques foses. En el moment
en què el magma està a prop de la superfície, li passa
el mateix que a l’ampolla d’aigua amb gas o el cava quan
l’obrim: el gas deixa d’estar dissolt a causa de la sobtada
baixada de pressió i forma multitud de bombolles que intenten
sortir del líquid i expandir-se.
Si el magma és fl uid, les bombolles de gas s’escapen sense
problemes i l’erupció és tranquil·la. Si és viscós, els gasos
tenen difi cultats per sortir, s’acumulen, provoquen explosions
que a vegades són molt violentes i expulsen materials sòlids
a molts quilòmetres de distància, o enderroquen part de
l’edifi ci volcànic.
En funció de totes aquestes característiques, es poden defi nir
cinc tipus d’activitat volcànica, com veurem en l’apartat següent.
Malgrat aquestes diferències en la dinàmica eruptiva,
en termes generals, l’erupció d’un volcà es pot dividir en diverses
fases:
1 Fase inicial. Comença amb l’expulsió de gasos pel cràter
que, de vegades, van acompanyats de petits tremolors de
terra.
Erupció volcànica en fase inicial.
Erupció volcànica en fase paroxismal.

2 Fase paroxismal. Els gasos surten, cada cop en quantitats
més grans i de forma més violenta com més viscós
sigui el magma. En aquest cas, és ara quan comencen les
explosions, amb l’expulsió de cendres i escòries, que es
van acumulant al voltant del cràter i donen lloc al con volcànic.
El sòl s’esquerda i, fi nalment, surt la lava, que llisca per les
parets del con i forma colades de lava que seran més extenses
com més fl uid sigui el magma.
3 Fase terminal. Les explosions i emissions disminueixen
i es van fent menys freqüents fi ns que el volcà entra en
repòs. En aquesta fase es poden produir emissions gasoses
en fumaroles o altres fenòmens de vulcanisme atenuat.
Erupció volcànica en fase terminal.
2.5 Tipus d’activitat volcànica
Hi ha diversos tipus d’activitat volcànica, en funció de la viscositat
del magma.
Com més viscós és un magma, més lentament fl ueix i més
difi cultats tenen els gasos per sortir, fet que provoca explosions
freqüents i més abundància de materials piroclàstics.
Com que la lava és més densa, avança més a poc a poc i se
solidifi ca abans, i forma un con volcànic alt i amb un fort
pendent.
denominació IEV
tipus d’activitat volcànica
% de piroclasts o colades piroclàstiques
respecte al total de materials emesos
MAGMATISME
Tenint en compte aquestes característiques, es poden diferenciar
cinc tipus principals d’activitat volcànica. Tal com es
pot veure a la taula inferior, s’utilitza un índex, anomenat
d’explosivitat volcànica (IEV), que es calcula a partir de
diversos paràmetres, com el volum de material emès o
l’altura de la columna eruptiva. Aquest valor és de gran utilitat
per a la previsió d’erupcions i dels riscos que generen
els volcans.
Antigament, els geòlegs classifi caven els volcans segons el
tipus d’erupció, però ara se sap que hi ha diversos volcans
que fan erupcions amb característiques intermèdies entre
dues d’aquestes tipologies d’activitat, o bé que canvien les
seves característiques al llarg d’una mateixa erupció. Per tot
això, actualment és parla més aviat de tipus d’activitat volcànica
que de tipus de volcans:
Tipus hawaiana. La lava és molt fl uida, es diposita en
capes i produeix colades força extenses. Això forma un con
ample i baix. Els edifi cis volcànics d’aquest tipus s’anomenen
volcans en escut. L’expulsió dels gasos és molt tranquil·la,
i per això l’IEV és baix. Neixen en el fons oceànic o al costat
d’un antic volcà submarí. El Mauna-Loa i el Kilauea, tots
dos a Hawaii, són exemples de volcans amb aquest tipus
d’activitat.
El volcà Kilauea (Hawaii) expulsa grans colades de lava fl uida, característica
principal de l’activitat hawaiana.
predomini emissió edifi ci construït
hawaiana 0-1 0-3 colades de lava volcà en escut
estromboliana 1-2 40 colades i piroclasts volcà compost
vulcaniana 2-4 60 piroclasts i colades
volcà compost o con
d’escòries
peleana 4-8 99 colades piroclàstiques banyó volcànic
ultrapeleana 5-8 99 colades piroclàstiques caldera
[ 85 ]

[ 86 ]
UNITAT 4
L’Etna (Itàlia) és un estratovolcà format per colades de lava i piroclasts.
Tipus estrombolià. La lava emesa és menys fl uida que
en el cas anterior. Això comporta que les colades siguin
menys extenses i els gasos es desprenguin en explosions
moderades que poden ser rítmiques o quasi contínues.
L’edifi ci volcànic té forma de con alt, amb la base ampla.
Com el següent, és un estratovolcà, ja que l’edifi ci està
format per capes de lava i piroclasts que s’han anat dipositant.
L’Stromboli, a Itàlia, i l’Ekla, a Islàndia, són dos volcans
amb aquest tipus d’activitat.
Tipus vulcaniana. Les erupcions vulcanianes generen colades
de lava espesses i lentes que s’allunyen molt poc del
cràter, que s’endureix ràpidament. Sota aquesta escorça
sòlida els gasos se n’acumulen i exploten amb més violència
i a intervals més llargs. Hi ha, en canvi, una abundant
expulsió de materials piroclàstics, principalment cendres
que provoquen immenses columnes eruptives. Els edifi cis
que formen són cons d’escòries, més aviat petits i alts. El
Cerro Negro, a Nicaragua, és un volcà amb aquest tipus
d’activitat. En l’anomenat vulcanisme plinià s’alternen les
erupcions estrombolianes i vulcanianes.
Tipus peleana. Les erupcions peleanes són extremament
destructives. La lava que emeten aquests tipus de volcans
és molt viscosa i no forma colades. Per sobre la xemeneia
es forma un banyó que tapa la sortida del cràter a l’exterior.
Sovint es formen núvols roents carregats de gasos i cendra
volcànica, que baixen pels vessants del con i que poden
arribar a velocitats de més de 100 km/h. El mont Pelée, a
la Martinica, és l’exemple més conegut d’aquest tipus
d’activitat volcànica.
Tipus ultrapeleana. Les erupcions ultrapeleanes són
també de magma extremament viscós, però que no forma
colades de lava; en canvi, origina colades piro clàstiques
molt grans i gairebé sempre grans calderes per esfondrament
de la cambra magmàtica. Aquest tipus d’activitat volcànica
és la més violenta i arriba a emetre una quantitat de
materials que supera els 100 km 3 .
El volcà de Dionisio Pulido
La nit del 20 de febrer de 1943, la família de Dionisio Pulido, un camperol de l’estat de Michoacán (Mèxic), es va despertar sobresaltada
per un sisme. Poc temps després, una estranya resplendor vermella procedent del seu camp de blat de moro els va cridar l’atenció. Un
bombament del terreny amb una gran esquerda al mig començava a expulsar lava.
Acabava de néixer el volcà Paricutín, que és conegut pel fet de ser el primer con volcànic que els científi cs van poder estudiar des del
seu inici fi ns a la seva extinció, en un indret on abans no hi havia hagut mai cap fenomen d’aquest tipus. Malauradament, la seva
erupció va destruir dos pobles que hi havia a la rodalia i 4.500 persones van perdre la casa, tot i que no hi va haver víctimes mortals.
En l’esquema de sota pots veure el creixement del Paricutín, que va ser molt ràpid al principi i més lent després, durant els 9 anys
i 12 dies que va estar actiu. En total va expulsar uns 3.600 milions de tones de lava i piroclasts.
metres sobre el nivell del terreny original
424
393
293
242
200
130
94
0
març del 1952
volcà Paricutín
febrer del 1946
altitud final: 2.808,6 m
febrer del 1944
desembre del 1943
juliol del 1943
maig del 1943
març del 1943
27 de febrer del 1943
23 de febrer del 1943
poblat de Paricutín casa de Dionisio Pulido
N
vall de Cuiyusuru
altitud inicial 2.384 m
0 200 m
2.800
2.700
2.600
2.500
2.400
2.300
metres sobre el nivell del mar

Un cas especial són les erupcions freatomàgnetiques,
que es produeixen quan hi ha una entrada d’aigua a la cambra
magmàtica. Aquesta aigua es vaporitza ràpidament
i s’afegeix als compostos volàtils que ja porta el magma,
de manera que fa augmentar notablement la violència de
l’erupció. N’és un bon exemple l’erupció del Krakatoa de
l’any 1883.
Colada piroclàstica durant l’erupció del volcà Mayón (Filipines) en una fase
d’activitat peleana.
2.6 Altres fenòmens volcànics
Les colades fi ssurals es generen en la part més superfi cial
del mantell superior. Aquestes colades es produeixen quan
un magma extremament fl uid puja cap a la superfície terrestre
(fi g. 8a). Com a resposta a la pressió que produeix, s’obren
centenars de fi ssures per les quals s’allibera la lava. Aquestes
fi ssures poden arribar a fer 25 quilòmetres de longitud i 15
metres d’amplada.
antigues colades
de lava
fissures
vapor d’aigua
i piroclasts
antics dics
MAGMATISME
Tanmateix, aquestes colades són un dels fenòmens volcànics
que la tec tònica de plaques no ha pogut explicar totalment.
Un dels motius és que mai no s’han vist en directe. Les colades
fi ssurals de basalts continentals poden donar lloc a grans
altiplans, com el del Deccan, a l’Índia, o el Karoo, al sud-est
d’Àfrica, que són el resultat de llargs períodes d’erupcions
i ocupen unes extensions superiors a 500.000 km 2 , amb
gruixos de basalt de fi ns a 1.500 m.
Un altre fenomen volcànic és l’alliberament d’onades piroclàstiques
(fi g. 8b). Es produeix quan el magma silícic acumulat
en una cambra magmàtica s’allibera i surt a l’exterior mitjançant
una forta explosió que crea grans fractures. Els gasos
en expansió arrosseguen a través de les fractures una mescla
seca i turbulenta de pedra tosca i cendra que acaba arrasant
tot el paisatge. Després, el sostre de la cambra magmàtica
s’esfondra i dóna lloc a una caldera.
2.7 Vulcanisme atenuat
En zones volcàniques actives, o bé en aquelles on els volcans
estan a prop de l’extinció o es troben inactius des de fa
temps, es poden trobar emissions d’aigua calenta, de gas o
de fang. Aquest conjunt de fenòmens s’anomena vulcanisme
atenuat.
Fonts termals. Moltes zones volcàniques, o amb gradient
geo tèrmic elevat, posseeixen fonts de les quals brollen aigües
a temperatures elevades. Les masses de magma situades
en profunditat escalfen les aigües subterrànies
i generen aquest tipus de fonts. Hi ha fonts termals molt
famoses, com són les d’Islàndia, les de les illes del nord de
Nova Zelanda o les del parc nacional de Yellowstone, però
també n’hi ha a Catalunya, a Caldes de Malavella (Selva),
Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i Caldes d’Estrac (Maresme),
entre d’altres.
fractures
còniques
cambra magmàtica
Fig. 8a. Emissió d’una colada de basalt a través d’una extensa fi ssura. Fig. 8b. Trencament del sostre d’una cambra magmàtica i alliberament de cendres fl uïdals.
piroclasts
cons
d’escòries
[ 87 ]

[ 88 ]
UNITAT 4
Fumaroles submarines. Són fonts termals submarines
situades generalment a prop de dorsals oceàniques o punts
calents. Aquestes aigües brollen a 350 °C i contenen compostos
rics en sofre, que són la base de curiosos ecosistemes
organitzats al voltant de bacteris quimiosintètics. Les
primeres fumaroles submarines es van descobrir a prop de
les Galápagos, però després s’han descrit en moltes altres
zones.
Guèisers. Són fonts periòdiques de vapor d’aigua i aigua
calenta que poden arribar a diferents altures sobre el sòl.
El vapor s’acumula a una pressió elevada dins d’un cambra,
fi ns que surt pel petit forat de comunicació amb
l’exterior, acompanyat per l’aigua. Es coneixen famosos
guèisers a Islàndia i al Parc Nacional de Yellowstone (Estats
Units).
Volcans de fang. Són fonts per on brolla fang molt fl uid
i calent. Són força freqüents en zones volcàniques.
Fumaroles. Són petites obertures que emeten gasos, com
ara vapor d’aigua i òxids de sofre. A vegades, en sortir a
l’exterior, els gasos passen a fase sòlida i dipositen en superfície
cristalls de sofre o altres substàncies. Són freqüents
a la majoria de volcans inactius.
Els guèisers i les fumaroles són dues manifestacions típiques del vulcanisme
atenuat.
2.8 Els volcans i la tectònica
de plaques
La situació dels volcans a la Terra no és aleatòria, sinó que
està relacionada amb la tectònica de plaques. Els fenòmens
de col·lisió, fricció i separació de plaques són els responsables
de gran part de l’activitat volcànica. Per això la majoria
de volcans es troben a prop de límits entre plaques.
Els volcans, doncs, es concentren principalment en dos
d’aquests tipus de límits: les zones de rift i les zones de
subducció.
En les zones de distensió entre plaques, els volcans omplen
les fi ssures de les plaques divergents amb colades de lava
i generen, d’aquesta manera, nova escorça oceànica en les
dorsals oceàniques. Aquests volcans són coneguts com
volcans de rift. Els exemples més coneguts es troben a Islàndia
i al Rift-Valley de l’Àfrica oriental, com el Nyiaragongo
(Congo), que va patir una forta erupció l’any 2002. En les
zones de rift hi ha uns 250 volcans actius. És molt probable
que en els últims 10.000 anys molts volcans desconeguts
hagin entrat en erupció silenciosament en el fons marí, al
llarg de les dorsals oceàniques.
En les zones de convergència de plaques, es poden donar
zones de subducció, on una placa oceànica s’enfonsa sota
una placa continental que és més gruixuda. La placa que
s’enfonsa es fon, i d’aquesta manera es forma una serralada
costanera on abunden els volcans, com, per exemple, els
Andes.
També hi ha zones de subducció quan col·lideixen dues plaques
oceàniques. En aquest cas es forma un arc d’illes volcàniques.
Tots els volcans de l’anell de foc de l’oceà Pacífi c i del cinturó
volcànic mediterranoindonesi pertanyen al conjunt de volcans
de subducció. Hi ha al voltant de mil volcans de subducció al
llarg de les vores convergents, i cada any uns quaranta poden
entrar en alguna fase d’activitat eruptiva.
El Kilimanjaro és un gran volcà de la zona del rift d’Àfrica. Amb 5.916 m, és
la muntanya més alta d’aquest continent.

Els volcans del centre del Pacífi c també es relacionen amb la
tectònica de plaques mitjançant la teoria dels punts calents.
Segons aquesta teoria, hi ha zones de l’astenosfera en què
les temperatures són més elevades. Això genera extenses
acumulacions de magma, que puja seguint corrents convectius
procedents possiblement de prop del nucli terrestre, que
poden travessar la placa litosfèrica que hi ha al damunt per
alguna fi ssura. Al llarg del temps geològic, cada cop que una
placa s’ha mogut sobre un punt calent, han nascut nous volcans,
mentre que els més antics i els que s’han apagat
s’allunyaven en la direcció del moviment de la placa, transportats
per aquesta.
Les Hawaii són un bon exemple d’illes volcàniques formades
a partir de punts calents.
Només hi ha cinquanta volcans actius de zones de punt calent
distribuïts pel món, però molts es caracteritzen per la
freqüència de les seves activitats eruptives, amb una mitjana
d’unes cinc erupcions anuals.
Volcà Tolimán, als Andes.
fossa serralada
rift de la dorsal
oceànica
fossa
subducció
Capes de la Terra
segons la composició
1
escorça continental
escorça oceànica
mantell litosfèric
part del mantell superior
discontinuïtat
de Mohorovicic
Capes de la Terra
segons les propietats
mecàniques
corrents
convectius
litosfera (rígida i sòlida)
astenosfera (capaç de fluir)
3
2
corrent local
ascendent
subducció
Moviment de les plaques de la litosfera
Corrents convectius a l’astenosfera
Forces de distensió entre plaques
Forces de compressió entre plaques
Magma i zones de fusió
Sediments dins les fosses oceàniques
4
arc d’illes
volcàniques
3
MAGMATISME
corrents
convectius
rift continental
Fig. 9. El vulcanisme més violent o explosiu el trobem a les zones de subducció sota els continents, com és el cas del Saint Helens, a les Rocalloses, o sota els oceans,
en els arcs insulars, com a les Filipines o al Japó. Estan representats en la il·lustració amb els números 1 i 4, respectivament. El vulcanisme menys explosiu i fi ssural correspon
als punts calents, representat amb el número 2, com és el cas de Hawaii; a les dorsals oceàniques representat amb el número 3, com és el cas d’Islàndia; o als
rifts continentals, que són zones de distensió representades amb el número 5, com és el cas del Kilimanjaro o, fi ns i tot, de la zona d’Olot.
[ 89 ]

[ 90 ]
UNITAT 4
Les muntanyes més grans del sistema solar
L’erupció d’un volcà provoca la formació d’una muntanya. Tot i que l’Everest, la muntanya més alta de la Terra, no és un volcà, no és
tampoc la més gran en volum i amplada. La muntanya més gran de la Ter ra és el volcà Mauna Kea, de Hawaii, que s’eleva des de
6.000 m de fondària sota l’oceà Pacífi c fi ns a 4.205 m d’altitud. És un extens volcà en escut amb una base de 150 km d’amplada.
Però el Mauna Kea no és, ni de bon tros, el volcà més gran del sistema solar. El Mont Olympus, de Mart, amb els seus 24.000 m d’alçària,
és el volcà més gran i alhora la muntanya més alta del sistema solar.
Volcà Mauna Kea (Hawaii).
Figura 10
altitud (m)
altitud (m)
la Terra
10.000
5.000
0
–5.000
–10.000
Mart
25.000
20.000
15.000
10.000
5.000
0
Mont Olympus (Mart).
10 20 30 40 50 60 70 80 90 100 110 120 130 140 150
km
Everest (8.848 m)
nivell de màxima profunditat de l’oceà (–8.000 m)
volcà Mont Olympus (25.000 m)
Mauna Kea (4.205 m)
Montseny (1.714 m)
0 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100 110 120 130 140 150
60 km
10.200 m
km

1 Un embolic d’estructures
El magma pot donar lloc a estructures molt diverses depenent
de les condicions en què se solidifi ca. A continuació
trobaràs un text explicant els diferents tipus d’estructures
magmàtiques, però sembla que el traductor i el seu ordinador
no s’han posat gaire d’acord i hi ha diverses incorreccions.
Llegeix-lo atentament i troba-hi els errors. Després,
indica on són i com s’haurien de redactar les frases
perquè siguin correctes.
Els magmes es poden solidifi car a l’interior de la Terra i originar
roques plutòniques, a l’exterior, i formar roques volcàniques.
Les roques plutòniques formen estructures concordants
quan s’adapten a les roques encaixants i discordants quan
són de composició diferent d’aquestes. Els batòlits són grans
masses de magma solidifi cat a l’interior de la Terra. Els lopòlits
i els lacòlits són estructures primes disposades obliquament als
estrats. Els dics, en canvi, són capes planes que tallen les roques
encaixants.
Quan el magma surt a l’exterior, forma edifi cis volcànics que
poden ser de diferents tipus en funció de la temperatura a la
qual afl ora. Pri mer, el magma s’acumula en una cambra
magmàtica per ascendir posteriorment per la xemeneia fi ns
a sortir a l’exterior a través de la caldera. Quan el magma perd
els gasos forma la lava que fl uirà fi ns a solidifi car-se formant
colades.
Els volcans compostos o estratovolcans estan formats exclusivament
per capes successives de lava solidifi cada. Si la lava surt
juntament amb fragments semisòlids, anomenats piroclasts, es
forma un volcà en escut.
A vegades la lava és molt viscosa i només s’expulsen piroclasts
que formen un dom volcànic. Si la viscositat és tan gran
que no surten ni piroclasts, l’estructura resultant serà un con
d’escòries.
2 Localització geogràfi ca de magmes
L’esquema de la pàgina 89 ens mostra diversos fenòmens
magmàtics localitzats en tres plaques litosfèriques. Fixa-t’hi
i després respon les preguntes.
a) Observa els punts on hi ha fenòmens magmàtics indicats
i completa:
: magmatisme de dorsal oceànica
: magmatisme d’arc d’illes
: magmatisme de subducció oceà-continent
: magmatisme intraplaca
MAGMATISME
activitats
b) Indica en quines d’aquestes zones el magma serà:
– toleític
– calcoalcalí
– alcalí
c) Quins d’aquests magmes són primaris? Què vol dir que
siguin primaris?
d) Quins d’aquests magmes són secundaris? Què vol dir
que siguin secundaris?
e) Explica quins processos poden donar lloc a la formació
d’un magma secundari.
3 Magmes i roques, roques i magmes
La fi gura 11 representa l’interval de fusió d’una roca. Observa’l
i contesta les preguntes següents.
a) Què indica la línia anomenada solidus?
b) Què indica la línia anomenada liquidus?
c) Per què existeix aquesta franja, en què coexisteix part de
la roca sòlida i part de magma?
d) La temperatura a la qual es troba cadascuna d’aquestes
línies serà la mateixa per a totes les roques? Per què?
e) Imagina que aquests límits de temperatura per a una
determinada roca són de 800 o C i 1.150 o C. Què passarà
amb aquests límits si:
– augmenta la pressió a la qual està la roca
– disminueix el grau d’hidratació
f ) La viscositat del magma és una de les característiques
més importants perquè en condiciona la mobilitat i
l’evolució. Explica com afecta a la viscositat del magma:
– la seva composició mineralògica
– la pressió a la qual està sotmès
– la quantitat de gasos dissolts que conté
– la temperatura a la qual es troba
Figura 11
—
roca
fusi parcial
(anat xia)
solidus
fusi parcial
roca
+
magma
magma
liquidus
temperatura +
[ 91 ]

[ 92 ]
UNITAT 4
4 Vulcanologia a la xarxa
Viure en la societat de la informació és un veritable luxe.
Amb un ordinador connectat a Internet podem, en qüestió
de pocs minuts, disposar d’una quantitat d’informació
i d’imatges que un vulcanòleg professional de fa uns quants
anys reunia al cap de molt de temps.
Ara t’oferim una petita relació de webs on pots trobar informació
i imatges de volcans. Ja saps, però, que la xarxa és
àmplia i complexa, i pots trobar més informació a partir dels
nombrosos enllaços que t’ofereixen molts webs.
Adjuntem alguns comentaris dels webs, i també et proposem
fer uns mots encreuats amb els noms de volcans de
diversos països, que podràs trobar en aquestes pàgines.
http://www.xtec.cat/centres/a8019411/volcans
És una pàgina web dissenyada per alumnes de l’IES de Bellvitge
que va guanyar el primer concurs de webs de ciència.
Conté informació sobre els aspectes més importants de la
vulcanologia i connexions amb altres llocs web que hi estan
relacionats.
http://www.mediambient.gencat.net/cat/el_medi/
parcs_de_catalunya/garrotxa/
És la pàgina del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa,
on hi ha els volcans més propers, encara que estiguin
extingits. Hi pots trobar diverses informacions sobre el parc,
els itineraris i els equipaments. També hi ha enllaços amb
altres pàgines relacionades amb el vulcanisme. Recorda que
a Catalunya també hi ha vulcanisme a la comarques de la
Selva, l’Empordà i el Gironès.
http://volcanoes.usgs.gov/
És un web del Servei Geològic dels Estats Units dedicat al
Programa de Prevenció de Riscos Volcànics. Conté molta informació
sobre erupcions, plans d’emergència i volcans, i un
ampli arxiu de fotografi es i imatges de vídeo. Edita un butlletí
setmanal de l’activitat volcànica a escala mundial. Permet
connectar amb diversos observatoris vulcanològics, alguns
dels quals tenen càmeres web.
http://volcanolive.com
És un web del vulcanòleg australià John Seach. Conté un
ampli arxiu de dades sobre volcans, ordenats per àrees geogràfi
ques. De cada volcà hi ha una fi txa amb dades geogràfi -
ques (altura, situació, etc.), una relació d’erupcions recents
i diverses imatges.
http://www.volcano.si.edu/gvp
http://www.nmnh.si.edu/gvp
Tots dos webs condueixen al mateix lloc. És el Programa de
Vulcanisme Global, que depèn del Museu d’Història Natural
de la Smithsonian Institution de Washington. Té un arxiu
de dades de volcans del món i dades d’activitat volcànica a
escala mundial, entre moltes altres coses. Són especialment
interessants els nombrosos enllaços que ofereix.
http://volcano.und.edu/
És una pàgina d’una universitat americana (Dakota del Nord),
on hi ha molta informació actualitzada sobre volcans: erupcions
recents, estat del mont Saint Helens, llista de tots els
volcans del món, etc. També té una adreça de consulta atesa
per vulcànolegs i nombrosos enllaços a altres pàgines.
Mots encreuats volcànics. Els noms estan posats en horitzontal
( ), vertical ( ) o diagonal ( ), però les lletres
sempre segueixen l’ordre normal d’escriptura: d’esquerra a
dreta o de dalt a baix. Les fl etxes indiquen la casella on has
de començar.
1
2
5
7
8
9
10
4
3
1. Volcà d’Uganda que comença per K.
2. Volcà de Tanzània que comença també per K i que és la
muntanya més alta d’Àfrica.
3. Volcà d’Islàndia que comença també per K i que recorda
el nom d’un famós escriptor txec.
6

4. Volcà de la regió de Honshu (Japó) que comença per Z.
5. Volcà del Congo que comença per N i que va fer una
important erupció al principi del 2002.
6. Volcà de Guatemala que comença per A i que té nom
d’una substància molt abundant a la Terra i bàsica per a
la vida.
7. Volcà de l’estat de Washington (Estats Units) que té el
mateix nom que una famosa i terrorífi ca família.
8. Volcà d’Itàlia que comença per V i que no és ni el Vesuvi
ni el Vulcano.
9. Volcà de Costa Rica famós per la seva activitat continuada.
El seu nom comença per la lletra A.
Figura 12
volcans actius els últims 10.000 anys
180
160
140
120
100
80
60
40
20
anys
0 500 1.000
Indicador del vulcanisme per països.
(El diàmetre de cada cercle representa,
en anys, el temps d’activitat total de tots
els volcans del país indicat.)
Etiòpia
Filipines
Equador
Mèxic Islàndia
Itàlia
Papua Nova Guinea
detall del
requadre
Xile
25
20
15
10
5
MAGMATISME
10. Nom d’una família de volcans submarins de Nova Zelanda
que comença per R. Són cinc germans que reben
el mateix nom i per això es numeren de l’I al V.
5 Rànquing de països volcànics
Només 56 països reuneixen el 98% del volcans actius en
temps històrics. Els eixos del gràfi c de sota reuneixen diverses
dades relacionades amb la distribució de l’activitat volcànica
per països.
L’am plada dels cercles que representen cada país és proporcional
al nombre d’anys en què hi ha hagut alguna erupció
durant el segle XX.
A partir de la fi gura 12 i dels dos mapes següents, contesta
les preguntes i completa la taula de la pàgina 95.
anys
0 400
0
0 10 20 30 40 50 60 70 80
volcans actius en temps històric
Rússia
França
Congo
Estats
Units
Guatemala
el Salvador
Grècia
Austràlia (i Corea del Nord)
Japó
Nicaragua
Indònesia
Nova Zelanda
Colòmbia
Tanzània
Vanuatu
Costa Rica Itàlia
5 10
[ 93 ]

[ 94 ]
UNITAT 4
Costa Rica
Xile
Islàndia
Itàlia
Etiòpia
Congo Tanzània
Japó
Indonèsia
Nova Zelanda

) Els Estats Units tenen àrees volcàniques en dues zones
ben diferents. D’una banda, hi ha nombrosos volcans
al llarg de les muntanyes Rocalloses des d’Alaska fi ns a
Califòrnia. De l’altra, hi ha de molts volcans en illes com
ara Hawaii, en ple oceà Pacífi c. Tenint en compte el que
coneixes dels volcans, quina d’aquestes zones té volcans
amb laves més fl uides? Per què? Quina relació té això
amb la seva perillositat?
c) Hi ha molts països que no tenen cap tipus de vulcanisme.
Posa’n cinc exemples. Què diries respecte a les
plaques litosfèriques i la situació d’aquests països?
6 Unes illes «itinerants»
La fi gura 13 representa les illes Hawaii. Al costat de cada illa
hi ha el seu nom i una xifra que n’indica l’edat en milions
d’anys. Observa-ho i contesta:
a) Veus alguna regularitat en l’edat de les illes? Quina?
MAGMATISME
a) Compara el mapa de països amb el de límits entre plaques i indica amb una creu l’origen del vulcanisme de cada país:
Indonèsia
Xile
Japó
Itàlia
Etiòpia
Islàndia
Tanzània
Nova Zelanda
Costa Rica
Congo
Figura 13
nombre de volcans actius
en els últims 10.000 anys
nombre de volcans actius
en temps històrics
b) Observa la situació d’aquestes illes en el mapa de plaques
litosfèriques de l’activitat anterior. Quin tipus de
vulcanisme hi ha a Hawaii? Per què?
c) Descriu com deuen ser els volcans de Hawaii i les seves
erupcions.
d) Tenint en compte la situació de Hawaii en relació amb la
placa Pacífi ca i la tectònica de plaques en general, com
es pot explicar la regularitat que hi ha en l’edat de les
diferents illes?
7 Perfi ls de zones volcàniques
indicador del vulcanisme
(anys)
La fi gura 14 representa els perfi ls topogràfi cs de diverses
zones volcàniques de la Terra. L’escala vertical s’ha exagerat
40 vegades per destacar més els accidents geogràfi cs.
a) Quins d’aquests quatre perfi ls inclouen algun tipus de
límit entre plaques? Quin tipus de contacte hi ha en
cada cas?
[ 95 ]

[ 96 ]
UNITAT 4
b) Els volcans del primer perfi l són submarins. Quins altres
dels representats van néixer com a volcans submarins?
Per què?
c) En alguns d’aquests perfi ls s’observa la pre sència de
fosses oceàniques. Sabries explicar en quins i per què?
Quina relació tenen amb el vul canisme?
d) Quin tipus de magma hi haurà en els volcans de cada
perfi l?
e) Quin tipus d’activitat volcànica hi haurà en cada cas?
Figura 14
serralada submarina de l’Atlàntic Nord
O E
8 El perfi l dels volcans
0 500 1.000 km
Hawaii
N E
0 30 60 km
Xile Java
O
E N
0 500 km
0 500 km
a) Copia en un full el perfi l dels tres volcans de la fi g. 15
i posa els noms següents on correspongui (vigila, no
tots els volcans tenen totes les parts!): cràter, con volcànic,
dom, caldera.
b) Quins són estratovolcans? Per què?
c) Quins són volcans en escut? Per què?
d) Malgrat que tots tres són volcans, per què tenen una
estructura tan diferent? Quin és el principal factor que
condiciona aquestes diferències?
e) Descriu el tipus d’activitat que deuen presentar quan
entren en erupció.
f) Quin d’aquests volcans té més probabilitats de produir
una colada piroclàstica? Per què?
g) Quin d’aquests volcans deu tenir l’índex d’explosivitat
volcànica més elevat? Per què?
h) Quin d’aquests volcans produeix colades de lava més
extenses? Per què?
0
4
km 8
0
4
km 8
0
4
km 8
S
i) Generalment, els volcans no es troben aïllats, i moltes
vegades n’hi ha diversos en una mateixa zona volcànica.
Creus que seria lògic que aquests tres volcans es trobessin
l’un al costat de l’altre? Per què?
a
c
Fig. 15. a) Vesuvi (Itàlia), b) La Soufrière (Guadalupe) i c) Mau na Loa (Hawaii).
9 La catastròfi ca erupció del Krakatau
Llegeix el text següent i respon les preguntes que trobaràs a
continuació:
L’any 1883 es va produir una de les erupcions volcàniques més
grans que es coneixen. El volcà Krakatau, situat a l’estret de Sonda
(Indonèsia), estava format per tres cons situats un al costat de
l’altre: Perboewatan, Rakata i Danan. Des del mes de maig
l’activitat volcànica era constant i va assolir el seu màxim a fi nal
d’agost. A la una del migdia del dia 26 es va produir la primera
gran explosió. A les 5 de la tarda del mateix dia es produïa
l’esfondrament de la caldera i un tsunami gegantí. Durant tota
aquella nit, el Krakatau va expulsar lava mentre les explosions
eren constants. Finalment, a les 10 del matí de l’endemà es va
produir l’explosió més gran, audible des de l’Índia fi ns a Austràlia.
Un nou tsunami gegantí, amb ones de 35 m, va devastar
les costes d’àmplies zones. Dues terceres parts de l’illa van desaparèixer
sota el mar, i la caldera submarina que es va formar
tenia 8 km de diàmetre. En total el Krakatau va expulsar 3 · 10 13 kg
de material i els núvols de cendres van arribar fi ns a 25.000 m
d’altura.
b

Rakata
Perbuwatan
Danan
Rakata Kecil
Sertung
a b
50 km
Rakata
Rakata Danan Perbuwatan Rakata
c d
Rakata Kecil
Sertung
nivell del mar
sedimentació
Fig. 16. a) Perfi l del Krakatau abans de l’erupció del 1883. b) Perfi l del Krakatau
després de l’erupció del 1883. c) Blocs diagrama de l’arxipèlag del Krakatau
abans i després de l’erupció del 1883.
Fig. 17. Límits geogràfi cs dels efectes de l’erupció del 1883 del Krakatau.
MAGMATISME
a) A continuació hi ha una sèrie de frases sobre aquesta
erupció. Digues quines són vertaderes i quines són falses,
explicant, en aquest segon cas, el perquè.
– El Krakatau és un volcà en escut.
– El Krakatau va expulsar lava amb molt poc sílice en
aquesta erupció.
– Aquesta erupció és fruit de vulcanisme intraplaca.
– Aquesta erupció es va produir en una zona de subducció.
– L’activitat del Krakatau durant l’erupció del 1883 va
ser de tipus peleà.
– La lava del Krakatau és molt fl uida.
b) Quines característiques d’aquesta erupció són excepcionals?
c) Tenint en compte que l’illa on hi havia aquest volcà estava
deshabitada i que l’erupció va causar 36.417 morts,
quines creus que van ser les causes d’aquest nombre de
víctimes tan elevat?
[ 97 ]

[ 98 ]
UNITAT 4
10 Història d’un volcà
En un hipotètic volcà, s’ha fet un sondatge vertical i se n’ha
descrit la columna estratigràfi ca. Ara esbrinarem quin ha estat
el seu passat.
Per poder llegir i interpretar la informació que conté aquesta
columna estratigràfi ca, abans hem de saber relacionar els
materials que hi trobem amb l’ambient geològic corresponent.
a) Relaciona:
traquites
cendres amb troncs
cremats
bretxa volcànica
lapil·li i bombes
cendres
basalts
bretxa volcànica A 1 colada piroclàstica
cendra B 2 episodi piroclàstic violent
basalt C 3 episodi piroclàstic tranquil
traquita D 4 emissió de lava fl uida
piroclasts i bombes E 5 emissió de lava espessa
cendres amb troncs cremats F 6 episodi explosiu
b) Divideix la sèrie volcànica en tres fases, segons els tipus
dominants d’activitat. Digues quin tipus domina en
cada fase.
c) Com ha evolucionat el vulcanisme, des del punt de vista
de l’IEV i de la seva perillositat?
d) Suposant que les darreres capes de la sèrie són subactuals,
què pots dir respecte al risc que hi ha ara mateix per a les
poblacions pròximes?
11 Pluja de preguntes
a) Explica detalladament la composició del magma.
b) Quins processos poden originar la formació d’un magma?
c) Quines diferències hi ha entre les roques volcàniques
i els altres tipus de roques magmàtiques?
d) Fes un esquema que representi els diferents tipus de
productes que pot emetre un volcà.
e) Quins tipus d’edificis volcànics coneixes? Explica’n les
característiques.
f ) Explica la relació entre l’IEV i la viscositat del magma.
g) Per què es parla de tipus d’activitat volcànica i no de
tipus de volcans?
h) Quines diferències hi ha entre un volcà actiu, un de dorment
i un d’extingit?
i ) Què és el vulcanisme atenuat? Posa’n tres exemples diferents.
j ) En quins tipus de contactes entre plaques hi ha vulcanisme?
Quin tipus d’activitat hi haurà en cada cas?