Agost 2004 - Ajuntament d'Arbeca

de tu a tu
24
Fe Esperanza Rosario Vázquez va néixer el 1962 a
la República Dominicana, al poble de La Vega. És la
filla petita de tres germans. Només amb tres mesos
va quedar-se sense mare i la seva àvia paterna, que
curiosament es deia Dominga Colons, va criarla.
De ben jove va posar-se a treballar d’auxiliar
d’infermeria, una professió que l’apassiona pel
tracte personal que s’estableix amb els pacients i
els familiars. Amb 27 anys, va deixar el seu país
i va anar a provar fortuna a Madrid, on hi tenia
família. Va treballar-hi set anys, cuidant gent gran,
fent de mainadera i en residències. Des del 1996
viu a Arbeca. Està casada amb el Domingo de cal
Colom, té una filla i un fill, la Fàtima i el Ramon,
i fins avui, només té paraules d’agraïment per la
terra que l’ha acollit i que ja sent que és la seva.
Parli’ns una mica del seu país
d’origen ...
El primer que se m’ocurreix dir ara
és que hi fa més calor que aquí. Pel
que fa al nivell de vida, hi ha més
limitacions econòmiques i la gent té
un nivell d’instrucció i cultural menor
que aquí. La gent que hi ha anat, em
diuen que és semblant a com era aquí
fa vint anys. Jo no hi he anat des de
l’any 1997, ja que els meus pares
ja són morts i de familiars directes
només hi tinc una germana, ja que els
altres són als Estats Units, però de fet
la terra sempre estira i per descomptat
que m’agradaria tornar-hi.
Respecte a les expectatives de la
gent al seu país, especialment les
dones ...
He de reconéixer que la República
Dominicana ha canviat molt i jo ja fa
un temps que hi tinc un contacte molt
limitat, m’atreviria a dir però que va
tirant endavant, cada cop hi ha més
dones que estudien i treballen fora
de casa, bé, de fet treballen com aquí,
dins i fora de casa. També és cert que
ho fan en activitats més relacionades
amb feines que requereixen del
tacte femení com sanitat, educació,
perruqueria, estètica,... i que en altres
tipus de feines l’accés és més limitat
i difícil.
Què és el que més l’ha sobtat, al
sortir del seu país?
Una de les coses que més em va
sorprendre va ser l’amabilitat dels
Esperanza,
ara arbequina
“per damunt dels països i
les races o creences, hi ha
persones”
L’Esperanza treballant al bar del Casal d’Avis
espanyols, mai m’he sentit desplaçada
o rebutjada. Una altra cosa molt
important és el diferent valor
econòmic que se li dóna al treball,
aquí, per la mateixa feina em pagaven
tres cops més! També em va cridar
l’atenció el gran nombre d’activitats
que es realitzen, a part de la feina,
per això suposo que la gent va i ara,
anem, més depressa, amb més estrès
i més nervis.
Coneixia Catalunya? I el català?
No, fins que no vaig venir a Arbeca
no n’havia sentit a parlar. Pel que fa
al català, vaig sentir-lo per primera
Text: Antonieta Safont
vegada aquí i tot i que habitualment
no el parlo, l’entenc perfectament.
Escoltant a la gent és com l’he après!
Estic contentíssima que la meva filla
i el meu fill aprenguin el català a
l’escola i el parlin, molt millor que jo,
ells em corregeixen moltes vegades!
Resumint, estic totalment a favor del
respecte i reconeixement de totes les
llengües.
Com ha estat la seva integració a
Arbeca?
Molt bona i relativament fàcil, només
puc parlar bé de la gent d’aquest
poble, perquè m’ha ajudat i m’ha