Agost 2004 - Ajuntament d'Arbeca

la butaca
polar” narra la història d’amor entre Ana i Oto des que es veuen per primer cop als nou anys fins als trenta. La pel.lícula
va alternant els punts de vista de l’Ana amb els de l’Oto amb la veu en off de cadascun fent salts en el temps. Molts
crítics van dir que era un poema visual i jo sempre vaig creure que la seva estructura matemàtica xocava amb la poesia
que hi havia a nivell de contingut: dos noms capicua (Ana i Oto) i una pel.lícula capicua (la primera imatge és la mateixa
que la última) i una estructura aparentment caòtica però rigorosament controlada. Tot un poema visual (tenien raó els
crítics): una pel.lícula on domina el blanc (el del cercle polar) i amb unes imatges que arriben al cor i que ni tan sols sé
explicar sense treure’ls la màgia. Sentir la fantàstica veu en off de Najwa Nimri mentre espera asseguda sota el sol de
mitjanit de Lapònia al seu Oto, és una raó per veure aquesta pel.lícula. Hi ha una escena d’aquesta pel.lícula que em va
agradar moltíssim: Ana i Oto s’han perdut de vista i fa anys que no es veuen. Els dos estan al mateix parc asseguts en
un banc, un a l’esquena de l’altre i fumant. El cor se’m va accelerar i tenia unes ganes enormes que arribés l’hora que
es veiessin però es van aixecar alhora i van caminar en direcció contrària, de manera que no van arribar a veure’s. He
vist aquesta pel.lícula unes sis vegades i aquesta escena m’ha tocat cada vegada perquè és de les que jo tinc catalogades
com d’aquelles que al principi fan ràbia a l’espectador però que a la llarga acabes agraint. Podrien entrar dins d’aquesta
categoria el final de “Casablanca” i el petó que esperes i mai no arriba a “Lost in translation”, per posar un exemple més
actual.
Després va arribar “Lucía y el sexo”, de la qual es va parlar molt abans de l’estrena degut a l’alt voltatge
eròtic que s’esperava, al secretisme del seu rodatge i al seu títol (el fet que inclogués la paraula “sexo” ja prometia
força). Aquells que esperaven escenes pujades de to no es van decebre i aquells que buscaven les constants del cinema
del Medem, tampoc. La meva relació amb aquesta pel.lícula sempre ha estat una mica irregular: quan vaig sortir de la
sala vaig pensar que m’havia agradat força, però quan vaig pensar-hi uns dies més tard, vaig arribar a la conclusió que
potser li faltava l’ànima de les pel.lícules anteriors del director. Per dir-ho d’una altra manera, vaig pensar que era una
pel.lícula molt impactant exteriorment però que li faltava una mica de fons. Com deia el Mr. Belvedere de Fotogramas
(recentment s’ha sabut que sota aquest pseudònim s’hi amagava i s’hi amaga Jaume Figueras) els personatges no eren
de carn i os. Però la meva relació amb “Lucía y el sexo” tampoc no es va acabar aquí i el destí (o el fet que El País en
regalés el DVD, per dir-ho de manera menys poètica) em va dur a veure-la una segona vegada i em va fer descobrir el
personatge de Lucía, al qual no havia entès massa el primer cop que vaig veure la pel.lícula. Gràcies a “Lucía y el sexo”
es va descobrir una actriu amb moltes possibilitats, que fins llavors havia estat relegada a papers d’andalusa simpàtica:
Paz Vega.
Finalment, Medem ens va sorprendre a tots amb “La pelota vasca. La piel contra la piedra”, un
documental sobre el conflicte basc. I dic que ens va sorprendre, no per la polèmica que va suscitar, sinó perquè ell,
tan místic i eteri sempre, havia decidit baixar a la terra i canviar els seus personatges per persones i els seus diàlegs
espirituals per uns de polítics i ideològics. La pel.lícula s’obre amb una frase que és tota una declaració d’intencions:
“Esta película pretende ser una invitación al diálogo”; “Esta película siempre echará de menos a aquellos que no han
querido participar en ella”. Es va estrenar al Festival de Cinema de San Sebastián i l’endemà ja hi havia gent indignada
que demanava que es retirés el seu testimoni i que deia que era una ofensa per les víctimes del terrorisme. Vaig intentar
veure la pel.lícula amb una mirada neta de prejudicis i vaig pensar que no era ni una ofensa per les víctimes ni una
pel.lícula tan objectiva com alguns havien dit. Tot i que Medem es declari una persona d’esquerres no nacionalista, crec
que el seu documental defensa el nacionalisme basc de via pacífica. Un documental no és gairebé mai objectiu perquè el
director recull informació, realitza una sèrie d’entrevistes i després fa una selecció del material recollit (a la pel.lícula hi
apareix allò que ell vol que hi aparegui perquè tota selecció és subjectiva). Més d’un cop havia llegit “Medem, el pelota
vasco del PNV”, joc de paraules molt audaç, tot sigui dit. Sempre m’ha interessat molt el conflicte basc i crec que tots
aquells que senten curiositat sobre el tema haurien de veure aquesta pel.lícula perquè hi ha testimonis molt interessants.
És un documental al cent per cent amb tots els prejudicis que això comporta: hi ha gent que si va al cinema vol veure
una pel.lícula i no una colla de personatges grisos asseguts a una cadira engegant una parrafada de contingut polític,
que, no ens enganyem, és el que veureu durant dues hores (qui avisa no és traïdor). Tot i això, les imatges d’esports
típicament bascos, de Gernika i dels verds paisatges d’Euskadi acompanyats amb la fantàstica música de Mikel Laboa
amenitzen una mica la jugada. Tot i això, no és pas dolent que s’engeguin “parrafades polítiques” perquè “l’home és un
animal polític”, és a dir, és social, no viu aïllat, necessita els altres i s’hi relaciona. Si és això el que entenem per política
(en definitiva, és aquest el sentit etimològic de la paraula) “La pelota vasca” és una pel.lícula totalment política i, com
a tal, necessària.
33