2. el modernisme - 3ESO-IES

1. INTRODUCCIÓ
2.EL MODERNISME
Característiques
Tendències
Pressupòsits compartits
Llengua i estil
Àmbits modernistes
EL MODERNISME
Enfrontament artista-societat
3.LA POESIA MODERNISTA. JOAN MARAGALL
4.LA NARRATIVA MODERNISTA. SOLITUD, VÍCTOR CATALÀ
Introducció
Modernisme i Naturalisme
El tractament dels personatges
Oposició món rural / món urbà
La llengua
Víctor Català
Solitud
5.EL TEATRE MODERNISTA. SANTIAGO RUSIÑOL
1. INTRODUCCIÓ
El Modernisme apareix amb una situació de canvi de la societat catalana de
l'ultim quart del segle XIX: la industrialització de les ciutats, sobretot de Barcelona, que
provoca una gran transformació de l'estructura social (naixement de noves classes, la
burgesia i el proletariat).
A l'etapa anterior el mètode científic es trobava a la base del Naturalisme (el
Positivisme d'Auguste Comte), corrent que s'assentava en la confiança en la ciència, que
havia de resoldre els problemes de la Humanitat.
Els canvis socials provocats pel procés d'industrialització, les pèssimes
condicions laborals, qüestionen els beneficis d'aquells avenços tecnològics.
Alguns intel·lectuals amb esperit crític, atents als canvis que s'anaven produint,
es plantegen la necessitat d'aportar nous punts de vista, d'enfrontar-se als privilegis de la
burgesia, de la qual procedeixen i a la qual acusen d'inoperant, desinteressada i poc
compromesa i reclamen un lloc dirigent en la cultura.
1
El Modernisme recupera certs aspectes del Romanticisme, però hi ha una

diferència fonamental entre els dos moviments: per als romàntics, seguint els principis de
Rousseau, l'ésser humà neix bo, però és corromput per la societat. [Recordem Terra
Baixa]; en canvi, els modernistes creuen que hi ha diferents categories de persones,
seguint les teories de Nietzsche, els herois (els intel·lectuals, els artistes) i la massa
humana. L'art serà el refugi de molts d'artistes disconformes amb la societat que els
envolta.
2. EL MODERNISME
El 1893 comença un nou corrent cultural: el Modernisme. Un ampli moviment
cultural que es produeix en el tombant dels segles XIX i XX i que s'estén arreu d'Europa.
El Modernisme pretén inserir l'art a la totalitat de la vida social i inclou des de
l'arquitectura, amb figures com Gaudí, Domènech i Muntaner o el mallorquí Gaspar
Bennàssar, la pintura (Ramon Casas i Santiago Rusiñol), l'escultura (Josep Llimona),
l'ebenisteria, l'orfebreria i tota casta d'arts decoratives i, evidentment, la literatura.
Característiques:
2
El Modernisme és un moviment que té voluntat de modernització. Quan sorgeix el
Modernisme el panorama literari en llengua catalana estava dominat pels darrers
romàntics/renaixentistes (Verdaguer i Guimerà) i pels romàntics/naturalistes (Yxart,
Oller).
Els modernistes s'oposen radicalment als romàntics perquè els consideren
representants d'una època antiga, superada. En canvi, senten un cert respecte cap
als naturalistes perquè amb ells comparteixen l'afany de modernitzar la cultura.
El Modernisme és un moviment complex i contradictori, producte d'influències molt
diverses que pretengué transformar la societat a través de la cultura.
El canvi es concretà amb una ruptura amb el passat i en la voluntat de fer cultura
moderna i europea. El Modernisme no és només un corrent artístic literari, és un
procés global de renovació d'una cultura.
Les primeres manifestacions modernistes tenen lloc a Sitges l'any 1893, amb les
anomenades festes modernistes, impulsades per Santiago Rusiñol: allà s'organitzen
discursos, audicions musicals, representacions teatrals i s'inaugura un museu.
Els intel·lectuals modernistes s'agruparen entorn d'una sèrie de revistes que
tengueren un paper fonamental per impulsar aquest moviment: L'Avenç i Catalònia
(revistes de caràcter literari) i Els Quatre Gats i Pèl i Ploma (revistes de caràcter
artístic), Joventut (de tendència molt nacionalista, hi escriu Víctor Català) i El poble
català (òrgan dels republicans catalans, evoluciona cap a diari). Diaris com La
Vanguardia i Diario de Barcelona també promocionaren el moviment modernista.

Tendències modernistes:
REGENERACIONISME DECADENTISME/ESTETICISME
- Art i cultura: armes ideològiques al
servei de la revolució (per canviar la
societat).
−Ataquen l'estructura políticoeconòmica
de la burgesia.
−Volen regenerar el país moralment
i culturalment.
AMB COMPROMÍS POLÍTIC
JAUME BROSSA, ALEXANDRE
CORTADA, JOAN MARAGALL,
MIQUEL DELS SANTS OLIVER
- L'art és considerat com una
religió, un mitjà d'evasió.
−L'artista es considera un
il·luminat. Literatura elitista i
minoritària
−Expressen simbòlicament la
realitat, cerquen la bellesa ideal.
- Pretenen desvetllar la societat
burgesa (covarda, curta d'idees i
d'ideals, insensible, indiferent a
l'art) a través de l'art NOMÉS.
SENSE COMPROMÍS POLÍTIC
SANTIAGO RUSIÑOL, RAIMON
CASELLAS
Pressupòsits compartits: els diferents representants del Modernisme (encara que no
era una doctrina unitària de pensament) compartien tota una sèrie d'aspectes:
1 Rebuig de la cultura oficial espanyola per arcaica.
2 Rebuig de la Renaixença per tradicionalista i regionalista (De la tradició només
interessa el que és essencial a Catalunya, per tal de modernitzar-la.
3 Propòsit d'endegar una cultura AUTÒCTONA, MODERNA, NACIONALISTA I
UNIVERSAL. La literatura i l'art havien de recollir les característiques pròpies de
Catalunya (nacionalisme) alhora que també havien de reflectir la problemàtica universal
(cosmopolitisme o nacionalisme universal). Interès pel folklore i pel paisatge.
4 Necessitat de connectar amb els corrents progressistes europeus. Influència de
Nietzsche (vegeu annex 3: teoria del superhome 1, ), Ibsen, Novalis, D'Annunzio,
Maeterlink. Els interessava crear una literatura que fos un revulsiu social. L'artista
aspirava a l'Art-síntesi: entre els diferents gèneres i les diferents arts: prosa poètica,
poesia en prosa, teatre, música, cinema, fotografia, òpera, arquitectura (escultura,
pintura, mosaic, ceràmica, forja, ebenisteria...)
Llengua i estil:
−Els modernistes es preocuparen per la sistematització de la llengua.
−Aconseguiren la reforma gramatical i introduïren els mètodes lingüístics més avançats.
1 Enfront del superhome (segur, independent, individualista, com ara Sòcrates, Jesucrist, Leonardo, Miquel Àngel,
3
Shakespeare, Goethe, Napoleó) hi ha la massa humana (dèbil, submisa, conformista).Vg. l'assaig “Nietzsche” de Maragall a
Elogi de la paraula i altres assaigs MOLC nº 1 pàg 94.

−Crearen un estil literari nou, culte i sintètic, musical i plàstic, simbòlic: ús freqüent de
recursos estilístics com: onomatopeies, repeticions, metàfores, imatges, neologismes,
mots populars, adjectivació acurada i rebuscada...
−L'estil literari ideal és el que combina l'espontaneïtat amb una tècnica de gran riquesa.
Àmbits modernistes:
-poesia
-teatre
-narrativa (prosa poètic, conte, novel·la)
-periodisme
-assaig
-arts majors [dibuix, pintura, escultura (Ramon Casas, S. Rusinyol], arquitectura
(Gaudí)
-arts sumptuàries [orfebreria, argenteria, ceràmica, marqueteria, enquadernació,
gravat, ebenisteria, mosaic]
-música
-política
Enfrontament artista-societat:
Considerat el conreu de l'art i llur admiració un mode de vida superior, l'artista es
considera un ésser superior, capaç de sentir les emocions de la Bellesa més
intensament; enfront de l'artista es troba el conjunt de la societat, el poble, la massa
insensible i immobilista a la qual l'artista intenta elevar cap als seus ideals. Aquest anhel
sovint no s'assoleix i provoca en l'artista una sensació de fracàs, d'incomprensió i
d'inadaptació. Aquest sentiment sovint es reflecteix en l'obra d'art (vg. L'alegria que
passa).
En una segona etapa, la burgesia accepta els pressupòsits modernistes i s'arriba
a una mena de reconciliació entre aquests dos sectors de la societat.
3. LA POESIA MODERNISTA. JOAN MARAGALL
Joan Maragall i Gorina conegut popularment com a poeta, és també autor
d'assajos d'interès ideològic, cultural i polític, i de traduccions. D'esperit romàntic, la seva
teoria de la "paraula viva" en poesia no tan sols tenia una significació estètica sinó també
humana, ja que entenia el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxim a la
societat i capaç d'influir-hi (vegeu “Excelsior”). La seva producció poètica compta amb
poemes tan difosos com “Cant espiritual”, “El cant de la senyera”, “La vaca cega”, “La
sardana”, “Oda a Espanya” i “El comte Arnau”. Destaquen les seves traduccions de
Goethe, Novalis, Píndar, Homer i Nietzsche (autor que Maragall introdueix a Espanya),
gràcies al seu coneixement de llengües estrangeres obrí les portes de la literatura
catalana als corrents intel·lectuals europeus. L'any 1903 fou elegit president de l'Ateneu
barcelonès i a la sessió inaugural llegí el discurs “L'elogi de la paraula”. Arran de la crisi
4

de la Setmana Tràgica (1909), i gairebé sol entre els intel·lectuals, va reaccionar amb
diversos articles i amb el poema “Oda nova a Barcelona”. Va ser proclamat Mestre en Gai
Saber (1904) i va ser membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis
Catalans. L'any 1911 mor i amb la seva mort es dóna per acabat el període modernista.
La influència de Nietzsche (vegeu annex 3) i la seva teoria de l'home superhome,
la podem observar al següent fragment de “El comte Arnau”:
VI
Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
-"Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l'Arnau,
ara demana, - ara demana:
què no podràs?
-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l'espai.
-Els roures riuen i viuen,
pro també compten els anys.
-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.
-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.
-Doncs, la mar somovedora
que a tot s'obre i dóna pas.
-La mar s'està tota sola,
i tu vas acompanyat.
-Doncs, ser l'aire quan l'inflama
la llum del sol immortal.
-Pro l'aire ni el sol no estimen
ni senten l'eternitat.
-Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.
-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat."
“El Comte Arnau” és un dels poemes més representatius de Maragall. S'inspira
en una llegenda romàntica del segle XIX i la va escriure en tres etapes -entre 1900 i
1911- que coincideixen amb la seva evolució estètica i ideològica. Aquest fragment
pertany a la primera part i el Comte Arnau se'ns presenta com un ésser egocèntric,
orgullós i superior. Una actitud semblant a la de l'artista modernista davant la societat. El
Comte Arnau simbolitza el messies que ha de regenerar la societat catalana.
L'obra de Maragall és un pont entre Verdaguer (Renaixença) i Carner
(Noucentisme). Aplica a la llengua forjada per Verdaguer la seva teoria estètica; la
sinceritat primer de tot. En alguns aspectes actua com un neo-romàntic (defensa la
febre creadora) i en d'altres és un poeta modern i renovador; abandona els temes propis
dels Jocs Florals i s'interessa per temes amorosos, paisagístics, espirituals i sobre les
tradicions.
La seva obra poètica és la més coherent i significativa dins el corrent modernista.
La seva base filosòfica és el vitalisme de Nietzsche. Té clara voluntat de regenerar la
seva classe social (la burgesia).
5

Tracta temes que ja tractaren els romàntics però la seva expressió és diferent.
L'any 1895 publica Poesies, llibre que recull poemes tan coneguts com “La vaca cega”.
L'any 1900 publica Visions i cants, un recull de poemes sobre personatges històrics com
el Comte Arnau, pretén reforçar i recordar els mites catalans. Les disperses (1904), Enllà
(1906) i Seqüències (1911), són altres llibres que completen la seva poètica.
Dos textos teòrics emmarquen tota la seva obra poètica: L'elogi de la paraula
(1905) i L'elogi de la poesia (1907). Textos on desenvolupa la seva teoria de la “paraula
viva”.
ANNEX 1
" [...] La paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món perquè en ella
s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la
Naturalesa [...]. Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de
parlar com encantats, com enlluernats. Perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens
representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de
la llum infinita que infantà el món [...]. Els poetes són els enamorats de tot el del món i
també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després
es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen una paraula
creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos en surt la llum. I així
la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa
creadora: aquest és l'encís diví del vers, veritable llenguatge de l'home [...]. I
vosaltres mateixos que sou anomenats sobre tot poetes, ¿quan serà que entrareu
profundament en les vostres ànimes per a no sentir altra cosa que el ritme diví d'elles
al vibrar en l'amor de les coses de la terra? ¿Quan serà que menyspreareu tot altre
ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l'encantament
del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns
màgics prodigiosos [...] .”
Elogi de la paraula
Maragall expressa la realitat immediata amb un sentit crític esdevé un “cronista poètic”
Vegeu l'Oda a Barcelona, poema escrit arran dels esdeveniments de la Setmana tràgica
(1909).
6

ANNEX 2
ODA NOVA A BARCELONA
-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?
-Vaig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor qui m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
-Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.
-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.
-Com més terra i més mar, i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.
-Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.
Ets covarda, i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.
Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l'empresa,
i despulles el gran de grandesa.
I encara te'n rius. Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
7
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sant!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!
Tens aquesta rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.
Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies,
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tan dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.
A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.
Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!

ANNEX 3
La perspectiva nietzscheana
El pensament de Friedrich Nietzsche es troba en l'encreuament de dues
coordenades intel·lectuals del segle XIX: l'actitud de sospita i denúncia i, en segon lloc,
l'actitud d'afirmació dels valors lligats a la vida en detriment dels lligats a la raó.
Nietzsche comparteix amb Marx i Freud l'actitud de sospita i denúncia. Què és
sospitar? És intuir que les coses no són tal com semblen. La sospita porta a anar més
enllà de les aparences, a cercar el fons amagat i soterrat de les coses. Marx, Nietzsche i
Freud seran coneguts amb l'expressió filòsofs de la sospita. La sospita de Marx i Engels
fou de caire socioeconòmic: al cor de l'esplendorós sistema capitalista hi batega
sofriment, alienació i explotació. La sospita de Freud serà de caire psicològic: sota les
més nobles idees i més bons sentiments s'hi amaguen mòbils obscurs, irracionals i
inconscients. La sospita de Nietzsche és global i radical: els valors de la cultura
occidental ja no són valen, són valors buits i no pesen realment en la vida de les
persones.
La cultura occidental sovint ha donat primacia a la raó. Els il·lustrats del segle
XVIII divinitzen la raó: una eina que ens capacita per analitzar i entendre-ho tot. En el
segle XIX, amb el positivisme, la raó científica vol tenir l'última paraula. Nietzsche,
altrament, intueix que la natura, l'activitat humana, la vida en la seva totalitat, escapen a
les capacitats de la raó científica. La vida no és matematitzable; la vida és història,
procés, canvi, irracionalitat. El més hàbil i capacitat per acostar-se al cor de la vida no és
el filòsof ni el científic, és l'artista. L'artista està dotat d'una capacitat d'entendre la realitat
i la vida que manca al científic. I entre totes les arts, la música és la que expressa la
realitat vital amb més plenitud. Nietzsche és el més apassionat representant del vitalisme.
Els grans temes de Zaratustra
Així parlà Zaratustra ha esdevingut el llibre més llegit i l'obra central de
Nietzsche. La seva crítica radical a la religió, a la metafísica i a la moral es complementen
amb la part més positiva de la seva filosofia. Zaratustra dirà sí a la vida i establirà la nova
taula de valors.
Quatre grans temes apareixen en un primer pla:
La mort de Déu. Tots els valors de la nostra cultura descansen en la
pressuposició que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu personifica aquesta
pressuposició. Amb la mort de Déu s'enfonsen tots els ideals, fins i tot l'ideal de la
ciència, car la ciència es basa en la pressuposició d'un sentit únic i fix de les coses que el
concepte pot agafar. Ens precipitem en el nihilisme.
El superhome. La doctrina del superhome es fonamenta en la mort de Déu. El
superhome serà el nou «déu terrenal», serà el «sentit de la terra»; el pol oposat al
«darrer home». El superhome esdevindrà el gran creador de valors.
La voluntat de poder. Amb què compta el superhome per operar la
transvaloració? Únicament amb la voluntat de poder. La voluntat de poder (mot semblant
a vida) expressa una energia sempre inquieta que crea incessantment noves formes de
vida, però que també les destrueix; una inquietud sense descans que només s'assossega
una mica per la creació de noves formes de vida. Voluntat de poder és l'imperatiu
nietzscheà.
8
L'etern retorn. Etern retorn o «circularitat del temps» mostra que la distinció

entre pretèrit i futur no la fa el mateix temps, sinó cadascú de nosaltres des del seu propi
punt de vista. El que a algú apareix com a pretèrit, per un altre apareix com a futur. El que
compta és que en cada instant creador s'il·lumina el paisatge sencer del temps, com un
llampec, i s'interpreta que sempre passa el mateix, la creació i mort de noves formes.
4. LA NARRATIVA MODERNISTA. SOLITUD, VÍCTOR
CATALÀ
Introducció: la narrativa modernista
L'aparició del Modernisme en el món cultural català no comporta, en una primera
etapa, cap novetat pel que fa a la narrativa. Els autors naturalistes, malgrat que el
Naturalisme ja ha entrat en crisi a Europa -on tampoc no acabava de trobar el seu nord la
nova narrativa- dominen encara l'escena de la novel·la catalana (recordeu La bogeria,
1898). A tot estirar, els primers modernistes assagen la narració curta.
En canvi, en la segona etapa, en la primera dècada del segle XX, es produeix
una gran explosió de la novel·la modernista catalana. Cal esmentar, sobretot, cinc grans
novel·les:
Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas
Solitud (1905), de Víctor Català
Josafat (1906), de Prudenci Bertrana
L'auca del senyor Esteve (1907), de Santiago Rusiñol.
La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912), de Josep Pous i Pagès.
Modernisme i Naturalisme
El Positivisme entra en crisi, i amb ell el Naturalisme i el Realisme. Ara l'artista ja
no té interès en la realitat tal com és, sinó en com ell la percep. L'escriptor modernista, en
comptes de “retratar” la realitat documental, es proposa de dir amb llibertat allò que sent
dintre seu, d'incloure l'emotivitat en el relat i d'establir una comunicació subjectiva amb el
lector. Segons els modernistes, la realitat no es pot penetrar amb una mirada fotogràfica,
sinó que és un enigma difícil de capir, al qual, tanmateix ens podem aproximar mitjançant
la suggestió, la metàfora i el símbol. Es desfà la idea naturalista d'escriptor=científic, i es
torna al concepte romàntic de l'artista com un visionari, que és capaç d'arribar més enllà
de la realitat objectiva. Com els romàntics, tornen a incorporar la fantasia en les seves
narracions, i també tornen a rescatar llegendes i contes populars.
El Modernisme és efectivament una reacció contra el Naturalisme, però amb una
notòria contradicció: incorporen a la novel·lística catalana una idea típicament naturalista:
la influència que el medi exerceix sobre els personatges, però no comparteixen amb els
naturalistes que les lleis de l'herència siguin determinants de la conducta dels
personatges, els personatges modernistes lluiten contra el determinisme. El modernistes
9

consideren el Naturalisme simplista i esquemàtic, però l'aprofiten perquè posseeix força
expressiva i capacitat revulsiva, apta per desvetllar la societat com a primer pas per
regenerar-la.
El tractament dels personatges
Pel que fa als personatges, ja no interessa la descripció física i les seves accions,
sinó l'evolució del seu pensament, de la seva psicologia. Interessa com pensen, com
evolucionen, com reaccionen davant dels fets. En aquest sentit, estan influïts pels
realistes russos (Dostoievski, Tolstoi), que s'interessaven molt per la psicologia dels
personatges. És un tractament molt distint del de Zola.
Creen uns personatges amb uns conflictes interiors, els quals solen ser reflexos
dels conflictes dels propis autors.
Contràriament als personatges naturalistes, els dels modernistes tenen voluntat
pròpia: estan influïts pel medi, però hi lluiten volen imposar la seva voluntat (Nietszche,
Schopenhauer). Rebutgen els personatges incapaços de no fer res, propis del
Naturalisme.
Pretenen donar una visió sincera de la realitat (i no parcial, com deien que feien
els naturalistes, que només mostraven els aspectes negatius i desagradables). Aquesta
visió no només es dóna amb la descripció, sinó també a través de l'emoció i la intensitat.
Oposició món rural / món urbà
Pels modernistes, el món del camp representa el món d'unes tradicions i
supersticions que s'oposen a la modernització de Catalunya (regeneracionisme). Els
personatges rurals solen ser dolents i solen acabar de manera tràgica. La ciutat, en
canvi, és vista com el lloc on el produeix el canvi i la modernització (anti-Rousseau)
Les persones, com més a prop estan de la natura en estat salvatge, són més
primàries i es diferencien poc entre elles: representen l'estadi menys evolucionat de la
humanitat i són incapaces de qualsevol ideal superior. L'artista, en canvi, constitueix la
punta de llança de l'evolució humana, capaç de revoltar-se contra el seu entorn i de tenir
ideals de millorament personal. És qui té l'obligació de desvetllar i arrossegar endavant la
massa.
La novel·la modernista és rural perquè és en el camp on sol situar l'acció, però ho
és en un sentit ben distint al del ruralisme de la narrativa dels antics romàntics: la
Renaixença tenia una visió folklòrica i del camp, en canvi, el Modernisme considerava
aquesta visió com a producte d'un concepte regionalista de la cultura catalana, i hi
reacciona violentament, amb una visió antifolklorista, que ens presenta el món de la
pagesia com l'escenari d'uns problemes d'abast humà universal. La novel·la modernista
de tema rural planteja les relacions conflictives entre un individu inquiet i revoltat i una
massa social passiva que, com una força còsmica opressora, intenta asfixiar les
pretensions renovadores d'aquell personatge. Aquesta massa social és representada per
la pagesia.
La llengua
En bona mesura, la llengua d'aquestes novel·les ve determinada per la temàtica
rural: pretén reflectir la parla específica dels pagesos, el català popular de les zones
rurals. Abunden, per tant, els dialectalismes i els vulgarismes, així com les exclamacions,
10

els diminutius i augmentatius, etc.
Víctor Català
Pseudònim de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, 1869-1966). Filla de
propietaris rurals, es va haver de dedicar a administrar les seves propietats i a cuidar sa
mare després de la mort del seu pare, quan ella tenia vint anys. Va combinar això amb
alguns viatges i amb una intensa dedicació a la literatura. De formació autodidacta, la
seva irrupció en el món de la literatura de principis de segle va causar un gran impacte.
Va començar escrivint versos d'amagat. també pintava. Li varen posar un professor de
pintura. Va ser premiada en uns jocs florals, però no va anar a recollir el guardó, i es va
crear una gran expectació sobre la seva identitat.
És autora de narracions curtes i de novel·les, a més de teatre i poemes, encara
que aquestes de to menor. La seva producció està presidida per dos llargs períodes de
silenci. L'etapa més interessant és, sens dubte, la primera, que va des de 1902, any en
què publica la col·lecció de narracions breus Drames rurals, fins a 1907,any de publicació
de Caires Vius (també narrativa curta). El punt cabdal d'aquesta etapa ve marcat per la
novel·la Solitud (1905), una de les obres fonamentals de la literatura catalana
contemporània.
11

CATERINA ALBERT (L'Escala,1869)
No procedeix, doncs, de les regions muntanyoses de Catalunya, així doncs, les
descripcions neixen més de la imaginació que de l'observació directa. Aficions artístiques
- _____________________
- _____________________
_________________
- _____________________ _________________
_________________ [influència d'À.
Guimerà]
Pels volts de l'any 1900 va entrar al món literari amb el pseudònim que tanta
fama li donà, _________________.
__________________________________ (1901), conjunt de poesies d'influència
________________, fou el primer llibre que publicà. Posteriorment sortí a la llum
________________________ (1902) on s'evidencia la influència de
_______________________. Tanmateix, fou amb una prosa _____________ amb el
subtítol de _______________________, que hom reconegué la presència d'un nou valor
literari, amb una personalitat poderosa i original. De fet, en
___________________________ (1902) -conjunt d'onze narracions d'aquest tipus
s'accentua l'element negre, brutal i tràgic de la vida rural, en què l'home és víctima d'una
natura i d'un destí que esdevé sovint aclaparador. El llibre inicia la primera etapa de
l'autora i assenyala unes característiques a les quals es mantindrà fidel al llarg de tota la
seva producció com a màxima representant de l'anomenat “naturalisme rural”, que
significa ______________________________________ dels tradicionals temes rurals i,
també una _____________________________ de l'arquitectura novel·lística.
Solitud es començà a publicar a la revista Joventut l'any 1904. L'escriptora, que
l'havia de lliurar __________ _____________________________________, es traslladà
a Barcelona.
1905: Solitud suscità un gran entusiasme i fou considerada l'obra cabdal de
l'autora i __________________ ________________________ de la literatura catalana. A
la novel·la, seguint l'estructura fragmentària pròpia del Modernisme, cada capítol és
concebut ___________________________________________, amb una unitat i una
independència estètica perfecta.
Solitud té tres personatges principals:
- __________________________
- __________________________
- __________________________
Però també cal esmentar-ne un quart, l'Ànima, que representa
___________________________________ ______________ amb una funció clara: fer
que la tragèdia s'incorpori a l'univers de ficció i el domini.
12
El Pastor i l'Ànima representen dues ___________________________________

______________, la del primer és _______________________ -amable i convencional- i
la del segon és la ____________________ -misteriosa i agònica. Víctor Català crea així
un univers mític, però dotat, alhora d'una puixant realitat.
Amb Llibre Blanc (1905) retorna a la poesia.
L'any 1907 publicà un nou aplec de narracions: Caires vius.
L'any 1919 publicà una novel·la Un film (3000) metres) , que suscità dures
crítiques.
La mare balena (1920) és un ________________________________________.
El 1930 publicà un nou recull, Contrallums.
Quan ja comptava 80 anys publicà Vida mòlta (1949) i no fou el seu darrer llibre
perquè el 1951 sortí a la llum Jubileu, dos volums de narracions on intenta allunyar-se de
la cruesa dels llibres anteriors.
El teatre fou una de les seves grans passions i gran consol durant els darrers
anys de la seva vida. El teatre que escriu és d'ambientació ciutadana, escrit en vers
lliure, i constituït preferentment per monòlegs de caràcter tràgic.
_________________________ (1967) aplega nombroses peces d'aquestes
característiques.
Solitud
Caterina Albert -Víctor Català- va morir el 27 de gener de 1966.
Solitud és una novel·la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons entre el
març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel·la més coneguda de la seva autora.
S'emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya.
Tema
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer
a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i
descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva
relació amb el seu marit, un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per
fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció
que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions
personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions
marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa.
El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li
suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar
profundament.
Trets característics
És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements
de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat
de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des
del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de
marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascenció i la dificultat de la
vida als cims. Altres personatges com el Pastor i l'Ànima també són símbols. El Pastor
13

exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és
un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzchià. Les converses
amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza
els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada,
profunda i instintiva.
Un altre dels trets característics d'aquesta novel·la és el llenguatge. L'ús d'una
llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al
relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple, el Pastor utilitza un parlar
singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular.
Hom ha definit Solitud de Víctor Català com un gran POEMA EN PROSA. Es
tracta de la utilització d'una tècnica impressionista que generalment és aplicada a la
descripció del paisatge. És un element vinculat a l'estètica simbolista. En el següent
fragment s'intenta aconseguir el clima espiritual i la unitat estètica del poema, sense
utilitzar els procediments privatius del vers.
1/ [MOLC, 27 pp. 212 i 213]
Solitud és una novel·la que interpreta la realitat en funció d'una subjectivitat
íntima i problemàtica. La realitat és vista i viscuda de manera diversa pels diferents
personatge. Cada personatge posseeix, a més, una forta càrrega simbòlica:
A- LA MILA és una metàfora que investiga la transformació de l'adolescent en dona: la
pèrdua progressiva d'innocència i els moviments eròtics subtils en l'esperit de la protagonista són
evocats amb una gran força intuïtiva i suggestiva.
14

2/ [MOLC, 27 pp.154]
Mila és encarada amb les forces ocultes de la natura. No aconsegueix adaptar-se a la
muntanya.
B- GAIETÀ és un tipus que simbolitza el poeta de la “paraula viva” de Maragall [MOLC,
27 pp.146-147]. Les seves rondalles són un tribut a la terra. La llengua que utilitza és un dialecte
amb trets de l'empordanès i del rossellonès.
3/ [MOLC, 27 pp.79]
El Pastor esdevé l'objecte principal de la sexualitat de la Mila; el magnetisme entre els
dos arriba al paroxisme al capítol «El Cimalt» on la Mila s'imagina com seria lliurar-se
voluntàriament al pastor. (lectura anterior) Aquest home “savi i bo” és una amalgama dels
pressupòsits artístics i sentimentals del ruralisme romàntic. És un “salvatge noble” i personifica,
inicialment, l'esperit rousseaunià de comunitat amb la naturalesa. La seva comunicació amb les
forces secretes d'aquella el fa capaç de curar el misteriós “mal de muntanya” (solitud, frustració)
que pateix la Mila.
15

4/ [MOLC, 27 pp.134-135]
C- La NATURA es manifesta de dues maneres, d'una banda hi ha la natura benèvola,
concepte heretat del Romanticisme; aquest aspecte està lligat amb la figura de Gaietà. El
paisatge, gairebé cada vegada que és descrit, emmiralla estats d'ànims de la Mila [MOLC, 27
pp.90]. La natura té una altra cara: la força de la naturalesa esdevé l'agent de la perversitat,
inspiradora de pànics que torben la vulnerable Mila. La natura es manifesta així, per exemple, en
la tempesta que precedeix i anuncia la tragèdia, la mort del Pastor.
16

5/ [MOLC, 27 pp.187-188]
Aquest aspecte de la natura és encarnat en la figura de l'Ànima. L'Ànima és una criatura
bestial, instrument de les forces del pànic que té l'aparença d'una bèstia.
17
6/ [MOLC, 27 pp.75, 76, 78]

Gaietà mor, assassinat per l'esperit del mal de la terra, deixant la Mila a la mercè de la
seva solitud, de la seva imaginació i dels poders destructors que l'assetgen. L'Ànima consuma la
tragèdia sexual i la Mila, exhausta, comença la davallada simbòlica de la muntanya.
7/ [MOLC, 27 pp.217-218]
Els modernistes idealitzen la figura del solitari, del marginat encarnat a Solitud amb la
figura del Pastor [contrafigura de l'artista i de l'intel·lectual modernista] enfront de la massa
encarnada pel conjunt de pagesos: hostils a tot el que els és nou, estúpids, avars, mesquins...
18

19
8/ [MOLC, 27 pp. 199-200]

Josafat, Prudenci Bertrana
“Prudenci Bertrana o el desig de crear”. Maria Barbal
L’argument de Josafat podria resumir-se en forma de breu nota informativa de
diari. El campaner de l’església de Santa Maria assassina una prostituta amb qui
mantenia relacions des de feia mesos. Estem davant d’una novel·la breu i estructurada
en tres parts ordenades. A Josafat hi ha tres capítols d’introducció, tres de nus i tres de
desenllaç. No hi ha gaire intriga ni grans incidents. Els elements premonitoris juguen un
paper important dins del pensament del lector, que, des de la primera pàgina, més que
sotmès a la sorpresa, se sent esperonat a la comprovació.
Trobem que el capítol primer ve a ser un resum esquemàtic dels elements bàsics
de la novel·la. Se’ns descriu l’ambient que és un món, la torre de l’església de Santa
Maria, on passarà tota l’acció. Se’ns presenta el protagonista (aspecte, biografia,
problemes irresolts). I encara, el final del capítol connecta amb el final de la novel·la. És
clar que el lector disciplinat no ho pot saber perquè li falten una seixantena de pàgines
per llegir. Allò que en el capítol u és anhel recòndit per contradictori, el retorn a la
percepció harmoniosa de la natura, es realitzarà al final, a un preu gens menyspreable.
Podríem dir que ha tingut una solució metafòrica. El capítol dos, en canvi, inclou un
modest incident; sembla estar construït tan sols per fer avançar l’argument. Dues pàgines
són ben poca extensió al costat de la desena passada de planes dels capítols sis i set.
Quan arribem al tercer, dos personatges irrompen en l’acció, dins la torre tancada i tot de
presagis fatals brollen.
La segona part comença, doncs, en el capítol quatre, on se’ns descriu amb més
detall encara el domini de Josafat alhora que ens queda dibuixat com a personatge. Dins
els espais de l’església es veu amb cor de defensar-se d’un atac de tots els
lliurepensadors, republicans, heretges i se sent com un heroi. Canalitzaria l’agressivitat
per un bon fi, segons la seva fidelitat als clergues. Notem que Prudenci Bertrana estaria
en el grup de persones a qui Josafat desitja esclafar, com el personatge que camina
indiferent davant l’eucaristia, i que dibuixa el protagonista amb una de les seves
característiques bàsiques: la ira. És en aquest capítol que la fam sexual del protagonista
albira el menjar en la dualitat: sacramentable, Pepona, i pecaminosa, Fineta.
El capítol cinquè constitueix l’esclat de la unió entre la parella protagonista. Ella,
disfressada de penitent, tota de negre, i ell, desbordat pel desig. En el capítol sisè el
temps ha fet un salt: "Les relacions de Josafat i Fineta duraren mitja primavera." L’actitud
varia entre ambdós: en Josafat queda establerta pel binomi: plaer-penediment; en ella,
per sexe i novetat. A l’inici del capítol, Josafat desitja confessar-se; al final del capítol ho
fa. Enmig hi ha un conflicte: Fineta es queda tota la nit. I tres incidents: l’extremaunció,
els clergues que porten els papers a Josafat i, per fi, Pepona busca Fineta i es barallen.
La conclusió queda servida amb la confessió de Josafat. S’organitza també en
tres capítols. El capítol set avança amb el cop mortal. El vuit comença enllaçant amb el
final del sis, la presència del jesuïta. Aquí la veu narrativa ens orienta; l’efecte és
l’assassinat, les causes eren latents des que Fineta i Josafat es troben, però l’autor no es
conforma amb la deducció del lector i li explica què ha encès el delicte. El protagonista
col·loca la moribunda dins d’un banc d’església i menja pa i vi abans d’adormir-se. Hi ha
una referència a la comunió que afegiria al crim la idea de sacrilegi. Ha pecat contra la
vida i menja pa i beu vi, talment un treballador que ha acabat la seva feina i se’n
rescabala. Com ho era l’escena de Josafat i Fineta fent hòsties després d’una nit d’orgia.
Capítol nou, el darrer. Dia normal, són pràcticament les úniques imatges lluminoses que
20

Bertrana concedeix a l’espai de la novel·la. Dins l’església, ara sí, s’apressen persones
amables i somrients, devotes. Queda encara per a Josafat el trasllat del cos. Terra, foc,
aire (vent) i aigua. Finalment, la pluja s’alça com una solució al desvari del protagonista.
L’endemà al matí, l’església resta inusualment tancada. Quan el manyà obre la porta se
sent la tonada d’un flabiol “com un seny que divaga”. Es clou l’acció i la novel·la en una
mena de cercle d’atmosfera claustrofòbica que havia començat al primer capítol.
De personatges, n’hi ha quatre. Josafat, Pepona, Fineta i l’església i els noms
pertanyen a un mateix patronímic: Josafat té una connotació bíblica, religiosa; Pepona fa
pensar en una nina barata de galtes vermelles i Fineta ens suggereix una certa pretensió
d’elegància i de vanitat. La descripció del protagonista apareix al primer capítol: Josafat,
no sembla prometre grans alegries al lector; en canvi, aquell pot endevinar que algú que
es confon amb el medi, que no mostra activitat, ni sembla desitjar relació, s’aproxima a
una imatge més d’animal que de persona si no fos que potser rumia. Pepona i Fineta
coincideixen en el fet que són dues prostitutes, però tant el físic com l’actitud difereixen
de l’una a l’altra. La descripció de Bertrana és completíssima. Puc afegir que, malgrat
conèixer-lo, Pepona s’espanta del campaner. I del lloc on viu. No veu l’hora d’allunyarse’n.
Ell tan sols se sent atret per Pepona en tant que és la dona que podria convertir els
actes del seu instint sexual en un assumpte beneït. Doncs, ¿per què no és ella qui tempta
Josafat? Ja ho havia fet al poble, quan aviava porcs, però llavors el capellà havia fet
veure al campaner com un pecat la relació amb ella.
Podem veure el lligam de Josafat amb l’argument de El geperut de Notre Dâme
de Victor Hugo, però a més, són constants les comparacions que l’autor fa del
protagonista amb el simi i amb d’altres animals. Molt probablement coneixia les teories de
Darwin i, potser en algun moment, havia imaginat un protagonista no racional. Hi ha a la
novel·la expressions com: salvatge, simi, fera engabiada, orangutan, lleó, ferotge, la
grapa horripilant de Josafat... Cal no deixar passar la referència literària al mite de la
Bella i la Bèstia. No és pas el tema central de la novel·la, però sí que es pot considerar
una peça de la relació eròtica, l’aspecte que excita Fineta, cansada de mascles més
convencionals. A la novel·la que ens ocupa, la Bèstia no s’enamora de la Bella, sinó que
la prostituta tempta i obté el campaner; ho fa vestida de beata, amb la qual acció, l’autor
brodava la descripció de les sensacions contradictòries del protagonista. La catedral és
un altre gran personatge, en especial els espais que Josafat recorre; el campanar, la
bòveda, l’escala, la cambra...
Podem deduir que l’impuls creador de la novel·la prové de la lectura de les
cròniques dels Jutjats i, també, del coneixement per part de l’autor de l’ambient de la
catedral de Girona, dels carrers del voltant, de les característiques de la societat que, a
l’època, devien oferir-li suggeriments plens d’interès. Hi ha també, potser, el desig de
provocar aquestes classes benpensants i practicants del catolicisme. La relació sexual de
característiques sadomasoquistes dins l’espai de l’església, oferta sense inhibicions, les
referències sacrílegues en relació als sagraments i als seus ministres, s’afegeixen a tota
una sèrie d’elements que el text ofereix a l’interès del lector. Podríem deduir que
Prudenci Bertrana, en criticar els homes, demostra que els humans som pitjor que la
Natura?
Sobre l’estil de l’autor de Josafat és notable el detallisme descriptiu, l’adjectivació
precisa i plàstica, en relació amb la coneguda habilitat de Bertrana com a pintor. Usa
sovint els adjectius, entre els quals dominen els referits a color i a textura. L’ús
d’augmentatius i de despectius afegeix connotacions grosseres als respectius
substantius. Hi ha abundants personificacions i comparances en el seu llenguatge. El to
és agressiu, dur i feréstec. Vull fer notar que el detallisme descriptiu contrasta sovint amb
la sobrietat de la narració. En la novel·la tenen gran importància els símbols, la majoria
21

premonitoris, una manera que té l’escriptura de l’autor per posar en marxa la facultat de
comprovació dels lectors. L’esparver, el flabiol i l’aigua són tres dels símbols bàsics. Mal
averany, Natura o llibertat, purificació o neteja. En podem assenyalar més: el gat negre,
les campanes... La veu narrativa no personalitza, però pretén dirigir la mirada de qui
llegeix; en cap cas és neutra, doncs. Al contrari, sovint subratlla la realitat dotant-la d’un
signe determinat i, de vegades, no és gens objectiva. La ironia, un tret habitual en la
producció de Prudenci Bertrana, és gairebé absent de la novel·la que comentem.
22

5. EL TEATRE MODERNISTA. SANTIAGO RUSIÑOL
El teatre modernista es caracteritza, sobretot, per la seva actitud d'obertura a
Europa, com el moviment modernista en general. A finals de la dècada dels 80 arriben a
Catalunya nous models teatrals a través de la premsa, les companyies estrangeres o de
les representacions d'autors com Ibsen, Maeterlinck o D'Annunzio.
L'any 1895 el teatre modernista comença a ocupar un espai important en el
panorama teatral català. A partir del canvi de segle es produeix un canvi d'actitud dels
autors que es reflecteix en la seva obra. (com ara Rusiñol, L'auca del senyor Esteve)
L'interès que demostren els autors connecta amb la voluntat modernista de
recerca d'un ART TOTAL: poesia, música, pintura i drama havien de materialitzar-se al
servei de la més completa expressió artística [tots els elements són necessaris per
aconseguir una autèntica obra d'art]
Podem dividir el teatre modernista en dos corrents:
NATURALISTA SIMBOLISTA /ESTETICISTA
Models: Zola, Ibsen (gran influència a
Catalunya durant molt de temps, amb
Models: Maeterlinck, D'Annunzio
ressonàncies
polítiques
artístiques, socials,
Teatre polític, amb voluntat Corrent que valora i té en compte tots els
regeneracionista, en alguns casos amb elements que constitueixen l'obra teatre i
tendències anarquitzants. Influència de que intenta transformar-los en elements
Zola: incidència dels factors deterministes simbòlics.
Autors: Joan Puig i Ferrater, Ignasi
Iglésias, Felip Cortiella
Santiago Rusiñol (1861-1931
[harmonia de moviments, gestos, colors i
sons, orientats ver un símbol]
En general els autors que segueixen
aquest corren són burgesos que es
revolten contra la seva classe. Defensen
el món de l'art i la bohèmia.
Autors: Apel·les Mestres, Adrià Gual,
Santiago Rusiñol.
Dramaturg, narrador, assagista i pintor. Fill d'una de les famílies de l'alta burgesia
catalana. Residí llargues temporades a París on entrà en contacte amb les noves
tendències pictòriques, teatrals... Esdevingué protagonista destacat de la bohèmia
barcelonina del tombant de segle.
Quant a la seva obra, es considera la figura més important del teatre modernista
en general i del simbolista en particular. La seva obra reflecteix perfectament les
característiques de l'esteticisme (sobretot en el teatre anterior al 1900) i exemplifica de
manera clara les relacions i les tensions entre l'intel·lectual i la societat burgesa.
Rusiñol partí d'una divisió del món en dos sectors irreconciliables: el de la
PROSA (materialista, mesquí i carregat d'egoisme) i el de la POESIA (noble, generós,
dedicat a la recerca de l'Ideal de la Bellesa). El primer era el de la BURGESIA; el segon
el dels ARTISTES. L'autor trenca amb el primer, del qual procedeix, i es refugia en el
24

segon i es fa bohemi.
Al voltant del 1900 canvia la seva actitud (1903) El místic: escenifica la crisi del
món dels poetes i artistes, i de la seva capacitat de redimir la societat a través de l'art;
d'una banda s'acostà a posicions regeneracionistes i adoptà una actitud crítica de
denúncia de la realitat. D'una altra banda, abandonà el radicalisme antiburgès i començà
a admetre una col·laboració entre l'artista i la societat. La culminació d'aquest canvi és
representada per l'obra L'auca del senyor Esteve , escrita el 1912 i publicada el 1917.
Santiago Rusiñol empra en les seves obres el llenguatge quotidià, sense artificis;
n'aprofita fins i tot algunes incorreccions. Així obeeix a la voluntat de mantenir un
contacte directe amb el públic.
25
[Lectura de L'alegria que passa]