Agost 2004 - Ajuntament d'Arbeca

la butaca
Julio Medem
Julio Medem (Donosti, 1958) va debutar al
cinema l’any 1992 amb “Vacas”, que té un dels
començaments més impactants del cinema espanyol i fins
i tot no espanyol: ens trobem al front carlista d’un lloc de
Vizcaya. Els soldats estan preparats a les trinxeres i entre
ells el protagonista, un debutant Carmelo Gómez que no
té pas cara de voler ser allà. Cauen morts gairebé tots els
homes de la trinxera menys ell, que és un eizkolari amb
una gran força física però amb una covardia reconeguda i
acceptada. Com que vol que l’enemic cregui que és mort
es taca amb la sang dels cadàvers veïns i es queda ajagut a
terra fingint-se mort. Els enemics van carregant els cossos
a un carro i ell s’hi troba rodejat de cadàvers. Se’ls aparta
de sobre com pot i salta a terra arrossegant-se a causa
d’una ferida que té a la cama (una roda del carro li ha
aixafat). Després aixeca els ulls i es troba cara a cara amb
una vaca. A partir d’aquí comença una història laberíntica
i encisadora. He descrit aquest començament perquè per
mi va ser, no sé per quina raó, tota una experiència i a més
és el bateig d’un director que ha estat molt significatiu dins
el cinema espanyol i que a alguns ens ha donat moltes alegries. S’ha de dir des de ja, que Medem fa un cinema que es
basa bàsicament en les imatges i que les seves pel.lícules tenen una gran força visual. És per això que l’explicació del
principi de “Vacas” s’ha quedat una mica coixa, cosa que ja havia notat lleugerament mentre anava escrivint. I és que
el cinema de Medem s’ha de veure, no es pot explicar.
“La ardilla roja” va ser la seva segona pel.lícula i crec que la podríem definir com la més morbosa
d’en Medem. El començament se situa a la Platja de la Conxa de Donosti (ja em trobo un altre cop explicant un
començament) i veiem un Nancho Novo que es vol suïcidar a punt de tirar-se d’un precipici. De sobte, caiguda del cel
(en sentit literal i figurat), una moto aterra a la sorra de La Conxa. Nancho Novo va a socórrer l’accidentat, que quan
es treu el casc resulta ser una rossa molt atractiva que no es recorda de res. Ja tenim tots els ingredients: una rossa
amnèsica i un noi desesperat que intuïm que es volia suïcidar a causa d’algun mal tràngol amorós. Qui no aprofitaria
una ocasió així? El problema és que Nancho Novo no és l’únic que amaga alguna cosa: Emma Suárez també està
fugint d’un nòvio mig boig, gelós i exageradament possessiu que li amargava la vida. Qui no aprofitaria l’accident per
desempallegar-se’n? Els dos inicien un joc amorós i sexual en què ell li va mostrant com era la seva suposada antiga
relació abans que ella perdés la memòria: morbo, simulació i engany en una de les pel.lícules més descaradament
sensuals del director basc.
“Tierra” va ser la seva tercera pel.lícula però la primera d’ell que vaig veure (les altres les vaig recuperar
més endavant). L’argument és una mica complex: Ángel, el protagonista, és un home dividit en dues parts; una de
carnal i una altra d’espiritual. La seva part carnal s’enamora de Maria, una mena de bomba sexual, i la seva part
espiritual d’Ángela, una rosseta angelical (amb aquest joc d’Ángel-Ángela, Medem ja ens mostrà la seva afició als
jocs dels noms, cosa que recuperarà amb “Los amantes del círculo polar”). Degut a l’amor, la doble identitat que fins
llavors no li havia dut massa problemes es fa bastant difícil de suportar. Us convido a veure-la perquè descobriu com
es resol. És una pel.lícula carnal i mística a la vegada, com una cançó de Leonard Cohen o un poema de San Juan de
la Cruz. És, sense cap mena de dubte, la meva pel.lícula preferida del Medem. Fantàstica.
“Los amantes del círculo polar” per mi va ser la gran pel.lícula del 1997. Em va deixar clavada a la
butaca, no dels Lauren, que encara no existien, sinó dels Rambla. El que va passar entre jo i aquesta pel.lícula va ser
un cas d’amor a primera vista, però la reflexió m’ha dut a pensar que “Tierra” és la millor. “Los amantes del círculo
32
Text: Esmeralda Fuster